Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
eren clars i concisos
ens havia demanat
fa ja un mes
tu
si t'haguessis d'identificar
amb un objecte
quan de tu no queda altra cosa
que gairebé aquella intimitat
aquella solitud
aquell silenci
silenci
paraula clau
voldria fer ara un incis
un petit advertiment
avui el programa va de silenci
que no de veu baixa
però sí de silenci
i de paraules potser pronunciades
d'una altra manera
amb la qual cosa m'agradaria prevenir
a les persones que vulguin estar alerta
que el programa avui
pot ser per experimentar
també
i és que avui
la temàtica principal
del moment en què agafarà les regnes
el Carlos serà una cosa que potser
en molts ens ve presents
perquè l'hem sentida
perquè
és moda
o potser no és moda
o perquè ha sortit
de la boca d'algú
us ve present
la paraula
aiku
o haiku
d'aigual
heu sentit una veueta
bé
doncs
per als que us vingui present
la paraula
aiku
ja esteu com una miqueta avisats
per als que no us vingui present
és dir-vos que és una mena de poesia
deixeu-m'ho així
de moment
poesia que ve de l'Orient
de la Xina
del Japó
però el que sí que us demanem
és que
els que us vulgueu afegir
en aquesta experiència
és que
tingueu present dues coses
o bé
que us recolliu
amb un estat d'ànim
especial
diguem-li
de tranquil·litat
o de relaxació
o bé que simplement
sigueu presents
amb el vostre estat
d'ànim
particular
el que tingueu
en el moment
en què estem realitzant
el programa
perquè d'aquí una estoneta
potser us demanarem
a veure si voleu fer
un aiku
a veure si em voleu escoltar
sí
a veure si voleu
participar una miqueta
en aquesta proposta
que és
el silenci
per
determinades paraules
però això
serà d'aquí una estona
tant mateix que ho sàpiguis
que potser fóra bo
també que tinguessis prop
un paper
blanc
o brut
o potser un paper
que ja has utilitzat
i que et ve de gust
reutilitzar
que tinguessis a prop
una màquina d'escriure
entesa com un llapis
un bolígraf
una ploma
veig una ploma
que és
algun dia explicarem
alguna història
d'aquesta ploma
perquè trobo que és
molt especial
el Carlos
el Carlos el tinc aquí al costat
ensenyant les seves armes
la ploma
el seu llibre
el seu paper en blanc
doncs si tu ets
de les persones
que volen escriure coses
especials amb ploma
o amb un llapis
o amb un boli
tant és
doncs tinga-la propet
que a la millor
t'agrada embarcar-te
en aquest viatge
bé
però ja us ho he dit
això serà
d'aquí una estona
cada un
que s'ho prengui
com vulgui
però sabeu que avui
anirà d'això
d'Aikus
que per cert
hem aconseguit un llibre
que la benentesa
o la mala benentesa
fa que estigui
de tremenda actualitat
Aikus
en temps de guerra
d'edicions
62 empúries
d'autoria
de Miquel Martí Pol
recentment traspassat
com tots
sabeu
en llegirem
potser alguns
i també
en d'altres
en idioma català
en idioma castellà
i el que ens agradarà
és això
que us hi afegiu
una mica
per altra banda
també recordar-vos
que continua
la convocatòria
del concurs
de Conte Curcana
Macana Calilé
que ens han arribat
hi ha
algunes obres
i que
us animem
que escriviu
que ho penseu
que ho feu participar
a tothom
i que d'aquesta manera
farciu
no tan sols
el nostre programa
de les vostres històries
sinó també
el món
de la vostra imaginació
i també recordar-vos
que se tancen a dalt
se tancen a dalt
perquè en el moment
en què veus
camions d'aquells
que ho estan copant tot
que estan anant pel carrer
posant aquelles bombetes
i aquells paraments
tan espectaculars
tan especials
tan diferents
potser tan ostentosos
potser tan excessius
tan bé
tan innecessaris
tan carregosos
tan de llonces
que sembla que t'hagin
de recordar
no sé què
doncs sí
vol dir que se tancen Nadal
si més no
un Nadal
això m'ha vingut al cap
una història
que m'han explicat
fa quatre dies
que parlava de
sabeu que
dintre del llegendari
de tots els països
sempre hi ha aquella persona
que té aquella saviesa
que és diferent
aquí a Catalunya
em sembla que és el Tòfol
se'n diu el Tòfol
a Espanya es diu el Jaimito
al Marroc
se'n diu
el Joja
al Narodín
ens sembla que es diu
a Turquia
i a Polònia
bé
és el típic personatge
sorrut
que té aquella intel·ligència
aquella saviesa del poble
manifesta amb el sentit comú
i a l'hora
de desbarrotar totalment
les propostes
dels suposats
savis
els suposats coneixedors
els que tenen la raó
és aquella mena
de sentit comú
que tot
que tot
que tot
que tot
que tot
que tot
aconsegueix afluixar-ho
doncs sembla ser
diguem-li
Narodino
o diguem-li el Tòfol
diguem-li el Tòfol
que és més nostre
sembla ser que el Tòfol
un dia era
la balconada de casa seva
mirant com passaven els cotxes
com passava la gent
i de cop i volta
va veure
que un d'aquests
rodamons
que hi ha per la Rambla
sabeu
un pobre
una persona pobre
amb tot el que comporta
ser pobre
va aixecar el cap
i li va dir
ep
mestre
i en Tòfol
li va dir
que voleu
no tindríeu res
per donar-me
perquè sóc pobre
aquesta és la meva condició
i en Tòfol va dir
oh mira
ara que penso
m'ha semblat veure
amb un calaix de la calaixera
d'allà d'almenys
o d'una cosa
que potser et nyiria bé
el Tòfol
entra dintre de la casa
se'n va a la calaixera
obre el calaix
i dintre hi havia un anell
m'agafa l'anell
pim pam pim pam
torna a sortir al balcó
i li diu
ep noi
el pobre que aixeca el cap
pensant-se que el Tòfol
ja no tornaria
però mira ha tornat
li diu
mira té això
el Tòfol que li llança l'anell
i aquell pobre el va agafar
se'l va mirar
el va embolicar
amb un mocador
amb un drap brut
jo que ho sé
se'l va posar a la butxaca
i va marxar
encara no havia
res
fet ni cinquanta metres
aquell pobre
que va sortir la dona
del Tòfol
dient Tòfol
Tòfol
escolta
què parlaves
amb aquest noi
que anava pel carrer
res
era un pobre
ah
i què volia
va res
una mica de caritat
ah i què
li has dat un entrepà potser
no
li he donat
un anell que hi havia a la caleixa
un anell
l'anell
l'anell
li has donat
aquell anell
però desgraciat Tòfol
però que no saps que aquell anell
té un valor incalculable
però que has fet Tòfol
l'anell aquell no el podia
però Tòfol
però si allò vol una millonada
venga
venga
corre
en Tòfol
que ja us he dit
i té molt sentit comú
va fer cas
a la seva estimada
va sortir de casa
va baixar les escales
i va començar a córrer
a ramblar avall
per veure si podia encalçar
el pobre
que xinotxana
anava tirant cap avall
i de seguida
escolti
escolti
escolti
el pobre que s'atura
que es gira
què
diu miri
li he de dir una cosa
digui'm
miri resulta
que l'anell
que li he donat
té molt
i molt
i molt valor
sobretot senyor
no el mal vengui
eh
sobretot no el mal vengui
i aquesta és la història
del Tòfol
el sentit comú
i per què no
la generositat
que segurament
faltarà
aquest Nadal
cana me cana
anem a parar
l'endevinalla
va una de senzilla
a la Sílvia
l'he agradat
riu a sota del nas
i quan la Sílvia riu a sota del nas
això va bé
a veure
a veure
jo tenia una endevinalla
que en certa manera
donava una miqueta a entendre
que anava
el conte de després
ai
però no ho sé
no ho sé pas
és que també n'hi ha un altre
que també em feia molta gràcia
perquè el conte de després
ai
és un conte
que havíem
llegit
no fa massa
ai carai
se m'amaga
aquesta endevinalla
aquí la tinc
fixa't
aquí és molt bonica
escolteu
jo recomano aquest llibre
una capseta blanca
que s'obre i no es tanca
endevinalles
amb verbossaments
i d'altres coses
mireu
a veure si ho adivineu
el tinc per aquí
ah sí sí sí
diu
alerta
una cosa
que puja
paret amunt
amb la caldereta
alcohol
ja ja ja
lo de ja ja ja
és cosa meva
la torno a repetir
mentre ara
escoltareu
una música
una música
un pèl
un pèl estrident
potser
doncs
que pugueu repensar-vos
una miqueta
què és això
ah
que sí
que sí Ingrid
que me n'en recorda
de l'espelma
que no et pensis
que hem fet falta
aquestes dues setmanes
i tenim
la càrrega d'espelma
és una mica baixa
però no pateixis
que quan la tingui aquí
ho faré
és sabedor
però tanmateix
per als que vulgueu
encertar-ho
o endevinar-ho
o tan sols
comunicar-vos amb nosaltres
a Cana Macana
el 24 47 67
sabeu que podeu tenir
un espelma
que més aviat
o més tard
arribarà
un saquet
de pedres
de patxines
de vidres
i també
estem
mirant
de confeccionar
uns punts de lectura
que poden ser interessants
sí
per què no
i torno a repetir
l'endevinalla
diu així
una cosa que puja
paret amunt
amb la caldereta
el cul
que és
I'm wanted
like
I'm wanted
get
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gibbons, la Bethorzon, la Fairful,
ai, ai, quin munt de noms,
són com a amics nostres que de tant en tant venen aquí,
diuen hola, de vegades ho diuen molt hola,
però d'altres ho diuen hola,
i esclar, quan diuen hola o hola,
ja de tot, sabeu, com el conte de la Rateta Giberta,
la que feia la col·lecció de les campanes petites, mitjanes i grans,
i a les campanes petites hi posava lletres i paraules suaus, petites i dolces,
a la mitjana paraules una miqueta així,
de tot portar, com per exemple, comandament a distància,
o com per exemple, roda del canvi,
i després hi havia la campana per guardar les paraules grosses,
gruixudes, aquelles que jo dic de quan es va a jugar a futbol,
les de... que també n'hi ha, eh?
Trons, ara m'he passat, no?
Sí, doncs sí, i més grosses, eh? Que he sentit?
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, un dia l'explicarem,
el de la Rateta Giberta, però avui en portem una altra,
un que la temporada passada el vam llegir
i del que jo em vaig enamorar.
Sí, sí, la gent es pot enamorar de moltes coses.
Doncs, no solament d'enamoraments de besitos i abraços i tot allò,
no, no, no, també hi ha enamoraments de dir,
uau, cada vegada que llegeixo aquest conte,
em fa passigolles aquí a la gola
i em fa venir després una cosa a la panxa
que em diu, va, una altra vegada,
sabeu, no?
Tu quan et menges una coca ensucrada,
va, ara digue'm la veritat,
perquè ja sé que de vegades no...
Ah, una coca ensucrada i te l'acabes de menjar,
no te'n menjaries una altra?
Ep, i punt, eh?
Sense passar-se.
Però una altra te la menjaries, sí?
Sí, doncs a mi em passa de vegades i això.
Escolto una música i dic,
ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai,
voldria tornar-la a sentir-la.
Ai, llegeixo un conte, ai, ai, ai, ai,
m'ha fet caure una llagrimeta,
o m'ha fet riure, ho, ho, ho.
Doncs mireu, el llibre d'avui,
la música de la nit,
de la Violeta Eston,
il·lustrat per la Carme Soler i Vendrell,
és un d'aquells contes
dels que jo m'he enamorat,
dels que de tant en tant
m'agrada llegir-los.
I és que com que
el programa d'avui va una miqueta de silencis,
una miqueta de poesia...
Aquest conte va de música,
però d'una música molt especial.
La música que escolten els animalets
abans d'anar a dormir.
La música de la nit
Violeta Eston
Il·lustracions
de Carme Soler i Vendrell
també el pots trobar a la biblioteca.
Un matí,
quan el sol feia brillar els colors
i el món de les bestioletes
brugia d'activitat,
la Marieta va aspirar
al dormilega del cargol
i va arronsar el nas.
Cuiteu aquest animaló
tan mandrós i avorrit,
sempre amb aquesta closca
inútil a l'esquena.
Per què no tira endavant
i fa alguna cosa?
Ai, pobret,
el defensava la bona papallona.
Em penso que surt com una campana
i per això
no sent mai la música de la nit.
Sort.
No n'és pas de sort, no.
Un drop o és,
va remugar la vella.
Les bestioles gandules
no la poden sentir mai,
la música de la nit.
Mare,
què és la música de la nit?
va demanar l'escarabató.
D'on surt aquesta música?
És aquella música tan bonica
que sents cada nit.
li va contestar la mare.
T'ajuda a dormir-te
i et dóna forces al dia.
Treballa?
I tindràs música a la nit.
Mandreja?
I seràs sort com el teu llit.
Com el cargol?
Va fer l'escarabató.
Això mateix?
Ai, pobret.
D'on surt aquesta música?
No ho sé pas.
Però el que sí que sé
és que ja és hora d'anar a escola.
I li va fer adeu amb la mà.
Anant cap a l'escola,
l'escarabató preguntava a tothom
d'on surt la música de la nit?
L'aranya en va quedar tan sorpresa
que va perdre el punt
de la taranyena que teixia.
Doncs ara que ho dius,
com vols que ho sàpiga.
Bé, quina pregunta
per començar el dia.
Què hi fa d'on surti?
Va exclamar la Marieta.
Mentre la continuem sentint cada nit,
però el cargol no la sentirà mai
perquè és un dropo,
va fer l'abella.
La pregunta va sobtar tant
les formigues
que totes van topar de morros
amb la del davant.
La música de la nit,
va dir la primera formiga.
Doncs sí, és clar...
i es va girar cap a les altres.
És...
és un secret.
Va saltar la segona.
Diguem la veritat.
Va sortir la tercera.
Doncs resulta que no ho sabem
ni poc ni molt.
Van fer totes tres alhora.
En acabat van anar-ho a demanar
al Cuc que estava excavant un túnel
i al Sant Peus
que estava aplanant la terra.
Una bona pregunta, sí senyor.
Una boníssima pregunta.
Fec que sí.
va somriure el Cuc.
Llàstima que no en sapiguem
la resposta.
I va afegir
el Sant Peus.
L'escarbató es va mirar
al cargol.
Potser si me l'endugués
a estudiar
aprendria a treballar.
Pensava.
Però el cargol
precisament estava a punt
de cucar l'ull.
Potser demà
va fer l'escarbató
i va continuar
cap a l'escola
deixant el cargol
allà on era.
I la papallona.
I tots els altres
rumiant sobre la seva pregunta.
quina pregunta
tan poca solta
va remugar l'abella
com si no tinguéssim
prou maldecaps.
No hem de pensar-hi més
va fer una formiga.
Tot el matí
no hem pogut fer
ni set passes seguides
sense perdre el pas.
us sembla
que ho heu fet tot
per la lluna?
va preguntar el cuc
tot amoïnat.
I que?
va respondre
al cent peus
és de mena callada
i lenta aquesta
com el cargol
sinó que ella
fa llum.
No m'hi havia
encaparrat mai
va fer la Marieta
però el que és ara
m'agradaria saber-ho.
fixa't en quin embolí
que ens ha ficat
el teu nano
va rondinar
l'aranya
si no preguntant
no aprendran
mai res
va contestar
la mare
de l'escarbató.
Més tard
a l'hora
de la posta
la papallona
va veure el cargol
que s'arrossegava
tot solitari
com sempre
que trist
va pensar
no pot sentir
mai la música
i les preguntes
encara menys.
al cap de poc
va murmurar
em penso
que hauria
de provar
de parlar-hi
i se'n va
anar
darrere
el cargol.
Les bestioletes
de seguida
van córrer
cap a la pedra
estaven molt
excitades
però
feien moixoni
un cop allí
mirant
de no ser descobertes
van guipar
com ho havia fet
la papallona.
La lluna
s'havia alçat
en el cel fosc
de la nit
i enviava
la seva llum
al cargol
però un cargol
com no
l'havien vist
mai
estava ballant
i la closca
la tenia
al caire
dels llavis
i bufava
amb força.
Era d'aquella
closca
que sortia
la música
tan bonica
encantadora
i somiosa
de la nit.
t'hi
t'escola
ti
ascora
La música de la nit, vol que us digue un secret, un secret cert.
I és que us n'heu llegit un trosset només del llibre, del conte, fins al moment en què es descobreix realment que qui fa la música de la nit és el mateix cargol, el que en deien el mandrós, el que si no treballava no la podria escoltar.
Ves si no era ell el que més treballava per aquella música.
Us sembla que un altre dia en continuem una miqueta més?
O potser que el tornem a llegir sencer. Jo trobo que és molt dolç.
Que aixequi la mà en què li hagi agradat.
Oh! Uau!
I ara... Vinga, va, què us sembla?
Tanquem ja les espelmes, encenem els llums i...
Ah, ah, ah, ah, ah, ah, escolteu una cosa, i sobretot, petons per tot arreu, perquè la setmana vinent tornarem, si el cargol vol.
Que per cert, la resposta l'endevinalla era aquesta, el cargol, aquell que porta allò penjant el darrere del cul.
Molt bona nit, petitons, petitones i grandons.
És cert que la caputxeta ja havia perdut la virginitat abans d'ensopegar amb el llop?
I parlant de llops, el fet que bufant només se li hagués resistit la casa de totxos té res a veure amb pressions de la indústria del ciment?
A Cana Macana no et desvetllarem cap d'aquests misteris, però et proposem una hora d'allò que atua't sobre imaginació.
Ens acompanyes?
Els dijous, de nou del vespre fins les 10, a Tarragona Ràdio.
Cana Macana!
I avui teníem amb nosaltres una veu, abans d'entrar amb el Carlos, una veu coneguda per alguns d'aquí de Cana Macana,
perquè qui no, dels que han vingut a Cana Macana, no ha tastat un dels tests que aquí amb una màquina terrible, terrible, fa uns tests acceptables.
Aquí hi ha algú que diu que no, però jo no estic enamorat.
Seguríssim que qui no n'està enamorat és amb la persona que ara parlarem.
Hola, Montse.
Hola, buenas noches.
Què tal? Bona nit, com estàs?
Muy bien, gracias.
Tu què en penses de prendre té enllaunat d'aquells de càpsula?
Para nada.
Para nada, contundència total. I és que la Montse en sap molt de té, és que sí?
Sí, lo intento, por lo menos. Me gusta mucho el mundo del té, ya lo sabéis.
Sí, la Montse, regenta, és la propietària de la botiga de tés, com es diu?
Un tea shop, el tea shop de la Calle Mayor.
Un tea shop, el carrer major, número 32 de Tarragona.
I que avui ens voldria donar una notícia, eh, que sé.
Sí, bueno, más que hoy sí, es importante, porque la tienda cumple siete años.
Y entonces el sábado, pues, hacemos una fiesta de agradecimiento a todos los clientes que han estado año tras año compartiendo conmigo,
pues, el que la tienda se hiciera mayor y que se hiciera conocida.
Y para mí realmente es un placer poder invitar a todos para que paséis a tomar un té al cava
y unos bombones hechos con mucho, mucho cariñito por Florentina, la mamá de una amiga mía.
O sea, que si os apetece, a partir de las siete, el sábado 22, con una luna nueva preciosa,
podemos compartir, pues, eso, un ratito con la Montse, ¿no?
Montse, una pregunta, y te voy a pasar a Carlos también, que igual, saluda, saluda.
¿Qué tal, Montse?
Hola, Carlos.
Oye, una pregunta, y yo me imagino que a lo largo de estos siete años has hecho amigos en cantidad,
clientes más amigos o más amigos que clientes.
La tienda no da para tanto, ¿no? Es pequeñita.
¿Qué se hará? ¿En la calle Mayor la fiesta?
Sí, se hará en la calle Mayor.
Y pondremos una paradita afuera, y como ya se me conoce en estos siete años,
pues, haremos, bueno, lo que se pueda, con mucho cariñito sobre todo.
Y, bueno, pondremos la paradita afuera, claro, porque las tiendas chiquitas son 14 metros cuadrados.
y, bueno, y contemos con que no lloverá y que, bueno...
No, no, no, no, que vendrá mucha gente, que es lo que yo quiero, realmente.
No va a llover porque haremos algún encantari d'aquells.
Por lo menos lo cantaremos, ¿no?
Escolta, Montse, tinc a les meves mans una invitació.
Sí.
Que cal tenirla per poder accedir a la festa o...?
No, para nada, para nada.
Las tarjetas luego estarán allí porque luego, si ves detrás de la invitación,
hay una parte que pone ficha T, ¿no?
Porque me hace ilusión tener los datos de mi gente.
Es muy original.
Es linda, ¿no?
Sí, mira, mira, pels que no la teníeu, diu, gracias a vos y a mis tes...
Oh, eh, qué bonito.
El día 22 de l'11 celebraremos el septiembre...
Ah, ¿y por qué el sete y no el siseu o el vuiteu o el deseu o el cinque?
Porque son siete años de tienda, ya llevo siete años en la calle Mayor.
Pero vas fer el sisè también, vas celebrar el sisè?
Sí, de aquella manera.
Ah, vale, vale.
Sí, lo que pasa es que este año es muy especial.
Ah, sí.
Y los que están en el mundo este de la numerología saben que el siete es un año de cambios.
Sí.
Entonces, bueno, pues...
Ah, escolta'm, escolta'm.
Además, para mí, personalmente, ha sido un año importante, ¿no?
Entonces, de cambios para bien y están ahí para poder compartirlo.
Molt bé.
Bé, a les set de la tarda...
Sí, a partir de las siete, eh.
A partir de les set, té el cava i de la butxaca la Lluna Nova.
Exacto.
Té, punts suspensos, esperamos, el carrer Major número 32 de Tarragona i el darrere, fins i tot,
els que no la tingueu la podeu trobar, no, demanar la fitxa aquesta, no?
Per què servirà la fitxa?
Bueno, para teneros un poquito cogidos.
Porque, además, hay un apartado que pone, decirme los tés que te gustan,
para yo tener un poco de orientación, más o menos, en qué privilegión tienen los tés,
si gustan más verdes, negros, algún tipo de té especial,
y no sé, cuando se haga alguna degustación, poder tener el número de teléfono vuestro
y poder llamaros y decir, bueno, tal día pasaros que hay esto, ¿no?
Si quieres tener el número de teléfono, que es el 244767,
y de tanto en tanto te llamamos y nos comentas cosas del té.
Qué pasa, estaría bien, ¿no?
Me parece estupendo.
¿Tú crees que a alguien de los que escuchan Cana Macana le podría interesar este mundo del té?
Yo creo que a todos.
Fíjate, ¿no?
Oye, me estás dando ideas feas.
Una pregunta, una pregunta.
¿El té puede ser a medida?
Es decir, uno puede decir, a mí me gustaría que me diseñaran un té y tal.
Hombre, no sé, nosotros tenemos en la tienda...
A ver, una mezcla, me refiero a una mezcla.
El tarraco blen, ¿no?
Sí.
No sé, se podría... no sé, podía ser sugestiva la idea.
Oye, ¿cómo lo haríamos el té de Cana Macana?
Ay, no sé.
Ay, no sé.
De momento te pondría té cuento.
Oye, me pillaste.
Y a partir del té cuento, no sé, imaginación al poder, ¿no?
Molt bé.
Montse, muchas gracias, moltes gracias por hacernos partícipes de esta festa
porque trobemos que es encantador.
Carlos, nos parece que te volía decir algo.
Vale, a ti por llamar, eh, Agustín.
Un besito.
Que te cuides y nos vemos mañana.
Vale, Carlos, chao.
Buenas noches.
Bona nit, Montse, y muchas gracias.
Ya heu sentit, aquí estimamos el té y lo cierto es que a veces nos es difícil
portar té como de humana.
El Carlos ha rogado el nas porque el té que es de máquina,
claro, es que él también está relacionado con la botiga.
y claro...
Sí, sí, un poco.
Bueno, si pasan me pueden encontrar también.
Pero, Carlos, dejamos el té y nos vamos a los aicos porque este tiempo, ¿no?
El tal Cronos, este, mare de Déu, Señor.
Mireu, jo no sé si la Sílvia té preparada un efecte.
Mireu, jo dic silenci.
He fet un silenci, heu sentit un silenci, però dic soroll.
Uau, silenci.
Soroll.
Silenci.
¿Silencio, Carlos?
Silencios, silencios intermitentes, silencios continuos y un poco lo que habíamos hablado hace un mes atrás, ¿no?
Los viajes, creo que los viajes también están plagados de silencio, ¿no?
Uno, generalmente en un viaje turístico escucha sonidos, ¿no?
Escucha situaciones, ve cosas, pero también en algún momento de cualquier viaje,
sea turístico, sea trascendental, sea en la silla de la propia casa de uno, hay un viaje que también puede estar plagado en silencios.
Y esos silencios pueden ayudar a escuchar algo de lo que somos nosotros.
Simplemente eso, escuchar alguna respuesta o algo más interesante, alguna pregunta.
¿Hay preguntas con respuestas o respuestas al azar en forma de poesía? ¿Por qué no?
Yo creo que son respuestas al azar, pero que no son azarosamente elegidas.
Fíjate, esto es terrible, porque hoy vamos a intentar no sumergirnos, pero sí mojarnos,
quizás en eso que había comentado al inicio, al tema del IQ.
Yo creo que un poco pasa porque el IQ es una estructura mínima, pero una estructura tan simple
que uno no se pone a pensar realmente de lo que está escuchando, lo que está leyendo.
Es una estructura mínima de decir, a ver, ¿qué está pasando?
Que uno empieza a buscar por esas estructuras simples algo que falta.
Y ese algo que falta, obviamente lo tenemos que decidir y hacer nosotros.
Cuando uno empieza a buscar entre esos silencios de la poesía simple,
creo que se está preguntando básicamente algo de nosotros mismos.
Y hay que hacerse cargo de esa pregunta.
Y hay que hacerse cargo de esa imagen simple que a uno le viene a la mente.
Ojo, hacerse cargo.
La idea sería esta, pensar lo más simple que a uno se le viene a la mente.
Pensar en esa historia, en esa historia que nos cuenta el silencio.
Y hacernos cargo de lo que nos cuenta el silencio.
Porque siempre el silencio nos va a contar algo de nosotros mismos, siempre.
Que luego nos podemos estar relacionados con otras cosas, con otras personas y todo eso.
Bien, de acuerdo, excelente.
Pero la idea sería un poco responder a nuestro propio silencio.
Que en general se puede dar en la poesía, se puede dar en un gesto, se puede dar en una actitud.
Pero en este caso hoy vamos a tratar sobre el haiku.
El haiku básicamente fue una estructura poética formal que derivó de la China hacia el Japón, se formalizó en el Japón.
Y es una historia muy simple, perdón, por esto de muy simple también, ¿no?
Es complicadamente simple.
Es complicadamente esencial.
Y pasa un poco por una estructura, vamos a contar un poquito lo que es un haiku, no desde afuera, muy muy desde afuera.
Son tres versos.
El primero tiene cinco sílabas, el del medio tiene siete, y el de abajo tiene cinco.
Son diecisiete sílabas en total.
El haiku formal, luego que uno le nazca cualquier haiku con cierta cantidad de sílabas, está bien.
Está bien, pero el haiku formal, el haiku originario que se cristalizó, tiene diecisiete sílabas.
El primer y el segundo verso generalmente están relacionados, pero el tercero, en general, nada tiene que ver con los primeros anteriores.
Entonces, el tercero te da una especie de gran silencio con respecto a los dos primeros anteriores.
Entonces, tú tienes que hacerte cargo de ese silencio.
Tú tienes que hacerte cargo de esa globalidad que el poema te está exigiendo.
Entonces, ponerte a vivir ese silencio, ponerte a vivir el silencio ese que la poesía te da lugar.
Si el viaje te da lugar a silencios, la poesía también te da lugar a silencios.
Me gustaría ejemplarizar un poquito esto leyendo un simple haiku del libro este de Miquel Martí i Pol, Haikus en temps de guerra.
Més o menys, perquè us feu una mica d'idea del que he dit de les sílabes, que recordeu, sílabes, que no pas ni estrofes ni línies, no, no, sílabes.
I us en llegeixo un del que pertany al llibre aquest, abans de continuar una miqueta més amb aquestes estructures i amb la proposta, després que us farem, de haikus en temps de guerra.
Per exemple, alguna cosa tan senzill, però tan senzillament essencial, com ens ha comentat en Carlos, com podria ser ben bé això.
Ben bé això, és un haiku.
Algú desperta de tant en tant la fera.
Malaït sigui.
El mar se oscurece.
Las voces de los patos salvajes son débilmente blancas.
No heu sentit un parell.
De dos llibres totalment diferents.
Un, de Haikus en temps de guerra, de Miquel Martí i Pol, i l'altre, que l'ha triat el Carlos, d'un altre llibre.
Escena de la literatura y la pintura. Editorial Quier, Argentina.
De totes maneres, Carlos, m'interessa una cosa.
¿Por qué lo, digamos, lo unimos o lo desfragmentamos con el silencio?
¿Por qué?
Antes comentabas, bueno, que una respuesta, no una respuesta, sino una pregunta que puede provocar el silencio,
puede ser, pues, un haiku, un movimiento o un...
¿Por qué? ¿Por qué el haiku y no un, digamos, un soneto?
Porque creo que tiene que ver un poco con el señalamiento del silencio.
La poesía es tan pequeña, tan sucinta, tan hasta estricta y ascética,
que no se refiere a sí mismo, sino a lo que lo rodea.
Al gran blanco que lo rodea, al gran silencio que lo rodea y que nos exige,
y vuelvo a repetir, que nos exige de nosotros mismos.
Es una poesía que, en cierto sentido, nos está pidiendo, nos está señalando,
que puede haber una percepción diferente de la realidad.
Una percepción no tan formalista como en general uno tiene, no tan conceptual.
Creo que pasa un poco por un reacomodamiento de la percepción de uno con respecto a lo que es la vida en sí.
Por eso creo que un poco la poesía esta señala lo simple, lo esencial y lo cotidiano
que también puede llegar a ser la vida, ¿no?
Que ojo, que lo cotidiano y lo simple no es tan fácil de encontrar, ¿eh?
Porque, a ver, si nos rodeamos de tanto ruido,
también es difícil encontrar el silencio para empezar a preguntarnos.
¿Qué os parece si escoltáis una mica de esta música que ahora mismo está sonando?
Puedo ayudar una mica de todo plegado.
Puedo ayudar una mica de esta música.
Després us parlem també una mica d'aquesta música d'un tal Estefan Mikus,
si no m'equivoco, i que es titula Estons, Pedres.
La música de las piedras.
La música de las piedras.
Ara, nosaltres hem llegit un parell d'aikus, potser que llegirem un parell més,
i us demanem, us proposem, els que us veieu en cor, els que tingueu ganes,
no que agafeu el telèfon i ens truqueu aquí inundant això d'aikus,
ai, ai, ai, ai, estaria bé.
Sino intentar hacer un propio aiku.
Intentar descifrar lo que uno siente en el simple y determinado momento del presente.
Carlos, no cal que se ciñen a la mètrica de...
La qual era, recorda-nos-lo?
Cinco, siete i cinco sílabes.
És a dir, cada línia de la aiku, cinc sílabes, set sílabes i cinc sílabes.
Es un aiku formal.
Lo que no implica hacer un aiku no formal.
Sí, sí, sí.
Perquè tampoc acaba...
Mètrica lliure.
La formalitat és aquí, un poc...
Sí, sí, sí, sí.
Sí, mireu, farem el següent, ara en triarem un ell, un jo, aquí tenim un llibre
i cada un hem triat uns quants dels que potser ens han frapat més o ens han agradat, no?
Aleshores, en llegirem un parell o tres o quatre i deixarem amb la música
i us deixarem un minut perquè construïu un aiku.
I si algú, per suposat, té ganes de participar amb la seva composició,
doncs jo ho sap, el 24, 47, 67, però és una altra història.
Sí, sí, sí, sí, sí, no cal patir.
Vosaltres ho sentiu, eh, que sí, que aquesta música nosaltres també.
Molt bé, te parece, empiezo jo con el...
El que més m'ha agradat, eh, voldria triar, que és en aquest llibre de Matsuo, baixo, bajo, baixo, baixo.
Aiku de les quatre estacions.
Les quatre estacions i el que he triat com el que més m'ha agradat
és el que pertany a l'estiu, una de l'estiu.
L'he trobat aquí a la pàgina 43, per cert.
I diu així, ei, ei, ei, ei, a mi m'ha agradat molt, eh.
Diu...
Desde la punta de la hierba, tan pronto como cae,
emprende vuelo la libélula.
Salta una trucha.
Se mueven las nubes en el lecho del río.
Estoy en Kioto, cuando canta el cucú, soñando con Kioto.
Hasta ahora solo dije disparates.
La noche y la luna luminosa.
Más alto que las alondras, descanso en pleno cielo, en la garganta de la montaña.
La habitación redonda siempre es mejor que una cuadrada.
El invierno es la exclusión.
Un viejo estanque.
Salta una rana.
Plof.
El blanco durando.
Cae la gota de agua.
De color puro.
El rayo.
Desgarrando la noche negra, el grito de la garza.
Que iba a decir, también me apetece leerlo de esta manera.
El rayo desgarrando la noche negra, el grito de la garza.
Cuando parta, déjame ser como la luna, amigo del agua.
Claro de luna.
El niño que acompaño tiene miedo de los zorros.
En este nuestro mundo, hasta las mariposas están ocupadas, buscando vivir.
Cuando el vent torni, no trobará cap arbre ni cap mirada.
Bajo el cereza en flor, nadie es extranjero.
Enrere queden els dies plàcids.
Ara tot són angoixes.
La hierba del prado se huele dulcemente bajo las sandalias.
Què us ha semblat?
Els hem dit a l'atzar o potser no, però el que sí que és cert és que els que hem dit era perquè d'una manera o d'una altra ens agradaven.
Ara, deixem una estoneta per si algú vol fer el seu aico.
Aplausos.
Aplausos.
Aplausos.
Aplausos.
Aplausos.
Aplausos.
Aplausos.
Aplausos.
Aplausos.
Aplausos.
Aplausos.
Aplausos.
Carlos, no sé si a alguien habrá hecho su aico.
Yo he hecho el mío.
A ver.
A ver.
A ver.
A ver.
El cos en pau.
Una mare agitada.
Sota un baixell de paper.
Estoy aquí sentado.
Cercando el amor.
Esta noche.
Caramba.
La Sílvia està aixecant el dit.
No, la Sílvia té una altra feina.
I vosaltres, que no heu fet cap des de casa,
mireu, ara també volem fer una altra cosa.
Us deixarem 30 segons amb silenci.
Silenci en ràdio.
Te'ls sembla, Carles?
30 segons amb silenci?
Sí, no estaría mal.
A parte, esos 30 silencios para lograr una simpleza.
Absoluta.
I a més a més en la ràdio,
que el silencio, digamos, es el enemigo, eh?
El enemigo total.
Mireu, mira com suar aquí.
Aquí comença a suar la gent, eh?
Molt bé.
30 segons mirant-te la ràdio o no mirant-te-la,
i aquesta en silenci sense que sigui cap problema tècnic.
El silenci no ho és tant si un es treu els taps de cera de les orelles.
No és un haiku, no?
Per cert, Carles, com es fan els haikus?
El haiku, bàsicament, és...
Lo ideal que se tenia que hacer és...
tenir consciència de lo que l'on està fent.
Estar en una especie de pequeño despertar simple de que, bueno,
estoy caminando, camino.
Estoy durmiendo, duermo.
Es interesante esto, no?
Porque la cuestión de estar consciente de lo que uno hace.
A partir de eso creo que uno puede llegar a tener percepciones diferentes
y originarias de cada uno.
Entonces, por ejemplo,
los haikus que nosotros hicimos era básicamente definir una situación presente,
real, concreta, pero también trascendente.
El trascendado, la hoja de papel, el silencio, el amor,
son cosas simples y esenciales,
pero de las cuales tenemos que estar conscientes de todo eso.
Al estar conscientes de una mínima parte de nosotros,
podemos llegar a ser un haiku 2, 5, 50.
Estar conscientes de lo que estamos haciendo
y estar conscientes de una mínima parte de lo que hacemos.
Y cuando estamos conscientes de una mínima parte,
podemos estar conscientes de casi todo.
Avui hem estat amb els haikus.
Us prego que si n'escriviu,
que ens els feu arribar d'una manera o d'una altra,
via correu, que potser seria la més interessant.
O que vingueu aquí.
Carlos, muchas gracias.
Adiós.
El temps no dono para más.
Simplement dir-vos que ha estat un plaer
retornar a estar amb vosaltres
i esperar que la setmana vinent continuem.
Per cert, estem treballant nos fitxatges.
Què us sembla el tema de la cuina?
Molt bé.
Passeu-vos-ho força bé.
Els controls ha estat la Sílvia.
Us ha acompanyat el Carlos amb els seus coneixements
i qui us ha parlat, un petonet, eh?
Que n'emacanegeu-ho per saber.
Adéu.
Les