Con el viento en libertad, de callos y de manglares,
de guajiros y palmares, voy así de su amor.
Mulata es la cubanita.
Mulata és la cubanita, aquesta cançó és la que servirà d'introducció, de sintonia,
per a la secció dels Ja Tardes, que ens arribarà puntualment cada dijous a partir d'un quart de cinc de la tarda.
Una secció que hem anomenat Habaneres des del Balcó, que conduirà Javier Perdina, aquí ja.
Seguidament us presentem, Javier, bona tarda.
Bona tarda.
I, en fi, una secció que pretén ser una mica divulgativa d'aquesta música tan peculiar i que té molts seguidors, ho sabem.
Sí, jo espero que sí, seran els nostres oients que ens diran si estan d'acord o no en això.
i la idea és, o neix, aquesta idea amb la possibilitat de potenciar i divulgar aquest gènere musical,
que penso que està molestès però que a vegades falta una mica més de potenciar-lo a través dels millors de comunicació.
Val a dir que el Javier és un fervent seguidor, vaja, un aficionat, però molt, molt d'aquells actius de les Habaneres.
És compositor d'Havaneres, de fet això que estem escoltant, em sembla que ho va composar ell mateix, no?
Així és.
I, a part, fa una tasca que potser és el més destacable, que és això, aquesta tasca divulgativa de les Habaneres.
Allò, no ens quedem a casa, sinó que extenem una miqueta.
Exacte. Penso que les Habaneres no només són la música, la lletra, que és molt important, perquè si no, no existiria.
I totes les persones que puguin assistir, en aquest cas, els uients i en altres són els que estan davant de les actuacions,
sinó que també hi ha una part molt important, que és la història,
i són fets que nosaltres anirem comentant aquí al llarg dels diferents programes.
Molt bé, doncs escoltarem Habaneres i parlarem sobre la història de les Habaneres,
que també és una cosa prou curiosa i prou arrelada a les terres marineres de casa nostra.
Així és. I la idea és el títol de les Habaneres des del Balcó,
perquè penso que també és una cosa molt significativa, Tarragona, no?
Sí.
Que volem que sonin des d'allà i que les Habaneres es mullin aquí a través del ritme de les sonades de la nostra Mediterrània.
Doncs no ho sé, comencem. Tu ens has fet una selecció musical.
Sí, començarem. La primera serà una de les Habaneres més antigues, d'autor desconegut,
com a la majoria de les antigues, cantada pel grup Porvó i el títol La Caña Dulce.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que a mí me gusta tu delantar.
Sus ojos eran azules
como las olas del mes de amor
y su cinturita curvada
como la caña del pescador.
Y su cinturita curvada
como la caña del pescador.
Quiéreme, niña, quiéreme, niña
quiéreme siempre
quiéreme tanto, quiéreme tanto
como te quiero
y a cambio de eso
yo te daré
la caña dulce
la caña dulce
y la caña dulce
y el buen café
la caña dulce
y la caña dulce
y el buen café
y el buen café
la caña dulce
El llarg dels diferents programes
comentarem fets i moments rellevants
en torno a la habanera
de cosas curiosas
que l'han envoltat
de la historia de esta música
que va arribarnos desde Cuba
de Rafael Llop
y José María Roglan
Peix Fregit
de la barca chica
de la barca chica
de la barca chica
de la barca chica
de la barca chica
de la barca chica
de la barca chica
de la barca chica
de la barca chica
de la llarquia
de la barca chica
de la barca chica
de la barca chica
y la bellona chica
de la barca chica
de la barca chica
de la barca chica
de la barca chica
d'un retall d'amucador petit,
amb l'esclop d'un pescador.
N'he fet una barca xicla,
d'un llapis al palmajor,
i la vela més bonica,
d'un retall d'amucador.
Els rems els he fet tallar,
dels buixets d'una puntaire,
i per poder-ho encorar,
un am que no pesi gaire,
lligat amb fil de pescat,
amb l'ala d'un papalló,
i una mulla de minasse,
faig la canya i el timó,
per si casi a Maragasse,
no es posi gens el gaior.
La xarxa la fa un follet,
amb tela de mosquit,
la xarxa la fa un follet,
amb tela de mosquit,
la xarxa la fa un follet,
amb tela de mosquit,
la xarxa la fa un follet,
amb tela de mosquit,
que jo conec un indret,
per quan sortiré pesquera,
amb tela de mosquit.
La xarxa la fa un follet,
en tela de mosquiteret,
que jo conec un indret per quan sorti de pesqueret,
on només hi ha xenguet a dit.
La xarxa la fa un follet,
en tela de mosquiteret,
que jo conec un indret per quan sorti de pesqueret,
on només hi ha xenguet.
La meva barca és així,
petita com un embrunet,
i quan solqui el blau marí tindrà la llum de la lluna,
il·luminant-li el camí.
I el dia que arribi a port,
que la regata troba popa,
bela inflada i remant fort,
tot el poble farà tropa,
pregonant la meva sort.
Tothom dirà Déu-n'hi-do,
Tanta pesca no s'explica,
tres uns s'està el pes millor,
en una barca tan xiquet,
com l'esglot d'un pescador.
Pescador.
Les habaneres que es van arribar a la primera meitat del segle XIX
no són exclusives de la costa.
També es canten i s'han cantat a l'interior, terra endins.
D'això també en parlarem.
Mestrestant, l'espingari canta de Narcissa Oller i Josep Bastons,
mariners de terra endins.
Vaig conèixer un vell pastor
que ses ovelles manaven.
Cada jorn de sol a sol, amb sa flauta companyia,
i xetonada cantava.
Eixa tonada cantava.
Com serà el mar?
Barcelona.
Barcelona.
Barcelona.
Barcelona.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Sé que hi ha barcos de pelles, sé que hi ha maracalelles,
on les zones van i venten el compàs de la manera.
Com serà el mar, serà blanc i gran com diuen.
Serà veritat que venir s'és com la plata.
Tothom qui el veu es queda ple d'ignorància.
Digant-ho sol, que vens d'una alta contrada
has vist el mar.
Tota la vida he viscut
aquí del Pla a la muntanya.
I fred diners no he pogut
per veure la costa llunyana.
Sé que hi ha un Mediterrani
que té l'encista d'orcelles.
Sé que hi ha barcos de pelles,
sé que hi ha maracalelles,
on les zones van i venten el compàs de la manera.
Però jo mai no he vist el mar.
Una de les habaneres
que sempre sonen a les cantades
és aquesta que ara sentirem,
de les més conegudes per tothom,
però que desconeixem
qui va ser l'autor.
Barca de mitjana canta
la vella Lola.
Després de un año de no ver tierra,
porque la guerra me lo impidió,
me fui al puerto donde se hallaba
la que adoraba mi corazón.
¡Ay, qué placer!
¡Ay, qué placer!
¡Ay, qué placer!
¡Ay, qué placer!
Sentía yo.
Sentía yo.
Sentía yo.
Cuando en la playa sacó el pañuelo
y me saludó.
Sí, sí, me saludó.
Pero después,
después,
se acercó a mí.
Se acercó a mí.
Me dio un abrazo
y en aquel acto creí morir.
Cuando en la playa la bella Lola
su lindo talle,
su lindo talle,
luciendo va.
Los marineros se vuelven locos
y hasta el piloto pierde el compás.
¡Ay, qué placer!
¡Ay, qué placer!
¡Ay, qué placer!
¡Ay, qué placer!
¡Ay, qué placer!
Sentía yo.
Sentía yo.
Sentía yo.
Cuando en la playa sacó el pañuelo
y me saludó.
Sí, sí, me saludó.
y me saludó.
Pero después,
pero después,
se acercó a mí.
Se acercó a mí.
Me dio un abrazo
y en aquel lazo creí morir.
La cubanita lloraba triste
al verse sola y en alta mar.
Los marineros la consolaban.
No llores sola,
no llores más.
¡Ay, qué placer!
¡Ay, qué placer!
¡Ay, qué placer!
Sentía yo.
Sentía yo.
Sentía yo.
Cuando en la playa sacó el pañuelo
y me saludó.
Sí, sí, me saludó.
Pero después,
pero después,
se acercó a mí.
Se acercó a mí.
Se acercó a mí.
Me dio un abrazo
y en aquel lazo creí morir.
Y si aquesta habanera,
la vella Lola,
era una de les més conegudes en castellà,
aquesta, que sonarà tot seguit,
ho és en català.
D'Ortega Monasterio,
el grup de Lleida,
Boira,
canta
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi va anar cobert, a bordo del català,
el millor barcó de guerra,
de la flota d'ultramar.
Sí, de la flota d'ultramar.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
Un avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
El meu avi.
Els nois de Calenya feien un cremant.
Menjar la guitarra solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca el català.
Música
Arribaren temps de guerres, de perfidies i traïcions.
I en el mar de les Anguitilles retronaren els canons.
Els mariners de Calella i el meu avi enmig de tot.
Varen morir a coberta, varen morir al peu del canó.
O en el català.
Al control, Núria, us ha parlat, Xavier.
Tornarem amb vosaltres des de Tarragona Ràdio el proper, dilluns, dijous.
A un quart de cim de la tarda, amb l'espai, a Baneres, des del balcó.
Bona tarda.
No varen tornar, tingueren la culpa, els americans.
Quan el català sortia a la mar, els nois de Calella feien un cremant.
menjar la guitarra.
M'enISHA
La guitarra, solia encantar, solia encantar.
Visca Catalunya, visca el català.
Visca Catalunya, visca el català.
Bis Calcatala.