Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
M'agradaria que alguna vegada poguéssiu llegir aquest conte
que jo una vegada fa temps vaig explicar a la biblioteca d'aquí de Tarragona fa dos anys
i que va agradar molt.
També m'agradaria que després, ja que els temps així ho demanen,
llegiu aquest manifest, més que manifest, és una petita poesia,
una poesia en prosa, potser, que ens parla de pau.
I aleshores nosaltres hem pensat, carai, carai, això sí que ens fa feliç.
Primer, la presentació.
Després, un conte que avui us llegirem, però fins que no siguin les 9 i mitja.
I també, una història, una miqueta de reflexió per la pau.
Jo no puc dir altra cosa, tot i que encara no ens estiguis escoltant,
que, moltes gràcies, Antònia, Robert, tu ets de Cana Macana,
tots els dijous, a partir de les 9 i fins les 10, el 96.7 de la F,
M.
I ara...
Què et sembla si tornem a provar l'endevinalla?
La setmana passada em van dir que va ser força complicada.
Jo trobo que potser no tant.
El que sí que us puc assegurar és que aquesta setmana la rondalla,
no la rondalla, l'endevinalla que hem triat,
no és tan difícil, però convé remenar l'olla per saber la resposta.
La vols escoltar?
I diu això.
Eh, aquell que menja mongetes, o patates, o bé cols,
a mi m'agafa molt tino i em fa donar uns quants vols.
Què és?
Va, ho torno a repetir, eh, que potser encara no ho tens present.
Segur que amb els temps que corren és ben fàcil encertar aquesta endevinalla.
Amb els temps que corren, amb el sentit que som a l'hivern i que ja ho has sentit,
patates, cols, mongetes, torna a dir-ho, eh, aquell o aquella que menja mongetes, o patates, o bé cols,
a mi m'agafa amb molt tino i em fa donar uns quants vols.
Què deu ser això? Ho saps? 24, 47, 67.
Hi ha una bosseta de pedres, patxines, vidres...
Canamacaneros, a la teva disposició, només cal que ens truquis i ens diguis
Hola, molt bona nit.
Farem una cosa. Mentre algú s'urrumia i agafa el telèfon per comunicar-se amb nosaltres,
podríem posar una música. Escoltes aquesta música del Bobby McFerry i...
Vinga, va, que no és tan difícil.
Vinga, va, que no és tan difícil.
Vinga, va, que no és tan difícil.
Vinga, va, que no és tan difícil.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
A mi m'agafa molt tino, molt tino deu voler dir potser amb molta gràcia o amb molta, no ho sé, de bones maneres.
I em fa donar uns quants vols.
Què deu ser una cosa que don vols pel damunt de les monjates, les patates o de les cols?
Tu què havies pensat, Bau?
L'oli
L'oli, Pau, no és ben bé l'oli però, escolta, escolta, és una cosa, és una cosa on s'hi posa l'oli.
El cetrill
El cetrill, sí senyora, enhorabona.
Pau, havia sentit per aquí la maionesa, l'oli, no sé què més, anaves molt ben encaminat.
El que passa és que, esclar, per agafar-ho molt de tino, doncs l'hem d'agafar, saps, el cetrill per l'ança, ben aixecat.
Tu t'amaneixes les patates, les baijoques o totes aquestes coses que deia l'endevinalla o potser l'amanida?
Te l'amaneixes tu o t'ho fa el pare o la mare?
Me l'amaneixo jo.
Molt bé. Doncs, oi que el fas anar al cetrill?
Sí.
I què? Ho encertes o t'equivoques?
No, ho encerto.
És més fàcil.
A vegades em surt una mica l'oli del plat, però...
A mi em passa amb el vinagre, tu.
I, escolta'm, és més fàcil encertar a vegades cistella que no pas encertar el plat de l'amanida, eh?
Sí.
Pau, que sàpiguis que tens aquí una bossa de petxines i vidres cana-macana, val?
Vale.
Sí?
Digues, digues.
Núria vol dir una cosa.
Que digui una cosa la Núria. Hola, Núria.
Ah, encara m'ha arribat.
Hola, Núria.
Com estàs?
Bé.
Bé, eh. I què fas? Què fas en aquestes hores? Que no ets al llit encara?
No.
I quan? En quina hora hi aniràs al llit, tu?
Ara.
Ah, ara, ara. Ja m'havia espantat. Dic, què fa la Núria en aquestes hores, escoltant la ràdio?
Núria, has sentit el pau?
Sí.
En sap molt, eh, d'endevinalles, que l'has ajudat una miqueta, tu.
No m'ho sap dir la Núria. Em sembla que encara no l'ha ajudat el pau.
Núria, un petonet, eh?
Déu, Núria.
Bona nit.
Molt bona nit, pau.
Que tingueu bons somnis.
Vale.
Vinga, ara parlaràs amb el Lluís i quedem per les petxines, els vidres, i molt bona nit.
Bona nit.
Temps era temps.
Hi havia un pagès que vivia amb la seva filla, a qui deia noia del llac, a peu d'una muntanya.
Tots dos treballaven de valent les seves terres.
Un any hi va haver una sequera terrible durant mesos.
No va caure ni una gota d'aigua.
Les collites perillaven i la gent passava gana.
La noia del llac pujava cada dia a la muntanya a collir bambú.
Baixava els feixos a l'esquena i a casa en feia escombres que després venia al mercat.
Un dia, la noia del llac va pujar més amunt del que solia.
Ja havia collit un feix de bambú ben gran quan, de sobte, va trobar-se davant d'un llac d'aigües clares i lluents.
El cel blau es reflectia a l'aigua quieta.
I ni una sola fulla flotava a la seva superfície perquè, quan en queia una d'algun dels arbres que encerclaven el llac,
una oca salvatge volava cap a ella, l'agafava i se l'enduia.
I per causa d'això, la gent l'anomenava el llac de l'oca salvatge.
La noia del llac es va posar molt contenta d'haver trobat el llac i se'n va tornar corrents a casa.
L'endemà es va endur una destral a la muntanya.
Ah, si pogués fer un camí de sortida de l'aigua, pensava, fins i tot un rejolí salvaria la gent.
Quan va arribar a la riba del llac, es va trobar que estava envoltat de profuns penyassegats i un sotabosc molt espès.
Va buscar tot el dia i finalment va descobrir una porta de pedra.
Va provar d'obrir-la amb totes les seves forces, però no ho va aconseguir.
Cansada i abatuda, es va asseure sota un arbre i va mirar de trobar una solució.
De sobte, una oca salvatge va passar volant i va cridar
Noia del llac, oh, noia del llac, només podràs obrir la porta del llac de l'oca salvatge amb una clau d'or.
I abans que la noia del llac pogués demanar-li on trobaria la clau, l'oca se n'havia anat volant i havia desaparegut de la vista.
La noia del llac va córrer per la vora del llac i va arribar a un bosquet de xiprés.
A un dels arbres hi havia un lloro i li va preguntar
Lloro? Lloro, on trobaré la clau d'or?
Noia del llac, oh, noia del llac, primer has de trobar la més petita de les filles del rei drac,
perquè ell guarda la porta del llac de l'oca salvatge.
La noia del llac va continuar caminant per tal de trobar la més petita de les filles del rei drac.
De sobte va veure un paó en una pineda i li va demanar
Paó, oh, paó, on trobaré la més petita de les filles del rei drac?
El paó va contestar
La trobaràs a la gorja del peu de la muntanya.
Aleshores el paó va volar cap al sud.
La noia del llac el va seguir, però no va trobar la filla del rei drac.
Noia del llac, oh, noia del llac, a la filla més petita del rei drac li agrada la música.
Entona les teves millors cançons, les cançons que canten els éssers humans, potser així apareixerà.
I dit això, el paó s'envolar i marxar.
La noia del llac el va cantar
La noia del llac el va cantar.
El primer dia va cantar una cançó que parlava de la neu que queia a les muntanyes,
però la filla més petita del rei drac no va aparèixer.
El segon dia va cantar una cançó que parlava de la gespa verda de la riba,
però la filla més petita tampoc no va aparèixer.
El tercer dia la noia del llac va cantar una cançó que parlava de les flors
de colors vius de les faldes de les muntanyes i va cantar fins al vespre, fins que el sol es ponia.
Llavors va aparèixer per la gorja la filla més petita del rei drac.
Encara que el seu pare li tenia prohibit de veure els humans,
li havien agradat tant les cançons
que el tercer dia no se'n va poder estar més
i es va acostar a la noia del llac, plena d'admiració.
D'on ets? li va demanar.
Qui és el teu pare?
Per què vens aquí cada dia a cantar les teves cançons?
Em dic, noia del llac, visc al peu d'aquesta muntanya.
Hi ha una sequera terrible a casa nostra
i la collita s'asseca en els camps.
Busco la clau d'or de la porta de pedra
per deixar córrer l'aigua del llac de l'oca salvatge a muntanya avall
i salvar la gent de morir de gana.
El cor de la filla més petita del rei drac
es va omplir de pena i va dir
El rei d'ac guarda la clau d'or a la seva cambra dels tresors.
Una àguila enorme guarda l'entrada de la cova
i fa trossos qui prova d'entrar-hi.
Només deixa passar el rei.
Només hi ha una possibilitat.
Esperar fins que el rei drac hagi sortit del palau.
I aleshores potser també podrem allunyar-ne l'àguila.
Quan ja feia quatre dies que esperaven,
el rei drac va sortir del palau.
La filla més petita i la noia del llac
van córrer a amagar-se a prop de la cova
i aleshores van cantar.
Primer una
i després l'altra.
Van cantar les cançons més boniques.
L'àguila dormia
però aquelles precioses cançons la van despertar
i va desplegar les ales
i es va enlairar per veure qui cantava.
La filla més petita
es va anar allunyant de la cova més
i més
cantant tota l'estona
i va atraure l'àguila cap a ella.
La noia del drac
es va introduir dins la cambra dels tresors
per una esquerda
i es va quedar enlluernada amb la lluentor de l'or, la plata i les joies.
Només que prengués una d'aquelles joies
seria rica per tota la vida.
Però únicament
va pensar en l'aigua i no va fer cas de l'or, la plata o les altres riqueses.
Va mirar al seu voltant
però enlloc no va veure la clau d'or.
Amb les presses
va ensopegar amb una capxa de fusta, la va fer caure,
es va obrir i en va sortir la clau d'or.
La noia del llac
la va agafar
i va sortir de la cova corrents.
Tan bon punt
la noia del llac
va ser fora de la cova
la filla més petita del rei drac
va deixar de cantar
i l'àguila no sentit cap més cançó
va tornar-se en el seu lloc de sempre
i es va adormir una altra vegada.
Les dues noies
van pujar al llac de l'oca salvatge.
Un cop allà
la noia del llac va obrir la porta de pedra
amb la clau d'or
i la porta va deixar passar l'aigua del llac
que va anar a muntanya avall
com un riu ample i cavalós.
En pocs minuts
l'aigua va cobrir els camps del peu de la muntanya.
Llavors
la filla més petita del rei drac va cridar
Cuita!
Noia del llac!
Atura l'aigua
o s'endurà les collites!
La noia del llac
va mirar al seu voltant espantada
va agafar les canyes de bambú
que havia collit aquell dia
i les va llançar cap a la porta
oberta per on sortia l'aigua.
El feix dens de bambú
va aturar l'aigua
i l'ample riu
va quedar reduït a un rierol estret
que baixava per la muntanya
i que des d'aleshores
va regar les fèrtils terres.
Quan el rei drac
va tornar a casa
i no va trobar la clau d'or
va cridar la seva filla més petita
aquesta va confessar
que havia ajudat la noia del llac
a robar-la.
el rei drac
es va enrabiar molt
i va expulsar la seva filla del palau
la filla més petita del rei drac
se'n va anar
i des d'aleshores
va viure molt feliç
amb la noia del llac
i l'altra gent
i dia rere dia
totes dues cantaven
les cançons més boniques
i encara avui
les dones
es reuneixen
el 22è dia del setè mes
i canten
les velles cançons
de les dues noies.
Carai
el llac de l'Oca Salvatge
amb un fons musical
oriental
però una mica
accidental
no passa res
el que ara esteu escoltant
és la música
que avui us porto
petitons
és una part
d'una obra
que es diu
Orfeu
i Euridice
sabeu
alguna vegada
l'hem explicat
aquí cana macana
l'Orfeu
va ser
aquell home
tan entès en música
però
que havia perdut
el seu amor
i que el seu amor
tot i ser mort
ens l'esperava
avaix
avaix
allà on reposen els morts
i l'Orfeu va pensar
jo vull anar-la a rescatar
jo vull anar-la a buscar
i sabeu
va baixar
fins als mateixos inferns
per anar a buscar
la seva estimada
Euridice
però
li van posar
una condició
per recuperar-la
un altre dia
us explico
quina és la condició
mentrestant
escolteu aquesta musiqueta
mentre us prepareu
per anar a dormir
students
i
sof將
una condició
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
En el país de les boires vivia un gran núvol blanc, amb el seu fill, el núvol Ed.
Un dia el gran núvol va ac TA al seu fill, Ed,
i és prou gran però a començar un nou camí i deixar de ser un petit núvol fosc per convertir-te en un gran núvol blanc com jo per aconseguir-ho.
Tan sols et cal creuar el desert fins a arribar al gran riu,
tot seguint les petjades que hi vaig deixar al meu pas.
Creu-me, val la pena. Endavant, Ed!
El petit núvol va abraçar el seu pare i ple de joies va posar en camí.
Que bonic era el món.
Ed era feliç.
Bé, gairebé feliç, perquè hi havia una cosa que el preocupava molt.
Quan la seva ombra tapava la gent de la terra,
tots es posaven a tremolar de fred i corrien a amagar-se.
Ai, sí, calia transformar la seva ombra fosca
en una de nova, ben blanca, ben transparent, com la del pare.
Pensant en tot això, gairebé no se'n va adonar
que ja estava entrant dins d'un desert grandiós.
Has freït? Volgué tornar enrere, però, quan anava a fer-ho,
va sentir dintre seu la veu del pare.
Endavant, Ed! Val la pena!
Aleshores, sense dubtar-ho, es va endinsar a desert.
Tantllà ha decidit a arribar com si fos a l'altra vora.
De dia, el sol cremava com si volgués desintegrar-lo.
I de nit, el fred era tan intens que gairebé el convertia en un glaçó.
Tenia molta set i els llavis resecs.
Com enyorava els prats verds i el marc que havia vist durant el seu viatge.
I anaven passant els dies i les nits.
Ed! No podia més.
Però, quan ja volia deixar-se caure per desintegrar-se,
Eus sí que va veure sota seu un gran oasi,
ple de verdes palmeres que envoltaven una llacuna d'aigües transparents.
De l'erós, s'hi acostà i vagué d'aquell doll d'aigua viva.
Aleshores, s'han adonat que al seu voltant
hi havia altres núvols egeguts sota les palmeres
i també tenien l'ombra fosca.
Queda't amb nosaltres, núvol!
Aquí no et faltarà mai l'aigua fresca
i a les nits sentiràs cantar dolces balades als baduïns del desert.
Tan important creus que es tenia l'ombra clara.
És com nosaltres, que no ens preocupem.
Però Ed!
Sabia que no era allò el que el seu pare li demanava
i tornava a enlairar-se per asseguir el seu camí.
Passaven els dies
i més dies i Ed!
Se sentia molt cansat.
Pensava en aquell oasi fresc i acollidor
i es preguntava
i si tornés?
Més recordant les paraules del seu pare
seguia endavant procurant no desviar-se
de les petjades que ell li havia deixat.
Tan sols un dia se'n va allunyar una mica
i es va topar amb uns núvols negres,
terribles, amenaçadors.
Queda't amb nosaltres, núvol!
Som el poder, la força, l'ambició, l'agressivitat!
Amb nosaltres dominaràs el món
i tots et temaran!
No!
Convertir-se ell en un núvol negre i temut?
No!
Ell no volia fer por a ningú.
La seva ombra havia de ser blanca
i desitjada per tothom.
I Ed!
seguia arrossegant-se penosament pel desert
dia rere dia, nit rere nit.
Un capvespre,
trobar un altre núvol
d'aquells que només pensen en divertir-se
amb una vida fàcil.
Que no veus que el teu pare t'ha abandonat?
Si ho fas llàstima de veure.
Ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha!
Ed estava trist.
Molt trist.
Però malgrat les burles del núvolot
seguia confiat del tot en el seu pare
que l'havia precedit
i sabia que seguint les seves petjades
arribaria al Gran Riu.
Molts dies havien passat
des que va començar el camí.
Se sentia tan dèbil.
Però el seu cor s'eixamplava de goig
quan de sobte veia a l'horitzó
l'ample faixa blava del Gran Riu promès.
Fent un últim gran esforç
i va arribar
i sense dubtar-ho va travessar
les seves fresques ones.
A l'altra riba
l'esperava el pare
amb una gran túnica de boira blanca
a les mans i dolçament.
Li posava damunt les espatlles
el mantell resplendent.
et te sentia renovat
purificat
ple d'una felicitat immensa
que enlairarà a cel amunt
molt amunt.
I quan va mirar a la terra
va veure la seva ombra blanca i transparent
que la gent buscava de la rosa
i mentre solcava l'immens prat daurat del cel
i arribava des de la terra
al dringar de tots els campanars del món
que anunciaven joiosos
que ja era un vell núvol blanc.
moltes gràcies, Antònia.
Ens ha arribat el teu conte,
l'hem llegit
i ens has honorat
amb la teva imaginació
i amb la teva fantasia.
però ja us havia dit al principi
que no solament ens havia fet arribar
aquesta història
que fa uns quants anys
ella va llegir a la biblioteca d'aquí Tarragona
i que l'experiència
la va
frapar, per dir-ho d'alguna manera.
La va colpir.
Força, diu que s'ho va passar molt bé.
Aquí en tenim nosaltres el testimoni.
També ens havia dit ella,
recordeu que fins a la mitja
no podia escoltar Cana Macana
i hem esperat que fos la mitja
per portar aquesta història.
Minuts abans d'arribar
els moments del Miquel Iglesias
que està aquí
esperant-nos ja per tornar a caminar.
Però abans
i amb els temps que corren
de preguerra,
com aquell que diu,
ells han estat
de fer-nos arribar
aquesta reflexió
en forma de poesia
i encerclada
de coloms.
Una reflexió
que després acabarem
amb una música
que també té
un cert significat
per nosaltres.
I diu així la reflexió
i pren nota
perquè paga la pena.
Si creus que el somriu
es té més força
que les armes,
si creus en el poder
d'una mà oberta,
si creus que allò
que uneix els homes
és més que no pas
el que els separa,
creus que el fet
de ser diferent
és una riquesa
i no un perill,
llavors vindrà la pau.
Si saps mirar l'altre
amb una mica d'amor,
prefereixes l'esperança
més que la sospita.
Penses
que ets tu
qui ha de donar
el primer pas
enlloc de l'altre
si les guarda un infant
és encara capaç
de desarmar-te,
llavors vindrà la pau.
Si pots sentir alegria
amb la joia del teu veí,
si la injustícia d'altre
et revolta
tant com la que a tu t'han fet,
si l'estranger és per a tu
un germà inesperat,
si ets capaç
de donar el teu temps
gratuïtament,
llavors vindrà la pau.
Si saps acceptar
que els altres t'ajudin,
si comparteixes el teu pa
tot afegint
i un bocí del teu cor,
si creus que el perdó
pot més que la venjança,
si saps cantar
i ballar
amb la felicitat
dels altres,
si et poses de part del pobre
sense fer-te l'heroi,
si creus que l'amor
és l'única forma de discussió,
si creus que la pau
és possible,
llavors,
i només llavors,
vindrà la pau.
I torna a dir-t'ho,
Antònia,
moltes gràcies
perquè penso que avui
has enriquit aquest programa
i també penso que
fins que les coses
no canviïn,
aquesta reflexió,
aquesta crida a la pau,
doncs farà de port
i que tots els programes
de cana a cana
fins que no canviïn
les coses.
Et sembla?
Ah, doncs sí,
a mi em sembla molt bé.
I ja per acabar
aquesta secció
però pacifista,
havia pensat avui
la música aquesta
que ens porta
una miqueta
de sentiments de pau,
una versió
de la marcellesa
per part d'un guitarrista
acompanyat d'un violinista,
el guitarrista Django Reinhardt,
el violinista
Stefan Grappeli.
fan una variació
de la marcellesa
que a mi em ve a recordar
aquella pel·lícula
de Casablanca
quan en aquell bar,
el bar del Riqui,
hi ha els de la Gestàpols
alemanys
i es posen a cantar
cançons
encoratjant
la seva forma
de veure
el món
i aleshores
de sobte
el capitan,
el comandant
Renaud
al front
d'uns quants francesos
canten la marcellesa
plantant cara
i dient
la marcellesa
tot i que no sempre
hagi d'encapçalar
els pensaments francesos
sí que és una manera
d'encapçalar
els principis
de la llibertat
i d'altres
valors i virtuts.
Què us sembla
escoltar-lo a la marcellesa
amb variacions
del Django Reinhardt?
d'uns quants franceses
d'uns quants franceses
els queixem
al ص的
els queix fruits
els queixem
i 薄
com
els queixem
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I després d'aquesta marcellesa, agafem una altra vegada les nostres maletes, que en aquest cas seran les motxilles, i molt bona nit, Miquel.
Hola.
Benvingut, ben trobat i a caminar, a caminar, que ens atencem a Santiago, a marxes forçades.
Perfecte.
On comencem avui?
Avui comencem on vam deixar l'última intervenció meva, que era sobre el riu Pisuerga, en el límit de les províncies de Burgos, on hi havia Itero del Castillo, i de Palència, on hi havia Itero de la Vega.
Aleshores, no sé si vaig dir l'altre dia que des d'allà es divisa una plana immensa, però més immensa del que realment detecta la vista,
perquè no deixen de ser cinc dies fins a Lleó, que no sé si ho vaig dir-ho, no ho recordo ara molt bé, però perdoneu-me si fos així,
que cinc dies caminant per una plana absoluta, algunes de les etapes no tenen només que un arbre.
Les guies dels pelegrins avisen que, veràs, el arbre, ja no diuen un arbre, sinó el arbre, és bastant impressionant.
Bé, però de moment, poc després de sortir d'aquests dos Iteros, seguim el Canal de Castella.
El Canal de Castella és una obra certament molt interessant, que és del segle XVIII,
perquè el Canal de Castella el que pretenia era, a part de regar, pretenia també transportar,
o sigui, moldre els cereals i transportar-los fins a Santander.
És una obra que no va acabar mai de ser realitzada en la seva totalitat, però jo he llegit forces coses sobre aquest canal
i és francament interessant.
Aleshores, a través de... o atrevessant aquest canal, que el segueixes una bona estona per la seva riba esquerra,
entres a Fròmista, això és la província de Palència,
que Fròmista és una antiga població d'origen celta,
allà hi havia una tribu celta que es dèiem els Bacceos,
una paraula que jo no l'havia sentida mai,
Bacceos.
Sí, Bacceos, en B baixa, però no sé si se pronuncia així tampoc.
Fròmista realment dóna fe de quin és el cultiu d'aquelles terres,
perquè Fròmista ve de Forumentum,
i Forumentum no és res més que blat amb iatí.
És ben curiós, perquè aquest nom és ben estrany, Fròmista.
Fròmista, sí, i a més accentuada a l'O, que molta gent...
Fròmista, sí, Fròmista, vostè m'ha dit Fròmista.
Sí, molta gent diu Fròmista i és Fròmista.
Fròmista.
Bé, Fròmista és famosa per el seu, famosíssim, valgui la redundància,
temple de Sant Martí.
Que és del 1066.
És d'una bellesa quasi perfecta.
Tu ja has fet el camí també i m'ho pots confirmar, no?
Però realment és de l'estil romànic, clar, per l'època que es va construir, 1066.
Però és del mateix estil idèntic,
inclús es parla de qui puguin haver-hi mestres, constructors que participessin de les mateixes obres,
que la pròpia catedral de Santiago, o la catedral de Jaca, o la basílica de Sant Isidoro de León, tan famosa.
Aleshores, és famosa perquè arquitectònicament és una preciositat.
I el que més la distingeix, bueno, a part de les seves tres naus, amb els seus corresponents treus, tres absis,
un simbòrio octogonal interessantíssim i dues torres cilíndriques,
el que més la distingeix són els 315, a veure, ho diré primer en castellà i després ho traduiré al català,
canecillos. Els canecillos són els premòduls, que es diuen, o... sí, o modillons,
són paraules que jo, en aquell moment que vaig passar per allà, no sabia què significava,
però després ja m'he informat per poder-ho comunicar als nostres oïdors.
Els modillons no són res més que uns sortins, generalment en forma de mènsula,
és a dir, en forma humana o animal, que solen guarnir per sota una cornisa.
Doncs allà n'hi ha només que 315.
315.
A dins de l'església hi ha uns formosos capitells comparables
amb aquests 315 canecillos que he nomenat.
Alguns d'aquests capitells, bastants d'ells, són originals
i els altres també són originals però molt restaurats.
El 1893, que es va fer una remodelació d'aquell magnífic temple.
Bé, aleshores, a la plaça, per cert, d'Afròmista hi ha una estàtua que a mi em va cridar molt l'atenció,
que és de Pedro González Telmo,
em sembla que es deia així, però González Telmo, que és nascut a Fròmista, però que està enterrat a Tui, Pontevedra,
i és el patró de Tui i és el patró dels navegants.
És a dir, fixeu-vos que...
De lluny, eh?
Sí, un home tan de terra endins, més de terra endins, gairebé que no es pot ser,
i que és el patró dels navegants.
I d'aquí ve, de Galícia, ve el nom de los fuegos de Sant Telmo.
Els focs de Sant Telmo, que allà hi ha totes unes llegendes, però que existeixen en realitat,
sobretot a partir dels cementiris, surten uns focs, els fuegos fàtuos.
Els fuegos de Sant Telmo.
És una curiositat que he volgut esmentar.
Com que no disposem de massa temps, anirem una mica de pressa, vull dir, agafarem el gaiato i ens...
Abans que surtis de Fròmista, una consideració.
Jo sempre l'havia vist, aquest temple, en fotografia,
i els enquadres que li havien donat, semblava que havia d'estar separada o allunyada del poble,
i res més allunyat de la realitat, és el mig del poble.
És el mig del poble, el que passa és que sí que està aïllada, però discretament aïllada.
Sí, sí, 50 metres, sí, sí, i que realment el poble canta una mica com una merda,
per dir-ho d'alguna manera, en consideració del temple.
Sí, el poble no és...
Desmereix, desmereix una mica.
Exactament, no es mereix un temple tan meravellós com aquest.
Bé, poc després de Fròmista, atrevessem una població que es diu així, Población.
Población.
Población, sí, són aquelles curiositats, no?, es diu Población,
i hi ha algun carrer, pràcticament l'únic carrer,
com he esmentat amb altres intervencions meves d'altres pobles del camí,
que és pràcticament l'únic carrer, o l'únic carrer principal,
que és una cirga peregrinal, una cirga que es diu la Calle Francesa,
ja sabem que estem...
Estem al camí francès, no es podia dir d'altra manera.
Exactament.
I poc després continuem caminant amb molta dificultat
perquè és autènticament dur, duríssim caminar, sobretot sota el sol,
per aquella planoria tan terrible i que de poble a poble hi ha quilòmetres.
Vull dir que a vegades t'hi has de passar molts quarts d'hora,
comptem un quart d'hora per quilòmetre, doncs molts quarts d'hora,
fins que no arribes a una població.
No arribes a una molt bonica que es diu Villalcázar de Cirga, també de Cirga,
aquesta paraula es repeteix constantment en el camí de Santiago.
O Villacirga, popularment, que té un altre meravellós temple,
el de Santa Maria de la Blanca.
Santa Maria de la Blanca, on hi ha una gran riquesa escultòrica,
sobretot la imatge de la pròpia verge blanca,
que moltes vegades és esmentada per al fons de Zé en les seves càntigues.
vaig tenir el gust de llegir-me-les per comprovar aquesta asseveració que feia la gent del poble.
I allà, al fons de Zé, esmenta el savi, esmenta més d'una dotzena de miracles de Santa Maria de la Blanca.
També hi ha la capella de Santiago, en el propi temple,
en el que Santiago està vestit de pelegrí, com en tants altres llocs.
I aquest és un fet que a mi em desorienta fins a cert punt,
perquè que nosaltres ens vestim de pelegrins per anar a visitar Santiago em sembla molt normal,
però que el propi Santiago vagi vestit de pelegrí, doncs no sé on pelegrinava.
Potser, és natural, potser estava pelegrinant a Roma o a Jerusalem anteriorment.
Però bé, és una curiositat.
Suposo que és una necessitat de tensar el sant, el pelegrí, m'imagine.
Exactament, exactament.
Aleshores, ja també recordo d'aquest temple,
és que em va deixar una memòria molt especial,
un sepulcre d'un infant, fill de Ferran Setè, el sant,
que era templer.
Aquí hi ha molta influència dels templers i en altres programes...
Crec recordar jo aquest temple com...
El recordes?
Vagament, recordo que potser a l'entrada hi havia una esquerda important...
Sí, és aquest?
Sí, sí, sí, Villa Alcázar de Silla, sí, sí, és aquest.
I que vam coincidir, recordo, amb una visita turística
i que parlaven de la característica d'en aquest temple,
que es podia haver estat fortificat.
Sí, sí, és que...
Ja que era, doncs, de l'ordre dels templers,
amb la qual cosa...
Queda justificat, perquè eren frares guerrers, realment,
en defensa, com ja sabem, dels pelegrinatges cristians.
Va sortir Castorda, va sortir l'ordre dels cavallers de Santiago,
i també els de Montessa, i els de Calatrava, i els d'Alcàndra.
Tots aquests hordes de frares guerrers eren en defensa dels pelegrinatges i dels llocs sants, de la cristiandat.
Aleshores, aquest sepulcre del Felip, no me'n recordo com es diu, un infant, fill del Ferran el Sant,
es distingeix perquè està molt treballat, treballadíssim, amb la pedra,
i allà és una autèntica enciclopèdia de com la gent vestia, calçava i es tocava,
i es cobria el cap, i els costums i les modes d'aquell temps.
Vull dir que només des d'aquest punt de vista val la pena de fer una visita ben detinguda
en aquest temple, en aquest sepulcre de l'infant.
Parlant de detenir-se... saps que a mi m'agrada que ens comentis anècdotes, coses...
L'última vegada ens vas parlar d'anècdotes de personatges curiosos,
avui també present cap de personatge, perquè ja hem fet uns quants quilòmetres, vulguis que no.
Sí, els tinc sempre presents a la gent més especial que he trobat fent pelegrinatge,
o bé que ens ha rebut el passar nosaltres com a pelegrins per les poblacions.
Però a mi m'impressiona més la gent que està fent el pelegrinatge.
Avui podria explicar-vos que una de les persones que més em va impressionar
va ser un home ja gran, no tan gran com jo, però un home d'una cinquantena llarga d'anys,
que amb la seva dona estaven arribant ja al final del camí, a prop de Santiago,
i fins aquell dia jo no vaig aconseguir parlar amb ells.
Anaven molt capcots, anaven molt fets malbé físicament,
però també se'ls veia un sofriment moral molt gran.
I l'últim dia l'home es va confessar a mi, es va confiar,
i em va explicar que estaven fent el camí ell i la seva dona,
perquè l'any abans o dos anys abans, un fill d'ells de 22 anys,
que s'estava preparant amb molta il·lusió per fer el camí de Santiago,
estava fent sortides ja per entrenar-se,
en tres setmanes va morir de leucèmia.
I aleshores aquesta gent, que eren molt creients i practicants,
havien arribat a perdre la fe, havien arribat a demanar-li comptes a Déu,
però després van decidir reconciliar-se amb la seva fe,
i estaven fent el camí, repeteixo, com un gran sofriment,
amb memòria, amb substitució i amb homenatge a aquest fill.
Doncs aquest és un altre personatge,
o uns altres personatges que em van impressionar molt,
i en tinc més per a futures emissions.
Doncs amb futures emissions continuarem.
On ho disserem avui, doncs?
Ho hem deixat, si no recordo malament, a Villalcázar.
Villalcázar.
Un lloc bonic, bonic, bonic per estar-se.
Bonic de debò, sí.
Som a Palència, la província de Palència.
Sí, la província de Palència,
a fora d'aquest temple que tant hi ha esmentat,
hi havia un gran casalot que era...
Hi ha un gran casalot restaurat,
que havia estat un importantíssim hospital de pelegrins,
i que avui és un molt bon restaurant del menjar d'aquelles terres.
I millor veure que en aquelles terres es menja...
Molt bé, sempre que la bossa estigui plena, com a tot arreu.
Això mateix.
Senyors, senyores, se'ns acaba el temps.
Avui Miquel ens ha tensat uns quants quilòmetres
a la nostra cingladura fins a Santiago,
que continuarà d'aquí dues setmanes,
si Déu vol, i els peus i les ufolles ens ho permeten.
I sabeu que el nostre camí és més aviat virtual
per les ones de Tarragona Ràdio.
Un camí envoltat de música, com la que heu sentit,
de contes com els que us hem explicat,
i de troballes meravelloses com les que ens ha enviat
avui la nostra oïdora Antònia Roberta.
Aquí li estem molt agraïts.
I a tots vosaltres us animem a que feu exactament el mateix,
si us plau.
Cana, macana, sonora de rebre les vostres opinions,
les vostres històries, els vostres comentaris,
els vostres contes.
Allò que fa que les persones que ens agrada
tot això de la comunicació oral
ens uneixi una miqueta més.
Escolteu, l'altre dia m'han passat uns quants papers
de no sé si manifestacions o potser de trobades.
Mireu, mireu per tot arreu perquè sembla que hi ha propostes
per enfrontar els temps que s'estan apropant.
Digueu no, digueu no, digueu no,
que a veure si els sors es comencen a estepar les orelles.
Els controls ha estat el Lluís, perfecte, com sempre.
Avui hem tingut la comunicació del Pau,
fantàstic Pau, que tindrà la seva bosseta
de pedes cana macana.
Amb nosaltres ens ha portat amb tota la seva sapiència,
la seva saviesa, el Miquel, el Camino de Santiago,
que us ha parlat.
Lagos, que us desitja que ho cana macanegeu.
Força bé, siau.
Gràcies.