CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
Tarragona sempre ha estat una ciutat eminentment esportiva.
Una població amb una lluable inclinació envers l'esport.
Cal recordar, a tall de mostra,
que aquí va sortir el primer club nàutic d'Espanya, el 1878,
el primer club poliesportiu, el nàstic, el 1886,
i el 24 de desembre de 1924,
tres anys després de que el bàsquet entrés a Catalunya,
portat pel Paramillan, va debutar a Tarragona.
Va ser un partit a l'Avinguda de Catalunya,
on dos equips del nàstic van introduir per primera vegada
l'esport de la cistella a la ciutat.
Les opinions de la gent foren diverses,
sorpresa, incredulitat, controvèrsia,
però sobretot curiositat.
Què s'havia de fer?
Que una pilota entrés per una cistella situada a certa alçada?
Quina bajanada, dirien aquells tarragonins
de la segona bècada del segle XX,
especialment perquè el resultat va ser de 4 a 2.
El bàsquet a Tarragona fins a l'esclat de la guerra
era patrimoni a tres equips,
nàstic, la salle i escola de maestria.
No existien lligues regulars
i es feien amistosos amb equips de Reus, Valls i el Vendrell.
Després de la guerra a la ciutat van existir dos clubs,
el nàstic i l'associació d'antics alumnes de la salle,
i també equips d'aficionats que jugaven lligues nocturnes
a l'antic garatge Càtxero
i a la pista balnàstica a l'Avinguda Catalunya.
Als anys 40,
els millors equips de Catalunya van passar per Tarragona,
Barça, Espanyol, Joventut, Manresa, Laietà,
Mungat, entre valdres.
Però una crisi de clubs
va crear un llarg i trist parèntesis
fins a començament dels anys 60.
Aleshores, va tornar amb força l'esport de la cistella
i va encetar-se la rivalitat amb els Reus Deportius,
Reus Ploms, a més de l'AET i el Club Basquetballs.
L'esport, però, no va acabar de relar,
malgrat que l'any 1968
un equip femení, el Medina,
va jugar a la Divisió Bonor.
Aquells anys 60,
a través de l'única cadena de televisió,
es va promocionar el bàsquet
fent tots els partits del Real Madrid,
dels Lui, Caiquen, Emiliano, Sevillano,
Sainz, Ramos i companyia.
Però a Tarragona,
el futbol seguia tallant el bacallà.
Fins que a finals dels anys 70
es produiria un fet
com diríem, definitiu,
oportú,
casual,
sigui com sigui,
la fundació del Club Basquet Tarragona
va provocar que al cap d'uns anys
el bàsquet
començés a ser un esport de culte a la ciutat.
Però això serà material
per a un proper capítol.
CBT, CBT, CBT, CBT
Bona nit, benvinguts a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Avui iniciem un recorregut molt especial
pels 25 anys d'història del Club Basquet Tarragona.
Cada setmana, a partir d'avui, des d'aquest espai,
els protagonistes de l'entitat ens deixaran el seu testimoni
d'aquest tros d'història de l'esporri de la ciutat.
Cada programa començarà amb una ressenya cronològica
els principals fets que ha viscut el Club Basquet Tarragona
en aquest quart de segle.
Una aportació que, com heu pogut sentir,
anirà a càrrec del nostre company periodista,
Enric Pujol.
Després, el programa analitzarà cada setmana
un aspecte de la història del club
amb diversos convidats.
I avui, que fem el primer programa d'aquesta sèrie,
des dels micròfons de Tarragona Ràdio,
volem especialment recordar i explicar
el naixement del Club Basquet Tarragona
aquell any 1978.
Ens situem, doncs, ja en aquell moment,
l'any 78, i en aquesta ciutat,
la ciutat de Tarragona.
I avui ho farem en aquest primer programa
de Club Basquet Tarragona.
25 anys d'història amb la companyia de 5 persones
que tenen moltes coses a dir,
moltes coses a comentar d'aquella fundació,
d'aquell naixement del Club Basquet Tarragona.
Saludem a Pere Ferrer.
Pere, bona nit.
També a Jordi Escrivà, bona nit.
Bona nit.
Joan Ruiz, bona nit.
Bona nit.
Joan Tarragó, bona nit.
Bona nit.
I José Antonio Corgoles, també bona nit.
Bona nit.
Els 5 convidats del programa d'avui eren jugadors
o estaven vinculats d'alguna manera
a la secció de bàsquet del Gimnàstic de Tarragona.
Una secció de la que marxen aquell estiu,
pràcticament primavera i estiu, del 1978,
i funden pocs mesos més tard el Club Basquet Tarragona,
l'11 de setembre de l'any 1978,
com dèiem, sota l'empara del cim del Club Integral Mixta
que tenia a la seu social, el carrer Governador González.
Senyors, per què marxen del Gimnàstic
i per què decideixen fundar un club com el Club Basquet Tarragona?
Qui comença?
Ja veig que em miren a mi.
Pere Ferrer, primer president del club, per cert.
Sí, i gràcies a els que estan a la taula
i d'altres que formaven part d'aquella primera junta,
també em van concedir el seu soci número 1.
Això jo sempre ho he destacat perquè ho vaig agrair molt.
Els motius, van ser uns motius en part esportius,
en part extraesportius,
diguem-ne que les motivacions per sort han passat 25 anys,
deixem-ho estar.
La conclusió va ser que preteníem deixar de ser
el segon esport dels clubs que havíem estat,
alguns de nosaltres havíem estat al Tarraco,
havíem format part de l'Èlida,
estalviant-se a l'Oge, perquè en aquells moments això era divertit.
Alguns estaven vinculats a d'altres entitats, a la Salle,
però sempre havíem tingut el problema
que érem el segon esport del club.
Per tant, amb l'experiència del Nàstic,
vam arribar a la conclusió que potser el que caldria
era d'una vegada disposar d'un club
que només fes bàsquet i que només pensés en aquest esport.
Aquest va ser l'objectiu.
Situem-nos de totes maneres en el moment,
any 78, i en l'edat de vostès.
Quants anys tenien?
L'edat de nosaltres era el José Antonio,
que està aquí, tenia 15 anys.
José Antonio Corcle és 15 anys.
Sí.
I jo, que era el veterano, diguéssim el gran,
en tenia 23.
I com sorgeix la idea de fer un club?
Ho tenen clar de moment?
Amb aquelles edats, amb 18 i 20 anys,
com es pot pensar de fundar un club esportiu?
No ho sé, Joan.
Jo en aquest moment,
jo estava fent la mili en aquells moments.
O sigui, jo vaig ser...
Estava...
No estava en aquells moments molt damunt del tema,
perquè estava Saragossa fent la mili,
i, bueno, tenien el tanto de tot perquè venia a jugar cada diumenge,
però, bueno, estava una mica al marge, no?, en aquest aspecte.
Però, bueno, la idea era aquesta,
vull dir, jugar a bàsquet i fer l'esport que no ens agradava,
però depenent de...
de lo que era la gent que en aquell moment volien fer això, no?
El Jordi Escrivà era jugador de bàsquet?
Sí, jo jugava llavors amb el Nàstic.
Heu de pensar que això fa 25 anys
i que l'esport ha canviat molt.
Aleshores, en aquell temps, érem un grup d'amics.
I com a tal, doncs, ens vam posar la idea de fundar un club
que ara seria totalment impensable.
Vull dir, començar ara a fer un club seria totalment...
Doncs no es podria haver fet com s'ha de fer.
El que passa és que després, doncs, bé,
ha hagut molta gent que s'hi ha perdut molt de temps,
que ho ha volgut tirar endavant,
que hi ha posat les banyes,
i gràcies a això, doncs, ha arribat al CBT on estem.
Quina era la vinculació del Joan Tarragón en aquell moment?
Bé, jo en aquell moment era jugador, pràcticament tots.
Tots jugaven en el mateix equip?
Tots els d'aquesta taula?
No.
Jo no vaig arribar a jugar com a Nàstic.
Només un partit de pretemporada.
En tot cas, per acabar tu ja...
Digues, digues, Joan.
Sí, bé, érem realment dos equips que estàvem involucrats,
que érem el júnior i el sènior,
que oscil·làvem entre els 18, 19 anys i 22, 23,
en el cas del Pere, que era el més veterano,
i ho segueixent.
Sí, això no canviarà.
Però jo penso que el que es va espènyer tots
era una mica la inconsciència de ser joves
i les ganes de fer alguna cosa pel bàsquet,
pel esport que a nosaltres ens agradava
i amb el que ens divertíem.
i el que deia el Jordi,
que al fi i al cap érem una penya d'amics,
inclús els entrenadors,
perquè els entrenadors, vull dir,
arribava el diumenge a la tarda
i sortíem tots junts.
I això és el que ens va espitjar,
seguir aquesta amistat
i que ens animava a tots a seguir.
Era una cosa que ens mantenia junts.
El José Antonio Corcoles,
quina vinculació teníem amb la resta de jugadors?
Bé, nosaltres vam fer una tecnificació,
no eren d'ell,
estàvem jugant a cada escola a la seva escola,
i es va fer una tecnificació per part del Nàstic
abans d'acabar el curs del 77-78.
I aleshores vam fer la petemporada com a Nàstic
i ens portava,
ens tenia a portar Jesús Sant José,
que a la vegada era l'entrenador del primer equip.
I jugador.
I, bueno, no sé si no.
Estones.
No, en aquell moment igual ja no.
Estones.
En el 78-79,
quan ja es va fer un del club,
ja no jugava.
A més, bueno, va sorgir el tema de la decisió
o fundació del nou club
i a nosaltres vam plantejar,
Jesús, amb bon criteri,
es va plantejar
què fèiem.
Si manteníem la vinculació amb el nou equip com a Nàstic,
que de fet vam fer un partit de pretemporada a Tàrrega,
que és l'única partit com a Nàstic que vam jugar,
vam fer la pretemporada tot l'estiu
allà a les instal·lacions del Nàstic.
I, bueno, com a majoritàriament
el grup de l'equip aquest nou,
que es formava nou,
que era el juvenil,
era procedent des del Col·legi Sant Pau,
al qual també,
al júnior,
també hi havia molta gent de Sant Pau,
al qual hi havia una vinculació
per part de jugadors
que ja havien sortit
de la mateixa escola
i com a Jesús
indirectament ja es va comunicar
que ell marxava al nou club,
nosaltres vam decidir
majoritàriament
d'anar al nou club.
El naixement del club té la data
de l'11 de setembre 1978,
és a dir, un any després, per exemple,
de la famosa manifestació,
de la històrica manifestació
de la Diada Nacional de Catalunya-Barcelona.
A veure, la data està buscada a posta?
És una casualitat?
No, diguem-ne que és una casualitat buscada.
És a dir, tot això va durar
des de l'acabament de la temporada.
Però això vol dir que l'11 de setembre
del 78 aquí un grup dels presents
i més gent es reuneixen
i funden realment el club?
Sí, això sí és cert
perquè després de converses...
Pensa que el que deia el Jordi,
que avui dia això seria impensable,
entre vàries coses
perquè érem uns romàntics del bàsquet,
ens agradava,
ens ho passàvem molt bé jugant,
però ens ho passàvem molt bé el dissabte,
si jugàvem el diumenge
perquè anàvem tots junts,
el diumenge quan acabàvem el partit
perquè tornavem junts,
és a dir, estàvem junts a tota hora,
és a dir, semblàvem,
a part de les nòvies
que teníem cadascú de nosaltres,
semblava que en realitat
els nòvies érem nosaltres.
És a dir, érem...
No, no, no,
això cadascú se sap lo seu.
Bueno, sempre un partit de la cosa.
Però entre nosaltres, no.
Llavors, aquesta penya,
aquesta voluntat,
ens va fer agafar-nos amb il·lusió
alguna cosa que,
si ens ho haguéssim plantejat en sèrio,
amb tot el que després va sortir,
perquè necessitàvem diners,
necessitàvem instal·lacions,
jo podria parlar
perquè ho vam viure junt amb el Xavier Mas,
que després va ser president del club
i que avui està molt vinculat,
tots els problemes que ens van sorgir
amb un ajuntament
que passava olímpicament
d'aquesta necessitat.
Amb unes instal·lacions esportives,
llavors, gestionades per...
On comença a jugar l'equip
aquella temporada?
Perquè això ja ens estem avançant una miqueta,
però...
On podem.
I on vam poder va ser
el pavelló de Sant Jordi,
però amb, diguéssim,
amb traves,
amb pegues,
amb un nàstic
que pressionava total i absolutament
per evitar que això tirés endavant,
perquè, esclar,
al club li havia creat
un gran problema,
aquesta situació.
la federació ens va mantenir
la categoria
perquè érem un col·lectiu,
abans parlàvem dels jugadors,
no podem oblidar en cap moment
que els tècnics en aquell moment,
que eren el Jesús,
Sant José i el Pep Felip,
bastant coneguts
del món del bàsquet,
que també continuem sent molt amics,
també estaven ficats.
Clar, els veteranos com a jugadors
érem nosaltres,
el Pep,
per sort és més gran que jo
i el Jesús també.
Això val la pena aclarir-ho.
Llavors vam negociar
amb el Sant Jordi,
però tot eren pegues,
tot eren traves,
el nàstic era un club important,
nosaltres érem,
segons deien alguns,
d'on van estos
i què s'han creït,
i això va durar
uns mesos.
Clar, nosaltres potser
ens vam picar,
suposo que el senyor Vives
del CIM
també hi va ajudar força
amb Penya,
les reunions que fèiem
allà al mesón del CIM,
tot plegat.
Llavors la fundació,
que és el que anava,
en realitat es va fer,
es va decidir
a primers de setembre.
El que passa
és que com que érem uns catxondos,
vam pensar
que una data important
per fundar el club
per Catalunya
i per nosaltres
i per record,
doncs ens semblava
que no venia de 3 o 4 dies
i que l'acte de Constitució,
perquè no la podíem fer el dia 11
i així ho vam fer.
És a dir,
sí es va fer en el riuner
el dia 11
i es va fer un acte
que si pogués aparèixer
seria francament divertida
perquè es veuria
com es feien les coses.
Fulles grapades,
plenes d'oli
perquè aquelles reunions
passava el que passava
amb els bocates
i les torrades
i tot anava així
però ens n'anàvem sortint.
És a dir,
aquest era l'empenta
que avui dia encara existeix al club.
I per què es reunien
al mesón del CIM?
Perquè el bar es port
tancava quan tancava
i ens feien fora
i perquè el Pau
al restaurant de la Rambla
arribava un moment
que eren molt amics
que ens deia
escolta tu,
jo haig de tancar,
me'n vaig
i feu el que us convingui.
El senyor Vives
ens va oferir
la possibilitat
d'ocupar
un altell
que hi havia
al mesón del CIM.
Un altell?
Què dius?
Vam necessitar
els estatuts
per poder formar...
Perquè si no
no ens podíem formar.
I aquell altell,
escolta'm...
I aleshores
que us reuníeu
cada setmana
amb bocates
o quan...
Quan podíem
i cada...
Quines anècdotes
podeu recordar
d'aquella època?
Entrenàvem,
a més a més,
perquè clar,
s'havia d'entrenar
per jugar el diumenge,
no?
I a més a més,
normalment els dilluns
al vespre
hi havia les reunions.
I encara hi havien afegit,
jugàvem,
entrenàvem,
fèiem les reunions,
ens reuníem...
El de l'altell
és important
perquè un equip de bàsquet
avui dia no té gràcia,
perquè el més petit
ja fa metro vuitanta i pico.
Però és clar,
en la nostra època
els grans,
els que llavors érem grans
fèiem metro vuitanta i pico.
És clar,
ens reuníem
amb un altell
que el Joan
ens trencava el promig.
Era l'únic
que no m'havia d'acotxar
a l'entrada.
L'alçada d'aquell local
devia fer
aproximadament
un metro i mig,
metro i seixanta,
com a molt.
És clar,
havies d'anar acotxat
fins que se t'assentaves.
Llavors,
clar,
anècdotes.
Jo crec que podríem
fer un altre llibre
com aquest
si tots comencessim
a portar.
A veure,
qui recorda
alguna anècdota
especialment divertida
o, en fi,
d'aquelles que es puguin explicar?
Vinga,
no n'hi ha ningú?
el festival del Pere Tàpies.
Perquè aquesta és una
de les primeres iniciatives
que preneu
com a Junta Directiva.
Aquesta és una
de les primeres iniciatives
que prenem.
Explica,
què feu?
Decidiu de muntar
un festival?
Sí,
el primer fracàs.
Va ser muntar
un festival
amb el Pere Tàpies
per poder
recaptar diners.
Evidentment,
necessitàvem diners.
Es munta
el Camp de Marc,
sembla que va ser.
Sí, sí.
I, bé,
va vindre la gent
que va vindre.
No, no, no.
Cal aclarir
una petita cosa.
per poder fer
el festival
al Camp de Marc,
l'Ajuntament,
en aquells moments
diguéssim,
controlat pel senyor
Requesens,
crec recordar.
No, encara no, eh?
Encara no?
Sí, sí, sí.
L'any 78
no s'havien fet
les primeres eleccions
democràtiques.
Hauríem de...
Deixem-ho.
És igual.
El fet és que
se'ns va exigir
un dipòsit,
perquè si no fos cas
que féssim malbé
el Camp de Marc,
de, crec recordar,
150 o 200.000
pessetes del 78
amb un club
que s'acabava de constituir
que estava intentant reunir diners
i el senyor Vives
va ser
el que ens va fer
d'avalador
d'aquest dipòsit
que havíem de fer
per poder utilitzar.
I ara sí
que pots explicar
l'èxit que vam tenir.
Quanta gent hi va anar?
No recordo,
però el que sí que recordo
és que vam haver d'anar
a parlar amb el Pere Tàpies
a veure si ens feien descompte
perquè no li podíem pagar.
Sí, i el Pere Tàpies
cobrava, si no crec
recordar malament,
50.000 pessetes.
Sí, sí, sí.
Aquí arriba el primer deute
del Club Basque de Tarragona
de la seva història?
No, no, no.
Ho vam salvar
perquè entre que el Pere,
que això
jo sempre m'ha agradat explicar-ho,
es va portar molt bé,
ell era conscient
del per què es feia allò,
i a mi em va tocar sortir
perquè jo en aquells moments
era una mica
estava a tot arreu
al mig de l'escenari.
Per sort,
la gent que hi havia
gairebé tots eren coneguts,
per tant, era fàcil,
i em vaig haver de dirigir,
escolteu,
i si voleu aportar alguna cosa
ens ajudareu
a salvar el teu.
Van passar una safata.
Escolteu,
i tots els que éreu directius
en aquella primera junta
també jugàveu?
Tots?
Éreu alhora jugadors
i directius?
I entrenadors.
Fèiem de tot,
ho he dit abans el Pere,
o sigui, érem jugadors,
delegats també hi havia.
Érem delegats
i alguns s'entrenaven
a equips,
després posteriorment
a equips inferiors.
Vam format també,
crec recordar,
una junta d'entrenadors
que estava presidida
pel Pere,
i pel Jesús San José,
amb el qual jo estava
de secretari.
O sigui,
que a part d'entrenar
fèiem actes
de la junta directiva,
buscaven diners
per tirar endavant,
entrenàvem,
jugàvem,
ho fèiem tot.
Ho fèiem tot.
Alguns estudiaven,
suposo,
per l'edat,
i altres potser
treballàvem.
Treballàvem,
i a més,
alguns,
els que encara tenien
una estona,
feien d'entrenadors
escoles de Tarragona.
Perquè érem,
la majoria teníem
col·legis
que fèiem d'entrenadors.
i després encara anàvem
a recaptar socis,
i a penjar cap peus.
I a penjar lleteus,
i anem fent...
A veure,
érem 30 o 40 sonats,
perquè no es pot dir
d'una altra manera.
És que ara justament
us anava a dir,
no us prenien part
xalats,
totalment.
Tocats el bolet.
Però és el que ens ajudava més.
A veure,
els picàvem.
Ens rebotava molt
el fet que no creguessin
en nosaltres.
A veure,
nosaltres potser
no teníem prou consciència
del que estàvem fent.
A veure,
ni crec que penséssim
ningú dels que estem aquí
ni els que estàvem allí
que arribéssim
on ha arribat el CBT,
no?
Però jo penso
que tot va sortir
d'un puntillo de pique,
i com que la gent
que ens va picar
va seguir picant-se,
jo penso que per això
no vam afluixar,
no?
Jo crec que ens vam fer
un favor.
Ens vam fer un favor.
En definitiva.
Però qui teníeu en contra?
Pràcticament tothom?
O en contra?
No, no, no.
O amb una sensació de...
La gent del bàsquet,
la gent que li agradava
exclusivament el bàsquet,
el teníem a favor,
perquè eren conscients
del que estàvem fent.
La gent que llavors
tenia un pes,
o es pensava,
o es creia
que tenia un pes
a la ciutat,
eren els que teníem
en contra,
i són aquests que fèiem
el comentari,
sobretot en l'altre idioma,
de estos no van a resistir,
esto es una tonteria,
perquè després van establir
una sèrie d'aliances
contra natura absurdes
que van aflorar,
i això encara ens va...
Em sembla que ho estem fent bé,
em penso que l'encertem,
i la prova és que després
amb tota la gent
que ha vingut al barriere,
aquí estem.
Algú em sap explicar
com vau fer els estatuts
al club?
Perquè això era
una cosa seriosa, no?
Una fotocòpia
d'uns altres estatuts.
I aquí es pot dir
de quina entitat?
Sí, sí,
és el que ha dit abans
el Jordi,
el Vives
del club
Futbol Tarragona
ens va deixar
els estatuts
per fundar el club.
I els vau copiar
tal qual?
Pràcticament.
Hi havia un desdividu
d'opinió
article per article.
On posava futbol,
posava bascet.
No, no, no,
però...
Sí,
van haver modificacions,
però...
Perquè si el soci,
el soci d'honor,
el soci de número...
És a dir,
hi havia unes polèmiques
molt divertides.
amb comes
que a vegades
el soci fundador
ha de tindre uns drets.
A veure,
quins drets havia de tindre?
Jugar,
pencar,
anar a treure...
A veure,
hi ha el que s'hi voldria remarcar
del...
Pagava perquè el somdi fundador
també pagava...
De la persona
que també ens va donar
un gran cop de mà
que va ser Lluís Tió
que en aquell moment
era president de la federació
que sense ell
no es hauria pogut fer
el club bascet Tarragona
perquè ell ens va
conservar la categoria
que havíem adquirit
l'any anterior
amb el Nasti.
Això vol dir,
per exemple,
a José Antonio,
que jugueu a la tercera divisió
de l'època?
El primer equip, sí.
El primer equip.
Exactament.
Després ja hi havia
el júnior i el júnior
que jugava a la lliga provincial.
Paviau de Sant Jordi?
Jugàveu?
Podíeu entrenar ja també?
Sí.
Aviam,
el Sant Jordi ho vam aconseguir,
no me'n recordo ben bé com,
però el que sí que està clar
és que vam dir
moltes més mentides
que veritats.
Perquè, esclar,
no teníem diners,
a més a més,
les tarifes que ens aplicaven
eren draconianes,
és a dir,
una autèntica barbaritat
perquè si llavors l'hora,
no ho sé,
es pagava a 100 pessetes,
a nosaltres ens la demanaven a 300.
El que passa
que amb la idea clara
de dir, bueno,
quan hi hagi un tema de morositat
ja en parlarem,
nosaltres tirem per davant.
I de fet,
crec recordar
que les dues primeres temporades
vam aconseguir
uns superhàbits
demencials,
és a dir,
si el pressupost era de 300,
doncs en recollíem
305,
però que clar,
qui que palmava
érem nosaltres,
els pares,
els tiets,
els parents,
que eren els que podies anar
a trecar fàcilment
perquè es fessin socis.
Quants socis
en aquelles primeres setmanes,
en aquells primers mesos?
Jo me'n recordo
que jo,
a més,
estava jo de tesorer,
crec recordar
que els 18 o 20 primers socis
eren els fundadors,
i a partir d'aquí
fins a 50 o 60,
no més,
eren pares,
amics,
germans.
Un 60 ja hi havia el primer any.
Sí,
el primer any
sobre els 60,
però tot era família
nostra,
les nòvies,
eren els pares.
I el primer tresorer del club,
recorda el primer pressupost
del club?
Per fer-vos una idea.
El vaig veure
i no sé si van ser
unes 300 mil peles,
l'ouaixia.
Al voltant de les 300 mil peles.
Que Déu-n'hi-do,
per l'època.
Sí, sí,
eren tres equips,
el primer equip
jugava
tota la província,
o sigui,
tota Catalunya,
anava pràcticament
cada 15 dies
a Barcelona
i els dos equips
inferiors
anaven per aquí,
però bueno,
anaven a Tortosa,
a Cantaires,
a Povert,
tot això.
Una altra feina dels directius,
a més de jugar i entrenar,
era els caps de setmana
acompanyar
els equips,
els nanos
de l'equip inferior
amb els cotxes,
perquè és clar,
qui tenia cotxe
era amb nosaltres,
no ens podíem permetre
el tocar.
Això què vol dir?
Que jugàveu
en una hora determinada,
un dia determinat.
A més,
acompanyàveu a l'equip inferior,
fèieu de directius,
entrenàveu,
buscàveu...
I el que tenia una estona,
per exemple,
el Joan
ha parlat
de què feia
l'Emili a Saragossa,
doncs,
em crec recordar
que en una o dues ocasions
el vam acompanyar,
perquè no teníem res més
que fer,
com que ens avorríem,
doncs vam decidir
acompanyar-lo a Saragossa
per deixar-lo al quartel.
El Jordi,
què volia afegir?
No, no,
que deia que els desplaçaments
es feien amb els cotxes particulars,
no,
aquí,
a veure,
tothom ara va amb autocars,
amb avions,
però nosaltres anàvem
amb el cotxe que teníem,
que aleshores
doncs eren 600 i minis
i tira endavant.
I en aquelles primeres reunions
de què us preocupeu més?
De l'aspecte purament esportiu,
és a dir,
de la competició,
de què s'ha de jugar de seguida,
o potser ja us preocupeu
sobretot
d'aspectes més socials,
és a dir,
de buscar recursos,
socis,
en fi...
Home,
tractàvem tots els problemes
que ens sortien
durant la setmana,
a nivell de desplaçament,
aprofitàvem per sopar
ahir al cim,
que és el que he dit
abans el Pere,
a part que començàvem la Junta
i demanàvem
les típiques
botifarras negres
i tal,
els xurissets
i tot això,
doncs,
bueno,
parlàvem una mica
dels problemes
que havien sorgit
durant la setmana
amb els entrenaments
o la setmana anterior
amb els desplaçaments,
buscàvem recursos
per intentar
sofargar els gastos
que teníem,
vull dir,
que tractàvem tot.
El que menys tractàvem
era
el que comentaves tu
a nivell social,
vull dir,
teníem tants problemes
a nivell d'econòmics
i a nivells
de desplaçaments
i coses d'aquestes
que el que menys pensàvem
era en trobar socis
o en trobar,
sinó que
el que dèiem abans,
vull dir,
els primers que trobàvem
eren els pares,
els amics
i aquests eren els que
d'alguna forma
establejàvem
perquè
poguéssim portar a terme
el pressupost del club.
I amb tot això,
el nivell físic
es mantenia?
Sí.
És a dir,
entrenàveu bé,
conservàveu...
com s'entrenava
en aquella època?
Home,
doncs s'entrenava
tres dies a la setmana,
vull dir que
més els dissabtes
al dematí
que es feia teòrica
normalment,
dematí o tarda,
i es jugava els diumenges
normalment,
vull dir,
i algú jugava dos partits,
un amb el júnior
i l'altre amb el sènior.
Molts jugava dos partits,
els júniors majoritàriament
jugava dos partits,
molts júniors també.
Dos partits en un cap de setmana?
Jogava amb el júnior,
amb el seu aquí
i amb l'equip superior.
Sí,
l'obligació era jugar
juvenil,
júnior,
sènior,
i llavors molts júniors
que tenien,
bueno,
que eren Javier Mas,
el Patxi Saracho,
aquesta gent que jugava
amb el júnior,
després passaven a...
repotien amb el sènior.
I de fet,
jugava en la matina
en els tres equips,
perquè en Dani
coincidia en els tres equips,
jovenil,
júnior i sènior,
això també donava caliu.
Normalment,
com que no ho fèiem bé
amb els júnior,
els fèiem repetir amb els sèniors.
I aquella primera temporada,
l'equip sènior,
l'equip gran,
fa una més que acceptable temporada?
No,
no,
vam fer una temporada horrorosa,
ens vam salvar perquè dius,
és bo.
De mirar clar.
Sí,
si en baixaven tres,
nosaltres vam ser...
Tres i mig.
Tres i mig.
Però potser va ser fonamental,
potser salvar la categoria
aquella primera temporada?
Sí,
sí,
perquè s'arriba a baixar
i potser...
El que era important és el nivell de conya
que hi havia a les reunions,
això era molt important per les edats,
això és claríssim.
El segon,
la il·lusió.
El tercer,
coses que ens hem deixat de dir,
que després de fer tot això
encara agafàvem els cartells
i els anàvem a enganxar.
Ens repartíem
i anàvem amb cel·lo
i anàvem fent.
És a dir,
érem uns sonats joves amb ganes
i això era important.
I després,
abans parlaves d'anècdotes,
n'hi ha una que crec que té la seva importància,
que el 23 de febrer de l'any 81
va ser el Cop d'Estat.
Aquell dia teníem junta
i no va faltar ningú.
Qui més, qui menys portava la ràdio a l'orella,
anava pendent del tema,
d'escolt,
encara haurem d'apratar a córrer,
però teníem reunió
i no va fallar ningú.
Amb això que dius,
se m'acut que aleshores,
dos anys i mig després,
bàsicament la directiva continua sent la mateixa,
el grup humà continua sent el mateix
i es va mantenir durant molt de temps.
Sí,
jo vaig estar durant tres anys
i després em vaig desvincular com a president.
Home,
ja n'han anat a ben relleus,
però vull dir,
la prova està en que el Rafa Pintado,
que estava allà al començament,
al final és el president,
i el Javier Mas és el president.
Jo vaig estar com 18 anys de soré,
des del començament
fins que va estar el Javier Mas de president,
que va ser llavors quan jo ho vaig,
quan aquella junta ho va deixar,
ho vaig deixar.
És el que comentàvem,
aquella grup d'amics,
a continuar,
avui encara ens trobem ara
una vegada al mes per sopar
i ens ho passem.
No, no, inclús els dimecres
encara anem a jugar.
Els dimecres anem a jugar també,
vull dir que encara...
I barrejant coses,
en la regla final d'aquest primer programa
de la sèrie,
després de la mala experiència
del Pere Tàpies,
del concert,
encara us vau atreviar
a fer més coses?
Sí, sí.
D'aquest tipus?
Ara jo,
quan comentava el Pere
el de les cartells,
recordo que
un dels primers patrocinadors
del club
va ser el Longplay,
me'n recordo
que feien festes allà a Longplay
i que inclús
anàvem a pegar cartells
de les festes aquestes,
vull dir...
i el descapotable
de Longplay
anaven a fer...
Explica, explica,
què és això?
Sí,
feien festes
del club.
Expliquis tot, eh?
No, tot no.
Això que eren dissabtes a la nit,
no?
Es feien festes,
no?
Dissabtes a la tarda.
Dissabtes a la nit.
Que a vegades recollíem
algun jugador
que teníem partit
dissabte a segons quines hores
a la tarda,
els recollíem ja directament
del Longplay.
I anàveu
amb un cotxe descapotable?
No.
Bueno,
del cotxe del Longplay...
Es deixava
dos cavalls que tenia
i amb aquell...
5 hores fent...
Era un doig d'art
gros,
que se li havia tallat
la capota,
se li havia posat
una altaveu al davant
i una a darrere
amb un caset
i anàvem per Tarragona,
Saló i tot arreu
amb un cintes
que gravàvem
amb el locutor de...
Que va morir,
no me'n recordo,
del seu nom.
Locutor,
que hi havia argentí
aquí a Tarragona,
el Carlitos...
Bueno,
és igual,
no ho recordo.
Les gravàvem a la disco
i llavors
anàvem fotent soroll
per Tarragona
i per Saló
anunciant tot això.
I del Longplay
sí que és important
recordar l'Antonio Claver
que va ser
la primera persona
que es va creure
que érem capaços
d'aliar-la
i ens va ajudar
a la segona temporada
en una quantitat...
L'Antonio va morir
en un accident
i em sembla
que val la pena recordar-lo.
Longplay,
el CIM,
alguna cosa,
alguna altra local
o alguna altra instal·lació
d'aquells primers moments
a algun altre establiment
que valgui la pena recordar?
El CIE,
les instal·lacions
del CIE de la Pineda
que també ens van cedir
perquè nosaltres
això de les discos
sembla que era el nostre,
ens van cedir
la utilització
de la discoteca del CIE
els dissabtes a la tarda
per muntar festes.
Diguéssim que l'èxit
era similar
al del Pere Tàpies
però no desastrós
com aquell.
Senyors,
en una paraula,
ho tornaran a fer?
Sí,
evidentment.
Sí,
sí.
Tenint 18 anys
i 20 anys
com teníem,
segur.
Ara potser ho faria.
Amb aquesta edat
ara ja seria complicat.
Ara ens costaria molt més.
Però amb 18 i 20 anys
tira-se endavant com sigui.
Se senten orgullosos
d'haver fet esport
i haver fet ciutat?
Per suposat,
per suposat que sí.
i veus que les cares
que llavors eren molt joves
com hi ha el Xavier Perquí
o el Pere Tobilla
que no hi és
o el Rafael en aquests moments
són els mateixos
amb més edat
menys cabell
o blanc
però que continuen
fent el mateix que feien.
I el CBT
mirem on està.
Pere Ferrer,
Joan Ruiz,
José Antonio Córcoles,
Jordi Escrivà,
Joan Tarragó,
els cinc primers convidats
d'aquesta sèrie
d'aquest programa.
Club Basque Tarragona
25 anys d'història.
Amb ells hem recordat avui
segurament els moments
més divertits
com a mínim
d'aquest quart de segle
del club.
El moment del naixement,
el moment de la fundació
aquell any 1978.
A tots,
a tots cinc,
moltes gràcies
per haver convertit
aquest primer programa
amb nosaltres,
amb els oients
de Tarragona Ràdio
i felicitats
per la feina feta
durant aquest quart de segle.
Gràcies i fins la propera.
Moltes gràcies.
Adéu-siau.
blablabla.
Fins demà!