Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gr rescued.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
entre els que s'han enviat aquí a la emissora
i els que s'han deixat a la llibreria Calilé,
que participaran en aquest premi.
En el transcurs d'aquest mes, el mes de febrer,
els membres del jurat que conformen aquest certamen
no ens miraran d'establir quines les dues obres guanyadores.
Una vam dir que seria d'una modalitat fins a 12 anys,
l'altra a partir de 12 anys.
I al final del mes, a principis del mes de març,
direm quines són les persones que han guanyat.
I us puc dir, perquè aquí porto,
i no penso llegir absolutament res,
tindrem el misteri i el secret,
perquè una de les parts del premi
és que els guanyadors puguin venir aquí a llegir la seva obra
i esperem que aquests guanyadors o els finalistes
també acceptin venir aquí als nostres estudis
i participin de la festa aquesta de la comunicació,
d'aquest certamen, que trobem que ha estat un èxit,
un èxit de bo, de veritat.
Doncs us puc dir que hi ha persones,
jo tinc aquí un plec de contes de persones
doncs ja de la part segona,
de les de més de 12 anys,
i les edats van de 30, 35, 40, 42 anys, 37 anys,
veig que hi ha per aquí fins i tot
algun conte que ens ha arribat
amb la seva corresponent il·lustració.
Vull dir, més, demana més,
impossible per aquest primer certamen
de conte curt, Cana Macana Calilé.
Esperem que això tingui continuïtat
i que en pròximes edicions d'aquest concurs
la presentació d'obres sigui molt, molt més quantiosa.
Però d'entre els sobres que hem rebut
n'havia un que era com especial
i he vist que em feia l'efecte
que no tenia massa a veure amb el nostre certamen.
Anava dirigit, doncs sí,
el programa Cana Macana
amb un sobre d'aquells colors sípia,
petit, i que dintre tenia una cosa
i quin conte més curt deu ser aquest.
I, mare de Déu, senyor,
quan veig que dintre no hi ha cap conte,
no hi ha cap història,
no hi ha cap comentari,
sinó que hi ha un parell de números
de loteria nacional
de la penya del nàstic
de la loteria que es va rifar, doncs,
el dia 22 de desembre de l'any passat.
I dic, carai, potser som rics,
potser ens ha tocat i no ho sabem,
com és que aquest sobre ens ha arribat
avui i no una setmana abans.
Però, esclar, gràcies a Déu,
al darrere o al costat del sobre
hi ha el remitent,
la persona que ens l'ha enviat
i sabem qui és
i podem dir
el nostre benvolgut Marino,
que de tant en tant ens escolta
i molt sovint ens truca
que, Marino,
moltes gràcies per la loteria,
però que ens ha arribat un pèl tard, eh?
Però tant mateix,
tenim la il·lusió
d'haver estat en el teu pensament.
Ha estat un bon regal.
Moltes gràcies.
El Marino és una persona
que ha participat moltes vegades
aquí a Cana Macana
i que s'ha endut alguna vegada un premi.
Un premi
com potser el que avui
podríem donar a la persona
que d'aquí una estoneta
ens vulgui trucar
si s'atreveix
a encertar
una petita endavinalla.
Podríem posar una mica de sintonia
endavinalla,
fins i tot, eh?
Mentre es la diem.
Un endavinalla...
Anem a veure...
Que diu així.
I és una endavinalla
que té a veure
en un
o fins i tot dos
dels contes
d'avui
del programa.
Diu així.
Vaig pel món
movent esglai
i cap mortal
m'ha vist mai.
Què és?
Daré una altra
una altra oportunitat
perquè la resposta
doncs té
té vàries
preguntes.
Torno a dir-ho,
torno a dir-ho,
fixeu-vos-hi,
és més llarga.
Volant
jo corro l'espai
tant si és de nit
com de dia
sense que ningú
em vegi mai
ni em privi
de fer-me via.
Quan sóc fluix
dono alegria
més quan em poso irritat
ho veureu
tot dominat
i per tot
veureu marfuga
tot
cel i terra es belluga
si així ho vol
m'ha voluntat.
Què és?
I encara n'hi ha
una altra manera
de dir-la
aquesta endavinalla.
Diu així
Barrabàs
truca a la porta
amb un ram
de flors que porta
no són fulles
ni són ram
Barrabàs
se'n torna al camp.
Si vols participar
aquí
a Cana Macana
ens pots trucar
al 24
47
67
i si ho encertes
si ho endevines
potser podries
endur un llibre
de poesies
que tenim
per aquí guardat
i que pots venir
a recollir els nostres estudis
quan tu vulguis
però això
serà
d'aquí una estoneta
perquè ara
començarem
amb el conte
dels petits.
No, no és el conte dels petits encara.
És una música
que també havia pensat
que avui
estaria ben posada
en aquests temps incerts
que comencen a tensar-se.
Ja sabeu
que si guerra
que si no guerra.
Madre deus
té una peça
titulada
Os senyores de la guerra
en la seva obra
Espíritu de la paz.
Sí, hi ha algú
que ens ha trucat
i que pensa
potser que sap
la resposta.
Hola, molt bona nit.
Hola, bona nit.
Què tal?
Quin és el teu nom?
Ramon.
Què tal, Ramon?
D'on ens truques?
Pues mira,
del cotxe ara mateix.
Caramba!
El cotxe està en moviment
o està aturat?
No, no,
està aturat.
Està aturat.
És a dir,
tirant de mòbil, no?
Sí, tirant de mòbil.
Què ens estaves?
Sentim pel transistor?
Sí,
te sentia a la ràdio
i me'n sembla
que sé
l'endevinalla que és.
Sí?
Escolta'm,
abans de dir-nos
l'endevinalla
des d'en quina part
del món truques?
De prop d'aquí,
Tarragona,
o ets a l'espai?
Mira, sí, sí,
de Tarragona,
perquè jo sóc
del sur d'Espanya.
Ah, molt bé, molt bé.
I escolta, Ramon,
tu creus que saps
la resposta
a l'endevinalla?
Me'n sembla que sí.
Vinga, a veure.
El vent.
El vent, sí, senyor, Ramon.
Enhorabona, eh?
Molt bé.
Mira, fixa't,
tot el públic
que tenim aquí
amagats a mà,
tan llaunat
que està
encoratjant-te.
Enhorabona, Ramon.
Molt bé.
Ramon,
és la primera vegada
que escoltes,
que anem a cana?
Sí, és la primera vegada.
És la primera vegada?
Sí, normalment
escutxo
el que agrada
força nàstic.
Ah, molt bé.
Doncs escolta'm,
que siguis molt benvingut avui,
enhorabona
i que sàpiguis una cosa,
t'agrada a tu la poesia?
Sí, molt, molt.
Sí?
Ara,
bueno,
fas una miqueta de poesia,
però no molt.
Ah, fas una miqueta de poesia,
doncs mira,
fantàstic, eh?
Perquè tenim aquí
un llibret
que es diu
Llunes llargues
de la Maria José Castillejo
que estarà aquí
a la teva disposició
per quan tu vulguis
passar-lo a recollir
que ja deixarem aquí
el teu nom
i que el puguis agafar.
Ara, Ramon,
parles amb Lluís
i ell et dirà més o menys
el que pots fer
per aconseguir el llibre.
D'acord?
Doncs molta gràcia.
Gràcies a tu, Ramon,
per estar una estona amb nosaltres.
Vinga, adeu,
bona nit.
Bona nit.
El Ramon
ha guanyat aquest llibre
Llunes llargues
que podrà venir a recollir
aquí a la nostra emissora.
Mentrestant,
continuem a escoltar
els senyores de la guerra.
Ja sabeu,
aquells personatges,
aquells subjectes
que es pensen
que amb la raó de la força,
amb la raó de la força
que ells creuen
que els ve donada
poden anar pel món
tal com els vingui en gana.
Ja ho veieu,
de senyors de la guerra
n'estem envoltats
i els de Madre Déu
us en fan
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.

a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
a la seva manera la denúncia.
abans m'havia equivocat una mica.
i pensava que
Ai, ai, ai, ja sabeu que s'ha de donar una miqueta de temps
perquè sempre hi ha alguna persona.
Fixeu-vos, avui ens escoltaven des d'un cotxe asseguts al seient,
paradeta, sense mors, que ja sabeu que el mòbil no es pot fer anar.
De fet, no es poden fer anar tantes coses que es fan anar.
Doncs bé, escolteu, ja sabeu que el temps fa que les persones
de vegades es posin com a molt nervioses.
No us ha semblat alguna vegada veure que les persones sembla
com si tots els llams i els trons del món els haguessin anat a petar la closca
o que totes les campanes dels campanars haguessin fet ding-dong, ding-dong
al cap del botiguer o del pare o del veí o de la veïna
i que tenen un mal humor que fa pudor i tot.
I a vosaltres no s'ha encomanat mai aquest mal humor?
No ho sé, però segur que sí.
Sobretot si ja sou una miqueta més grans,
perquè com més gran es fa un, més coses se li encomanen, sabeu.
Doncs bé, el conte d'avui es titula, fixeu-vos, eh,
és que és un sorollot, com si fos un lleó de la selva.
No t'espantis, Joan, que no n'hi havia per tant.
Es titula així, tal com sentiu,
i és un conte que parla d'això, de mal humorats
i de persones que no tenen temps i que sempre estan així com a...
enlleonades, jo diria.
És un conte del Jaume Escala
i unes il·lustracions precioses de la Carme Soler Vendrell
i que tot seguit us penso llegir.
Era un dia d'estiu,
d'aquells que fa tanta calor.
En Jaume estava molt content
perquè era el seu primer dia de vacances.
Es va dutxar, es va pentinar
i com cada matí va anar a la nevera,
es va beure un got de llet,
va agafar la llista dels encàrrecs
i una presa de xocolata.
Al carrer, com sempre, hi havia molt de soroll.
L'aire era tan calent
que semblava que bufessin tots els vents del desert.
En Jaume, però, estava content.
Al forn, hi havia molta gent
i feia tanta calor
que ningú no gosava dir res
perquè tot l'aire no era prou per respirar.
Bon dia!
Un pa de quart!
Va demanar.
I la fornera li va donar un pa de quart
que podria tallar-me el crostó
i partir-lo pel mig.
I la fornera,
en lloc de dir-li que sigui,
li va respondre amb un soroll
talment un lleó d'Àfrica.
va fer.
En Jaume va sortir de la botiga.
El pa encara estava calentó.
En Jaume va untar el crostó de pa tendre
amb la xocolata que ja començava a desfer-se
i tot saborejant-ne el gustet
se'n va anar a la botiga dels marcs
content amb aquell esmorzar que tant li agradava.
Bon dia!
Va dir.
Vinc a buscar el meu dibuix enmarcat
i el vidriaire va desaparèixer a la borra botiga.
Sempre hi feia molta pudor de resclosit,
però aquell dia semblava més densa que mai.
El vidriaire li va portar un dibuix
que no era el seu.
El meu hi ha un peix,
un elefant, un sol, un arbre,
tot deu seix volant, una nou de l'espai i...
El vidriaire, que no parava de suar,
va i fa com la fornera...
Carai!
Quin molt geni!
amb el mar que sota un braç i el pa a l'altre,
en Jaumet va sortir al carrer,
que encara tenia més encàrrecs.
El cel començava a ser d'aquell color gris,
que el va fent pesat,
però tot i així el carrer va fixar-se
que tots els cotxes
esperaven el moment d'arrencar a córrer
i els motors, com la fornera i el vidriaire,
també feien...
grrrr, grrrr, grrrr!
Uh, quin mal de cap!
Quan va arribar al quiosc, hi havia una cridòria de mil dimonis.
Tots els nens del barri eren allà com si s'haguessin posat d'acord per anar a comprar l'àlbum de moda.
Què li han dut el meu?
I el quiosque, sense ni deixar-lo acabar, li va respondre...
Tanmateix, semblava que tothom s'hagués posat d'acord aquell matí.
Sí, la calor començava a fer-se sentir de valent.
En Jaumet anava tan distret pensant que no podria enganxar el munt de cromos que tenia guardats a la caixa de puros
que no es va adonar d'un senyor que venia en direcció contrària a la seva i que feia cara de no estar gaire content.
Pam! Ai, perdoni!
Ra! Va fer el senyor, com si respongués també a una consigna.
A l'aparador d'una botiga va veure una pilota magnífica, exactament igual a la que s'havia penjat el dia que havien anat d'excursió amb els de la classe.
Quant va alt? Va preguntar.
El dependent li va dir el preu.
En Jaumet, després de rumiar-s'ho molt, va preguntar-li...
El mes que ve, que encara la tindrà. No tinc recollides prou euros.
I el senyor, amb cara de tigre de Malàcia, li va respondre...
Ai, ai, ai, ai, ai!
A la tintoreria es va haver d'esperar una estona, com de costum.
Allà sempre el feien esperar, encara que no hi hagués ningú.
Feia una olor molt forta que es ficava dins del nas.
No era precisament el lloc ideal per a passar l'estona.
Vinc a buscar la meva jaqueta vermella...
I el tiquet!
En Jaume no el duia.
I la tintorera, com si hagués après la lliçó, també va fer...
No ho entenc...
Va pensar en Jaumet.
No és pas tan lletja, la meva jaqueta.
A Caladroguer només havia de comprar-hi paper higienic.
Que podria deixar-me una altra bossa de plàstic, va dir.
Vaig molt carregat, i la droguer, com si l'haguessin punxat, va cridar...
De lluny, quan ja arribava a casa, va veure el porter.
El porter de casa seva, que se'l mirava amb una ratlla per boca, com sempre, somrient.
Ei, què vols, que t'ajudi a pujar les coses?
Li va dir.
I en Jaumet, sense saber ben bé, talment com si li hagués encomanat una malaltia,
li va respondre...
I conte que us conte, conte contat, aquest conte del malhumor que s'encomana, ja s'ha acabat.
No marxeu encara, eh?
Que els titiriteros de Benéfor ens porten una cançó misteriosa.
No marxeu, no marxeu, ja s'ha acabat.
Tumbas, tumbas, tumbas, nada más.
A medianoche se abre una tumba, sal un esqueleto bailando una rumba.
A medianoche se abre una tumba, sal un esqueleto bailando una rumba.
Tumbas por aquí, tumbas por allá.
Tumbas, tumbas, tumbas, nada más.
Tumbas por ahí, tumbas, tumbas.
Tumbas, tumbas, tumbas, tumbas.
Tumbas, tumbas, tumbas.
Tumbas, tumbas, tumbas, tumbas.
Tumbas, tumbas, tumbas, tumbas.
Com la sotana de un viejo cura
Los esqueletos preparan la verdura
Com la sotana de un viejo cura
Los esqueletos preparan la verdura
Tú vas por aquí
Tú vas por allá
Tú vas, tú vas, tú vas nada más
Con el agua sucia de lavar los pies
Los esqueletos preparan el café
Con el agua sucia de lavar los pies
Los esqueletos preparan el café
Tú vas por aquí
Tú vas por allá
Tú vas, tú vas, tú vas nada más
Con mocos secos de un recién nacido
Los esqueletos preparan el cocido
Los esqueletos preparan el cocido
Con mocos secos de un recién nacido
Los esqueletos preparan el cocido
Tú vas por aquí
Tú vas por allá
Tú vas, tú vas, tú vas nada más
Tú vas, tú vas, tú vas nada más
Tú vas, tú vas, tú vas nada más
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Ja està bé explicar o llegir un conte
que pertoca el temps d'estiu, ara al mig de l'hivern,
però també té un conte on, d'una manera o d'una altra,
aquest vent xafagós que fa posar de tan mal humor a les persones a l'estiu
que sembla que no puguin cabre dins de la seva pròpia pell,
és un vent, no deixa de ser un vent.
I jo vull, clar, com que he vist que la setmana gairebé,
tota la setmana ha estat dominada pel vent,
que feia volejar la roba dels terrats,
que feia que els barrets de la gent anessin rodolant,
que les faldilles i les idees anessin a Can Pistraus
i que les fulles ho escombressin tot, rambla aquí i rambla allà,
doncs he pensat que estaria força bé.
Avui feia alguns contes sobre el vent.
Potser el que més em venia al cap d'explicar,
que no serà el cas, el deixarem per una altra setmana,
era un dels contes que a mi em van copsar més
quan jo començava a llegir
o quan començava a interessar-me pel món de la fantasia.
És a dir, quan era força petita,
hi havia un conte que es recollia en una enciclopèdia
del Mundo de los Niños, que es deia,
que encara hi és, aquesta enciclopèdia,
jo l'he vista a la biblioteca d'aquí de Tarragona
i altres biblioteques,
doncs un dels contes prefers meus
era la història del nen que va anar a buscar el vent del nord,
el niño que fue a buscar el vento del nord,
que ve a explicar més o menys les trifulques que té un nen
que perd un plat de blat de moro
per culpa d'una bufada del vent
i les conseqüències que té això,
ja que el nen se'n va a casa del vent del nord,
al seu palau,
per demanar-li que li restitueixi allò que se li havia enduit,
però que el vent no ho pot fer
i, a canvi, li farà uns altres regals.
Però aquest és un conte que l'explicarem amb molta més calma
un altre dia,
perquè avui resulta que tenim al nostre costat
per reemprendre un camí ple de vents,
de pluges, de neus
i últimament finalitzat amb xapapot,
per dir-ho d'alguna manera,
la paraula de moda en aquests temps
a banda de guerra
i xapapot és el que més sentim.
Doncs avui tornem a tenir d'aquí cinc minutets
el Miquel,
que ens reconduirà una altra vegada
al camí de Santiago,
no ben bé des del punt que el vam deixar
a l'última edició de Cana Macana,
que va ser als voltants de finals de l'any passat,
sinó fent un recordatori del que és,
dels seus inicis,
d'on ve, cap a on va
i en properes edicions
tornarem a reemprendre el nostre camí
des de Burgos,
que és on ens vam quedar.
Però abans voldria llegir un fragment
de l'Odissea,
el fragment aquell
en què Odisseu i els seus companys
arriben a la illa d'Èol,
ja sabeu,
el que guarda els vents,
el déu dels vents,
el pare dels vents,
com li vulgueu dir,
i què és el que va succeir.
Escolteu,
perquè això
és
d'Homer.
Doncs pugem cap al Burg
i fem cap a Llursvelles Estades
i ell,
tot un mes,
em galeja
i em va preguntant cada cosa.
I l'Ión i els vaixells dels argius
i el retorn dels de Caia.
Jo li vaig contant
com es queia
per brins cada cosa.
Ara,
quan el meu torn
jo demano la ruta
i li prego
que m'encarreri,
tampoc no s'hi nega
i prepara un guiatge
i ve-te aquí.
Fa un sac
amb la pell
d'un brau
de nou herbes,
dins el qual
empresona
les rutes
dels vents
bramolosos,
que el intendent
dels vents
és el càrrec
que té
del cronion,
perquè faci
amainar
o abrivi
d'ells
el que vulgui.
l'Eol
em dóna
aquest sac
i dins
el buc
del nabili
ve a fermar-lo
nuat amb un fil esplèndid
de plata
ben estret
que no deixi escapar
ni una mica
de brisa
i m'envia llavors
l'alè d'un ponent
perquè ens dugui
els vaisells
i la gent.
Però
no ens ho havíem
de veure complert
que havia de perdre'ns
la nostra mateixa
hora dura.
Nou dies
vam navegar
per igual
de nit
i de dia
i al deser
ja per fi
es mostraven
els camps
de la pàtria
tan a la vora
que en veiem
els focs
i la gent
encenent-los.
Ara
a mi
em va venir
un son dolç
rendit
com estava
car sempre
vaig manejar
l'escota jo
sense dar-la
mai a ningú
per fer cap més
de pressa
a la terra paterna
i llavors
els companys
van posar-se
entre ells
a discórrer
convençuts
que m'enduia
tot d'or
i d'argent
cap a casa
per gentilesa
d'Eul
el fill
magnàmin
d'hipotes
i tal
deien entre ells
canviant l'un
amb l'altre
mirades
ai
si n'és
aquest home
per tot
d'estimat
i com l'honren
sia de qui
vulgueu
la ciutat
i la terra
on arribi
ja de Troia
s'enduia
una vella
part de la presa
tot un tresor
quan nosaltres
que hem fet
les mateixes jornades
tornem a casa
amb les mans
que l'una és plena
de l'altra
i ara encara
per grat
que d'ell
ha tingut
acollint-lo
eh
on li dava
això
veniu
mirem-ho tot
d'una
l'or
i l'argenteria
que dins
d'aquest sac
deu haver-hi
deien
i prevalgué
i prevalgué
el fonès
parer
de la colla
deslligaren
el sac
i tots els vents
s'escaparen
i arrabassant-nos
de sobte
ens portava
de nou
mare
en fora
el buferut
i ploraven
veient
que la pàtria
els fugia
que em desperto
llavors
i en mon cor
sense tara
de vatos
i del vaixell
tirar-me
i finar
d'un cop
dins el pèleg
o en silenci
patir
i entre els vius
encara romandre
vaig aguantar
però
i cobrint-me
el cap
vaig a geure'm
dins el buc
del vaixell
i el mal buferut
va portar-nos
altra vegada
a l'illa d'Eòlia
i ma gent
es planyia
desembarcarem
allí
en el ferm
i prenguèrem
aiguada
i de seguida
les colles
dinaren
al flanc
dels nevilis
doncs
en sé que ja haguérem
gustat el pa
i la beguda
jo aleshores
fent-me seguir
d'un heralt
i d'un home
pujo cap als famosos
estatges d'Eol
i el trobo
bencatejant
al costat
de l'esposa
i la seva fillada
entrem
però ens quedem
asseguts
al llindar
de la porta
contra els brancals
i el cor
se'ls esbalaeix
i ens pregunten
torna Solesses
i ara
quin déu advers
t'assaltava
ben amatents
et donàrem camí
perquè reviessis
la teva pàtria
i el teu casal
i tot el que estimes
deien
i jo responc
amb un cor
besant amargura
el mal
em ve d'uns companys
deslleals
i del son
que s'aferra
ai
socorreu-me
estimats
que teniu poder
per a fer-ho
deia jo
escometent-los
amb unes paraules
ben blanes
ells però van callar
i el pare
a la fi
va respondre
fora de la meva illa
rebuig dels vivents
i de pressa
no
jo no tinc el dret
de donar-te cura
i guiatge
home que veig
com ets avorrit
dels déus venturosos
fora
que és per la ira
dels déus immortals
que ara tornes
un fragment
que heu sentit
de la arribada
d'Odisseu
a la illa
d'Eul
ell va rebre
aquell regal
un sac
on s'hi guardaven
tots els vents
lligats
amb fi
fil
de plata
però
el fat
és
el fat
escoltem-me
per acabar-ho
d'endreçar això
en paraules
de Raimon
els versos
d'Ausias Marc
de les events

mestre i ponent
contra d'ells
veig armar
xaloc llevant
els deuen souvenir
abllors amics
que em facis
l'euvre
de Kip
Pensem bufar-lo si apar-s'hi ha
i que tots s'incomplesquen mon retorn.
Bollirà el mar com la casa o l'any fort,
mudant color a l'estat natural
i mostrarà voler tot a res mal
que sobre si atura un punt al jo.
Grans i pocs peis ja records correran
i cercaran amagat alls secrets.
Pugint al mar on són nodrits que fes
per gran remei en terra i xirà.
Amor de vos jo en sent més que no en sé
de què la part pitjor m'enromandrà
i de vos sab-lo qui se'ns vos està.
Al joc de daus vos a compararé.
Jo temm l'amor per no ser-vos absents
perquè amor per mort és anul·lat
i jo no creu que mon voler sobrar
buscà esser per tal departiment.
Jo sóc gelós de vostres cas voler
que jo morint no metam i no oblí
sols és pensar-me dol del món d'elit
car no es vivi no creu ser buscà fer.
ha pres m'ha mort de mar per del poder
i si a tos t'anirà convertit.
Ei, jo forçat d'aquest món seré així
tot el meu mal serà a vos no bé.
Amor de vos jo en sent més que no en sé
de què la part pitjor m'enromandrà
i de vos sab-lo qui se'ns vos està.
Al joc de daus vos a compararé.
Al joc de daus vos a compararé.
Comentava ara amb Miquel
que aquesta és una de les cançons
que jo penso que és d'allò, del top ten
que es diu, de les moltes, moltes, moltes, moltes
que agraden, doncs tres, tres precisament
de Raimon, una d'elles és aquesta
i sabeu, amb Miquel el tenim al costat
i li hem demanat, animats per les notes
per la veu de Raimon, si ens donaria
el plaer de llegir-nos
amb la seva veu les lletres
de l'Ausias Marc, perquè teníem aquí
la poesia aquesta que havia musicat en Raimon.
Miquel, bona nit. Bona nit.
Tornem cap a Santiago, eh?
Tornarem.
Tornarem. Tornarem, tornarem.
Sí.
Fem aquest pausa abans que tornem a posar-nos en camí
per demanar-te això, sisplau, que ens facis l'honor de llegir
de la teva veu aquest fragment de Belles e Vents.
Encantat.
Diu...
Belles e Vents han mos desig complir,
faen camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar.
Xaloc i Evan los deuen subvenir.
Ablurs amics, lo grec e lo migjorn,
fent humils pregs al ventre muntanal,
que ens sombufar l'ocea parcial
e que tot sí incompleix que en mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural
e mostrarà voler tot arres mal
que sobre sí atur un punt al jorn.
Moltes gràcies.
I ja sabeu per què la de Raimon
s'escolta aquí molt, molt, molt, molt sovint
en cana macana perquè Raimon
i en particular aquestes cançons són molt benvingudes.
Però ara, tal com us havien comentat,
ja fa una estoneta tornem a normalitzar
una mica les nostres col·laboracions
a cana macana i, carai, ja teníem ganes,
ja teníem ganes de tornar a agafar el bastó,
de posar-nos les espardenyes,
la petita motxilla, o el serró, més aviat,
el mapa, i saber que tornem encaminants
fins a la catedral de Santiago
o fins a Finisterre, qui sap.
Fa algun temps que ho vam deixar,
per allà a Burgos,
i vam pensar que ja que ho tornàvem a reemprendre
i que el temps que ha passat és considerable,
aquest reces o aquest interludi,
el que estaria una mica bé és refrescar una miqueta la memòria
dels que potser enyoren aquest camí i que diuen,
carai, o que potser s'han incorporat a la secció
i que diuen, a veure, això del camí de Santiago,
Miquel, com ho fem?
Em sembla molt bé, em sembla bé perquè jo crec que cal començar
pels orígens de tot això,
i d'una manera el més resumida que puguem,
explicarem l'origen del camí de Santiago,
d'aquesta gran activitat que ha mogut a tantíssima gent,
d'arreu d'Europa, doncs no, del món.
Jo mateix conec gent dels altres continents
que l'han fet i que l'han repetit i que ens són entusiastes.
L'origen de tot això prové de les prèdiques de Santiago el Major,
que era germà de Sant Joan, també apòstol com ell,
el qual Santiago o Sant Jaume havia predicat per Hispània,
havia tornat a Palestina,
on havia estat decapitat per ordre d'Hero de Zagripa,
concretament l'any 44,
i els seus deixebles es havien proposat enterrar-lo
en el país on ell havia predicat
què és el que es feia amb els deixebles de Crist en aquella època,
sempre que es podia.
El van embarcar a Jaffa,
però des del moment de l'embarcament de les seves despulles
no s'entenen notícies fins gairebé 800 anys més tard.
Concretament l'any 813,
una ermità a les terres de Galícia estava resant una nit
i va observar una pluja d'estels sobre un camp determinat,
sobre un punt determinat d'un camp,
d'aquí ve el nom de Compostela, Campo d'Estrelles,
i aquest fet el va sorprendre molt
i es va intentar arribar al punt on aproximadament queien aquells estels,
i del que va trobar va informar el bisbe Teodomir,
que és que havia trobat un sepulcre,
millor dit era més d'un sepulcre,
perquè allà hi havia hagut una necròpolis que estava molt malmesa
pels segles que hi havien passat,
però havia trobat concretament el sepulcre
del que el propi bisbe Teodomir va certificar,
sens dubtar-ho,
que es tractava de les restes del que 800 anys abans,
o gairebé 800 anys abans,
havia predicat la fe de Crist a Galícia,
que era Santiago.
Les altres dues tombes que es havien trobat
eren d'uns deixebles predilectes de Sant Jaume,
que eren Teodor i Atenasi.
El bisbe, a la seva vegada,
va informar el rei Alfons II al cas de l'estor lleonès,
que estava molt necessitat d'una figura
que padrinés la reconquesta,
que en aquells moments s'estava produint
des del nord de la península ibèrica,
ja que els serraïns havien arribat gairebé
a ocupar tota la península ibèrica,
excepte aquell apunt, aquell extrem.
I més enllà també havien arribat,
perquè es van endinsar a França i més enllà.
Fons al cas va ordenar la construcció d'un esglés,
i això s'acostumava a fer en aquella època,
sobre el punt on es havia trobat la tomba.
Aquesta església es va començar bastant aviat,
pel 829,
i al cap de pocs anys, ja 10 o 11 anys més tard,
ja es té constància
que hi havia gent que havia peregrinat en aquest punt.
Vull dir que des del primer moment
es va convertir en un lloc de culte
i en un lloc de fe molt profunda del poble.
Cal recordar que la gent en aquells temps
peregrinava només a Roma i a Jerusalem,
i concretament a Jerusalem,
a part que era molt llunyà,
era molt complicat anar-hi.
Doncs hi havia l'oposició dels reïns,
dels islàmics.
L'any 842,
és a dir,
estem parlant d'un període molt curt de temps,
d'un període de 15 anys o menys
des que es havia començat la construcció de l'església.
L'any 842,
amb una batalla que va tenir lloc a la Rioja,
concretament a Clavijo,
que és a prop de la capital actual,
Logroño,
la batalla era entre els astur-lleonesos,
i per tant cristians,
i les tropes de l'Andalús.
Va començar a córrer la veu
que enmig de la batalla
i en el pitjor moment per les tropes cristianes,
va aparèixer un cavall blanc
muntat pel Santiago en persona,
repartint cops d'espas a tort i a dret,
i a partir d'aquell moment,
tallant caps,
a partir d'aquell moment,
se'l va anomenar Santiago Matamoros,
i això,
aquesta expressió que a mi tampoc m'agrada,
i suposo que a molts de vosaltres
tampoc us agradarà gaire,
però és així,
la realitat de la història és aquesta,
aquesta notícia,
diguem-ne notícia,
o aquesta llegenda,
es va anar divulgant,
es va anar extrenent com taca d'oli,
fins i tot més enllà dels Pirineus,
doncs,
sí,
va ser molt útil en els governants,
en els reis d'aquella època,
tenir tots aquests elements
que galvanizaven la gent
per lluitar contra els infidels,
el propi Carlemany,
que havia foragitat les tropes islàmiques
fins més enllà del regne francès,
per la qual cosa va ser anomenat
emparador d'Occident,
com ja sabem.
Aleshores,
comencen a arribar gens d'arreu d'Europa,
d'Espanya, naturalment,
d'Hispània,
de lo que eren els territoris
de la Castella,
de l'Aragó, etcètera,
però també d'arreu d'Europa.
Especialment,
la gent entrava per Aragó,
doncs,
en aquests moments,
entrar per Roncesvalles i per Navarra,
que és el punt ara més habitual
de començament del camí
i d'entrada de tota la gent que ve d'Europa,
o gairebé tota la gent que ve d'Europa,
era molt perillós,
perquè allà ja no eren els serraïns
els que oposaven resistència,
sinó els ferotxes bascons.
Bé,
un segle després,
més o menys,
un bisbe molt influent
de terres franceses,
el bisbe de Puy,
Gottes Calc,
amb un nombrós sèquit
i va efectuar la peregrinació,
no sé quin esforç li deuria representar a ell,
però va ser un acte espectacular
de l'acompanyament de nombrosos nobles
que el seguien
i dels servents.
Això va córrer la veu
que aquest bisbe tan influent
havia fet aquest peregrinatge
i això va donar peu
a que de seguida altres autoritats
i altres grans personatges
d'arreu d'Europa
es posessin també en peregrinació.
Abans d'acabar aquell segle,
abans d'arribar l'any 1000,
el 997 concretament,
el Mansur va arrasar Santiago,
va arribar fins al...
gairebé fins a l'Atlàntic,
fins al final de Galícia.
S'explica,
i és cert, a més a més,
que se'n van dur les campanes
i les portes de ferro
d'aquella església
que es havia erigit
per part dels cristians
i les va fer fondre
i les va convertir
en l'estructura metàl·lica
de la mesquita de Còrdoba
que encara hi són,
que encara hi és,
aquesta estructura metàl·lica.
Bé, va arribar
el temut any 1000,
l'any en què la gent,
en aquell temps molt ignorant,
per descomptat
i que creien molt
en encantaments,
creien que s'acabaria el món.
Encara ara l'any 2000
també ha passat
alguna cosa semblant,
però en menor escala.
Bé, l'any 1000,
de la mà de Sants,
Sancho,
Sants en català,
Sants III,
el major de Navarra,
van arribar els monjos
de Cluny
i amb ells va arribar
l'art romànic.
Hem de tenir en compte
que el camí de Santiago,
que en futures emissions
el anirem explicant
una miqueta en detall,
està ple d'esglésies
i de temples
i d'ermites romàniques,
almenys en el seu origen.
Van créixer els burgos,
les poblacions,
al llarg i al voltant del camí,
per l'interès
i amb la protecció eclesiàstica,
que en aquells moments
era grandíssima.
El mateix Sants III
va escurçar el camí
que abans es feia passar
per l'edifici
terra basca
que hem explicat,
concretament passava
per Àlava
i la va fer passar
per Nàgera,
que havia estat reconquerida
del Moro.
Aleshores es va escurçar
i es va fer
més suportable
el camí.
A Castella també,
al fons sisè,
protegia
força la ruta
i oferia
tota la seva ajuda
a un arquitecte
i
jo diria que
urbanista,
utilitzant un terme
molt d'avui,
que era
Domingo,
Domingo de Villòria,
que després va ser
Santo Domingo
i que va ser
Santo Domingo
de la Calzada,
perquè amb l'ajuda
d'aquest Alfons Sisè
que hem explicat
va créixer
la construcció
de camins,
de ponts
i va arreglar
tots els excessos
que no deixaven
de ser molt complicats
i molt difícils.
Bé,
una miqueta més cap aquí,
l'any 1075,
a Santiago mateix,
el bisbe,
que era Diego Pelaez,
i després
un altre bisbe
molt important
que encara se recorda
avui
i que té
forces
estàtues
i establiments
que porten
el seu nom
de Santiago,
que era
Diego Pelaez,
van construir
el que és ja
l'actual catedral,
la magnífica,
extraordinària
i quasi bé
única catedral
de Santiago.
Pelaez era
aquest segon bisbe
que anomeno
era protegit
pel papa
Calixta II,
que era
burguñó,
era de Burgonya,
i era amic
a la seva vegada
del fons
sisè de Castella.
La catedral
es va començar
el 1075,
com he explicat,
es va acabar
el 1128,
aleshores,
un cop construïda
la catedral,
van créixer
encara més
els pelegrinatges,
l'afluència
de gent
es feia
important
cada vegada més,
corria la veu,
no sé com corria,
però corria la veu
i la gent
s'hi dirigia
amb gran entusiasme
i amb gran fe.
El Calixta II
va concedir
la indulgència plenària
als que pelegrinessin
els anys sants,
que eren els anys
en els que el dia
de Santiago
o de Sant Jaume
coincidia amb diumenge.
Els altres anys
fer el pelegrinatge
comportava
el perdó
de només
la tercera part
de les culpes,
que es calculava
que era
entre 40 i 200 dies
de purgatori.
Bé,
poc després,
el 1139,
Aimerick Picot,
que era un clergue
de Poitou,
avui França,
va escriure
un còdex,
el còdex Calixtinus,
amb un homenatge
al papa Calixta II,
en el que
es podria dir
que és el primer llibre
de viatges
o la primera guia
de viatges,
en el que dividia
el camí a Santiago
des de Roncesvalles
amb 13 etapes,
travessant Navarra,
La Rioja,
bona part de Burgos,
Palència
i León,
i pujant
pel Monte Cebreiro
i travessant
aleshores Galícia
ja fins a Santiago.
El 1170
es va haver de crear
una horda
de cavallers de Santiago
per protegir
els camins,
llavors hi havia
molts
bandits
i molts
fascinerosos
que
la veritat és que
feien molt difícil
en els fidels
que hi volien anar
el poder-hi arribar
sense sofrir
mals
personals
i per descomptat
dels seus béns
i de la seva economia.
Els segles
pocs anys després
també hi van anar
els templers
que tenen
molta representació
avui encara
en el camí de Santiago.
Bé,
als segles XIII i XIV
hi va haver
un gran auge
perquè l'any 1300
podem dir que
a Santiago
hi van anar
un mig milió
de persones
quan a Roma
hi havien anat
dos milions.
El 1589
es van amagar
i es van perdre
de tan amagades
que estaven
les restes
del sant
per por
dels monjos
de la catedral
o dels
sacerdots
de la catedral
a l'atac
del pirata
de la reina
d'Anglaterra
Sir Faransis
d'Eich
i tres segles
més tard
es van retrobar
i des d'aleshores
l'increment
dels
pelegrinatges
ja individuals
ja col·lectius
i d'arreu
d'Europa
i d'arreu
del món
com hi he explicat
al començament
és imparable.
El 1985
la UNESCO
va anomenar
la catedral
de Santiago
Patrimoni
de la Humanitat
i poc després
tot el camí de Santiago
dos o tres anys
després
va ser anomenat
primer itinerari
cultural europeu.
I hem tornat
a Santiago
Miquel
escolteu
vosaltres
heu sentit aquí
tot un reguitzell
que us dèieu
pensar aquí
a un llibre
no no no
el Miquel
no solament
sap la part teòrica
el Miquel
és una persona
vinculada
al món
del camí de Santiago
però això
ho sabreu
en properes edicions
de Cana Macana
per cert
la setmana vinent
si Déu vol
us explicaré
el per què
de la patxina
del camí de Santiago
sí?
Doncs vinga
haureu de ser aquí
a partir de les 9
a Cana Macana
aquí
a Tarragona Ràdio
que anem a Cana
ja ho força bé
xau