Hi ha una noia asseguda en un tamboret que llegeix davant un micròfon
un fragment una mica en vitricolat d'un dels contes que formen les mil i una nits.
Només té doient una altra noia amiga seva que l'escolta acomodada en un gran puf de color blau.
L'escena té lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona del carrer de Montalegre
i és un acte més en contra de la guerra de l'Iraq.
La lectora parlarà davant del micròfon durant 15 minuts.
Quan els 15 minuts hagin passat, tancarà el llibre.
El deixarà sobre la taula d'on l'ha agafat i, segons les regles que figuren en un paper,
deixarà passar a un altre lector.
No es veu a prop cap altre candidat a seguir la lectura que no sigui la seva amiga,
però l'amiga ja ha llegit un fragment de les mil i una nits abans d'ella.
Quan sembla que la cadena s'hagi de trencar, apareix un home amb bigoti, molt ben vestit.
Agafa de la taula la versió en francès del llibre de contes, ocupa el tamboret
i, sense que aquest cop l'escolti ningú, durant un altre quart d'hora,
en llegeix un fragment triat a l'atzar.
La cadena de lectures del més cèlebre dels llibres de contes orientals es va originar
el dia que va començar la guerra de l'Iraq
i va ser una iniciativa dels treballadors del Centre de Cultura Contemporàni de Barcelona.
Si Xerresat va evitar que el soldat li tallés el coll a ella i a unes altres donzelles com ella,
gràcies a entretenir-lo durant mil i una nits amb l'explicació d'uns contes,
es tracta ara que com més ciutadans millor facin el paper de Xerresat
i recordin com mil i un anys enrere que la paraula pot tenir més força
que les armes a l'hora d'evitar desgràcies individuals o col·lectives.
Això ho hem trobat al diari El Punt d'aquest dimarts passat,
dimarts dia 8, un article signat per Manuel Cullàs.
La contra, se'n diu la contraportada del diari El Punt.
Ens ha semblat força interessant fer-ho saber perquè,
malgrat sembli que la guerra estigui a punt d'acabar,
la lluita no acaba ni acabarà.
Perquè, malgrat alguns ja es comencin a relaxar pensant que la maroja ha passat
i que els ànims s'apallgaran i la gent deixarà de sortir i de picar les cassoles,
jo penso que poden anar ben errats perquè la seva guerra pot ser que sí que estigui a punt d'acabar.
Però la lluita, la nostra lluita, continuarà.
I avui Cana Macana es vol afegir als manifestos de vaga,
de protestes que han estat envoltant tot el dia en diversos estaments,
en diversos segments de la nostra població, canviant la seva sintonia.
La nostra protesta és aquesta.
No posarem la sintonia habitual de Cana Macana, que potser l'entrarem al final,
sinó que la substituirem per una que ben segur li faria retorçar les entranyes als budells,
el mateix amo del bigoti, perquè encara que ell s'ho esperi, s'ho espensi, s'ho pensi i ho desitgi,
Espanya pot ser que sí que s'ho espanya, vaya bien, però el nostre món no va del tot bé.
No tengo ni un puto duro, estoy en la puta calle,
me he quedado sin culpilo, no he pagado la hipoteca,
han estropiado mi casa y casi voy al talego.
Acuerdos de sindicatos, de gobierno y empresarios,
me han dejado sin el paro.
Trabajando muy jodido, cuando me iban a hacer fijo,
fijo, que me han despedido.
Y es que España va muy bien, va muy bien para los de siempre,
para el banquero, para el alcalde y para nuestro presidente,
pero mal que se lo curra, todo sigue igual de mal,
no nos toques los cojones,
iros todos a mamar.
Recortar gastos sociales, apretando al pensionista,
repatriar al inmigrante.
Es política de ricos, empresarios y banqueros,
multiplican su dinero.
Enriqueces al que tiene, al que no tiene detienes,
cuantos perros obedientes.
Cuando pasen cuatro años y lleguen las elecciones,
va a votar su puta madre.
Y es que España va muy bien, va muy bien para los de siempre,
para el banquero, para el alcalde y para nuestro presidente,
pero mal que se lo curra, todo sigue igual de mal,
no nos toques los cojones,
iros todos a mamar.
Ya ves, este gobierno te da la oportunidad
de cerrar la boca y de ponerte a mendigar,
queremos igualdad en la energía y fraternidad.
A la tumba de Lutut y nos vamos a emborrachar,
buscando la manera de poder resucitar
ideas anarquistas que le entreguen al pueblo el poder.
Ideas anarquistas que le entreguen al pueblo el poder.
Ideas anarquistas que le entreguen al pueblo el poder.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No m'ha semblat sentir-ho bé, deien hasta les pelotes de tanta pe, de tanta gaviota, sí, potser sí, però també deien hasta les pelotes de tanto punyo, de tanta rosa.



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!











Fins demà!








Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
va entrar!
Fins demà!
va agafar!
Fins demà!
Fins demà!
I va pujar!
I va pujar!
I va alçar el vol en direcció al llac!
Ají que va veure la nena?
Encara va agafar més embranzida i s'hi va llençar amb picat!
En Nataja se'n va adonar!
La bruixa ja gairebé era al seu damunt!
Va tenir el temps just de tirar a terra la pinta màgica que ja duia ben agafada la mà!
I així que hi va tocar va aparèixer una barrera d'arbres altíssima que la bruixa no va poder evitar
L'escombra es va fer miques
I la bruixa va quedar tan mascegada que no es podia ni aixecar
Diuen que aleshores, mig plorosa, va remugar si fa o no fa aquestes paraules
Ai, la tovallola, ai, l'escombra, ai, la pinta, ai, els meus companys fidels
I renquejant va agafar el camí contrari al de la seva cabana
I diuen que va marxar per sempre més
I que des d'aleshores la gent dels voltants del bosc van poder viure en pau, feliços i menjant anissos
I la nataixa i la seva mare
Doncs també compten que la nena va anar a buscar el metge
I que l'endemà al matí ja érem tots dos al capçal del llit de la mare
Que aviat es va curar
Quan el pare va tornar no s'ho acabava de creure
Però la veritat va ser que per anar a la ciutat
Ja podia agafar les dreceres i...
Així d'aquesta manera
Ser molt més aviat a casa
I vet aquí un gat
És que, esclar
Vet aquí un gos
En aquest cas dos
I el conte
Ja sa ben fos
Natàixa i la Bruixa
És un conte popular en rus
Que he adaptat la Núria Tomàs
I amb unes il·lustracions precioses
També de la Núria Tomamàs i Mayoles
M'he equivocat una mica
L'adaptació és de Pere Martí i Bertran
I els dibuixos són de la Núria Tomàs
El podeu trobar a les publicacions de l'abadia de Montserrat
Després potser us explicaré una miqueta
Algunes quantes característiques d'aquesta Bruixa la va ballagar
Perquè tot i que en el conte avui es digui que volava en escombra
Jo us puc ben assegurar que va ballagar no sempre vola en escombra
Té un altre estri molt més efectiu
I que sembla una mena de coet
Però després jo ho explicaré
Perquè avui ja sabeu que sempre es porta una cançoneta després del conte
Doncs la cançoneta d'avui és d'un grup que es diu
La Salseta del Poble Sec
I que tenen una cançó també adaptada de la música popular
Que tot seguida segur que reconeixereu
Perquè alguna vegada el pare o la mare us l'encantada
Em pinxo, va dinar, em panxo
Vols que et punxi amb un punxó
I em panxo, va dinar, em pinxo
Punxem però la panxa no
Em pinxo, va dinar, em panxo
Vols que et punxi amb un punxó
I en panxo, va dinar, em pinxo
Punxem però la panxa no
Es veu que el pinxo
No el vol punxar
Té por que el panxo
Se tornarà
La, la, la, la, la
La, la, la, la
Si el panxo va
Pot ser rebre
Pot ser rebre
I jo per això
No dic res
Quan passen aquestes coses
Sempre em faig el desentès
I jo per això
No dic res
Quan passen aquestes coses
Sempre em faig el desentès
Em pinxo, va dinar, em panxo
Vols que et punxi amb un punxó
I en panxo, va dinar, em pinxo
Punxem però la panxa no
I en panxo, va dinar, em panxo
Vols que et punxi amb un punxó
I en panxo, va dinar, em pinxo
Punxem però la panxa no
I en panxo, va dinar, em pinxo
Ja es veu que el pinxo
No el vol punxar
Té por que el panxo
Se tornarà
La, la, la, la, la, la
La, la, la, la
Si el panxo va
Pot ser rebre
Jo per això
No dic res
Quan passen aquestes coses sempre em faig el desentès.
Jo per això no dic res.
Quan passen aquestes coses sempre em faig el desentès.
I em pinjo, i em penjo, la panxa no es va empunchar.
I em pinjo, i em penjo, la panxa no es va empunchar.
El pinjo, el panxo segur que alguna vegada l'heu cantat.
I si no l'heu cantat, us l'han cantat o l'heu sentit cantar.
Oi que sí?
Jo veureu, és fàcil.
Sembla una miqueta en aquells jocs dels embarbussaments
que l'altra setmana ja vam començar.
I avui, mira, vulguis que no, aquest embarbussament del pinxo
li va dir al panxo, vols que et punxi amb un punxó?
I al panxo li va dir al pinxo punxant, però la panxa no.
Doncs ja ens serveix com a embarbussament.
Avui no hem fet l'endevinalla.
No, no, no. Avui l'hem deixat d'estar.
Sabeu per què? Perquè d'aquí una estoneta, d'aquí una estoneta,
ara ja quan vosaltres, els més petitats, potser siguereu al llit,
avui tindrem una altra vegada
aquell home que camina i camina i camina i camina
i que continua caminant fins i tot quan està assegut,
perquè ja sabeu que aquí la ràdio ens porta les seves experiències,
les seves anècdotes, els seus coneixements del món del Camino de Santiago.
Sabeu aquella ruta tan llarga, tan llarga, tan llarga,
que és tan plena, tan plena, tan plena de contes i històries
que si ens les poséssim a explicar totes no sé si acabaríem mai.
N'hi ha, n'hi ha, n'hi ha, n'hi ha per omplir ferrades i coells i,
jo què sé, galledes, de tot.
Però avui ja veurem què és el que ens portarà el Miquel,
que d'aquí una estoneta a aquí d'una estoneta estarà amb nosaltres.
Potser algun dels pares ja té ganes de sentir-lo
perquè ja em van dir que fa algunes quantes setmanes l'enyoraven
perquè jo sé de moltes persones que tenen ganes d'agafar aquest camí.
Però bé, abans havia dit que avui us havia portat la bruixa Baba Iagai
i que sabeu que ens visita de tant en tant el nostre programa
i que us he dit també que és una bruixa molt especial
perquè tot i que avui en aquest conte volava amb escombra,
habitualment no vol amb escombra.
l'escombra habitualment va muntada dins d'un morter,
un morter molt gran, d'aquells de picar blat i de picar gra.
Un morter altíssim, ella s'hi posa dins i amb la mà de morter
l'utilitza de timó per dirigir-se on ella vol anar.
I l'escombra, que també la té, com totes les bruixes,
l'utilitza per esborrar les petjades que deixa al darrere.
Feu la prova, demaneu-li al pare o a la mare
que us ensenyin el morter, si n'hi ha a casa,
i en tot cas el mini pímer també serviria.
Ha, ha, la batedora també podria servir dintre del got per batre.
I com podria ser que va ballegar pogués volar amb aquelles coses?
Ah, potser sí que és veritat que la va ballegada avui en dia va
amb una batedora, amb una mini pímer.
I per què no? Els temps canvien, veritat?
Ja podria ser que les bruixes d'avui en dia estiguin electrificades o empilades.
Sigui com sigui, ho deixem per avui.
Sí? Escolteu, suposo que ja heu encès la llum, apagat les espelmes,
retirat les olors i que ja us heu rentat les dents
i amb el pijama aneu fent petons per tot arreu, sí?
Doncs venga, jo també us em vull donar un de petó.
Molt fort, molt fort, molt fort.
I fins la setmana vinent no, eh?
Que ens sembla que és festa, és dijousant.
Fins l'altra setmana, sí?
Molt bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
És cert que la caputxeta hi havia perdut la virginitat abans d'ensopegar amb el llop?
I parlant de llops, el fet que a Bufan només se li hagués resistit la casa de Tochos
té res a veure amb pressions de la indústria del ciment?
A Cana Ma Cana no et desvetllarem cap d'aquests misteris,
però et proposem una hora d'allò que atua't sobre imaginació.
Ens acompanyes?
Els dijous, de nou del vespre fins les 10, a Tarragona Ràdio.
Cana Ma Cana!
I avui continuem, tal com li deiem als petitets i sense ja pausa,
amb el camí que ens portarà als peus de l'apòstol.
Bona nit, Miquel.
Hola, bona nit.
Ara feia algun temps que t'enyoràvem.
Sí, sí, sí.
I tal com ho deia abans, que hi ha alguna persona que està matent les teves anècdotes,
els teus comentaris.
Com ho portem avui?
Ho portem bé.
A veure si tenim temps d'arribar-nos almenys fins a la ciutat de Lleó,
que és una fita de les més importants del camí.
Però, en fi, dependrà de si ens enredem a explicar moltes històries i moltes anècdotes
o fem una mica de camí ràpid.
Per cert, dient el que acabes de dir d'enredar,
jo crec que com que avui tenim més temps que de l'habitual per aquesta secció,
perquè mirarem de cloure el programa amb la secció de...
Que si algú està interessat en trucar-nos i fer alguna pregunta,
algun interès que tinc en particular sobre el camí de Santiago,
avui està obert a qualsevol d'aquestes necessitats.
és el 977-24-4767,
per si algú que li vulgui fer alguna pregunta al Miquel,
bé sigui a tall d'anècdota,
o potser perquè tingui algun interès com bé sigui fer el camí.
Ja ho sabeu, 24-4767,
Cana Macana, Taragona Ràdio,
avui la secció del Camí de Sant Jaume.
Miquel, d'on sortíem?
Sortíem de Carrion de los Condes,
encara a la província de Palència,
si no recordo malament, és a la ciutat on vam arribar.
És una ciutat plena d'història,
com tota aquella terra de Castella,
i sobretot d'història medieval,
que és quan va tenir el seu gran auge aquell país.
Allà hi va néixer el marquès de Santillana,
el versificador, el poeta.
Era una ciutat que en el context del Camí de Santiago
era molt important perquè havia arribat a tenir
fins a set hospitals de peregrins.
Avui en dia en té un,
i el dia que jo hi vaig anar recordo que era ple
i em va tocar anar a dormir, per sort meva,
al convent de les Clarisses,
que està a l'entrada de la població,
és a dir, vaig haver de tornar enrere,
i vaig dormir aquella nit molt bé,
pagant una miqueta més, com és natural,
que en els alberts,
que quasi de sempre són gratuïts,
o a base de la voluntat,
però vaja, ningú s'arruïna.
Vaig dormir molt a gust en aquest convent,
que a mi m'emocionava pensar que havia acollit
Sant Francesc de Cis,
Pellegrí, entre altres molts personatges,
uns il·lustres i els altres anònims.
Aleshores, en aquest convent,
recordo que la monja,
la germana portera,
era una velleta molt velleta,
molt simpàtica,
molt carinyosa amb els que arribàvem allà fatigats,
que tenia 90 anys,
i duia 76 anys tancada en aquell convent.
76 anys.
Sí, sí, tot a...
Des dels 14.
Des de...
74, perdó, des dels 16, sí.
M'hi he explicat malament,
però vaja, no ve d'aquí.
I havíeu de veure amb quina alegria ens rebia
i amb quina...
Sí, amb quin carinyo, eh?
Ens va atendre molt bé,
i vam estar estupendament dormint en aquell alberg.
En aquell alberg, que de fet és el convent.
La població de Carrion de los Condes,
hi ha una església,
jo sempre us parlo dels monuments
més destacats de les poblacions,
perquè, clar,
el Camí de Santiago també és un camí d'art i de cultura,
entre altres moltes coses.
I no puc deixar d'anomenar
aquelles fites artístiques
perquè el camí n'està ple.
I si les haguessin de dir totes,
no acabaríem mai,
però en dic unes quantes.
A Carrion tenim Santa Maria del Camino,
que és del segle XII,
que té nombroses figures de pedra,
esculpides que representen un miracle molt important
en la història d'aquelles terres,
i també en la història del Camí de Santiago,
que és el miracle de les donzelles,
que no és més que la representació de la redempció
d'un tribut molt humiliant
que Castella havia de pagar als reis moros,
que era entregar-li cada any 200 donzelles.
Ens sembla que eren 200 donzelles.
En aquell temps hi havia 200 donzelles, eh?
Jo podria dir com aquell...
Però hi havia alguna vegada en família vírgenes?
Ens sembla que era en Jardí al Poncela.
Bé, en aquell temps es veu que n'hi havia moltes.
Bé, el cas és que,
en el moment que s'estava fent el pagament d'aquest tribut,
amb gran dolor per part de les donzelles
i dels familiars de les donzelles
i dels nobles que havien de pagar aquest tribut tan humiliant,
es van escapar uns toros
i van atacar per miracle de la verge
només en els moros que anaven a cobrar el tribut,
a endur-se les noies,
i en canvi va respectar totalment els cristians.
Això és un miracle més, en aquest cas, de la verge del Camí.
Després tenim una església de Santiago
que l'anomenaré només per una cosa.
Bé, és una església que va ser devastada
a la guerra dels francesos
a començaments del segle XIX,
però després va ser restaurada
i bastant ben restaurada.
Però de l'original es conserva un fris
amb els 12 apòstols,
amb 24 figures que representen els diversos oficis
i, sobretot, un inoblidable pantocràtor,
un crist amb majestat majestàtic
d'una antiguetat i d'una simplicitat,
però al mateix temps d'una força
que qualsevol que tingui un mínim sentiment
es queda bocabadat davant d'aquella figura,
concretament d'aquella figura.
Al sortir de Carrión dels Condes
tenim ocasió de trepitjar calçada romana,
concretament la via Trajana,
que la via Trajana era la que anava de Bordeus a Estorga,
que hi havia un ramal que era de Tarraco, també a Estorga,
això en aquell moment que vaig passar per allà
jo no ho sabia, però després m'he informat,
i aquesta via Trajana ens porta a petites poblacions
perquè ja després, fins a arribar a Sagún,
que és la província de León,
es troben molts petits pobles.
El següent era Calzadilla de la Cuefa,
el nomeno perquè jo allà hi vaig per noctar,
però em va tocar anar a dormir a un hotel,
o en una espècie de fonda,
perquè l'alberg estava en unes condicions lamentables.
No tots els albergs estan en molt bones condicions.
La major part sí, cal no espantar-ho.
Exactament, no hem d'espantar-ho.
A Calzadilla de la Cuefa?
A Calzadilla de la Cuefa hi havia un alberg,
vam treure el nas per allà,
i estava veritablement en molt males condicions,
i quasi bé abandonat.
Aleshores ens va tocar anar adormir a la fonda.
En aquells moments no hi havia ningú,
jo no et sabria dir si estava vagilat.
Tinc entès que després,
jo et parlo d'uns fa uns quants anys,
però tinc entès que després l'han arreglat,
o n'han fet una altra de nou,
això jo no t'ho sabria dir.
Bé, una miqueta més enllà,
els noms d'aquelles poblacions,
a mi em feien molta gràcia,
Calzadilla de la Cuefa,
després Terradillos de Templarios,
això només ho nomeno en el sentit
que la persistència de l'ordre del temple,
allà, si més no, amb la toponímia,
continua sent molt forta,
ja sabem que són aquells frares guerrers,
Aquí vaig dormir jo,
a Terradillo de los Templarios.
Mira, doncs jo hi vaig passar rebent.
I em va agradar,
em va agradar estar aquella nit allí
perquè, entre altres coses,
vam fer una caragolada.
Ah, molt bé.
Ah, molt bé, molt bé.
Aquesta no te la pensaves, tu.
No, absolut.
Bé, després,
recordo que després de Terradillos
hi havia Sant Nicolàs del Real Camino,
també el nomeno només per un fet,
perquè Sant Nicolàs del Real Camino
és ni més ni menys
que el patró dels pelegrins de Santiago.
Això és un fet que no es divulga massa.
Semblaria que podia ser el mateix Santiago,
el mateix Sant Jaume,
doncs no.
Doncs no.
El patró dels caminants
és Sant Nicolàs del Real Camino.
I ja de seguida entrem a la província de Lleó.
La primera població que es troba,
o almenys la primera població important
que es troba a l'entrada de la província de Lleó
és Sagún.
Sagún és molt important
i ho va ser-ho més en l'antiguetat,
però vaja,
ara en aquests moments
és una capçalera de comarca important
amb molta vida.
I aquesta població té aquest nom
per una raó que ara us diré,
que és que hi foren martiritzats
els sants primitiu i fecunt.
D'aquest martiri,
d'aquest últim sant
que he anomenat Sant Facún,
la població primitivament
es va dir Sanctum Facúndum.
Sanctum Facúndum amb el temps
va esdevenir Sant Facún,
després Sa-Fagún
i últimament es va fer més fàcil encara
Sa-A-Gún,
amb una A aquí intercalada.
És un extraordinari seguit
de temples mudègers
que són els que van construir
com ja sabem els moriscos
o tagarins,
em penso que en català
també es podien dir tagarins,
que no eren res més
que els que conservaven
la seva religió
i molts dels seus costums,
però tots ells estaven
al servei de senyors cristians.
Aleshores, el seu estil era,
i ha quedat així per sort nostra,
una amalgama entre els arts islàmics
i cristià, no?
Si bé tot ho feien amb maons
com a element principalíssim
dels seus treballs.
L'alberg de Sa-Fagún
és un dels que m'ha deixat millor record.
Jo diria que és un alberg quasi bé de luxe.
En fi, estic exagerant una mica,
però vull dir que no hi falta de res.
és magnífic, és nou,
no ho deu tenir 10 anys.
És un alberg que també,
com a curiositat diré,
que està ubicat en una església,
l'església de la Trinitat,
molt ben reconstruïda,
i que a la planta baixa
hi té un auditori magnífic,
un auditori digne dels millors auditoris,
de les millors ciutats,
que porta el nom d'un fill
que ells consideren il·lustre
de la població de Sa-Gún,
però que és un fill contemporani.
És el gran actor de cinema
i de teatre també,
però sobretot de cinema,
Carmelo Gómez.
I aquest auditori es diu
l'Auditorio Carmelo Gómez.
Jo el dia que hi vaig ser,
vaig tenir la sort, a més a més,
que coincidia amb un concert
d'una orquestra sinfònica juvenil internacional
i ens van oferir unes peces magnífiques,
almenys molt del meu gust.
Allà arribàvem els pelegrins fets pols
i a mitja tarda va començar aquest concert
que el recordo amb molt de carinyo.
A la sortida de Sa-Gún,
perquè no ens podem extendre massa,
perquè té moltes altres coses molt hermoses,
però el temps se'ns tira a sobre,
a la sortida de Sa-Gún sí que avui,
no vull deixar d'anomenar,
una plana fèrtil que hi ha al costat del riu Cea,
que és el riu principal de la població,
on es va produir,
diguem-ne entre cometes,
el miracle dels pollancres de Carlemany,
que tu segurament en deus haver sentit parlar
i alguns dels nostres oïdors tal vegada també.
Per si no fos així,
jo explico que el dia abans d'una batalla
que es considerava,
i efectivament fou importantíssima,
una batalla capital amb els moros,
com sempre, amb el rei Aigolan,
em sembla que era,
els guerrers cristians
que havien de participar en aquella batalla,
així que es fes de dia,
es van posar a dormir en aquesta plana fèrtil
que acabo d'anomenar,
i van plantar les seves llances al terra.
Aleshores, durant la nit,
les llances de tots aquells cristians,
guerrers cristians,
que havien de morir en la batalla,
van florir,
i van aparèixer,
o fer-se de dia,
plenes de fulles i de ramatge.
Aleshores, van tallar les llances
arran de terra,
i van anar a la batalla,
però aquestes 40.000 llances
que van esdevenir arbust o arbre,
significava que 40.000 cristians
havien de morir en aquella batalla.
Entre ells, el pare de Rotllà,
del que havíem parlat
amb anteriors emissions.
Era al principi, sí.
Això mateix, al principi de les nostres emissions.
També va morir el cavall de Carlemany.
Bé, des d'aquella època,
diu la llegenda o la tradició,
que la gran quantitat d'arbres
que hi ha de pollancres
es deuen en aquest miracle.
En aquest fet.
En aquest miracle,
donem-ho per bo.
Aleshores,
continuem caminant
en direcció a la capital
a la que pretenem arribar,
i a dreta i esquerra
veiem una edificació
que aquí a Catalunya
no és gens usual,
que és els colomars.
Colomars de Toba i de Mahó.
No sé si tu ho tens present
que quan vas fer el camí
es veuen unes edificacions
de forma cilíndrica
o de forma polièdrica,
de forma de cub escapçat,
i allà és un criador de coloms.
Són els colomars.
Passem per un poble petit
que es diu Bercianos del Real Camino.
També ho nomeno només
pel fet que Bercianos
és perquè aquesta població
ho feu fundada
per no sé quin rei,
ni sé en quin segle,
en fa molts, per descomptat,
i va ser poblada
amb habitants del Bierzo,
que es diuen Bercianos,
i així li va quedar el nom
a la població.
A continuació,
n'hi ha una altra de població
que aquesta a mi em fa molta gràcia,
que és Calzadilla
de los Hermanillos.
Això té la seva explicació,
també.
La calçada principal,
que era el Camí de Santiago,
doncs tenia en alguns llocs
alguns ramals secundaris,
en aquest cas podrien dir
una calzadilla,
i concretament a Sagún
hi havia una comunitat
de frares
que atenien els pelegrins
i van fer una espècie
d'avanzadilla
de frares menors
o de llecs,
de gent que encara
no tenia els hordes majors
i aquests també atenien
en els pelegrins
que s'arribaven
per aquella calzadilla,
que feien una mica
de drecera.
I aleshores, clar,
aquests no eren uns frares
principals,
sinó que eren menors.
Per tant,
la calzada era una calzadilla
i no era de los hermanos
sinó de los hermanillos.
M'ha fet gràcia
explicar-ho
pel joc de paraules
que té l'idioma, no?
I seguidament,
si no recordo malament,
població mitjanament important,
però vaja,
cap gran cosa,
és el Burgo Raneros.
El Burgo Raneros
no és res més
que un burgo,
com podríem dir
un agregat
de Sagún encara,
no està massa lloc,
massa lluny,
i és el lloc
on...
és un burgo
que va fer construir
i habitar
un dels reis
medievals,
però t'estic parlant
del segle XII,
probablement,
màxim del XIII,
que...
li agradaven molt
les granotes,
les cuixes de granota,
les ances de rana,
diríem,
i aleshores allà
com que hi ha uns tolls,
hi ha uns vessals
que produeixen
moltes granotes,
i jo ho recordo
perquè quan passàvem
pel costat dels tolls
el concert de les granotes
era aixordidor,
aleshores ell va ordenar
que unes famílies
s'instal·leixin
en aquell burgo
i es cuideixin
que al rei
no li faltessin mai
les granotes,
i d'aquí va quedar
el...
Quedem-nos al Burgo Raneros
perquè s'afegeix
un pelegrí o una pelegrina
al nostre viatge.
Hola, bona nit.
Hola, bona nit.
Com estem?
Molt bé.
Què ens dius el teu nom?
Núria.
Hola, Núria.
Hola.
Què tal?
M'imagino que deus
voler parlar amb Miquel, no?
Alguna pregunta,
algun comentari,
alguna requeficació?
Sí, un parell de preguntes.
Vinga, doncs va.
Vinga, Núria,
ets pelegrina, Núria,
o ho has estat?
Sí, una mica, una mica,
iniciada.
Has tocat ja el camí de Santiago?
No.
No?
Doncs vinga, a veure,
que el Miquel te'l farà tocar,
ja veuràs.
Molt bé.
Pregunta.
Digues, Núria, bona nit.
Sí, bona nit.
Mira, li volia preguntar
a veure a vostè com disfruta més,
si fent el camí
o fent tot aquest meravellós
recull històric geogràfic
que ens està fent escoltar ara,
els lluïdors?
Doncs jo diria que el camí
de Sant Jaume,
com tot viatge,
no deixa de ser un viatge,
té tres actes
i jo tots tres els considero
molt interessants
i molt del meu gust,
que és la preparació,
l'execució amb si
i després l'explicar-ho.
Jo, com que soc una miqueta xerraire,
ja m'ho noteu,
potser l'explicar-ho
m'omple quasi bé tant
com el fer-lo.
No sé si amb això
contesta la vostra pregunta.
Molt ben contestada.
És de fer-ho.
Doncs moltes gràcies.
Li volia fer un altre,
que és ja més bàsic,
així que ja no té res
a veure tant amb el viatge,
potser que si ens podia donar
els elements bàsics
que vostè porta
dintre la motxilla.
Sí, això ho vam donar
en un dels primers programes.
Però no està gens malament
anar-ho recordant, eh?
No, però jo diria
si a vostè no li sembla malament
i és uïdora del programa,
la propera intervenció
repetiré una mica
el que ja vaig dir
en el seu moment.
Perquè ho vaig dir
d'una forma una miqueta
enrabassada,
perquè ens enredàvem
amb el director del programa,
amb l'Agust,
que també és Pellegrí,
a aturar-nos a parlar
d'algun element concret,
potser del bastó
o de les sabates
o del barret
o de la petxina.
Tot això són elements
que formen part
de l'equipatge
del Pellegrí.
Però, clar,
el que vostè em pregunta
i que jo li contestaré
amb molt de gust
a la propera intervenció meva
és la qüestió
de la roba,
la qüestió
de la farmaciola,
la qüestió
del calçat
i la qüestió
de la roba de dormir,
el sac de dormir
i tot això, no?
Molt bé.
Doncs el seguirem escoltant.
Amb molt de gust
la complauré.
D'acord, doncs,
moltes gràcies.
Una cosa més.
Gràcies per trucar.
No, Agus, res més.
Res més, doncs,
escolta'm,
gràcies per trucar
perquè això està bé
que ens preguntin coses.
D'acord.
Ves,
t'està preparant
per la pròxima
que la motxilla
i que sigui petita
l'ompliràs ràpid,
ja ho veuràs.
Vinga, bona nit, Núria.
Vinga, bona nit.
Déu, i continua el Miquel.
Ens havíem quedat
al Burgo Ranero.
Al Burgo Ranero
amb aquelles famílies
que es cuidaven
que en el rei
no li faltessin granotes.
Bé,
em sembla recordar
que després ja
només,
abans d'arribar a Lleó,
només hi ha
Mansilla de les Mules,
que és una ciutat,
vaja,
crec que és ciutat
o vila
molt important encara,
també perquè està
només a uns 15 quilòmetres
de Lleó,
de la capital,
i que havia estat
importantíssima
en el seu temps,
es diu Mansilla,
faig l'esment
que sembla ser
que és Mano en silla,
o sigui,
l'escut de la vila,
recordo que hi havia
una cella de muntar
amb una mà a sobre
i podria ser
Mano en silla,
no?
Mansilla,
i de les Mules
no cal quasi explicar-ho,
tenia una gran importància
ramadera
i es feien unes,
em penso que encara
es fa unes fires
i uns mercats
molt importants.
Mansilla de les Mules
és,
es distingeix
per la seva muralla,
la muralla
és impressionant,
és extraordinària,
havia de veure
aquella gent
com es fortificaven
per no ser atacats,
crida l'atenció
que les muralles
en la seva gran part
estan compostes
de la pedra
del propi riu Esla,
que és el que travessa
la ciutat,
que ells en duen morillos,
però que de morillos
res,
seran morazos
en tot cas,
perquè són
unes pedres immenses,
uns pedrons,
sí,
uns pedrons
que constitueixen
la muralla.
i tot seguit,
al cap d'uns 15 quilòmetres,
arribem a Lleó,
que Lleó,
quasi que no caldria
parlar res de Lleó
perquè qualsevol guia turística
ens en parlarà,
però cal esmentar
i que siguin
tres o quatre coses principals.
Igual que Roma
va néixer
com a guarnició militar,
guarnició militar
de la legió
sèptima
germànica.
Hi ha una església
a la població
precisament
dedicada a Sant Marcel,
que era un santurió
màrtir pel seu cristianisme
d'aquesta legió.
Hem d'esmentar
ni que sigui de passada
la Real Basílica
de Sant Isidoro,
el bisbe sevillà,
que Imerich Picó,
el cronista primer
o el més important
del camí
del que ja vam parlar,
que havia escrit
el Còdex Calixtinus,
va anomenar-lo
com un dels quatre
sepulcres més importants
del camí,
que eren
aquest de Sant Isidoro
de Sevilla,
Santo Domingo
de la Calzada,
que ja hi hem passat
i ja n'hem parlat,
Sant Facundo
i Sant Primitiu
de Según,
al qual ens hem referit
avui,
i el propi Santiago,
el propi apòstol.
Aleshores,
aquí en aquest magnífic edifici
hi ha el Panteió Reial
on hi ha enterrats
23 reis
de Castella
i Lleó
i un sostre
amb pintures
al trem
importantíssim
fins al punt
que és conegut mundialment
com la Capella Sixtina
de l'Art Romànic.
La catedral
quasi que no hauríem
de dir res
però s'ha de dir
que és una joia gòtica
quasi bé inigualable
especialment
els seus finestrals
que en té
més de cent
i l'Hostal San Marcos
que havia estat
un antic hospital
per a pobres
i pelegrins
i en fer
amb un Santiago Matamoros
a fora
a l'exterior
amb vieires
amb crufeiros
és a dir
que la seva relació
amb el camí de Santiago
és constant
i permanent
com a edifici civil
nomenarem
Casa Botines
del 1891
que és un dels tres únics
grans edificis
que el nostre
Antoni Gaudí
va construir
fora de Catalunya
els altres
com ja deu saber
molta gent
de la que ens escolta
són
el Capricho
de Comillas
a Cantàbria
i el Palau Episcopal
d'Estorga
Se'ns va acabant
el temps
i hem arribat
a León
Escolta
hi ha una cosa
de León
que tu clar
sempre fas
aquest recorregut
magnífic
històric
que erudit
i
bé
hi ha una altra història
les entrades
a les grans urbs
a les grans ciutats
León
Burgos
Burgos
León
les entrades
i les sortides
són horribles
Burgos és horrible
i León
Déu-neu-nel
la sortida
la sortida
la sortida
de León
per tots els que camineu
o voleu caminar
us hem d'advertir
que quan hi ets
és molt bonic
arribar als pobles
és molt bonic
però es xafa
molt l'asfalt
també
no sé com la recordes tu
principalment
la sortida de León
la recordo malament
és esgotadora
o l'entrada a Burgos
que és terrible
pitjor
jo sé de gent
que fins i tot
agafen autobús
a l'entrada
saps aquell barri
que hi ha
a l'entrada
agafen autobús
per anar-se'n fins al darrer.
Villafria, em sembla que es diu.
És com si fos un nucli urbà immens
que sembla que passis per fàbriques.
Sí, urbà i industrial, també.
I em sembla recordar que vaig esmentar
quan vaig parlar de Burgos i de Villafria
baixant de Sant Juan de Ortega,
que em sembla que són 6 quilòmetres o 6,5
d'un asfalt constantment repetit.
I no tan sols asfalt, sinó l'empedrat
de la cera per la qual et veus obligat a caminar,
sempre igual, d'una monotonia duríssima.
Miquel, abans la Núria s'ha demanat allò
i és una petició totalment pràctica,
que és com s'esforceix la motxilla,
que és força peculiar, perquè tot s'ha de comprimir,
perquè ja ho ha dit el que m'he de Santiago,
tota aquella cosa que no et posis durant 3 dies
ja la pots tornar cap a casa, que no et servirà,
exceptuant, per suposat, l'impermeable,
que el temps és imprevisible
i en qualsevol món pot caure un xàfec.
En pròximes edicions,
el Miquel portarà aquí la motxilla virtual,
la desmanegarem,
sense anomenar excessives marques,
però mirarem de dir-vos tot allò que és imprescindible,
i també en pròximes edicions mirarem de parlar una mica
de les lesions més comunes que n'hi ha als caminants,
en tenen,
i brutals, perquè moltes vegades qui més vol córrer,
més tard arriba,
i així és,
cada vegada s'ha de marcar el seu ritme i pensar que
la fi, perdó,
és el fi,
és el final,
la fi és el final,
exactament,
i la veritat és que
caminant s'arriba,
corrent es pot arribar,
però no està a l'abast de tots.
No, no.
Pot ser una cursa atlètica,
ben segur,
però el que sí que és veritat és que
és un camí per pensar-s'hi,
per fer-lo i fer-lo bé.
Per fer-lo i fer-lo bé i omplir-lo.
Escolta,
se m'acaba de passar una altra cosa,
la Núria ha trucat,
i se m'ha fet un pensament,
la Núria segurament és una persona que camina,
com a mínim el seu interès està bé en aquest aspecte,
proposo a tots els que sigueu
pelegrins d'una manera o d'una altra,
no cal anar a Santiago per ser pelegrí,
bé, sí,
són pelegrins els que van a Santiago,
o els que camineu
i feu rutes un pèl llargues,
jo què sé,
potser la ruta del Císter,
com van venir una vegada els de la Xiruca,
com bé puguin ser els que se'n volen anar a Montserrat,
els que van anar a Montserrat o qualsevol altra ruta,
per què no us truqueu i no se'ls expliqueu?
Sí?
Què us sembla?
Doncs aquí us estarem esperant,
a Cana Macana.
Miquel,
ha estat un plaer,
hem arribat a León, eh?
A León,
sí,
ha estat un èxit.
No t'ho pensaves.
Hem fet una llarga etapa,
que ella de l'Espanya va bé.
Esperem no haver-la de posar més sovint.
Escolteu,
heu estat avui caminant fins a Santiago,
hem arribat a León.
Ens ha acompanyat una miqueta en el camí
la nostra amiga Núria.
Esperem que us incorporeu també vosaltres
en aquest viatge que no deixa de ser-ho,
que és Cana Macana.
El dijous vinent,
el dijous sant,
em sembla que no hi ha programa.
Ho passarem l'altre dijous
i nosaltres continuarem amb la nostra cingladura.
allà on el vent del nord ens porti.
Ei, Cana Macana i Geu,
força bé.
Allà al darrere de la peixera,
portant aquesta nau a bon terme,
en Lluís,
i qui us ha parlat,
Lagos.
Molt bona nit.
Noi viagera.
Noi viagera.
Noi viagera.
Noi viagera.
Noi viagera.
Bona nit.
Iagera.
Iagera.
Noi viagera.
Noi viagera.
Noi viitja.
Fins demà!
Fins demà!