Sabeu, a nosaltres no ens agraden les etiquetes, encara que pugui semblar tot el contrari.
En aquesta vida, de vegades, no tens més remei que qualificar les coses, si més no, per a mostrar com són.
En el camp de la música, en el nostre cas, et veus en l'obligació de qualificar l'estil musical d'un determinat grup per a guiar els oïdors radiofònics.
Això sí, que quedi clar que no es tracta d'una etiqueta permanent per tota la vida,
Com ens passa a les persones, els grups de música també canvien.
Posem un exemple.
Segur que n'esteu cansats de sentir per boca nostra que la formació escocesa Simple Minds ha conreat des de sempre l'estil pop-rock alternatiu.
Doncs bé, tot plegat no els va impedir de tastar altres estils musicals com...
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
.

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
¿Tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
El tecno.
pertanyent al seu darrer treball anomenat Cry,
una peça plena de tocs tecno,
una cançó, en definitiva,
que deixa anar pels seus quatre costats
el millor de la música tecnològica.
El que passa és que, com que la major part de la seva carrera
han fet cançons de pop-rock alternatiu,
tenim la mania d'etiquetar-los dintre d'aquest gènere musical.
Què li farem?
Per cert, no us venen ganes d'escoltar-los en el seu estat més pur?
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
L'ai finadei!
L'ai finadei!
La vida en un dia!
Una cançó que fa pensar!
Una cançó amb missatge!
Molt missatge!
D'un tema a l'altre, ja 20 anys justos,
i l'evolució musical dels simple menys es fa més que evident.
Era el 1982 i va ser el principi d'una brillant carrera
que va saber recollir tots els matisos que pot donar la música.
Aquesta manifestació artística que ens fa una mica més humans
i ens fa oblidar de pas, les salvatjades, d'uns quants que encara no han evolucionat.
Radioactivitat
Un programa de Tarragona Ràdio, dedicat a la música tecno i alternativa dels anys 80.
Radioactivitat
Radioactivitat

Bona nit, anem a setar el programa número 195 de Radioactivitat.
Radioactivitat, un programa amb efecte 2000.
Avui som a primer d'abril del 2003 i ja fa 1161 dies que vam estrenar el nou segle.
Bona nit, anem a setar el programa.
Bona nit, anem a setar el programa.
Bona nit, anem a setar el programa.
Bona nit, anem a setar el programa.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit
Bona nit

Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit

Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Keep me searching for a heart of gold
I've been a minor for a heart of gold
Era precisament un clàssic, Hair of Walt,
el cor d'or del Neil Young del 1972.
I us preguntareu, segur, què pinta aquesta cançó en un programa de música tecnològica?
Doncs, senzillament, que avui, a la primera part de Radioactivitat,
volem fer una mostra, us volem donar una mostra,
de la evolució dels cantants i dels grups musicals.
Sí, perquè, com dèiem abans, com les persones, bé, ells, els grups, també evolucionen.
I és el que li va passar al senyor Neil Young,
que 10 anys més tard, el 1982, es va deixar imbuir pel tecno
i va editar un LP anomenat Trans.
D'aquest, escoltem, una peça, no us espanteu,
anomenada Computer Cowboy.
O sigui, més tecno, impossible.
Music
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Ho voleu comprovar?
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Diu!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Encara ens recordem del videoclip que van treure per il·lustrar aquesta cançó Dancing With Tears In My Eyes.
Era un videoclip en el qual denunciaven això, la maleïda guerra.
I ara, el 2002-2003, volem tornar a repascar una cançó que a passar dos anys sembla ser que estarà d'actualitat.
Per sempre més, sí, perquè no acabem d'evolucionar.
Cosa que els grups sembla ser que sí que ho fan.
Les persones humanes encara ens queda un camí.
Però els grups, bé, han sabut trobar aquesta evolució.
De vegades, però, passen coses curioses.
L'evolució és a la inversa.
Bé, a la inversa segons l'ull que es miri.
Perquè, possiblement, ells, els toltolk, estaven pel bon camí.
Ells van començar, a començaments dels 80, en temes tecno-dance,
músiques ballables.
Qui no se'n recorda de Social Shame,
doncs, precisament, no serà el tema que escoltarem,
perquè massa que l'hem escoltat.
No escoltarem una altra del 1984,
que també es va sentir a les sales de ball.
Era tecno-dance al més pur estil anys 80.
D'am-dam-gal.
D'am-gal.
D'am-gal.
D'am-gal.
D'am-gal.
D'am-gal.
D'am-gal.
D'am-gal.
D'am-gal.
D'am-gal.

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
20 d'agost del 1979, una cançó, Missages, enregistrada al programa de la BBC del John Peel, i ja ha plogut des de les hores, sí, i molt.
I bé, ells, més tard, van saber fer cançons diferents al tecno, aquest tipus de musica en el qual les màquines tecnològiques, els sintetizadors, són la part central de la cançó.
Bé, doncs, vam fer experiments, vam provar altres coses, us en recordeu del disc John Culture, que van anar a gravar a la illa de Montserrat, al Carip,
on van fer una fusió, cançons amb fusió, dels rimes del Carip, i del tecno britànic, doncs, és una mostra.
Una altra mostra és el que estem escoltant ara, des del 1985, que van treure el disc Crush, una cançó rock and roll, sí, afegint els elements tecnològics de fons, però l'estructura de la cançó és rock and roll.
Es titula així, 88 seconds in Greensboro.
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Petites notícies, curiositats, actualitat d'internet, això i molt més a la miscel·lània de radioactivitat, missa online, en la teva línia.
Avui us explicarem petites grans notícies amb la música un altre cop del senyor Filipe Glass, aquest personatge que va saber conrear l'estil del minimalisme.
Les petites grans notícies aquí, missa online, tenen a veure amb biometria, biotecnologia i una cosa que no sabem si es pot qualificar d'aquesta manera,
neurotecnologia, perquè parlarem d'un microxip que podrà suplantar la memòria humana.
Bé, notícies d'aquelles petitones, però molt interessants.
Primera, biometria.
Queixis automàtics a la caça del lladre.
Si algú li roba a vostè la targeta de crèdit, el queixer automàtic no donarà diners al lladre encara que marqui correctament la clau numèrica.
Això és el que persegueixen diferents mètodes que s'estan desenvolupant.
El més recent consisteix en reconèixer la forma en què el propietari teclege el seu número,
és a dir, la velocitat, la pressió sobre les tecles, el ritme, etcètera, etcètera.
Sembla ser que la combinació de tots aquests rasgos són únics a cada persona.
L'invent es deu a un equip de la Universitat Anglesa de Southampton
i encerta en un 92% de les ocasions.
Donat que perquè aquest tipus de sistemes resulti pràctic,
la tassa d'arròs ha de ser menor d'un per mil.
Així mateix, doncs, el mètode requerirà ser millorat o completat amb altres.
Ara, estudiant com afecta el clima a la nostra forma de teclejar el pin secret.
Bé, corregitats que sembla ser que hi ha gent, hi ha investigadors
que perden el temps, entre cometes de perdre el temps, per desenvolupar.
No hauria dit mai que a l'hora de treclejar el meu número secret, el pin secret,
fos tema d'estudi.
Doncs, sembla ser que per evitar els lladres pot ser molt útil.
I ara una petita notícia de biotecnologia.
Sí, perquè parla del codi de barres per a un sàmbuit transgènic.
És possible posar un codi de barres a les molècules del pa
per saber en què tipus de blat transgènic ha estat elaborat?
Sí, ho és.
De fet, el govern britànic s'està plantejant obligar a les companyies
que estan envasant aliments en matèria prima genèticament modificada
a que insereixin en ella un gen amb informació
pereguda a la que donen els codis de barres
per a identificar els organismes modificats.
Segons els especialistes,
tindria altres aplicacions com evitar la falsificació de bitllets
marcant la cel·lulosa transgènica.
O sigui que, bé, això de començar a marcar en codi de barres els productes
ens porta a una pel·lícula de ciència-ficció.
Sí, diem la pel·lícula perquè abans va ser la novel·la,
però suposo que el 90% de la gent ha vist la pel·lícula
i la novel·la se l'ha llegit possiblement un 40%.
Es tracta de Blade Runner,
una pel·lícula en la qual fins i tot els replicants,
totes les seves cèl·lules,
poden portar el codi de barres.
Sembla ser que aquests científics
van veure la pel·lícula i van pensar
i per què no,
i s'han posat a estudiar,
a introduir codis de barres fins i tot els bitllets,
els bitllets de banc,
perquè així això de posar la llum ultraviolada
no n'hi hagi prou,
sinó que mirin amb un detector de codis de barres,
però genètics,
i puguin trobar els que són de debò i els que són falsos.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do com evoluciona la genètica.
En aquest cas és la biotecnologia.
I de biotecnologia o de neurotecnologia,
podríem parlar d'aquesta darrera notícia,
que parla d'un microxip
que podrà suplantar la memòria humana.
Un xip implantat en el cervell
podrà suplantar la memòria a malalts
afectats d'atacs, epilèpsia o Alzheimer,
segons ha declarat un equip de científics noramericans.
Aquesta gent, a més a més de fer la guerra,
perden el temps,
tornem a insistir, entre cometes,
per millorar la qualitat de vida d'aquests malalts.
la notícia diu així.
Els investigadors han revelat que el microxip,
compost de silicona,
podria reemplaçar l'hipocamp,
el lloc del cervell en què es localitza la memòria.
En breu, començaran a realitzar experiments
sobre cervells de ratolins.
Si l'experiment funciona,
s'aplicaran monos i, en última instància,
en homes, una vegada es determini la seguretat del xip.
L'objectiu del xip és que la primera pròtesi cerebral
podrà reemplaçar les parts del cervell que s'hagin vist danyades,
ja que els implants actuals només reforcen o estimulen l'activitat cerebral.
Els científics són conscients
que el projecte provocarà algunes polèmiques,
ja que el cervell afecta el comportament,
el coneixement, la consciència i la memòria,
aspectes directament relacionats amb la personalitat humana.
Cedor Berger, de la Universitat de Califòrnia,
ha assegurat que l'hipocam codifica les experiències
de modus que podrien ser amagatzemades
com records a llarg termini en altres parts del cervell.
Si es perd l'hipocam,
l'únic que perdem és la capacitat d'amagatzemar nous records.
Això aporta seguretat al projecte.
Si algú amb la pròtesi recupera la capacitat d'amagatzemar memòries,
llavors s'ha de segur que funcionarà correctament.
l'investigació s'ha de presentar
en una conferència no relògica a Capri, Itàlia,
la setmana vinent.
Doncs bé, eren les tres notícies
relacionades amb qüestions del cervell,
dels gens
i sobre la manera en què pulsem
el pin secret, el codi secret,
quan anem a treure diners amb queixer automàtic.
Curiositats de la vida
que us hem portat aquí a Miss Online.
I acabem el programa avui,
se'ns acaba el temps,
i ho fem amb una cançó.
Una cançó que
ens la porta
els senyors
B-52.
Sí, B-52.
uns aparells que actualment van carregats de bomba
i que passen pels nostres caps.
Vigileu, vigileu,
vindreu al cel,
que sembla ser que passen pels nostres caps,
camí cap a l'IDAC,
però que el 1992
eren més inofensius.
era un grup de música
que feien cançons com aquesta,
Bad Influence,
Mala Influència.
Sabeu?
Cada cop que escoltem aquesta parola,
Mala Influència,
no ens podem treure del cap
a una persona amb un bigoti
molt famós,
i no ens referim a Hitler,
precisament.
No us passa a vosaltres el mateix?
Spreading salt on curtel's brown
Honest pleasures now forsaken
Drastic measures to be taken
Can't accept your difference
They call it Bad Influence
Free mind, free soul
It's time for liberation to go
Free mind, free soul
It's time so let your future unfold
Call it bad, my bad, my bad
Call it bad, my bad, my bad
Bé, com he dit, s'acaba el temps
i no marxèrem abans sense anomenar
qui ha fet el programa,
qui ha fet possible el programa.
Sí, tots el fem el programa.
La Núria Cartanyà, els controls,
com sempre.
Avui hauria estat amb nosaltres al Limbo,
no ha estat possible,
però com si hagués estat,
és de la família.
I res més,
salutacions cordials amb etes.
Ens emplacem d'aquí a set dies,
aquí a Tarragona Ràdio
i esperem que la cosa del món
vagi a millor.
Aquesta és la nostra adreça electrònica,
beta75, arroba, tinet.org
Radioactivitat, un programa de Tarragona Ràdio
produït per Beta 75.
i esperem que la
i esperem que la
i esperem que la
que la
i esperem que la
que la
i esperem que la