Música
Comienza l'espai d'Habaneras.
Habaneras desde el balcón.
Música
Música
A l'horitzó la ratlla entressada,
ja la tranyina daurada corça el rom.
En terra és fosc, encara és matinada,
però a les coves d'en Gisbeth ja hi neix el sol.
Va poc a poc, avança carregada,
les gavines la segueixen en gran vol.
La mare està molt quieta i és gelada,
l'Eina Maria ens promet un dia bo.
A la platja l'he vist arribar i en silenci d'un matí d'estiu
he sentit els mariners cantar una beneira de mariu.
quan neix el sol a temariu,
de l'Iris fa prenent els colors.
la teixit ja hi ha pres un fantàser.
la guina deixa el somni,
comimosa obre s'escolt,
la mar, la roca, els males anys,
el fort somni amb can Juliu,
és aquell cant que surt del mar,
que n'és de vella de marí.
A la platja l'he vist arribar,
amb silenci d'un matí d'estiu,
he sentit els marillers cantar
una manera de mariu.
Quan neix el sol de te mariu,
de l'iris aprenent els colors
que la guina deixa el somni,
comimosa obre s'escolt,
la mar, la roca, els males anys,
el fort somni amb can Juliu,
és aquell cant que surt del mar,
que n'és de vella,
que n'és de vella,
neix cobrant des te marius.
Fins demà!
Fins demà!
El pirata del segle XV, el pirata Joan Torrelles.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que la sang l'enamora
i no perdona
cap enemic a regar
la roma i la
canta
el pirata cobert
canta
somnis de llibertat
des de
l'illa de Formentera
al nord-est de Mallorca
del seu de Menorca
fins a l'Empordà
solca
el mare a tota vela
fins a
l'illa transformador
on fa
més de cent trenta llunes
entre les roques
va enterrar
el Pondador
el seu
res d'or
els pescadors
i mariners
del Cantàbric
mar
generalment
molt abriuada
Ramon Carreras
els va dedicar
una manera
els braus
del nord
la barca
careix a port
els pescadors
són
a la taverna
entre ells
es desitgen
sort
encara
que pensin
en la galerna
les dones
a casa
cusen
més
el nembre
solen
a vora
la llor
totes
tristes
el fill
es contemplen
i totes
tremolen
pensant
en la
mar
del Cantàbric
valer
i totes
les onades
s'aixecen
va bufant
el ponent
i les barques
no venen
i lluny
a l'horitzó
la primera
ja es veu
la primera
ja es veu
17 homes
marxaren
i en tornen
veu
i en tornen
deu
i en tornen
deu
i en tornen
deu
i en tornen
i en tornen
deu
i en tornen
i en tornen
deu
i en tornen
deu
i en tornen
deu
i en tornen
deu
i en tornen
i en tornen
i en tornen
i en tornen
deu
i en tornen
deu
i en tornen
deu
i en tornen
deu
i en tornen
deu
i en tornen
deu
i en tornen
i en tornen
i en tornen
Senyota de copa, el set mariner, del cantàbric paler.
Les onades s'aixen, va bufant el ponent,
i les barques no vénen, i lluny a l'horitzó.
La primera ja es veu, la primera ja es veu,
i se tome es marxar, i entornen deu, i entornen deu.
I se tome es marxar, i entornen deu, i entornen deu.
I entornen deu.
A més dels Jovarros, grup de Molins de Rei,
que actualment ja no existeix,
intervenen en aquesta gravació que sentim
un quartet de corda i altres músics.
En total, 17 persones.
D'Eduard Iniesta, escoltem Amb mi, amb la mar.
Era una tarda, les ones gronxaven,
la fràgil carcassa del meu bargantí.
N'ara jo recolzat i puxava,
la slau melodia, un dia molt trit.
Paper mullat en l'aigua salana,
un fos per les llàgrimes de sol i cor.
jo recordava quan tots dos junts ens abraçàvem
o en un ves profund.
Un ves profund.
I ara navego amb el record.
Sento que mai més vindràs a mi, a l'amor.
Ja fa molts anys que vaig partir
I el meu cor jove no ha tornat a gratir
I a la mar jo sol me'n vaig anar
Cercant l'amor que no em vas tornar a donar
I ara navego amb el record.
Sento que mai més vindràs a mi, a l'amor.
A mi, a l'amor, a mi, a l'amor.
A mi, a l'amor.
A mi, a l'amor.
A mi, a l'amor.
I ara navego amb el record.
A mi, a l'amor.
A mi, a l'amor.
Era una tarda, les ones gronxaven,
la fràgil carcassa del meu Bergentí.
Ara jo recolzat dibuixava la slau melodia d'un dia molt trit.
Esquits d'aurac de lluna calada que es fonen la boira d'uns anys jubilats.
Jo t'enyorava com la ser de nou portesatges d'anaves quins anys.
Anaves quins anys i a la mar jo sóc me'n vaig anar cercant l'amor que no em vaig tornar a donar.
Ja fa molts anys que m'haig partit i el meu fort jove no ha tornat a glatir.
I a la mar jo sóc me'n vaig anar cercant l'amor que no em vaig tornar a donar.
I ara m'adéu amb molt record.
Sento que mai més vindràs a mi a l'amor.
A mi a l'amor.
A mi a l'amor.
A mi a l'amor.
Les colònies industrials del segle XIX dedicades a la producció tèxtil s'instal·laven a prop de rius.
per poder aprofitar l'energia hidràulica.
A Catalunya es van fundar unes 70 colònies que s'anaren cintuant principalment al llarg dels rius Llobregat, Ter i Cardener.
De Salvador Dabao, la barca abandonada.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
a l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
a l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
A l'amor.
Ara porm sobre la platja, com desferra el costellà.
Té la fusta ben cortada, tot el que s'està esbarlant.
Són els en què de la carcaça, qui diria que altretem era el rei de la mar brava
i solcava el llarg camí de garbí.
A Tremontana, on sou ara, mariners, amics meus que jo embarcava.
I la canya d'última, que en ma ferma governava,
que s'ha fet d'aquells valents que a la lluna li cantava.
Ai, torneu-me, mare, amb la vela desplegada.
Ai, torneu-me, mare, amb la vela desplegada.
Un bailet s'encompatit, i-a costat-mi sa la carcaça.
No ploris més l'ibatí, tornaràs a la mar brava.
El teu nom jo posaré a la proa de ma planxa.
I el lletre d'or que dirà, sóc l'estel de matinada.
Jo seré tot mariner, vell llevar que abandonava.
i amb la vela volarem altre cop, per les sonades.
i amb la canya d'última, on sou ara, mariners, amics meus que jo embarcava.
i amb la canya d'última, que en ma ferma governava.
Què s'ha fet d'aquells valents, que a la lluna li cantava.
Ai, torneu-me, mare, amb la vela desplegada.
Ai, torneu-me, mare, amb la vela desplegada.
El canó de Palamós l'hem sentit interpretar a molts grups de vaneres,
però avui els llobarros ens fan la seva versió d'aquesta cançó d'Ortega Monasterio,
amb so d'una arpa de boca al pur estil texà, el canó de Palamós.
El canó de Palamós
El canó de Palamós l'hem mirat que és d'armós
Ja fa temps que no treu fort
Ja fa temps que mira el mar amb el ventre rovellat
Matre rovellat
Matre roda xucorà
De la boca del canó
Ja no en surten hi ha records
De les guerres d'aquell temps
Quan la gent de l'Empordà
De la selva i el vellès
Es mataven per no res
Es porteu la seva veu
El canó de Palamós
I la gent de tot arreu
No més guerres ni més morts
No més bombes ni més foc
Sóc el canó de Palamós
I la gent de tot arreu
I els canons de tot el món
Fossin com el vell canó
Que tranquil estar dormint
Tars i negres dins del cor
Portarien una flor
De la rosa de Gericó
Escolteu la seva veu
El canó de tot arreu
Ni la gent de tot arreu,
no més verdes ni més morts, no més bombes ni més poc,
sóc agredor de pelamor.
Pa-ba-pa-pa-a, pa-ba-ra-ba-ra-ba-ra.
Pa-ba-pa-pa-pa-pa-pá.
Ba-ba-ra-pa-pa-pa-pá, pa-ba-ra-ba-ra-ba-ra-pa-pa.
Pa-ba-ra-ba-pa-pa-pá.
Descuteu-la, si la veu, o canons de tot el món.
I la gent de tot arreu.
No més guerres ni més morts, no més bombes ni més foc.
Sóc el canou de Palamós.
Sóc el canou de Palamós.
Sóc el canou de Palamós.
Sóc el canou de Palamós.
L'any 1995 van fer la gravació d'aquest CD, Els Jovarros,
amb un estil molt personal i molt treballat.
Ens ofereixen la seva forma de veure el meu avi.
El meu avi va anar a Cuba,
el porto del català,
el millor marcut de guerra,
de la flota d'Ultramar.
El timonet i el nostre amor,
i que tots els mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafroger.
quan el català sortia a la mar.
Els nois de Calella feien un cremant,
mans a la guitarra solien cantar.
Vista Catalunya,
visca Catalunya,
visca Catalunya.
Arriba,
en temps d'veredat,
de perfidres i traïsió,
i en el mar
de l'As moment y dizim,
retornaren els canaux.
Els mariners de Calella i el meu avi al mig de tots
Varen morir a cobertes, varen morir al teu del canó
Quan el català sortia a la mar
Gridava el meu avi, apa, no és que està
Els dolents de bordo, no varen tornar
Tingueren la culpa els americans
Gridava el meu avi al mig de tots
Gridava el meu avi al mig de tots
Els nois de Calella feien un cremà
Mans a la guitarra solien cantar
Visca Catalunya, visca el català
I acabem el nostre temps d'habaneres des del balcó de Tarragona Ràdio
Núria al control, Javier que us ha parlat
Esperant-vos els diumenges a dos quarts de deu del matí
I els jovarros es diuen adeu amb de lluny
I els jovarros es diuen adeu amb de lluny
I els jovarros es diuen adeu amb de lluny
I els jovarros es diuen adeu amb de lluny
I els jovarros es diuen adeu amb de lluny
I els jovarros es diuen adeu amb de lluny
I els jovarros es diuen adeu amb de lluny
I els jovarros es diuen adeu amb de lluny
I els jovarros es diuen adeu amb de lluny
I els jovarros es diuen adeu amb de lluny
I els jovarros es diuen adeu amb de lluny
Fins demà!
Fins demà!