Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
L'Enric ha aixecat el dit, que diu que la sap, però li direm
no ho pots dir encara, farem una cosa,
jo la tornaré a repetir, la tornar a repetir.
Després el que farem és introduir una música,
una música així de pel·lícula,
i mentre posem aquesta música,
la gent se la pensarà aquesta endevinalla
i potser algú fins i tot trucarà a veure si l'endevina.
I si no l'endevina ningú, no truca ningú,
Enric, te la deixo dir tu, val?
Sí? Doncs va, jo la torno a repetir.
Em sembla que és fàcil, eh?
Diu, no sóc cargol, ni bolet,
i l'aigua em fa sortir,
Mmm, què deu ser això?
Quan plou, tot m'estarrufo,
i quan fa sol, estic penset.
Cana me cana, 24, 47, 67,
amb el 9, 7, 7 al davant.
Cosa sembla, escoltem una musiqueta dels Blue Brothers?
Cosa sembla, escoltem una musiqueta dels Blue Brothers?
Cosa sembla, escoltem una musiqueta dels Blue Brothers?
Cosa, escoltem una musiqueta dels Blue Brothers?
Cosa, escoltem una musiqueta dels Blue Brothers?
Cosa, escoltem una musiqueta dels Blue Brothers?
Cosa, escoltem una musiqueta dels Blue Brothers?
Cosa, escoltem una musiqueta dels Blue Brothers?
Cosa, escoltem una musiqueta dels Blue Brothers?
Cosa, escoltem una musiqueta dels Blue Brothers?
Cosa, escoltem una musiqueta dels Blue Brothers?
Anima't, anima't, perquè us puc ben assegurar
que l'Enric m'ho ha dit així a l'orelleta, molt suau, molt suau,
i l'ha respost correctament.
Puc dir que l'Enric la sap, tu la saps?
24, 47, 67.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sant Pau Apòstol, m'agrada tocar el violoncel.
Què?
El violoncel.
Què és això?
És un instrument.
Ah, sí? Que és com una guitarra?
No.
No?
Sí, és com una guitarra però no té el foradet.
Ah, no?
Té com a Fs.
Ah, vale, vale, vale. I és gran o és petit, el violoncel?
Gran.
Però, escolta'm, amb 7 anys ja vas tocant coses grans?
Però una mica més tòtic del contrabaix, eh?
Ah, m'haves espantat. Vinga, i què més? I què més? Què fas? Què fas? Què fas?
També...
Què és el que t'agrada d'esports, per exemple?
M'agrada jugar a bàsquet.
Tu no saps que aquí tenim un oïdor que és molt fidel, molt fidel, que també li agrada molt jugar a bàsquet, que es diu Pau?
No.
No, es diu... A vegades jo li dic Pau Fesol, perquè el seu ídol és el Pau Gasol.
És molt simpàtic i també en sap molt d'endevinalles com tu, eh?
A veure, bàsquet, violoncel, Harry Potter potser també?
Esclar.
Esclar, esclar. I ara digue'm una cosa, una cosa, Enric.
Ens has llegit, ens has llegit, ens llegiràs, millor dit, una història que es diu El gran regne de Neptú.
Primer que tot, com és que se't va acudir aquesta història tan xula?
Mira, quan es...
Digues, digues, Enric. Tu no et moguis. Ai, sí. Digues, digues.
Sí? Digues, parla, parla.
Mira, doncs... Pensant-la en el cervell.
Pensant-la en el cervell. I així, pensant-la en el cervell, et va sortir aquesta història tan divertida?
Sí.
Digue'ls-hi als que ens escolten el secret, perquè ells no poden veure el teu paper i no saben que tu no solament vas escriure la història.
Què més has fet?
Quan la vaig acabar, la vaig portar al Calilé.
Sí, tens raó. És veritat, és cert. Però també vas fer una altra cosa, a banda d'escriure-la. I és que jo ho estic veient, veig com a coses de colors.
Què deu ser, això?
Els dibuixos.
Ah, sí, sí, sí. L'Enric va il·lustrar el conte.
I, i, per acabar-ho d'adobar, al darrere de tot, a l'última de les planes que vas fer.
Preguntes.
Com és que fas preguntes? Que vols que la gent sàpiga si ho ha llegit bé o no?
Oh, perquè aquí t'has d'explicar totes les respostes de les preguntes que hi ha enrere.
Doncs aquesta és la història que hi ha al darrere del gran regne de Neptú que avui ens porta l'Enric Bertran.
I ara pareu a orella, perquè aquesta petita gran obra la podreu escoltar en la seva veu.
Enric, estàs preparat, carinyo?
Sí.
Doncs vinga, quan vulguis.
El gran regne de Neptú. Capítol 1.
Hi havia una vegada al fons del mar, en el regne de Neptú, una bruta decorada amb petxines.
La sirena, l'estimada filla de Neptú, li agradava molt ajuntar-se allí amb el seu pare i preguntant-li coses.
Com és que tenim tant d'or?
El seu pare li va contestar.
Temps era temps. Els pirates roben hora a la gent.
Després, veuen tant de rom que estaven tan borratxos que el vaixer s'enfonsava.
I prenem tot l'or que hi ha al vaixer.
De pirates.
El capità es deia Patapalo.
A l'ú tenia una cosa negra.
Els pirates li obadien més per robar més sort.
Neptú estava acostumat a seure a regar el tron.
Capítol 2.
Llavors van baixar bussos amb pales per excavar.
Se sent l'oglu dels bussos, les sirenes i una espuna.
Capítol 3.
Apareix un tauró amb unes saletes molt grosses.
I és més gran que un peix es passa.
El tauró ve a atacar.
Neptú avisa els bussos.
Compte, compta, hi ha un tauró!
Els bussos es diuen entre tots.
Què farem ara?
Sort que Neptú es va salvar al seu trident.
Els bussos li han donat les gràcies.
Però un bus tenia perill.
Les meduses li passaven pertot arreu.
No podia fer res per anar-se'n.
Amb els altres bussos.
Neptú li va dir.
Queda't quiet!
I les meduses li van passar sense picar-li.
El bussos estava feliç.
Li va donar les gràcies a Neptú.
I van ser amics per sempre més.
Capítol 4.
L'entenem baixava una tortuga mediterrània.
La sirena estava sorpresa.
Perquè al costat del seu pare hi ha una ostra.
se va obrir a dintre hi ha una perla.
I la va agafar la perla abans que es tanqués.
La sirena es mirava al mirall seu que li havia regalat al seu pare.
Capítol 5.
A terra hi ha clavat una ancora i una cadena.
Llavors Neptú va muntar amb el seu trin, que era màgic.
Els bussos es van muntar una cova que no pot entrar aigua.
I els bussos van acceptar regal de ser amics.
I viure allà per sempre més de la vida que s'hi queda el cos.
I van estudiar els animals marins.
I van descobrir com són les algues.
I com es diuen.
Neptú tenia barba blanca.
Sí.
Enric.
Molt bé, no?
Sí.
Què t'ha semblat?
Bé.
Bé, ara deus pensar, però això ho haurà sentit algú o no ho haurà sentit algú?
Què ho penses, això?
Que ho haurà sentit algú?
Jo crec que sí, eh?
Que ho haurà sentit molta gent, eh?
I no fos cas, no fos cas, ho enregistrarem, ho gravarem ben gravat perquè et puguis sentir tu, eh?
Però crec que algú més m'ha sentit.
Qui, qui?
El meu professor i els meus companys de la meva classe.
Nen, no em diguis que el profe i els companys estan avui escoltant-te a tu.
Ja et noto com a molt onflat, jo, així com a dir que xulo, eh?
Escolta'm, i què demà?
Què els diràs?
Que a veure si els ha agradat.
Jo espero, si ens esteu escoltant, els companys i el profe de l'Enric, que us hagi agradat.
I també espero i desitjo que penseu que aquest programa Cana Macana, entre altres coses, serveix per això?
Que per totes les persones que els agrada escriure, llegir i passar una estona diferent, doncs és casa vostra.
Animeu-vos, eh?
No cal esperar, eh?
El pròxim, el proper certament, que serà el segon Cana Macana Calilé per escriure i enviar coses a la ràdio.
Nosaltres tenim les portes obertes per tots els que penseu així, com els canamacaneros de sempre.
Enric, moltes gràcies.
Vinga, respira.
Perquè ara toca el torn.
El Germán, que ens estava aquí fent...
Feia dentetes, ja deia.
Pensa jo, jo, jo, Germán.
Ara tu, què?
Va, fem una cosa.
Fem de la mateixa manera que hem parlat amb l'Enric.
Explica'ns una mica la teva vida.
Vaig al col·legi sense ser a gust, a Coercer, i m'agrada jugar a la pilota.
En quina pilota? En quin tipus de pilota?
A futbol.
I també... com es diu...
Tranquil, tranquil, ja sortirà.
Ja sortirà.
Ara que parlem de futbol, Germán, d'en quin equip som?
Del Barça i del Nàstic.
Ui, del Barça i del Nàstic.
Va, bé, bé, bé.
Ja sé que el Barça va malament, però, en fi...
Malament és poc.
Sempre m'ha agradat.
Però què, què? Tu trobes que la temporada que ve anirà millor?
Sí.
L'Enric que aixeca la mà, què diu Enric?
Que jo soc soc així del Barça.
Ah, val, molt bé, molt bé.
Aquí som tots uns patidors, ja ho veig.
Germán, què era aquella cosa que havies oblidat?
Potser alguna cosa que t'agradi en especial?
A veure, repassem coses, esports.
Ah, sí, llegir còmics.
Els còmics m'agraden més que els contes.
Ah, està molt bé. A mi també m'agraden molt els còmics.
Quins còmics llegim?
El Mortarie i Filemón.
Ah, has vist la peli?
Sí.
I què t'ha agradat més, els còmics o la peli?
La peli.
Ah, la peli.
Ah, val, val, molt bé.
I què més? Quins altres còmics llegeixes?
També m'agraden...
El Super López?
Sí.
Ah, llegeixes el Super López?
Sí.
A mi m'agradava molt.
Alguns altres, bé, no són còmics, els ha de cercar el Wally.
Ah, el Wally, i tant.
Aquells que hi ha...
No és Wally.
El Wally que va vestit amb aquella samarreta de franges vermelles i blanques, no?
Sí.
Aquella està molt bé.
Sí, sí.
Algun més?
Sabeu quins llibres m'agraden molt a mi també?
Quins?
Aquells que has de posar els ulls així i veure com la figura es converteix al mig de les imatges?
A mi no em va sortir aquest.
No et sortia?
A mi tampoc.
Tampoc?
No em surten.
Jo potser perquè com que porto ulleres, a la millor em surt, però jo sempre em surt, surt, surt, surt, i surten unes coses xulíssimes.
Jo he mirat un d'una zebra i no em sortia.
Bé, aquest deu ser difícil, tia.
Un munt d'arrerelles de zebra, i llavors s'ho vas mirant, tu allunyes i veus una zebra, però no ha sortit.
No, és qüestió d'estar-s'hi, i quan ja no hi pots més, dic, va, tanco el zebra i marxo, no?
Bé, Germán, ja sabem unes quantes coses de tu, el que no sabem és amb què t'has inspirat per fer un dels contes, senyors i senyores més surrealistes que es llegiran a la ràdio.
Vostès poden pensar-se que ho han sentit i vist i llegit tot.
No, s'equivoquen.
Aquesta nit veuran el que és un conte diferent.
Un conte inspirat, jo crec, amb els surrealistes més surrealistes.
Germán, explica-m'ho, va, confessa't.
Resulta, la Sharp de l'empresa electrònica i l'Xtech de l'ordinador, vaig canviar les inicials, la SH se la va pujar a l'Xtech i la X d'Xtech se la va pujar a Sharp.
I llavors em va quedar Sharp i Xtech.
Ho aneu sentint, no? Doncs prepareu-vos que la història no desmereix el títol.
Sharp i Xtech.
Los propietarios de dos famoses empreses que creaven robots, Sharp i Xtech, que siempre se llevaban la contrària,
ja havien fabricado robots hasta para las tareas domésticas.
Capítulo 1
Tenían robots que fabricaban otros robots, robots mecánicos, pero de los que arreglan de otras cosas.
Robots que te lavaban la vajilla, robots que... bueno, en fin, más robots que una empresa tecnológica cualquiera.
Como cualquier otra persona, tenían que pagar el agua y la luz.
Y como era material específico, lo que usaban para los robots era más caro.
Cada empresa ocupaba unos 100.000 metros cuadrados.
Cada día estaban peor de fondos y no podían casarse porque se supone que tendrían hijos y tendrían...
de los malos fondos que hacer como en el cuento de pulgarcitos.
Veamos, pulgarcito, veamos.
Hoy se va fulano, mañana, mengano y pasado, que ya no quedamos sin hijos.
Capítulo mini, el último.
Y al final, juntaron las empresas.
Fin.
Aquest ha estat el conte del Germán. Germán, enhorabona, eh?
Gràcies.
A mi, a mi, la veritat, tots dos em van agradar molt, molt.
Ja heu vist que hi ha una certa diferència d'edat, també un té gairebé 10 anys que els farà l'11 de maig,
és a dir, d'aquí 3 dies, com aquell que diu, i l'Enric amb els ulls més simpàtics de la ràdio.
Senyors i senyores, aquests dos no marxen d'aquí sense fer un bonus track.
Un bonus track vol dir, diguem-li, una coseta més afegida, perquè...
Ah, respira el Germán, diu.
M'has enganxat tu a mi, no?
Perquè tant l'Enric com el Germán han portat alguna cosa més per col·laborar en el programa d'avui especial.
Un d'ells ens ha portat una poesia, també hi ha un estrada.
Jo també l'he portat.
I el Germán, per si acaso me l'hagués oblidat, diu que també...
Germán, però tu has portat poesia i has portat contes curts, no?
Sí, contes curts, sí. Un de tres capítols i un altre...
Hola, vole, vole.
Què farem? Una poesia a cadascú, avui?
Sí?
No ho sé, aquests són curtets.
Pots triar?
No hi arribaré.
Pots triar un conte, a veure, això és com si fos la subhasta, un conte o una poesia.
Què més t'estimes, Germán?
Una poesia.
La poesia, i tu, Enric, també la poesia, val?
Doncs va, que a mi m'encanten les poesies i no vull que marxeu sense llegir les poesies que heu portat.
Alerta, i amb la mateixa música que hem estat utilitzant per fer de fons en aquests contes,
primer l'Enric o vols començar tu, Germán?
Jo.
Us ho estàveu negociant, sí? Segur?
Per què no fem una cosa, Germán? A lo millor, com que tenies una miqueta la gola i s'hi resposa,
vols anar a beure una mica d'aigua i comença l'Enric?
Bé.
Sí? Eh que sí? Doncs venga.
Mentre ho fa l'Enric, el Germán es traurà els cascos, així, i se n'anyirà a beure una miqueta d'aigua per aclarir la gola.
Val? Sí?
Perfecte. I ara l'Enric...
Què? Parla'm d'aquesta poesia, Enric.
Mira, parla de la ràdio.
Com és que parla de la ràdio?
Mira.
T'he donat per aquí?
Sí, perquè no la ràdio...
Que ho sabies tu, que a mi m'encanten les poesies?
No.
Perquè a mi m'han dit que aquesta poesia és per mi, no? Que me la podré guardar per mi, no?
Sí.
Bien!
Doncs, Enric, preparat?
Anem allà, fem la poesia. Venga.
Poema, la ràdio, els sons de la ràdio,
Informació de tot.
Cinc sons, mil veus, la, bla, bla,
una ràdio que parla, molt,
encessa i apagada,
una altaveu ben gran,
sempre hi ha música i dansa,
un, dos, tres, negres, corxeres i silencis,
senyent el ritme de la cançó.
I demà els cinc sons ja s'han escapat.
Molt bé.
Enric, que m'ha agradat molt.
Deixa-me-la, deixa-me-la, deixa-me-la.
Carai, i al darrere, escolteu,
l'Enric, amb la seva línia,
tu, escriptor i il·lustrador.
Posat cana a cana, al darrere,
unes quantes enganxines, un sol,
un núvol d'aquell desbufegador,
uns altres núvols, uns globus,
un altre sol.
i la lluna.
Ah, i la lluna riallera, i tant, tu.
I aquí, doncs, aquesta preciosa poesia.
Enric, moltes gràcies, eh?
De res.
I ara, d'aquí una estoneta,
d'aquí una estoneta,
suposo que ens vindrà el Germán,
que avui és que el Germán tenia la gola rasposa
i potser ha aprofitat també per anar a la bau.
I així ho tenim tot en el mateix paquetet.
I així farem una miqueta de temps
i quan torni l'Enric,
ai, l'Enric, el Germán,
ens llegirà la seva poesia
i ja després, després, després,
ja tindrem aquí el Miquel preparat,
frisant, ja per el seu camí de Santiago.
Sembla mentira el ràpid que ens passa el temps.
Ja som com aquell que diu gairebé tres quarts.
Mira, mira, mira com corre el Germán.
Corre cap aquí, ets.
Ai, Germán, què tal?
Quants gots d'aigua esperes?
Bueno.
Déu n'hi do, eh?
Una aigua fresa.
Vinga, hem fet.
Estàs millor ara?
Tenim la gola ga?
Vinga, esperem la teva poesia.
Nemi, quan tu vulguis.
Les clausures de los monasterios.
El futur està a oscuras.
Muy, muy, muy, muy negro.
Para les tristes clausures que tenen els monasterios.
Va gente i molta gent a mirar els monasterios,
a veure les tristes clausures
i a rezar a un Padre Nuestro.
Les clausures de la cárcel
mejoran los prisioneros.
Hay que ver los criminales
que con la cara al descubierto
atracan y van corriendo
y la poli va viniendo.
Las clausures los mejoran,
asegura el presidente.
Los criminales al descubierto
ya no matan mucha gente.
Toma ya.
Senyors i senyores,
avui ens tindrem bocabadats perquè aquí...
Germán, enhorabona.
Gràcies.
Enric, enhorabona.
Ens han encantat els vostres contes
i ens han sorprès molt
gratament les vostres poesies.
Ho heu sentit, eh?
Cana Macaneros,
quin personal ens ve a visitar.
Ei, gràcies
i fins una altra.
Què dius, Germán?
Parla, parla.
Si això m'ho puc emportar a casa.
I tant que t'ho pots emportar a casa.
El Germán ens preguntava
si el seu original se el podia endurar
més faltaria.
Doncs deixem-ho aquí.
Jo crec que podríem cloure
amb la sintonia dels petitets
per dir-los adéu
que avui, aquesta nit de Cana Macana,
ha estat, vaja,
especial, diferent,
sorprenent
i a més a més molt enriquidora.
I el que podria dir és
senyors i senyores,
us voldria presentar
o ara mateix acomiadar
el Germán.
Bona nit, Germán.
Bona nit.
Enric, bona nit.
Bona nit.
Dos escriptors
i estic segur
que dos creadors
en un futur
força, força esperançador.
Això ha estat avui
pels petitets.
Els nens que van guanyar
execu el primer sortament
comte curt
Cana Macana, Calilé.
De veritat,
ha estat
un plaer.
Es adusto,
es taciturno,
dueño es del tiempo,
tiempo cruel,
nombre hermoso,
el de Saturno,
pero es un dios,
cuidado con él.
Cana Macana,
pels que desafinem a la nit.
Avui estàvem veient
algunes fotografies
de l'arribada
del Sant Pare
aquí a Spain
i la veritat
és que ens ha decebut
una mica
per als cristians
de pro
aquella foto familiar
amb Asnara
en company.
No, no, no,
no ens ha agradat.
D'aquesta manera
la gent
deixarà d'anar a missa,
estic seguríssim.
I és que, a més a més,
faran vots
per no anar ni al cel,
per la mort de Déu.
Voldríem un Sant Pare
que s'alines,
com diuen els del col·lectiu
El Zina de Girona
una miqueta més
amb els pobres.
Escolteu el Crae
una mica, va.
Una blanca paló
mala
y lo cierto
es que no me desespero
desde el día
que al célebre Madero
lo comió
la carcoba
pero si
me preguntan
y lo digo
aparte
aparte de algún
que otro
íntimo amigo
todos creen
que es bronco
y como con eso
no se bromea
esperan
que Dios
me dé
con la tea
que churrusco
a Sodoma
o que al menos
diga yo
reconfortante
que me eche
maometano
o protestante
hablamos otro idioma
pues nada más
que eso me faltaba
que tuviera
que asirme
a la chilaba
del profeta
Mahoma
ni a tripa
de Lutero
ni a un de Buda
prefiero
caminar
con una duda
a con
una mala acción
o
porque dudo
que al final
de este asunto
la cosa
no se acabe
con un punto
sino
con punto
y con
no espero
irme al limbo
ni al infierno
lo más
confío
en que
seré algo eterno
gracias al cromoso
oh
mamá
tranquilo
puedo
vivirme
mi historia
sabiendo
que a las puertas
de la gloria
mi
nariz
no se asoma
la muerte
aunque me llene
de tristeza
pondrá
unas malvas
sobre mi cabeza
y algo
darán
de arón
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
Javier
Crae
per tots els que no el conegueu
era quan estava amb l'Alberto Pérez
i el Joaquín Sabina
un dels components de Mandrágora a Madrid
un baret d'aquells de Madrid
on es cantaven i es deien coses
com ara ja no es diuen
però ara
canviem totalment el nostre registre
perquè em tornem a agafar el gallato
per anar-nos als peus de l'apòstol
bona nit Miquel
hola
bona nit
avui no pararem eh
fins allà on puguem
fins allà on puguem
on ho vam deixar
ho vam deixar a Lleó
a Lleó
a Lleó
ja vam parlar de les belleses d'aquella gran ciutat
i avui ja marxem de Lleó
la sortida de Lleó
com quasi totes les grans ciutats
ja ho vam comentar l'altre dia
és deplorable
perquè està plena d'indústries
de barriades impersonals
de naus industrials
però en fi
a més a més
s'ha de sortir per la carretera
i un bon tram
i aleshores
és una tortura
el dels camions
que
sembla que se tiren a sobre
i mal senyalitzada
i mal senyalitzada
sí
bé
per la pròpia carretera
arribem a Santa Maria del Camino
de la qual només esmentarem
que hi ha un temple
molt famós
ja veieu que
la paraula camino
es va repetint constantment
Santa Maria del Camino
aquest temple
té un fris
enorme
d'en Sobiracs
del gran escultor català
i és un
d'un estil
ultramodern
que contrasta
fortament
amb el romànic
i el gòtic
de tots els temples
que hem anat trobant fins ara
una mica més enllà
arribem a Puente de Òrbigo
Puente de Òrbigo
i Hospital de Òrbigo
que tenen
una història
molt curiosa
Puente de Òrbigo
té una història
molt curiosa
per explicar
en diuen
el Puente del Paso on Rosso
això és una
no una llegenda
sinó que
certament
és una història
que és del
primer terç
del segle XV
en el que
un cavaller
d'Òrbigo
un lleonès
de pro
noble
que es deia
Suero de Quiñones
fou
rebutjat
per la seva dama
la dama dels seus amors
aleshores
ple de despit
es va tornar
una miqueta boig
no per tancar
però
feia coses
certament estranyes
encara que en aquell temps
no ho semblaven
entre altres coses
doncs
no era el primer cavaller
i els llibres de cavalleries
en parlen
que feia
un desafiament
en aquest cas
a tots els cavallers
que volguessin creuar
el pont
el pont
d'Òrbigo
allà els hi feia
confessar
que la seva dama
la dama
que l'havia refusat
amb ell
era la més hermosa
de totes les contrades
i acabava sempre
amb una batalla
amb unes
amb unes batalles
d'aquelles
que hem vist
a les pel·lícules
medievals
tipus
Ivanhoe
i així
no?
aleshores
ell i els seus homes
perquè no era ell sol
qui participava
sinó que tenia
el seu propi cos d'exèrcit
podríem dir
durant un mes
van estar
enfrontant-se
als diferents cavallers
que pretenien
passar pel pont
i
diu la història
o la crònica
que van arribar
a trencar
68 llances
vol dir que havien vençut
a 68
dels cavallers
que pretenien passar
i que no volien reconèixer
que la seva dama
era la més formosa
de Castella
i d'allò
bé
li va acabar
o va tenir
uns moments
de claretat
amb la seva bogeria
i es va fer
pelagrí
a Compostela
per fer-se perdonar
d'aquesta superbia
que havia tingut
i a Compostela
ens queda un record
que això és cert
perquè
la imatge
de Santiago
encara
porta penjada
una
polsera
que era
d'aquella dama
i ell
la va
penjar
de la imatge
de Santiago
i encara avui
jo l'he vista
i suposo que
tots els quals hi han anat
el que tal vegada
molta gent no sàpiga
que aquella prenda
o aquella peça
és la polsera
de la dama
dels seus somnis
una miqueta més enllà
és a dir
a l'altra banda
del pont
hi ha
Hospital de Òrbigo
el nom quasi bé
que ho diu tot
perquè era
un cèlebre hospital
de pelegrins
que té
un molt bon refugi
dos bons refugis
i té molts bons serveis
és una ciutat molt preparada
té uns bons restaurants
jo recordo
amb molta satisfacció
que vaig menjar
la millor cecina
que he menjat mai
el millor
el millor pernil
el millor xurís
vull dir que
molt propi d'aquelles terres
i riquíssim
aleshores
per sort
el deixar
Hospital de Òrbigo
podem deixar
també la Nacional 120
aquesta terrible carretera
que ens fa patir tant
els que caminem
i durant un bon tram
caminem per l'antiga carretera
que avui està en desús
solament de tant en tant
hi passa algun vehicle
i a més a més
és molt bonica
és una carretera
molt poc apta
pels vehicles
del nostre temps
perquè és una carretera
plena de corbes
i de pujades i baixades
però pel caminador
és molt interessant
i molt bonica
aquesta carretera
una miqueta més enllà
ens du a l'Alto de Santo Toribio
que és un magnífic mirador
d'estorga
o sigui
aquí ja ens estem
acostant
a la capital
de la Maragateria
aquesta comarca
és la Maragateria
els maragatos
són una raça
com altres races
hi ha
a Espanya
i en altres països
que no són a Espanya
també
que és una raça
que era una mica maleïda
perquè
eren una gent
que
en aquells segles
dels quals
ens estem referint
tan freqüentment
no
es comunicaven
degut a les
males vies
de comunicació
que hi havia
pràcticament
ells es comunicaven
els homes
es comunicaven
amb la resta
del país
perquè quasi tots
ells eren
treginers
els maragatos
estaven
molt qualificats
com a treginers
coneixien molt bé
els camins
ferèstecs
d'aquelles muntanyes
i amb les mules
s'encarregaven
de fer transport
els maragatos
no es barrejaven
amb altres races
diguem-ne
o amb altres ètnies
sinó que es casaven
entre ells
i això
empobria
la seva sang
i eren una raça
doncs
de poca bellesa física
i també
molt més propensos
a les malalties
degut a la falta
de renovació
no?
Aleshores
tota la maragateria
avui en dia
està plena
de pobles
pobres
però cal dir
que
300, 400, 500
800 anys
abans
eren uns pobles
molt pròsperts
sobretot pel pas del camí
el camí de Santiago
els donava molta vida
són una gent
molt acollidora
encara avui
i durant segles
ho han estat
i per tant
també
el pas del camí
els hi proporcionava
la ubicació
de comerços
i de
posades
i
avui en dia
de tot això
gairebé que no en queda res
són uns pobles
insignificants
un dels pobles
que jo recomano
i que vam fer
encara que ens vam haver
de desviar
un parell de quilòmetres
del que és pròpiament
el camí de Santiago
és Castrillo de los Polvazares
del que alguna vegada
ja n'he parlat
perquè allà
em van atacar uns gossos
i sort del bastó
el vaig poder foragitar
no l'hi vaig pagar
en el gos
però vaig picar fort
en el paviment
davant
de la seva
de la seva boca
amenaçadora
i
va acabar per marxar
aquell gos
sort del bastó
sempre
sort del bastó
sí
ja n'hem parlat
tot un capítol
sencer
vam dedicar els bastons
però és que s'ho mereix
el bastó
perquè t'ajuda molt
també
sobretot en les pujades
aleshores
té un
aquest poble
de Castrillo
dels Polvazares
val la pena
de fer
aquesta hora més
entre anar i tornar
de camí
que ja en fem prou
de camí
però val la pena
de fer-la
perquè és un poble
molt singular
i és pràcticament
sembla
el poble espanyol
de Barcelona
és perfecte
les seves cases
estan totes
amb les portes
i finestres pintades
de verd
està molt ben conservat
té un empadrat
que jo no l'he vist
enlloc més
molt curiós
i molt interessant
i molt bonic
cada casa
té el seu banc
de pedra
adosat a la paret
a part d'això
recordo que em vaig menjar
el millor cocido maragato
que es pugui menjar
a la maragateria
que el cocido maragato
va ser l'escudella
i cardolla
nostre
però a lo bèstia
i amb la sopa
servida al final
sí
és curiós
no tenim massa temps
per extendre'ns
però jo el recomano
si algú
va per aquelles terres
per la maragateria
o el bierzo
que demani
el cocido maragato
si té bon saque
si no
veiem una mica
aquest menjar
esteu escoltant
ara la música
de Lorina McKennett
la màscara
i el mirall
deixem uns quants segons
mentre agafem aire
i continuem caminant
doncs continuem
alguns dels poblets
que es troben
que ja repeteixo
que avui en dia
estan bastant malament
però que havien sigut pròsperts
són Santa Catalina
de Somoza
El Ganso
un poble que es diu
El Ganso
si em va fer molta gràcia
i Rabanal del Camino
Rabanal del Camino
ja és una mica més important
ja té tots els serveis
d'alguna manera
puc dir que
inclús en aquests pobles
com El Ganso
Somoza
etcètera
aquests poblets
que són molt petits
mai
es recorda
que cap alegri
hagi dormit al ras
perquè encara que no hi hagi
establiments
per allotjar-los
la gent del poble
continua sent
molt acollidora
i ni que sigui
en un paller
o ni que sigui
en el vestíbul
de l'entrada
de les cases
doncs deixen dormir
avui en dia
encara avui
jo conec algun cas
no podria posar la mal foc
per a tothom
però conec algun cas
que estan molt satisfets
del bé que els han tractat
bé
el sortit de Rabanal
de seguida
es veuen ja
les muntanyes de Galícia
al fons
això
en el palagrí
li sembla
que ja és
quasi bé
el final
de la seva
tremenda caminada
però no és així
perquè
les veus
perquè tu també
estàs molt alçat
de fet
a Rabanal del Camino
i aquests pobles
que acabo de nomenar
estan a 1.500 metres
i més
i encara que
hem baixat una mica
per acostar-nos ja
a Pontferrada
encara estem bastant amunt
i al fons
veiem unes altres muntanyes
de tamany semblant
i ja són les de Galícia
ja és el Cebreiro
a la dreta
es veu la Cordillera Cantàbrica
a l'esquerra
es veu el Monte Teleno
els Montes Aquilinos
o sigui
és molt interessant
tots són alçades
de més de 1.500 metres
això
ja podeu suposar
que ens obliga
a un esforç
sobretot
un esforç continuat
de pujada
no són pujades abruptes
mai excessiu
alerta
exactament
mai excessiu
però ja
un cop fet això
ja has passat
des que has sortit
de França
o de Roncesvalles
ja has passat
Ibanyeta
has passat
l'Alto del Perdón
has passat
los Montes de Oca
a la província de Burgos
has passat
els Montes de León
que són aquests
i només et queda
l'últim obstacle orogràfic
que ja és
la muntanya de Cebreiro
bé
de seguida
trobarem
Font Cebadón
que avui és dia
està en ruïnes
i que
fixeu-vos que avui
està en ruïnes
i no hi ha pedra
sobre pedra
quasi bé
és a dir
sí que es veu
les parets
d'algunes cases
i alguna finestra
però cada vegada
que jo he passat
i amb 7 o 8 anys
he passat 3 vegades
i cada vegada
el veig més deteriorat
i més abandonat
està tot elment abandonat
no hi viu ningú
em recordo una mica
la Mossara
estava pensant
en la Mossara
però fixeu-vos
que allà al segle X
es va celebrar
un concili ecumènic
o sigui
això ens dona una idea
de com
amb el pas del temps
canvien les coses
la cosa és molt circular
exactament
entre Font Cebadón
que acabem d'anomenar
i Manjarín
que és el pròxim poble
aquest sí que encara
conserva alguna casa habitada
però no gaires
ens trobem
amb una de les fites
importants del camí
la Cruz de Ferro
la Cruz de Ferro
és un pal de roure
que té 5 metres d'alçada
i que
a dalt del pal
hi ha una creu
de ferro
com acabem de dir
i per què de ferro
perquè ens trobem
a la comarca del Bierzo
la capital és
Pont Ferrada
que és
encara és
però sobretot
va ser molt rica
en mines de ferro
també de carbó
i de l'ignit
però sobretot
de ferro
i d'aquí venen
els noms
de moltes coses
d'aquella comarca
la Cruz de Ferro
per descomptat
no diuen de hierro
diuen de ferro
en castellà antic
i la pròpia
i la pròpia Pont Ferrada
no és res més
que el derivat
de Puente Ferrado
és a dir
pont de ferro
Pont Ferrada
és la capital
la Pont Ferrada
és la capital
del Bierzo
es troba
per arribar a Pont Ferrada
per certs
s'ha de fer
una baixada
molt forta
per exemple
allà les bicicletes
no hi poden passar
els pelegrins
que ho fan amb bicicleta
no poden passar per allà
han d'anar
a donar els toms
per la carretera
se'ls fa més llarg
i més senzill
perquè estem parlant
d'un tram de camí
que és de muntanya a muntanya
és un gerre
de fet
és com si fos un gerre
dels que nosaltres
coneixem per aquí
bastant inaccessible
els de les bicicletes
poden passar amb bicicleta
però a coll i ve
l'han de portar a coll i ve
han de fer
en bicicontri d'aquell
en bicicontri
per cert
hauríem de dir alguna cosa
de la Creu Ferrada
la Creu Ferrada
és una creu
importantíssima
ja hem dit que és una fita
és una creu
que se sostenta
sobre un muntícol
gran
una muntanyeta
grandeta
una muntanyeta
que té els seus
potser 4 o 5 metres
d'alçada
composta
per nombrosíssimes
per milers i milers
de pedres
que han estat
dipositades
pels pelegrins
que han passat per allà
era
antigament
tradicional
i molt valorat
des del punt de vista
de la penitència
que els pelegrins
portessin la pedra
des de casa seva
és a dir
una pedra
del seu poble
i com més gran
era la pedra
més penitència
més gran
era el sacrifici
probablement
guanyaven més indulgències
aleshores
aquesta
aquesta creu
està
sustentada
sobre aquest muntícol
hi ha també
l'opinió
d'alguns
estudiosos
que la van començar
a confeccionar
aquesta muntanyeta
de pedres
els
llauradors
que de Galícia
es dirigien
per aquest camí
que era l'únic
d'accés a Castella
per la cega
del cereal
per la cega
del blat
i eren ells
els que duien
una pedra de Galícia
i la dipositaven
van començar així
però
simultàniament
els pelegrins
que anaven a Santiago
van continuar fent
aquesta muntanya
cada vegada més gran
si mils d'anar
aquesta creu de ferro
es poden trobar
en el transcurs
de tot el camí
en forma de petits
muntícols
de pedres
vestides per als pelegrins
on hi posa un una
una altra
i potser no arribaran
a ser com la creu de ferro
però evidentment
no deixen de ser
aquelles aproximacions
o aquelles indicacions
vas pel bon camí
exactament
ve a ser un indicador
que vas pel bon camí
i a Manjarín
hi ha el Tomàs
i a Manjarín
hi ha un refugi
si no n'hem parlat
perquè un dia
ja en vam parlar
però no està de més
dedicar-li un altre record
Tomàs és un antic revolucionari
jo ja vaig dir l'altre dia
antic
i probablement actual
perquè el que és revolucionari
difícilment deixa de ser-ho
i Tomàs
amb les seves pròpies mans
i amb l'ajuda d'algun
jo diria
amb tot el carinyo
i entre cometes
penjat
que l'acompanya
van construir
un refugi primitiu
una cosa molt elemental
hi havia una mica
la idea
que ells rehabilitava
més o menys rehabilitava
toxicòmens
que venien d'arreu
del país
per estar-s'hi allí
potser l'ambient
era molt bo
segurament
però sí
realment
de llum
tot i no era més
ni d'elèctrica
hi havia molta llum
hi havia molta llum
exactament
molta inspiració
molta llum
i molta llum espiritual
sobretot
i fraternal
Tomàs crida
la gent
amb una campana
grossa
que té a la porta
del seu refugi
aquella és una comarca
de moltes boires
ja ho vam comentar
un cert dia
però no està de més
recordar-ho
i crida
i va cridant
a la gent
i els diu
la paraula
dels antics cristians
Ultreia
Ultreia
i crida
Ultreia
és un home
molt singular
i Ultreia
que vol dir
més endavant
i aleshores
ja hem deixat
Manjarín
amb el seu
inafable Tomàs
i Pontferrada
ens rep
amb un castell
templer
magnífic
magnífic
que em sembla
recordar
que és del 1232
no ho tinc molt segur
però em sembla
que és del segle XIII
aleshores
ja he dit
que la baixada
és molt forta
però després
et compensa
perquè la població
té tot
el que un pelegrí
pugui necessitar
té bons refugis
té bons restaurants
té bon servei mèdic
i ho té tot
aleshores
també té una mala sortida
perquè Pontferrada
ja és gran
no és com León
però Pontferrada
també la sortida
també ens porta
a la Nacional 6
donar aquell tomb
increïble
un tomb
que penses
per què em fan donar
aquest tomb
però és que no hi ha
no la perds de vista mai
la ciutat
doncs el tomb
puges per aquelles zones industrials
fins que
exactament
quan s'acaba
tota aquesta indústria
ja estem
doncs
bueno
ja fa estona
que estem
en ple Bierzo
i aleshores
el Bierzo
hi ha un canvi
total d'orografia
aquelles planes
de Castella
del Camino
de
de
de
Tierra de Campos
que vam parlar
que vam parlar
l'altre dia
del Paramo
Leonés
tot això
s'ha acabat
aquí
hem baixat
600 metres
perquè
tot el Bierzo
està en una
clotada
com dirien els castellans
en una oia
en una oia
però estàs rodejats
d'aquestes muntanyes
de més de 1.500 metres
no?
aleshores
la baixada és molt forta
però hi ha un canvi
d'orografia
que s'agraeix molt
perquè ja
comença a haver-hi
molts fruiters
moltes vinyes
jo recordo
que una senyora
ens va veure
passar per allà
i ens va donar
aigua fresca
i un grapat de cireres
que les acabava de collir
vull dir
són records
que queden
una mica més endavant
hi ha Cacabellos
i a Cacabellos
hi ha una gran tradició
xacobea
i encara avui
es conserva
perquè
hi ha un
industrial
que es diu Prada
que és un personatge
molt típic
que fabrica moltes coses
moltes conserves
i allà hi té un mesón
magnífic
i el mesón
és per qui vulgui anar
al seu mesón
però
en els pelegrins
almenys jo
les dues vegades
que he passat per allà
ens he obsequiat
amb formatge
amb xorisso
i amb un traguet de vi
o amb un lotet de vi
gratuïtament
i també cal dir
de Cacabellos
que és una curiositat
única en el camí
que el fuster
que està al complet servei
dels pelegrins
obre fins i tot
els diumenges
per si algun pelegrí
té les sabates trencades
i necessita que ell els uri
el fuster
perdó
el sabaté
el sabaté
se m'han anat al cap
sabates de fusta
se m'han anat al cap
Miquel
el que se n'ensanat
és el temps ja
Déu m'hi do
la cama avançada
el pròxim dia
arribarem a Vilafranca
és una fita
arribar a Vilafranca
i a l'hostal del Jato
que sí que parlarem del Jato
em parlaria més
i això ja s'ha acabat
perquè queden 15-15 segons
i aquesta música
que feia temps
que no sentíem
per acloure
i és que avui
ens ha tornat
amb nosaltres
aquí a la peixera
la Sílvia
molt benvinguda
molt benvinguda
i un petonet
a la Sílvia
faltaria més
només dir-vos
que ha estat un plaer
avui Cana Macana
principalment
pel fet de tenir l'Enric
per tenir el Germán
per tenir els pares
de l'Enric
i el Germán
que han aguantat
estoicament drets
aquí sense d'inimu
tot i que volíem parlar
no els hem deixat
i per suposat
el Miquel
que ens condueix
fins a Santiago
senyors
ha estat un plaer
la setmana vinent
tornarem
Cana Macanizeu-ho
força bé
i aquí que us ha parlat
Lagos
molt bona nit
que el meu mig
sigui l'immagrat
Tarragona Ràdio
Tarragona Ràdio