Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
que, no ho sé, fa creure que el món pot anar millor del que va.
Gent que et dona aquella sensació que no estem equivocats.
I això és important.
Pensar que no estem equivocats, si més no, si més no,
durant una molt bona estona.
Molt benvinguts.
Això és Cana Macana, el 96.7 FM.
Els dijous, a partir de les 9, després de Palancanyes,
i fins a les 10 de la nit, contes, històries, música, endevinalles,
i avui una estirada d'orelles per qui us parla.
Perquè sé que ha vingut el Joan a buscar un premi
que li havia tocat la setmana passada.
El Joan ha arribat aquí i sabia que tenia un premi especial.
El que no li he pogut dir al Joan que s'ha trobat sense el seu premi
és que ens ha estat impossible...
No hi ha res impossible, és ben cert,
però ens ha estat molt dificultós amb la qual cosa hem hagut de canviar els plans
d'anar a buscar el seu petit regal.
I és que, Joan, no sé si ens estàs escoltant,
el teu regal és molt especial,
perquè el vam a buscar a la platja, saps?
No sé si tu fa temps que escoltes Cana Macana,
però per als que escolten Cana Macana tots saben
que hi ha un regal que nosaltres ens estimem molt, molt, molt.
i és un regal que consisteix en una bosseta
tota plena de petxines i de pedres de la platja
recollides una per una,
amb especial atenció,
amb especial interès,
amb totes les ganes i l'efecte del món
i que posem a dintre d'aquesta bosseta
i que regalem a totes aquelles persones que ens estimem molt,
uns que ens vénen a visitar,
d'altres que ens truquen
i d'altres que encerten les endevinalles,
com tu vas encertar la setmana passada,
que, per cert, em sembla que la resposta era el foc.
Joan, sàpiguis que ens hem endarrerit,
però no pas que ens hem oblidat
i que ben aviat tindràs el teu regal aquí
i el podràs venir a recollir, sí?
Doncs farem una cosa, farem una cosa.
També, per als que ens has estirat les orelles
per un altre costat, dient-nos bé,
i aquest certamen Cana Macana Calilé,
que per als que no ho sapigueu
s'han presentat 28 persones,
el certamen literari,
aquí al costat tenim el Jordi,
que fa uaaah, no tantes com persones
es manifestaven l'altre dia per la Rambla,
però Déu-n'hi-do, eh?
Aquest any hi havia un premi interessant,
es donaven 50 euros per modalitat,
fins a 12 anys i a partir dels 12 anys,
i probablement això i l'interès
de les persones que tenen per escriure
ha motivat que moltes persones, nens i grans,
agafessin el boli i el paper
i anessin descapdallant històries.
Per cert, les hem llegit gairebé totes,
estem ja a punt de donar el veredicte,
que no serà aquesta setmana,
sinó que serà l'altra,
crec que serà la primera del mes de març,
i que hi ha històries molt interessants.
Fins i tot n'hi ha un parell
que estan acompanyades d'il·lustracions,
però, alerta,
no qualsevol il·lustració,
il·lustracions de les bones,
de les del professional, jo diria, fins i tot.
També hem llegit contes misteriosos,
d'aquells que anem a Canereus,
d'aquells que agrada un escoltar a la vora del foc,
després d'haver soplat i prenent-se el seu cremadillo,
i d'altres contes tendres,
contes imaginatius,
contes de tota mena.
I que, d'aquests contes, ja sabeu,
en triarem un parell, un per cada modalitat,
i d'aquí dues setmanes
donarem el resultat del guanyador.
I que també, després,
sabeu que teniu l'oportunitat
de venir aquí als nostres estudis
i de fer la lectura, en directe i en viu,
de la vostra obra.
Sí?
Doncs dit tot això,
que us sembla si mirem de col·locar una altra endivinalla
per a veure si alguns truquen el 24-47-67.
Us sembla?
Doncs preparats per l'endivinalla.
Ja sabeu que les endivinalles
sempre acostumen a tenir alguna relació
amb el que passa o amb el contingut del programa.
Avui no ben bé el contingut del programa,
però sí el que hi ha.
Us daré diverses opcions
perquè és d'aquelles endivinalles
que tenen diverses opcions de l'anunciat.
Anem a veure.
La primera diu així.
Alerta, eh?
Em faig enlloc enlairat,
sense que hagi tingut pare,
i conforme vaig morint,
va naixent la meva mare.
Ah, és guapa aquesta.
Torna a dir-la, eh?
Em faig enlloc enlairat,
sense que hagi tingut pare,
i conforme vaig morint,
va naixent la meva mare,
que és...
Ah, una altra opció,
un altre anunciat.
Potser més entenidor,
més fàcil.
Diu així.
Aquest és el segon, eh?
No és la continuació,
sinó que és un altre
que té la mateixa resposta.
Diu així.
Les caputxes d'en Elionor
tapen les muntanyes,
però els rius no.
Les caputxes d'en Elionor
tapen les muntanyes,
però els rius no.
i per tots aquells que avui
anaven de Tarragona a Reus,
segur que saben la resposta,
la resposta de què pot ser allò
que tapa les muntanyes,
però els rius no.
I si no en tens prou,
encara te'n puc afegir un altre.
En diu així.
Ves si saps
què és una cosa
que per tot arreu es posa,
però que la mà no gosa.
Ho saps?
Truca'ns al 24-47-67
i a veure si t'endús
una bosseta d'aquelles
de pedres i petxines
cana macana.
Mentre tu repenses,
jo trobo que és ben fàcil,
ben fàcil,
ja sabeu que cada setmana
posem una música
que tingui algun contingut
o alguna opinió
antibalicista, pacifista,
com li vulguis entendre.
Ha passat per aquí Paco Ibáñez,
ha passat Madre Déus,
no recordo qui més va passar,
però avui passen
els celtes cortos
i a veure què et sembla
la seva opinió
de fer turisme.
i tenim la primera trucada,
o una trucada?
Hola, molt bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Què tal?
Hola.
Ens dius el teu nom?
Antònia Robert.
Hola, Antònia.
Hola.
Feia temps que no ens trucaves.
Sí.
Com estàs?
Mira, bé.
Antònia, una pregunta,
que has enviat cap compte teu que t'any?
Sí, sí.
Sí, sí, sí, sí, sí.
No ho sabem encara, però, eh?
Val, val.
Ens pots fer un avenç
de com era el teu conte?
Bé, el títol, vols dir?
No, no, no.
Ah, val.
De què anava, allò,
amb línies generals?
A veure, d'un germanet,
que, bueno,
que el seu avi els hi va fer
una joguina.
Un titella, potser?
Sí.
Ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai.
Ah, veus?
Sí, sí, sí, certament, certament.
Escolta'm,
ja que tenim aquí
una de les autores dels contes,
digue'ns,
et vas inspirar
en alguna cosa en particular
o et va semblar
que el tema lliure
ja donava pel que fos?
Bueno, sí,
em vaig inspirar
en alguna cosa en particular, sí.
Molt bé.
És a dir,
és una mica
d'allò d'història de vida.
Exacte.
Sí, sí.
Et va costar?
No, no, no.
Tu escrius, sovint, o què?
No.
No, alguna vegada,
però no massa.
Et motiva el fet
que, doncs, per exemple,
es convoquin concursos
que facin això,
que et demanin
escolta'm,
dóna'ns la teva.
És això, potser?
Sí, sí, sí.
O sigui,
és el segon conte
que he fet, eh?
Sí.
Ah,
m'estàs dient
que el primer
va ser el que ens vas enviar
l'any passat?
Sí,
del Nadal.
Ja, ja, ja, ja.
Per suposat.
Estem molt honorats
que cada vegada
que nosaltres convoquem
un conte
tinguem clientela fixa
com aquell que diu.
Vaja.
Escolta'm,
doncs,
no esperis, eh?
Convocatòries
de certamens
d'aquests premis
i tal.
Escriu, escriu
i nosaltres
ho creïm, això, eh?
Però bé,
el que anàvem,
que avui estem
per una altra a fer.
Sí, sí, digues.
Les ha sentides, no?
Sí.
Les endevinades,
els anunciats
i què?
Penso que és de bastanta actualitat,
no?
A veure.
La neu.
La neu, sí senyora,
Antònia, perfecte.
Perfecte.
No sé si tenim...
Sí, sí, sí, sí, sí, sí.
Teníem aquí a la gent
una mica dormida, eh?
Hem trigat una mica.
I en aplaudit.
Hem donat l'aplaudiment,
sisplau.
Prou, prou.
Ja n'hi ha prou,
que tampoc és això, eh?
Antònia.
Digue.
Moltes gràcies.
Vale.
Efectivament.
Era la neu
i sàpiguis
que tens
un premi
aquí.
El passaràs a buscar?
Sí, sí.
Anava a dir-te una cosa.
No...
no t'apreixis massa
en venir-lo a buscar
perquè...
D'acord.
No tenim...
no tenim la producció
de pedres
que darrerament
no hem sovint
i hi hagi massa
a la platja.
Encara no fa gaire bon temps.
No, no, no.
Ben al contrari, eh?
Ui, i hem anat
fastigosos
però no tan fastigosos
perquè només cal veure
quan hi ha
aquests temps
tan així
i celebrats
doncs l'ha bonic
que està a la mar també, eh?
Ah, sí.
Has passejat mai
quan peten de veritat?
Doncs no.
Doncs mira.
Algun cop hem anat
a veure les onades
però bé.
Molt bé.
Doncs t'aconsello
quan peten així de veritat
fer un tomet
pel final de la rebessada
Sí, sí.
Pujar per les pedres
per anar en direcció
que seria la...
bueno, la platja
que ve després.
Sí, sí.
Doncs és important.
impactant.
Sí, sí, és maco.
I tot i la violència
del moviment aquell
doncs relaxa.
Què vols que t'hi faci?
Ah, això sí, no?
És relaxant, és veritat.
Sí, sí.
Bé, Antònia.
Molt bé.
Un gust que ens truquis.
Val.
Gràcies.
Vinga, bona nit.
A veure, molt bona nit.
A veure, molt bona nit.
A veure, molt bona nit.
I com que no heu pogut sentir la cançó,
perquè nosaltres sortosament
estàvem parlant
amb una molt fidel
que és l'Antònia
que tindrà el seu regal.
Escolteu-la ara, eh?
La dels celtes cortos.
Haz turismo.
en...
va de tu país.
Són turistas en viaje de bufó
Recorriendo todos los continentes
Van con todo el careto tapado
De pintura
Pa' ser más valientes
Son los rambos que te dan las millas
Quieren ser cuando sean mayores
Son marines haciendo turismo
Ten cuidado que no son objetores
Haz turismo invadiendo un país
Tú serás el rey del noticiario
Se verá tu mamá orgullosa
Disparando a tu pobre muchacho
Disparando a tu pobre muchacho
Haz turismo invadiendo un país
Es barato y te pagan la estancia
Haz turismo invadiendo un país
Panamá
Panamá, Nicaragua, Pucela
Pucela
Solucionan todos los problemas invadiendo el lugar señalado
Todos los problemas invadiendo el lugar señalado
Por la CIA
Por la CIA o por el presidente
Unos tiros y ya está arreglado
Con su pinta de superlabrones
Son paquete
Son paquete rompiendo las portes
Son tan listos
No tienen problema
Ven matarse entre ellos a golpes
Haz turismo
Haz turismo invadiendo un país
Haz turismo
Pedazo de nabo
Haz turismo invadiendo un país
Te traerás a tu casa regalos
Haz turismo invadiendo un país
En su barato y te pagan la estancia
Haz turismo invadiendo un país
Panamá, Nicaragua, Pucela
Haciendo un país
En su barato y te deje
Si van y te va pues
¡Actorismo!
Carai, quin canvi, eh?
Aquesta música trepidant es trident dels celtes cortos.
Doncs la nostra sintonia dels petits, petits...
Avui potser no tan petits, eh?
Perquè...
Avui...
Us porto un conte...
Un conte que parla de tolerància.
Una paraula...
Estranyíssima.
Una paraula d'aquelles que...
No es fan a massa.
O potser es diu molt, però és una paraula...
Buida.
Que no té significat, de vegades.
Es diu, sí, sí, sí, però...
És difícil de complir-la.
Avui us porto un conte que es titula...
Què passa i arriba?
Sí, sí.
El títol és en castellà...
Perquè el conte que avui us llegirà és un conte...
Que el tenim en castellà.
I...
Que es titula així.
Què passa i arriba?
I avui m'agradaria fer...
Un pòrtic especial, eh?
És a dir, m'agradaria dedicar el conte...
Amb molt, amb molt d'afecte...
A la Gemma.
Que resulta que la Gemma...
És una nena gran...
Que avui ha tingut un dia una mica així...
D'entreposades.
I una entreposada grossa.
I és que l'han operada de l'oïda.
Li feia molt mal, molt mal a l'oïda.
I bé, i avui els metges s'hi han posat de valent...
per arranjar-li bé el timpà.
I ara...
Ara ja pot sentir bé...
I es troba molt més tranquil·la.
Sobretot després d'haver passat pel quiròfan.
Ep!
Això impressiona, eh?
I que digui que no...
És que no hi ha passat mai...
O potser que...
Diu una mica de mentires.
Però també és veritat, veritat, veritat.
Que els metges, les metgesses...
Les infermeres, els infermers...
Tots et mimen tant.
T'ho fan tan fàcil...
Que fins i tot penses...
Escolta, i operi'm de l'altra orella, també!
Té, té, té, té...
No, no, no crec que la Gemma tingui ganes que l'operi'm d'una altra orella.
Tant se val, com que el conte d'avui va de tolerància i d'orelles,
el dediquem a la Gemma, a l'orelles!
Què passa?
Ahir arribà!
De Elisabeth Stiemer i amb il·lustracions de Caroline Kerr.
Adaptat al castellà per Gabriela Kesselman i de l'editorial,
meravellosa editorial, jo sabeu, Coquinos.
Eh, no me n'he oblidat!
Ja has apagat la llum?
Ja has encès les espelmes?
Ja t'has estès al sofà?
O al terra, millor, si és ben calentet?
Vinga.
Que comença el conte.
La familia de arriba vivía en una casa muy pequeña.
tan estrecha era que los niños apenas podían jugar sin chocar con las mesas y las sillas.
Y así fue durante mucho tiempo.
Un buen día, los señores de arriba encontraron una casa,
lo bastante grande para ellos, los dos niños, las mesas y las sillas.
Los niños estaban entusiasmados y quisieron verla enseguida.
Entonces, la familia en pleno se fue derechita para allí.
El nuevo hogar.
Era mucho más bonito de lo que esperaban.
Era el segundo piso de un edificio en una zona muy verde de la ciudad.
Tenía cinco habitaciones grandes y llenas de luz.
Y hasta un balcón quedaba al sur.
Se sentían las personas más felices del mundo.
Corretearon por toda la casa.
Gritaron.
Rieron.
Y cuando ya no sabían qué más hacer con su alegría,
se cogieron de las manos formando un corro y bailaron.
Justo en ese momento sonó el timbre.
¡Tenemos visita!
Sonrió el papá.
Y encantado, atravesó el pasillo y abrió la puerta.
Frente a él, apareció una señora muy enfadada,
que empezó a disparar una protesta tras otra sin respirar.
¡Desconsiderados!
¿Cómo se atreven?
¡Dejen de hacer ruido ahora mismo!
¡Las paredes de mi casa están temblando!
¡P-P-P-P-P-Pero...
¿Quién es usted?
Atinó a preguntar el señor de arriba.
¡Soy la señora de abajo!
Contestó ella.
Muy bruscamente.
Se dio media vuelta y bajó por donde había subido.
Se metió en su casa y cerró de un portazo.
¡Con lo bien que lo estábamos pasando!
Gritó el señor de arriba inútilmente.
Mientras, la señora de arriba y los dos pequeños se habían quedado helados, garrativados.
¡Nunca les había sucedido algo tan extraño!
¡Nadie les había hablado en ese tono jamás!
Su alegría se había esfumado en un instante.
Así que regresaron a la antigua casa sin decir ni una palabra en todo el camino.
Al fin llegó el día de la mudanza.
Y la familia de arriba pudo estrenar su nuevo hogar.
Colocaron las alfombras en el suelo.
Y la casa estaba realmente acogedora.
¡Las alfombras son bonitas y dan calor!
Explicó el papá.
Pero además, suavizan las pisadas.
¡La señora de abajo no volverá a quejarse!
Sin embargo, sí que se quejó.
Se quejó una vez.
Y dos.
Y tres.
Es que se quejaba sin cesar.
Se quejaba golpeando con la escoba en el techo y en las tuberías.
Se quejaba cuando los niños de arriba se movían, cuando se reían y hasta cuando estornudaban.
¡Se quejaban!
Cuanto más protestaba la señora de abajo, más tristes se ponían los señores de arriba.
Los niños no querían ver a sus padres tan apenados.
Por eso trataban de estar bien calladitos.
Pero no siempre era fácil.
Entonces, el hermano mayor tuvo una brillante idea.
Cada vez que él o el pequeño tuviesen que reír o estornudar, se taparían la cara con unos cojines.
De ese modo, la señora de abajo no podría oír absolutamente nada.
Pero el plan tampoco funcionó.
Un día, la señora de abajo se molestó porque los niños llenaron la bañera y luego la vaciaron a la hora de su siesta.
¡Esto ya era el colmo!
La mamá enfurecida se asomó a la escalera y gritó.
¡Aquí arriba viven niños, señora! ¡No ratones!
Los niños vieron a su madre tan disgustada que decidieron poner fin a aquel lío.
Al día siguiente, al volver de la compra, los señores de arriba se encontraron con una sorpresa.
Los niños gateaban en vez de caminar.
De ahora en adelante, seremos ratoncitos, susurraron.
¡Basta ya de bromas! Dijo su papá.
Pero los niños no le hicieron caso.
Se escondieron bajo la mesa, silenciosos como ratones de verdad.
Solo se levantaron cuando sus padres los llamaron a cenar.
Entonces, sin hacer el menor ruido, subieron a las sillas y se sentaron.
El único problema era que casi no probaron bocado.
Ya se sabe que los ratones no comen gran cosa.
Y así siguió la historia, día tras día.
Los niños tenían muy poco apetito y tampoco tenían ganas de jugar.
Corrían agachados por toda la casa.
Se tumbaban sobre la alfombra o se acurrucaban en un rincón.
Su mamá, preocupada, les decía, ¡Sois niños!
¡Y los niños tienen que moverse! ¡Venga, va, va, va! ¡Y jugar!
Pero ellos tenían tanto miedo de hacer ruido que no se atrevían ni a mover un dedo.
Bueno, en realidad los dedos sí que los movían.
Y a veces también se acostaban panza arriba y pedaleaban con las piernas en el aire.
Pero no mucha cosa más, ¿eh?
La señora de abajo estaba desconcertada.
Ya no oía los pasitos de los niños.
Ni sus risas.
Ni sus llantos.
Ni sus estornudos.
Por más que se empeñaba, no escuchaba ni el vuelo de una mosca.
Pensó que se estaba volviendo un poco sorda.
Así que fue a ver al médico.
Pero resultó que sus oídos estaban perfectamente sanos.
Sin embargo, la señora de abajo no se alegró con la noticia.
Al contrario, se irritó aún más.
A ver, ¿por qué no escuchaba a la familia de arriba?
¿Qué es lo que estaba pasando?
La señora de abajo no aguantaba más.
Tenía que saber qué es lo que pasaba con los de arriba.
Así que trepó a una silla para acercarse al techo.
Pero por mucho que estiró las orejas, fue imposible oír a los niños.
¡Esto no es normal!
Pensó.
Decidió fabricar una torre de escuchar.
¿Una torre de escuchar?
Colocó una mesa encima de la silla.
Y subió sin temor a darse un buen porrazo.
Se estiró.
Y se estiró.
Y se estiró.
Y se estiró.
Y se estiró.
Hasta que logró pegar la oreja directamente en el techo.
Pero en el piso de arriba reinaba un silencio total.
Ni rastro de los dos hermanitos.
Trepó aún más.
Pegó la oreja derecha y luego la izquierda.
Ni un miserable ruidito.
Y todos los días sin faltar uno, subía a la torre de escuchar, pero en vano.
¡Ay!
Tan ocupada andaba subiendo y bajando que no se miraba al espejo.
Si se hubiese mirado, se habría dado cuenta de que sus orejas crecían y crecían.
Y que se habían agrandado tanto que parecían dos enormes platos de sopa.
Hasta que un día la señora de abajo fue al supermercado.
La gente la señalaba y cuchicheaba.
De pronto, una pandilla de niños se atrevió a preguntarle.
¡Señora!
¿Por qué tiene las orejas tan grandes?
Entonces, la señora de abajo se contempló en el cristal de un escaparate.
¡Ay! ¡Ay!
Menudo susto se llevó al verse.
Rápidamente se envolvió la cabeza con una bufanda y corrió a refugiarse en su casa.
¡Uy!
Una vez allí permaneció observándose en el espejo durante mucho tiempo.
¡Mis ovejas son así de grandes! ¡Para oír mejor! ¡Para oír mejor! ¡Para oír mejor!
Sonó el eco.
La señora de abajo era muy terca, así que volvió a subir a su torre.
¡Hoy! ¡Hoy es el día! ¡Seguro que hoy me enteraré de lo que pasa!
¡Hoy es el día! ¡Seguro que hoy me enteraré de lo que pasa!
Repetía y repetía mientras intentaba escuchar algo, pero...
Arriba reinaba un silencio absoluto.
Total que, decepcionada y cansada, se metió en la cama.
¡Mañana será el día! ¡Mañana, seguro! ¡Mañana!
Al día siguiente la señora de abajo no escuchó nada, pero nada de nada.
Y cuanto más esfuerzo hacía, más grandes se volvían sus orejas.
Tanto le crecieron que parecían dos sartenes.
Al poco tiempo las orejas le arrastraban por el suelo.
Y fue entonces cuando alarmada llamó a un médico de los de urgencia.
El doctor adivinó enseguida lo que pasaba.
A usted le hacen falta sonidos y de vez en cuando algún ruido fuerte.
¡Padece el típico hipertrofius escuchantus!
¿Qué quiere decir que está haciendo demasiado esfuerzo por oír mi hipertrofius escuchantus?
Sus orejas no pueden más.
Tratan de obedecerla y por eso crecen y crecen.
—Señora de abajo, ¿hacia dónde dirige sus orejas?
—¡Hacia el piso de arriba! —gimió ella.
—Pues justamente de arriba bajará su remedio —dijo misteriosamente.
Escribió algo en un papel y se marchó.
El señor de arriba abrió el buzón y se quedó muy sorprendido.
Dentro había una receta de médico.
La abrió y se la leyó a los demás.
La señora de abajo necesita con urgencia ruidos y sonidos normales
pues sufre un hipertrofius escuchandus agudus.
Sólo ustedes pueden curarla.
Doctor sin nombre.
La familia de arriba la ayudó.
Claro que sí.
Por fin los niños se podían comportar como niños.
Reían, saltaban, corrían alegremente por toda la casa y estornudaban de lo lindo.
Llenaban la bañera y luego la vaciaran a la hora que les antojaba
y todos juntos bailaban en corro como antes.
La señora de abajo les oía sin hacer ningún esfuerzo.
¡Qué alevio para sus pobres orejas!
Y poco después, gracias a esta simple medicina,
sus orejas se encogieron hasta recuperar su antiguo tamaño.
Contenta, la señora de abajo salió a dar un paseo.
y justo en el rellano de la escalera se topó de narices con los niños de arriba.
¡Buenos días, señora de abajo!
Saludaron los pequeños.
¡Eso es!
¡Buenos y ruidosos días, mis queridos vecinos!
Sonrió ella.
¿Qué tal, las orejas?
¿Oi que a vegades ens enfadem abans d'hora i no deixem, no deixem que les rialles
i una miqueta de soroll facin de la seva?
Doncs, aquí us ho he explicat, eh?
¿Qué pasa ahí arriba? ¿Qué pasa a dalt?
I quantes vegades heu sentit mentre estaveu potser escoltant un conte o, qui sap, escoltant la ràdio?
O la tele, la tele, esclar, esclar.
Esclar, esclar.
Doncs, que els de dalt potser feien una partida de bitlles.
I...
Ai, quin rotllo!
I ara pujaria a dalt i els hi diria que parin...
Mmm...
Alerta, alerta, alerta, alerta.
No fos cas, vos passes com a la senyora de abajo.
Com es deia aquesta malaltia que havia agafat?
Però és que una malaltia terrible del doctor sin nombre li diu...
Fixa't, això es diu hipertròfios escutjandos agudos.
Si tu alguna vegada veus que les orelles et creixen...
Les orelles, eh?
No el nas com el Pinochet.
Ja podeu veure que el nostre cos està subjecte a terribles deformacions segons com ens comportem.
Que dius mentires, xafa el nas llarg.
Que perds massa la paciència amb les trífugues dels altres.
Però no les orelles que et pengen.
A la millor...
A la millor tu em podries explicar algun dia un conte d'algú que li creixen molt els dits de les mans.
No ho sé pas per què.
Sí.
Això es deia hipertròfios escutjandos.
Terribles.
Espero que cap de vosaltres ho tingui, eh?
Ni vosaltres ni els papes.
I ara venga.
Ep.
Encenem.
Encenem la llum elèctrica.
Apaguem les nostres espalmetes.
Fins i tot retirem les barretes d'incensi.
Com que tenim el pijama posat, els que no us quedeu pel pròxim conte...
i que podeu fer el que podeu fer és rentar-vos bé les dents i anar fent petonets al pare, a la mare, als tiets, als germanets, als avis, als padrins, als amics, als cosins...
a tot el món.
Sí.
El buix també.
Va.
Que hi farem.
I abans d'anar a dormir, que us sembla una cançó.
Tenim...
la canció del Don Gato preparada?
Sí?
És que avui ha vingut una fada madrina.
És que aquí a la ràdio hi ha fades, eh?
Hi ha fades i fullets.
Doncs avui una fada em diu...
Agus!
Tens un regal!
I sabeu què era el regal?
Un CD amb cançons per vosaltres.
I una d'aquestes cançons m'agradaria que l'escoltéssiu ara, abans d'anar fent ones.
a fer nones.
Vinga, el senyor Don Gato!
Estava el senyor Don Gato, sentadito en tu tejado, marran, miau, miau, miau, sentadita en tu tejado.
Ha recibido una carta, que si quiere ser casada, miau, miau, miau, miau, que si quiere ser casada.
Con una gatita parda, sobrina de un gato, parda, marran, miau, miau, miau,
La sobrina de un gato, parda, marran, miau, miau, miau, se ha caído del tejado, marran, miau, miau, miau, se ha caído del tejado.
Se ha roto que te costilla, el espinazo y el rabo, marran, miau, miau, miau, el espinazo y el rabo.
El espinazo y el rabo, ya lo llevan a enterrar, por la calle del pescado, marran, miau, miau, miau, por la calle del pescado.
Al dolor de la sordina, el gato ha resucitado, marran, miau, miau, miau, el gato ha resucitado.
Por eso dice la gente, siete vidas tiene un gato, marran, miau, miau, y aunque siete vidas tiene un gato.
La sobrina de un gato ha resucitado.
Anem amb el toc final del Don Cato.
Si algú pensa que això és una versió del segle XVIII o el XIX, li darem la raó.
Però de tant en tant també està bé recuperar aquestes cançons que es cantaven quan l'avi va agafar la barca.
Abans de cloure aquesta secció pels petitets, tot i que el conte que ve després també és per tots els públics,
voldria recordar-vos aquests matinals, aquests matins en família organitzats per la Caixa de Tarragona.
I que bé, que tenen molt a veure amb el nostre món,
perquè si bé el 2 de febrer ja ha passat, el 9 de març hi haurà pallassos amb el Marcel Grós.
I el seu espectacle, mira, mira, és un bon pallassos.
El 6 d'abril, contes, contes, contes amb el Cesc Serrat, que porta sopa de contes.
Són uns quants contes petits, breus, d'estructura lineal i recolzats amb elements teatrals.
I música en viu, em fa l'efecte que també hi ha.
Després, titelles, que a tots ens encanten les titelles, però quin dia?
El 4 de maig. Titelles, per poc.
El títol, amb Pere i el Llop.
Ei, superconegut aquest, eh? Amb Pere i el Llop.
Tot això, els diumenges, resulta que el 9 de març, el 6 d'abril i el 4 de maig coincideix amb diumenge.
I en quina hora?
A les 12 del migdia.
Ho organitza la Caixa de Tarragona i pel que veig en el cartell que em serveix per donar-vos aquesta informació,
l'entrada és lliure i l'auditori de la Caixa de Tarragona, és auditori,
el podeu trobar al carrer Pere Martell, número 2, d'aquí a Tarragona.
Us ho torno a recordar.
9 de març, pallassos, 6 d'abril, contes, 4 de maig, titelles, a l'auditori de la Caixa.
I una mica més de música. O posem la falca primer.
Posem la falca, que ens encanta escoltar la nostra falca. Vinga, Lluís.
Que los huesos del hombre los encierran con cuentos.
Y que el miedo del hombre ha inventado todos los cuentos.
Yo sé muy poques cosas, es verdad.
Pero me han dormido con todos los cuentos.
Y sé todos los cuentos.
Tots els contes, a cana macana, els dijous a la nit.
I deixarem una miqueta aquí, em conserva a fer altres cortes,
perquè primer voldria també presentar-vos un llibre.
Heu vist que els contes que avui porto tenen algun tipus de missatge.
El primer, a favor de la tolerància.
I ara us en porto un altre que a mi em té robat el cor
i que és un conte que moltes vegades explico
i que m'agrada també llegir
i que parla també de l'actitud enfront de la guerra.
De l'actitud d'un noi, titulat, perdó, anomenat Fabià,
que s'enfronta als desitjos belicosos del seu pare
i, diguem-li, de la persona que està enfront, en contra del seu pare mateix.
A en Fabià no li interessa la guerra.
Un conte d'Anaïs Vogelat
i que va ser Premi Unesco de l'any 2001.
Un conte molt senzill, molt lineal, molt planer, molt de colors,
però que vulguis que no, també et deies aquell puntet de pebre,
aquell puntet de caïna,
que et fa pensar una miqueta.
Perquè tot això et dona a pensar, no?
Tots aquests moviments, tot aquest acte, tot aquest fet de la guerra.
Què és la guerra?
Què és la pau?
No ho sé, però en Fabià va prendre una postura.
¿Voleu escoltar?
En Fabià no li interessa la guerra.
Hi havia una guerra.
Cada matí, els homes marxaven al camp de batalla.
Els que tornaven al vespre portaven els morts i els ferits.
La guerra durava des de feia tant de temps
que ja ningú no recordava quan ni per què havia començat.
Víctor II, rei dels Vermells,
comptava i recomptava els soldats del seu regne.
Deu més, vint, fan trenta, si n'afegeixo cinquanta més.
Vuitanta homes.
Vuitanta homes no són suficients per guanyar la guerra.
I es posava a plorar.
Afortunadament, per a ell, Víctor II, rei dels Vermells,
tenia un fill que es deia Juli.
En Juli entrava a la sala del tron i li deia
Coratge, pare!
I el rei recobrava el coratge.
Armand XII, rei dels Blaus.
També tenia vuitanta soldats i un fill.
Però quan Armand XII s'afligia al seu fill, en canvi,
no sabia què dir-li.
El fill d'Armand XII es deia Fabià.
I no li interessava gaire, la guerra.
Si hem d'essar francs, no li interessava res.
Passava els dies al parc.
Assegut a la branca d'un arbre.
Un dia, en Fabià va rebre una carta del príncep Juli.
Els nostres pares gairebé ja no tenen soldats.
Així que, si ets home, agafa el teu cavall i la teva armadura.
Et cito demà al matí al camp de batalla.
Ens batrem en duel.
I qui guanyi el combat haurà guanyat també la guerra.
resignat Juli.
En Fabià...
Va sospirar.
No li agradava gaire muntar a cavall.
L'endemà, en Fabià va arribar a la cita muntat en una ovella.
En Guàrdia, va cridar en Juli.
Bé, va avalar l'ovella.
El cavall es va espantar i es va encabritar.
En Juli va caure.
Que has pres mal?
Li va preguntar en Fabià.
Però en Juli no només havia pres mal, havia mort a l'acte.
Els soldats vermells van bramar.
El combat ha estat una trampa!
En Fabià els va voler explicar que havia estat un accident,
però, com que portaven piques i llances, va preferir arrencar a córrer.
Armand XII, el seu pare, rei dels blaus, l'esperava.
T'hauria de fer vergonya!
No el va renyar.
Però si jo no he fet res!
Va dir en Fabià.
Precisament per això!
Li va contestar el seu pare.
I per acabar d'adobar-ho, t'expulso del meu regne!
El príncep Fabià es va amagar al parc.
Ja era la tarda i els soldats havien reprès la guerra.
Aleshores, en Fabià va decidir fer-hi alguna cosa.
Va decidir d'escriure dues cartes.
Una per Armand XII i una altra per Víctor II.
Les dues cartes deien exactament el mateix.
Sóc amb el rei groc, Basil I IV, que m'ha donat un gran exèrcit.
Així que si sou homes, agafeu els vostres cavalls i les vostres armadures.
Us cito demà al matí al camp de batalla, assignat Fabià.
Armand XII va rebre la seva carta aquella mateixa nit.
El desastre del meu fill, un gran exèrcit!
Com a màxim deu en ser vuit i ja els faré miques!
Quan Víctor II va rebre la seva carta, va arronsar-se d'espatlles.
Va declarar que es clafaria com si res aquell guanyador d'un combat que havia estat una trampa.
Es va ficar la carta a la butxaca i se'n va anar a dormir.
Quan va veure arribar l'exèrcit blau, el rei dels vermells va cridar.
Què fan vostès aquí, senyors?
Tenim una cita amb l'exèrcit groc, de manera que facin el favor de marxar.
Ves per on, senyors!
Nosaltres també tenim una cita amb l'exèrcit groc.
No ho entenc!
Va dir Víctor II, rei dels vermells.
Jo tampoc!
Va dir Armand d'Utzerra i dels blaus.
I van comparar les cartes.
Quants soldats grocs creieu bosc?
Hi deu haver.
Potser vuit o vuitanta o tal vegada vuitcents.
Tant se val!
Ja que els blaus són veritables valents!
Va dir Armand d'Utzer.
I Víctor II va replicar.
Els vermells!
No tenim por de ningú!
Al migdia, els grocs encara no havien arribat.
Per més que un sigui valent i no tingui por de ningú, l'espera fa posar nerviós.
Senyors!
Va dir Armand d'Utzerra.
Armand d'Utzerra.
Crec que davant de vuitcents homes hauríem d'unir els nostres exèrcits.
Em sembla bé, va respondre Víctor II.
Van esperar tota la tarda.
A les set els dos reis van discutir per acordar si calia tornar al castell, però van decidir que no.
Que era millor quedar-se per si de casa els grocs arribaven de nit.
I es van fer emportar entrepans.
L'endemà, els grocs encara no havien arribat.
Així que van començar a parar tendes i encendre focs d'acampament.
El tercer dia van arribar les dones dels soldats amb les seves cassoles i els seus cullerots.
Per què no es podia alimentar dos exèrcits només amb entrepans?
El quart dia, aquestes van portar els seus bebès.
I el cinquè dia, la resta de fills, que tots sols a casa s'avorrien,
van arribar al seu torn amb les vaques, els porcs i les gallines.
Els fills grans van muntar comerços.
El tercer dia, el camp de batalla semblava un poble.
En Fabià va pensar,
no tinc exèrcit, ni mai no n'he tingut cap.
Però gràcies a mi, la guerra s'ha acabat.
Aleshores,
en Fabià se'n va anar a veure Basili IV, rei dels grocs,
per explicar-li la seva història.
En Basili va riure molt amb allò de l'exèrcit imaginari,
però va plorar una mica pel príncip Juli,
mort tan estúpidament.
I fins i tot,
va plorar per tots aquells solats
que ni tan sols coneixia.
En Basili IV
va pensar que en Fabià era el més llest
i també el més savi.
I com que no tenia fills,
li va demanar que fos el príncep dels grocs
i que més endavant
regnés el seu regne.
El rei Fabià
va ser un rei excel·lent
i per descomptat
el seu regne
no hi va haver mai
cap guerra.
A en Fabià
no li interessa
la guerra.
I a tu?
T'interessa
la pau?
Un conte d'Anaïs
Vogelada
Premi UNESCO
de l'any 2001.
El pots trobar
a gairebé totes les biblioteques.
Et faries creus
de la de llibres il·lustrats
preciosos,
digníssims,
encantadors,
encisadors,
colpidors
que hi ha
a les biblioteques.
només cal remenar
i demanar
una mica
d'enconsell
al bibliotecari,
a la bibliotecària
o a qui es faci càrrec
principalment de la secció
aquesta infantil
on hi ha
aquelles capses farcides
d'aquests volums
que
s'acostumen a comprar
moltes vegades
pels petitets
però que acabem llegint
els grans.
Potser primer
per
pel seu aspecte físic
gran,
les seves il·lustracions
interessants
que de seguida
t'atrapen
i et fan anar
cap a la seva vora.
Remeneu, remeneu
a les biblioteques
i a les llibreries.
I
ja que
hem explicat,
llegit un conte
que us semblaria
continuar
escoltant
a celtes cortes
amb el seu
Cuéntame un Cuento.
Sabor
Cuéntame un Cuento
y verás que contento
me voy a la cama
y tengo lindos sueños.
Cuéntame un Cuento
y verás que contento
me voy a la cama
y tengo lindos sueños.
Pues resulta que era un rey
que tenía tres hijas
y las metió en tres bondijas
y las tapó con pez
y las pobres princesitas
lloraban desconsoladas
y su padre
y su padre les gritaba
que por favor se callaran.
cuéntame un cuento
cuéntame un cuento
y verás que contento
me voy a la cama
y tengo lindos sueños.
cuéntame un cuento
y tengo lindos sueños.
Cuéntame un cuento
y verás que contento
me voy a la cama
y tengo lindos sueños.
Las princesas escaparon
por un hueco que existía
que las llevó hasta la vía
del tren que va pa' Pucela.
Y en Pucela se perdieron
y llegaron a Jamaica.
Se pusieron hasta el culo
de fumar hierba en la playa.
cuéntame un cuento
cuéntame un cuento
y verás que contento
me voy a la cama
y tengo lindos sueños.
cuéntame un cuento
y verás que contento
voy a la cama
y tengo lindos sueños.
Bailando en la playa estaba
cuando apareció su padre
con la vara de avellano
en la mano amenazando
fue tras ellas como pudo
y tropezó con la botella
que tenía genio dentro,
que tenía genio fuera.
que tenía genio fuera.
cuéntame un cuento
y verás que contento
me voy a la cama
y tengo lindos sueños.
cuéntame un cuento
y verás que contento
cuéntame un cuento
y verás que contento
me voy a la cama
y tengo lindos sueños.
cuéntame un cuento
y verás que contento
que me voy a la cama
y tengo lindos sueños.
Concedió tres deseos
y ahora felices estamos
y color incolorado
y este cuento se acaba
y resulta que este rey
que tenía tres hijas
la metió en tres botijas
y las tapo con fe.
cuéntame un cuento
la enanita junta globos
que vuela por los aires
la que nos seduce a todos.
cuéntame un cuento
el del ratoncito pez
que te deja cinto duros
cuando se te cae un dedo.
cuéntame un cuento
que ya creo que estoy soñando
cuéntame un cuento
con música voy viajando
cuéntame un cuento
todavía no es tarde
cuéntame un cuento
que la noche está que arde
Doncs, se'ns ha acabat el temps
i nosaltres aquí estàvem de xerrar maca
perquè s'ha quedat Jordi de Pelencanyes
una estona badallant, badallant, badallant
perquè ara diu que se n'en va a la sala cero
a l'antiga canela
Sí, doncs a escoltar François Cambusat
Les Enfants Rouges
a les deu i mitja
l'entrada és lliure
és música d'aquella diferent i que val la pena
del que ens agrada a Cana Macana
i a molts de vosaltres
si voleu gaudir una mica de la fresca d'aquesta nit
doncs ja ho sabeu
Tarragona és petita, petita, petita
i molt més petita per arribar a aquest lloc
un programa així reivindicatiu
hem tingut aquest conte de la senyora d'allà arriba
els senyors d'abajo
en Fabià
hem tingut també la trucada de l'Antònia
aquí la presència del Jordi
i també sabem que ha vingut el Joan
Joan ara deus estar dormint
i que sàpiguen que ben aviat
ben aviat tindràs aquest regalet
aquesta bosseta
de les nostres platges
i agafades
agafades
manualment
no hi ha ni trampa
ni cartró
ei
que ens n'anem eh
setmana vinent
si Déu vol
tornarem
i espero que vosaltres
ens acompanyeu
probablement estarà amb nosaltres
el Miquel
que continuarà la seva singladura
fins al Camino
fins al Camino
no
en el Camino
fins a Santiago
perquè
escolta'm hem d'arribar
hem d'arribar
encara que no puguem emportar-nos
massa xapapota cap aquí
ei
ha estat un...
un gust
continuar aquí a Cana Mecana
els controls
el Follat Lluís
que ho ha portat molt
i molt bé
i en tots vosaltres
que us ha parlat
Lagos
que heu Cana Mecana
i ja ho força bé xau
And I said
I didn't write
FEET
e
to
a
a
b
ia
a
a
a
a