Pinyà, 23 a Moó, 22 a la Can, i a Madrid 30 graus.
Tarragona Ràdio, Tarragona Ràdio.
L'Ajuntament de Tarragona aixeca el taló,
temporada d'espectacles de primavera al Teatre Metropol.
Dissabte 31 de maig a les 10 de la nit,
l'aula de Can i els professors del Conservatori de la Diputació de Tarragona
conjuntament amb el Teatre Metropol presenten el musical de Cole Porter, Kiss Me Kate.
Un musical amb direcció d'Alembranj i direcció escènica de Ferran Medicó.
Venda d'entrades a les taquilles del Teatre Metropol i les 24 hores del dia
al Servi Caixa i al telèfon 902 33 22 11.
Vine al Teatre, vine al Metropol, organitza l'Ajuntament de Tarragona.
T'ho recomana Tarragona Ràdio, la ràdio de la ciutat.
És un dels enigmes més apassionants de la història de l'humanitat.
No se sap ben bé si ha existit o no,
però això no ha impedit que l'Atlàntida hagi obsessionat arqueòlegs i historiadors.
Aquesta setmana, a Boira, cercarem el continent perdut.
Arriba la nit dels misteris i els enigmes a Tarragona Ràdio.
Boira.
Els divendres de 12 a 2 de la matinada.
I els diumenges d'un a tres.
Boira.
Perquè la realitat no és el que sembla.
El concurs dels carrers a Tarragona Ràdio.
Vols una pista?
Aquesta setmana ens aturem en una plaça que es va formar per l'enderrocament de l'antiga caserna de Sant Agustín.
El seu nom recorda el gran poeta català, autor de l'Atlàntida.
Si saps la solució, envia un missatge als 7200 amb la paraula carrer seguida d'un punt i la teva resposta.
El sorteig del regal el farem divendres a les 7 de la tarda.
El concurs dels carrers a Tarragona Ràdio, la ràdio de la ciutat.
Tarragona Ràdio, Tarragona Ràdio.
Tarragona Ràdio, Tarragona Ràdio, Tarragona Ràdio, Tarragona Ràdio.
Tarragona Ràdio, Tarragona Ràdio, Tarragona Ràdio.
Tarragona Ràdio, Tarragona Ràdio, Tarragona Ràdio.
Tarragona Ràdio, Tarragona Ràdio.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Petit, petit, no té cap moneda, però diu que és ric, ric, 24, 47, 67.
Et darem de temps mentre escoltes els amics de Pink Floyd en plan paret, en plan muro.
Doncs, em sembla que avui sí que han gosat a trucar-nos a la bona nit.
Què tal? Ens dius el teu nom, sisplau.
Hola, Lluís. I doncs truques, Lluís.
D'aquí de Tarragona, en particular, d'en quina zona, Tarragona?
Doncs del carrer Sevilla.
Del carrer Sevilla. I, escolta'm, explica'ns, com és que ens truques precisament en aquesta hora i en aquesta endavinalla?
Per algun motiu particular, potser?
Perquè a mi també m'agrada fer cric, cric.
T'agrada fer cric, cric? Fas sovint cric, cric?
Doncs sí, molt sovint.
I sol ho ha acompanyat?
Doncs, sol.
Sol?
I alguna vegada amb l'Ivon, també.
Ah, jo m'imaginava jo.
Però, escolta'm, com gaudeixes més, sol o quan estàs amb l'Ivon?
Home, el cric, cric, sol.
El cric, cric, el cric, cric. El fa sol, el cric, cric.
Molt bé, molt bé.
Escolta, Lluís, encantats que ens hagis trucat.
Tu la saps, la resposta?
Home, penso que sí.
A veure.
El grill.
El grill, sí, senyor. Exacte.
Lluís, sí, senyor, el grill, enhorabona.
Tenim aquí, no amb un grill, però sí que al costat tenim una rateta que d'aquí una estona intervendrà.
Algun consell, alguna crida?
No res, simplement que estem esperant ansiosos.
L'intervenció, la intervenció.
Per cert, jo aprofitaré, i aprofitant també una miqueta la teva paciència,
et proposo a veure si ets capaç d'endevinar l'endevinalla que vam llançar la setmana passada
i que ningú ens va encertar.
I diu, si fa o no fa així, en tinc, però me n'han de fer.
Què és?
Què et sembla, Lluís?
En tinc, però me n'han de fer.
És una cosa que fa riure.
Pessinòvies.
Això mateix, pessigolles.
Enhorabona.
Les has encertades totes dues.
Bé, Lluís, doncs fem una cosa.
Estem ja matins esperant que l'Ivonne ens comenci a llegir la seva història.
Moltes gràcies per la teva participació.
Vinga.
I vinga, a reveure-hi, a escoltar-ho bé.
Vinga, pessigolles per a tots i per l'Ivonne també.
Gràcies, adeu.
I continuarem sentint en aquesta gent de Pink Floyd,
perquè de seguida, de seguida, ens n'anyirem ja a la història de l'Ivonne.
Gràcies.

As a judging, I have never heard before
of someone for deserving of the full penalty of law.
The way you've made them suffer in all-exquisite way,
mama fills me with the urge to derogate.
No, that's what you do.
Sense, my friend, you have revealed your due is fear.
I've sent you to be exposed before your peers.
Tear down the war!
Tear down the war!
Tear down the war!
Tear down the war!
Tear down the war!
Tear down the war!
Fem al cor!
Fem al cor!
Fem al cor!
Fem al cor!
I avui, avui per tots vosaltres, els més petits, petits, petits, petits...
I també potser els que no sou tan petits, però que encara us agraden tant i tant els contes,
us portem un bon regal.
I és que, no un conte, dos contes escoltareu, i d'aquells que tant us agraden,
dels que van de rates en ratetes.
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí.
Rates especials, eh?
Que són capaces de fer coses.
Però fem una cosa.
Ens esperem una miqueta.
Comencem a apagar ja totes les llums,
encenem la nostra espalmeta prefe,
i sí, sí, sí, m'han dit que també de tant en tant els bastonets d'olor també cremen.
Ens estirem el sofà, el terra, la gatifa, on sigui ben còmodes,
i comencem a escoltar la història.
Perquè avui tenim la rateta que va tenir por,
i la rateta vergonyosa.
Sí?
Vinga, un petonet.
La rateta que va tenir por
Com tots ja deveu saber,
hi ha gent que expliquen contes de monstres i de fantasmes,
i d'altres històries que et fan morir de por,
i que et posen tots els pèls de punta.
La rateta del cau del roure,
una rateta encantadora, neta i polida com ja no n'hi ha,
i una mica reservada per a les seues coses,
no en tenia ni idea de tot això.
Vivia al seu cau en un roure del bosc.
Ella soleta, feia i desfea, anava i venia,
i mai no havia tingut por.
Però un dia, a l'hora del pati de l'escola,
un grup de ratolinets entremaliats
es van dedicar a explicar històries de por.
Tothom estava esgarrifat.
Imaginaven monstres superlletjos i fantasmes horripilants.
Quan la rateta marxava soleta cap al seu roure,
caminava amb una mica de recel,
i mirant cap a totes bandes.
Cada rameta que xafava era un ensurt.
Cada sorollet i cada animaló que es trobava
li feien bategar el cor amb força.
Quan va arribar al seu cau, ja quasi era fosc.
Aquell cau mai li havia semblat tan fosc i tenebrós.
Va córrer a tancar la porta
i va encendre el llumet de l'entrada.
I va ser llavors quan se'n va adonar.
A la seva preciosa caseta hi havia algú més.
L'acabava de veure tot just darrere seu.
Era un monstre enorme,
amb unes orelles gigantesques i fosc com la nit.
Tot allò que havien explicat a l'escola
era cert com la vida mateixa.
A la seva pròpia casa n'hi havia un,
i de ben gros.
No sabria dir a quina espècie de monstre terrorífic
pertanyia ben bé,
i no es pensava aturar esbrinar-ho.
Calia córrer i ben depressa.
I així ho va fer.
La rateta va començar a moure
les seues petites potetes tan depressa com va poder.
Tenia tanta por que no podia ni xiular.
Tenia la boca paralitzada.
Feia uns ulls com unes taronges
i aquell monstre la perseguia.
Com més corria ella,
més ho feia el monstre.
Ben segur que l'atraparia i se la menjaria
d'una sola mossegada,
com havia sentit en aquelles històries.
La rateta corria i corria amunt i avall pel seu cau.
Ja no podia més.
Les cames li feien figa
i aquell monstre terrible semblava no cansar-se mai.
A poc a poc, la rateta es van aturant.
No podia fer ni un sol pas més.
Així que, donant-se per vençuda,
va asseure a terra abandonant-se a la seva sort.
I llavors, sense atrevir-se a girar-se,
va mirar de reull i va veure que aquell terrible monstre
seia darrere seu.
La rateta es va quedar parada.
Pot ser no era tan dolent com semblava.
Pot ser fins i tot podrien acabar sent bons amics.
Els monstres sempre val més tenir-los de cara.
O potser simplement estava rebentat de tant per seguir-la
i havia decidit de prendre-se un descans.
Però rumiant, rumiant, la rateta,
que no gosava moure ni un sol pèl del seu bigoti
per no engegar de nou una altra carrera
i ben cansada com estava,
va deixar que els ulls es tanquessin un moment
i es va quedar totalment adormida.
Quan va despertar,
el sol li entrava per una finestra del cau.
De sobte, va recordar que hi feia allà
i es va posar d'en peus d'un salt.
Es va girar de cop, però no hi va veure ningú.
Es va tornar a girar
i llavors li va sembra veure la cua del monstre.
Es va omplir de valor
i va decidir de dir quatre coses a la cara
a aquell monstre descarat.
Al girar-se per tercera vegada,
el monstre va aparèixer al seu davant.
El van atrapar, però si l'esfumava entre les mans.
Tot i això,
no es pensava d'anar per vençuda.
Havia de defendre la seva casa,
on s'havia vist una cosa igual.
Així que va decidir d'atrapar-lo de totes totes.
Però aquell monstre corria atemorit davant seu.
Quin nyap de monstre!
Estava mort de por!
Tant corria que a la rateta
li va fer llàstima i tot,
i es va parar.
I al parar-se,
tot just davant d'una finestra,
va veure cara a cara el seu contrincant.
Es va posar a fer postures,
i aquell monstre
feia exactament tot el que ella feia.
I no diríeu mai el que va veure la rateta,
doncs el que va veure
va ser la seva pròpia ombra.
La rateta no sabia si riure o plorar.
Que beneita que havia estat
tota la nit corrent davant la seva ombra.
La rateta va decidir
de no explicar-ho a ningú.
Quina vergonya!
Tots es riurien d'ella.
Però ella
sí que es reia
quan algú explicava
una d'aquelles històries
de monstres imaginaris.
Sí, imaginaris!
Perquè la rateta,
aquella nit,
va descobrir que els monstres
no existeixen,
sinó en la nostra imaginació.
I que la por,
quasi sempre,
ens la fem nosaltres mateixos.
Perquè sabeu què?
En la foscor
hi ha el mateix de sempre.
Només que no ho veiem.
Només que no ho veiem.
La rateta,
que va tenir poc,
us ha semblat?
No ho sé pas
si jo si alguna vegada
us heu topat
amb algun d'aquests monstres
que no existeixen
i que més aviat
s'assemblen a la vostra ombra.
Però...
Mmm...
No us aixequeu encara,
perquè la Yvonne
ha portat un altre conte.
D'una altra rateta,
sabeu?
D'una rateta potser com tu,
que de vegades
et fa tanta i tanta vergonya...
et fa tanta i tanta vergonya...
sé de molt bona tinta
perquè ho he sentit
de boca seva
que fa no gaire temps,
tot just quan jo era petita,
o potser també els vostres pares,
hi havia una rateta
d'un gris claret preciós,
molt polida i endreçada.
No era massa d'anar reglada,
però no li feia falta mai detall.
Vivia en un petit cau
a la soca d'un roure.
Era un cau senzill,
però amb molt bon gust.
I tenia un jardinet
la mar de curiós
amb un bancalet de pedra
on seia la nit
per mirar els estels.
A la rateta,
que era de molt bona pasta,
li agradava molt
asseure en silenci
i mirar sense parar.
De fet,
potser li agradava massa i tot,
perquè no deia mai
ni una paraula.
Li agradava de passejar
sota els estels
o quedar-se encantada
mirant el foc a l'hivern.
i imaginar contes fantàstics.
Sobretot,
li agradava d'imaginar
que podia volar
i amb els ulls tancats
obria els seus petits braçets
i volava i volava.
També li agradava molt cantar.
Cantava sovint
fluixet, fluixet,
perquè ningú no la puguessi sentir.
I la veritat és que
tenia una veu encisadora.
Fins i tots els ocells
s'atençaven al seu cau
per parar a l'orella
i poder sentir
alguna d'aquelles
melodies fascinants.
Però la rateta,
si els enxampava,
parava en sec
i es posava tota vermella.
Era la rateta
més vergonyosa
que pugueu imaginar.
Sempre es creia
que tothom la mirava,
que tothom tenia
algun motiu
per riure's d'ella.
I sí que la miraven,
de tan vermella
que tenia la cara.
I la gent deia
quan passava
guaita la rateta,
no diu mai res,
sempre va amb el cap baix
i soleta pel carrer.
I és que la rateta,
encara que sembla mentida,
pensava que ningú
no voldria ser amic seu,
que n'era prou simpàtica
ni prou alegre,
ni tan sol sabia ballar,
ni tenia gaire gràcia
per explicar històries.
De fet,
pensava que no tenia
res prou bo
per oferir als altres.
Però la rateta
no era menys que ningú.
Tenia una veu
i una sensibilitat
per cantar
que no tenien res a envejar.
Però la seva timidesa
l'impidia mostrar-ho als altres
i així era molt difícil
de tenir cap amic.
Un dia,
la rateta,
després de molt rumiar-se,
es va decidir
anar a un concert
que organitzava
la comunitat de ratolins
d'aquella banda del bosc.
li feia molta gràcia
d'anar-hi
per sentir el cor d'ocells
cantaires
i el gran Piu,
un baríton
conegut arreu del bosc.
Fins i tot
deien que havia actuat
en altres boscos i tot.
Però hi hauria tanta gent
i ella hi arribaria
tota sola,
tothom la miraria.
Amb tot es va decidir
i s'hi va presentar.
A pesar de la seva timidesa,
era una rateta molt valenta
que no es deixava vèncer fàcilment
i així,
intentant passar desapercebuda,
va seure entre la multitud.
Quan el sol es va amagar del tot
i els estels van començar a lluir,
es van encendre els fanalets
que il·luminaven l'escenari.
En pocs moments,
tot el cor d'ocells,
ben pentinats i mudats
per a l'ocasió,
i estaven col·locats en fileres
disposats a fer els seus becs.
La música va començar.
Realment allò sonava angelical.
Ja se sap dels ocells,
sempre han tingut la fama
de bons cantaires.
La música dançava lliurement
per aquell cel estelat
quan en el moment clau
en què l'ocellet solista
es disposava a fer
la seva intervenció,
de sobte,
va fer una estranya ganyota
i d'aquell bec
no en va sortir ni piu.
Déu meu, què ha passat?
El gran piu
s'havia quedat completament afònic.
Quina desgràcia!
Quin desconcert!
Què passaria ara?
De seguida,
el presentador del concert,
el president de la comunitat
de veïns,
de ratolins i ressegadors
en general,
un ratolí grassonet
i amb un bigot
i espès i blanquinós,
va pujar a l'escenari
mentre s'eixugava
les gotes de suor del front
amb un bocador.
I va dirigir
unes paraules al públic
que encara estava submergit
en un xiu-xiu-eix
de rumors i boques obertes.
El president
es va disculpar
públicament
i va donar les gràcies
a tothom.
Però mentre parlava,
un dels ocellets del cor
se li va tensar
i li va dir alguna cosa
a cau d'orella.
El presentador,
mig com fos
i aixugant-se altre cop
la suor del front,
va cridar per l'altaveu.
Es demana
a la senyoreta rateta
del cau del roure
que es presenta a l'escenari.
M'acaben de comunicar
als ocells del cor
que ella pot substituir
el nostre estimat solista
gran piu.
A la rateta
se li va fer tot negre.
Es va posar vermella
com una tomaca
d'aquelles tan madures
i es va començar
a esfonsar el seu ocellet.
Es creia morir.
Però a poc a poc
es va començar
a sentir entre el públic.
Que surti, que surti!
Sí, és aquella rateta
que canta també!
Sí, sí, que surti!
De sobte,
la rateta,
enmig d'aquells crits
d'exclamació,
es va adonar
que ningú
no es reia d'ella,
que realment
tenien ganes
de sentir-la,
a ella,
a la pobra rateta
que es creia ser.
I va pensar
que ja n'hi havia prou
d'amagar la seva bellesa.
Així que,
mentre el cor
li ressonava el pit
ben bé
com un timbal,
les orelles
li xiulaven,
la vista s'esfumava
per moments
i les galtes
i la cara
li bullien,
es va omplir
de coratge
i tremolant-li
les cames
com dues fulles
va aconseguir
pujar
a l'entanimat
de fusta.
Una vegada allí
encara va ser
molt pitjor.
Aquell escenari
es tornava enorme
al seu voltant.
No s'acabava mai
aquell trajecte
fins al centre
i les seues
petites potetes
semblaven no avançar.
Quan va ser
al vell mig
de l'escenari
es va trobar
davant d'una infinitud
de caps
amb ulls i orelles
que no deixaven
d'observar-la
esperant que fes
alguna cosa.
Estava paralitzada.
No creia
que pogués
articular
ni una sola paraula.
Però la música
va tornar a començar
i ella
va tancar els ulls
i va pensar
a volar.
Simplement
a volar.
Es va deixar dur
per la música
i va deixar
que la seva veu
sortís a ballar.
No hi havia res més,
només música.
El públic
estava bocabadat.
Fins i tot
hi havia
qui tenia
els ulls
plens
de llàgrimes
d'emoció.
Quin sentiment,
quina dolçor!
Semblaven estar
en un somni
de fades
i cuques de llum.
I així,
com una llum,
la veu
es va anar apagant
fins que regna
un absolut silenci.
Tot el món
restava paralitzat.
La rateta
despertava
del seu somni
i començava
a pensar
que ell feia
alli dreta
com un estaquirot,
quan,
de totes bandes,
esclataren
els aplaudiments
cada cop
més forts
i més intensos.
Alguns
s'ixecaven
de les cadires,
d'altres
cridaven
el seu nom.
La rateta
va ixecar
els ulls.
Va veure
que realment
ningú
es fixava
en la seva vergonya,
sinó
en el seu cant.
I que si
algú mai
se'n riu
és quan et
deixes vèncer
per ella,
però no
si la guanyes.
i va descobrir
una cosa
ben important
que tots
ja deveu saber,
que tothom,
i dic
tothom,
tenim coses
bones
i especials
per oferir
als altres
i que si
ens deixem
vèncer
per la vergonya,
ningú
no en podrà
afruir
ni aprendre
i el món
restarà així
una miqueta
més pobre.
Només cal
tancar els ulls
i volar,
simplement volar.
a
d'�ba
o
un
ali
v
a
b
Què us ha semblat?
Dues ratetes, una de vergonyosa, l'altra que tenia por.
M'ha agradat molt, eh? Cap aquí al final va descobrir una cosa ben important
que tots ja deu saber, que tothom, i diu tothom,
tenim coses bones i especials per oferir als altres.
I que si ens deixem vèncer per la vergonya, ningú no em podria fruir.
Si ens deixéssim vèncer per la vergonya, segurament no haguéssim tingut avui aquí l'Ivon.
Hola, Ivon. Hola.
Enhorabona. Gràcies.
Ens ha agradat molt sentir-te, perquè a més a més que considerem que els contes s'ho valen,
doncs el fet que també hi hagis posat la veu, que hagis vençut una miqueta aquella vergonya,
perquè hem de confessar que gairebé a tothom li fa una mica de cosa en el principi.
S'ha donat testimoni.
Exacte.
En la contes.
A més a més, exacte, amb aquest final, amb aquest paràgraf, dius
bé, has fet un exercici, un exercici pròpia, i estem encantadíssims que hagis vingut.
Nosaltres havíem parlat molt dels teus contes, perquè venen afegits amb unes il·lustracions
de les que aquí en tenim unes còpies, i al costat en tenim unes còpies en color que...
Mira, Jordi, si els vols veure, paga la pena, que tenim el Jordi per aquí,
que allargassava el nas, deia, jo no m'ho vull perdre, això, i no s'ho perdrà.
Vosaltres potser us ho perdreu perquè...
Em pregunto, tens alguna cosa així impresa, editada, de les teves il·lustracions en particular?
No.
No, perquè... anem a veure, perquè us feu una idea, imagineu-vos que aneu a comprar un àlbum d'aquests
o un àlbum d'aquests que hi ha a les llibreries o a les biblioteques,
que estan tan ben il·lustrats, amb aquells colors tan ben combinats,
amb aquelles figures tan ben expressades, doncs bé, la Ivonne ho fa igual, eh?
Vull dir, ho fa igual, igual vol dir que si la Ivonne tingués un àlbum d'aquests,
doncs pensaríem molt bé, és que s'ho mereix.
Parla'ns de la teva vessant d'il·lustradora o de pintora.
Bueno, jo no escriu, bueno, no escriu conte, sí que n'escric, clar.
Sí que sí que n'escriu, sí.
Però jo soc pintora, entre cometes, perquè no pinto.
Ah, explica'ns-hi això, que ha quedat bonic. Pintora o per què no pinto?
Bueno, perquè no pinto en aquest moment, perquè tinc una xiqueta menuda i ara no estic pintant.
i llavors la manera d'abocar tot això és en miniatura, que és això.
És a dir, professionalment et dediques a la pintura?
Dono classes de dibuix a l'escola.
Ah, ets professora? Molt bé. En alguna escola en particular o...?
Al César August.
Al César August. Doncs classes de dibuix.
I a més a més, tu pintes amb alguna tècnica o amb alguna...
Perquè em dedico a aquests dibuixos, els originals eren pastels.
Sí, però jo no. Jo, quan faig pintura, diem, no té res que veure en això.
Pinto en terra, és matèric, és abstracte, no té res que veure en tot això.
Ah, exacte, entenem.
Això està destinat als contes.
Això és una il·lustració pròpiament pels contes i que...
Tot i que, vaja, no sé si estàs al...
Sigueixes les il·lustracions infantils en aquests àlbums d'editorials com Calandraca, Joventut, Coquinos,
que allà donen això plug a tècniques pictòriques o, millor dit, artístiques,
visuals, molt diverses.
Vull dir, no solament ja aquest, el típic dibuix molt clar, sinó que s'utilitza des del collage
fins a l'abstracte, fins a la combinació de diferents textures.
Pregunto, pregunto.
No et planteges dedicar-te d'una manera una miqueta més especialitzada a la il·lustració infantil o de l'àlbum infantil?
Clar, a mi ja m'agradaria, però si t'he de trobar el moment...
Ai, ai, ai.
Clar, és que és una mica difícil ara.
Perquè ho has de combinar amb les atencions a la teva filla?
S'ha de buscar el moment precís per cada cosa.
Carai, carai.
No, sí, a mi això m'agrada molt fer-ho i ara ho faig, no ho sé, quan tinc ganes o quan...
Això era més una necessitat meva en un moment de fer això.
Però per dedicar-te, t'has de dedicar a les coses.
Exacte.
T'hi has de posar amb els ulls, amb el nas...
Ja m'agradaria, eh?
M'agradaria moltíssim.
Sí, sí, sí.
No, no, nosaltres...
Treballar a casa meva, pim-pam, és la meva il·lusió.
Abans ens ha trucat el teu company, el teu marit.
No, no, no.
Quins ha trucat, doncs?
És un bandido de... és el meu consagre.
Ara!
Tinc una xiqueta de 3 anys.
Ara, ara, ara entenem algunes coses.
Sí, tinc una xiqueta de 3 anys.
Per això feia cric-cric-sol.
Per això feia cric-cric-sol.
El bandido, jo pots dir bandido.
Que bo.
Sí, és un pecavergonya.
Jo pensava, jo pensava...
Bé, no és que sigui una nena petiteta, la Ivon,
però tampoc és la babaiaga, senyor.
Això de fer el cric-cric-sol.
Bé, bé, i clar, jo pensava...
No, no, no.
Pensava massa, ja ho he vist, pensava massa.
Ara ens has desvetllat aquest secret.
És a dir, era el teu sogre.
No, no, el meu consagre.
El teu consagre.
Fantàstic, fantàstic.
O sigui, que el seu fill...
Sí, sí.
En teoria està parellat amb ma filla, saps?
Tenim tres anys cada un.
Vaja, ara t'entenc del tot.
Perquè t'anava a preguntar també, la nena...
Estem al món dels contes, ara.
T'està escoltant també, t'haurà escoltat avui.
Sí.
Sí?
Suposo.
Com es diu?
Com es diu la teva nena?
La meva nena, Maria.
Maria.
Maria, escolta'm, suposo que encara deus ser per aquí escoltant a la mare.
Que sàpiguis que estem encantadíssims
que ens hagi explicat, llegit aquest conte,
que tu li deus llegir, no els contes.
Abans m'has dit una cosa,
abans que entréssim aquí als estudis,
que...
I a més a més, ara ho reafirmes,
cada cosa té el seu moment,
cada cosa té el seu lloc, m'imagino.
Aleshores m'havies dit que tu feies els contes
però que te n'oblidaves una mica.
Que bé, que aquest conte,
aquests dos contes,
ja fa cert temps que els havies escrit.
I que...
Potser fa un any o un any i mig o així.
Quants en tens de contes?
Potser tres o quatre.
Tres o quatre més?
Però estos dos en particular
van sortir en un moment que...
Clar, quan tens un fill,
allò és una cosa que surt de nou,
vull dir que no el coneixes de res,
i pam, pam, pam,
se va fent gran.
I arriba un moment que,
jo què sé,
hi ha una nit que no pot dormir perquè té por.
I t'hi dius,
punyeta, d'on ha sortit això?
Qui t'ho ha ensenyat a tu,
l'ha de la por?
M'entens?
És com una cosa nova
que no saps d'on li ha vingut,
d'en ho ha après,
no saps si és d'ell o...
No ho sé.
I llavors comences a pensar
i veus que tothom,
el problema que tenim en general
és que tenim por.
I la vergonya també és una manera de por.
I jo la vergonya l'he viscut,
però bueno...
Tanmateix, hem de confessar
que no ens ha costat massa
que l'Ivan vingués aquí.
Quan li vam demanar alguna cosa,
de seguida va dir
ai, no ho sé,
perquè vam pensar
que potser és una rateta vergonyosa,
però de seguida va dir
no, no, no,
va, sí que vinc, sí que vinc
i sí, sí, sí.
Com ara potser...
Al peu del que no, eh?
I estem encantats.
T'agrada, doncs,
aleshores
que els teus contes
tinguin un cert missatge?
Perquè aquí era ben clar, no?
La por
i donar també,
transmetre aquesta tranquil·litat
que aquesta por potser
és amb tu mateix
i que la portes al demoni.
I veus crios,
no ho sé,
jo treballo en una escola
i els crios
que m'he cridat més l'atenció
que allò que no pots fer-hi més
són les crios que tenen vergonya,
però que tenen molta vergonya.
Veus que se ho passen molt malament?
Molt.
I tampoc
no saps
de quina manera
els has d'ajudar
o no ho sé.
Doncs potser...
A veure,
no va destinat
a cap crio en concret,
però quan li vaig veure
a ma filla
era com dir...
Ep!
Molt bé.
Això.
Doncs, Ibon,
moltes gràcies
perquè hagi estat aquí
compartint amb nosaltres
els teus contes,
la teva veu,
la teva presença,
la teva simpatia.
Fins una altra
i ja ho saps
que no me cannes casa teva.
Molt bé.
Vinga,
i recosta'm per suposat
per la Maria
i pel Pinta de la Casa,
el Lluís
que ens ha enganyat a tots.
Deixem-ho aquí,
deixem-ho aquí
avui lo dels petits
perquè avui hem de fer
un salt d'edat altíssim
perquè ens enyirem
a adolescents.
Però què us sembla
si abans escoltem
la nostra falca
més estimada?
que el miedo del hombre
ha inventado
todos los cuentos.
Jo sé
muy poques cosas,
es verdad.
Pero me han dormido
con todos los cuentos
y sé
todos los cuentos.
Tots els contes.
A Cana Macana,
els dijous a la nit.
i més, més, més contes
i avui portem també
una cosa superespecial
tot i que està enregistrada
i llàstima
perquè m'hagués agradat
tenir-los aquí.
Avui portem
les veus,
les històries i els contes
d'un grup de nois i de noies
i en particular
de noies d'un institut
de Reus
amb els quals vam fer
una...
no només que vam fer,
vam tenir una experiència
superagradabilíssima.
Pel que sigui,
Cana Macana
ha tingut una relació
amb aquest grup
amb de nens
als quals se'ls va demanar,
se'ls va proposar
que participessin
amb el seu coneixement
de determinats contes
i dic determinats
perquè no són els de sempre
en la participació
en aquest programa.
I és que aquests nois,
aquestes noies
que avui sentireu
la seva veu
no les tenim aquí,
desgraciadament,
no són o bé
no han nascut aquí
a casa nostra.
Són de casa nostra
però venen de lluny.
Venen del Marroc,
de Romania,
del Brasil i de Rússia.
Sentireu avui
quatre contes,
quatre potser
cinc contes
de la veu
d'aquestes noies
que van tenir
el gust
d'estar amb nosaltres
aquí
una estoneta
als estudis
de Tarragona Ràdio
per enregistrar
en companyia de Núria
aquestes històries
que escoltareu.
Què us sembla?
La primera,
la primera ens ve
del Marroc
i ens la porta
la Fàtima.
Fixa't,
aquesta música,
ho és del Marroc?
Potser sí,
potser no.
Voleu escoltar Fàtima?

que és obligatòria.
I va anar
a robar-ne un.
el cel era molt negre
i al mig del cel
i hi havia una luna rodona
i groga molt gran
que feia l'home a la terra.
De sobte
va sortir un fantasma
en forma de porc negre
molt gran
i l'avi va dir
que marxés
del seu davant
i el fantasma
no va voler marxar
i va començar
a molestar
durant mitja hora.
L'avi es va enfadar
molt,
va posar la mà
al cinturó
i va treure
una espasa
molt gran
i va tallar
el seu cor.
Aquest fantasma
tenia una dona
i un fil
fantasmes
també esclar.
L'any següent
va sortir l'avi
igual que l'any anterior
per robar un cordel
de sobte
va trobar una dona
amb el seu fil
i va començar
a molestar l'avi
i l'avi va dir
qui vols
ets fantasma
també
i la dona
va dir
si esclar
que soc fantasma
i saps qui soc?
Soc la dona
de l'home
que vas matar.
L'avi va dir
i qui vols ara?
Que vols matar-me?
Va dir al fantasma
i encarrego
el meu fill
que et mati.
El fill
va començar
a molestar l'avi
en forma
de cordel
gran
i l'avi va treure
una corda
de ferro
per posar-li
al cor
i va dir l'avi
jo aquest any
faig la festa
amb el teu fill
i la dona
es va posar
a plorar.
L'avi va dir
ara no ploris dona
porta-me un cordel
i jo deixaré
el teu fill.
la dona va portar
un cordel
i l'avi va deixar-li
el fill.
I en aquell moment
la dona
es va
enamorada
de l'avi
perquè l'avi
era un home
fort
i valent.
L'avi va dir
a la dona
sur de casa
mi va
perquè la dona
estava
molt enamorada
de elle
i va dir
què vols
casar
a mi?
L'avi
va que
ja mor
li va fer
pena
la dona
perquè estava
molt sola
amb el seu fill.
Va acceptar
i van ser
marit
i molè
però
els seus nets
i el seu fill
no veien la dona
perquè era
un fantasma.
Només
l'avi
la veia.
El fantasma
viu en un
presseguer
que agrada
molt
als seus nets
precisament
per això
la dona
està gelosa
van ser
morts
junts
i l'avi
després
va morir
i el seu fill
va vendre
al camp
però
el fantasma
va continuar
vivint
el presseguer
d'aquest camp.
Molt bé.
Ja podem aplaudir.
Ai.
Està bé.
Fàtima.
Molt bonic,
no?
Escolta'm,
digue'm una cosa,
d'on l'has tret
aquesta història?
La meva mare
va contar
quan era petita.
La teva mare
te la va explicar
tu quan eres petita
i la recordaves
de quan eres petita
o te l'ha tornat
a explicar?
Sí.
Vaig
recordar
un poc
per
escriure
aquest conte.
No recordava
exactament
tot
però
una mica.
T'ajudava una mica
la mare.
Veig que en aquest conte
hi ha una cosa
molt important
que és el cordè
que és una part
molt important
del Marroc.
Què és exactament
aquesta festa?
És una festa
fa un any
cada any
amb la família
i
tallen el col
del cordè
i fem la festa
amb carn.
Per celebrar
aquesta festa
del cordè.
Fàtima,
doncs moltes gràcies
i
anona bona
pel teu
conte.
La Fàtima
és una noia
una doneta
encantadora
que ens va
llegir
aquesta història
que
ella havia
recuperat
ajudada
per la seva mare
i que
la tenim
aquí
aquesta història
escripta
per ella.
Estem pensant
una cosa
i és que
avui estàvem tan
encantats
parlant
amb l'Ivon
perquè
hem parlat
de més coses
que no pas
de les que ens pensàvem
que probablement
no ens darà temps
per poder
encabir
els cinc contes
que teníem
per aquest especial
dels nois
del Institut
Gaudí de Reus
amb la qual cosa
hem pensat
així
parlant
i després
d'escoltar
la veu
de la ciència
i de la consciència
que no deixa
de ser la Sílvia
que podríem
fer
una cosa
no sé si us sembla
n'escoltarem
un altre de conte
que és el de la Baba Yaga
que ve
de Rússia
i la setmana
pròxima
la pròxima setmana
escoltarem
els altres
i potser
per fer-ho tot
a més redonit
tornarem
a sentir
aquest conte
de la Fàtima
i el mateix
de la Helena
perquè voldríem
que tot això
n'és plegat
plegat
plegat
i és que també
us hauríem d'explicar
una mica
la nostra relació
amb aquestes noies
el per què van venir aquí
com s'ho van fer
per venir aquí
i també voldria
comentar
i agrair
també
el fet
de les persones
que hi ha al darrere
d'aquesta activitat
que nosaltres
vam proposar
i que si no hagués
estat
per l'entusiasme
per les ganes
i per la dedicació
d'un parell
de professores
a les professores
d'anelles
tot això
no es pogués
dur a terme
vinga
però ara fem
un altre conte
ara ens trasladarem
a la vella
Rússia


va veure
que el nen
no hi era
va a plorar

no
no ho sé
com és
enséñamo
la baba i ga
era molt poderosa
però també
era benita
i va a ser
a la pala
i en aquest moment
el nen
va posar-la
al forn
va marxar
corrent
de la casa
de Baba Yaga
va trobar
la seva germana
i tots dos
molt contents
van anar
cap a casa
molt bé
Elena
a tu també
una pregunta
primer digue'ns
Elena
tu d'on d'ets
en quin país ets?
de Rússia
de Rússia
i quan parlem
de la
tu com ho pronuncies?
Baba Yaga?
Baba Yaga
perquè aquí
esclar diem
Baba Yaga
ja veig
que hem de dir
Baba Yaga
parla'ns de la Baba Yaga
que és especial
qui és la Baba Yaga?
en russo
Baba és Sábia
i Yaga
és el seu nom
és una
àvia molt
molt poderosa
que ve el bosc
en una casa
una casa
que té
les potes
de gallina
és una mena
de gruix
em fa l'efecte
més que una àvia
i té moltes aventures
a més a més
d'aquesta
de voler posar
els nens
dins de la pala
per fornejar-los
sí
hi ha moltes
n'hi ha moltes
és molt famosa
de veritat
sí
perquè la Baba Yaga
és un personatge
molt típic
al nostre programa
de Cana Makana
i avui hem tingut la sorte
que una persona
de Rússia
ens ho pugui explicar
et podria
demanar una cosa
tu ens podries
llegir
ni que fossin
dues frases
dues ratlles
d'aquestes
en rus
podries traduir-ho en rus
com sonaria
un conte
de la Baba Yaga
en rus
sí
que diu
que Baba
és sàbia
i Yaga
és el seu nom
i ens podries dir
una mica això
en rus
hi havia una vegada
una família
que dic en rus
moltes gràcies
Elena
i molt bé
ja heu sentit
la Baba Yaga
en català
i la Baba Yaga
en rus
amb la Elena
moltes gràcies
Elena
ho deixarem aquí
ho deixarem aquí
amb aquesta música
de les dones
de Rússia
cantant
ho són
ho són
i la setmana vinent
continuarem
amb les altres companyes
que són
de Romania
i del Brasil
i a més a més
tornarem a sentir
a la Elena
i a la Fàtima
deixem-ho aquí
perquè si no
el temps
ens s'escapçaria
i ho volem sentir
tot sencer
i així tindreu l'oportunitat
avui un tros
la setmana vinent
l'altre tros
i tot plegat
d'un tramvia
a SP
d'un ai
a l'Oriaga
exercici d'en Lucas
les arnes
són millors
que els japonesos
no totes
esclar
però algunes arnes
són millors
que alguns japonesos
la gent pensa
que la gent
sempre és millor
que els insectes
només perquè és gent
però no acostuma
a ser així
les ratapinyades
per exemple
són força millor
que les persones
les arnes
no són tan bones
com les ratapinyades
o les tortugues
però sí millors
que alguns japonesos
la gent
ha tractat molt malament
les arnes
n'hi ha prou
d'agafar l'enciclopèdia
dues ratlles
per dir que és una arna
i quatre ratlles
per explicar els
perjudicis
que causen
les arnes
a les persones
altres tres ratlles
més
per explicar
les maneres
més espectaculars
de matar
una arna
nou ratlles
en total
que fa malbé
la roba
que es menja
els llibres
mentida
les arnes
no mengen roba
són les larves
de les arnes
qui es mengen
els jerseis
i les faixes
vull dir
que potser sí
que de joves
les arnes
facin alguna
etzagaiada
però que després
s'empenedeixen
i que una arna
adulta
o una arna
que pot ser ja
fins i tot
pare de família
mai no li passaria
pel cap menjar-se
per exemple
els sostenidors
d'una noia jove
ni els d'una noia vella
però
no tots els animals
són tan bons
el cucut
per exemple
és força dolent
jo he fet rellotges
de cucut
perquè li vaig veure
coses bones
al cucut
i segurament
els cucuts
tenen coses bones
i coses dolentes
per això
penso que alguns
japonesos
són com els cucuts
això ho he pogut
comprovar
no fa gaire
la cosa
és que hi havia
una expedició japonesa
al camp base
d'un 8.000
i que van començar
a pujar
i que força amunt
van trobar
una altra expedició
polonesa
o suïssa
i que un dels
de l'altra expedició
estava mig mort
que els companys
no el podien baixar
i que van demanar
ajut als japonesos
i els japonesos
que no
que no baixaven ningú
que ells havien anat allà
a pujar
no a baixar
i que no volien
perdre temps
aquells japonesos
són pitjors
que les arnes
els altres
no ho sé
us hem llegit avui
aquest petit fragment
potser un dels que trobem
més
més
més
més
aquella coseta
d'aquest llibre
que ja ens hem llegit
un tramvia
ASP
llibre que va
mereixer guanyar
el Premi de Narració
Nacional
fa l'efecte
d'un jove narrador
basc
que es dedica
a traduir
i també
a escriure
avui
avui
avui
avui
hem hagut d'escapçar
el programa
però prometem
que la setmana vinent
ho adreçarem
i que encabirem
del tot
els contes
dels nostres amics
de l'Institut Gaudí
us en parlarem
d'en ells
i d'altres coses
tanmateix
agrair-vos
que hàgiu estat
una setmana més
amb nosaltres
agrair a la Ibon
molt bona nit
i bon que hagis estat
aquí amb nosaltres
compartint les històries
el Jordi
que s'ho ha mirat
des de la llunyania
i la Sílvia
que per cert
va tenir
la sort o la mala sort
de radiar
el fracàs
de l'expedició
a Tarragona
hem triat una miqueta
això
això en honor teu
eh Sílvia
molt bona nit
no t'esveris filla
no t'esveris
que això és cana me cana
i amb tots vosaltres
Lagos
que s'ho ha passat molt bé
compartint aquesta tarda
adéu
que s'ho ha passat molt bé
que s'ho ha passat molt bé
que s'ho ha passat molt bé
oni
x
x