CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
La paraula derbi moltes vegades la utilitzem incorrectament.
Aquest mot anglès fa referència sempre als enfrontaments
entre dos equips de la mateixa ciutat.
Per tant, pel que el CBT pertoca,
els únics derbi jugats de manera oficial
són els que ha disputat en front al nàstic de Tarragona.
I malgrat ser el CBT una sissió del nàstic,
els partits que es van jugar en les primeres temporades
estaven tenits de passió, tensió i fins i tot d'incidents.
Però mai entre els jugadors,
normalment en els directius i més especialment els del nàstic,
i els espectadors que escalfaven.
Però els jugadors, la majoria, eren amics fora de la canxa
i a la pista hi havia rivalitat, competència, intensitat,
però sempre molta correcció.
El primer enfrontament va ser l'any 80,
dins el torneig de Santa Tecla,
i el partit va desenvolupar-se amb força normalitat.
Però els primers duels de la Lliga
ja van ser figues d'un altre paner.
L'11 d'octubre de 1981,
el pavelló de Sant Jordi, pista comuna per dos equips,
es va disputar el primer enfrontament oficial.
El CBT va guanyar per 78-65,
amb 17 punts de Xavi Mas.
En acabar, hi van haver unes picabaralles
amb els àrbitres per part del president del nàstic,
però els incidents forts foren a la segona volta,
24 a gener del 82.
Curiosament, el primer partit de la història del bàsquet local
que va ser transmès en directe per Ràdio Cadena Espanyola,
amb les veus de Fermí Morera,
amb Pau Raposi i Servidor.
Aquesta temporada encara existia l'empat.
Mancaven 3 segons per acabar el partit
i el nàstic guanyava 68-67.
Encara no existia, la cisteria va 3 punts.
Joan Ruiz rog una pilota
i li va servir a Xavi Mas,
que sobre la bocina va anotar
i va deixar el marcador en 68-69.
Un directiu al nàstic va saltar la pista
i va agrair el cronometrador
i va empentar un dels àrbitres.
Es van viure moments de molta tensió,
però finalment es van calmar els ànims.
A partir d'aquesta temporada
es van repetir els derbis,
però cada vegada amb més normalitat.
En els afrontaments CBT-nàstic,
l'estadística mostra que el CBT
n'ha guanyat 8 i n'ha perdut 4,
anotant 917 punts
i rebent-ne 885.
Fem-te, fem-te, fem-te, fem-te.
Fem-te, fem-te, fem-te.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
però bé, bé, el problema.
He vist els derbis des dels tres cantons.
La rivalitat entre el Club Esqueta Tarragona
i el gimnàstic, cal situar-la històricament
entre finals dels 70 i
pràcticament tota la dècada dels
80. Com la recorden
a nivell personal? Vicente.
Jo trobo que la rivalitat
ha sigut molt bona perquè ha sigut
bastant sana, ha hagut molta rivalitat
amb el camp i quan s'ha
acabat el partit s'ha acabat la...
no ha passat a major, ha sigut rivalitat
molt de partit, molt de jugar.
Eduard. Sí, no,
estic amb Vicente.
És una rivalitat no d'allò
de força i d'això, sinó
més aviat de competició i d'haver
qui guanya, no d'anar
a humillar l'altre, ni d'això
com hi ha en altres camps,
sinó sana completament, sí.
Des del cantó del Nastic.
Josep. Home, jo crec que
des del punt de vista que tots érem
companys, tots havíem sigut o tots
havíem jugat junts algun cop o fins i tot
estudiats junts, ens coneixíem tots molt.
Vull dir, la rivalitat era només en el moment
del partit. Després érem amics
fora, dintre i a totes hores.
Javi, també hi coincideixes?
Sí, totalment.
Jo l'únic que fins als dos últims anys,
no he jugat més derbis.
He jugat molt poquets derbis,
però estic totalment d'acord.
És que sí, sí, no hi ha hagut...
A part de la rivalitat deportiva dintre el camp,
no hi ha hagut res més.
Jordi, tu què més pots comparar
amb la rivalitat CBT-Valls?
Res a veure amb la del CBT-Nastic?
No, menys diferents.
A veure...
Jo diferenciaria també,
suposo que quan ets més jovenet,
doncs igual també...
amb els anys te va canviant, no?,
la motivació personal cap a aquests derbis.
Vull dir, els primers potser
eren els que més valoraves,
o també, o els que veies més intensament,
o també depenent de la classificació,
moltes vegades, no?
A vegades podies trobar-te un derbi
amb un que estava d'all i l'altre baix,
o trobar-te-lo en moments
en què els dos estaven en molt bona forma, no?
De totes maneres,
abans ho comentàvem,
la qüestió és que
el derbi era l'anècdota de la temporada, no?
Perquè el realment important,
tu podies perdre un derbi,
podies perdre els dos,
l'anada i tornada,
i quedar per damunt de la classificació,
per davant de l'altre, no?
Llavors era el que realment tenia importància, no?
Sí, però els derbis de Nàstic-CBT
eren més per joc,
però la rivalitat entre Valls i Nàstic
o rivalitat Valls-CBT
era més aviat per l'entorn,
que hi havia més caldo, diguéssim.
Sí, perquè han parlat de rivalitat sana
entre jugadors, però també entre aficions?
És a dir, per dir-ho d'alguna manera,
faltava passió?
Bé, passió n'hi havia,
però no era d'allò d'anar a donar-se cops
al públic com amb el Valls n'hi havia.
Era una rivalitat molt expectativa.
I per què?
Per què ho entenen així,
ara amb la perspectiva que dona el pas dels anys?
Suposo perquè som més persones, no?
Jo crec que també hi havia molt jugador a la grada.
La gent que ens venia a veure,
hi havia molts jugadors,
en tenia bastant més al bàsquet.
Potser no estava tan massificat com ara,
potser hi va molta gent
i que no en sap tant o no en sap tant,
o no en sabia tant com ara,
com els que estaven aleshores a la grada.
No ho sé,
hi havia molts companys, familiars...
Era un públic entès i, a més, molt proper.
Era un públic entès i molt proper el jugador.
Això sí.
I potser també ens sentien més arropats, no?
A la gent.
Digues, Xavi.
I que no hi cabien molts,
dintre el Faballó tampoc, o sigui...
Sí, perquè ara parlarem d'una de les curiositats.
Ara parlarem d'una d'aquelles curiositats
dels derbis CBT Nàstic,
i és que jugàveu a la mateixa pista.
És a dir, com a local,
sempre jugàveu a la mateixa pista.
Sí, una de vegades estava a un costat del marcador
i a l'altre, a l'altre costat del marcador.
Però, per allò més, era la mateixa pista
i és un avantatge i desventatge que teníem,
que mai jugàvem fora.
Les pilotes eren diferents.
I això és important.
Per què eren les pilotes diferents?
Perquè ells tenien les seves pilotes
i nosaltres teníem les notes,
perquè en aquell moment no eren de la mateixa marca.
Les banderetes i els números de les personals...
Però en què es diferenciaven?
No, no, cada un feia, tenia les seves pròpies,
no es podien tocar les dels altres.
Que era una manera de pressionar el rival.
No, no.
Psicològicament, no.
Era perquè cada un tenia els seus estris,
unic i exclusivament,
i ens podien tocar els altres.
Les instal·lacions a les que estem parlant
són les del pavelló Sant Jordi.
Com era el pavelló en aquella època?
Finals dels 70, principis dels 80?
Era el millor que hi havia a Tarragona,
perquè no hi havia...
A l'única, hi havia res més.
No, a veure...
El pavelló era bo.
Vicente.
Les instal·lacions de parquet,
les manes d'arrere, la varia es vega estava bé,
els vestuaris estaven,
i punto.
Però no, es podia jugar bastant bé.
Es feia un bàsquet bastant bonic dins d'aquest pavelló,
en aquella època.
Javi.
Sí?
Els del Nàstic dieu el mateix o no?
Jo recordo el pavelló bastant destrossat.
Hi havia moments que votaves en un lloc de la pista
i la pilota no votava.
Votaves en un altre i se disparava la pilota.
Els vestuaris nefastos.
Era...
Déu-li-do.
Estem parlant dels anys 80...
88-89.
88-89, final de la dècada dels 80.
Jordi, tu quins records tens a les instal·lacions?
Home, jo saps què passa,
que potser l'últim que tinc és el...
El més recent és l'últim,
que són les últimes temporades
que ja jugàvem a lligues superiors,
però d'alguna manera,
llavors es va remodelar la instal·lació.
Sí, es van posar cistelles...
Bueno, som l'Àngel d'Esquena al pavelló d'ara,
en el Serrallo,
i el parquet es va arreglar.
Però, clar, anys anteriors havia estat bastant pitjor.
Aquell poliesportiu es practicava tot tipus d'esport.
Bàsquet, bolsala, taekwondo,
i el que fes falta.
Totes hores,
perquè eren les poques instal·lacions que hi havia aquí.
El Jordi, el capaç és que teniu un avantatge,
que el tenia al costat de casa.
Això sí.
Això sempre m'ha anat molt bé.
Els altres també la tenien al costat de casa
o vivien lluny del pavelló?
No, no.
Digues?
Bastant lluny.
Bastant lluny.
Sí, sí.
Tenia que desplaçar amb motoreta,
però si no, no arribava.
Josep, tu com recordes aquelles instal·lacions?
Doncs bé, com deien els meus companys,
estaven...
hi va haver èpoques que estaven millor que altres,
més conservades, més cuidades,
però en general era el que teníem en aquell moment.
Vull dir, era l'única pista que hi havia a Tarragona coberta,
amb un parquet més o menys correcte,
amb unes cistelles que estaven bastant bé.
Vull dir...
Els vestidors, doncs, no, no...
A l'estiu poguia a dintre.
Sí.
De l'humitat.
De l'humitat que es condensava.
I abans es tenia que fregar la pista...
Això també passa en altres pavellons més recients,
en l'actualitat.
I els entrenaments com els fèieu?
Perquè, clar, si jugàveu com a local sempre,
al pavelló Sant Jordi,
se suposa que també entrenàveu allà, no?
Com ho fèieu?
Davant dies diferents i hores diferents, simplement.
No et veies mai.
Segur? No us vèieu mai?
No, no, perquè eren dies diferents, a més.
A tots teníem uns dies,
no recordarà quins eren,
i ells tenien uns altres.
Per tant, no coincidien mai amb...
Salvo que anessis a veure que no hi anaves,
doncs no coincidien mai a...
Jo el que sí diria és que les rivalitats sempre...
En el seu moment, la dels derbis,
sempre han sigut positives,
perquè t'espitgen a anar cap a dalt.
No era solo el moment del derbi,
sinó era el resultat de jornada a jornada.
O sigui, tu jugàvem al gimnàstic, és igual, eh?
Qualsevol, estaves a valls o al CBT.
Tu jugàvem al gimnàstic
i mirar el que havia fet el CBT aquella jornada,
era un incentiu.
Era un incentiu.
Si veies que et podies distànciar més,
però com a sana rivalitat que tenies, no?
Això vol dir que, de fet,
durant tota la temporada miràveu, no?
La classificació dels altres i...
Una miqueta això sí que us motivava, no?
Hi havia...
Sí, un incentiu està per damunt dels altres, però...
I això fa millorar.
No obstant, el que ha dit abans el Jordi,
no afecta en res el fet que estiguéss millor o pitjor classificat
referent al partit en si.
Tant si estaves a dalt com si estaves a baix,
un partit CBT-Nàstic o Nàstic-TBT
tenia una motivació molt diferent.
i et feia que donessis més
del que donaves normalment en qualsevol altre partit,
per aquesta rivalitat.
Insistir-hi, la realitat sana perquè és durant el joc.
Donaves aquell punt de més
que quan s'acaba el partit,
doncs has guanyat, has perdut, s'ha acabat.
Sabrà greu o estaràs més content de lo normal,
però s'ha acabat aquí.
Que és el que penso que ha de ser totes les rivalitats.
Josep, si també ho vivíeu des del Nàstic o no?
De fet, no recordo cap derbi
que hagués acabat malament.
Malament vull dir...
Amb problemes...
ni res.
I n'he buscat uns quants.
I no recordo cap.
Havia una rivalitat de jugadors.
Sí, jugàvem, ens coneixíem tots,
érem amics fora de la pista
i a la pista, doncs,
ens recolzàvem uns als altres.
Tampoc no hi havia cap problema.
Eduard, tu també recordes això?
Sí, sí, bon...
Molta tranquil·litat?
Bon rotllo, bon rotllo, sí.
I a les grades també hi havia aquest bon rotllo?
Clar, tenint en compte que, a veure,
les instal·lacions eren reduïdes pel que fa graderies.
No estem parlant com ara,
pabellons de 2.000 persones.
No es pot parlar per tothom.
Suposo que sempre hi havia algú
que teníem alguna cosa contra una altra,
però que no es mostrava així molt evidentment, no?
O sigui, una cosa més personal de cadascú,
però així en grup, no.
Però és normal, perquè es coneixia tothom.
Gent que podia ser d'un club o d'un altre,
perquè potser treballaven junts,
o es veien cada cap de setmana portant equips de base,
o te'l trobaves pel carrer.
El col·lectiu que estava entorn al bàsquet
encara era més reduït que ara, no?
I llavors, clar, es coneixia tothom.
Era molt difícil que en una grada
de 75 metres de llarg,
amb 3 grades,
hi hagués molt de problema allí, no?
Hi havia molta diferència de públic
en el sentit que hi anaven més del CBT que del Nàstic,
o al revés?
O quan un feia de local,
hi anaven més de l'equip local que del visitant?
Encara que fos la mateixa pista, que era curiós, no?
Podia ser que fos el local que tingués més d'això,
però només pel fet de sentir-se en aquell moment a casa,
però no, per més.
De fet, el factor camp no era mai decisiu.
És el que us anava a preguntar.
Els àrbitres què tal pitaven aquell dia?
Què tal xulaven?
Us en recordeu problemes amb tervis CBT Nàstic o no?
Sempre pitaven a favor de l'altre.
De l'altre, què vols dir?
De l'altre, fos el que fos.
Sí? No recordeu cap arbitratge especialment polèmic
o que a favor o en contra d'un...
Jo t'ho dic el Javi, que tenia sempre més problemes amb els àrbitres.
Per què, Javi, tenies problemes?
Era igual, era indiferent que fos un derbi i que no fos un derbi.
Jo eren 10 minuts i estava a la banqueta amb 5 altres persones.
Amb 10 minuts feies 5 faltes?
En 10 minuts en tenia prou.
Els arbitratges d'aquella època,
ara que suposo que continuo veient bàsquet
i fins i tot en el cas del Jordi Canals
continuen jugant a bàsquet i continuen actiu,
han canviat molt, han millorat molt els arbitratges.
Com eren els arbitrats d'aquella època?
I més en derbis d'aquests.
Vicente?
Els àrbits ens coneixíem tots, la veritat,
perquè més o menys sempre eren quasi els mateixos àrbits.
N'hi havia de tot.
N'hi havia gent que pitava bé
i n'hi havia gent que pitava malament, com ara.
Potser ara, a l'estar en categories més altes,
als equips d'elit de la ciutat,
trobes teòricament més qualitat,
però trobaves de tot.
trobaves partits ben pietats
i partits que, bueno,
que més valia no caia i no dir res
perquè et feien fora amb més facilitat de l'habitua.
Eduard?
Home, sí, ja quan veies
quin àrbit entrava al pavelló d'això,
la parella d'àrbits,
ja anaves per disposat a fer el que convingués
perquè no te la fotessin,
però massa bons no eren.
Jo no ho recordo massa bona...
No tens massa bon record?
No, gens, ni mica.
I els del Nàstic, Josep i Xavi?
No, que els àrbits influessin massa en els resultats.
No, però això havia tan malament que no.
Estaven molt acostumats a la manera de pitar dels àrbits.
I com pitaven en aquella època?
Que xulaven d'una manera diferent ara, potser?
Home, jo crec que no eren tan protagonistes
com potser ara ho són, no eren professionals tampoc d'això.
Aleshores, hi havia molts que pitaven per afició
i es notava molt, que pitaven per afició.
I jo crec que, no ho sé,
també els ajudaven molt a la seva tasca, no?
Perquè el fet que la rivalitat fos molt sana
tampoc no influïa en que l'arbitratge hagués de ser massa dur
ni perseguir massa la gent,
sinó que fos un arbitratge més fàcil.
La pressió ambiental no era tan forta com en d'altres jocs.
Hi havia animació, hi havia crits, hi havia ambient,
però no hi havia una pressió,
sentir-se amenaçats, no com d'altres camps.
Llavors, potser podíem fer alguna cosa millor
o més lliure a la seva tasca.
I aquí hi ha influït la qualitat de cada árbit.
La pressió ambiental, pel que heu dit, es vivia a valls, no?
Aleshores, si quan anàveu tant club
bascaterraona com nàstic, allà sí que la patíeu.
Javi, tu n'havies jugat també algun o no?
Sí, a veure...
I allà es patia molt.
Ja es patia molt i, a veure,
jo també he jugat per l'altra banda,
jo també he jugat a valls.
I què té valls, que no tinguin les pistes de Tarragona?
És diferent.
Era diferent.
Ara no ho és.
Ara és com qualsevol altre camp.
Però era totalment diferent.
Era l'actitud de la gent, era diferent.
Jordi, hi ha pressió de la gent.
Sí, Josep?
Sí, sí.
Allí sí que realment la pressió de la gent era important.
De cara a l'arbitratge,
de cara a tot l'ambient.
Motivava molt els seus jugadors.
I això ho notàvem, els que anàvem a jugar allí.
Jordi, tu que has estat a les tres bandes.
Sí.
Quan anaves com a visitant a valls?
És cert, sí.
Era un ambient, fonamentalment,
per part del públic,
que recordava molt.
Sortint de lo correcte que era la gent aquí a Tarragona,
potser ara potser la cosa ja no és tan exagerada,
però sortint de lo correcte que era la gent aquí,
del comportament tan correcte que es tenia aquí,
allà era una mica més apassionat,
o bastant més apassionat.
El que passa és que,
doncs, bueno,
Valls va haver molts anys
que els partits de casa els guanyava,
però els de fora no els guanyava.
No sé,
tenien el xip com una mica,
ells,
en aquesta motivació que tenien
quan jugaven a casa.
El que deia,
abans respecte als àrbits,
jo ara no me'n recordo,
però podria ser que fa anys
els pités un sol àrbit, els partits.
Sí, sí.
Ara els piten dos àrbits.
I han canviat altres coses, no?
Molt important.
Tu imagina't,
imagina't la diferència que pot haver
que pitin dos o pitin un.
La categoria on jugo jo ara,
que és la segona divisió,
per entendre'ns,
doncs,
pues,
piten dos àrbits.
Per un,
imagina't abans.
Era molt difícil.
Era molt difícil per un àrbit veure-ho tot.
I puc assegurar que el joc subterrani
existia abans i existeix ara.
I abans no es veia,
o no es volia veure.
No es podia veure tant,
però sempre hi ha hagut.
I, bueno,
penso que ha sigut també
una de les coses boniques del bàsquet,
la lluita que hi ha hagut entre jugadors,
sobretot a sota de canasta,
que sempre ha existit.
Escolta,
i els al CBT,
quan anàveu avall,
què?
Bé.
Bé.
Bé, bé.
Sí?
Sí, guanya.
Però allà es va guanyar poques vegades.
Vam guanyar alguna vegada?
Alguna vegada sí que han guanyat,
però, bueno,
costava molt,
costava.
Era un camp molt difícil,
no solsament pels jugadors,
no solsament per la motivació
que ficaven els jugadors,
tal com deia el Jordi,
ambiental que influïa molt
al desenvolupament del partit en si.
Però, bueno.
Eduard.
El problema més gros
eren les grades.
Si t'acompanyava algú d'això,
podia arribar a tindre problemes.
Algú del CBT havia arribat a anar
a la pista del Valls, per exemple?
D'aficionats?
D'acompanyant.
Pocs, pocs s'hi atrevien.
Déu-n'hi-do.
Suposo que recordeu algunes anècdotes,
no sé si em podeu explicar alguna,
del CBT Nàstic.
Us en recordeu d'alguna imatge divertida,
curiosa,
o realment la falta de passió
que dèiem al principi del programa
feia que això,
que tot fos una trobada
una mica d'amics,
que jugaven a bàsquet,
això sí,
i que rivalitzaven a la pista,
però que abans i després,
doncs, en fi,
tot passava sense problemes.
Jo recordo el que he comentat abans,
el Jordi,
que ell començava,
que estava pujant amb el Nàstic,
jo ja era més gran que ell,
i amb la meva alçada,
que soc 10 centímetres més baix que ell,
em tenia que barallar amb el Jordi,
i feina de rai en qüestió física.
Tenien que suplir el físic
amb els, teòricament,
saber-ho,
o la major experiència que tenia de joc.
ha dit el que m'ha deix,
però no el que passava.
A mi realment em costava.
Ell també tenia una experiència,
i estava anys jugant,
que és important,
i costava,
recordo que era complicat,
era difícil.
Hi havia, doncs,
en aquella època,
algun jugador de l'equip rival
que era allò,
el que s'havia de marcar especialment,
el que s'havia de vigilar,
o no eren equips en aquells moments
amb líders clars a la pista.
Sí, el que passa és que n'hi ha hagut
molts anys de derbis,
i moltes generacions,
i llavors,
en cada generació hi ha hagut
algun jugador que ha destacat.
Suposo que el Josep Maria Vilar,
en el seu moment,
que era un gran cañonero,
el devien vigilar especialment
perquè no agafés
alguna de les seves ratxes
a l'hora de tirar,
i en cada moment hi ha hagut...
És que és això,
no és un partit,
són molts partits.
Són molts jugadors que hi ha hagut,
i també ha hagut molta diferència
de vegades d'uns equips del principi
o uns equips del final,
i hi ha hagut molta rotació de gent.
I potser en èpoques més joves
potser el Nàstic sempre ha tingut més alçada,
que és el que jo he notat més,
abans de tenir més o menys bons tiradors,
i potser el CBT han tingut
el puesto de base bastant bon,
que feia jugar molt bé a l'equip.
I cadascú feia servir les seves armes.
En un programa de rivalitat,
la pregunta és òbvia,
qui era millor en aquelles èpoques,
tot i que evidentment van ser moltes temporades?
Sempre el CBT.
Sempre el CBT?
Sembla dubte.
I els al darrere què diuen?
Que sempre no.
Inicialment sí.
A veure, digues?
Inicialment sí,
que va haver-hi uns anys
que estava per damunt nostre,
però els vam atrapar,
els vam igualar,
i crec que els vam superar algun any.
I a partir de llavors
ja van deixar de jugar.
Van desaparèixer.
Javi, què dius?
És així.
No sé,
la veritat és que...
Però sempre era millor el CBT?
O hi havia una tendència
que el Club Bascatarra
no estigués per damunt
a la classificació o no?
No,
és que jo...
També em faia una mica la memòria,
no?
Però potser sí que...
Com a...
No sé si m'equivoco el diu,
però una mica la constant del CBT
potser és que...
Jo diria que destacava més
com a...
El joc d'equip.
Potser el gimnàstic
tenia algun jugador així
que destacava més individualment,
o tenia una mica...
Jugava més així,
amb més inspiració,
però jo diria això,
que potser una constant
era que es destacava
una mica més
de treball tècnic
i de joc de conjunt,
no?
Érem un equip molt tècnic,
era un equip que ens tenien
que basar molt en la tècnica,
al CBT,
perquè, el que dèiem,
no teníem alçada de dintre
i no teníem un poder
intimidatori molt gran.
Allò ens tenien que basar
les carencies en tècnica.
En canvi,
el nàstic era un equip
més alt,
més d'individualitats,
no jugaven tan conjuntats
a nivell equip
i eren dues maneres
de jugar bastant diferents en si.
El nàstic respon d'alguna manera
a aquest argument del CBT?
És veritat això
que diu el Vicente?
Sí, jo crec que
durant la temporada
eren bastant més regulars
ells,
a l'hora de jugar
i a l'hora de resultats
que nosaltres.
Nosaltres érem capaços
de fer un gran partit
i després de fer
un molt mal partit.
I feu els partits bons
amb nosaltres.
I què és el que més costava?
I havia de tot.
No.
Però jo crec que
els darrers anys
ja es va equilibrar
bastant més això.
Potser als primers anys
sí que es va notar més
aquesta diferència,
aquesta irregularitat
del nàstic
que era capaç
de fer els grans partits
i de perdre
amb l'últim classificat,
potser.
i després
mica en mica
potser amb la generació
del Jordi
que nosaltres
no és que fossin
molts més grans
però teníem
diguéssim
una mica més
amb els joves
més alçada
i això.
Es va arribar
a fer una mica
més conjuntat
l'equip
i va ser bastant
més regular.
Els darrers anys
que vam aconseguir
pujar a segona divisió
jo crec que era
un equip
bastant ja
equilibrat.
Aquest és un programa
d'història
del Club Escat Arragona
dels 25 anys d'història
a punt d'acabar
pels dos jugadors
del CBT
que avui ens acompanyen
o que només han estat
del CBT
què suposa
aquest 25 aniversari?
Vicente.
Realment és un repte
que s'ha aconseguit
que no sé si
ningú s'ho pensava
la veritat és
que és molt important
i que el camí continua
i que creiem
que podem celebrar
els 50
els 75
i a veure si veiem
el 100.
Eduard.
Sí, no, no
estic amb ell
on va ser molt difícil
començar
i ha sigut molt difícil
mantenir
i encara ens costa
ara
mantenir el que tenim.
Ha estat gairebé
un miracle
als 25 anys?
Un miracle?
Un miracle no
perquè hi ha gent
molt ferma
dintre del club
però sí que costa
molta feina
han de treballar
han de treballar molt.
Jo crec que més que miracle
és el que diu ell
feina de la gent
que està dins del club
i que cada dia
cada dia
estan treballant
per ell.
Des de l'altre cantó
com veieu els 25 anys
breument?
Doncs molt bé
jo crec que
és d'estar contents
que la ciutat
tingui un club
que porti 25 anys
lluitant pel bàsquet
per un esport
que ens agrada a tots
i que creiem
que ens agrada a molta gent
i que esperem
que duri molts anys més.
Ja bé?
Doncs sí.
Una mica d'enveja?
No, enveja no
perquè com que ja
se m'ha acabat a mi
el tema de jugar a bàsquet
doncs ja no hi ha enveja
però és el que deia
el Josep
enhorabona
pels 25 anys
que hi hagi 25
més 25
més 25
i endavant.
Jordi, tu que has estat a tot arreu
i continues encara
a la DT ara
com a actiu.
Sí, no, a veure
jo el que crec
que és que és d'agrair
doncs que el treball
de la gent
es vegi recompensat
i que és el que passa
doncs en el club
en el CBT
doncs que
el que
que doni fruits
a l'esforç de la gent
i que pugui passar
tot això
amb tots els clubs esportius
de la ciutat
en el qual s'hi posi
dedicació
doncs que
tots vagin cap amunt
i ens farem d'enhorabona.
Avui 5 homes
de bàsquet
de la ciutat de Tarragona
ens han acompanyat
en aquest repàs
a la història
del club bàsquet
de Tarragona.
Gent que va viure
persones que van viure
els apassionants derbis
entre el club bàsquet de Tarragona
i el nàstic
de la dècada dels 80.
Vicente Descalzo
Eduard Arnal
Josep Vilar
Javi Lores
Jordi Canals
moltes gràcies
per acompanyar-nos
en aquest programa
i molta sort
de cara al futur.
Gràcies.
Gràcies.
Bona nit.
Adéu.
Gràcies.