CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
El Club Bàsquet Tarragona es va fundar l'11 de setembre de 1978.
La Diada Nacional de Catalunya té, doncs, una gran significació dins la vida del CBT.
Però com neix el Club Bàsquet Tarragona?
Podríem dir que va ser un part una mica dolorós.
El Nàstic disposava d'un sènior masculí que havia de jugar a la tercera divisió nacional,
la primera categoria de Catalunya.
A finals del mes d'agost, el president Antoni Boquet diu a l'entrenador Jesús San José
que tres exjugadors del Nàstic, ara el Vendrell, volen tornar.
Quan la resta de jugadors saben els noms, Joan Domènech, Joan Boquet i Pavo Espinosa,
suposen i diuen que l'equip ja està tancat i això obligaria a donar baixes.
Després de diversos dies de reunions, discussions i punts de vista molt llunyans,
un grup de jugadors decideixen abandonar el Nàstic.
Abandonar-lo per anar a crear un nou club.
Això succeeix el 9 de setembre i dos dies després, a l'empar del CIM, club integral mixta,
presidit aleshores per Francesc Vives, constitueixen el Club Bàsquet Tarragona.
Val la pena avui recordar aquells exiliats del Nàstic que van constituir el nou club.
Pere Ferrer, Pere Tobilla, Xavi Mas, Rafa Pintado,
que tots ells esdevindrien amb el temps presidents del club,
juntament amb l'entrenador Jesús Sant José
i el posterior periodista de bàsquet Patxi Saracho,
el polivalent Joan Ruiz,
l'actuat gerent Moncho Martínez,
amb Nito Tarragó, Pere Albert Oliver,
Vicente Vescalzo, Joan Boada,
Josep Antoni Córcolés,
Xavi Moltó, Eduard Tarnal,
Jordi Escrivà, que va posar a disposició
pel nou club la discoteca CIE dels seus pares,
Sebastià Navarro i Francesc Colomar.
D'immediat,
varen decidir els colors,
evidentment van fugir pel vermell
i es van inclinar per un color de mar,
com és el blau.
De moment, el primer escut del club
va ser el del Futbol Club Tarragona,
canviant la pilota de futbol per una de bàsquet.
I gràcies al delegat de la Federació Provincial de les Hores,
Lluís Tió,
van poder jugar a primera catalana
ocupant la plaça del Nàstic,
fet que va cabrejar molt els directius del Nàstic.
El primer local social
fou el Maison del Zim,
situat al carrer Governador González,
i tenia una important polivalència.
Es podien fer les reunions de la Junta
a la vegada que es menjaven unes tapes
acompanyades de cerveses.
El nou club va batre un rècord d'edat.
El més batalera el tècnic Sanjo,
amb 26 anys,
seguit de Francesc Ferrer,
el primer president i jugador,
amb 23 anys.
Sense saber-ho,
s'estava forjant un dels clubs
amb més projecció a la ciutat.
CvT, CvT, CvT.
Club Basquet Tarragona,
25 anys d'història.
Benvinguts a aquest segon programa de la sèrie
que iniciàvem la setmana passada aquí,
a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Després, justament, de l'espai del dimarts passat,
el primer programa,
el que dedicàvem a recordar
el naixement de l'entitat del club l'any 1978,
avui hem volgut reunir al voltant d'aquesta taula
alguns dels socis que s'han distingit més
pel seu suport al Club Basquet Tarragona
al llarg d'aquest quart de segle.
Socis, alguns dels quals amb números molt baixos.
Socis que han mantingut la seva fidelitat al club
des de fa 15 o 20 anys, com a mínim.
Avui ens acompanyen en aquesta taula farcida
dels estudis de Tarragona Ràdio.
Josep Felip, senyor Felip, bona nit.
També ens acompanya Pere Alegret,
senyor Alegret, bona nit.
Bona nit.
El senyor Mariano de Miguel, també bona nit.
També Josep Pujol, senyor Pujol, bona nit.
Bona nit.
Santiago Onrubia, senyor Rubia, bona nit.
Molt bona nit.
I Fernando Rodríguez, senyor Rodríguez, bona nit.
Bona nit.
El senyor Rodríguez, per ser acompanyat de la seva dona,
també sòcia del Club Bàsquet de Tarragona,
la senyora Maria Núñez,
que encara que ha dit que no vol parlar,
també ens ha saludat a través dels micròfons de la ràdio.
Molts socis, alguns dels quals fins i tot fundadors,
com el senyor Felip.
Per tant, en fi, vinculat al Club Bàsquet de Tarragona
des del principi, no?
Sí, però no sempre.
Jo vaig ser efectivament fundador,
però vaig estar uns anys després sense ser soci.
Sí.
Posteriorment me vaig reintegrar
i ara crec que tinc el número 143.
En qualsevol cas,
per què soci fundador del Club Bàsquet de Tarragona
des del 78?
Bé, aleshores jo era entrenador del Nàstic.
Entrenador del Nàstic amb el Jesús San José,
pràcticament amb el...
Si no recordo malament, no voldria oblidar ningú.
Eren els que portàvem els equips del Nàstic
i quan es va produir el problema
i va néixer el CBT,
evidentment no vaig integrar, com és lògic,
en el club que naixia allà vores.
Té el número 143, diu.
Sí, ara sí.
Ara sí.
D'aquesta taula, no sé qui s'atreviria a dir
que té el número més antic de soci com a Club Bàsquet de Tarragona.
El senyor Alegret?
Jo, el 51.
El senyor de Miguel?
Jo un poc més salto, però un poc més.
I el senyor Pujol?
No, jo tinc el número 22.
El 22, doncs encara és el més antic.
Vostè?
Sobre el 200.
El 200.
I el senyor Rodríguez?
El 20.
Senyor Pujol, el número 22, des de quant soci, doncs?
Jo suposo que deu ser des dels primers mesos,
perquè aquí l'amic Felip, que coincidíem amb la feina i tal,
va dir que amb el que feien els que estaven fundant el club en aquell moment,
suposo que era buscar socis,
i com que havíem jugat junts a bàsquet i tal,
doncs m'ho va dir de ser soci,
i mentre que a mi m'agrada el bàsquet i que a Tarragona,
m'agraden les coses a Tarragona,
i soc a poc i tot el que puc de Tarragona,
no vaig dubtar un moment en fer-me soci,
i segueixo sent soci, avui en dia encara.
I els altres per què es van ser socis del Club Escarragona?
Vostè, senyor Alegret, per què?
Jo vaig començar siguent soci,
vaig estar integrat a la directiva,
que encapçalava en aquells moments el Pere Tuvilla,
i vaig estar uns anys a la directiva,
i després vaig seguir vinculat a nivell de soci hasta avui.
Però per què? Perquè jugava a bàsquet?
Bueno, sí, abans jo jugava a bàsquet,
vaig jugar també amb el Nàstic,
en l'època que en Felip era entrenador, també,
però molt més abans que es produïgués el trencament que hi va haver,
després amb la creació del Club Bàsquet Tarragona,
però jo ja no jugava aquí, jugava fora de Tarragona.
El senyor De Miguel, per què soci?
Doncs jo venia de jugar a bàsquet també,
no en la ciutat, jo venia de Santander,
m'incorporé a Tarragona hace 30 años,
i la vocació del bàsquet la tuve siempre,
entonces el club que tenia todas las papletas para mí
con respecto al bàsquet era el CBT,
y enseguida me asocié,
luego tuve crios,
y los crios ayudaron para mantener toda la historia,
todo lo que llevábamos.
Els nenes també són socis?
Són socis, uno de ellos, los otros dos no,
però han sido jugadores los tres, entrenadores dos de ellos.
Senyor Rubió, des de quan soci,
i per què?
Bueno, van començar el meu fill gran,
va començar el Club Bàsquet Tarragona con jugador,
les pre...
no sé, los Benjamins,
o en aquelles èpoques de l'any 91,
i llavors tenia el fervor d'estar amb el bàsquet,
i llavors els meus fills van començar a jugar
i jo vaig començar a engrescar-me amb el bàsquet,
i ahí continuem.
En aquest cas seria una miqueta diferent del que escoltàvem fins ara,
en què vostè va venir arrossegat pel fill, no?
Sí, sí, sí, jo vaig venir a arrossegar pel primer fill,
i després va arribar també el segon fill,
i van començar a engrescar-nos amb el bàsquet de la base,
i després amb l'equip sènior.
I vostè, senyor Rodríguez, des de quan i per què?
Bé, jo soc soc des de l'any 80 i-algo,
no sé cuándo exactament,
però soc un cas atípic de soc.
Sempre m'han preguntat que...
Mi filla o mi filla, d'où juega o no juega,
mi filla ha jugat a bàsquet,
però en Sagrat Cor,
però que mi afició al CBT no vine per això.
Jo, de molt petit, m'ha gustado molt el bàsquet,
i quan descobri que hi havia un equip de bàsquet en Tarragona
que se va a CBT,
pues simplemente un día la mujer y yo nos presentamos allí,
empezamos a ver los partidos
y nos hicimos socios y ya está,
porque me gusta mucho,
me gusta hasta cuando perdemos,
o sea que cuando ganamos ya es la repera.
I suposo que no es perden mai cap partit,
que segueixen pràcticament totes les competicions.
Fins on arriba ser soci del Club Esquet de Tarragona?
Ten en cuenta que en estos 30 años que hablábamos,
en estos 25 años que hablábamos, o 20,
en mi caso, por ejemplo, con tres hijos,
una hija mayor, un hijo y una hija,
los tres jugando a bàsquet,
hemos pasado por todas las categorías,
en este club hemos hecho absolutamente de todo,
hemos paseado crios,
hemos montado campos,
hemos arbitrado,
hemos...
de todo, absolutamente de todo.
Entonces,
hemos triado todas las categorías,
benjamines,
infantiles,
cadetes,
hemos tenido un recorrido enorme a lo largo de todo este tiempo.
A mi també em passa una mica el mateix que el diu Mariano,
perquè vaig començar,
com he dit,
al principi,
però després he anat passant per diferents fases de soci,
perquè després,
en un moment determinat,
l'any 88,
se van incorporar dos fills meus a jugar amb equips.
Un va estar un any,
l'altre va estar dos anys més,
i comentant el mateix que el diu Mariano,
doncs viatges amunt,
viatges avall,
sobretot els moments aquells
en què hi havia tants problemes amb els entrenaments,
tocaven tres o quatre dies a la setmana,
entreno una nit,
entrenar al Camp Clar,
no,
Camp Clar encara no hi havia en aquell moment,
sí, sí,
i ja hi era.
Una altra vegada,
una altra nit a la salle,
una altra nit a baix al Tincladu,
un Tincladu que es va haver de reformar,
perquè allò semblava,
bueno,
semblava tot menys un cap de bàsquet,
o sigui que han anat passant totes aquestes etapes,
viatges,
portar crios amunt,
desplaçaments,
han anat passant diferents èpoques.
Senyor Legret,
vostè?
Bé,
jo no he tingut la continuïtat amb els meus fills,
però quan vaig estar a la directiva,
doncs vaig participar,
doncs,
en totes les feines,
com deia el company,
referent a fer de tot,
no?
Ara parlava del Tincladu,
doncs el Tincladu,
nosaltres el vam pavimentar,
vam posar la matxaca,
vam posar el pernibor,
nosaltres mateixos com a directius.
Sí, sí.
Jo,
com que estic al ram de la construcció,
vaig poder participar-hi més efusivament,
i amb més coneixements,
i doncs el Tincladu es va començar a tirar endavant,
gràcies a les nits que ens van passar tirant formigolle baix,
això és una anècdota que molta gent ho coneix,
però no la gran majoria.
I retirant de palomas.
I traient els colons morts,
perquè, clar,
i després, clar,
aquest Tincladu va ser la nineta dels ulls de molta gent,
però quan estava pavimentat,
quan estava ple de colons morts,
no hi anava ningú en aquest Tincladu,
ja veig pel que sento que ser soci del Club Escatarrona
ha estat alguna cosa més,
i continua sent alguna cosa més,
que paga una quota, no?
És a dir,
que han fet de tot,
senyor Unrúbia.
Sí, efectivament,
ser soci pagador,
com aquell que diu,
és fàcil, no?
Però hi ha moltes col·laboracions que es fan,
es fan campus,
es fan simpòsions,
s'han fet torneig internacionals,
s'han fet altres activitats,
i llavors es col·labora.
Hi ha molta gent que està disposada
a donar aquest suport i aquest servei,
i es fa més,
el club es fa més gran.
Si no es fos per tot això,
i no parlem ja de los altos directius del club,
que són els que més esforç estan fent,
però si no fos per totes les ajudes aquestes,
el Club Escatarrona no hi seria.
Senyor Rodríguez?
No, jo la verdad es que he participado poco en ayudar.
La verdad es que no...
Vostè és el prototipus de soci
que no es perni un partit,
que dona sempre suport a l'equip,
més que segurament d'altres contartulis que tenim avui,
que potser també han col·laborat més en tasques,
fins i tot directives, no?
Sí, sí,
i, bueno,
jo no me pierdo un partido del senyor masculino,
no me pierdo un partido del senyor femenino,
no me pierdo un partido del senyor B,
de los caletes,
de los...
Quiero decir,
los sábados y mis domingos...
Están al pabelló del Serrallo, ara.
Están en el Serrallo,
en el Sant Jordi,
en el Pabellón de la Pobla,
etcètera, etcètera.
O sea,
eso es lo que me gusta.
com ha canviat el soci del Club Esquerra,
no sé si es pot parlar de canvis de soci del Club des de l'any 78, 80,
fins ara.
Sí,
indubtablement,
el soci ha de canviar,
i ha de canviar necessàriament,
però bé,
es manté una filosofia que és la que exposaven els meus consocis de treball i ajut.
Jo distingiria bàsicament tres èpoques ben diferenciades.
La primera,
que és Nat Brom...
Aleshores sortia a publicar que era un club autogestionat.
Era autogestionat perquè els jugadors eren els socis,
eren els tècnics i eren els, com deien aquí, gairebé feien de paletes, no?
Després, el club va evolucionar i va haver una època que va coincidir amb una època de gran desenvolupament del bàsquet,
que era un club essencialment familiar.
Vull dir que la base social es va incrementar d'una forma considerable
per les famílies que portaven els nens a l'escola de bàsquet,
que va ser una de les activitats importants del club,
que li va donar una gran base social i el va consolidar.
I, evidentment, l'evolució amb els equips que han entrat en categories importants ja dintre del bàsquet,
l'ha convertit avui en un club en el que, naturalment,
el que es fa soci és gairebé, diguem, o té el caire d'abonament,
per veure el que és, naturalment, els primers equips, els equips sèniors.
Però, tot i així, com deia, el soci del CBT té poder per necessitat,
però, bàsicament, perquè és la filosofia autogestionària amb el que va néixer,
que col·laborar amb aquest esperit de club, no?
En el fer que el cop més que pagar una quota.
Està d'acord amb això? És a dir, que encara es manté en part aquesta filosofia?
Sí, sí, de sempre. Això funciona així de sempre.
I jo crec que en el club s'ha fet grande, o lo estem fent grande,
a base del sacrifici personal de cada uno o de muchísimos de los socios que integran el club.
Hemos hecho absolutamente de todo,
y yo creo que la tendencia, a pesar de que el tema se profesionaliza algún día y demás,
seguirá siendo como un club en el que nos conocemos,
en el que hemos participado, en el que hemos sido,
en que unas veces hemos sido directivos, otras veces árbitros, otras veces jugadores,
otras veces entrenadores y otras veces transportistas.
O sea que...
Sí, sí, estic totalment d'acord.
I és molt important tot el de base que s'està fent,
perquè no sols això ens pot portar a fer pujar jugadors a dalt,
sinó que al mateix temps ampliar també aquesta massa social,
perquè molts comencen el millor pels fills,
però després s'hi acaben quedant o que algun fill va quedant.
Vull dir que sempre tot això va arrastrant que la massa social vagi pujant
com ha anat pujant pràcticament des de l'inici fins ara.
Estem celebrant els 25 anys d'història del club.
Com el viuen a nivell molt particular?
Vostè mateix, per exemple.
Bé, la veritat que molt particular és un orgull,
i és una honra d'arribar amb aquestes fetxes
i llavors viure una mica tot el que estem vivint.
Vull dir que sembla que aquest any ha començat ja una època
a partir de fa uns dies que estem encara més satisfets
pel resultat del senyor A.
En aquest moment han donat una mica de tomb a l'equip,
com en forma que lo teníem un mes enrere,
però ho estem sentint més
i pensem que tindrem satisfació pel resultat
i tot això comporta que tot el més vagi més bé sobre rodes.
Senyor Rodríguez, vostè què sent?
Pues la verdad es que tengo mucha ilusión
porque, bueno, ya lo he dicho antes, me gusta mucho el bàsquet.
Però ho viu especialment això de celebrar un quart de segle?
Sí, vivo lo de los 25 años, vivo lo de los 25 años,
participo en todos los actos que se hacen o en casi todos los que puedo
y la verdad es con muchas ganas y mucha ilusión, sí.
Senyor Felip, vostè ho viu d'una manera especial, això dels 25 anys?
Home, des de la perspectiva de que era alguna cosa propi, no?
I malgrat que jo he de dir que soc fundador,
però vaig intentar que no es fundés en el sentit que vaig tractar per tots els mitjans
que s'arribés amb una entesa amb els directius del gimnàstic,
no tant perquè no perdessin la secció,
sinó perquè realment es fes una secció gran, important, potent,
que era en definitiva el que volien els jugadors
que quan estàvem al gimnàstic.
Bé, des d'aquesta perspectiva,
quan ens decidim a fundar un club,
pensant que hi hauria moltes dificultats,
gairebé ningú donava dos rals per naltros,
doncs sí que és important veure que el que semblava impossible
s'ha fet una realitat, no?
Tarragona és un lloc, una ciutat especial,
la gent no és gaire aficionada a tindre participació,
a tindre activitat ciutadana,
per almenys parlant de fa 25 anys, no?
I el fet que el CBT se'n sortigués
i no només es sortigués, sinó que creixés, es consolidés
i arribés allà on està avui, és realment important, no?
Senyor Alegret, vostè?
Bé, jo des de la GOU ho he vist amb molta emoció,
perquè primer vaig participar en part d'aquest objectiu que s'ha aconseguit,
vaig participar activament com a directiu en una època,
i ara precisament aquest objectiu s'ha aconseguit,
però clar, ara és quan s'ha de treballar més,
perquè precisament moltes vegades comentem aquestes coses
entre la gent que han estat directius
o gent que està a la direcció,
doncs que el club ha arribat en una situació
que ja no són quatre replegats que tenim d'anar a fer pistes de bàsquet
ni tenim d'anar, sinó que hem d'aconseguir altres coses, no?
Com professionalitzar més el club,
mirar de buscar una altra imatge amb la ciutat,
perquè la ciutat s'engresqui amb el club i viceversa, cada dia...
Home, jo cada dia ve que hi ha més gent allà al pavelló,
i no en partits normals,
o sigui, no en partits especials, sinó en partits normals,
perquè quan ve el líder o ve una fase d'eliminació
és molt fàcil que s'ompli, no?
Però quan ve un de meitat de taula classificatòria
que vegis allí més de mil persones,
doncs això fa dos anys era impensable,
allí érem dos o tres cents i al cabo, no?
I era molt...
Doncs ara potser ha arribat,
i potser pot ser el punt de partida
d'aquesta professionalització que deia abans,
que pot arribar,
que necessita el club per tirar endavant,
perquè sense aquesta organització
no pot seguir un club amb aquestes categories tan altes.
És a dir, s'ha d'evolucionar
a nivell de direcció i a nivell de planificació, no?
I aquí és on ara és la gran feina.
I, clar, els directius qui són els que tenen
la plaida palmànic i el problema palmànic.
Això són reptes de futur.
Senyor De Miguel, vostè com ho viu, això dels 25 anys?
Bueno, yo lo vivo también con toda la ilusión
que comentaban los compañeros,
y desde luego viendo que es como un resumen
de los primeros 25 años de este club,
y desde luego con la ilusión puesta
en que las citas posteriores van a ser muy importantes,
y yo espero que sean a corto plazo, además.
O sea, pienso que tenemos un equipo suficiente
para mantener categorías,
y con los pasos que den la directiva y los socios,
pues podemos tener un equipo en máximas divisiones,
en la máxima división, pues yo creo que a corto plazo.
¿Y usted, señor Pujol?
Bueno, yo visco de dos formas.
Una, com a tarragoní,
doncs he de saber que han aconseguit a Tarragona
muntar o crear un club important
ja dins del nivell estatal.
O sigui que Tarragona no solament es coneixen pel fútbol
o per les muralles romanes,
sinó que ja ens estan coneixent pel CBT,
i pensar, doncs, que potser un granet
des del principi d'aquest fet, doncs, és important.
I l'altre, com a membre que soc del patronat de la Fundació,
que som els que estem, m'he incorporat fa pocs mesos,
som els que estem organitzant tots els actes
que s'estan fent,
doncs ho estic visquent dintre d'aquesta altra faceta
com a part integrant d'aquest equip que hi ha,
que hem dirigit pel Javi i Mas,
doncs que estem portant tots aquests actes
que molts ja s'han anat desenvolupant i s'han anat fent,
donc per això dic que ho estic visquent
d'un parell de formes diferents.
La veritat és que han passat moltes coses amb 25 anys,
totes no les han viscut vostès,
però sí que n'han viscut moltes.
Ara, quines són les imatges que els vindrien al cap
recordant això, la història del club?
Segurament el millor o el pitjor moment d'aquests 25 anys.
Qui comença? Vinga.
Jo, realment, antes lo comentábamos fuera,
jo malos momentos no he visto nunca.
O sea, siempre he tenido la ilusión del club,
cuando no ha sido el primer equipo ha sido el segundo,
cuando no han sido los chicos han sido las chicas,
cuando no ha sido mi hijo que jugaba en cadetes,
cuando no la niña que jugaba en alevines,
y yo esa ilusión la he mantenido siempre.
Yo he visto siempre el club como una casa
donde iba con mucha comodidad,
también el Basque me ha gustado por encima de muchas otras cosas,
y yo no he visto grandes lagunas ni momentos importantes,
por lo menos a la baja.
Mucha ilusión en muchos momentos.
Més opinions. A veure, el millor i el pitjor moment?
Bueno, el millor moment,
después de tot l'esforç que es va fer,
el millor moment va ser el partit
que van tocar la glòria una vegada acabat
l'eliminatòria amb el Gandia l'any passat.
Això va ser el millor moment.
Van tocar la glòria.
Jo sempre dic, la glòria.
Hi ha hagut moments molt bons,
perquè hi ha hagut temporades molt bones,
i, bueno,
una temporada bona,
doncs,
digamos que ofusca altres temporades,
però hi ha hagut moments molt bons
durant tot aquests anys.
Sí, jo crec que,
com diu el meu compañer Onrubia,
el millor moment per mi
foi el partit amb el Gandia,
la subida de categoria,
i com a anècdota,
jo no pude anar a ese partit
fins que faltaban 5 minuts per acabar,
perquè estava en una boda,
i estava en una boda...
I va deixar els rubis.
Sí,
dejé els novios,
dejé els novios embarcats
i vaig venir al CBT
a veure els últims 5 minuts,
els 5 minuts del partit,
o sea,
aquello fue terrible,
¿no?
Y luego,
un moment malo,
tampoco he vivido momentos malos
en el CBT,
perquè jo també,
també,
com a voy a tots els partits,
de totes les categories,
i tal,
no,
però,
bueno,
hi ha hagut una época
que casi descendem de categoria,
hi ha hagut un equip andaluc,
¿no?
¿Quin any era això?
El descenso...
El 95-96,
que fue con la eliminatoria
del quinto partido
contra el Balneario Arxena.
Aquello va ser...
Fue una època...
No,
va ser...
Dramàtica.
Una mica de nervis,
no?
Sí.
Senyor Felip,
vostè,
què recorda com a millor,
com a pitjor moment?
No,
home,
jo recordo...
Estic molt involucrat,
he estat en el bàsquet
per entrenar,
diria jo,
i per tant,
per mi,
els millors moments
es produeixen sovint
passejant per la Rambla
o creuant-me
amb gent,
bueno,
el Pere Legret,
que havia jugat amb mi
al Nàstic, no?,
però en el CBT,
doncs,
molts,
i aquesta,
en fi,
el que queda després d'anys,
a vegades de no veure'ns,
no?,
el fet,
miri,
amb el Nyido Tarragó,
amb l'Escrivà,
que encara juguen
cada dimecres
a la Pobla,
doncs,
a l'estiu fem un sopar,
no?,
per mi,
i un dinar...
Petits detalls,
no?,
un dinar a casa meva,
si això és suficient
per veure que
aquells esforços
han rendit fruit,
no?
Vostè,
senyor Legret?
Jo,
el pitjor,
pitjor va ser
fa dos anys
quan vam perdre
l'ascensa
amb el Cornellà,
o sigui,
allò va ser,
per mi,
jo va ser un dia
que ho vaig passar
molt malament,
però molt malament,
a part d'altres partits,
no?,
aquell any que vam perdre
també amb la fase
del gimnàstic,
els últims minuts,
que ens vam quedar
sense pivot,
quan li van pintar
la cinquena
al Javi Mas,
ens vam quedar
sense alçada,
i llavors
ens van posar
un repàs
els últims cinc minuts,
i els bons?
I els bons,
doncs,
des de l'agul
el dia de l'ascens,
és emocionant,
és una cosa
que és irrepetible,
veure això.
Sí,
els bons
em sembla
que s'han dit
tots,
i dels dolents
potser remarcaria
tot el problema
d'instal·lacions
que hem tingut
i que moltes vegades
és vergonyós
per Tarragona,
doncs,
quan va passar
tot el Sant Jordi
que pràcticament
ens quedem
sense saber
on anar a jugar,
amb problemes
de llum,
amb un comptador
de llum allí,
posant monedes
com si fos
un pàrquing,
aquest és un moment
pitjor
per a la institució,
però,
doncs,
que hi ha culpes
externes
que s'han de tindre
en compte
i que esperem
que a partir d'ara
tot això
s'hagi millorant.
Malgrat els mals moments,
em sembla que cap de vostès
ha pensat mai
en deixar de ser soci,
no?,
del Club Bascar Tarragona?
No.
ho diuen claríssimament.
Senyor Rubia,
què volia dir?
Volia fer un incís
perquè va haver-hi una època
molt gloriosa
al senyor femení.
Va ser
la temporada
92-93
durant els dies
del mes de maig,
que van ser
les eliminatòries
per a l'ascens
i que hi havia
un equip
meravellós
com
Joli Puello,
Elena Forner,
Elvida Raya,
Pepa Alavar,
Mònica Bergadà,
Alicia Bergadà,
Arantxa Martos,
que van ser
les meravelloses.
Jo venia de Barcelona
cada dia
amb el cotxe
expressament
per aupar
a l'equip aquest.
Van aconseguir
l'ascens
i va ser
un moment
també molt gloriós.
Senyors,
després de 25 anys,
què ens queda?
En dos minuts,
què ens queda
per celebrar
amb el Club Bascar Tarragona?
Jugar a l'ACB
amb l'equip sènior?
Aquest seria...
Són l'ACB
per encima de tot.
I a més,
crec que tenim
totes les posicions
del món
i la obligació.
Comparem
amb altres
capitals
catalanes,
lògicament
Tarragona
està preparada
per estar
dalt de l'ACB.
El que passa
és que la ciutat
ha d'involucrar,
si no,
no hi ha manera.
Pugeu entre tots.
Coincideixen?
Totalment d'acord.
Han de canviar
les sigles
CBT
per ACB.
Ja ho veus dir
en un sopar
en reunió.
El CBT
per ACB.
Vostè també,
senyor Rodríguez?
Sí, sí.
I vostè, senyor Felip?
Amb un.
No tenen
cap altre somni?
No, no,
no, no.
Jo soc un home
de bàsquet
i vull
mantindre'm
fidel
a les arrels.
Arrel era
no perdre
el bàsquet,
no perdre
la possibilitat
que la gent
jugués a bàsquet.
Realment el Nàstic
era molt trist
perquè no es podia
jugar a bàsquet.
Això ho vam aconseguir
i per mi
tant de bo es pugi
a l'ACB,
no faltarà
el meu recolzament
perquè això sigui així,
però m'agradaria
que en cap cas
es perdés
els orígens
i el suport
a la base
que és
les arrels
jo crec
més fondes
del CBT.
Abans de començar
el programa
feia en broma
de si algú
se sabia
la lletra
del Club Bàsquet
de Tarragona,
Són un gran club
que portem amb orgull
en nom de la ciutat
sempre endavant
lluitant per la victòria,
l'esforç
i el treball
són tres veïns.
És que ho porta escrit,
que ho sàpiguen els oients.
Senyors socis,
a veure si s'aprenen la lletra
i continua cantant-la
moltes vegades
seguint amb els equips
del Club Bàsquet
de Tarragona.
Josep Felip,
Pere Alegret,
Mariano de Miguel,
Josep Pujol,
Santiago en Rubia,
Fernando Rodríguez,
socis que representen
25 anys d'història,
25 anys de suport.
al Club Bàsquet de Tarragona.
Moltes gràcies
per estar avui
en aquest programa
que recorda justament
aquest quart de segle
d'història
del Club i de la Ciutat.
Gràcies i fins la propera.
Adéu-siau.
Visca a fer-te.
Visca a fer-te.
Gràcies.