Ella me habló en la bahía, de la isla donde nació,
mientras el alba naciente surgió por el horizonte,
bañándonos con su luz.
Comencem l'espai d'habaneres, habaneres des del balcó.
Hem deixat la platja desplegant les veles.
Aquells vells vaixells que a Cuba se'n van.
S'emporten els homes de la nostra terra
i deixant el cor dels seus amors plorant.
Aquest és l'inici de la lletra de l'habanera
amb la que comencem, habaneres des del balcó.
De la poetessa tarragonina Montserrat, Nadal i Ripoll,
en música d'Anna Vizcarro,
Vizcarro, el grup mestral de Cambrils,
va gravar l'any 1800, perdó, 88,
esperant el teu retorn.
Música
Em deixa la platja desplegar les veles,
aquests bons uïssers que a Cuba se'n van.
S'emporten els homes de la nostra terra
i deixen el cor dels seus amors plorant.
Quan tornaran a casa,
passaran molts mesos o potser molts anys,
fins que les veles blanques
d'uneixin de nou allà al horitzó.
La nina l'espera,
perdent la mirada,
tan sols veu el mar més el baix i el nord.
Les cartes no arriben,
la nina s'angoixa i carà el color.
Sense ell,
la vida li manca l'il·lusió.
que farà la Cuba,
l'estimat del meu poc,
pensarà en ella
o tindrà un altre món.
O potser Déu no ho vulgui,
potser serà noi.
Tant sols que pensar-ho
s'esblaia el seu cor
i un dia enrere a l'altre
des de la platja
mirar l'horitzó.
El que Déu no pot creure,
el seu car ja somrit.
S'acaba el seu clar,
doncs ja veu les peles blanques
acostant-se a poca por.
en el vaixell i a retorna
el seu animador,
que des de la prova
li llença un petó.
que farà la Cuba,
l'estimat del meu poc,
pensarà en ella
o tindrà un altre món.
o potser Déu no ho vulgui,
potser serà noi.
O potser Déu no ho vulgui,
potser serà noi.
Avui dedicarem el temps d'Avanera
a sentir cançons marineres
escrites per autors i compositors
de les nostres comarques tarragonines.
Novament Mestral,
grup que actualment no existeix,
ens canta de Montserrat Nadal i Ripoll
La Lletra,
que segurament ens escolta
des de casa seva,
molt a prop de la catedral,
i música d'Anna Vizcarro,
La Nina i el Mar.
Mira l'horitzó llunyà
davant del mar.
en plora una nina
perquè el seu amor
de la mare s'endintra,
ja el baix que s'allunya
i es fa més patir.
i sent en sompit una melangia,
somriu i somia
amb el pascador
de cara bronzida
cremada pel sol.
Més quan ella arriba,
s'acaba el seu dol.
No ploris ni no m'ho fora,
que el teu aim
tornarà
i et portarà
una besada
i amb les mans
t'abraçarà
perquè la mare
els enlluera
i se'ls emporta
volentir.
Ell no voldria
tornar-los
i lluitar
amb els seus engins.
avui vent
demà boina
ara llevan
a poder
aixecant
fortes onades
se'ls voldria
endulver.
Més per això
no sofregis
no és més fort
que el seu venit
hi ha la voluntat
de viure
i tornar
altra vegada
a desembarcar
la platja
on l'espera
aquella anida
per donar-li
una abraçada
no ploris
ni amb bona
que el teu aim
tornarà
i et portarà
una besada
i amb les mans
t'abraçarà
per calmar
els enlluera
i se'ls emporta
el que volen
dit
ell no voldria
tornar-los
i lluitar
amb els seus
egis
més tonines
sempre
esperen
que el teu aim
al tornar
Gerard Fígols
és probablement
el compositor
d'Havaneres
més jove
als 17 anys
va compondre
aquesta música
amb lletra
de Jaume Romaguera
el grup
de l'Hospitaler
de l'Infant
Ventfort
interpreta
sobre
la arena
El tiempo
no pasó
Sigo anclado
en el ayer
Viendo
aquel atardecer
que tú
estabas
a mi lado
Daba
gracias
por vivir
y por verte
sonreír
Inventaba
mi pasado
en tus ojos
la ilusión
que llenó
mi corazón
Junto a mi
Junto a mí
tu piel
ven
Yo te quiero vida mía, sin poderlo remediar
Yo te quiero noche y día, como al azor de la mar
Tengo alma marinera
Siempre vuelvo con las olas, que a tu lado quiero estar
En tus ojos la ilusión, que llenó mi corazón
Junto a mí, tu piel morena, era un cálido rincón
Donde perder la razón, recordarte otra vez
Yo te quiero vida mía, sin poderlo remediar
Yo te quiero noche y día, como al azor de la mar
Tengo alma marinera
Siempre vuelvo con las olas, que a tu lado quiero estar
En tus ojos la ilusión
Els ports de les Alfacs, Tarragona, Altafulla, Salou, podien embarcar directament mercaderies destinades a Amèrica a finals del segle XVIII.
I en aquests ports hi havia vaixells
I com aquest, que potser va sortir del port de Tarragona o d'un d'aquestes altres de les nostres comarques
I després, per què no? Salió de Jamaica
Salió de Jamaica
Salió de Jamaica
Salió de Jamaica
No siento el barco, no siento el barco que naufragó
Siento el piloto, siento el piloto y la tripulación
Pobres marinos, pobres pedazos de corazón
Que la malbrava, que la malbrava se los tragó
Señor capitán, déjeme subir
Al palo más alto, al palo más alto de este mergantí
Señor capitán, déjeme subir
Al palo más alto, al palo más alto de este mergantí
No siento el barco, no siento el barco que naufragó
Siento el piloto, siento el piloto y la tripulación
Pobres marinos, pobres pedazos de corazón
Que la madre brava, que la madre brava, se los trago, señor capitán, déjeme subir al palo más alto,
al palo más alto de este regantín. Señor capitán, déjeme subir, a izar a la bandera del palo más alto de este regantín.
Tamaricán, Tamaricán, y amor.
Que us sembla si escoltem Amestral, perquè ens canti a una coloma, d'aquestes que voleien i dansen per la ciutat de Tarragona,
de Sebastián Iradier, la coloma.
Quan de menyorar la terra jo vaig sortir,
l'amor de tota la vida vaig deixar-hi,
i una blanca colomeda m'acompanyà.
Va dir-me, no tinguis pena, t'esperarà.
Si a tardimestre arriba hi ha una coloma,
t'acta l'amor, o si ve que és ma persona,
perquè li tots els somnis d'amor sens fresa,
i de son cor t'ho digues que és cosa meva.
Ai, si fos com una,
ai, si ja les tingués en,
de nesta volaria, ma vida,
d'un vol per sempre més.
Ai, si fos com una,
ai, si ja les tingués en,
veres que volaria, ma vida,
d'un vol per sempre més.
Fins demà!
Fins demà!
Uo lometa, que voles a terra llunyà,
no palestins qarritista Catalon,
No paris fins que arribis a Catalunya.
No t'aturis com el mar fins a trobar-la.
I jura-li que sempre jo he d'estimar-la.
Ai, si fos com una...
Ai, si hi ha l'estiguesa...
Veràs tu volaria, ma vida.
D'on vol per sempre més.
Ai, si fos jo donar...
Ai, si hi ha l'estiguesa...
Ai, veràs tu volaria...
Ma vida...
D'on vol per sempre més.
Ens situem imaginàriament en un port.
Tarragona, Altafulla, Saló...
O de la Costa Brava.
Gavines, barques, pescadors, xarxes, peixos.
Encara que no nascut en les nostres contrades Ramon Carreras,
mestral, cantant d'ell, Calamongo.
Meix de la Costa Brava.
I ara, abys de laosta...
Fins demà!
Fins demà!
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501

Sous-titrage ST' 501