Va, vinga, comencem bé, perquè les coses si no es fan bé
ja hem de recuperar vells costums i un vell costum és...
L'encenem? Va, un, dos...
Sí, sí, sí, sí.
Fa una nit clara i tranquil·la
Hi ha la lluna que fa llum
Els convidats van arribant
i van omplint tota la casa
de colors i de perfums
Eus aquí, a Blancaneus, en Pulgarcito
els tres porquets, el gos Snoopy
i el seu secretari, Emili
i ens hi em va
A l'Iba va i en Tulli verds
Oh, benvinguts, passeu, passeu
Que els tristols en farem fum
A casa meva és casa vostra
Si és que hi ha
Cases d'algú
Hola, Jaimito i Doña Urraca
Hola, Jaimito i Doña Urraca
i Encarpanta i Barba Sul
i Frankenstein i l'home llop
i el comte Dràcula i Ter-Sant
La Monachita i Peter Pan
La senyoreta Marieta
De l'ull viu ve amb un soldat
Els reis d'Orient
Papa Noel
El Pató d'Orient
El Pató d'Orient
El Pató d'Orient
Pasqual
La Pepa Maca i Superman
La Pepa Maca i Superman
Oh, benvinguts, passeu, passeu
De les tristols en farem fum
A casa meva és casa vostra
Si és que hi ha
Cases d'algú
Bona nit, senyor King Kong
Senyor Asterix
I en Taxiquei
Roberto Alcázar
I Pedrín
L'home del Sarc
I en Patufer
Senyor Charleró
Senyor Feliz
En Pinocho
Ve amb la Monius
Agafada del Bracet
I a la dona
Que ve en globus
A la família Ulisses
I el Capitán
I el Capitán True
No en patinet
Oh, benvinguts
Passeu, passeu
De les tristols
En farem fum
A casa meva és casa vostra
Si és que hi ha
Casas d'algú
I a les dotze
Van arribar
I a les dotze
Van arribar
La Pada Bona
I vent a pocs
Tots
En Tom i Gerri
La Bruixa Calixta
Bambi
I Moby Dick
I l'Empera Triu
Sí, sí
I Mortadelo
I Filemont
I Guillem Braun
I Guillem Tell
La Caputxeta
Vermelleta
El Llop Ferotge
El Cagner
El Cagner
Si el Cagner
En cocolíssim
I en pot bé
Oh, benvinguts
Passeu, passeu
De les llenyes
Ja no en falta ningú
O potser sí
Ja me n'adono
Que tan sols hi faltes tu, també pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc per tots,
el temps no compta ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol.
El sol s'ha amagat i tu no t'has enganyat ni t'has equivocat, ets cana-ma-cana, per bé que acabes de sentir...
No, no, no és una sintonia, no és una sintonia, no, no és la nostra sintonia,
perquè ara d'aquí uns segons la sentireu, la nostra sintonia, faltaria més.
El que passa és que havíem pensat, mira, mentre veníem cap aquí, cap als estudis,
ja començava a fer-se fosc, allò que és fa vespre, havíem anat a explicar contes,
perquè per allà en alguna biblioteca hi ha allò que dius, carai, avui ha estat una bona tarda,
avui he tingut una bona audiència, nens i nenes i pares i mares que tenien ganes d'escoltar,
i ala, una bona estona, però aleshores venim cap aquí, carai, xos, xos, xos, el cel.
Us heu fixat en el cel?
D'aquesta nit, d'aquest vespre, d'aquest banc abans cana-me-cana?
Heu vist mai el cel color terra?
Aquell color ocre, aquell color pastís de formatge ben enfornat?
I tot voltat per un blau estranyíssim, un blau net, pel que fa al blau,
però ben tapissat de volves fosques.
Doncs allò que et quedes com a mirar ni penses, carai, carai, carai, xos, un molt bon senyal per començar aquesta nit.
Cana-me-cana.
I aleshores comences a donar tombs, els núvols van d'aquí cap allà, es van trasladant,
la calaixera que es mou, que es posa, i dius, com vam acabar Cana-me-cana la temporada passada?
Doncs la vam acabar amb en Sisa.
Sabeu que Cana-me-cana acaba per allà les voltes de Sant Joan,
i que sempre, sempre, sempre, sempre, tot i que aquest any havíem canviat una miqueta alguns costums,
teníem, doncs això, la benentesa de posar una peça en Sisa de la nit de Sant Joan.
Així acabava Cana-me-cana.
I aleshores havíem pensat, i per què no endaguem aquesta sisena?
Senyors i senyores, sisena temporada, a Tarragona Ràdio amb Cana-me-cana, també amb Sisa.
Amb aquesta, oh, benvinguts, passeu, passeu, que casa vostra, pa, pa, pa, pa, pa, no sé si la sabeu.
Algun dia la podríem cantar a tots plegats.
El que sí que és cert és que vaig pensar, he pensat, que una cançó com aquesta ens acull i ens recull a tots.
Els que somiem truites, els que no somiem truites, però, en definitiva, els que una estoneta,
com a mínim, com a mínim el dia, una estoneta deixem pas a la imaginació.
I Cana-me-cana, doncs, d'on passen, això, en aquesta imaginació.
I tot plegat amb aquest cel que teníem avui, i tot plegat amb aquesta entrada d'encisa,
hem volgut donar-vos la benvinguda en aquesta sisena edició de Cana-me-cana,
any 2003, any 2004.
Bé, en el transcurs del programa d'avui farem dues coses.
Una, una miqueta a la carta d'intencions, és a dir, a veure, què és el que farem?
Bé, digueu-li que Cana-me-cana ja comença a ser una mica madur,
i algunes coses consolidades, algunes coses intocables, altres que sí, que van variant,
d'altres, que es milloren, altres que empitjoren, per suposat,
com per exemple la veu, eh?
Però el que sí que us voldríem dir és el que
podrà ser el Cana-me-cana d'aquesta temporada.
L'any passat sabeu que vam...
Però deixem-ho estar,
que això ja vindrà d'aquí una estona.
Va, que sí, que sí, que sí,
la sintonia de Cana-me-cana,
a l'Obasis, ahí està.
Relaxat, comença Cana-me-cana.
A l'Obasis, a l'Obasis, a l'Obasis, a l'Obasis.
A l'Obasis, a l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
A l'Obasis.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!





Fins demà!
Fins demà!


...
es feu...
demà!
demà!
demà!
demà!
demà!
demà!
I...
demà!
demà!
demà!
demà!
demà!
demà!
demà!
demà!
demà!
demà!
Bell!
demà!
demà!
び!
Demà!
demà!
demà!
blueprint!
Precisament aquest pobre desgraciat cada cop que pujava al cel tocava amb campanes,
cada cop que baixava al cel cap a missa.
I, a més a més, no tan sols tenia molta necessitat,
potser, potser, potser és que es tirava a veure un tira sotanes aquest xicot,
no tenia tan sols necessitat d'anar-se a la missa,
sinó que, a més a més, au, venga, sempre al mateix hostal, au, venga, torna-hi, au, venga, va, anem-hi.
Oi? Oi que si a vosaltres us enganyen una vegada, ja no us enganyen dues vegades?
No?
Ah?
Ah?
Ah, sí, clar, sí, no, no, sí, no, ja, no, a mi també, sí.
Sí, clar, aquella vegada que sí, jo, venga, tres vegades, no, quatre vegades,
em van enganyar i em van deixar les butxaques foradades i sense cap botó i els traus una mica,
ai, però deixem-ho estar, tu, perquè aquestes són històries que ara ja no toquen, eh.
Escolta, escolta, vigila, eh, vigila, i si cal, armat d'un bon bastó,
d'aquests, d'aquests, d'aquests, com el de Sant Josep que floreix i que de tant en tant, venga, bastonada, barra, barreta,
fes la teva feineta, bastó bastonet, dona un cop ben fotudet.
Venga, ho deixem per aquí avui, veritat.
Au, i ara, recordeu, sí, sí, sí, què, després de la història, doncs, respallar-se les dents,
petons, el pijama el tenim posat, m'encesa el llum, hem apagat l'espelma,
jo la tinc encesa, duraré tot el programa, sí, sí, ah, però vosaltres apagueu-la, eh.
obriu els llums, ja ho venguen a passar de tots, i a dormir, a fer nones.
I fins demà, que el sol segur que lluirà. Au.
Jo no sé muchas cosas, és verdad.
Digo tan solo lo que he visto, y he visto.
Que la cuna del hombre la mecen con cuentos.
Que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos.
Que el llanto del hombre lo taponan con cuentos.
Que los huesos del hombre los entierran con cuentos.
Y que el miedo del hombre ha inventado todos los cuentos.
Yo sé muy pocas cosas, es verdad.
Pero me han dormido con todos los cuentos.
Y sé todos los cuentos.
Tots els contes.
A cana ma cana, els dijous a la nit.
La falqueta, la nostra estimada falqueta.
Per aquesta temporada hem pensat també de com faccionar un parell de falques més per anar-les variant.
Però aquesta, per suposat, i les altres, que ens les estimem molt,
doncs us recordaran que cana ma cana, això, els dijous a les 9 de la nit.
Per cert, us he dit que hi ha un telèfon per si voleu trucar de tant en tant.
24, 47, 67.
2, 4, 4, 7, 6, 7.
Això no s'ho esperava.
Això no li hauria que ho digues així d'aquesta manera.
Ella no ho sap per què sé dir-ho d'aquesta manera i de l'altra també.
Però hi ha un petit truc.
Perquè hi ha un conte que es titula vol 2, 4, 4, 7, 6, 7.
Ah, sí, sí, sí.
Que casualment, o no tan casualment,
té els dígits de Tarragona Ràdio.
Ep, eh, alerta amb el 9, 7, 7 al davant.
Sí, sabeu que una de les coses que més nosaltres enyorem
i que més desitgem és tenir un contacte de veus, no?
Que ens estruqueu i ens parleu de les vostres coses
o fins i tot que ens comenteu alguna història,
algun conte o que demaneu una cançó, no ho sé,
però que sigueu aquí.
Sabem que hi ha gent que escolta cana ma cana,
sabem que mitja tozena hi són,
però voldríem conèixer-los i la veu.
Per què?
Perquè una de les propostes per aquesta temporada seria...
Va, posi-hi.
Raimon, música.
I la proposta per després.
El vent, la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
i tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant la pau,
buscant la pau,
buscant la pau,
buscant la pau,
el vent del món.
Ens dona penes i el naixer és un gran flor, la vida pot ser ixeplor.
Però nosaltres al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent.
El vent. Poesia, per suposat el Raimon, ens il·lustra sempre els nostres esprós musicals i mentals, fins i tot.
Però jo voldria que això il·lustrés una altra cosa. Recordeu que l'any passat vam anar fins a Santiago de Compostela, caminant de la mà del Miquel Iglesias i Quevedo?
Aquest any no anirem a Santiago perquè ja hem arribat i tornar seria com una mica feixuc.
Sé de bona tinta que hi ha persones que han anat i han tornat de la mateixa manera, a peu, però no és el cas del que ens pertoc.
Amb la qual cosa aquest any, clar, és que això de caminar crea addicció.
I què passa, tu? A la gent de Cana Magana jo sé que hi ha molta gent que els agrada caminar.
I si pot ser per llocs bonics, bonics, bonics.
Aleshores hem pensat que aquest any us demanarem, a veure si voleu col·laborar,
amb què participeu, amb explicar-nos excursions o sortides a la muntanya,
que us facin gràcia, que us hagin agradat i que vulgueu comentar o que vulgueu, jo què sé, fins i tot compartir.
I és que, a més a més, si tots els fan suïts del món que han a les portes d'aquí dintre funcionen,
aquest any tindrem una persona entesa amb el món sant, tu.
Però, alerta, entesa, alerta, entesa, entesa vol dir entesa.
Entesa vol dir que jo he anat tres o quatre vegades al món sant, o deu o dotze.
I res, em vaig adonar d'aquí, havia anat molt poquet, molt poquet, molt poquet,
comparat amb la persona que, si Déu vol, ens acompanyarà en alguns dijous.
no em directa perquè no és possible, sabeu, és que és d'arreus.
És d'arreus, sí.
És d'arreus, una mica...
Allò, és igual, tal, és d'arreus, i bé, d'arragona i tal.
Bé, però el que sí que és cert és que em va dir jo pel món sant faig el que convingui.
amb la qual cosa,
ho cosirem com podrem, ho embastarem de la manera que ens vindrà de gust
i podria ser que aquest any
sabéssim i coneguéssim coses que no es coneixen habitualment,
camins que no es fan de ben segur,
de la mà d'una persona que no us vull dir el nom,
no perquè sigui famosa o no sigui famosa,
sinó perquè si no ve, que quedes com a malament.
El vent del Raimon.
I més altres coses.
Aquest any també tindrem un altre fitxatge,
que el tercer dijous de cada mes s'incorporarà amb nosaltres.
Es diu Carlos.
I Carlos ens portarà històries, pensaments,
ens portarà músiques, comentàries de cinema,
tot d'una manera molt personal i molt particular.
Tinc ganes, tinc ganes que el conegueu.
Estic seguríssim que crearà addicció.
Estic segur, segur, segur que molta gent
es reservarà el tercer dijous de cada mes
per escoltar els comentaris
i la vida d'en Carlos.
Si tu disais, on y va,
si tu disais, j'en ai tellement marre d'être ici,
je t'écouterai, crois-moi,
je n'hésiterai pas,
que ce soit pour une fille
ou pour un bled, un bout de terre paumée,
crois-moi, ça ne me défriserait pas.
Je serais prête
comme si j'entendais.
Si tu disais jusque-là,
on s'est contentés de rien,
et ça va un peu,
je t'apprendrai, crois-moi,
je répondrai, c'est vrai.
Chaque banc de mur, chaque fissure,
je connais trop le dessin
de cet endroit-là.
Si tu disais ça,
je serais prête
comme si j'entendais.
Si tu disais, on y va,
Si tu disais que pour nous,
c'est le bon moment,
je t'écouterai, crois-moi,
je suis prête depuis longtemps,
mais tu ne dis rien de tout ça,
tu ne décides rien,
je ne sais pas si tu as idée
de ce qu'on pourrait faire,
je me demande pourquoi tu es là.
I ara també complirem
amb un ritual
que any darrere any
l'hem complert.
Quan érem els voltants
de setembre
o bé d'octubre,
doncs ha estat costum
llegir un conte
que cada any,
cada any,
cada any l'hem llegit.
Doncs avui també,
com a...
com diríem,
com a senyal d'entrada,
com a senyal de benvinguda
de Ray Bradbury,
el llac.
Havien tallat el cel a la meva mida
i l'havien llançat
sobre el llac Michigan
i havien deixat alguns nens
cridant sobre la sorra groga
amb pilotes que feien rebotar,
una gavina o dues
i un dels pares renyant
i...
Jo sortint d'una ona mullada
i trobant aquest món
vaga i llumit,
jo corria per la platja.
La mama em va fregar
amb una tovallola peluda.
Quedat dret i eixugat,
em va dir.
Vaig quedar-me allà
observant com el sol
s'emportava a les gotes d'aigua
dels meus braços.
Les vaig substituir
per la pell de gallina.
Oh,
fa vent.
Posa't el jersei.
Espera't,
perquè vull mirar
la meva pell de gallina.
Vaig dir,
Harold...
Vaig introduir-me
en el jersei
i vaig observar
les zones que pujaven
i baixaven per la platja.
Però no feixugament,
expressament,
amb una mena
d'elegància verda,
fins i tot un home
ha begut,
no hauria pogut
caure amb tanta elegància
com aquelles zones.
Era el mes d'octubre.
Els darrers dies,
quan les coses
es tornen tristes
sense cap motiu.
La platja era molt extensa
i solitària
amb cosa de sis persones.
els nens van deixar
de rebotar la pilota
perquè,
de totes maneres,
van quedar-se tristos
sentint el vent xiulat
d'aquella manera.
I van asseure's
i van sentir la tardor
que arribava per la platja.
Totes les parades
de Frankfurt
tenien un empustissat
de fusta
amb faixes daurades
que tancava
totes les olors
de mostassa,
ceba i carn
del llarg
i alegre estiu.
Era com tancar
l'estiu
en una sèrie de taüts.
Una per una,
les parades
van tancar
a les portes
de cop
amb cadenats
i el vent
va venir
i va tocar
la sorra
per esborrar
el milió
de petjades
de juliol i agost
de tal manera
que ara
a l'octubre
no hi havia res
llevat de la marca
de les meves sabates
de tenis
i dels peus
d'en Donald
i d'en Donald
el Shalbolt
i del seu pare
a prop de la corba
de l'aigua.
El vent
bufava la sorra
com cortines
a les voreres
i els cavallets
amagats
amb tela
tenien tots
els cavalls
glaçats
en l'aire
sobre els pals
de lleutur
ensenyant
les dents
i galopant.
Només la música
del vent
relliscava
sobre la tela.
Vaig quedar-me allà.
Tothom era a l'escola
llevat de mi.
L'endemà
marxaria cap a l'oest
amb tren
a través dels Estats Units.
Jo i la mama
havíem vingut a la platja
només un darrer moment.
Hi havia alguna cosa
en aquella solitud
que em feia ganes
d'estar sol.
Mama,
mama,
vull anar corrent
platja amunt.
D'acord,
però torna aviat
i no t'acostis a l'aigua.
Vaig córrer.
La sorra
giravoltava
sota meu
i el vent
m'aixecava.
Sabeu com es córre
amb els braços
estesos
de manera que sents
que et surten
bels dels dits
a causa de la vena.
Com ales.
Lluny,
la mama va apartar-se
i va a seure.
Des de lluny
em semblava
només una taca
marró
i em sentia tot sol.
Estar sol
és una novetat
per a un noi
de 12 anys.
Estar tan acostumat
a la gent
al seu voltant,
l'única manera
d'estar sol
és en la seva ment.
és per això
que els nens
imaginen coses
tan fantàstiques.
Hi ha tanta gent
real al voltant
dient els nens
el que han de fer
i de quina manera
que un noi
té necessitat
de córrer cap al fons
de la platja
encara que ho faci
només mentalment
i entrar sol
en el seu propi món
amb els seus valors
en petita escala.
De manera que aleshores
jo estava
realment sol.
Vaig baixar a l'aigua
deixant que em refresqués
fins a l'estómac.
Abans,
sempre amb la multitud
no havia gosat mirar
però ara semblava
un home
serrat per la cintura.
Un màgic!
L'aigua sí, sí.
Et sents
com si estigués
serrat
mig
i una part de tu
com sucre
i que en aquesta manera
es dissolgués
aigua freda
i de tant en tant
una ona
que ens ho pega
elegantment
i cau
com un teixit
de punta.
Vaig dir el seu nom.
El vaig dir
una dotzena
de vegades.
Tali!
Tali!
Tali!
N'has divertit.
però realment
quan ets jove
i crides
algú
esperes
que et contestin.
Sents
que pensis
el que pensis
pot ser real
i...
I qui sap
de vegades
potser això
no és tan equivocat.
Vaig pensar
en la Tali
quan era l'aigua
nedant
el maig passat
rosa
arrossegant
les seves trenes
reia
amb el sol
sobre els seus
petits muscles
de 12 anys.
vaig pensar
en l'aigua
tornant a la normalitat
en el vigilant
que hi saltaven
la mare de Tali
clidant
i...
Tali
mai no va tornar.
El vigilant
va intentar
convèncer-la
que sortís
però ella
no ho va fer
ella va tornar
amb només
trossos
d'algues
els disgrossos
i Tali
se n'havia anat.
Ja no podria
seure davant meu
a l'escola
o córrer
davant les pilotes
al carrer
de Mahons
en les nits d'estiu.
Havia anat
massa lluny
i el llac
no la deixava tornar.
I ara
a la tardor
solitària
quan el cel
era immens
i l'aigua
immensa
i la platja
tan extensa
jo
havia vingut
per darrera vegada
tot sol.
Vaig cridar
el seu nop
moltes vegades
Tali
Tali
El vent
bufava tan suavment
sobre les meves orelles
de la mateixa manera
que bufa
sobre la boca
de les petxines
i les posa
xiu-xiu-aixà.
L'aigua
va pujar
i va abraçar
el meu pit
i després
els meus genolls
i amunt
i avall
xuclant
sota els meus talons
Tali
Torna
Tali
Jo tenia
només 12 anys
però sé
com l'estimava
era l'amor
que s'imposa
abans que tot
el significat
del cos
i de la moral
era l'amor
que no és pitjor
que el vent
i la mar
i la sorra
ja hi han costat
per costat
per sempre
era fet
de tots els dies
càlids i llargs
junts a la platja
i del cantosseig
dels dies tranquils
d'una educació
monòtona a l'escola
tots els dies
i els llargs
de la tardor
durant anys
vaig portar
els seus llibres
a casa
des de l'escola
Tali
havia cridat
el seu nom
per darrere vegada
vaig tremolar
de fred
vaig sentir
aigua
a la meva cara
i no sabia
com havia arribat
allà
les zones
no havien esquitxat
tan amunt
vaig girar-me
i vaig fer-me
enrere
cap a la sorra
i vaig quedar-me
allà
una mitja hora
esperant
una mirada
un senyal
alguna cosa
enrere
encara que fos
petita
que pogués
recordar-me
la Tali
aleshores
en una mena
de símbol
vaig agenollar-me
i vaig construir
un castell
de sorra
amb una forma
maca
i de la mateixa
manera que jo
i la Tali
sempre havíem
fet tantes vegades
però
aquest cop
només vaig
construir-ne
la meitat
aleshores
vaig aixecar-me
Tali
si m'escoltes
vine i acaba
vaig començar
a allunyar-me
cap a la taca
llunyana
que era la mama
l'aigua va venir
va barrejar
el castell
marítim
en cercles
i el va destruir
de mica en mica
fins que es va tornar
a una superfície
llisa
com abans
no podia deixar
de pensar
que en la vida
no hi ha castells
que no siguin
destruïts
per alguna ona
que els torna
la seva primitiva
forma
sense forma
silenciosament
vaig anar
a platja
amunt
molt lluny
uns cavallets
xerricaven
lleugerament
però
eren
només
el vent
l'endemà
vaig anar-me'n
amb tren
perquè
em
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!









Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!