Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Per què és tot això d'alarmament?
Tu imagina't que tens una fàbrica de paraigües.
Jo m'he quedat parado, he deixat el cafè i he dit
Ostres, això promete una fàbrica de paraigües, quin paral·lelisme més curiós.
I tu tens la teva fàbrica de paraigües que per cert va molt bé
però de cop i volta deix de ploure, deix de ploure durant més d'un any.
Què fas?
El de la barra no sabia què dir.
Jo pensava, tampoc.
I ell diu, només tens dues opcions.
Una, o canviar d'ofici, canviar de negoci,
o crear pluja artificial.
Aleshores he pensat, potser sí.
És cert, si hi ha tanta indústria armamentística,
si hi ha tant, tant material de guerra,
evidentment, a una hora o a una altra algú se li ha acudir
que tot això ha d'entrar en funcionament.
És a dir, han de provocar la pluja artificial,
han de provocar els mals entesos, la guerra, la desestabilització,
perquè el negoci pugui tirar endavant.
I he acabat el cafè sense tenir massa temps
de demanar-li a aquell senyor d'on havia tret aquesta anècdota,
si era de col·lita pròpia o l'havia llegit,
o l'havia trobat, o l'havia consultat, o...
Jo què sé, l'home ha marxat i he pensat,
quanta sabidoria, quanta saviesa!
Hi ha per tots els racons dels menys pensats.
I després d'aquesta tarda,
una altra troballa d'aquelles precioses, no?
Compartia una estona abans que se'm fes l'hora de venir aquí
als estudis de Tarragona Ràdio a Cana Macana,
doncs la baixada amb la manifestació,
i sentia...
No, a la guerra! No, a la guerra! No, a la guerra!
I m'he girat i no he vist ningú.
Dien, gent gran, però no ve a ningú que obris els llavis,
ningú que parles, ningú que digui res,
ningú que estés cridant no a la guerra.
Però aquell clam continuava,
no, a la guerra! No, a la guerra!
fins que he mirat el terra, al darrere meu,
hi havia un briball,
que m'imagino que no tenia dos anys,
dos, tres anys, acompanyat amb la mare,
tota ella seriosa,
i el nen, també molt seriós,
i només veient cames i més cames,
que m'imagino que deia pensar-se que érem un bosc immens
de gegants i de cames,
no parava de repetir,
no a la guerra, no a la guerra,
no a la guerra, no a la guerra,
i portant també una petita pancarta a la seva mida.
Potser ben bé no sabia el que deia aquell nen,
però, si més no, potser algun dia,
la seva mare, que era qui l'acompanyava,
i que quan s'ha vist observada,
quan ha vist que el seu nen era el centre d'observació
de moltes persones,
ella l'ha recolzat,
ella li ha fet els cors,
i ella també s'ha afegit al càntic d'aquell nen,
de no a la guerra, no a la guerra,
no a la guerra, no a la guerra.
Potser, repeteixo,
quan d'aquí uns quants anys la seva mare li expliqui aquesta anècdota,
li digui, nen, eres molt petit,
i el món anava capgirat,
tu eres al mig d'una manifestació,
i cridaves una cosa que potser ara,
doncs, fas valdre.
A lo millor aquest nen d'aquí uns quants anys
serà una de les persones que faran que aquest món
vagi millor.
Tot i que jo penso
que ara per ara també n'hi ha de molta de gent
que fa que aquest món vagi molt bé.
Moltes persones que creuen en altres aspectes,
que no sigui anar a la força,
que no sigui el consumisme,
que no sigui el diner pel davant de tot,
que no sigui el jo primer,
jo és primer,
jo segon,
jo segon,
jo tercer,
jo tercer.
Crec que sí que hi ha persones que valen la pena.
I m'imagino que avui,
ja que està parlant sol,
perquè hi voldria creure-ho,
i a més voldria,
voldria,
i tindria la satisfacció
de pensar que
tots els que escolteu Cana Macana,
de tant en tant escolteu Cana Macana,
aquesta nit no escolteu Cana Macana
i sou al carrer,
o d'una manera o d'una altra
heu pujat a dalt del terrat
per estendre una bandera d'aquestes,
que d'una manera o d'una altra
simbolitzin el vostre pesat.
Avui és un dia trist.
Avui,
i ahir,
i demà,
i serà un dia trist.
per nosaltres és un dia trist
per la part que ens pertoca,
evidentment,
però per en què sí que és de veritat trist
és per les persones
que han de suportar
d'una manera
totalment imposada,
bé sigui pels seus governs,
bé sigui pels governs aliens,
aliens que després entraran allà
com dient que nosaltres
us hem alliberat,
doncs han de suportar
aquest setge,
aquesta pressió
del que volen els altres.
més.
Les proves ens han demostrat
que el poble
no té veu
i que la seva veu
no serveix absolutament
per a res.
El clam de tantes persones
cridant
no, no a la guerra
no serveix per a res,
no ha servit
absolutament
per a res.
Havia algú
que avui em comentava també,
potser el que caldrà
o bé
fer una gran vaga general,
aturar-ho tot,
ja sabeu, no,
el que ha passat
amb la llet pasqual,
l'etxe pasqual,
la pressió popular
ha fet
que s'ho repensessin
i que ara mateix
reconduïssin
els seus interessos econòmics
i de seguida
ja agafats a la beta
en aquestes accions
molts han dit
ep, si això ha funcionat,
per què no pressionem
perquè el cinema
sigui en català aquí,
perquè ens tradueixin
el que calgui traduir-nos,
per què no pressionem
per altres coses,
per què no pressionem
realment
perquè el govern
sigui un govern,
perquè el govern
representi els interessos
del poble
i em pregunto
quins deuen ser
els interessos del poble
que no em fa cas
aquest govern.
I em deien això
de la vaga general
com un mal menor
perquè pensava
realment
aquesta serp
hauria d'anar-se
fins a la Moncloa
i tallar caps.
Bé,
tampoc és això
potser,
no?
I tu?
què en penses?
24,
47,
67,
ets a Cana Mecana
els dijous
a Tarragona
Ràdio.
I ara per endolcir
una mica el tema,
per canviar
una miqueta la situació,
què et sembla
si et proposem
la nostra
endavinalla
de la setmana?
Hi ha un milió,
un milió,
i espero que ben aviat
tinguem aquí
el paper moneda
dels Cana Mecana,
un milió de Cana Mequins
per qui encerti
la resposta
de l'endevinalla
que avui us proposo.
Una endavinalla
que l'he trobada
amb un llibre
que es diu
Una capceta blanca
que s'obre
i no es tanque.
Ja sabeu que això
ja és una endavinalla
però aquest no és l'endevinalla
és el títol del llibre
de la col·lecció
Enguís
a càrrec de Montserrat
Corregg i Blanchard
i d'altres
que ens proposen
tot un conjunt
un seguit
un reguitzell
de propostes
de folclore popular
i en particular
l'endevinalla
que avui sentiràs.
Va, prova-ho,
truca'ns
i si no saps
l'endevinalla
o no ens vols dir res
potser podries explicar-nos
què és el que tu sents
al davant
en aquest estat
del món
de la humanitat
es pot dir humanitat?
Sí, humanitat.
La diré mentre faig el te
sabeu, no?
que aquí prenem te
els que han vingut
a Cana Mecana
saben que és un te especial
potser no és un te
amb tetera de plata
ni amb gots de vidre
potser és un te
no ho sé
diferent
però
tots els que l'han tastat
han dit
carai
no està gens malament
aquest te
a més a més
hi ha altres coses
i no és que us vulgui
aquí fer
mel
i aigua a la boca
perquè vingueu
no és pas això
perquè ben aviat
mirarem que vinguin aquí
els que van participar
en el certamen
de conte curt
perquè us llegissin
les històries
i els convidarem
amb un te
i potser
amb una altra cosa
després en parlarem
perquè aquest dissabte passat
va haver-hi
el lliurement
de premis
però ara us havia dit
que viuen
un endevinalla
i a més a més
aquest de música
només és música
d'endevinalla
sí?
Doncs venga
diu així
què és allò
què és allò
que tothom pren
i ningú s'emporta
ah
curta eh
però té la seva cosa eh
fixa't
què és allò
que tothom pren
i ningú no s'emporta
és fàcil
però cal caure-hi
eh
i et puc ben assegurar
que si cau
més aviat de dia
que no pas de nit
eh
sí
i mentre tu rumies
mira
avui li he demanat
al lluès
que condueix aquí
la nau
de Cana Macana
que
em posi una música
que a mi doncs
m'agrada
escoltar-la
sentir-la
perquè
és una versió
que vam fer
d'una música
dels Beatles
i que es va fer famosa
arran d'un anunci
de la tele
i jo li he confessat
del Lluís
que m'agrada més
la de l'anunci
que no pas
la dels Beatles
tot
malgrat que no paro
de sentir
la versió dels Beatles
una vegada
darrere de l'altra
doncs va
mentre us rumieu
això
que tothom pren
i ningú no s'emporta
a canvi d'un milió
de Cana Macins
escolteu aquesta música
de la Lídia
no?
Lídia?
Sí?
De la Lídia
endavant
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
de la Lídia
Fins demà!
Sí, sí.
Sí.
Què t'ha ajudat la Núria?
Mama.
Tu solet?
Vale, vale, vale.
La vam una mica.
Vale, vale.
Doncs anem a veure, què és aquella cosa que tothom pren i ningú s'emporta?
T'ho dic?
Sí, digue'm un flujet.
A veure.
El sol.
El sol, sí senyor!
Molt bé, aplaudiments, aplaudiments.
Que noi!
Pau, vols que et digui un secret?
Ara estàvem parlant, el Lluís i jo.
Sí.
El Lluís és qui, per exemple, doncs, has parlat amb ell per telèfon ara, saps?
Sí.
És el que t'atès, és el que ens fa els controls.
Sí.
Doncs, i estàvem parlant, però aquesta és tan senzilla, però tan difícil alhora, perquè,
eh que sembla fàcil, fàcil?
Sí.
Doncs no et pensis, eh, que la sàpiga respondre a tothom?
A veure, explica'm el secret.
Les, les, les, les sabuda tu sola o m'ajuda?
Amb una miqueta d'ajuda.
Amb una miqueta d'ajuda.
Doncs em sembla molt bé, eh?
Perquè això de les ajudes van molt bé.
Pau.
Sí.
Escolta'm, un milió de canamaquins per tu.
Què faràs tu amb un milió de canamaquins?
El donaré als iraquins.
Ara sí que m'has deixat parat.
Així que amb un milió de canamaquins el daràs?
En qui el daràs?
A què?
En qui el daràs, aquest milió de canamaquins?
Els nens de l'Iraq.
Ah, sí?
Sí.
Això faries si fossin...
Pau, un milió de canamaquins no són un milió d'euros, eh?
Ni tampoc són un milió de pessetes.
Un milió de canamaquins és una moneda que fem anar canamaquina per canviar-la per petits regals per nosaltres.
Però de veritat, veritat, que si fos un milió de pessetes l'enviaries als nens de l'Iraq?
Sí.
Oh, ja...
Ara em deixes molt parat i molt content, eh, Pau?
Que ja ho saps, el que passa a l'Iraq?
Sí.
I què passa?
Hi ha una guerra.
Jo.
I això què?
Bo o dolent?
Dolent.
Dolent.
Molt dolent, no?
Sí.
Què vol dir una guerra, tu?
Ho saps?
Què vol dir una guerra?
Que maten gent.
Oh, sí senyor.
Veig que sí que ho saps.
Doncs, Pau.
Què?
Vols que et digui una cosa?
Què?
Que ets un gran, gran, gran nen.
I de veritat que estic molt, molt orgullós de tu.
Pau, aviat t'arribarà el milió de canamaquins per tu, vale?
Vale.
Un petonet i bona nit.
Adéu.
Ei, Pau, no vagis a dormir, que hi ha un conte que parla d'un cavaller i un escuder que no els agrada massa la guerra, però que se la saben pensar totes, d'acord?
Sí.
Vinga, Pau, bona nit.
Adéu.
Adéu.
De vegades val la pena fer cana-me-cana, ja els ho diré.
Fa molts anys.
Un matí d'estiu, el cavaller Sir Thomas Garçot es va llevar de mal humor en descobrir que durant la nit als ratolins li havien tornat a arrossegar les botes.
Atxim!
Va cridar.
Atxim!
Qui era l'Atxim?
L'Atxim era l'escuder de Sir Thomas Garçot.
Un escuder és un noi que se'n va viure amb un cavaller per servir-lo i també per aprendre a ser cavaller quan sigui gran.
La Xim tenia moltes ganes de ser cavaller, però, malgrat que feia tot el que podia,
per desgràcia no sempre li sortien bé les coses.
Assegut a la teulada, sota el sol de l'estiu, la Xim donava menjar als coloms.
Mentre el repartia en grunes, tenia el cap molt lluny d'allà,
imaginant com seria ser cavaller i viure tota mena d'aventures.
En sentir que Sir Thomas el cridava, va anar corrents a ajudar-lo.
Primer de tot, li va raspallar la capa.
Després, li va portar un munt de barrets perquè Sir Thomas pogués decidir quin es volia posar.
I, aprofitant un moment en què Sir Thomas estava distret,
se'n va emprovar un per veure quin aspecte tindria quan es convertís en cavaller.
Després d'esmorzar, la Xim va fer tot el que va poder per apadaçar les botes de Sir Thomas
mentre la senyora Posset, la majordoma, preparava entrepans per al dinar.
Sir Thomas ja estava de més bon humor.
Anava amunt i avall per la cuina enorme explicant-los històries emocionants
de cavallers famosos i lluites amb malfactors.
La Xim estava tan fascinat per aquelles aventures extraordinàries
que no va fer gaire bona feina amb les botes de Sir Thomas.
Com que el dia era sullejat, Sir Thomas havia decidit sortir al camp amb la Xim
a fer les seves classes de com convertir-se en cavaller.
Tots dos van pujar al cavall de Sir Thomas, l'Aledrac.
Mentre travessaven els camps i els boscos, saludaven alegrament tots els camperols que hi anaven trobant.
Un escuder com cal.
Hauria de tenir un cavall propi, però...
Com que Sir Thomas era pobre i només se'n podia permetre un,
la Xim havia de muntar a la grupa.
Aviat van arribar al seu lloc preferit.
Una petita esplanada a vora del riu, al costat del pont,
i van començar per les lliçons de com agafar l'espasa i com lluitar amb l'espasa.
Però la Xim estava tan emocionat,
només de pensar que algun dia seria cavaller,
que va alçar massa l'espasa i se li va enganxar a les branques d'un arbre.
Després van fer classes de ball.
On havia de fer tres passes cap a la dreta,
la Xim en va fer tres a l'esquerra
i va aixafar les entrepans amb el seu peu.
Tot seguit van passar la lliçó de com fer reverències.
Ai, però la Xim es va inclinar massa de pressa,
va perdre l'equilibri i va caure d'esquena al riu.
Sir Thomas va sospirar mentre escurria la roba de la Xim.
Xim, aquest ritme passarà molt de temps
abans no pugui fer de tu un cavaller.
No saps manejar l'espasa,
no saps ballar,
no saps fer reverències
i el que és pitjor ni tan sols
ets capaç de padeçar un parell de botes ratades.
va assenyalar a les seves botes
que tornaven a estar foradades.
No hi ha res a fer!
Haurem d'anar a veure el sabater
que viu a la clariana del bosc.
Som-hi, a Xim!
Muntats a cavall,
es van endinsar al bosc.
Quan s'acostaven a la caseta del sabater,
Sir Thomas i la Xim
van veure una cosa molt estranya.
quatre homes espallifats,
com uns espantalls,
fugien de la casa corrents
entre rialles perverses,
carregats de botes.
Quan Sir Thomas i la Xim
van arribar a la casa,
van trobar que el sabater
ha assegut als graons de l'entrada
amb la cara entre les mans.
Déu meu!
Déu meu!
Els quatre terribles lladres de botes
han estat aquí!
I el que és pitjor,
m'han amenasat
que tornarien amb un carro
per acabar d'endur-se
totes les meves botes!
Tants mesos treballant de valent per res!
El sabater
va dur Sir Thomas i la Xim
al seu taller
i els va mostrar tot
de rengles de botes precioses.
Sir Thomas,
va brandar l'espasa indignat,
robar-te les botes,
que ho intentin!
Però el sabater
va sospitar amb tristor.
Són quatre,
quatre homes alts i forts
i nosaltres tan sols
som dos i mig.
Esclar, el sabater,
els irzomes
i el petit a Xim.
Mentre el sabater parlava,
la Xim mirava les botes
arreglarades als prestatges.
botes fins al turmell,
fins al panxell,
fins al genoll,
fins a mitja cuixa
de totes les mides
i els colors.
I de sobte...
Idea, idea, idea!
Se li va acudir
una idea.
Teniu!
Agafeu-les!
va cridar tot posant
amb tantes botes com podies
els braços.
somes i del sabater.
Tenim molt poc temps.
mentre sortien amb penes i treballs
per la porta de darrere,
van sentir la fressa de les rodes
d'un carro que s'escoltava
i s'acostava feixugament.
Uns instants més tard,
els quatre horribles lladres de botes
van entrar violentament al soterrani
i van baixar-ne els graons
amb crits d'alegria.
Eh!
Mireu quantes botes!
Ha, ha, ha!
Tot seguit,
van córrer a provar-se en algunes.
Tot d'un plegat
es van aturar,
desconcertats.
Què passava?
A fora?
Davant de les estretes finestres
del soterrani,
se senten retrunyit
parells de peus enormes
que caminaven.
bum, bum, bum, bum, bum!
I van sentir cridar.
On són aquests famosos
lladres de botes?
Ja ho veuran ja
quan els enxampem.
Els ensenyarem a no robar.
On són aquests famosos
lladres de botes?
I tot seguit,
vuit parells de peus més
van passar per davant de la finestra
cap l'altre cantó.
Bum, bum, bum!
I se sentia que deien
entrarem per aquí
i els agafarem per sorpresa.
Només són quatre
se'n penediran.
Més i més peus,
amb botes de totes les mides
i els colors,
van continuar passant
per davant de la finestra.
Oh!
el capitós
dels lladres de botes.
Pàl·lid de terror.
Perquè tots els lladres de botes
són covarts,
va balbossejar.
Són més,
són més,
són molt més
que,
que,
que,
que nosaltres,
de,
de,
de,
de pressa.
Fugim d'aquí
abans no ens enxampin!
I sense aturar-se nit
tan sols a recollir
les seves pròpies botes,
els quatre horribles lladres
van fugir
cridant cap al bosc
i mai més
no se'n va saber res.
Ha estat una idea
molt brillant,
Hatchim!
va dir el sabater.
Que ens poséssim botes
a les mans
i els peus
i caminéssim
amunt i avall
per tot el costat
de la finestra.
I tant, Hatchim!
va dir Sir Thomas.
I van continuar
de quatre grapes
una estona,
bum,
bum,
bum,
només per expressar
la seva alegria.
Tot seguit
es van asseure
a menjar
els entrepans
que la senyora Posset
havia preparat
aquell matí.
Eh,
ara em toca a mi
fer alguna cosa
per vosaltres,
va dir el sabater.
Botes?
Per a tota la vida.
Sempre que hàgiu de menes
té un parell de botes
només caldrà
que vingueu
a demanar-me-les.
De fet,
veig que necessiteu
un parell
ara mateix.
Sir Thomas i Hatchim,
la mar de contents,
van començar
a provar-se'n
algunes immediatament.
I això no va ser tot.
Quan la Hatchim
va haver triat
les seves botes noves,
el sabater li va dir
Acompanya'm!
Van anar al pati
que hi havia
al darrere la casa
i el sabater
li va ensenyar
un cavall petit
que treia el cap
per una tanca.
Es diu Flindel!
I vull que te'l quedis,
Hatchim,
perquè puguis
aprendre a ser
un cavaller com cal.
i així,
quan es començava
a pondre el sol
i va arribar
a l'hora
d'anar-se'n,
Sir Thomas
va muntar
la drac
i la Chim
al Flindar
i plegats
van cavalcar
cap a casa.
Molt bé,
Hatchim,
va dir
Sir Thomas.
Finalment,
veig que t'acabaràs
convertint
en un cavaller
de primera.
I ja us podeu
imaginar vosaltres
quina no era
l'alegria
del gran
Hatchim.
Hatchim
Avui heu escoltat
una de les aventures
que
escriure Quentin Blake
el seu títol és
Hatchim
Hatchim
un salut.
Sembla que sigui
un esternut,
no?
Doncs no,
no,
no,
és el nom
ja heu sentit
d'un escuder
i un escuder
ben especial,
un escuder
que era força
molt d'estre
amb coses
típiques
dels cavallers,
com fer reverències,
com fer anar
a l'espasa,
com bé sigui
ballar.
Els cavallers ja sabeu,
fan moltes coses.
No són aquests
els cavallers
que és de la guerra
tan així
malcarats
i sempre
disposats
a trepitjar.
No, no, no,
aquests són uns cavallers
molt especials
que es dediquen
a anar pel món
a fer coses xules.
Sí, sí, sí,
com per exemple
anar per aquí per allà
explicant en comptes.
Això està bé,
això és d'un cavaller
dels,
doncs no ho sé,
dels que li agradaria
tenir a la Chim.
I heu vist, eh,
que a la Chim
no li ha calgut
en absolut
fer anar
gens ni mica
cap mena
de crit
ni de força
ni de res, eh,
per foraginar
els malfactors.
Només ha fet anar
una cosa molt important
i que tots tenim
però que de vegades
sembla que ho tinguem
així com una miqueta
espatllat
o ple de pols
o de trenñines.
el cervell.
És allò de pensar,
no?
Comences a pensar
i rumies
i dius
quantes coses
puc fer jo
per solventar
aquest problema
sense que hagi
de destorbar
massa, massa, massa, massa
la pau.
I aleshores
ja heu vist, no?,
que la Chim
no sé l'ocup.
Una altra cosa
que dius
vinga,
portem vinga botes grosses,
vinga,
ens les posem totes.
I si veguéssiu
els dibuixos
que jo tinc aquí
en el llibre
del Quentin Black
perquè ell mateix
se'ls dibuixa
els contes
doncs veuríeu
que els cavalls,
el cavall
porta quatre botes.
A l'escuder
Sir Thomas Garçot
també porta dues botes
i a les mans
també en porta dues,
és a dir,
quatre i quatre
i en portem vuit.
Després la Chim
en portava quatre,
en portem dotze ja.
I el sabat de quatre més
que són setze
i si no he comptat malament
trucau-me i em corregiu,
setze botes
passant per les finestres
baixetes
del soterrani aquell
de la sabateria
fer esgarrifar
aquells bandolers
que fet i fet
només eren quatre
ja ho heu sentit, eh?
Aquests bandolerots
són una mica,
una mica cagarrines,
és a dir,
una mica cobardots
que de seguida
i en comptes de pensar
i dir,
a veure, a veure,
només ens les veiem amb botes,
anem a veure què passa.
No, no,
ells van sortir corrents,
ja ho heu sentit, eh?
Fins i tot es van oblidar
les seves botes.
Jo us puc ben advertir
que no hi ha una cosa
que faci més pudor,
eh?
Més pudor.
Mira,
abans,
abans,
la veritat és que ens ha trucat el Pau
i jo sé que el Pau
és un bon jugador de bàsquet.
I jo ho sé
perquè jo també era jugador de bàsquet
fa molts, molts anys,
potser no tants,
i no hi havia una cosa
que fes més pudor
que les sabatilles
d'un jugador de bàsquet.
Ara no sé si han canviat
i han posat coses
a dintre de les sabatilles
i no fan tanta pudor,
però quan jo jugava a bàsquet
era un esgarrifar-se
arribar a casa
i treure les sabatilles
de la bossa
i donar-se-les a la mare
perquè les posés a la rentadora.
La mare
tenia una pinça
d'estendre robes
especial
per posar-se el nas
abans que no arribessin
aquelles sabatilles
de jugar a bàsquet
el damunt de Coupardut
he de suportar
aquesta pudorassa
porta a porta
però ella agafava
les sabatilles
me les posava
a dintre de la rentadora
i vinc a remenar, remenar, remenar.
Doncs bé,
us he d'advertir
que si hi ha una cosa
que faci més pudor
que les sabatilles
d'un bon jugador de bàsquet
és les botes
d'un mandolè,
d'un malfactor.
Sí,
ja ho crec que sí.
Bé,
avui heu escoltat la Chim
de Quentin Black
i el podeu trobar
a la Biblio
d'aquí a Tarragona
i a les altres Biblios
segurament
però la d'aquí a Tarragona
la trobareu
a la secció infantil
els més petitets
el color blau
i el número 107.
Quentin Black
en té uns quants de contes
un dels que més m'agraden
i a partir d'ara
aquest serà
un dels meus prefes
la Chim
doncs
hi ha un altre
que es diu
el violí d'en Patrick
que el vam llegir
una vegada per aquí
i que
és una passada
el llegirem una altra vegada
si algú de vosaltres
coneix
algun títol
també del
Quentin Blake
doncs
que ens ho digui
que ens ho faci saber
em sembla que n'hi ha un altre
que es diu
el secret
de les bugaderes
seria
i també n'hi ha un altre
que és el
Saltimbanqui
ah
els anirem llegint
és que el Quentin Black
té uns contes
per sucar-hi
un melendro
sí
doncs venga
ui
com corre el temps
mare de Déu
senyor
què us sembla
si ara
ens acomiadem
fins la sermana vinent
sí
venga
petonets
petonets per tot arreu
per petonets
pare
mare
germans
tiets
i si heu sentit
el Pau
molts petonets
pels nens de l'Iraq
sí
i per tots els nens
de tot el món
que estan patint
també hi ha molts nens
que pateixen
perquè el seu pare
bé sigui
d'Estats Units
bé sigui
d'Anglaterra
bé sigui
d'Espanya
bé sigui
d'Austràlia
bé sigui
de França
bé sigui
de l'Iraq
sigui d'on sigui
o la seva mare
nata a la guerra
i com ha dit el Pau
la guerra
sabeu per què serveix
per matar gent
i matar gent
no m'agrada
ei
molt bona nit
jo no sé
muchas cosas
es verdad
digo tan solo
lo que he visto
y he visto
que la cuna del hombre
la mecen con cuentos
que los gritos
de angustia del hombre
los ahogan con cuentos
que el llanto del hombre
lo taponen con cuentos
que los huesos del hombre
los encierran con cuentos
y que el miedo del hombre
ha inventado todos los cuentos
yo sé muy poques coses
es verdad
pero me han dormido
con todos los cuentos
y sé
todos los cuentos
tots els contes
a Cana Macana
els dijous a la nit
continuem
sabeu que
fa una setmana
que vam rebre una carta
que ens enviava la Maria Antònia
juntant un conte
i també una reflexió
i li vam dir a la Antònia
que mentre
o vam dir aquí
a les zones
que mentre durés el conflicte
o mentre
nosaltres ho creiem convenient
perquè trobo que el text
és força colpidor
i és força interessant
i és un text
que la veritat
s'adecuïa
als nostres pensaments
el llegirem
per fer pensar
per fer reflexionar
tot plegat el llegirem
abans que escolteu
una cançó
avui també per la pau
d'aquelles cançons
que triem de tant en tant
i que pensem
que nosaltres volem
oferir
per posar una miqueta
d'aquests miligrams
aquestes mil·lèsimes
d'intenció
perquè el món giri
cap a un altre sentit
però
diu així
la reflexió
que ens va fer arribar
la Maria Antònia
si creus que
el somris té més força
que les armes
si creus en el poder
d'una mà oberta
si creus que allò
que uneix els homes
és més
que no pas
el que els separa
creus que el fet
de ser diferent
és una riquesa
i no un perill
llavors vindrà la pau
si saps mirar l'altre
amb una mica d'amor
prefereixes l'esperança
més que la sospita
penses que ets tu
qui ha de donar
el primer pas
en lloc de l'altre
si l'esguard
d'un infant
és encara capaç
de desarmar-te
llavors
vindrà la pau
si pots sentir
alegria
amb la joia
del teu veí
si la injustícia
d'altre
et revolta
tant com la que
a tu t'han fet
si l'estranger
és per a tu
un germà inesperat
si ets capaç
gratuïtament
llavors
vindrà la pau
si saps acceptar
que els altres
t'ajudin
si comparteixes
el teu pat
o t'afegint
dir un bo sí
del teu cor
si creus que el perdó
pot més que la venjança
si saps cantar
i ballar
amb la felicitat
dels altres
llavors vindrà la pau
si et poses
de part del pobre
sense fer-te l'heroi
si creus que l'amor
és l'única forma
de discussió
si creus que la pau
és possible
llavors
i només llavors
vindrà
la pau
Maria Mara
Bonet
vinga
ara és el teu moment
Bona nit
lira
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Novol Fusells, de Cristobel
Mattingley, una autora australiana,
ve a parlar
no en si
del cruel acte i moment
de la guerra, sinó del que suposa
haver de fugir,
haver de migrar, haver de ser
un exiliat,
haver de patir l'èxode
a randa d'un conflicte, i en particular
el que va haver-hi a l'antiga
Jugoslàvia. Aquest llibre,
que el podeu trobar, per suposat, a les
biblioteques, i que si no, en qualsevol
llibreria, doncs demanant per l'editorial
Alfaguara, podreu trobar-lo,
diu així,
en resum que acostumen a tenir
al darrere. La guerra ha convertit la ciutat on viu
Esmir Sarajevo en un infern,
tant que n'han de fugir amb el seu germà petit
la mare i l'àvia. El pare s'ha de quedar.
El llarg viatge comença a Belgrat,
on viuen els seus oncles, però
com que no s'hi senten segurs, tots plegats
es traslladen a Viena.
Uns amics els deixen un pis, però només és per un mes,
i a més a més no parlen alemany.
Esmira enyora el pare, se li fa difícil de viure
en un país tan diferent, i les notícies que arriben
de Bòsnia són d'allò més angoixants.
L'autora narra amb mestria
des de les vivències i el punt de vista d'un nen,
l'odissea d'una família bosniana
que ha d'abandonar el seu país.
Si em permeteu-vos,
en el llegeixo un petit
fragment de les primeres pàgines.
Ja heu sentit, aquí en el
recull, no parla dels estralls de la guerra
en si, de com cauen les bombes,
com la gent té molta
i molta por pel fet de
tenir aquella sensació que no veuran
sortir el dia, el sol, aquell que
tothom pren i ningú s'emporta,
sinó que parla d'una
altra part de la guerra, el fugir, el sentir-te
estrany al teu país,
després sentir-te estrany
a Europa en si, perquè
has d'anar-te en llocs on no en parlen ni el teu idioma,
i com és el procés de
diguem-li, la integració que ha
d'experimentar aquesta
família en particular, l'ESMIR,
ja que el llibre es veu des de
la perspectiva dels seus ulls. Diu així,
per què ens n'hem d'anar, pare?
Jo no vull que et quedis tot sol,
vine amb nosaltres.
Tant de bo que pogués,
però la guerra empitjora cada dia que passa,
Iugoslàvia ja no existeix
i Sèrbia vol apoderar-se de Bòsnia,
per això el seu exèrcit ens ha envahit,
envahir,
quin mot més feixuc.
L'ESMIR se sentia aixafat pel pes
d'aquest mot aclaparador,
de la mateixa manera que el seu amic
havia quedat aixafat sota aquella paret.
El pare va afegir,
i les dones i els nens són els primers
que han de fugir.
Fugir.
Un mot que només de sentir-lo
arrencaries a córrer de tanta por que fa,
més i tot que envahir.
L'amigueta qui la matralla
havia arrabassat la cama
no podria córrer,
ni tan sols caminar.
No podria fugir.
Per què hem de fugir?
Qui ens persegueix?
La veu de l'ESMIR
era un murmuri dins la fosca.
Nosaltres som musulmans, ESMIR,
i ells volen fer neteja.
Però nosaltres ja en som de nets, pare.
Va dir l'ESMIR pensant
en la roba que voleiava,
la corda d'estendre,
en les olles de coure
que l'àvia deixava resplendents
de tan fregar,
en el mosaic brillant,
en la roba neta
que es posava cada matí.
Va passar la mà pel llençol,
dolç i sedós.
Era tan suau com la galta de l'àvia.
No hi podia haver ningú més net
que la seva àvia.
Per què volen fer neteja?
Són uns manets
i es pensen que la neteja
es fa d'aquesta manera,
oi, pare?
Tenia el cap
els vidres trencats,
els mons de runa,
les portes esberlades
i les vigues
que penjaven
d'algunes cases del seu carrer,
i els arbres del parc,
tan ofenosos,
arrasqueixats i partits,
esfullats,
moribunds.
Ells?
Qui són, pare?
El pare,
amb una mena de jameca,
més profuna encara
que les fosses
que l'Esmir t'havia vist
cavar al parc,
més i tot
que el cràter de la bomba
va dir
Molt aviat
havien estat amics nostres, Esmir.
N'hi ha que fins i tot
érem veïns.
També vells companys d'escola
i de la Universitat
de la Mare i Meus.
Els seus pares
i les teves àvies
havien jugat junts.
Per què lluiten, doncs?
No té cap sentit.
La guerra mai no té sentit, Esmir,
va dir el pare tot trist.
A l'Esmir
li va agafar una esgarrifança
i es va estrenyar
més contra ell.
Gent innocenta
ensurt ferida.
Un dia,
tornant de la feina,
la Mare i jo
ens vam trobar
enmig d'un foc encreuat.
Ens vam esgarrifar
només de pensar
què seria de tu
i de l'Elder
i si a nosaltres
ens passava res.
L'Esmir
es va estremir
i va aprovar
de treure's del cap
la imatge
del carter
estès a terra,
tan quiet,
tot ensangonat.
et faran lluitar
i matar gent a tu?
Els mots
se li encallaven
a la gola,
com els crespells
d'aquell dia.
Ho faran fer
molta gent,
però no vull matar
ningú jo.
Em faré voluntari
per treballar a l'hospital,
necessitem tantes mans
com puguin aconseguir
per ocupar-se
dels ferits.
Jo em vull quedar
a ajudar-te,
va dir l'Esmir.
Tu ja tens feina,
li va contestar
el pare.
T'has de cuidar
de la mare
i de l'Elder
i de rendavant,
de l'àvia i tot.
Quan tornarem?
Tant de bo
que ho sabés?
L'Esmir
es va sentir
gran de sobte,
gran i molt important
i molt cansat.
El pare
el va abraçar.
En aquell moment
això era l'única cosa
que comptava.
Es va quedar adormit
amb el cap repenjat
a l'espatlla del pare.
Quan es va despertar,
els raig de sol
que entraven a l'habitació
eren plens de partícules
de pols.
L'Esmir va tossir.
Ara,
per culpa de les bombes,
sempre hi havia pols.
Estava tremolant.
El llit s'havia refredat.
Es va girar.
Era buit.
Pare.
Pare.
Però
no va tenir resposta.
El seu pare
se n'havia anat.
a l'esmirar.
No va tenir resposta.
A l'esmirar.
A l'esmirar.
A l'esmirar.
A l'esmirar.
A l'esmirar.
a l'esmirar.
A l'esmirar.
A l'esmirar.
Mentre sentim
una mica de psicòtic de Pascal Comelat
o potser una mica
per contrarrestar l'efecte d'aquesta
lectura d'Esmir
llegiu-la, llegiu-la, l'Esmir no va al fusell
no és gens, no és gens
diguem-li, pacabra
en absolut, és
colpidor, fa pensar, fa reflexionar
i després dius, això de la guerra
això de la guerra, ni pel·lícules, ni videojocs
ni pastanagues amb vinagre
la guerra, ja ho ha dit el Pau
és matar gent i punt
sentiu ara una poesia que he trobat
amb un llibre que amablement ens va regalar
el Marcos de Calilé, un llibre titulat
Tirant de Roc, és a dir, un llibre on hi ha lletres
de conjunts de rock de Catalunya
i no salament conjunts, també hi ha
un solista que es diu Salvador Boix, no sé si
el coneixeu, jo no el conec, el Salvador Boix
és de Palma de Gandia
i és cantautor de pop rock
i té una lletra que diu així
Senyor George Cush
diu d'aquesta manera
dins d'aquest reduït univers s'instal·la el rei del grau
economista de calbot del capital esclau
intervencionista aficionat a fotre qualsevol que no menja del seu plat
és aquesta prepotència l'arma de l'impotent
fer ús d'abús d'autoritat
esquemes fixos i quadrats
Jorkus, oh, oh, oh
Jorkus, oh, oh, oh
Jorkus, oh, oh, oh, de tu
ja m'ho espere tot
Què pintes tu allà dalt del tot
quan no vals més que per anar a ram de terra
sent enemic de l'honestetat
fidel amant de la hipocresia
mai no podria, mai no podria, mai no podria
fer-te costat
Jorkus, oh, oh, oh, Jorkus
oh, oh, oh, de tu
ja m'ho espere tot
dibuixa't un tresor i fes d'aventurer
per guanyar-li els versos al poeta romancer
que no entem d'històries de saqueig
i escalfa't la sang al foc
perquè no sigui tan freda
mira que vindrà la veda
i no podràs estar enlloc
Jorkus, oh, oh, oh, Jorkus, oh, oh
Jorkus, oh, oh, oh, de tu
ja m'ho espere tot
Sí, sí, sí, aquesta lletra
aquesta cançó
de l'autor de Palma de Gandia
Salvador Bois
que casualment apareixi aquí en aquest llibre
caldrà afegir-hi també
el de Josep Maria Esnar
har-har, har-har, har-har
que també, també espero
que quan li arribi el moment
doncs això, no?
que li toquin el cortó
a veure, perquè ja es comencen a parlar
de portar la gent als tribunals
per coses aquestes
lletges contra la humanitat
ai, ai, ai, Esnar
que te vas a escaldar
I ara, per acabar-ho, he dedicat
també a aquests loveznos, no?
a aquests fillols, a aquests llobetons
de l'antic règim
una cançó que cantaven el Crae, el Sabina
i l'Alberto Pérez de la Mandrágora
que és
Adivina adivinanza
100 anys tardó en morir-se
però al fin
en la palmó
és que
és que
no està enterrat
i ben enterrat
aquell paio
que encara
estan les coses lligades
i ben lligades
I mentre escolteu
aquests versets de la Mandrágora
ens acomiadem
de tots vosaltres
aquí des dels estudis
de Tarragona Ràdio
mentre vèiem
com s'allunyava
aquesta manifestació
que no s'allunyava
el vostre cor
escolteu
manifestar-se no és cosa d'un dia
és una actitud
pengeu
traieu les vostres banderes
porteu-les als terrats
que ho sàpiga tothom
que no estem ben bé
d'acord
amb el George Cush
amb l'amic
Ancher
i l'Antoni Oler
i això
escolteu aquesta cançoneta
que
que bueno
que és allò
allò que
va haver-hi
i que sembla que encara hi ha
segur que la malherba
algun dia la podrem arrencar
i si no hi escoltarem
l'estaca
una altra vegada
els controls
a Lluís
com sempre
perfecte
i qui us ha parlat
Lagos
encantadíssim
d'haver compartit
aquesta estoneta
amb tots vosaltres
Pau
ets dormint
no?
Doncs
un petonet
i moltes gràcies
Cana Macana
de Tarragona Ràdio
aquí
al cor perifèric
de la ciutat
del cementerio
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Ràdio
seguro que està en el cielo
a la derecha de Dios
Adivinanza, adivinanza, escuche con atención.
A su entierro de paisaño asistió Napoleón, Torquemada y el caballo del noblecín, campeador, Marcelino de cabeza, marcándole a Rusia un gol, el coño de la Bernarda y un dentista de León.
Y Celia Gámez, Manolete, San Isidro Labrador, y el soldado desconocido a quien nadie conoció.
Santa Teresa iba dando su brazo incorrupto a don Pelayo, que no podía resistir el mal olor.
Y el marqués que ustedes saben iba muy elegantón, con uniforme de gala de la Santa Inquisición.
Bernabéu encende apuros con billetes de millón.
Y el niño Jesús de Praga, de primera comunión, mil quinientas doce monjas, pidiendo con devoción, al Papa Santo de Roma, pronta canonización.
Y un pantano inaugurado, de los del Plan Badajoz, y el Cuclusclán que no vino, pero mandó una adhesión.
Y Rita la canta ahora a pie, y don Cristóbal color, y una teta disecada de Agostina de Aragón.
La tuna compostelana, cerraba la procesión, cantando a diez voces clavelitos de mi corazón.
San José María Pemán, unos versos recitos, servía perico, chicote copas, de vino español.
Nunca enterrador alguno, conoció tan alto honor, dar sepultura a quien era, sepulturero mayor.
Ese día, en el infierno, hubo gran agitación, muertos de asco y fusilados, bailaban de sol a sol.
Siete días con siete noches, duró la celebración, en lenguas a la redonda.
El champán se terminó, combatientes de brunete, braceros de castellón, los del exilio de fuera y los del exilio interior.
Celebraban la victoria, que la historia les robó.
Más que alegría la suya, era desesperación, como ya habrá adivinado, la señora y el señor.
Los apellidos del muerto, a quien me refiero yo, pues colorín, colorado, igualito que empezó.
Adivina, adivinanza, se termina mi canción, se termina mi canción.
¡Chinpón!
Tarragona Radio, Tarragona Radio.