CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
Durant els 25 anys de vida del CBT han passat 12 entrenadors.
Recordem-los, Jesús Sant José, Enric Rovira, Pep Vergés,
Pere Tobilla, Vicenç Anaúja, Pere López, Joan Garitanandia,
Joan Plaza, Raül Bonet, Xema Olave, Ricard Casas i Porfirio Fissac.
Uns com Rovira, López, Vergés o Plaza han tingut un pas esporàdic,
encara que Pere López ha estat 7 temporades com a segon.
Un altre, Ricard Casas, ara està a la CB amb el Manresa
i Porfirio Fissac, que va pujar a l'equip a l'Alepo, encara continua.
Però hi ha un tècnic que mereix un punt i a part,
perquè la història del CBT no podria escriure sense la seva aportació personal.
Jesús San José Toquero, Sanjo pels amics,
ha estat un gran entrenador, sortit de la base,
un és, metòdic, treballador i molt bon coneixedor del bàsquet.
San José ha sigut a la banqueta del CBT en 13 temporades,
més de la meitat de la vida del club.
Les ha vist de verdes i de madures.
Amb ell li correspongué viure els anys més dolços de l'equip blau,
l'any de l'extraordinari Mitch Smith.
Gràcies a ell, l'equip va trencar l'estil d'aficionat
i va entrar en l'univers del professionalisme.
Ell va fer que el bàsquet a Tarragona pogués totejar el futbol
i gràcies a la seva tasca va posar les bases
perquè avui l'equip hagi arribat a ensumar el perfum de la Lliga CB.
A més, durant tres temporades va entrenar el senyor femení,
tot un palmarès del que pocs entrenadors poden presumir.
San José ha estat un autèntic entrenador professional,
malgrat que sempre va haver de compaginar la seva feina
al patronat municipal d'esports, amb l'abrel tècnic del CBT.
Sabia tractar els jugadors, treure el màxim rendiment de cadascun
i, a més, sempre ha tingut un tracte exquisit amb els mitjans de comunicació.
Crec que en aquest 25è aniversari,
San José mereixia un reconeixement per part de l'entitat
que ell va col·laborar a fundar
i que durant molts anys va saber mantenir
malgrat els problemes que l'envoltaven.
Penso, repeteixo, que ha estat un luxe pel CBT
haver pogut comptar durant tants anys
amb l'experiència i l'equilibri a la banqueta de Jesús San José.
CBT, CBT, CBT!
CBT, CBT, CBT, CBT, CBT, CBT, CBT, CBT...
Molt bona nit. En aquest recorregut pels 25 anys d'història
del Club Basquet Tarragona, avui reunim en aquesta sintonia
la de Tarragona Ràdio alguns dels entrenadors més emblemàtics
que ha tingut l'equip masculí, senyor de l'entitat
i també algun dels equips femenins.
Tècnics que han ocupat la banqueta durant força temps
i que han viscut moments de tota mena.
Segurament molts d'alegria, però també moments de decepció,
moments de tristesa.
Saludem els nostres convidats en aquest espai d'història
dels 25 anys del CBT.
Avui ens acompanyen Jesús San José.
Jesús, bona nit.
També ens acompanya Joan Garitona India.
Joan, bona nit.
Pedro López, bona nit.
I a través del telèfon saludem a Ricard Casas.
Ricard, bona nit.
D'alguna manera o altra, aquests entrenadors, aquests tècnics
han ocupat, com dèiem, la banqueta dels equips del Club Basquet Tarragona.
Avui volem parlar especialment de l'equip masculí, senyor
de l'entitat, tot i que alguns d'ells també han dirigit equips femenins.
De tots, com sentíem ara en aquesta crònica, en aquesta introducció
de l'Enric Pujol, segurament Jesús San José és l'entrenador
més emblemàtic de l'entitat, del club ha ocupat la banqueta
durant 13 temporades.
Ha canviat molt la feina d'entrenador, Jesús, des del 78 fins ara?
Sí, indudablement ha canviat perquè el baloncesto ha evolucionat molt
en aquest temps, i perquè, gràcies a tot, també la categoria en la que ha
sigut desenvolupant el club, també ha canviat, en aquest cas,
para mejorar, y todo conjunto, pues, obligado a que haya cambiado
realmente muchísimo, ¿no?
Joan Cariton Andí ha estat molts anys vinculat al bàsquet, ara ja no està.
Vist des de fora, també veu que ha canviat molt el bàsquet?
Home, jo el que estic veient és que sembla que hi pugui començar a haver
una cosa que abans semblava que podia ser i que era una utopia,
que és un començament de professionalització del bàsquet,
que és el que a mi em sembla que trobàvem més a faltar, és a dir,
estàvem segurament esportivament més amunt que no pas organitzativament
a nivell de professionalització.
Llavors, tècnicament, la veritat és que no ho segueixo, és a dir,
que tampoc sé realment... Bé, dos americans, evidentment,
poden donar molt de més lloc a una lliga, però en aquella època penso
que estàvem en un nivell com a club que estava molt a prop de l'ACB,
llavors, doncs, tècnicament, la veritat no et puc dir com ha anat.
Jo penso que és més l'aspecte de club el que veig que està millorant,
perquè lògicament, doncs, s'ha d'anar cap aquí, no?
Pedro López, l'actual segon entrenador, però que també porta molts anys
vinculat al món del bàsquet. Veu aquesta evolució?
Sí, sense cap dubte.
Penso que tots els avanços en quant a la professionalització
que estava parlant amb el Joan, la mentalitat dels jugadors,
o sigui, tot un cúmul d'aspectes que són els que estan portant
amb aquesta diferència que estem parlant, potser, de 3-4 anys enrere, no?,
de les últimes temporades del club a l'Alet 2, en comparació, doncs,
per exemple, al tema de l'Eva, no?, més semblant, potser,
a les èpoques que el club, doncs, estava a l'antiga primera B, no?
Dels quatre convidats que tenim avui, el Ricard Casas és el que menys
en relació ha tingut amb el club, només s'ha estat una temporada, Ricard,
però, justament, quin record et deixa aquest pass pel club bàsquet a Tarragona?
A mi, personal, i així ens ho diria sempre, i ho he dit,
un record, per mi, molt important, molt.
He estat un any aquí treballant,
i sempre se m'ha donat un reconeixement i una estima
que jo no puc deixar de dir, no?
A més, a més, crec que, per mi, dintre del meu treball,
ha estat molt important que pogués venir a casa vostra,
perquè m'ha permès evolucionar com a entrenador i seguir-ho fent.
I crec que, dintre de la meva carrera esportiva,
el pas de Tarragona ha sigut clau.
El contrast del Ricard Casas és el Jesús San José,
l'home més vinculat al club.
De tota aquesta època tan àmplia,
alguna imatge que quedi per sempre en el record,
en lo bo i en lo dolent?
Bueno, a ver, indudablemente quedan más marcadas
las imágenes positivas,
pero yo tengo, la verdad,
muy pocos malos recuerdos de estas temporadas.
Quizá recuerdo una temporada
en que tuvimos bastante desgracia con lesiones
y que recuerdo que acabamos con muchos jugadores lesionados
y era, si no recuerdo mal,
era la antigua tercera división,
o sea, la idea era hacer un intento
de ascenso a segunda división
y tuvimos lo que realmente se llama
una temporada nefasta en cuanto a lesiones.
Ya digo, y acabamos, creo recordar la temporada
con una plantilla corta de diez hombres,
me parece que igual acabamos con cuatro o cinco,
pero ya digo, más en el tema
dijéramos un poco personal o sentimental
que no en el deportivo.
En cuanto a lo deportivo son más quizás las alegrías
porque pues por suerte me ha tocado vivir
prácticamente todos los ascensos
y hombre, quizá por lo que represente
pues quizá el ascenso de primera vea primera, ¿no?
I en el teu cas, Joan,
tu que vas viure la primera meitat
sobretot de la dècada dels 90,
amb l'equip femení però també amb l'equip masculí?
Home, jo tinc un record molt especial
per l'equip femení perquè, entre altres coses,
va ser el que em va permetre després portar l'equip masculí,
no?
I suposo que això és un tema d'un altre dia.
I amb l'equip masculí,
el que recordo més és agafar un equip
en un moment que,
anímicament,
estaven bastant malament
perquè, bueno,
potser havien acabat una temporada
i no sabien quin futur, no?
Tindrien ells o tindria el club,
no estava la situació clara.
Recordo jugadors, doncs,
com el Berni,
que actualment està a la CB,
que eren jugadors que no...
que estaven molt desanimats,
no ho tenien clar.
I per mi el record més important
va ser agafar un equip,
que jo també eren expert
tant en portar equips femenins
com en la categoria,
i per mi era un repte molt gran,
no?
I que vam acabar una temporada
que l'únic que ens va faltar
va ser anar a la final a 8,
a la final a 8,
perquè vam perdre un partit a la Corunya.
Però realment,
la temporada mirada globalment,
per mi el record més important
és que vam aconseguir crear
un equip molt unit,
on el que més primava
era una il·lusió per un projecte
i una il·lusió per una idea,
que era que realment
podíem arribar a la CB.
Ens ho vam arribar a creure
i després el que va passar
va ser una altra història.
Però el que va passar
aquella temporada
realment va ser
com unir a una sèrie de jugadors
per aconseguir una meta,
i només ens va faltar
la guinda del pastís.
Pedro, els teus millors moments
o pitjors en aquesta trajectòria
al Club Esquerraona?
Sí, el pitjor,
penso que podria ser
la fase d'ascens
que vam jugar a Cáceres.
Era amb molta il·lusió
i a tot aquell conjunt
se'm va quedar una cara
una miqueta de...
De tonto.
De tontos, no?
I anàvem molt il·lusionats
i la veritat és que
van ser uns dies
una miqueta agres, no?
i sense cap dubte
ara els millors moments
l'ascens a l'Alep
o potser
en un altre apartat,
però també amb molta il·lusió
la Copa Alep 2
que vam aconseguir
als Jacires.
Comentava el Joan Caritón
en dia que ja havia tingut
el pas previ
de passar per l'equip femení.
Això no és gaire habitual,
em sembla, Joan,
en el món del bàsquet.
D'aquí els presents
el Joan i el Jesús
han entrenat nois i noies.
El Ricard Casas
ha entrenat noies alguna vegada, Ricard?
Bueno, fa molts anys,
ja fa més de 20,
quan tenia 18 anys,
17-18,
en bàsquet escolar,
entrenava nois i noies
i bé, l'aprenentatge
va servir.
Us volia preguntar
als que heu entrenat nois i noies
si hi ha molta diferència
a l'hora d'entrenar homes i dones.
Tu què penses, Ricard?
Sí que n'hi ha.
Però encara que no puc parlar
per massa experiència,
perquè parlo de molt de temps
i en etapes formatives,
però entenc que la diferència
està sobretot
en l'aspecte físic,
que és on
et relaciones amb el joc
i et permet
poder tractar el joc
d'una manera o d'una altra.
De totes maneres,
suposo que també
t'haig de tenir
molts punts de similitud
en aspectes
on la jugadora pot ser igual
o més intel·ligent que el jugador
i on el jugador
i on l'entrenador
també pot desenvolupar
d'igual manera
el seu bàsquet
i el seu concepte d'aquest.
Joan, tu observes moltes,
o vas observar
molts canvis,
moltes diferències?
Aviam,
la diferència més gran
és que les jugadores
de bàsquet
realment estan al bàsquet
perquè els agrada molt
i si aconsegueixen
arribar a un nivell molt alt,
l'esforç que fan
el fan molt autèntic
perquè realment,
evidentment,
incentius econòmics
pràcticament zero
i tot el que fan
ho fan
perquè els agrada molt
i perquè hi ha un bon grup,
estan molt unides
normalment
i si no,
doncs no juguen a bàsquet.
En canvi,
amb el masculí
s'adonen més
diferències,
és a dir,
te pots donar el cas
que tinguis un grup humà
molt bo
però
pot haver més diferències,
algun jugador
pot no tenir-ho tan clar
i seguir jugant a bàsquet
perquè hi ha un component econòmic,
no?
I
personalment
és més gratificant,
més gratificant no ho sé,
però en principi
a mi personalment
ha sigut molt gratificant
el fet de portar
un equip femení
perquè se viuen
moments
molt més intensos,
és a dir,
realment,
hi ha tindr-nos compte
que hi ha alguna cosa més
que a bàsquet,
que hi ha un grup humà
que lluita per una idea
i que hi posa molta il·lusió.
Jo,
per mi personalment,
el record més bo
que jo he trobat
ha sigut
l'ascens
amb el femení
a primera B,
no?
I
el masculí,
hi ha coses molt gratificants
com per exemple,
per mi,
la que més
és haver
contribuït a que un jugador
com el Berni,
a través de passar
per un any bo
del CBT,
doncs,
va aconseguir arribar
a la CB,
no?
Penso que ell
s'ho mereixia.
Jesús.
Bé,
jo estic bastant d'acord
amb el que ha dit Joan,
no?
Jo crec que,
a veure,
i amb el que comentava Ricard
també,
no?,
en el sentit de
que evidentment
hi ha les diferències
físiques,
es,
però,
jo no,
no,
no crec que
hi haia
molt més.
Puede ser que afecte
un poco en el tema
de espectáculo,
perquè evidentment,
hoi per hoi,
en un partidament
femenina,
no se pot,
no sé,
ver un mate,
ver un aliup,
o qüestions d'estes
que para el espectador
es espectacular,
però,
jo rebondant un poco
en lo que decia Joan,
jo crec que
esa simbiosis
que tractem
els entrenadors
de que existe
entre el equip
i el entrenador
en cuanto a les ideas
que quieres poner
en práctica
o llevar a cabo,
hi,
jo diria,
un porcentatge
mucho més elevat
de conseguir
esa conexió
en un equipo femenino
que no en un equipo masculino
i segurament,
per la razón
que ha apuntado Joan.
I com es controla
un vestidor?
Ricard?
Com es controla
o com es domina
o com es relaciona
un entrenador
amb jugadors de bàsquet?
Bueno,
d'entrada,
primer de tot,
intentant tenir
els mesmos problemes possibles,
això vol dir,
anant molt en compte
amb el grup que formes.
És la millor manera,
l'entrenador
difícilment
pot arribar
a solucionar
moltes coses,
o si pot,
pot,
ter que intentar
que no siguin massa
els problemes.
L'acció de la gent,
el caractere,
i ho intentaves,
crear un grup
on la dinàmica
sigui positiva,
ja et soluciona
moltes coses
que potser
series o no
series capaç
de fer.
Un cop
elegit el grup,
bé,
s'ha de crear
una dinàmica positiva,
i entenc que tothom
es té
que trobar
una miqueta important
l'assignació
de rules,
la responsabilitat
que pots donar
a la gent
i que la gent
entengui
que d'alguna manera
té que portar
alguna cosa
i que és important
per alguna cosa.
Això,
d'alguna manera,
perdona,
torni a repetir-ho,
t'ajuda
a controlar
una miqueta
el propi egoisme
que,
per altra part,
és normal
en cada jugador
o en un grup
de gent
on, evidentment,
tothom vol ser important.
Crec que són
els dos primers
inicis
o els dos primers punts
que tens que pensar
una miqueta
a l'hora de configurar
un equip,
a l'hora de crear
una dinàmica de grup,
a l'assignació de rules,
d'aquesta gent
que es pugui sentir important
i, a la vegada,
intentar que sigui una gent
que vol entrar
en aquesta dinàmica
d'una manera positiva.
Cesu,
hi ha algun secret?
Per ser vosaltres,
per ser vosaltres.
Bueno,
yo creo que
el trabajo
es el principal secreto,
pero
en cuanto a lo que comentaba Ricard
estoy totalmente de acuerdo
porque ahora
mientras él hablaba
yo estaba recordando
concretamente
el año en que subimos
de segunda
a primera división
que nuestro objetivo,
claro,
ascensos anteriores
los fichajes que se iban haciendo
eran fichajes
llamémosle provinciales
con lo cual
el conocimiento
que podías tener
de los jugadores
era
mucho más exhaustivo
en el momento
del ascenso
de segunda a primera
el objetivo
tanto de
Javier Mas
como presidente
como mío
como entrenador
fue primero
un poco
lo que estaba comentando Ricard
o sea
hacer un equipo
de personas
naturalmente
con unas determinadas
características técnicas
para jugar
a baloncesto
pero primero
hacer un equipo
que
a nivel de mentalidad
a nivel de carácter
y a nivel de comportamiento
se implicara
en el proyecto
de lo que era
una categoría nueva
de lo que era
un grupo
que se hizo
dijéramos
manteniendo
un 50%
de la plantilla
que había conseguido
el ascenso a segunda
y
yo recuerdo
que
con Javier Mas
no acabábamos
de completar
nunca
porque yo
o era demasiado
minucioso
o era muy pejiguero
llámale como quieras
pero
quería tener un poco
todos los ases
en la manga
y
yo creo que
nunca
ha estado mejor
empleado el tiempo
en este sentido
porque conseguimos
la plantilla
lo que decía Ricard
de gente que se quiso
implicar
que personalmente
eran
unas bellísimas personas
y que luego
cada uno tenía
un poco las características
que buscábamos
y en eso
quizá
acertamos
las características técnicas
pero eso ayudó
incluso
antes
cuando comentabas
de malos momentos
yo no he hecho referencia
a nuestro segundo año
precisamente
en la primera
lo que sería ahora
la LEP1
que fue el año
que estuvimos
con una plantilla
de nueve jugadores
sin extranjero
sin sponsor
y jugando solo
con jugadores
que provenían
de la anterior
campaña
y aunque
los resultados deportivos
yo no digo
si fueron buenos o malos
pero en abstracto
evidentemente
pues no sé
si ganamos
seis o ocho partidos
en toda la temporada
no fue una temporada
tan dramática
aunque hubo momentos malos
por supuesto
quizá
por ese núcleo
que había en el vestuario
la cohesión
la cohesión
y que
si bien al principio
pues todo el mundo
se comprometió
en sacar ese proyecto
adelante
pues con todas
esas
faltas
y con todos
esos déficits
que había
la verdad es que
aunque pudiera parecerlo
y digo que hubo momentos malos
por supuesto
pero no tantos
como pueda parecerlo
precisamente
por este tema
que comentaba también
Ricardo
Joan
¿cómo veus eso?
Home, yo em sembla
que hay una palabra
mágica
que a mí siempre
m'ha agradat
molt
que es la coherencia
i els jugadores
tant els jugadors
com les jugadores
això ho capten
és a dir
si tu els planteges
un projecte coherent
i estic totalment d'acord
amb el Jesús
en què s'ha de buscar
les millors persones
que evidentment
han de tenir
les qualitats tècniques
però
el ser
la millor persona
t'a garantitza
que les qualitats tècniques
puguin tirar endavant
però sobretot
hi ha haver una coherència
coherència amb el projecte
coherència amb el tipus de treball
coherència
amb el que també deia el Ricard Casas
en quant a que
hi ha uns rols
dins els equips
i llavors els jugadors
han de saber
que són jugadors
que tenen el seu paper important
i que no se sentin discriminats
és a dir
és tot un munt de coses
que al final
se resumeixen per mi
en una paraula
que és la coherència
i si això ho aconsegueixes
l'equip funciona
Quina és la clau
per conviure bé
en un vestidor, Pedro?
Sí, potser
ho estan
resumint
Pots apropar una miqueta més
al micròfon?
Ho estan sintetitzant molt bé
penso que és
tot el que
els aspectes
la credibilitat
que té
aquesta persona
que està al davant
del grup
com
perquè els jugadors
sàpiguen
en tot moment
què és el que
els estan demanant
i què és el que
poden aportar al grup
sempre parlem
d'equip
de conjunt
d'unar esforços
jo estic
aportant unes coses
un altre company
està aportant
unes altres
i tot
sota
l'influència
sota
l'aspecte
que
que ha de
ha de
ficar
el matís final
que ha de
ficar
l'entrenador
que és el que
ha de funcionar
que tots els integrants
d'aquest grup
se sentin
identificats
amb
l'esforç final
i quin rol
juga un segon
entrenador
com és el teu cas
ara actualment
està clar que
fas una mica
de pont
o no
ho has de ser
realment
el segon
entrenador
sí
està clar que
jo soc
dos ulls més
que han de veure
i que han d'intentar
veure els aspectes
que no
puguin veure
unes altres persones
o de donar
aquell aspecte
de reforç
per
bueno
per tirar endavant
qualsevol
idea
qualsevol
aspecte
del joc
que
s'intenta fer
en un moment
determinat
i què fem
Ricard
en un cas
d'indisciplina
d'indisciplina greu
com malauradament
és el cas
que pateix
ara mateix
el club basquet
Tarragona
què ha de fer
un entrenador
davant d'un cas així
bueno
el que pateix
el club Tarragona
en aquests moments
és una mala sort
és una mala sort
en una situació
que jo
penso que no
s'ha de fer
un gran massa
el que passa
que és una situació
radical
i contemplada
doncs
amb un reglament
però que
que enten
que d'alguna manera
tots
els que són persones
convivim
una sèrie
no d'hàbits
sinó de circumstàncies
i que a vegades
quan estan condicionades
per la feina
doncs
em pertoca
patir-les
no
penso que és una situació
on s'ha tingut
bé
una miqueta de descuit
i una miqueta de mala sort
feld
i que només
esOW thìÀs
des del meu punt de vista
que no hi hagi un entrenador.
Jo puc donar la meva opinió com a entrenador
i penso que s'ha de portar el tema de la millor manera possible,
però sense donar-li una gran importància o una gran gravetat.
És una situació circumstancial amb la carrera de Nacho.
Jesús, per la teva experiència,
és un paper important el que ha de jugar un entrenador en un cas així?
Jo crec que, d'alguna manera,
el primer que hi ha és no tomar decisiones en caliente,
analitzar el més friament possible el tema
i, en aquest cas,
potser sobrepassa la inclusió o en aquests moments
el reglament interno que poden tenir el club.
A ver, jo me he encontrado con l'equip professional
en una tesitura, a ver, no digo de este tema,
pero de un acto de disciplina, como comentabas tú al principio,
i no hay que darle ni mayor ni menor importància.
Se produce un hecho...
¿Pero el primer és la calma?
Sí, jo crec que en cualquier cuestión
en las prisas y el acaloramiento es un mal consejero, ¿no?
Entonces, ya digo yo, la cuestión o la ocasión que me he encontrado,
llamémosle que eras, como tú decías al principio,
un acto de indisciplina,
que estaba más o menos contemplado en el reglamento interno del club,
pues se aplica el reglamento y aquí paz y después gloria.
En este caso, en este momento,
yo no estoy capacitado para decir
si está tipificada esta indisciplina
o esta salida de tono, por decirlo de alguna manera,
en el reglamento interno del club,
pero de alguna manera yo entiendo,
un poco a grosso modo,
que la actuación debería ser la misma.
Estem a punt d'acabar.
Acabem d'una manera, evidentment, molt més alegre.
Un entrenador potser amic de jugadors?
Desgraciadament, no.
El que pot ser és el millor conseller,
la millor persona perquè el jugador en un moment determinat
tingui la màxima confiança,
però a mi, desgraciadament, no funciona.
Pedro, hi coincideixes?
Sí, sí, totalment.
Ricard, tu també?
Sí, és així, la dinàmica és el que et comporta.
No pots tenir un amiguisme amb una professionalitat,
encara que sigui amb una relació amateur,
però on l'entrenador té que disposar de la seva potestat
i l'amiguisme, està clar, que consideraria.
Sí que pots arribar a tenir un bon amic
després del temps i després dels anys
en una situació diferent, fora del club,
on mantens en molts casos una bona relació,
perquè també hi ha jugadors molt agraïts,
segur que els companys ho saben,
jugadores molt agraïdes,
que permeten arribar a aquesta sensació
o tenir aquesta amistat.
Però fora, tu, que és el context de relació.
Per acabar el programa, Ricard,
vist des de la distància,
què et sembla aquest 25 aniversari del Club Esca Tarragona?
Bueno, em sembla que són molts anys, no?,
que hi ha molta gent que treballa aquí.
Jo he estat un any, però he intentat conèixer,
he conegut el club,
he conegut la gent d'aquí a Tarragona,
i ells m'han conegut a mi.
Penso que s'ha d'estar content de poder arribar, no?,
de poder editar un llibre,
de poder estar tots pendents del que un club fa,
que a més a més és un club que porta molta història caminant,
tant en l'aspecte masculí com en femení,
i que a més a més, ara, abans començàvem parlant,
doncs té que imposar, no?,
aquesta gran pressió que l'estructura del bàsquet d'avui dia
imposa a partir d'aquí.
Han de seguir amb aquest ànim,
i està clar que poder recusar 25 anys
és el primer pas per recusar en les 50.
Joan, tu que ja portes uns quants anys desvinculat del club,
què et sembla aquest 25 aniversari?
Home, a mi em sembla que és una cosa
que per molt que es faci sempre serà poc
per ressaltar la gran feina i una bona nit fins ara
de la gent que va fundar el club,
que per mi és un miracle.
Ho dic molt curtet, però molt clar,
vull dir que realment això no té nom.
S'hauria de fer 25 anys cada any.
Pedro, tu que portes un munt d'anys vinculats a la casa,
com ho viviu?
Sí, no, a veure, és un any diferent, no?
És un any per poder recordar totes les dates
que portem vivint,
i que tot just, dia a dia,
es va fent la història d'aquest club des de fa 25 anys.
Al Jesús San José ja li van preguntar,
en l'altre programa que va venir,
ell és un home de la casa,
no cal dir que ho està vivint especialment
de manera molt intensa aquest 25 aniversari.
Jesús San José, moltes gràcies per tornar a venir a aquest programa.
Gràcies, i perdona,
que jo...
Un abrazo, Ricard,
que...
Solo nos enviamos saludos por intermediarios.
Muchas, muchas gracias.
Te me alegro mucho de volver a sentirte.
Gràcies també, Ricard Casas.
Felicidades por la marcha al Manresa, ¿eh, Chato?
Gracias.
Ricard Casas, moltes gràcies per atendre aquest programa en directe
a través del telèfon,
i gràcies també a Jesús San José,
Joan Garitón Andía i Pedro López.
Ells han estat avui els protagonistes d'aquest programa
de la història dels 25 anys d'història del Club Basqueta Tarragona
relacionada amb els entrenadors
que ha tingut l'equip masculí senyor.
Tornarem la setmana vinent.
Adéu-siau, bona nit.
Gràcies.