CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat.
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
Els espònsors.
Per aconseguir la supervivència amb el bàsquet són necessaris els espònsors.
Els ajuts que venen, que a canvi de publicitat les samarretes,
aquesta és, era i serà una feina difícil,
feixuda, complicada i sobretot desagraïda.
Anar a trucar a moltes portes per oferir, doncs, poc a canvi de diners.
La Junta de Pere Ferrer va adonar-se que els espònsors
podrien facilitar el manteniment i el creixement d'aquest esport
en un temps en què les institucions més preocupades
per solventar els problemes que els 40 anys de franquisme
havien deixat a la ciutat
no prestaven massa atenció a l'ajut a l'esport.
Si es volien tenir equips,
l'any 84 el CBT ja disposava de buit masculins i femenins,
lloguer de pistes, tramitació de llicències
i pagament de drets arbitrals,
s'havia de trobar recursos atípics.
Les primeres col·laboracions foren de discoteques,
cosa ben curiosa.
El CIE, a la Pineda,
organitzava festes per recaptar viners
i Longplay va esponsoritzar el primer equip sènior.
Longplay estava a Torra d'Embarra.
El treball de la Junta també va aportar esponsors
als equips de categories inferiors.
Crec que en aquest espai d'avui
val la pena recordar les empreses
que van creure en el projecte del CBT
en aquells primers anys.
Esports Miquel
va esponsoritzar el senyor masculí,
Assegurança Sánchez Pozo,
el senyor i la tercera divisió,
Òptica Sales, els júniors,
Alfort Papereria, els juvenils
i Sanites, els cabets.
Posteriorment, altres firmes comercials
es van integrar a la gran família del CBT.
Cinemes Oscars,
Flaxburger,
Down Chemical,
Prica,
KM Tiendas,
fins a arribar a les darreres temporades
en què el senyor a la competició de l'ALEP
ha portat el nom de Tarragona
donat que l'Ajuntament ha suportat i aportat
una importantíssima quantitat econòmica
per la subsistència de l'equip,
cosa que a qualsevol altra empresa
de la ciutat li era molt difícil.
Altres esponsors han col·laborat
amb menor mida fent anuncia al pavelló,
però gràcies a les seves aportacions
han fet possible
que les juntes directives
poguessin arribar a final de temporada
equilibrant més o menys els pressupostos.
Però resulta curiós
que si la gran majoria de clubs
i la resta de l'estat
estan recolzats per entitats financeres,
CAI,
Unicaja,
Caja San Fernando,
Caja de León,
Caja Huelva,
Caja Madrid,
Caja Bilbao,
Feiraco,
a Tarragona
les caixes
sempre han donat l'esquena al CBT.
O potser
les caixes
no saben
que existeix un esport
aquí a Catalunya
que es diu bàsquet
i a Tarragona
aquí hi ha un equip per a l'èpo.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Fé-te, fé-te.
Amb els convidats que tenim avui hauríem de començar a parlar dels cinemas Òscars amb el senyor Montserrat, de com va anar aquella ajuda. Estem parlant de mitat dels anys 80, quan el basquet segurament no és el que és ara, quan el Club Basquet Tarragona tampoc tenia tants anys de vida ni de bon tros. Portaves casament 7 o 8 anys de vida. Com va anar aquella ajuda de cinemas Òscars al CBT?
Això va funcionar de següent manera. Quan el cemes Òscars va entrar a Tarragona ens vam mentalitzar que havíem d'apollar una mica el que és la ciutat per integrar-nos una mica. I un mitjà més, creiem que és més idònic com per integrar-nos en una ciutat és mitjançant el de port.
Vincular d'aport i cultura, creiem que era una de les fites que teníem que marcar-nos. I això, juntament amb el senyor Pere Tobilla, que llavors era el president, amb una insistència tremenda i amb una passió que posava quan parlava de l'esport i del basquet, em feia una mica el dur però em va convèncer molt ràpidament.
I de seguida es vam posar d'acord i vam començar aquesta cingladura, aquests tres anys que vam estar esponsoritzant el CBT, fins que afortunadament va pujar i que llavors, clar, els nostres mitjans, evident, la nostra empresa era de l'envergadura per poder assolir el següent nivell d'estatus d'esponsors que representava el continuar amb el primer equip.
Va ser una ajuda positiva? Ara, amb la perspectiva que dóna el pas del temps, dels anys?
Va ser una experiència fantàstica, perquè, a banda que personalment a mi m'agrada l'esport, tota la gent que envolta l'esport és una gent que té un caràcter increïble.
I prova d'elles que aquí hi ha el Javi Mas, el Juan Manuel Martí, tots que han sigut exjugadors, que han continuat vinculant al club amb diferents tasques, i que els veus ara, fèiem temps que no ens vèiem, amb el cabell molt més blanc tots ells,
jo encara no tant, i, bueno, doncs, sempre recordem amb molt carinyo, amb molta enyorança, doncs, aquells temps, no?
El senyor Flaquer, com dèiem, representa a Fleca Flaquer, i en aquella època també a Flaxburger. Com va anar l'ajuda, en aquest cas, de la seva empresa, al Club Esca Tarragona?
Sí, bueno, més o menys, igual que el Cines Oscar, i, bueno, va anar molt positivament, també.
Però els hi van anar a buscar, els directius? Sí, sí, sí. Van anar molt al darrere de vostè?
Bastant, bastant, van insistir bastant. El Pere Tobilla era molt... era molt... res, sí, amb això, i fins que no et convéns, no, d'allò.
Però, bueno, però va anar bé, d'allò va anar bé, sí.
Sí? Satisfet?
Sí, va anar molt bé, sí.
Però vostè per què va dir que sí, en aquella època? Estem parlant en el cas de Flaxburger, de finals dels 80.
Per què realment? Per convenciment, per amistat amb Pere Tobilla?
No, bo, perquè el d'aport sempre m'ha agradat, i llavors, doncs, bueno, vaig veure que era un mitjà prou important com per fer una mica de publicitat, i va anar bé, molt bé.
Li ha agradat el bàsquet sempre, o no ha estat especialment aficionat a aquest esport?
No, no estic massa aficionat, en aquest esport no estic massa aficionat.
Més endavant, a meitat dels 90, no?, a meitat de la dècada dels 90, KMT ha d'estar bé entre, és un altre dels patrocinadors.
Antonio, mires, per què?
Doncs ben bé, no sé, no sabria explicar-te com va ser aquesta benentesa.
Potser perquè jo soc una amant del bàsquet, soc dels romàntics dels anys 60 del bàsquet, ja tinc alguns anys.
Estava neixent una empresa, doncs, que era de... comercialitzava productes d'uso massiu,
i per tant jo pensava que amb el Club Bàsquet Tarragona podria ser una bona benentesa per fer solifites molt més importants
a nivell tant esportiu com també de publicitat per a la pròpia empresa.
Jo crec que va ser una cosa que, a hores d'ara, encara podria estar viva,
perquè potser seria l'única empresa que podria esponsoritzar a nivell nacional el Club Bàsquet Tarragona,
perquè jo hi penso moltes vegades que el que realment falta a Tarragona és una empresa
que tingui necessitat d'una publicitat massiva a nivell de tot l'estat,
que és el que realment et fa factible que puguis esponsoritzar un equip.
Un equip no es fa ni per romanticisme ni perquè puguis ajudar.
Es fa des del punt de vista empresarial perquè tens unes realitats publicitàries i, per tant, ho fas.
Falta una empresa potent, diria, doncs. Creu-vos-te, a Tarragona.
A Tarragona sí que... Potent, no? Potent sí que hi ha.
El que tingui necessitat d'aquest tipus de publicitat que vagi al gran consum.
No n'hi ha cap empresa que necessiti una publicitat d'úso exhaustiu per tot l'estat.
D'un ús majoritari i molt ampli, vol dir.
Per tant, els impuls de publicitat que donen el bàsquet en una categoria com la que estem ara,
són entre 5.000 i 10.000 espectadors de mitjana en els segons 15 camps d'aquesta temporada.
I això està avaluat econòmicament.
Per tant, per tindre una major importància,
es necessita tindre una empresa que regreixi aquest tipus d'inputs.
La falta potser d'aquesta empresa la suplera en bona part en els últims anys l'Ajuntament de Tarragona,
que ha estat, podríem dir, el màxim expònsor del Club Esquerra,
fins al punt que en les últimes temporades el club i els equips ja estan portant el nom de Tarragona,
com, per exemple, també el Club Gimnàstic de Tarragona.
Ha estat per convicció, per necessitat, el suport que ha donat l'Ajuntament de Tarragona al CBT, Agustí Mallol?
Jo crec que ha estat per sentiment i per estimació a la ciutat i al club,
per les persones que estan davant del club.
Jo, si em permeten, els diré que l'equip de govern, encapçalat pel Joan Miquel Nadal,
tenim una fita important els pròxims anys,
que és portar el Club del Gimnàstic a primera divisió,
portar el CBT a la màxima categoria,
el voleu i el tenim,
però no solament han de ser les institucions que ens han d'ajudar,
i ajudarem el que calgui.
Jo crec que nosaltres tenim un potencial econòmic a la ciutat de Tarragona i a la comarca
que no col·labora en l'esport,
el que tindria que col·laborar, o col·laborar amb altres ciutats.
Tenim un gran potencial industrial,
tenim un gran potencial entre bancs i caixes,
que es veuen milers de milions,
i no deixen els clubs de Tarragona, que som la capitalitat,
el que tindrien que deixar.
Aquesta és una, diríem, crítica constructiva.
Per exemple, Caixa Tarragona.
Caixa Tarragona porta el nom de Tarragona a tot Espanya,
a tot el país,
i aleshores tindria que ajudar molt més a l'esport del que ajuda.
La indústria química.
Probablement falta una, diríem, una relació
o unes negociacions amb seriositat
o amb pressió per part de les administracions
cap a aquestes companyies que fan aquestes grans inversions.
Però l'objectiu del Joan Miquel Nadal com a alcalde de Tarragona
i l'equip de govern també amb el responsable d'esports
és portar el Gignàstic en els pròxims anys a primera divisió,
portar el CBT a la màxima categoria
i portar, que ja tenim els amics de Sant Pere i Sant Pau,
i el resto d'equips apujant la base.
Aquests són objectius clars que demanem als ciutadans de Tarragona,
però també demanem a les grans companyies
que col·laborin i inverteixin en aquests clubs
perquè també inverteixen a la ciutat de Tarragona.
Insistim, doncs, en aquesta qüestió.
Com que les grans companyies i les grans empreses no inverteixen,
ho ha de fer obligatoriament l'Ajuntament, Raül Font?
Home, l'Ajuntament som tots.
L'Ajuntament representa els ciutadans de la ciutat de Tarragona,
i la ciutat, els polítics i l'equip de govern
hem d'estar amatents allò que pensen, allò que opinen,
allò amb la qual cosa vibren els ciutadans de la nostra ciutat
i, tal com comentava el meu company Agustí Mallol,
el gimnàstic és un cas, però el CBT és un altre.
És a dir, sempre que hi hagi ciutadans de Tarragona
que vibrin, que s'entusiasmin, que sintonitzin,
en aquest cas amb l'esport del bàsquet
i en el cas concret del CBT,
l'Ajuntament de Tarragona ha d'ajudar aquest club de la ciutat.
Primer, perquè porta el nom de la nostra ciutat
arreu de l'Estat, arreu de la geografia estatal,
i, segon, perquè hi ha una sèrie de gent al darrere
que fan seu aquest projecte.
La ciutat de Tarragona és una ciutat
que ha progressat moltíssim els últims anys.
Hi ha hagut un progrés, una prosperitat important,
però aquest progrés, aquest urbanisme,
aquesta indústria, aquesta economia que ha anat tan bé
i que ens ha fet que la ciutat d'aquests darrers 10 anys
hagi passat de la número 27 del rànquing estatal
a la número 7 en quant a qualitat de vida,
en quant a benestar social, etcètera,
fa que aquesta ciutat hagi de tenir un contingut.
No tindria sentit que féssim una ciutat
que progressés econòmicament, industrialment, urbanísticament,
i a dintre no hi hagués contingut ciutadà.
El ciutadà el que vol és vibrar, el que vol és sintonitzar amb la seva ciutat,
el que vol és sentir-se identificat.
I el CBT és una eina, és un instrument més
que a nivell de ciutat de Tarragona tenim els ciutadans,
les ciutadanes de la ciutat,
per vibrar, per fer terragonisme, per fer ciutat,
per sentir-nos identificats amb uns colors,
amb una manera de fer, amb un pensament terragonisme,
amb un terragonisme radical.
En aquest sentit, jo crec que l'esponsorització que feia l'Ajuntament
és la que calia fer i, en tot cas,
agrair a totes les persones que han volgut arrossegar
del carro del club de bàsquet de Tarragona
i a tots els espònsors que també han ajudat,
perquè és evident que l'Ajuntament,
per molt que hi posi una part molt important,
no pot arribar al 100%,
el rest l'han de posar altres empreses de la ciutat,
aquí representades avui,
i, evidentment, també els socis,
que amb la seva aportació, amb les seves quotes anuals,
ajuden amb aquest club tan important de la nostra ciutat
a fer tarragonisme.
Tornem al passat, a la història,
que representen avui, per exemple,
els tres representants d'aquestes empreses.
Recorden, per exemple, per curiositat,
quants diners podien invertir
i podien pagar al Club Escatarrona?
Perquè, en cap, vostès representen empreses realment modestes,
petites,
que segurament ara no podrien ajudar econòmicament
al Club Escatarrona en una categoria com la que es troba,
però sí en aquella època.
Els cinemes, per exemple, se'n recorden més o menys?
Sí, perfectament.
250.000 pessetes l'any 84, 85...
85, 86.
86 van ser 250.000, vam començar...
O 250.000, vam acabar amb aquest import.
Diners d'aquella època, ojalà,
avui es poguessin posar aquests diners,
volia dir que l'empresa està fantàstica, no?
Fent el que deia el senyor Mides, també té raó.
Ell diu, el tema dels números són els números,
i les empreses han de mirar els seus números
i han de buscar la rentabilitat de les seves inversions que fan,
i sobretot amb aquests temes de publicitat.
però també penso que, amb ells per mi personalment,
amb el tema del bàsquet,
hi ha moments que no solament són els números.
A vegades el cor et mana,
i a mi amb el bàsquet, des del final,
ja no em mirava els números, em mirava, era el cor.
I quan veies que ells estaven jugant,
i el dia que van pujar a segona,
que vaig dir que ara ja no puc apujar-los al primer equip,
desgraciadament en aquest sentit,
però afortunadament perquè havien pujat,
doncs aquest vibrar,
que encara me'n recordo ells allà amb les ampolles de cava,
tirant-se per mig del vestuari,
això no es pot pagar, això no té preu,
això són coses interiors que disfrutes molt,
i el que deien també els representants de l'Ajuntament,
diu, això és el que et fa a la ciutat,
és el que et fa ser més tarragoní,
i el que dius, valores en una ciutat,
i això és el que et fa unir,
i això és el que aconsegueix,
és que aquests equips, per què hi pugen?
Doncs perquè tenen aquest punt d'honor,
aquesta cosa, que els diners no ho donen,
no ho donen, sinó que és el que...
Jo crec que és tot plegat, tota la gent,
ells donant la pell al camp,
els entrenadors, els esports els fem el que puguem,
les lluites, i un bon dia,
tot això s'uneix, es fica en un cistell,
i surt i puja una segona.
Aquest dia per a mi va ser increïble,
això no té preu, no es pot pagar.
I, bueno, recordo, en aquelles 250 pesetes
eren diners pels xines,
perquè els xines eren el grato,
no sé, hi haurien 250 al dia de l'espectador, no?
S'imagino servir de passar gent.
I per a nosaltres era una quantitat respectable,
respectable, però bueno,
però jo dic, jo dic, és això,
o sigui, jo crec que hi ha moments emocionants
i que no els guardaria mai.
A més, li he comentat amb el Javier Mas,
quan he vist en aquell llibre fantàstic
que m'han donat avui, de l'Enric Pujol,
de la història del CBT,
he vist la samarreta que portaven
i encara la tinc guardada.
A més, emmarcada.
Tinc la samarreta del CBT de Cinemas Oscar
que, bueno, d'aquell any que van pujar, no?,
que ho trobeu com un record meravellós.
Senyor Flaquer, vostè s'ha de recordar de quan...
No, permeta'm una cosa,
deixa'm posar la cullerada.
Fixa't una cosa, un detall important, no?
Gent com el Montserrat, que ve de fora,
venia de Barcelona, em sembla, no?,
arriben a Tarragona i es fan ser un projecte de ciutat.
O el Pere Flaquer, que em sembla que ve d'Igualada, no?
També venia de fora, sí.
I que és una família...
Que haurem d'arribar a la conclusió
que la gent de fora que va venir a Tarragona
són els que han ajudat el Club Esca Tarragona.
I el que volia dir és que és gent que, al final,
venen de fora i s'identifiquen amb un projecte de ciutat
i fan tarragonisme més que potser els propis tarragonins, no?
Abans em sembla que a Tarragona
hi havia poc afany de...
les empreses poc afany de participar en el deport.
És probable, és probable.
Però a altres, Pere, veniu de fora, tal,
us identificàvem a Tarragona,
feu un projecte de ciutat,
és una família molt arreglada.
A veure, una cosa molt maca, no?
I que t'haig de felicitar per la mica de part que et toca, no?
El germà del Pere Flaquer, que és el Pep Flaquer,
ha arribat avui, m'ha semblat, que arribava a l'Himalaia
i forma part de l'expedició...
O fa dies que està allà, eh?
O fa dies que està allà.
Una setmana.
Una setmana forma part de l'expedició
que aquest cap de setmana ha de pujar a l'Himalaia, no?
Amb una expedició tarragonina, a l'Everest.
A veure, és gent que ve de fora,
que se sent en la ciutat, se la fan seva,
vibren com el que més
i al final són més tarragonins que potser molta altra gent
que potser també hauria de col·laborar i potser no col·labora, no?
M'he de posar aquesta falca.
Ara col·labora més, ara, i la gent n'hi ha.
Ara col·labora més, però vostès en aquella època
són els que tiraven del carro.
Bueno, sí.
Home, no tirava gaire gent, no?
Cinemas Òscars, Fleca Flaquer...
Quants diners recorda que van arribar
aportant un any, per exemple?
Bastants.
A nosaltres ja va ser una aportació bastant important,
almenys per a nosaltres,
que ara seria impossible
poder-nos permetre els diners que mouen l'equip, no?
A nosaltres, llavors, cada any,
em sembla que era al voltant de 3 milions de pessetes
vam aportar.
Déu-n'hi-do, 3 milions.
Per una empresa com la seva era una quantitat important.
Era bastant important.
I KM Tiendes, se'n recorda?
94-95 estem parlant,
després 97-98...
El 94-95 van ser 2 milions de pessetes
i després se va afegir més
una aportació,
i després se va jugar al play-off d'Ascens a CB
i se van a la crunya.
Després va haver-hi una segona etapa.
El següent any van ser un milió de pessetes
només pel sèrior femení
i la següent etapa van ser 5 milions de pessetes.
Déu-n'hi-do.
Vostès representen això,
petites, mitjanes empreses.
Ara segurament no podríem fer front, no?,
a la situació actual del Club Asqueta Arragona.
Què va l'hora?
Això els hi hauríem de preguntar als directius.
Depèn que les empreses estiguessin vives
i com estiguessin les empreses.
El fil del que comentaven abans els regidors
de l'Ajuntament de Tarragona.
Per què en tenen vostès, si és que tenen alguna raó?
Per què no hi ha alguna gran empresa química,
alguna gran empresa industrial,
alguna gran caixa d'estalvis que s'impliqui en el tema?
Bé, jo volia afegir,
que jo també soc de fora de Tarragona,
jo vaig vindre a Tarragona amb 25 anys,
i jo he viscut a... soc nascut a Almeria,
per tant, i aquí anava una miqueta
el que abans ha dit el senyor Mayol,
en Almeria el sentiment de capitalitat,
que insisteix molt en la seva publicitat,
i jo me l'estimo molt la publicitat,
que ha fet que no oblidem que som capital,
jo penso que a Tarragona
doncs manca una miqueta
que els tarragonins ens sentim capital
i, per tant, estimem tot el que sigui tarragoní.
Després vaig viure a Cartagena
i el sentiment era semblant una miqueta a Reus, Tarragona.
Però a Múrcia se va saber espavilar.
A l'època que jo vivia a Cartagena,
Cartagena era molt més important que Múrcia.
Múrcia era totalment agrícola als anys 70
i Cartagena tenia tota la indústria
molt semblant a l'entorn de Tarragona,
amb un polígono petroquímico,
tot el tema militar,
i, per tant, era molt potent
i en habitants eren més de 200.000 habitants
als anys 70 Cartagena.
I quan vaig vindre aquí a Tarragona
doncs me vaig trobar una ciutat
que semblava com un poble,
vull dir, no era ni capital ni res,
era una ciutat i el reste
doncs era una altra cosa.
Des de Bonavista, Sant Pere i Sant Pau,
Sant Salvador,
Torreforta, que s'hi ve,
que al costat semblava que tenien
que anar d'excursió,
però no dir-hi lògicament Reus, Valls, etc.
Per tant, jo penso que ara
en els darrers anys
s'està recuperant bastant
el sentiment de capitalitat.
Això no vol dir
que s'ha d'escolir
a les poblacions veïnes
i donar-li un grau inferior.
Simplement que,
les societats
s'estructuren d'una manera determinada
i aquí calia fer-ho, també.
Però no tenim l'esponsor privat,
el gran esponsor privat.
Per què ho creu vostè,
senyor Montserrat, per exemple?
Doncs no ho sé,
suposo que aquí són els números
de les grans empreses.
Aquí cada empresa
doncs sabrà el seu per què,
no?
Si inverteix,
si l'interessa o no interessa.
De fet,
el tema de l'esport,
doncs buscar la rentabilitat
de la pesseta
que inverteixes,
bueno,
l'eure en aquest cas,
no?
Enquadament l'esport,
quina rentabilitat hi treus?
És una cosa que dius,
bueno,
és difícil a vegades,
no?
Per un empresari probablement
és molt més senzill
i impacta el que seria
una publicitat directa,
doncs sigui televisió,
sigui ràdio,
conèixer de ràdio,
o sigui premsa escrita,
que potser això
del que és l'esport en si,
no?
Per això moltes vegades,
i en el meu cas també dius,
bueno,
són coses que les veus
una mica també amb el cor,
no?
Dius, bueno,
quina rentabilitat és?
Com la pots mesurar?
Molt difícil,
no?
Senyor Mallol.
Sí, home,
jo m'agradaria fer una valoració
com a tarragonista,
Rallac,
no?
amb el sentit
que jo vaig néixer aquí,
i durant molts anys
la cultura d'aquesta ciutat
i l'esport
estava abandonat
pels que governaven
aquesta ciutat,
i perdona que els hi digui,
vull dir,
l'esport era una cosa
que, bueno,
el gimnàstic,
els quatre amics,
el CPT
tenia que fer un esforç
per tirar endavant,
el voleu també
tenia que fer un esforç,
i la cultura i l'esport
estava totalment abandonada
als anys 70.
Què passa?
Que hi ha un canvi
d'actitud
on hi ha
un alcalde
que aposta pel futur
de la cultura i de l'esport
i de la capitalitat.
Un alcalde
que és capaç
d'aglutinar
el sentiment
de les persones
que han vingut de fora,
que han nascut de fora,
que senten i estimen Tarragona.
Això no ho teníem.
Quan un poble,
un país,
té aquest sentiment
d'estimació,
té aquesta fe de futur,
és el que ens faltava.
Ara ja tenim això.
I ara també
hem d'exigir
a les caixes,
als bancs,
a les grans indústries,
i la prova la tenim.
El per què
Terra Mítica,
que no té beneficis,
que té pèrdues
de mils de milions,
està esponsoritzant
una sèrie de clubs,
com pot ser el València
i altres clubs,
que es gasta
molts de milions.
Per què
ha deixat
d'esponsoritzar
Port Aventura
el Gignàstic?
Per què no pot esponsoritzar,
penso,
Port Aventura,
els tres equips
d'elit
a la nostra ciutat
de cara al futur?
Per què
la indústria química
no pot esponsoritzar?
Per què la Caixa Tarragona,
que porta el nom
de la capital
de la nostra província,
de les nostres comarques,
no pot esponsoritzar
en quan surt
el president
de Caixa Tarragona,
que me n'alegro,
que han tingut
un augment
d'un 20%
de beneficis,
doncs deixin vostès
els clubs emblemàtics,
no només de Tarragona,
sinó com pot ser el Reus,
pot ser el Tortosa,
però jo crec
que estan aportant
molt poc
per l'esforç
que han fet
aquests clubs
que aporten
el nom de Tarragona
a tot Espanya.
I això
ens ho hem de,
diríem,
hem de fer una reflexió
en profunditat
i hem de tornar
una altra vegada
en totes aquestes grans empreses
que tenen grans beneficis,
que tenen l'obligació
d'ajudar els clubs
de Tarragona.
Ja ho deia abans
l'Enri Pujol
en l'entradeta del programa
hi ha moltes altres empreses,
l'OMPLAY,
d'UKEMIC,
a l'IPRICA,
que acabaria esmentar
en aquest repàs
algunes de les principals
empreses que han ajudat
en aquests 25 anys
d'història
al Club Basqueta Tarragona.
Els representants privats
ja en els darrers
tres minuts del programa.
S'han penedit alguna vegada
d'haver ajudat,
d'haver aportat
aquelles 250.000
o aquells 3 milions
de pessetes al CBT?
Jo mai, mai.
I de fet,
ara en un altre complex
de cinemes
que estic muntant
en Calafell,
doncs també patrocino,
però ara està a Baneres,
a patrocino.
O sigui,
són coses que amb els pobles
s'ha d'integrar.
Jo penso que és bàsic.
Bàsic,
integrar-se
i tindre la teva cultura
i estar ficat dins d'això.
Després també,
la teva empresa
ja farà les seves altres coses.
Però una parcel·la
jo crec que mai
s'ha de descuidar
de la integració
d'una empresa
en un entorn.
Senyor Flaquer,
vostè s'ha emprenedit
alguna vegada
d'aquell suport?
No, no mai.
I jo
continuament estic
ajudant
a tots els
a tots els
d'allò
d'esport,
els clubs que hi ha
per aquí a Tarragona,
com l'Ajuntament
i la Mitja Marató
i sempre estic
continuament ajudant.
Poc o molt.
Senyor Mires,
vostè alguna vegada
ha dit
no ho hauria d'haver fet.
és impossible això
de dir-ho
perquè
el que més
pateixo
és no poder-ho fer ara.
El que passa
és que
el segueix
com a mínim
a l'equip,
això sí.
El senyor Montserrat
em sembla que no
perquè ara
no està per aquí.
Sí,
però més o menys
se'l va seguint.
Sí, sí,
anem seguint.
I el senyor Flaquer,
encara que no li agradi
el bàsquet...
No dic que no m'agradi,
no el segueix.
No el segueixo massa.
Però el continua
d'alguna manera
donant suport.
I el CBT el segueixo
i el Nàstic també.
de l'empresa privada
al costat
dels dos regidors
de l'Ajuntament de Tarragona
que han estat
els principals avaladors
o alguns dels principals avaladors
que ha tingut
el Club Bàsquet Tarragona
sobretot
en aquests últims anys.
Tot i que
en el cas,
per exemple,
del cinema s'òscars
ens hauríem de remuntar
a meitat dels anys 80.
Senyors,
acabem aquí.
D'alguna manera
en aquest petit espai
de repàs a la història
del Club Bàsquet Tarragona
avui volíem fer
aquest reconeixement
a les persones
que representen
aquestes empreses
institucions.
Joan Montserrat,
Pere Flaquer,
Antonio Miras,
Raül Font,
Agustí Mallol,
moltes gràcies
per participar en aquest programa
i fins la propera.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.