Sabeu, ens agrada recordar de tant en tant
que aquest espai va començar a caminar per les zones arxianes
l'any 1997, a finals del segle XX.
Si fem comptes, us adonareu que ja portem
cinc temporades en antena parlant
i sobretot escoltant la dècada dels 80.
Cinc temporades radiofòniques poden donar per molt
i, encara que no ho pugui semblar,
encara ens queda molt de camí per acórrer.
Des de sempre hem entès que a l'hora de parlar dels 80
no ens podíem tancar a no saber el que va succeir abans i després.
Dels 90 hem escoltat els hereus del tecno
i l'alternatiu força vegades.
En canvi, hem descuidat una mica les formacions
que van destacar als anys 70
per les seves aportacions més o menys originals i innovadores.
Formacions que van fer més del que ens podem pensar,
perquè uns anys més tard esclatés una nova manera d'entendre la música.
Avui pot ser un bon dia
per fer una mica de justícia.
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Un programa de Tarragona Ràdio, dedicat a la música tecno i alternativa dels anys 80.
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Hola, bona nit!
Anem a encertar el programa número 196 de Radioactivitat!
Radioactivitat!
Un programa amb efecte 2000!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Com heu pogut comprovar, no hem deixat encara els Supertrams. Ara hem anat al 1971, des d'un dels seus primers treballs,
de l'Indevilities, també té una peça, un LP, en el qual podíem trobar cançons tan tradicionals com aquesta, que acabem de sentir al Potter,
i que té unes referències molt clares al rock and roll clàssic dels anys 70, però aquí, en aquests primers treballs dels Supertrams,
ja van deixar anar, ja van deixar anar el seu segell inconfusible.
Ja van deixar anar el seu segell inconfusible, cosa que encara es va veure més accentuat amb altres temes d'aquest treball.
Sí, perquè tot seguit escoltarem Treballet, una peça que donava pèls i senyals que els Supertrams seria una formació diferent, una formació que marcaria molt els anys 70.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
El 71 recordem Supertramp,
des d'un treball anomenat Indeability Stampet i una cançó Travelet, una peça que donava ja proves del que seria aquesta formació a llarg d'aquesta dècada del 70.
avui, aquí a Redactivitat volem recordar perquè, com hem dit al començament, l'hem tingut una mica descuidada i val a dir que formacions com aquesta i com les que vindran després, creiem nosaltres, estem convençuts que van tenir part de culpa de que els que van venir després van vessar les seves músiques amb aquests, aquests que acabem d'escoltar,
i tornen a insistir amb els que vindran després.
Abans d'acomiadar Supertramp, volem dir que els que formaven part d'aquest grup al començament van tenir diversos canvis, però els principis van ser Roger Hoxson, que va fer de vocals, tocava les guitares i també està clar, el Bob Bamberg, que tocava la bateria, el Dougie Thompson, que tocava el baix,
el John Anthony Halliwell, que tocava els instruments de vent, o sigui, el famós saxo de Supertramp, i, com no, el Richard Davis, que també feia de vocals, i els teclats.
Aquestos van ser el nucli del començament, després hi va haver una mica de canvis, va marxar el Roger Hoxson, alguna gent més, però, en definitiva, Supertramp, els 70 eren els que he anomenat.
I ara, el que havia dit, formacions que creiem nosaltres van influir molt perquè el seu tipus de música, partint de les arrels clàssiques del rock and roll, tenia alguna cosa més del que podem considerar com rock and roll o pop rock tradicional, clàssic.
I, si no, fixeu-vos en els Boston, que, el 1978, ens deien que no miréssim enrere, don't look back, i és que aquesta formació nord-americana feia una manera de rock simfònic que, després, un sent més tard, algú va aprofitar canviant les màquines.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.

Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
178, Boston, una d'aquelles formacions mastodòntiques
que allà on anaven arrossegaven masses.
És d'aquells clàssics dels anys 70
que ens podem imaginar nosaltres ara escoltant-los.
Sí, és el clàssic grup que va innovar a la seva manera
i que nosaltres no hem produt oportunitat d'escoltar-los
ara i aquí a Reactivitat.
No lock back, no miris enrere.
I una altra d'aquelles formacions mastodòntiques
que allà on anaven arrasaven, omplien estadis, camps de futbol,
eren els Emerson, Lake & Palmer.
Des del 1976, un grup que també va innovar a la seva manera.
Ara estem escoltant, ja ha entrat la cançó que hem preparat per tots vosaltres,
Lucky Man, un tema que comença molt tranquil
però que acaba amb una cosa que ens agrada molt a nosaltres, els teclats.
utilitzaven uns teclats una mica rudimentaris.
Escoltreu el so, que no és possiblement més tecno,
però ells, a la seva manera, ja als anys 70 van saber innovar
i donar pistes del que vindria després, als anys 80.
Elum.
...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I el 1979, ja fregant els anys 80, ens arribava amb aquesta cançó, Mama, un autèntic tema pre-tecno. Escolteu-lo.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
Fins demà!
!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La dècada que sempre ens ha agradat, però tornem a insistir, no hem oblidat mai les influències, els grups que van influir, com tots els que acabem d'escoltar avui la primera part,
i molts més que hem deixat el tinter, però que algun dia, possiblement, s'escoltin aquí, a Redactivitat.
A Tarragona Ràdio, els dimarts a la nit.
A Tarragona Ràdio
A Tarragona Ràdio
Doncs si no aneu equivocats, és la sintonia d'altres músiques natives, i que avui sí, tenim a la Núria fa 15 dies, va ser possible...
Una campana forçada...
La seva presència, però avui sí. Bona nit.
Bona nit. Jo i els meus virus estem aquí, a les zones.
Esperem que no passin la barrera.
No, els oients estan...
Protegits.
Salvats.
Comentàvem que m'he passat la primera part del programa penjat dels 70, i sembla que tu també ens adonar una mica de música dels anys 80.
Sí, avui sóc jo la que comença amb un tema de l'any 83, concretament, tot i que després tornarem a fer un altre salt d'una altra dècada més i ens plantarem els 90.
O sigui que avui el temps és relatiu.
Un temps vola.
Doncs anem, anem per feina, i escoltarem una música d'un grup que es diu Clam, i que apareix en el disc recopilatori de l'exposició Alter Músiques Natives.
El personatge que ens interessa d'aquest grup, el Nexa d'Unió, el fil conductor d'avui, és un senyor que es diu Tres i que canta, posa la veu en aquest tema, que es diu Supermantra, i que fa ajuntament amb Antonio Puertas, Leo Marinho i Juanjo Esquerra.
Escoltem-lo.
Escoltem-lo.
Escoltem-lo.
Escoltem-lo.
Escoltem-lo.
I'll soon be ready for use.
I'll soon be ready for use.
In order to ensure pleasure to the thousands who are dead and dying, the Irugo state is proud to say, let's party, we have the bomb.
In order to ensure pleasure to the thousands who are dead and dying, the Irugo state is proud to say, let's party, let's party, let's party, let's party.
Que són del nostre país, aquesta gent, ben aviat, sonant a Londres.
A Guiris.
Sí.
Doncs sí, sembla que sí, que estan instal·lats per aquí, per Barcelona.
Com a mínim l'Antonio Puertas viu, no sé on, en un poble d'aquests de la província de Barcelona, i el 3 circula pel barri de Gràcia.
No en sé gaire d'aquest personatge, simplement he agafat un parell de peces com a referent i m'ha fet gràcia posar-les.
Recordem, 1983.
83, sí.
I ara ens plantem el 94, de cop, en una altra recopilació, que es deia Nois Club 1, editada per una gent de Madrid, que es deien, o es diuen encara, Por Caridad Producciónes,
i que contenia músiques de gent rareta, que són bàsicament els que ja sortien aquí en aquestes alter músiques natives, catalanes, barrejats amb altra gent, principalment madrilenys.
La peça de 3, aquí en solitari, s'ha titulat Words, i un altre personatge molt estimat per nosaltres, que és el gat, i posa la mandolina.
La peça de 3, aquí en solitari, s'ha titulat d'avui.
La peça de 3, aquí en solitari, s'ha titulat d'avui.
La peça de 3, aquí en solitari, s'ha titulat d'avui.
Words, they just slip away, words, they just slip away, words, they just slip away.
But no more, no more, no more, no more.
No more.
It's strange that words don't have words consequences.
in this gossiping world.
It's gossiping world.
It's funny that big words so many achieve, so very few are capable of being above them.
I don't see it coming, words they just slip away.

and I don't see it coming, words they just slip away.
And I don't see it coming, words they just slip away.
Don't see it coming, words they just slip away.
Words they just slip away.
But no more, no more, no more, no more.
No more, no more, no more, no more.
I don't see it coming, words they just slip away.
And I don't see it coming, words they just slip away.
And I don't see it coming.
And I không B1
I feel it coming.
Sorry—That part that DOES
i Gat a la mandolina.
And I People now all work on my country.
It's done several seasons of NSFW and Gat who plays.
peça que ja va sonar
al Ter Músiques Natives, que és de
Raeo. Va sonar quan parlàvem
de Super Elvis.
En aquest tema hi posava la veu al cantant
de Super Elvis, en Key Toner, i també
el 3. Tot té relació.
Ara hi ha més electrònics i més
canyeros. Saps? Me'n recordo
d'aquest tema. Molt, eh? Et va
afectar. Em va marcar.
Doncs aprofitarem aquest
grigai per parlar
del silenci. En
la revista Enderroc,
en el número d'aquest mes de març
passat, sortia un
retallet allà en peu de pàgina sobre
aquest artista, 3, titulat
El silenci eloquent.
És a dir, això que estem escoltant de fons.
3, l'anomenat
activista del silenci, ha presentat
Dode Camut, G3G Records.
Una altra vegada ens surt el gat, per aquí en mig.
Un disc que ell mateix qualifica de CD
objecte. El treball recull testimonis, gràfics i sonors de dos actes insòlits. En la primera part s'hi pot sentir el concert silenciós de la banda municipal de Barcelona, dirigida per tres, en què només se sent el respir dels músics, la fressa de l'escenari i els sorolls que en els enregistraments convencionals s'intenten amagar. En la segona s'hi recull el còctel silenciós, que es va celebrar al CCCB el 1999.
Durant el qual van sonar quatre tubes, però també molts altres sons. El disc inclou dos llibrets amb informació sobre tots dos concerts, entre cometes, i una selecció de fotografies de coneguts exponents del silenci, com el poeta Arthur Rimbaud, l'escriptor Franz Kafka, el compositor John Cage, o l'actriu nord-americana Greta Garbo.
Curiós, no?
Molt, molt. Això d'escoltar el silenci té la seva part interessant.
Sobretot els sons de respiració dels músics. No ho havia sentit mai. Molt altres, també, això.
Com toca, no?
Com toca, sí, sí, no?
Doncs em sembla que s'acaben aquí les alter per avui.
Sí, sembla que sí.
Esperem que d'aquí dues setmanes hi tornarem a ser.
Esperem que sí, que així sigui.
Esperem que sí, sí, sí, sí, sí, sí.
Esperem que sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí.
Esperem que sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí.
No ens queda temps per res, però aprofitarem per dir dos breus.
dues petites, en aquest cas sí que són petites, grans notícies de caire tecnològic.
bé, les dues fan referència al que poden ser els nostres substituts de cables i circuits electrònics el dia de demà.
La primera fa referència a que els androides, com els de Lloyd Runners, estan cada cop més a prop.
Un grup de científics de l'Institut Weissman d'Israel ha creat el més potent ordinador genètic compost per molècules orgàniques en lloc del tradicional silici.
Es tracta del dispositiu biològic computacional més petit del món, que a més a més no requereix aport extern d'energia per a realitzar els càlculs,
doncs l'obté de reaccions químiques de les enzymes amb l'ADN segons la publicació diari mèdic.
És a dir, tant el software com el hardware són bioquímics.
I el que havíem dit, Blade Runner cada cop sembla ser que està més a prop.
I en lloc de dir androides, ja hem d'utilitzar la paraula algun dia replicants.
Doncs això és el que ens arribava, aquesta petita gran notícia,
i la complementem amb aquesta altra, que va del mateix.
Sí, perquè el senyor David Hanson, de la Universitat de Texas, als Estats Units,
ha creat un robot a la que ha portat, li ha anomenat, cabot,
i que és capaç d'expressar gestos facials humans, com riure, fer anar les celles
i d'altres coses que poden fer tan naturalment les persones
i que els robots sembla ser que és sense ficció.
Doncs bé, aquest personatge, aquest senyor David Hanson,
ha aconseguit fins a 28 moviments del rostre
que pot executar aquest robot anomenat cabot.
A més a més, porta càmeres en els seus ulls
per a reconèixer els éssers humans i poder respondre'ls.
Bé, dues notícies que, dit a Sara, el 2003,
sembla que la cosa està verda, però si van per aquest camí,
o potser d'aquí uns anys, el 2008 o el 2012,
qui sap que podem tenir ja un assistent de cables i circuits electrònics
que podem posar-li tranquil·lament el nom de data,
per què no, i sigui realitat, evidentment.
Bé, el temps ho dirà.
De moment són els primers passos d'un futur que no sabem
on ens portarà.
El que sí que sabem que ens portarà és al final del programa,
perquè el temps se'ns acaba.
I volem fer-ho com faia unes setmanes,
incidint en un tema que, bé,
haureu deduït que hi estem en contra.
És el tema de la guerra.
Avui tenim per acloure el programa Hiroshima monomor dels Ultravox el 1977,
i és que avui els anys 70 han arrasat.
I és un tema, com heu pogut comprendre pel nom,
que parla de les desgràcies de les energies nuclears radioactives.
Hiroshima, el meu amor,
és una mena de sarcasme a una bomba atòmica
que va matar molta gent.
I és el que pensem nosaltres.
Sí, va servir per acabar la Segona Guerra Mundial,
però a quin preu?
I és el que està passant ara.
Volen fer fora un dictador,
però, segons els americans,
per salvar el món,
però a quin preu?
Núria, encara estàs per aquí, si vols dir la teva.
Bé, suposant que facin fora aquest dictador,
està clar que n'hi ha molts altres països,
i en alguns països que ens toquen ben de prop.
O sigui, això de sobre el món
és una autèntica entelequia.
I nosaltres, bé,
posem el nostre granet de sorra
en músiques com aquesta,
perquè els que creiem que el món
es pot salvar d'una altra manera...
Bé, és això.
Començant, potser, per deixar que cadascú
se salvi ell mateix.
Això mateix.
Els que creiem que es pot salvar d'una altra manera,
ho fem així manifest,
avui aquí, al final de la reactivitat,
que acabem, no sense abans dir
qui l'ha fet possible,
els controls tècnics,
la Núria Cartanyà,
que l'hem d'agrair avui,
perquè tota la música era amb discos de vinil,
una feina extra que li suposa
això d'anar posant,
canviant l'agulla,
45, 33,
bé, ja sabeu que és molt complicat.
I després també,
perquè sembla ser que
el seu estat de salut
no és gaire bo
i ha fet l'esforç
perquè tot surti rodat.
Hem d'agrair també avui
la col·laboració de la Núria Calvó
amb les seves altres músiques natives,
avui t'acomidem ja
d'aquí a 15 dies
i res més,
les actuacions cordials d'en Beta
que s'emplaça d'aquí a 7 dies
aquí a Tarragona Ràdio.
Aquesta és la nostra adreça electrònica.
beta75
arroba
tinet
punt
o rg
Radioactivitat,
un programa de Tarragona Ràdio
produït per Beta 75.
turns our silhouettes
to gold
Hiroshima
on our moon
a
a
a
a
a
a
a
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!