Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Recordo que una vegada em van comentar que els barracons
on estaven confinades persones a la Segona Guerra Mundial
en els llocs on hi havia persones que sabien explicar contes
o que explicaven contes no que li a saber-ne
sinó que sabien històries i que les explicaven
lítex de supervivència dels presones confinats
allà dintre era superior
que no pas els llocs on no hi havia cap persona
que tingués la facilitat o la possibilitat d'explicar històries
És a dir, la màgia, el poder, la teràpia del món dels contes,
del món potser de les fades, es feia palesa fins i tot en aquests moments tan greus.
Recordo també que si heu vist aquella pel·lícula de Cabellos Vivir
o La vida és vella, ara mateix no ho recordo ben bé,
també en certa manera venia a demostrar que un pèl de sentit d'humor
o un pèl d'imaginació donaven ales i era com una mena de llavor
perquè la il·lusió, i recordeu, il·lusió, contes, fantasia,
el trinomi fantàstic que nosaltres sempre posem aquí al davant
fes continuar la falera aquella per viure perquè el darrer dels siris apagats
no fos altre que l'esperança.
Esperança és la que espero que tingueu vosaltres d'escoltar avui
dues veus diferents, perquè en aquest dijous hem convocat a dues persones,
una per un motiu i l'altra per l'altra, ben diferents però alhora força similars,
perquè tornem a tenir entre nosaltres a Miquel Iglesias
que ens acompanyarà una altra vegada a fer aquest Camino de Santiago.
Què voldríem? Voldríem? Potser algú de vosaltres es pregunta,
caramba, caramba, caramba, és que ens esteu apressant,
no ens doneu temps ni de fer nit amb un alberc, amb un hospital,
que ja comencem a caminar.
És que voldríem arribar a la Catedral de Santiago
en el transcurs d'aquesta temporada de Cana Macana.
Sabeu que als voltants, a finals de juny,
tanquem edicions fins a la temporada vinent que és passat Santa Tegla.
Voldríem arribar abans, hem de tancar a Santiago,
i per això tenim més sovint del que és normal el Miquel Iglesias amb nosaltres.
I avui, a més a més, amb una edició especial de Camino de Santiago,
perquè tal com ens va demanar la Núria fa dues setmanes,
perquè la setmana passada havíem fet festa,
portarem instruccions variades i força interessants
de com farcir la motxilla i d'altres consells pràctics
que poden servir no només per anar-se'n a fer el Camino de Santiago,
sinó també, trobo jo, que és força vàlid
per qualsevol persona que vulgui agafar aquests senders,
aquests camins que circunden tota, tota, tota, tota la casa nostra
i començar a caminar i caminar.
Sembla fàcil caminar, ho és, certament,
però si no es prenen determinades, determinades precaucions,
si no es coneixen alguns petits, petits truquillos d'aquells,
moltes vegades el camí es pot convertir en una petita tortura,
perquè potser parlarem també de tendinitis,
potser parlarem de mals de peus, de callos,
potser parlarem de bufolles
i potser també parlarem d'en quines maneres es poden prevenir.
Però això serà d'aquí una estoneta,
perquè avui també tindrem una altra persona
de les que van participar en el primer certamen
Comte Curt Caramacana Calilé.
I en el cas d'avui és l'Antònia Robert,
que ens portarà, ens llegirà,
la història que va presentar.
El títol, i l'estic llegint així a la distància,
El guinyol del meu avi.
Una història que promet.
Per cert, parlant de guinyols,
avui ens ha arribat informació
de la 14a Fira de Teatre de Titelles de Lleida.
L'any passat hi vam ser,
i va ser força interessant passejar-nos
entre les obres que es presentaven
per als diferents centres que acollien aquesta fira.
Si aquest any t'hi vols perdre,
i no és perdre,
sinó si vols disfrutar,
i si vols aprendre,
a l'1, 2, 3 i 4 de maig d'aquest any,
allà et rebran.
Alerta que a la Fira de Titelles
no s'assembla massa,
veiem bé,
el que pot ser la Fira de Teatre,
que és potser més del carrer,
potser és més explosiva,
i potser és més festiva.
La Fira de Teatre de Titelles
és més aviat íntima,
i acull a totes les persones
que fan alguna aportació
dintre de centres,
dintre de teatrins,
dintre de locals,
per la qual cosa, dues.
Una, es paga entrada
amb la major part dels espectacles,
i l'altra,
de seguida, de seguida, de seguida,
s'omple de persones
que volen escoltar la programació,
o que volen escoltar
qualsevol de les activitats,
actuacions que es duguin a terme.
Hi ha de totes,
de totes les característiques
i de totes les tècniques,
des del més clàssic
fins a del més espectacular
o del més, diguem-li,
estrambòtic,
o potser folclòric,
o potser, no ho sé,
com tu li vulguis dir.
Però el que sí que puc dir
és que si pots anar-hi un dia,
segur, segur que ho recordaràs.
I ara,
per què no fem anar
una d'aquelles endevinalles?
Avui em porta una davent especial,
perquè és una endevinalla.
Imagineu-vos que voleu enregistrar
una música
i us demanen
dues cintes a l'hora.
Es pot fer, es pot fer,
si tens un bon tècnic, es fa.
Ara imagineu-vos que us fan un endevinall
i us diuen,
té dues respostes.
No perquè siguin dues possibles respostes,
sinó perquè és una endevinalla
amb dues respostes.
si us veieu en cor
de trucar-nos al 244767
amb l'inevitable 977
al davant,
mentre soni la música
de desperès
de l'endevinalla,
podreu posar-vos en contacte
amb nosaltres
i potser a dir-nos
quin llibre vau comprar,
us van regalar
o vau regalar
ahir,
el dia de Sant Jordi.
No t'espantis, eh?
que l'endevinalla potser
a primer cop d'orella,
per dir-ho d'alguna manera,
se les porta,
però és d'aquelles endevinalles
que pertanyen
al nostre bagatge cultural,
diguem-ho així, eh?
I diu així,
el pengin penjoi penjava
i el pelut se la mirava.
El pengin penjoi és caigut
i el pelut se l'ha fotut.
Què és?
T'ho torno a dir, eh?
T'ho torno a dir
i truca'ns, intenta-ho,
prova-ho,
atança't amb nosaltres,
24, 47, 67,
una endevinalla,
busca-rebusca,
que diu així,
el pengin penjoi penjava
i el pelut se la mirava.
El pengin penjoi és caigut
i el pelut se l'ha fotut
o se l'ha agut,
com tu vulguis.
I et preguntaràs,
bé, bé, bé,
m'has dit que eren dues respostes
i és que m'has de dir
qui redimonis és el pengin penjoi
i qui diantres és el pelut.
Ha, ha, ha,
cana me cana.
24, 47, 67,
mentre escoltes
una música d'aquelles
que fan pujar l'ànima,
una música que et dona alegria,
perquè així es titula
Alegria.
Alegria.
Alegria.
Alegria.
Alegria.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit