Música
Comença el programa
con el viento en libertad
de callos y de manglares
de guajiros y palmares
voy así de su amor
Habaneras desde el balcón
Desde el balcón, o millor di
desde el estudio de la emisora Tarragona Radio
os deseemos un buen diumenge
y os oferimos durante unos minutos
las agradables melodías
de unas macas habaneras
como esta antigua
y de autor desconegut
Allá en la Habana
Allá en la Habana
y de una cierta bolata
y un hombre blanco se enamoró
y dame usted lo que pasó
Que la bolata fue talapera
a su oído se lo llevó
y cuando estaban entusiasmados
y se curaban eterno amor
Llegó el barito de la bolata
Dígame usted lo que pasó
Dígame usted lo que pasó
Que el molado se quiso vengar
y un machete muy largo sacó
Pero al ir a tirarse a matar
Los miró
Los miró
Descargó
Se marchó
Se marchó
Se marchó
Allá en la Habana
Allá en la Habana
Son muy dulces los besos
de las cubanas
Allá en la Habana
Allá en la Habana
Pasan las mismas cosas
Y diría que aquí en España
La molatita
Que allá en la Habana
Que allá en la Habana
A su marido le traicionó
Dígame usted lo que pasó
Que al poco tiempo
La molatita
Que un marinero se caprichó
Como el negrito ya se estaba
En la bahía los esperó
Y cuando se iban a dar un beso
Dígame usted lo que pasó
Que al agüita los iba a tirar
Pero el hombre después se acordó
Que su negra no sabe nada
Y dudó
Los miró
Se marchó
Se marchó
Se marchó
Se marchó
Allá en la Habana
Allá en la Habana
Allá en la Habana
Son muy dulces los besos
De las cubanas
Allá en la Habana
Allá en la Habana
Allá en la Habana
Allá en la Habana
Allá en la Habana
Allá en la Habana
Pasan las mismas cosas
Y vida mía
Que aquí en España
aquí en Espanya
Valla en la Havana
És el grup Mestre d'Aixa
del Maresme. Ara
cantarà una habanera de l'òpera Carmen
però que deu anys abans
de donar-la a conèixer George Visset
ja l'havia escrit
Sebastián Iradié
amb el títol L'Arreglito
autora que també de la famosa
habanera La Paloma
versió catalana de
Carmen
És l'amor com l'ocell salvatge
Ningú no el pot comasticar
No coneix el que és l'esclavatge
I quan el vols et fugirà
Et promet la flor de la vida
I et torbaràs amb som per fum
El voldrà sent-hi de seguida
I quan el temps es torna a por
És l'amor com l'esclavatge
I quan el vols et fugirà
No coneix el que és l'esclavatge
I quan el vols et fugirà
L'amor
Tothom el vol aconseguir
Però tan àvia com bé s'emba
Doncs estimat
És començar a sofrir
Perquè el de llit et culpirà
Et culpirà
Roser bonic serà
On rosa fina florirà
Te florirà
L'has agafat
Més aix l'espina
T'ha ferit l'amor
Tothom el vol aconseguir
Però tan àvia com bé s'emba
Tothom s'estima
És començar a sofrir
Perquè el de llit et culpirà
Et culpirà
Roser bonic serà
On rosa fina florirà
Te florirà
L'has agafat
Més aix l'espina
T'ha ferit l'amor
No caldrà perdre l'esperança
Perquè l'amor sí que existeix
Un amor sense cap regança
Feliç el qui l'aconsegueix
Un amor que pot ser de faula
I tan brillant com un soldat
No li caldino amb cap farol
Perquè t'ho diu amb tot el cor
Un amor que pot ser de faula
Tant brillant com un soldat
No li caldino amb cap farol
Perquè t'ho diu amb tot el cor
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
Tant brillant com un soldat
L'has agafat, més oi l'espira t'ha ferit la mà.
Tothom el vol aconseguir, parar tan aviat com bé se'n va,
com s'estima i es comença a sortir, perquè l'alletat molt mira,
Roser bonic serà, on rosa fina florida, l'has agafat, més oi l'espira t'ha ferit la mà.
Habanera rumba, rumba habanera, de casanovas i bastons
i dedicada a les dones que treballen a les tavernes dels ports, Lola la tabernera.
Ja de negra nit buscant eixopluc entre la taverna,
el vent i la pluja van malmenar en dies de tardor.
Mariner, jove, tibat i poc, amb folat negre lligat al cor,
el roda soques per donar vides i a dolar tot.
Corre, Lola posa'm un got de vi, i et cantaré una cançó.
I mentre li canta una venera amb la guitarra,
ella mou el cul, balancen els mitjissos a una riada,
i mirant l'uqueta, pica l'ullet al noi de cabella.
Bruxolant el cos, ballant el compàs d'aquella manera,
el teu cos m'encena, el teu cos un pot volar teta vella.
Jo t'estimaré fins la fi del temps si tu vols ser meva.
I la vella Lola llença el davantal,
mans a la cintura, ballant soltura pel seu amant.
I com cada vespre la tavernera encisadora,
espera el galant que com cada nit l'ha d'enamorar.
Amb la guitarra i un got de vi, cantarà alegre tota la nit,
cançons de covecans, de mulates i blau marí.
Corre a Lola, posa'm un got de vi,
i et canto tota la nit.
I mentre li canta una venera amb la guitarra,
ella mou el cul, balancen els mitjissos a una riada,
i mirant l'uqueta, pica l'ullet al noi de cabella.
brunsolant el cos, ballant el compàs d'aquella manera.
El teu cos vencint el teu cos, en pot moleteta vella.
Jo t'estimaré fins la fi del temps si tu vols ser meva.
I la vella Lola llença el davantal,
mans a la cintura, ballant soltura pel seu amant.
i mentre li canta una venera amb la guitarra,
i mentre li canta una venera amb la guitarra,
ella mou el cul, balancen els mitjissos a una riada,
i la vella Lola llença el davantal,
mans a la cintura, ballant soltura pel seu amant.
i mentre li canta una venera amb la guitarra,
ella mou el cul, balancen els mitjissos a una riada,
i mirant l'uqueta, pica l'ullet al noi de cabella.
grunxolant el cos, ballant el compàs d'aquella manera.
Però el teu cos vencint el teu cos, en pot moleteta vella.
Jo t'estimaré fins la fi del temps si tu vols ser meva.
I la vella Lola llença el davantal,
mans a la cintura, ballant soltura pel seu amant.
mans a la cintura, ballant soltura pel seu amant.
Se n'anem cap a Andalusia per uns moments,
per poder sentir una venera d'Antonio Burgos i Carlos Cano
dedicada a una vella ciutat andalusa.
Habaneras de Cádiz.
Música
Desde que estuve niña en La Habana
no se me puede olvidar,
tanto Cádiz ante mi ventana,
tantita lejana,
que aquella mañana pude contemplar.
Las olas de la caleta esplata quieta,
rompían contra las rocas de aquel paseo,
y al bamboneo de aquellas bocas,
allí le llaman el malecón.
Había coches de caballos, era por vallos.
Sonaban por la alameda, por puerta a tierra,
y me traían hay tierra mía,
desde mi Cádiz el mismo sol.
El sol de los puertos,
dulzor de Guayaba.
Calabaza huerto,
aún pregunto quién me los cantaba.
Música
Tengo un amor en La Habana,
y en otro en Andalucía,
no te he visto yo aquí tierra mía,
acércate en la mañana,
y aparecía mi ventana,
en La Habana colonial.
Tocad y la caverá,
la viña y el mentidero,
y verás que no exagero,
se a cantar La Habana y la repito,
La Habana,
Cádiz comá negrito,
Cádiz la Habana,
comá salero.
Verán que tengo mi alma en La Habana,
no se me puede olvidar,
canto un tango y es una habanera,
la misma manera,
tan dulce y galana,
y el mismo compás.
Música
Por la parte del Caribe,
así se escribe.
Cuando una canción de amores,
canción tan rica,
se la dedican los probadores,
a una muchacha,
a una ciudad.
Y yo cada vez te dedico,
y te lo explico,
porque te cantó este tango,
que sabe a mango,
de esta manera,
esta manera,
de piñata y de carnaval,
son de xiligota,
sabor de melaza.
Guantanamo y rota,
que lo canta ya un coro en la plaza.
Música
Un amor en La Habana,
y el otro en Andalucía,
no te he visto y a ti,
tierra mía,
más cerca de la mañana,
y aparecí a mi ventana,
en La Habana,
con la llave.
Tocan y la catedral,
la piña y el mentidero,
y verán que no es agero,
si a cantar la habanera repito,
la Habana es cadito más negrito,
en la Habana con mazalero.
Y verán que no es agero,
si a cantar la habanera repito,
la Habana es cadito más negrito,
en la Habana con mazalero.
L'estiu gairebé ja ha passat,
amb molta calor, la veritat,
però hi ha coses que poden passar
o sorgir en aquesta època de descans,
de vacances,
de portar una vida una mica diferent
a la resta de l'any,
com això que diu el títol d'aquesta cançó
de Josep Fradera i Pere González,
Amor d'estiu.
Un amor fet a l'estiu,
no n'espereu hivernat,
tot el jurament que estigui,
és un fill de temporada.
I quan ve el primer fred,
el dia té l'esforçada,
com la planta del desert,
que pel sol està encisada,
per l'espai és la forer,
com el sol una campana
que balcant allò d'un vent,
d'un vent que és la tramuntana.
Va venir sola del nord,
llençlatada i molt rosa,
quan passejava molt molt,
tothom deia quina bossa, bossa, bossa.
i un pesca d'un mercis,
que de pesca l'art domina,
sols amb l'escri d'un somris,
va passar seva com sardina.
I es va passar tot l'estiu,
de cavaller de la rossa,
de dies de Sant Feliu,
a les mitjans a prop de Tossa,
ja sabem com van les coses,
la noia es va engrescar,
i en l'arriba al gol ferrosa,
ja no se'n volen tornar.
I en Narcís, en veu pregona el llibre,
ja ve la tardor,
i has de fer l'esforç bufona
d'entendre aquesta cançó.
D'un amor fet a les dies,
no l'espereu hivernat,
no el jurament que estic,
és un fruit de temporada,
i quan ve el primer fred,
el dia té l'escorçada,
com la planta del desert,
que pel sol està encisada,
per l'espai es va fotent,
com el so d'una campana
que balcana i el d'un vent,
d'un vent que és la tramuntana.
Va venir sola del nord,
ben plantada i molt rossa,
quan passejava pel por,
tothom deia quina mossa,
mossa, mossa.
I un pesca d'en Narcís,
que de pesca a l'art domina,
sols amb l'esquer d'uns sofrits,
la fa seva com sardina,
i ells va passar tot l'estiu.
De cavaller de la rossa,
de Niesa Sant Feliu,
a les mitjans a prop de Tossa,
ja sabem com van les coses,
la noia es va engrescar,
i en l'arriba el gol de rossa,
ja no se volen llorar.
I seguim en aveneres noves.
Sentirem ara que parlaran d'un avi
que no és el meu,
i per tant no tan conegut.
Antoni Pàmies la va escriure
i mestre d'aixa la canta.
l'avi mariner.
Un, dos, tres, sí.
Tinc un avi amb la barba blanca
i una pipa encesa
que tan sols fa fum.
Que m'explica contes
de graus perdudes enmig de les dones,
que estima sols els peixos aigües.
Doncs ha viscut sempre entre barques, platges,
i encara és ara un brau mariner.
quan ell n'éix el fort,
inflada ja les veles per llençar-se la mar.
Diu adeu als peixos, no t'ameu,
ja sabràs que jo no espereig les mai cap mal.
i si em seguiu podrem cantar
tot seguint el ritme de les dones del món.
Tinc un avi amb la barba blanca
i una pipa encesa
que tan sols fa fum.
Que m'explica contes
de naus perdudes enmig de les dones,
que estima sols els peixos aigües.
Doncs ha viscut sempre entre barques, platges,
i encara és ara un brau mariner.
Quan la barca descansa
s'ura fort les aigües
per les plàsties que ha alliscat.
L'àvia es tomba,
puva cara al vent,
en sa llarga sona
en tot el que ha viscut
i és feliç sols
i és gestant un món
on tot és senzill
com les coses de la mar.
Tinc un avi amb la barba blanca
i una pipa encesa
que tan sols fa fum.
Que tan sols fa fum.
Que m'explica contes
de naus perdudes enmig de les dones,
que estima sols els peixos aigües.
Doncs ha viscut sempre entre barques, platges,
i encara és ara un brau mariner.
Tinc un avi amb la barba blanca
i una pipa encesa
que tan sols fa fum.
que m'explica contes
de naus perdudes enmig de les dones,
que estima sols els peixos aigües.
No ens ha viscut sempre entre barques, platges,
i encara és ara un brau mariner.
i encara és ara un brau mariner.
Aquest avi era mariner,
però no portava el ritme de vanera.
Acabarem, ara sí, amb l'avi de veritat,
el que cada dia d'aquest estiu ha sonat
en totes les cantades de vaneres que s'han fet
als països catalans
i també en algunes de les realitzades fora d'ell.
D'Ortega Monasterio us direm adeu amb...
Primer, el control, Núria,
parlat, Xavier,
i us esperem el diumenge a dos quarts de 10 del matí
a Tarragona Ràdio.
El meu avi.
El meu avi bany a Cuba,
a bordo del català,
el millor barcó de guerra,
de la flota d'Ultramar.
La flota d'Ultramar.
era el nostre amor,
i catorze mariners,
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafrugell.
quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un llamar,
quan ja la guitarra solien cantar,
volien cantar,
volien cantar,
visca Catalunya,
visca el català.
gràcia personal.
Arribaren temps de guerres,
de perfiries i traïcions,
i en el mar de les Antilles,
retronaren els canons.
Faren temps de guerres, de perfíries i traïcions,
i en el mar de les Antilles retornaren els canons.
Els mariners de Calenya i el meu avi al mig de tots
paren morir a coberta, paren morir al peu del tenor.
Quan el català sortia a la mar,
cridava el meu avi a penar i testar,
però els valents de Mordo no varen tornar,
no varen tornar, tingueren la culpa,
els americans.
Quan el català sortia a la mar,
els nois de Calenya feien un cremar,
menjar la guitarra, solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya! Visca el català!
Fins demà!