CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
El CBT ha viscut 25 anys d'història
i ho ha fet sota el mestratge de 5 presidents.
Per tant, val a dir que ha estat un club
que no ha tingut grans sotregades
i si les ha patit, els seus dirigents han sigut prou assenyats
per saber-les trempejar i solidificar el projecte inicial.
Qui primer va ser el president ho fó gairebé per obligació,
per culpa de l'abat.
Ser el més gran dels exiliars del Nàstic
li va valdre a Pere Ferrer el prèmit de ser el primer president del CBT.
Càrrec que va mantenir fins l'any 1980.
Tres anys durs, difícils i plens de sorpreses.
Després arribaria al càrrec l'únic president que no ha estat jugador,
Pau Martí Ribas, un barceloní, fidel seguida de l'Espanyol,
que va agafar el càrrec a l'estar el seu fill a l'equip júnior.
L'estada de Martí, per motius personals,
també fa o curta, només dos anys,
en què el club va començar a projectar
la seva mania del bàsquet sobre alguns col·legis de la ciutat.
El següent president ja va tenir una etapa més llarga.
Era en Pere Tobilla Martínez,
que havia estat jugador i entrenador.
I aleshores, l'any 1982,
tastava el càrrec de president.
El club va experimentar un salt qualitatiu,
amb l'augment d'equips, la multiplicació de les llicències
i el potenciament de l'esperit competitiu.
Una vegada esgotava la capacitat de patiment
pels despatxos i seient les necessitats de tornar a entrenar,
Tobilla plega i entra Xavi Mas.
En Xavi va ser-hi de 1989 a 1997
i va viure l'època de més esplendor del club.
Amb Mas a la presidència,
es signa el conveni amb Down Chemical,
es viu en les fases d'ascens de Càceres i Camp Dia.
El CBT arriba al lloc més alt de la seva història
i té per primera vegada americans a les seves files.
Després de molts patiments amb l'Ajuntament i la Generalitat
pel tema del pavelló,
Xavi Mas entrega el testic a Rafa Pintado,
l'any 1997.
Pintado, amb l'equip consolidat el pavelló del Serrallo,
inicia l'etapa d'expansió al club.
S'ha fitxat bons tècnics i aquests bons jugadors
i comença l'esclada del CBT partint des de l'Eva
i arribant la passada temporada a solir l'ascens a l'Alepo.
El club passa a ser una entitat amb més de mil socis,
però la gran feina de Rafa Pintado ha estat possible
perquè abans Ferrer, Martí, Tobilla i Mas
van saber col·locar els fonaments.
Fem-te, fem-te, fem-te.
Fins demà!
Bona nit, benvinguts a un nou capítol d'aquesta sèrie de Tarragona Ràdio dedicada a reviure els 25 anys d'història del Club Basquet Tarragona.
Al llarg de les últimes setmanes ho haureu escoltat en passat per aquests micròfons, socis del club, tècnics, jugadores i també fins i tot àrbitres.
Avui el programa, en teoria, pren un caire més institucional, més seriós, diem en teoria,
perquè al voltant d'aquesta taula hem volgut reunir els presidents que ha tingut l'entitat des de la seva fundació l'any 1978.
Ara mateix ho sentíem en el pròleg del programa que fa el nostre company periodista Enric Pujol.
El Club Basquet Tarragona ha tingut en aquests 25 anys d'història 5 presidents.
El primer, Pere Ferrer, des de l'any 1978 fins al 1981.
Senyor Ferrer, bona nit.
També ha estat president del Club Basquet Tarragona Pau Martí,
que per motius de salut, per motius de malaltia, avui no ens pot acompanyar en directe en aquest programa.
Pau Martí va ser president del CBT des de l'any 1981 fins a finals del 83.
Després va ser president des del 1984 fins al 1989, Pere Tobilla.
Senyor Tobilla, bona nit.
Hola, bona nit.
Pere Tobilla ens acompanyarà a través del telèfon en aquest programa que reuneix els presidents del Club Basquet Tarragona.
Després, des del 1989 fins al 1997, va ser president i ens acompanya avui Javier Mas.
Senyor Mas, bona nit.
I l'últim president, l'actual president, des de l'any 1997 fins ara, porta ja 6 anys al capdavant de la institució, Rafael Pintado.
Senyor Pintado, també, bona nit.
Hola, bona nit.
25 anys i 5 presidents.
Això què vol dir?
Que és un club molt estable, senyor Ferrer?
Home, l'estabilitat potser la donen aquests 25 anys.
El que passa és que, com amb tota institució, el que costa és trobar gent disposada a ficar-s'hi al davant.
Vull dir, no és un problema d'interès per tenir continuïtat, sinó que, de vegades, et venen ganes de marxar i, en realitat, el que no pots fer és fer-ho.
Javier Mas.
Igual, igual.
A mi, quan se'm va proposar ser president del club, no m'ho pensava pas, perquè jo estava en la meva època de jugador.
I bé, poder, jo penso, a vegades, que va ser una sortida per allò de dir que, mira, m'ha manofèrgat ser president del club i és una bona sortida com a jugador, no?
Però és el que diu el Pere. Han sigut pocs presidents, degut a que també tampoc hi ha hagut molt d'interès amb els socis que tenim a agafar el tèstic de la presidència, no?
Rafael Pintado, l'actual president.
Home, jo estic amb la mateixa disjuntiva que els meus companys, no?
El que està clar, i penso que, possiblement, no haguéssim crescut i no haguéssim estat on estem actualment, o on vam estar, doncs, l'any quan vam pujar a primera B,
possiblement ara hi hagués hagut algun altre president, diferent dels que som, potser els mandats no haguessin estat més llargs, perquè m'adona la impressió que el fet d'estar on estem també espanta, no?
Han estat presidents, o són presidents per vocació, perquè no hi havia ningú més, perquè s'han trobat en una situació determinada en un moment determinat i vostès hi eren allà, per què han estat, o són presidents del Club Escat Arragona?
Home, el que està clar és que l'Enric ho ha dit, a pesar que em sap greu que hagi posat el motiu de l'edat, el que passa és que llavors teníem una edat que no importava.
A veure, vam ser, en el meu cas, president perquè era el més gran i perquè, d'alguna forma, doncs, amb altres companys, i dos d'ells estan aquí.
Doncs érem els que ho movíem. Lògicament, qui tenia més edat i potser més disponibilitat en quant a professional i en quant a disponibilitat de cotxe, doncs, érem els que es podien moure.
Llavors, això és el que d'alguna forma ho provocava, en el meu cas. Suposo que després, a mesura que hem anat creixent com a club, i vull dir, en cada una de les èpoques ha sigut absolutament diferent.
Diguéssim, la meva va ser la d'arrencar, la del Pau Martí, doncs, una mica continuïtat, i a partir d'aquí el que ha fet és que a cada president hi ha hagut un creixement, i això és així.
La meva vocació no era, perquè la meva vocació era jugar a bàsquet, i aleshores se'm va oferir la possibilitat d'agafar la presidència del club.
Me vaig a engrescar, i vam fer el que vam fer amb aquells vuit anys, no?, el poder és el que diu el Pere Ferrer, no?
El Pere Ferrer va ser l'impulsor, el que va engrescador inicial, seguit per tots els petits, com diríem, després va vindre Pau Martí.
El Pere Tuvilla va fer una bona tasca, sobretot amb la base, i poder, a la meva època, la recordo més, com que van donar un salt més qualitatiu perquè fa referència a l'equip professional,
i el Rafel Pintado, perquè jo li vaig deixar bastant el tema professional bastant malament, ho ha tornat a reviure, no?
O sigui que d'alguna manera, de vocació per ser president, segur que no.
Rafel?
Home, vocació ja et dic, tampoc.
Jo sempre he dit que quan el Xavier va proposar de no tornar-se a presentar en un tercer mandat, en una primera vegada, doncs, me va comentar, escolta, què et sembla, tu, i tal.
Jo li vaig dir, doncs, que no, que no estava encara, doncs, suficientment motivant, no?
El problema és que es va veure que passaven els dies, passaven els dies, no hi havia cap candidatura, i una mica així, potser, potser, sorprenent, de tots els que érem companys de Junts, en aquell llavors, jo vaig prendre la decisió de presentar-me, potser sense després, sense abans comentar-li, inclús, amb el Xavier, no?
Aquí vam tenir una miqueta, no cap provar, però, coi, jo, li vaig sobtar que em presentés i no ho hagués dit a ningú, no?
Que fos pintadors així.
Jo soc una mica així, rar.
Ens coneixem de fa molts anys.
Però li volia fer l'oposició, potser, o...?
No, no, no, oposició, cap ni una. Jo sabia que ell no es presentava, que no es presentava a ningú, faltaven 24 hores, pràcticament, per presentar les signatures, i em vaig voler presentar.
El que sí que està clar és que, bueno, que et trobes en un moment donat que estàs allà, que intentes fer les coses el millor possible, la veritat és que hem tingut un suport important, i això, doncs, ara potser sí que diríem que és més vocació que abans, no?, perquè la segona vegada no m'ha costat tant presentar-me.
Segur que ser president del Club Basqueta Arragona, de qualsevol entitat, és ben diferent ara, l'any 2003, que l'any 1978, quan arrencava i quan es fundava el club.
De fet, en el primer programa, ara fa sis setmanes, el primer programa d'aquesta sèrie, ja parlàvem de la fundació del naixement del Club Basqueta Arragona, i explicàvem una mica aquella moguda, aquell grup de joves que van decidir fundar un club com el CBT.
I el Pere Ferrer com va anar parant de president? Una mica de retruc, de casualitat, entre el grupet aquell?
Jo diria que dintre del grup de gent disposada a fer el que fos, i insisteixo en el que deia abans, una mica per possibilitats, doncs, jo tenia més hores, o m'hi podia dedicar més,
i aquesta colla d'enredos, doncs, van decidir que, com que algú havia de rebre, doncs, que podia ser jo.
Perquè aquesta colla d'enredos a les que es refereix ja estaven amb vostè.
Sí, sí, sí, sí, eren, i alguns que no hi són, i algun que no ha pogut venir, és a dir, aquells 30 o 30 i tants, que molts d'ells han passat per aquí,
perquè no podem oblidar, amb gent que també ha estat vinculada al club i que no ha sigut directiu, com ha sigut el Jesús San José, o el Pep Felip,
que també han estat, algun d'ells, amb aquesta tribuna, eren molt importants, perquè jo era el gran, diguéssim, de jugadors,
però el Pep, per sort, me va pel davant, i d'alguna forma ells hi posaven, doncs, aquella mica, aquella punteta de seny que ens feia falta,
perquè el que en realitat érem era una colla de sonats, que no ens hi vam pensar gaire, perquè segurament que si no haguéssim apretat a córrer tots plegats.
Perquè el fullon era considerable, és a dir, estàvem en una època on això era complicat, i on les institucions, a diferència d'ara,
no solament no ajudaven, sinó que, si podien, doncs, intentaven fer-te caure.
I quan parlo d'institucions, parlo d'algunes que, per sort, han desaparegut amb la democràcia,
i que eren els responsables d'alguna que hi ha altra instal·lació, en lloc de facilitar el que es feia era incrementar els preus,
perquè així, estos chicos, d'on van i què creen que van a fer.
Se'n recorda el primer pressupost del Club Bascat de Tarragona?
Sí, 200, crec recordar 270 o 280.000 pessetes que, a l'hora de fer la liquidació, resulta que ens en van sobrar 8 o 10.000,
que, bueno, els hi vam donar un destí.
Van tenir superàvit?
Sí, sí, sí, els dos primeres campionades.
Impressionant, eh? Impressionant.
Impressionant.
El pressupost d'ara, Rafael Pintado?
D'aquest, uns quants més.
Una mica diferent.
Uns quants més, m'ho diu i m'ho tradueix en euros?
Sí, al voltant del millor 100.000 euros. O sigui, una fotesa.
Què era més difícil, portar els pressupostos de l'any 78 o els d'ara, creuen?
Home, jo, a veure, aquí haig de defensar amb el Rafael.
Em sembla que és bastant més complicat, perquè en pessetes d'aquella època, no sé quan devrien ser, però serien una autèntica animalada.
Era complicat, llavors, perquè començaves i ningú et coneixia, i no hi havia un excés de confiança,
i és extraordinàriament complicat avui dia, perquè el tema empresarial en aquesta ciutat,
a pesar del que creuen fora d'aquí, continua igual de complicat.
És a dir, el Rafa s'ha de moure moltíssim, suposo, que per intentar quadrar aquest pressupost.
El nostre era més senzillet, perquè en definitiva eren re de pares, mares, amics, coneguts, perquè tothom era soci.
Sí, però l'any 78, 200, quasi 300.000 pessetes...
Eren diners.
Doncs eren diners, no?, i pagàvem 100 peles al mes de soci, no?
Sí.
I, bueno, vull dir, tot porta les seves.
Cada temporada és diferent, jo recordo les temporades del Javier,
quan vam tenir el primer americà, amb el Mitch Smith, 50.000 d'or, hòstia, 50.000 d'or d'aquella època.
Això, quina any està en parlant?
92.
92.
Clar, però era l'any de les Olimpiades i quasi que valia tot.
Una anècdota, nosaltres vam començar a pagar el dòlar al mes de setembre, 93,
i el vam acabar pagant a 118.
I jo a principi de temporada li vaig comentar al Rafa,
per què no assegurem el canvi?
Diu, no, no, no fa falta.
Jo també em vaig convèncer.
Mira, 25 pessetes més cars vam pagar el dòlar a final de temporada.
Home, jo aquest any vaig estar a punt d'assegurar-lo,
i ara l'estic pagant a menys del que vaig pressupostar, no?
Vull dir, també té les seves...
Sí, podeu compensar-lo de l'any 92.
En vuit temporades de president, suposo que en l'època de Javier Mas,
segurament s'ha vist el salt pressupostari, comparativament parlant,
i no només per l'evolució dels diners,
sinó també pel propi salt qualitatiu que ha fet el club.
Bé, jo vaig agafar el club i el primer any vam tancar amb un pressupost d'uns 15 milions de pessetes,
i l'últim any el vam tancar amb uns 85.
Jo sempre dic que amb els vuit anys que vam estar a la Junta Directiva vam ser capaços de generar 400 milions invertits en bàsquet.
dels 400 milions un 15% ajuda institucional,
l'Ajuntament de Tarraona,
la resta un 10%, entre 10 i 15% esponsos,
i la resta no em facis dir d'on va sortir.
i la resta no em facis.
Estem repassant diners i recordant pressupostos d'altres èpoques.
En Pere Tobilla, que el tenim a través del telèfon,
recorda aquells pressupostos que es portaven entre els anys 83 i 89 al CBT?
La veritat és que els pressupostos que hi havia eren,
ara, des de l'òrbita actual, podrien ser una mica ridícols.
Jo me'n recordo que el primer any que el va agafar vam tindre un pressupost de 350 mil pessetes,
aproximadament, d'aquell moment.
I, bueno, i l'acabar l'últim any,
vull dir, el pressupost, si no record malament,
eren de dos milions i pico de pessetes.
O sigui que, realment, per aquell moment ja comencen a ser xifres interessants,
però, clar, comparat amb l'actual pressupost del club,
evidentment sembla bastant ridícul.
Abans els preguntava el Pere Ferrer, el Xavier Maggi, el Rafel Pintador,
si havien estat presidència per vocació o una mica per casualitat.
Quin és el cas del Pere Atuvilla?
No, en el meu cas era per vocació, realment.
Vull dir, perquè jo, des de la meva...
A veure, a veure,
jo al club l'he sentit des de totes les facetes,
des del primer moment,
i he format part de totes, diguéssim,
de tot l'engranatge que el club ha tingut,
des de la part de jugador, entrenador, directiu, federatiu,
i realment la tasca de president
va ser una tasca que en aquell moment
vaig veure que era important tirar-la endavant
i realment a mi, pues, me va agradar molt,
des del primer moment,
poder ajudar a la construcció del club
des del punt de vista de junta directiva, no?
A part que el club en aquell moment
tenia també una necessitat
de tirar endavant
amb el grup de gent que formàvem la junta,
i, bueno, pues, se va donar el cas
que, bueno, pues, jo vaig donar un pas endavant.
També tenia molt clar
que aquell pas endavant
no tenia que durar més del que va durar,
és a dir, la meva intenció era
posar un gra de sorra més
en la construcció del club,
com va ser aquells quatre anys,
amb uns objectius molt concrets,
que era la de agafar ja una estabilitat del club
i, sobretot, una construcció de la base
que crec que es va lograr en aquell moment,
i, per suposat, hi ha el gran èxit final
d'obtindre la pujada a la segona divisió,
i, sobretot, per mi,
el gran triomf va ser
el lograr que el senyor Xavi Mas
agafés la presidència,
a sugerència meva,
perquè pensava,
i el temps m'ha demostrat que no m'equivocava,
que era la gran persona
per donar el gran salt del club
com hacía sigut.
Pel que ens estan explicant,
doncs aquí hi ha hagut diferents tipus de relleus,
no?, a la presidència.
El senyor Rafael Pintado
gairebé li va amagar fins a última hora
al senyor Xavi Mas,
que es presentava president,
i el relleu de Pere Tuvia per Xavi Mas
va ser gairebé induït, no?
Sí, perquè recordo que
el mes d'abril del 89,
no sé si te'n recordaràs,
tu, Pere,
que vam anar a jugar un torneig a Grinyi,
a Tolús,
i em vas fotre una menjada de cervell
que vaig quedar esparparat,
i quan vam tornar a Tolús
vaig decidir que sí,
que em presentava com a president,
i la veritat és que encara que no hagi sigut per vocació,
jo estic content d'aquestes vuit anys
que hem estat a la Junta Directiva
amb els meus companys, no?
De fet,
és un patiment diferent,
el de jugador,
el de soci,
i no diré que t'omple el ser directiu,
però no t'omple mai.
El que sí que veus ben cert
és que quan mires enrere,
veus que d'alguna manera
els esforços que hi has posat
en aquests dos anys
han servit una miqueta
per consolidar el club,
sobretot des d'un punt de vista
de base social
i a nivell de la ciutat, no?
Una de les característiques,
una de les coses que comentava el Pere Tobilla
és que, de fet,
vostès han fet de tot en el club.
Han estat presidents,
però han estat pràcticament de tot, no?
Això és bo?
Sí, jo, com que soc...
Ha quedat establert clarament
que jo soc el dinosauri...
El veterà.
...dels presidents,
el que sí que està clar
és que insisteixo en el que deia abans.
En aquells moments,
a nosaltres aquest esforç
ens representava
posar el cotxe a disposició
dels nanos més petits,
portar-los a jugar,
arribar corrents en una pista
perquè havíem acabat de portar els més joves,
sortir disparats
perquè hi havia un altre partit
a un altre lloc.
És a dir,
aquesta mobilitat.
El que jo volia és que,
abans quan parlaves de si érem vocacionals o no,
hi ha un fet que és claríssim.
De tota la gent que vam començar el club
són els que han estat presidents després de mi
en períodos llargs.
Els que hi estàvem des del primer moment,
perquè parlem de 25 anys d'història del club
i aquests 25 anys,
excepte el petit impàs amb el Pau Martí,
tots som socis fundadors,
però dels fundadors de veritat,
és a dir, dels primers,
dels que estàvem allà al més on del cim
tacant-se d'oli i fent les actes tal com podíem,
hi ha continuïtat.
Perquè el que és difícil en un club,
i sabeu que jo a més estic ara,
fa molts anys vinculat a la federació,
el que costa és trobar gent disposada
a invertir hores de la seva vida
per fer alguna cosa a canvi de res,
que normalment et comportarà feina,
mals de caps i en alguns casos inclús despeses.
I això sempre és a canvi d'aquesta vida familiar.
És a dir, nosaltres és evident que
si en lloc de dedicar-nos a fer ciència amb el bàsquet
ens estiguéssim a casa,
doncs ara estaríem veient les notícies
i en lloc d'anar muni avall amb el cotxe,
doncs estaríem la mare de tranquils.
O et va la marxa,
o com va dir el Pere Sust fa molts anys,
som uns sonats del bàsquet.
I s'ha d'estar sonat per fer segons què,
perquè si no, no invertiries aquestes hores.
I a l'hora de fer juntes directives,
com els ha anat?
Han tingut molta ajuda?
Els ha costat molt?
Bé, hi ha de tot.
Jo penso que cada temporada ha tingut els seus aspectes.
Jo, per exemple, he estat amb totes.
He estat amb el Pere, he estat amb el Pau,
he estat amb el Javier,
amb el Pere Tuvilla també,
i actualment estic amb la nostra junta directiva.
Cada junta ha sigut diferent.
Cada junta ha tingut els seus problemes.
el nostre problema...
Però mai hi ha hagut un problema de vocació de directius?
No, no.
El que passa és que, a veure,
molta gent s'estan vinculant perquè hi ha la canalla,
el seu xiquet juga,
i quan el xiquet desapareix, marxa.
En canvi, n'hi ha d'altres que han estat molts anys vinculats.
Per exemple, el Paco Franco va començar,
el seu xiquet va deixar de jugar,
i el Paco va continuar vinculat.
N'hi ha hagut molts homes que no ha sigut així,
que els xiquets han plegat i han desaparegut de la Junta,
n'hi ha hagut d'altres que han vingut a prendre
i després han anat a fundar un club,
i, bueno, hi ha de tot, no?
Vull dir, el que està clar és que
cada un o cada mandat han tingut les nostres dificultats,
com jo m'hi ha trobat,
per trobar gent en algun moment donat,
que pràcticament va ser una època al final,
al començament, que érem tres persones,
i ara tornem a ser onze, no?
Cada vegada he tingut el seu,
i lògicament, habitualment,
els pares que t'ajuden
és per tenir...
perquè tenen aquella vinculació amb el seu fill.
I el Pere Tobias tenia problemes
en aquella època dels 80, o no, per trobar directius?
Home, la veritat és que en aquella època
tota la gent que havíem fundat el club
encara estàvem fent pinya, no?
Llavors, entre tots, tiràvem endavant.
El que sí que estava clar
és que la nostra filosofia
ja era la d'incorporar gent
d'alguna forma que sabia nova, no?
Vull dir, nosaltres sabíem
que havíem fet el primer pas,
però perquè això tingués continuïtat
necessitàvem gent
que, bueno, que el dia de demà
poguessin tirar endavant
amb la mateixa ideologia
que nosaltres havíem implantat al club, no?
Llavors, començàvem ja, en aquella època,
a buscar, com hem comentat els companys,
entre els familiars, els pares,
els nous jugadors que venien al club,
començàvem a buscar, doncs, aquests succesaments.
I la veritat és que alguns
ja començaven a realment acostar-se
i vam tindre la sort
de comptar amb persones
que, bueno, han fet un gran favor al club
en diferents moments,
vull dir que, al millor,
han estat un any o han estat mesos,
però, bueno, han anat participant, no?
Jo voldria recordar, per exemple,
que, bueno,
hi va haver una persona
que va estar molt vinculada al grup,
que va ser constructor
en part de tota l'escola del CBT,
que, a veure si ara no em sortirà el nom,
a veure si els meus companys m'ajuden,
que ara està a Lleida,
em va fer una gran tasca a Lleida,
que es deia...
Llorba.
Llorba, sí, senyor.
El senyor Llorba va estar amb nosaltres
durant un parell d'anys,
va ajudar molt a la construcció
de l'escola de bàsquet,
que va ser realment
una de les fites importants.
Cal recordar que vam tindre
a prop de 350 nanos
en el seu moment,
quan teníem una estructura
molt oberta
i que, en principi,
encara no havíem començat
a treballar amb els col·legis, no?
I el senyor Llorba,
doncs, va aportar idees
i després la seva feina
el va traslladar a Lleida
i a Lleida ha fet una gran tasca
en la construcció
del que és ara el Caprabó Lleida.
Cal recordar que
ell va ser un dels impulsors
d'aquesta fórmula
que ha fet pujar aquest club
a la Divisió d'Honor.
Per tant,
hem tingut la sort
de tindre persones al costat
i la veritat és que
encara trobem a faltar
i suposo que ara ja
el Rafa pot respirar una miqueta més,
però en molts moments
hem trobat a faltar
persones d'aquestes
com abans teníem
que desinteressadament
vinguessin a donar
un cop de mà.
Ara tenim la sort
que sí,
que s'han acostat
diverses persones
i el club torna a tindre
una estructura ferma
en aquest aspecte.
I en la història del CBT
anava a dir
han trobat a faltar
més ajuda institucional
perquè jo per quadrar
pressupostos i tal.
Aquest ha estat
el gran pes
que han hagut de suportar
i de russa
dels presidents del club.
Javi?
Jo crec que no
perquè a la meva època
vam obrir la porta
de l'ajut institucional
i crec que s'ha anat
mantenint.
Aleshores jo crec que
allà va ser la primera
porta d'entrada.
Ells van creure
en el projecte
del Club Bàsquet de Raona
que estava ja
bastant estructurat,
diferentment,
teníem diverses àrees
determinades,
veiem que volíem
fer coses ben fetes
i després el Rafael Pintador
ja ha sigut massa,
va multiplicat
per no sé quant.
N'està content?
Jo, sí, molt content.
La veritat és que
el suport que hem tingut...
A veure,
jo recordaria sempre
unes paraules
que em va dir
l'alcalde
veient un partit d'Eva,
crec que era contra el Sabadell,
m'ha quedat bastant gravat,
i em va dir
marxa d'aquesta categoria,
compra el que sigui,
ves on sigui,
perquè aquí no podem continuar,
perquè això no val res.
Lògicament li vaig prendre la paraula,
vam accedir a l'OEM2...
Si no, perquè ho deia.
Vam accedir a l'OEM2
sense comprar res,
sense gastar-nos ni un duro,
i treballant
i intentant fer les coses ben fetes,
hem aconseguit pujar aquest any
en aquesta OEM1,
que és un martiri
que és molt complicada,
i hem continuat una mica
tirant endavant,
i les ajudes institucionals
ens han anat molt bé,
perquè ja que no rebem
l'empresa directa
de la millor
i de l'empresa
la rebem indirectament,
perquè al cap i a la fi
crec que tots sabem
que els diners que podem rebre
sabem d'on vénen.
Aquesta situació res a veure,
no?,
amb la de l'any 78,
imagino,
d'ajuda institucional.
Al revés,
era desajuda institucional,
perquè el que s'intentava era
a veure,
on van aquests,
què s'han pensat,
i mirem
de complicar-los a la vida,
vull dir,
des de pujar el preu
del lloguer
del pavelló
a preus
absolutament
desorbitats,
amb temes de llum,
vull dir,
bueno,
però el que passa
que l'important d'això
és que quan,
insisteixo,
hi ha una pandilla
de gent implicada
en un projecte
i amb ganes de fer-ho,
ja s'hi poden posar fulles
que no se'n sortiran.
I això era així abans
i és així
i per molts anys que duri,
perquè si no,
estem perduts.
I en l'època del Pere Tobilla,
hi havia ajudes o no institucionals?
No, no,
jo vaig viure
les mateixes ajudes
que va tenir el Pere Ferrer,
vull dir que realment
nosaltres en aquell moment
encara érem mig desconeguts,
ja se'ns començava
a conèixer
pel soroll
que nosaltres mateixos
havíem fet,
des del punt de vista esportiu
i alguna que altra qüestió...
Perdona que et talli,
recordes les guardioles
pel tema de la llum
del Sant Jordi?
Per exemple...
Que s'havien d'anar posant monedes
i si no s'apagava la llum?
Per exemple,
o sigui,
el dia que s'hagi de parlar
d'instal·lacions,
perquè això ja seria...
Ja arribarà, ja arribarà.
Llavors,
aquell dia sí que podem parlar
de moltíssimes anècdotes,
en aquest aspecte.
Deixi'm un minut
per tots quatre
perquè em diguin el millor
i el pitjor moment
que hem viscut com a presidents.
per ordre cronològic.
Pere Ferrer.
Però el millor
va ser l'empenta
per tirar-ho endavant
i ser capaços
d'engegar això
que estem celebrent ara.
I un dels moments macos,
a part dels ascensos i tal,
i ara ho comentàvem
amb els companys aquí fora,
va ser el dia de la presentació
de l'himne del club,
perquè va ser espectacular,
és a dir,
l'entorn,
la forma,
les maneres
i la cançó en si.
Pere Tobia,
el pitjor
i el millor moment
com a president?
Bueno,
el millor moment
potser va ser,
o un dels millors moments
va ser
l'ascens
a la segona divisió
per part del primer equip,
que crec que va ser
una fita important
per tots plegats,
simultàniament
amb l'orgull
que per mi
suposava,
ja dic,
la construcció
d'aquella escola
de bàsquet
que tants bons jugadors
ha donat
i que encara
estan en actiu,
no?
I el moment
més dolent,
home,
la veritat
és que
n'hi van haver uns quants,
no?
Un breu.
Un, un.
Jo posaria
simplement,
sense posar nom,
aquella porta
que es tanca
una vegada
has picat
tres o quatre cops
i que intentant
demanar col·laboració
i ajuda
i que cada vegada
se tancava,
no?
No poso nom,
però van ser
moltes portes
i per tant
aquesta era
la pitjor faceta
de la meva època.
Javier Mas?
Jo el millor moment
des del punt de vista
esportiu
va ser el mes de maig
del 93
que va pujar
l'equip masculí
o femení.
Un altre millor moment
ha sigut permanent
que ha sigut
la constant
professionalització
del club
i el pitjor moment
és quan vam perdre
l'any 96
el play-off
amb el Balnear
Berxena de Múrcia.
Rafa El Pintado?
Un dels pitjors
quan vam estar
a punt d'abandonar
i no tirar endavant
el club
i un altre pitjor
a títol personal
és quan me volien
atacunar a Gandia
i després
evidentment
tots els ascensos
tant de les noies
com campionats infantils
com qualsevol campionat
i sobretot
potser els més viscuts
el de l'any passat.
Avui els presidents
del Club Esqueta Tarragona
han estat els protagonistes
d'aquests 25 anys
d'història.
Pere Ferrer,
Pere Tobilla,
Javier Mas,
Rafael Pintado,
gràcies per estar en directe
i una salutació
també a Pau Martí
ex-president
del Club Esqueta Tarragona
que no ens ha pogut
acompanyar
per motius de salut.
Gràcies a tots
i fins la propera.
Adéu-sia,
bona nit.
Gràcies.
Béla.