Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Agre Bloody.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
La tinc, però me les han de fer.
Què és?
24 47 67.
Mentre sentiu una música de la Guillermina Mota,
que a nosaltres ens té el cor robat, aquesta senyora tan simpàtica,
i una música que es diu Segons la Lluna,
tindreu temps de trucar-nos al programa Cana Macana.
24 47 67.
A la vostra disposició una bosseta de pedres, petxines, vidres,
de la nostra platja, triades expressament per tu.
Prova-ho o encertes?
Endivineu-ho.
Segons la Lluna, la poma rossera,
les mans entremolen, em mata la pena.
Si es fes un anunci sobre el desamor,
la imatge perfecta podria ser jo.
Segons la Lluna, se'n mengen els gèlors,
la ràbia que em gira, esgarrapo i mossego,
crido i esbocego per qualsevol cosa,
igual que la bruixa qui tot li fa nosa.
Quan em sento així, és millor que m'oblidi com jo mateixa oblido i espero el canvi de lluna,
que el cap i a la fi només és lluna i sap com enganyar.
Si t'ho dic que és perquè em creguis sap com enganyar.
Segons la Lluna, sóc una deessa,
forta com un roure i suau com la seda.
La mort se m'oblida, la por no m'espanta,
jo sóc la princesa del conte de fades.
Segons la Lluna, et porto donades,
que en els bars de Xina canten les onades,
per enamorar-te l'ànima guarnida,
com per fer un duet amb el ball de la vida.
Quan em sento així,
és millor que m'oblidi com jo mateixa oblido i espero el canvi de lluna,
que el cap i a la fi només és lluna i sap com enganyar.
Si t'ho dic que és perquè em creguis sap com enganyar.
Sóc una Lluna i també sóc l'altra,
cerca'm a les dues si és que em vols trobar,
estima'm sencera que sóc de veritat.
Vaja, vaja, avui no ens ha trucat ningú per encertar-ho o per endevinar-ho.
No era tan difícil.
Avui sí que us l'ho dic, eh?
La Sílvia abans m'ho havia assenyalat.
Sense que ho hagués de repetir?
Exactament, exactament.
Si encara no m'endevines, et diré que el capdavall,
molts cops sense ser capasa, fins en pugen a cavall.
I sí, sí, sí, sí, sí, sí.
Tal i com ens indicava Sílvia, és el nas.
M'imagino que el del cavall deu fer referència a les ulleres,
perquè quan te les poses al nas és com si, exacte,
el teu nas fos un cavall.
Però encara n'hi ha una altra, una altra d'endevinar-la,
que la deixem per si algú en el transcurs del programa
s'ha de trucar-nos, potser per preguntar alguna cosa a la Teresa
o potser per comentar alguna cosa a en Miquel,
que el tindrem, ja us ho he dit, d'aquí una estona.
És aquella d'en tinc, però me n'han de fer.
Què deu ser això?
Té a veure en alguna part del cos?
Potser sí.
Potser no.
És que ara ja comença a ser temps d'anar lluïr el cos, Sílvia.
Ara hem de parlar de coses d'aquestes,
perquè tu no has vist que a mida que s'estava tensant
el bon temps, que les tardes s'allargassen,
la gent surt molt ràpidament dels centres de bronzejat,
de les botigues de roba i així més aviat sexy...
Ai, ai, ai, els ignassos no donen abast.
Tothom preparant-se que arriba a l'estiu.
Ai, quina vergonya.
Deixem-ho estar, deixem-ho estar, això per un altre dia.
Perquè ara mateix, nois i noies, us voldria presentar la Teresa,
que és qui ens llegirà una història,
i és una història molt important,
perquè va guanyar el primer certamen,
el primer premi del certamen,
compte curt, cana-ma-cana-calilé.
Nois, noies, apaguem les llums,
encenem aquelles espalmetes,
i els que tingueu barretes d'olor, millor que millor,
alguns asseguts al sofà, els altres estirades al terra,
i sempre, sempre, sempre,
amb les orelles molt, molt obertes.
Sí?
Doncs venga,
que avui el conte us el porta la Teresa.
Bona nit.
Em dic Maria Teresa Clanchet,
i vaig fer un conte
que es titula
El senyor Alvinus a la classe de Ciències.
Sota el lema de Cana Alvina,
doncs, em van otorgar el primer premi
i n'estic molt orgullosa.
El conte diu així.
Falten 5 minuts per les 4 de la tarda
i comença a notar-se que s'apropa l'estiu.
Els companys de classe,
que com jo tenim les taules
més a prop dels radiadors,
comencem a passar calor.
Quin rotllo de problemes.
Tant aviat toqui la sirena,
plegaré el quadern
i treuré el llibre de Ciències.
La signatura que més m'agrada.
Per això vaig a dubtar el senyor Alvinus.
I per l'acabant la pena,
que arribin els dilluns.
El pare sí que ens ha de matemàtica, sí.
S'ha de fer multiplicacions a dues xifres,
de memòria i sense paper.
El pare sí que és llest.
Ui, algú m'ha donat un copet.
Bernat, sempre estàs als núvols.
Au, va, que ja s'acaba l'hora de matemàtiques.
És la mestra,
que se n'ha adonat que no estic fent els problemes.
No l'he sentit venir.
No sé com s'ho fa per no fer soroll quan camina.
Amb el soroll que faig jo quan surto a la pissarra
i sempre he d'en sopegar amb les ratlles de terra.
El meu company en Juli
sent uns set ciències,
però només perquè porta ulleres.
Les nenes diuen que és guapo,
és ros i té els ulls verds,
però no té una signatura
que li agradi més que les altres.
I tampoc no té cap mascota.
Totes les classes li semblen
avorrides i destorben sempre.
No sé què li troben.
A mi, la nena que més m'agrada
és la Núria.
Sempre porta faldilles,
menys quan toca gimnàstica.
Penso que una nena que porti faldilles
i el cabell ben pentinat
de gran serà guapa i responsable.
També li harà de les ciències
i a vegades hem fet els deures junts.
Ens entenem molt bé
i no ens barallem mai.
«Ring! Per fi toca la sirena!
Un moment, sisplau!»
ens diu la mestra
mentre es posa els deures.
No gaires.
En això sí que és enrotllada.
Amago de pressa
al quadre de matemàtiques,
faig un glòpill llarg d'aigua
i drec el llibre de natura.
I busco la pàgina
on es vam quedar l'últim dia.
Els companys s'aixequen de la cadira
i comencen a fer xibarri.
Quan la senyoreta Àngels
entri a la classe,
s'enfadarà molt.
Ens agrada fer enfadar la senyoreta Àngels
perquè crida com un dimoni.
El seu nom no li escau.
La Núria,
seu dues fileres més endavant,
s'ha girat per penjar la bossa a la cadira
i m'ha mirat de reull.
Que guapa és.
La mare diu que canviaré de núvia
moltes vegades.
No ho crec,
i menys sense el consentiment
de la Núria.
També té una mascota,
un periquito,
que parla i pregunta repetides vegades.
Núria?
Núria?
On és la Núria?
Li ensenyen a parlar,
el dutgen sota l'aixeta.
Diu la Núria
que sembla una personeta
perquè no li agrada
que li tallin les ungles.
El senyor Albinus
no parla,
però escolta.
Sembla que fins i tot
entengui tot el que li explico.
El pare diu que la ment d'aquests animals
és una miqueta deficient,
però a mi em sent un ratolí llest,
preciós i simpàtic.
A la Núria li haurà de tocar-lo
i quan ho fa,
el senyor Albinus està quiet.
Té la pell rosada
i els cabells blancs
i els ullets
semblen dos botons vermells.
Li haurà de pujar per l'escala
i gronxar-se el gronxador
de dins de la gàbia.
A la mare no li agrada gaire.
Diu que no troba
que sigui una bèstia agraïda.
Però sabeu per què?
Perquè no li diu senyor Albinus.
Sabeu com li diu la mare?
Bestioleta.
A mi em va fer molta llàstima
quan el pare em va explicar
per què eren d'aquest color.
És un ratolí albi.
I vam posar-li aquest nom
en memòria de la família
de metges alemanya Weiss,
que significa blanc.
Però a mi el nom de blanquet
no m'agradava gaire.
Sols una quarta part dels ratolins
poden ser d'aquest color.
Així que em sento afortunat
de tenir-ne un tan especial.
Els falta una substància
que fa canviar la pell de color,
semblant a la clorofila de les plantes.
Quan en compro xiclets,
me'ls compro de clorofila.
I quan no em veuen els pares,
ni dono una miqueta.
A vegades, el llepa.
D'altres, només l'olora.
Me l'estimo molt, el senyor Albinus.
Quasi tant com a la Núria.
Trobo que és més llest del que es pensen,
perquè tan petit com és,
ja se sap fer el llit.
I quan fa estona que no li dic res,
no fa més que donar cops a la gàbia,
posar-se cap per avall
i fer sorolls fins que li dic alguna cosa.
Ha entrat la senyoreta Àngels.
En veure-la,
els meus companys s'han assegut a corre cuita.
No sé quan fan més soroll,
si quan criden
o quan intenten asseure's tots alhora.
Després de la bronca,
com cada dia quan toca ciències,
la senyoreta ens ha dit
que la propera lliçó
la reforçarem amb una classe especial.
Cada alumne podrà portar una mascota.
Que bé, visca!
L'Antoni,
que ell sí que és molt bèstia,
ha dit que portarà el seu germà.
El germà petit.
Diu que és com una mascota,
perquè el segueix a tot arreu
i sempre el creu.
Que content es posarà el senyor Albinus
quan arribi a casa
i li expliqui que podrà conèixer l'escola.
Espero que li vingui de gust
conèixer els meus companys.
Us imagineu que divertida
pot ser la propera lliçó?
En Juli,
que no té mascota,
diu en despit
que portarà una mosca
o un escarabat.
I a cau d'orella,
m'ha dit
que ho ficarà a la butxaca de la Marta.
El germà petit,
l'Antoni.
El periquí,
tota la Núria,
preguntant.
Núria,
Núria,
on és la Núria?
El senyor Albinus,
corrent per la classe
amb la roda de plàstic.
Semblarà una olla de grills.
Com no ens posem d'acord?
La lliçó d'avui
són els reptes del seu entorn.
Pàgines 125.
Hauré de buscar més informació
sobre els ratolins albins.
La Teresa es posa el dit a la boca
i vol silenciar,
perquè la Teresa n'ha vingut sola.
Hola, Teresa, bona nit.
Bona nit.
enhorabona pel fet d'haver guanyat
i enhorabona per aquesta història.
Explica'ns d'on surt aquesta història.
Bé, doncs aquesta història surt
perquè un dia vaig veure
que tenia que escriure alguna cosa
sobre el refren amb malalties
i coses d'aquestes
i amb un aparador
vaig veure un ratolí blanc.
Pensa, carai,
podries buscar informació
per què és blanc
i per què és d'aquest color
i qui ho va inventar tot això, no?
I podries fer una història
i a poc a poc
anar-me introduint
en el món dels crios
i fer-los entendre
les malalties una miqueta, no?
I les diferències.
I així va sortir
el senyor Alvinus.
El senyor Alvinus, nens,
que ha vingut, eh?
El senyor Alvinus, vosaltres...
Sempre el porto amb mi.
Clar, clar, clar.
Vosaltres, perquè no ho podeu veure,
però la Teresa
el porta el senyor Alvinus,
tot i que ha estat molt silenciosa, eh?
Sí, es porta molt bé.
Sí, sí, sí, sí.
Sí, es porta molt, molt bé.
La Teresa va guanyar aquest certamen,
el primer premi en la categoria d'adults.
La vam tenir la setmana passada
via telefònica.
Sí, l'ha escolar.
Mira, ens encertar l'endevinalla
i després comentant-nos una mica
què n'havia fet en aquell premi
que sabeu que eren uns diners
a invertir en llibres
de la llibreria Calilé.
Recorda, en refresca-nos una miqueta
amb què vas comparar
doncs me'n vaig proposar una cosa.
Dic, els comptes són per explicar els crios, no?
Jo m'he quedat a explicar els meus fills.
Dic, va, un compte que els hi agradi amb ells.
I els vaig dir,
a triar amb ells el compte que volien.
No vaig mirar preus
ni vaig mirar res de res.
Vinga, agafeu un compte,
el que vulgueu,
per un dia, no?
Però clar, la nena era molt petiteta,
dic, ella no li va donar a triar un compte.
I el trio jo.
I el trio jo,
perquè jo en conec un que és preciós
i m'encanta.
I li vaig comprar el...
Bueno,
li vaig agafar
l'endavena com t'estimo
i el regal.
Després el Marc
es va escollir
una enciclopèdia de cotxes.
Carai,
el Marc és per aquí, eh?
I el Vítor
es va escollir un del Miquel
i les hores.
Un ascensor que puja i baixa
ja els hem llegit
més o menys, no?
El Marc se l'ha mirat
i es remirat
els bombers,
els policies,
els cotxes antics,
tot,
s'ho ha passat pipa.
I la Maria,
doncs,
amb el compte
tant de mirar com t'estimo,
doncs també.
I l'he explicat
als meus pares,
per exemple,
i els he agradat moltíssim.
Els he explicat, doncs,
mentre teníem l'entrenament
de futbol
als nens
que hi havia per allà,
i també els he agradat moltíssim.
Sí, que el vas explicant
a la que pots.
A la que puc.
I avui aquí a la ràdio.
I avui aquí a la ràdio.
Avui aquí a la ràdio
l'heu sentit a tots
i jo trobo que
que és molt sensible, no?
És que ens ha passat a tots, això.
Sí, no?
Que és una cosa
molt suau,
molt dolça.
Què és el que t'inspira a tu, Teresa?
Què m'inspira?
La tranquil·la.
Sempre m'ha d'haver d'escriure.
I sempre busco
aquell moment
d'estar sola,
de descans,
de treure'm del cap
la feina de cada dia,
el neguit de la casa
i tot això.
Dic, ara el vaig de dedicar a mi.
A veure, avui,
sobre què escric avui?
Doncs anem a escriure sobre això
i penso,
a veure,
què en pot sortir?
Començo,
me'l poso a l'ordinador
i se'n fan les hores.
Penso,
Tere,
vés a anar a dormir
que demà no t'aixecaràs.
Ho veieu?
Ho veieu?
Com hi ha gent que anà macanera
per tot arreu
i aquest despistes
venen aquí?
Doncs avui l'hem tingut amb ella.
Us he de confessar una cosa.
La Teresa,
igual que l'altra setmana,
el Germán i l'Enric
han portat més material,
però avui tenim el temps,
el temps dedicat
al camí de Santiago,
o amb la qual cosa
el que farem
és proposar-te
que en una altra ocasió
vinguis aquí amb nosaltres
i ens portis la teva poesia
perquè tens poesia
als teus contes
i que d'una manera
totalment lliure
ens els portis,
els llegeixis,
els comparteixis
perquè de veritat,
de veritat,
que aquí a Cana Macan
estem necessitats
de persones com tu
que fan això,
que frissen per arribar
al davant del full en blanc
i venga,
hi ha alguna història,
alguna cosa que avui...
Qualsevol cosa.
Qualsevol motiu
que vessis que es belluga
o que no es belluga
i penses
allò,
a veure,
quina vida li he pogut donar,
no?
I vas transformant
a poc a poc.
Doncs quedes convocada
entre els amics
de Cana Macana
perquè de tant en tant
aquí
doncs es esquitxis
amb la teva sensibilitat
i la facis manifesta
per tota tota la vida.
Jo us agraeixo
que m'hagueu donat
l'oportunitat de venir.
I nosaltres a tu, Teresa,
enhorabona,
primera per haver guanyat
aquest...
Fixa-t'hi,
que és això,
que és això?
Ja tenim a tot aquí
l'audiència,
que no s'han pogut aguantar,
fixa-t'hi,
fixa-t'hi,
no s'han pogut aguantar
d'aquest aplaudiment.
Doncs fins una altra, Teresa,
enhorabona
i per molts anys.
Miquel, gràcies.
Teresa Conchet,
guanyadora del primer
certamen Cana Macana,
Calilé.
I ara,
i ara,
quan ja tots plegueu,
us aneu a dormir,
que ja us heu netejat
les dentones,
heu fet petons per aquí,
per allà,
tret i a tort,
què us semblaria
si escoltéssim
abans de començar
amb l'amic Miquel
uns petits comentaris
del sempre genial
i filòsof Javier Crae,
que a la seva manera
ens dona aquesta visió
de la vida
que a nosaltres
ens omple de joia,
plaer
i també d'una mica
de temor.
Javier Crae.

La mano de un novio
en tu talle,
morboso detalle,
me sento fatal.
Seguro que estás
todo el día
metida en la cama
con él,
le obsequias
tu ninfomanía
y aromas la orgía
con rico chanel.
Si lo llego a saber,
desde luego el perfume
te lo compra Rita,
si lo llego a saber,
me enamoro de otra,
de ti,
quita, quita,
quita, quita.
Tampoco te hubiera comprado
el juego de ropa interior,
el juego de ropa interior,
seguro que el muy desgraciado
te lo ha desgarrado
en el ascensor.
Porque era una mano
de obsesor,
de cerdo diría
más bien,
y tú
disfrutando con él,
eso,
de exceso en exceso,
diciéndole
ven,
ven,
ven.
si lo llego a saber,
el liguero
y el resto
te los compra Rita,
si lo llego a saber,
me enamoro de otra,
de ti,
quita, quita,
quita, quita,
si lo llego a saber.
Música
Los cuerpos más calenturientos
Tendrán,
digo yo,
que parar,
al menos en ciertos momentos,
tomar alimentos,
en fin,
reposar.
Son ratos en que uno conversa,
e igual que me hacías a mí,
seguro que le hablas perversa,
del imperio persa,
y cosas así.
Si lo llego a saber,
las memorias de Adriano,
te las compra Rita,
si lo llego a saber,
me enamoro de otra,
de ti,
quita, quita,
quita, quita,
si lo llego a saber,
si lo llego a saber,
me enamoro de otra,
de ti,
quita, quita,
si lo llego a saber.
Javier,
crea sempre,
sempre,
sempre,
sempre il·luminant-nos
amb els seus comentaris,
però ara,
oblidem-nos
de tot el que havíem fet fins ara
perquè ens en tornem a anar
en aquells camins històrics,
aquells camins
de
pel·legrins,
aquells camins
que
ens
porten de mica en mica
fins als mateixos peus
de l'apostol.
Miquel,
bona nit.
Hola, bona nit.
La setmana passada no va poder ser,
eh?
Bé.
Però aquesta sí,
a més a més amb temps,
no es creix.
No passa res.
Recuperarem i acabarem arribant-hi.
On érem?
Érem a Villafranca del Bierzo,
antiga província,
per cert.
El 1810
va ser
província,
el Bierzo,
i Villafranca del Bierzo
era la seva capital.
L'arribar
a Villafranca del Bierzo,
abans d'entrar a la població,
es troba una magnífica
església
romànica,
que és l'església de Santiago,
precisament.
I per què és la de Santiago?
Doncs perquè,
o,
o,
o què,
què proporciona
aquesta denominació?
Doncs proporciona
que,
sent l'església de Santiago,
els
pelegrins
que arribaven,
i que arriben,
i que arribaran,
amb malmesos de salut,
lesionats,
amb impossibilitat
de continuar,
guanyaven la
indulgència
com si haguessin arribat
fins a la mateixa catedral
de Santiago.
Aquesta és la
característica
que té aquesta església
singular.
A part que és molt
hermosa,
però n'hem parlat de tantes
que no hi ha temps
d'explicar-les totes.
Aleshores,
aquí,
ja vam parlar
amb una altra emissió
i no ens podem
extendre massa,
però hi ha un dels
refugis singulars
del camí,
que tu també el coneixes
com a plegriquets,
que és el de Hato,
un hospitalet
que es diu Hato,
i que en un antic
hivernador
amb plàstics
i fustes
ha construït
amb les seves
pròpies mans
i ajudes
que demana
un refugi.
No massa
confortable,
tot s'ha de dir,
però que la veritat
és que és un consol
arribar allà
i que ell et posi
les mans
perquè sembla
que desallotja
les energies
negatives
que puguis
portar,
t'ajuda
a rebentar-te
les butllofes
que generalment
portes als peus,
de tal manera
que després
no se t'infectin
ni se't tornin
a repetir.
Bé,
és un home
bastant pintoresc
i bastant singular
i molt valuós
pels pelegrins.
Aquest és Hato.
Té cap història
particular?
La vaig explicar.
És a dir,
d'abans de ser
pelegrí?
Sí.
Ai, perdó,
abans de ser hospitaler.
Abans de ser hospitaler
durant un breu temps
va ser
Frara Caputxí.
Frara Caputxí.
Sí,
però es veu
que la seva vocació
no anava per allà.
També va ser camioner,
encara fa alguns transports.
A vegades
transporta algun pelegrí
fins a l'Alto de Febreiro.
Gent que està
molt rebentada.
Sí.
I també
va ser pagès
i continua
conreant
perquè aquesta finca
li prové
de la seva àvia.
Ja el vaig explicar
en una de les
anteriors emissions
que la seva àvia
i el pare
de la seva àvia
ja van ser
hospitalers.
I la seva àvia
va comprar
un casalot
fet malbé
i el va arreglar
i de manera
voluntària
i altruista
el va posar a disposició
dels pelegrins.
i ell
ha continuat
la tradició.
Ara està fent
un refugi
de pedra.
Hi ha una part
del refugi
que ja està acabada
però l'ha de fer
més gran
perquè és una etapa
de les que fa
molta gent.
Ja sabem
que no totes
les etapes
les fa
la mateixa gent
sinó que
per exemple
etapes del
començament
del camí
hi ha gent
que no les fa
perquè comencen
a mig camí.
No és obligació
sortir de
Roncesvalles
o de Sant Jampia
de Port
ni tan sols
de Pamplona
o de Logroño
o de Burgos
sinó que hi ha gent
que surt
de León
per exemple.
Aleshores
què vol dir això?
Que quan s'arriba
a Villafranca del Bierzo
hi ha molta gent
perquè aquelles
etapes finals
sí que les vol fer
tothom
i entrar
com a pelegrins
a Santiago.
A més a més
entenc que aquest personatge
ha de tenir
certa relevància
cert carisme
i aquest potser
és l'únic refugi
que se'l coneix
pel nom de la persona
és a dir
el refugi del Jato
no es diu mai
el refugi de Villafranca
del Bierzo
i fa l'efecte
l'únic hospital
l'únic alberg
on diguem-ne
el nom
de la persona
li donen el nom
al alberg.
És veritat
perquè els altres
porten noms de sants
o noms de personatges
cèlebres
que han fet el camí
etc.
Per als que
estimen les anècdotes
sabeu que
un jato
és íntim
de Pablo Coelho
i que
bé
Pablo Coelho
també és una figura
en el camino
però una figura
negativa
negativa
sí
continuem parlant
de Villafranca del Bierzo
em va cridar l'atenció
els dos carrers principals
que són
paral·lels
un és el de l'Agua
Calle de l'Agua
i l'altre
és el carrer de Sant Francesc
i això em va agradar
perquè
és una figura
la de Sant Francesc
de Sís
que a mi
em cau molt bé
i vaig preguntar
si aquell
és el carrer de Sant Francesc
de Sís
i em van dir
sí, sí
és la Calle de Sant Francesc
de Sís
perquè aquí
estava ubicat
l'hospital
refugio
de religioses
en los que
él pernoctó
cuando hizo el camino
como peregrino
o sigui que
també el fet
que jo
com tu mateix
i com tanta gent
ahir hem fet el camí
igual que aquestes persones
tan extraordinàries
com Sant Francesc de Sís
correcte
el pobrello
doncs
no deixa de ser emocionant
bé
aleshores
sortirem ja
de Villafranca del Bierzo
la sortida
pot ser
per la carretera nacional
Sís
però això
que és més curt
el camí
fins a la propera
la propera
podríem dir
etapa
o estació
que seria
ja començar
a pujar al Monte Cebreiro
i per tant
entrar a Galícia
però
si volem estalviar-nos
quilòmetres
i fer-ho per la carretera
hem d'estar preparats
per un tràfeg
immens
per un
una
un
altament perillós
sí
altament perillós
sí
perillós
sorollós
a més s'enfila moltíssim
hi ha una altra alternativa
per la muntanya
que és més llarga
és més dura
però jo
des del meu punt de vista
és més autèntica
no
la veig
la desconec
perquè no ens va dir ningú
que hi havia aquesta
aquesta variant
que pel que tinc entès
és muntat per el mateix Jato
això no ho sé
però jo
una de les dues vegades
que l'he fet
vaig anar per la muntanya
i vaig saber
anar per la muntanya
no repetir la carretera
és perillósíssima
exacte
aleshores aviat arribarem
a l'últim poble de Lleó
que és Laguna de Castilla
i començarem
a pujar
cap al Monte Cebreiro
Monte Cebreiro
és una muntanya
considerable
però res
tremendo
com les nostres
dels Pirineus
per exemple
però que té fama
de molt dura
ja hem parlat amb tu
altres vegades
que no ens ho ha semblat
tant ni a tu ni a mi
ni a la teva dona
ni als meus amics
però bé
per no explicar-ho
prosaicament
llegiria un bocinet
dels versos
que vaig escriure
quan vaig fer
per primera vegada
aquesta pujada
a Cebreiro
estan en castellà
perquè
aquests versos
que jo escric
després els reparteixen
als meus amics
pelegrins
de tot arreu
i si fossin
en la nostra llengua
malauradament
no hi hauria
possibilitat
que ho traduïssin
i ho entenguessin
la etapa
que ha de llevarnos
hasta tierras de Galicia
comienza con la delicia
de una brisa matutina
que los arbustos inclina
i és igual que una caricia
com a todas les mañanas
festonean els camins
con els seus gorges
i trinos
aves
des de la espesura
i és la marcha
menys dura
amb els seus cantos matutins
Nos parece
que logramos
con el pájaro
y la brisa
andar más firme
y deprisa
pero el sol
resplandeciente
manda su manto candente
cuando el monte
se divisa
y hemos de acortar
el paso
y respirar
hondamente
que está Cebreiro
ahí enfrente
aguardando
nuestro avance
poniéndose
a nuestro alcance
si bregamos duramente
Bé, Cebreiro
és una llarga pujada
amb zigazaga
mitja pujada
trobem el mojón
la fita
que marca
que hem entrat a Galícia
en el Palaigria
això li sembla ja
quasi bé
la feina feta
però Déu-n'hi-do
encara el que queda
perquè també ens diu
que hem entrat a Galícia
i que queden
152 quilòmetres i mig
fins a la catedral de Santiago
ara cada mig quilòmetre
hi haurà una fita
posada per la Junta de Galícia
cada mig quilòmetre
això
sembla que no
però en el Palaigri
l'ajuda
força
sí
perquè no ho trobes tan feixuc
et sembla que has avançat
d'allò més
i has fet el mateix
però
i serveix de control
també
mira
passa el temps
passa el temps
i em trobo bé
i encara
i vaig bé
si faig
5 fites més
que no deixen de ser
2 quilòmetres i mig
i després
te'n fixes
5 més
i així
sembla que de mica en mica
fites que algunes són artístiques i tot
per lo ben picadetes que estan a la pedra
és la terra dels picapedrers
com ho cuiden això
és la terra dels picapedrers
quan arribem a Febreiro
a Santa Maria de Febreiro
al poble
ens sorprenen les pallofes
les pallofes
són unes
unes cabanes
de pedra
circulars
amb el sostre
de palla
que
fins fa
res
10 o 15 anys
encara
eren ocupades
per famílies
ara n'hi ha alguna
que es fa servir
com a museu
com a museu rural
a l'arribar a la plaça
trobes un antic hostal
molt antic
una església
que és la de Santa Maria la Real
que és del segle nou
o sigui que és
quasi preromànica
o dels inicis del romànic
que conté
coses molt interessants
com un calze i una patena
del segle XII
que commemoren un miracle
el milagro de Febreiro
i que fou regalat
pels reis catòlics
el 1486
bé, els reis catòlics
van regalar dues ampolles d'or
que contenen
una part d'aquest miracle
que és el miracle de Febreiro
o de la transsubstantació
l'explico molt breument
parlem de l'alta edat mitja
hi havia un capellà
un capellà
doncs no massa
no massa complidor
dels seus deures apostòlics
que estava
anava a oficiar la missa
un dia d'una terrible tormenta
de vent i de neu
i no hi havia cap feligrés
perquè a més a més
Febreiro està aïllat
de les demés poblacions
habitades
està en el cim
d'una muntanya
i aquest home
es va veure sorprès
amb l'entrada
d'un pelegrí
un fidel
que anava a missa
el capellà
contràriament
al que era la seva obligació
no tan sols
no el va rebre bé
sinó que el va
se'n va enriure d'ell
i li va dir
que on anava
en aquell temps
que allò que feia
era una bestiesa
jugar-se pràcticament
la vida
o la seguretat
per anar a missa
i en aquest moment
o en el moment
de la consegració
la
sang de Crist
és a dir
el vi es va tornar
sang de Crist
i l'òstia es va tornar
carn de Crist
aquest és el miracle
de la transsubstantació
i aquest calze
i aquesta patena
i aquestes ampolles d'or
una de les quals
conté aquesta sang
per obsequi
dels reis catòlics
el 1486
doncs
figuren
en una caixa
de capdals
però
amb el frontis
transparent
perquè tots els que arribem
allà
ho puguem veure
aleshores
aquí també
és interessant
que estan enterrats
el capellà
diguem-ne
innoble
que va fer
aquest trist comentari
i el fidel
que gràcies a ell
es va produir
aquest miracle
també està enterrat
el seu rector
durant moltíssims anys
que es deia
Elías Balinha
i parlo d'ell
perquè don Elías Balinha
és
o fou
el senyalitzador
del camí
el camí de Santiago
pels que l'hem fet
té una
una gran sort
té una infraestructura
podríem dir-ne
o una logística
que
que és molt senzilla
però que és molt necessària
i és la senyalització
Elías Balinha
en persona
va
es va dirigir
a Ronces Valles
i des de Ronces Valles
ell en persona
i després
acompanyat de voluntaris
que el van ajudar
va
pintar
totes les fletxes grogues
els milers
de fletxes grogues
que condueixen
el Pellegrí
vers a Santiago
senyalització
que també té la seva polèmica
que no tots els pellegrins
n'estem d'acord
amb aquesta senyalització
entre ells
jo m'hi
m'hi trobo
pel fet
que no respecta
no respecta monuments
no respecta quantitats
és a dir
en llocs que et pots trobar
cinc, sis fletxes
alhora
i que la veritat
estèticament
doncs
em bruta bastant
el que m'hi trobo
que podria ser
una miqueta més
una cosa
una miqueta discreta
sí, possiblement
posar-hi alguna
alguna pedra
d'alguna altra manera
no pintar-ho
sobre determinats monuments
recordo les zones de Navarra
amb aquella ceràmica
aquelles petxines
vull dir que
la indicació
estèticament
doncs
no em bruta tant
en el paisatge
tot i que
cal reconèixer
que si no fos
per aquesta senyalització
s'ha de greir
s'ha de greir
s'ha de greir
sortim de
sortim de Cebreiro
trobem
de seguida
l'Alto de San Roque
que tampoc és cap gran cosa
però que
l'esmento
perquè té una escultura
d'uns pelegrins
lluitant contra el vent
i la tempesta
no sé si la tens present
però és molt bonica
una escultura
amb un moviment
amb una vida
que cal felicitar
el seu autor
que no sé qui és
arribem a Trià Castela
Trià Castela
és perquè
havia tingut tres castells
no puc explicar
gaires coses
perquè és un poble més
important
però un poble més
però sí que
a Trià Castela
tens l'opció
de desviar-te
uns quilòmetres
i anar-te'n
al monestir de Samos
i crec que val la pena
jo la primera vegada
ho vaig fer
que és un monestir benedictí
d'origen antiquíssim
perquè és del segle VI
és del segle VI
i que explico com a curiositat
abans que se m'oblidi
que es dona allotjament
als pelegrins
però no a les pelegrines
no sé si ho sabies
però en el monestir de Samos
és que
nosaltres vam dormir
a Samos
tu amb la teva dona?
sí, sí, sí
i amb altres concubines
i la veritat
és que no vam dormir
dins del que és el monestir
sinó que ens van allotjar
amb unes dependències
adjacents
però
incloses dintre del que diríem
a l'edifici
sí
el que sí
el que sí que vam poder assistir
que la nit
van ser a
no sé
a l'hora nona
potser
els pregs
que feien
per la nit
i allí no va haver-hi
cap mena de discriminació
homes i dones
vam assistir
va ser a més a més
una circumstància excepcional
fas el Camino de Santiago
i pots assistir a aquestes coses
ho veus i ho sents
d'una altra manera
d'una altra manera
no ho sabia això
possiblement s'estiguin modernitzant
jo el primer any
que vaig passar per allà
que va ser el 93
doncs només vam poder-hi
pernoctar
jo no
perquè jo vaig
pernoctar molt més endavant
vam poder-hi pernoctar
pelegrins masculins
bé
sí
aquest monestir
té
la major part
és del segle XVI
i XVIII
encara que el seu
el seu
origen
és del XVI
per tant
domina
en els estils
renaixentista i barroc
per cert
que té un pati
que en diuen
de les Nereides
que està ple
d'unes escultures
considerablement eròtiques
no sé si tu
el tens present
no el vam veure
però observa
que catedral
els monestirs
l'erotisme
clar
si no deixen entrar
les senyores
una manera
de
sí
s'han de recrear
la vista
bé
arribarem a Sàrria
que està
que està a uns
125 quilòmetres
de
no
menys
112
115
de Santiago
i que és una ciutat
molt important
i l'anomeno
especialment
perquè
jo conec molta gent
que agafa el tren
sigui a Barcelona
sigui a Tarragona
mateix
viatgen de nit
i arriben a les 8 del matí
a Sàrria
i des d'allà
ja comencen
a caminar
i a partir d'aquest moment
hi ha banda
plegrins
però digue-ho per què
digue-ho per què
fan des de Sàrria
és a dir
aquests 125 quilòmetres
per poder rebre
la Compostela
tens raó
perquè hi ha la dita
o hi ha
l'obligatorietat
de fer-ho bé
els darrers
100 quilòmetres
caminant
o 200 en bicicleta
exacte
en cavall
no sé si
400
no sé què són
400
és a dir
la gent ho fa per això
per tenir el premi final
clar
la Compostela
que és el diploma
exacte
redactat en llatí
en paper pergamí
conforme
aquella persona
jo em dic
Mecaelis
i tu no sé com et deus
Augustinus
doncs perquè t'ho redacten
en llatí
que d'alguna forma
has fet el camí
per motius espirituals
vull fer un comentari
Miquel
perquè
ara que hem entrat
a Terres de Galícia
tu saps que jo
vaig fer el camí
d'una tirada
vam sortir
des de
Roncesvalles
i vam arribar
30 i no sé quants dies
després
a
Santiago
a Santiago
voldria manifestar
que en el moment
en què vam començar
a entrar a Galícia
s'apoderava de nosaltres
els que havíem començat
a fer la tirada sencera
era una mena de sassosec
ens donàvem compte
que allò s'acabava
i que de mica en mica
anaves perdent
aquell sentiment
de més a més
per fer menys
menys
ja no és porto
sinó em queda
i francament
el sentiment aquell
s'enfortia de tal manera
que l'estat d'ànim
es modificava
anant cap a una mena
d'ensopiment
un ensopiment gloriós
si vols
i eufòric
perquè sabies que arribaves
amb una fita
però que no deixava
de ser una miqueta de trist
anem ben curiós
estic d'acord
i jo també
en contraposició
de la dels pelegrins
que s'incorporaven
per fer el 100 de les quilòmetres
o que havien sortit
aquests
quasi bé
que no tenien lloc
a la nostàlgia
de que se'ls hi acaba
perquè tot just
feien 5 o 6 dies de camí
ens n'enrèiem una mica
perquè podíem observar
ja 28 dies després
d'haver sortit nosaltres
les trifulques inicials
i dir
porto massa pes
no porto massa pes
aquestes llaunes
que porto
cal portar-les
i allò que tenen res
per sota del nas
dient
feu-ho
no va a tots
veureu demà
que són uns cadells
que són uns cadells
bé bé
continuem
em permeto
llegir una miqueta
d'aquests versos
del mateix poema
per explicar
el que es troba
al sortir ja de Sàrdia
vull servir
de mon poder
carçà i matremés
dolç desir
i bo l'espera
A partir d'este momento
por corredoiras amables
senderos inolvidables
i parroquies diminutas
nostres pasos
abren rutas
d'una belleza inefable
els bosques
els verdes prados
el río
que ens invita
amb la seva canció infinita
fan que sigui
la ruta
una indulgència absoluta
de suavitat exquisita
alguna vegada
encontramos ocupada
la calzada
por las vacas
enmanadas
seguidas por su vaquero
su paso nunca es ligero
que no les apremia nada
otras veces
observamos
a dos pasos
del camino
caballos
de porte fino
libres
paseando en el prado
y algún potrillo
amorrado
a la yegua
el muiladino
el pròxim lloc important
que trobarem
és portomarín
tal com acabo de dir
en aquests breus versos
tot el camí
pel bosc
bellíssim
densament arbrat
rieres
rierols
amb
ponts
antiquíssims
o passeres de pedra
que
són
d'un temps
immemorial
fa segles
que estan posades
i per allà
hi han passat milers
i milers de
pelegrins
bé
si entra per un llarg pont
aquest pont és modern
sobre el riu Minyo
que en aquest lloc
està envasat
per la pressa
de Belasar
i
ens dirigen
cap al
cap al
poble
nou
que s'ha erigit
perquè al fer
aquesta presa
es van inundar
totes les cases
que hi havia
una de les coses
que ens crida l'atenció
és l'església
de Sant Nicolàs
que va ser traslladada
pedra a pedra
com algunes
de les cases
o dels pòrtics
del carrer Major
i que té
un aspecte
de fortalesa
i que curiosament
està orientada
a l'oest
contràriament
a totes les
altres esglésies
almenys
d'aquella part
o jo diria
que de la cristiandà
bé
l'ordre de Santiago
l'any 1170
va crear
aquesta església
fortalesa
per protegir
els pelegrins
dels musulmans
en aquell moment
i després
de la reconquesta
per protegir-los
dels bandits
cal no oblidar
que fer el Camí de Santiago
era una autèntica aventura
i a vegades
un malson
us llegiré
una cosa
que diu
el llibre
el Códix Calixtinus
el llibre
Sánchez Jacobis
que us donarà
una idea
de com eren
les coses
en aquells segles
estic parlant
de 800 anys
L'Henrera
les sirvientes
dels hospederos
del Camí de Santiago
que per el gusto
de seducir
i també
per adquirir
diner
se suelen
meter de noche
en la cama
dels peregrins
per inspiració
del diablo
són
absolutament
reprobables
les meretrices
que per aquesta
mesma causa
salen
al encuentro
dels peregrins
en lugares
agrestes
entre Portomarín
i Palas de Rey
no só
han de ser
excomulgades
sino també
despojades
de todo
y expuestas
tras serles cortadas
las narices
a l'escarnio público
Aquest aimeric
Jo no m'ho vaig trobar
això
no em va sortir
cap meretris
No, jo tampoc
Ell sí, ell sí
segur que ell sí
Jo tampoc
i si n'hagués trobat
alguna
la meva dona
no m'ho havia deixat
No, res
Miquel
Torna, que torna
que per cas
Han canviat les coses
Han canviat
les coses
I deu haver
algú
que es guanya la videta
A més a més
et diré una cosa
com més tant
s'escapa a la tomba
de l'apòstol
Més indiferència
per part del personal
L'interès que hi ha
a Roncesvalles
no hi és
en aquests voltants
Naturalment
Perquè cal que penseu
que estem parlant
de processons
de vegades
de telegrines
Una saturació
De hordes
Sí, especialment
els anys que ve
Allò no cal ni parlar
Com ho serà l'any que ve
que jo no hi aniré
L'any que ve
Jo no hi aniré
Bé, arribarem
tal com dèiem abans
les meretrices
que aparecen entre
Porto Marín i Pales de Rey
Doncs bé, ja som a Pales de Rey
Que és la penúltima etapa
d'aquell còdex calixtinus
que acabo d'anomenar
Perquè va ser dividit el camí
en 13 etapes
quan realment
es fa en 32, 34, 36, 38 dies
Però Aimeric Picó
el va dividir en 13 etapes
i Pales de Rey
és el final de l'etapa dotzena
Aleshores, aquí ja es comencem
a sentir els avions
El soroll d'avions
que des que havíem deixat
Ronses Valles
pràcticament
millor dit
jo diria que sí
que des de Navarra
no recordo haver-los sentit
els avions
però aquí és que ja comencem
a tenir prop
l'aeroport de la Bacolla
de Santiago
Aquí també es veuen
molts i molts hòrreos
que són aquestes edificacions
que jo deia
en uns dels meus versos
senzilles
però al mateix temps
airoses
útils
però al mateix temps
doncs bellíssimes
en quant a l'arquitectura
que es van repetint
constantment en el camí
n'hi ha molts
Després aquí
hi ha modestos refugis
en antigues escoles i cases
però no hi ha cap gran instal·lació
A Pales de Rey
hi ha un refugi mitjanet
que a mi
afortunadament
em va ser molt útil
perquè tenia metge
i jo vaig arribar
amb un quart de litro
i mig d'aigua
en el genoll esquerre
i allà me'l va treure
el metge
i vaig poder seguir
Bé
com anècdota
explicaré
que el meu germà
i jo
estàvem a punt
d'entrar
a Pales de Rey
i vam començar
a rebre una pedregada
de pomes
i eren dos nanos
del poble
que ens donaven la benvinguda
Sí, que ens donaven la benvinguda
exacte
Dels tremendos
No sé si és una mica abans
o una mica després
de Pales de Rey
recordo que hi ha
el més petit cementiri
jo diria
no de Galícia
ni d'Espanya
sinó que tal vegada
sigui el més petit del món
hem de tenir en compte
que en la placeta central
del cementiri
només hi cap
un xiprer
i un roser
i un petit pas
molt petit pas
per arribar
a alguns dels nínxols
per enterrar
o per posar-hi flors
o els familiars
però la majoria
dels nínxols
s'obren des de la carretera
o des del camí
adyacent
això demostra
el petitíssim que és aquest cementiri
ho explico
a títol d'anècdota
bé
la pròxima població
és Melide
o Melit
on ens podríem quedar
que ja és a la província
de la Corunya
i del que només explicarem
que es menja
el millor
polpo a feira
o polvo a feira
que diuen en Gallecs
que és
en un local
destartalat
que es diu
Casa Ezequiel
i que
aquí ja s'acaben
les corredoires
que no deixen de ser més
que camins de carro
i comencen
los andaderos
los andaderos
són uns camins
de terra
creats per la Junta de Galícia
amb motiu
de l'últim any
deixem-ho aquí
deixem-ho aquí
i continuarem
ben aviat
senyors i senyores
se'ns acaba el temps
cana me cana
avui ha estat
amb nosaltres la Teresa
el Miquel
i que us ha parlat
l'Agust
que us desitja
que ho cana me caneseu
força bé
i que ens tornem a trobar
la setmana vinent
molt bona nit
Tarragona Ràdio
Tarragona Ràdio
La nit
de Tarragona Ràdio