CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat sempre...
A Tarragona Ràdio, Club Bàsquet Tarragona, 25 anys d'història.
CBT, CBT, CBT.
Una època de crisi.
La darrera crisi del CBT la va viure a la temporada 1998-1999.
Dirigit per Xema Olave,
l'equip va perdre la final de la Lliga Catalana Calafell davant l'Aracena,
aleshores ubicat a la localitat del Papiol.
El CBT a la Lliga EVA va assolir una discreta vuitena posició.
Al Paballó del Serrallo només hi anaven 400 espectadors
i la temporada següent tampoc es va saber fer un equip competitiu.
La marxa d'Artur Martí.
El darrer símbol de l'equip i l'arribada a jugadors de poc nivell
va suposar una temporada avorrida i sense cap al·licient.
I això que es va poder fixar un jugador de l'ACB,
excel·lent anotador, Òscar Cervantes,
però a Tarragona va viure dues temporades molt irregulars.
L'equip va classificar el vuitè, de 14,
però va fer un rècord negatiu.
Va perdre els vuit darrers partits de la Lliga
i va salvar la categoria per un punt.
El públic havia desertat del Paballó del Serrallo
i en algun encontre no arribaven a 300 les persones
que els diumenges tenien encara l'esperança de veure bon bàsquet
al Paballó esmentat.
Davant d'aquesta perspectiva tan negra,
la Junta de Barrafa Pintado va optar per donar un gir a l'equip.
No es podia aguantar més la situació.
La Eva no oferia cap tipus d'interès.
Per la obligatorietat de disposar de fitxes de jugadors sub-23,
era un fre.
A més, la cantera del CBT no proporcionava jugadors
i portar-los de fora era car i complicat.
Però quan la Federació Espanyola de Bàsquet va crear l'ALEP2,
precisament per reunir equips com el CBT
que podien muntar un sistema semiprofessional,
Rafa Pintado, amb el recolzament de l'Ajuntament,
va creure que era el moment d'abonar el salt qualitatiu
i tornar a oferir bon bàsquet, com a l'inici dels anys 90.
L'aposta tenia molt risc,
però per sortir de la crisi s'havia de jugar la carta guanyadora.
El fitxatge de Ricard Casas com a tècnic
i el bon ull d'aquest en les contratacions de jugadors
va fer que el CBT passés amb tres mesos de juny a setembre
d'un bàsquet avorrit i limitat
a oferir espectacle en cada partit de l'amada.
Ferrer, Brian, Mamat, Maile Brooks, Paricio, Aranda o Rafa Vega.
Aquella temporada, a la Lliga regular,
el CBT només va perdre dos partits a la seva pista
i va guanyar la Copa Lepa-Algeciras.
La llàstima fou?
El darrer partit, del play-off, a la barrera jugada,
al darrer segon, una cisteria de Nacho Ferrer
que no va voler entrar, per poc,
i que va obligar a una pròrroga
que va enviar el Cornellà a la Glòria a l'Epo
i el CBT a l'infert de seguir a l'Alep 2.
Però la crisi estava ja solventada.
Fébete, fébete, fébete.
Hola, molt bona tarda.
Ja sabeu que les dues últimes setmanes
aquest programa ha reviscut dues situacions molt especials
que va viure el Club Bàsquet de Tarragona
als anys 91 i 92, amb dues fases d'ascens.
La primera va acabar sense èxit,
però la segona li va donar a l'equip masculí i sènior
el passi a la primera divisió B del bàsquet estatal.
Avui fem un pas endavant en la cronologia,
en la història del Club Bàsquet de Tarragona
i ens situem en el mes de maig del 1993.
Segurament podríem dir, sense por a equivocar-nos,
que és un dels moments més dolços,
més importants dels 25 anys de la història del club.
Aquell mes de maig del 93,
l'equip masculí puja a la primera divisió A,
la segona categoria en importància del bàsquet espanyol,
i l'equip femení aconsegueix l'ascens a la primera divisió B.
Per recordar aquell històric mes de maig del 93,
ara fa just 10 anys,
avui ens acompanyen 5 convidats.
Els jugadors Berni Álvarez.
Berni, bona tarda.
Hola, bona tarda.
L'Artur Martí, bona tarda.
Bona tarda.
L'entrenador Jesús San José, bona tarda.
Bona tarda.
I les jugadores Mònica Berguedà, bona tarda.
I Montse Fuentes, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Doncs va ser segurament el mes de maig del 93,
el més important de la història del club.
Amb la perspectiva que dona 10 anys,
us sentiu protagonistes d'haver viscut el moment més important del CBT?
Artur?
Possiblement, almenys a la meva vida, sí.
O sigui, és de dos millors moments i, bueno,
el que passa és que per arribar al maig s'ha de recórrer tot com havia anat l'any, no?
I per què va anar tan bé l'any?
Per moltes coses, per l'ambient que respirava,
per ser una nova categoria,
per a Tarragona fer un canvi de xip amb el bàsquet.
Ens van trobar una sèrie de jugadors,
Jesús, un entrenador, una directiva,
una directiva, molt bon ambient al club, molt bé.
O sigui, va ser una sèrie de coses que anirem explicant al llarg del programa.
Bernie.
Hola.
Hola.
Sí, bueno, això que dèiem,
jo crec que tots els que vam estar o vam viure som una mica partícips,
dintre del petit, de tot el que és la història del club
i totes les coses que anaven passant,
amb aquelles dates nosaltres estàvem dins del club i dins de l'equip,
i va ser una època molt maca, jo crec, per a tots els que estàvem dins de l'equip,
i avui que és dia de recordar-ho, encara ho vius molt a prop.
Han passat 10 anys, com passa el temps, diríem.
Us queda alguna imatge d'aquell any, d'aquell ascens,
algun moment que segur que no us oblidareu mai?
Del partit de l'Artur per terra, suposo que era el típic en aquelles èpoques.
I res, no, les ganes que teníem tots,
perquè va ser també una lligueta que van començar malament, me'n recordo,
vam perdre dos primers partits, i jo crec que molta gent ja adonava
per fet que no tindríem opcions de poder pujar, no?
I el fet d'anar guanyant partits i arribar a l'últim partit a casa
amb possibilitats de fer-ho, doncs va ser molt bonic.
Artur, tu què recordes?
Jo recordo principalment que va ser l'any que arribo al CBT,
que els dos primers entrenos quasi que me'n volia anar,
de l'humor que anava de cansat,
no estava acostumat a entrenar amb aquell ritme,
entrenava massa l'ou, jo me'n moria.
Me'n recordo molt bé quan arriba el mig Jasmid,
que és l'americà que teníem,
perquè sobretot els que érem d'aquí
i per primer cop entràvem una miqueta a la roda semiprofessional
volíem un americà
que fos negre, alt,
fort i tot això, no?
Que semblés de veritat un americà, no?
Exacte, no? Perquè ho vèiem a la tele
i ens feia la sensació que jo tenia que ser un americà, no?
I al cap dues setmanes porten un tio
que era com jo,
ah, mal, però era ros,
uix blaus, prim,
i no era el que dèiem, hosti, aquest paio.
Semblava que venia de Suècia.
Això no ho volíem un tio per portar-lo de juerga
o perquè fes una mica de perxa
i la veritat, doncs,
que aquest és una de les coses que me'n recordo,
dintre de la temporada.
Va ser un magnífic americà,
una bellíssima persona
i que va ser molt important a l'hora de pujar.
Jesús, aquests dos i els altres al vestidor,
com els dominaves?
No, bé.
Hablando de recuerdos,
solo se desmadró la cosa,
recuerdo,
en Tenerife,
pero ligeramente nada más,
porque tuvieron un problema de horario.
¿Qué es ligeramente?
¿Qué era en aquella época?
No, pues ahora no recuerdo.
Arribatar.
Sí, pero nada,
pero me refiero a que no sé si fue
un cuarto de hora o veinte minutos.
Yo de recuerdos tengo muchos,
los buenos y los malos,
pero hay que decir,
que no era un equipo difícil
ni muchísimo menos,
un poco por lo que comentaba Artur,
¿no?
Porque yo creo que
que se consiguió
independientemente
de la calidad técnica
de cada cual,
yo creo que
esto
también lo sabe
Javier Más,
que se miró mucho
el tema
de calidad humana
y creo que ahí acertamos
y es un poco
lo que decía Artur,
de que se consiguió
una piña
que indudablemente
en los momentos malos
ayudó
y en los buenos
lo único que hizo
fue propulsarlo un poco más.
Pero diu l'Artur
que els apretabas molt, ¿no?
No.
Lo justo y necesario.
Berni,
era molt dur
entrenant o no?
Dile, dile
donde guardaba el látigo.
Dile.
I les noies
què tal amb el Joan Garretón
en dia?
Mónica, va.
Molt bé,
jo penso que
és el mateix,
una mica la revolució
que va ser el Jesús
pel masculí,
doncs el Joan
va ser pel femení,
un entrenador
amb molta garra,
amb molta carisma,
que va connectar
molt bé amb l'equip
i que ens va fer sentir
una mica
potser bones,
no?
Que era el que
potser amb els anys
enrere,
doncs,
eres una mica
un equip allò
de circumstàncies,
no?
Un senyor de circumstàncies.
I aquell any,
doncs,
potser,
el fet que van pujar
l'equip de Pepa,
Ioli,
tota aquesta gent
i el Gari,
doncs,
no sé,
va ser també,
van fer molt bona pinya
i jo penso que va ser
el més important,
no?
El fer aquest grup,
aquest grup.
Montse.
Sí,
és el que penso.
La verdad es que hubo un,
yo creo que se hizo
un proyecto muy bonito
y muy serio,
¿no?
Y ahí estaba metido
Joan,
que tiene...
Serio y a la vez divertido,
¿no?
Tiene la suya,
pero sí,
sí,
y además nos llevó
a todas muy bien,
nos conjunto,
piensa que yo era la vieja,
y las niñas aquí
y la verdad es que
nos lo pasamos muy bien.
Ya no te hablo
del aspecto deportivo,
o sea,
para mí fue
un enriquecimiento
personal
y creo que
rejuvenecí
diez años,
tú.
Hice unas barbaridades.
¿Cuántos tenías?
Tenía un montón,
un montón.
Y rejuvenecí
y me lo pasé
muy, muy bien.
I ara,
amb la perspectiva
que dóna el temps,
el que els preguntava
a ells,
teníeu la sensació
d'haver format part
del moment
més dolç,
més maco,
més important
de la història
del club?
Jo crec que sí.
Sí, sí.
Sí, sí.
I a més,
com que van coincidir
amb el masculí,
trobo que potser,
vaja,
jo no havia vist mai
tanta gent
a les grades,
animant
i com a boja,
i allò solament
es va viure
potser a aquella època,
no?
I no sé si ara
també es viu,
perquè no soc molt assídua,
però allò d'aquella època
no havia vist mai,
jo.
Quina va ser
la clau de l'èxit,
creus tu,
per pujar
en l'equip femení?
Això,
el bon rotllo
que hi havia també
al vestidor?
El bon rotllo,
sí, sí.
I això també
es pot aplicar als nois?
Bon rotllo és bàsic?
A part de tenir,
evidentment,
unes qualitats físiques
i unes tàctiques
i un bon entrenador?
Sí, sí,
si no,
no haguéssim fitxat a l'Artur,
perquè tècnicament
era una mica fluix.
Per fer bon rotllo només,
eh?
Però l'Artur
no va ser una mica
el fitxatge estrella
de la temporada?
Estrellat era jo,
no,
no,
estrella res,
era el que venia
de la categoria més baixa
i...
No,
no,
va fitxar a fer com americano.
Para multo,
para multo,
verdad?
Para multo,
perquè n'hi estava
algú que fes descansar el tomba
i això.
Per què va un fitxar l'Artur?
Perquè,
bueno,
nosaltres,
jo crec que...
Estava bien de precio.
Era molt barato,
era molt barato.
No,
però realment,
otra de les cuestions
o de les anècdotas
és que nosaltres
fuimos,
ara jo crec que és
per enorgulles,
però fuimos
lo suficientemente
inocentes
per ser el únic equip
en tota España,
únicament
junto
amb Unicaja,
que cumplim
la reglamentació
de tenir
5,
ara no recordo
si era el sub-21
o el sub-22
i éramos el únic
equip en España,
incluyendo,
ya digo,
Unicaja,
que esos jugadores
participaban en el juego.
Aquí hay uno
que es Berni,
estaba Berni,
estaba Jordi,
estaba Oscar Torrabias,
estaba ya...
Es decir,
que los teníamos
y participaban
en el juego.
Entonces,
de alguna manera,
lo que decía un poco,
o sea,
nosotros buscábamos un poco
de complemento
en la posición de base,
porque Jordi ya estaba
en el equipo.
El club también buscaba
seguir un poco arraigado,
porque había 5 jugadores,
si no de la casa,
pues de la provincia
y más o menos
hechos en la casa.
En el caso de Artur,
fue la única incorporación,
dijéramos,
provincial,
y el resto fueron
fueron foráneos
y bueno,
yo creo que
el resultado
lo dice todo
en este caso.
El mes de maig,
com dèiem,
es produixen
els dos ascensos,
el masculí
el 14 de maig
contra...
Això seria
pregunta de concurs.
Collada,
allà va.
Resultat?
83-80.
Vam guanyar.
I com ho vau celebrar?
Bé.
No massa.
No massa?
No, bueno,
el vestidor,
lo típico.
Ho teníeu clar ja o...?
No, jo crec que
del cansament
una miqueta
això
no ens va deixar
acabar d'explotar...
La setmana següent
o no va celebrar.
Sí,
després amb més calma
ho vam celebrar
potser amb més calma
que no pas el moment,
no?
I d'aquell partit en concret
recordeu alguna jugada,
algun moment?
No sé.
T'ho puc explicar
tot el partit.
El veig,
el vídeo
potser l'he vist 20 vegades.
I el memoritges molt?
Sí, sí.
I m'agrada veure'l,
i a més, vull dir...
No sé,
és un record maco
i m'agrada veure'l.
I el Berni?
Sí, sí,
me'n recordo perfectament
del partit, home.
Jugada per jugada
probablement no,
però me'n recordo bastant.
Va ser un partit
que tota la rata
jo crec que anàvem davant
però molt justet,
molt justet,
que no acabàvem
de desempañegar-nos,
que anàvem 3, 4, 5
i es ficàvem a 1
i això,
però que, bueno,
i al final
jo crec que vam
estar encertats
amb els tirs lliures
que era quan
l'època de l'1 més 1
m'assembla, no?
Llavors,
això va fer també
que arribéssim,
bueno,
no còmodes ni molt menys,
però vam arribar
amb dos o tres puntets
suficients per l'últim minut
com per estar una mica
més tranquils
i vam estar guanyant, no?
I el femení,
que aquí estan parlant
la Mònica,
la Mònica,
no sé si estan recordant
aquell partit,
us en recordeu contra
qui vau jugar?
Sí,
contra l'Elios,
de Saragossa.
Poseu-vos una miqueta
més a prop del micròfon.
I algú em sap dir el resultat?
Clar,
que potser ho teniu per aquí...
Nada,
ni idea.
Però vau guanyar fàcil?
Ibamos sobradas,
sobradas,
íbamos sobradas,
totalmente sobradas,
tres años,
sobradas.
Que vau estar tres anys
sense parar...
Nada,
no.
I com ho vau celebrar
vosaltres?
Ostres.
Nos fuimos a l'hotel
Imperial Tarraco,
hicimos una comida,
luego ya no se puede explicar.
Solamente expliquemos
la paz.
I els nens,
què diuen?
Que no els van convidar
a l'hotel?
Sí,
no,
a l'hotel no,
vam anar a un restaurant.
No,
no,
no,
no,
no,
no,
no.
No,
no,
no,
no,
no,
no.
No,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no.
Us havíeu posat d'acord
les noies i els nois
per pujar aquell any?
No,
porque siempre decimos
que a los chicos
les daban más pasta
que a las chicas.
Per això ha sempre estat així,
no?
Y entonces nos picaron,
pues nosotros también.
Y ahí estuvimos.
Parlavu-ho entre vosaltres?
Sí.
Sí.
Sí.
Bon rotllo.
Fins a quin punt
hi havíem un rotllo.
A les festes.
Tornar-nos de juerga
i seguir com a juerga.
El que passa
que quan passava el dia
ja no ens en recordaven
del que ens havíem dit,
però...
Però no parlàveu
de bàsquet,
sí,
no?
Suposo que sí.
I m'imagino
que si la temporada
anava bé
pels dos equips...
Lo mínimo.
Lo mínimo.
Jo me'n recordo
que els nois
els tenien prohibit
sortir,
no?
No.
No,
no,
no.
El dijous es podia.
Es podia sortir
dos dies abans
del partit.
i després el resultat
s'acompanyava
al seu revés.
Però posa'm ordre,
qui sortia?
Els nois sortien
els dijous?
Sí.
Dieu, no?
Sí, sí.
I les noies sortiu
algun dia en concret o no?
Dimecres, dijous i divendres.
Sí o no?
Sí o no?
Sí o no?
Dissabte.
Perquè llavors arribava
el diumenge
i feies tan bon paper
i guanyaves tant de carrer
que deies
hòstia, això funciona.
Però tant sobrades
anava aquell any?
Llavors els nois
van començar
a fer el mateix
que nosaltres
i també els funcionava
doncs jet.
Jesús,
qui jugava millor?
L'equip masculí
o l'equip femení?
Ja sé que em diràs
que el teu era el masculí.
No,
jo a elles
les vi
nada más,
tuve que seran
de verles
nada más
la fase
de ascenso
que se celebró aquí.
Entonces tampoco
es para valorar.
Bueno,
yo creo que lo que decían ellos
es que nosotros
como en toda una liga
ha habido partidos buenos,
mejores y regulares
pero por ejemplo
yo creo que tuvimos
el mérito,
creo recordar
que en la segunda vuelta
encadenamos 11 o 12 partidos
seguidos sin perder
que luego es lo que ha dicho
Berni.
Nos coincidió
el inicio
de la liga de ascenso
y perdimos los dos primeros.
Pero realmente
un poco
por la inicia
que fuimos capaces
de llevar
ahí nos recuperamos
y seguramente
de esos 12 partidos
yo no recuerdo
no sé si es uno
de esos 12
pero yo recuerdo
un partido en Castellón
horroroso
pero horroroso
y lo ganamos.
Es decir,
jugar malamente
me guañaba.
Sí, bueno,
esto fue un partido
que aparte de que se había mal
también se dio
unas circunstancias
con Mitch
que estuvo a punto
de no jugar
se desplazó
a última hora
porque le dio
un ataque a apendicitis
a su hija
creo recordar.
Había una serie
de circunstancias
no digo por Mitch
porque realmente
lo que éramos
era un equipo
pero concretamente
creo que Castellón
tenía Robinson
un americano
que luego llegó
a jugar en ACB
o sea que
ahí hacía falta
y fue un partido
horroroso
y por ejemplo
lo ganamos
y alguno
habría más
que jugando mal
pero yo creo
que el equipo
en ese momento
tenía bastante
consistencia
y eso lo demostró
como ha dicho
antes Berni
en el sentido
de que
cuando nadie daba
porque no le guiadas
de 6 partidos
haber perdido
los dos primeros
prácticamente
te desahucias
solo
y bueno.
i el Joan Garitore
en Dí
i tu parlàveu
entre vosaltres
de tàctiques
de qui era
millor jugador
o mejor jugadora
hablábamos
pero no
en el sentido
ahora están
interessadas
les noies
10 años después
hablábamos de básquet
pero tampoco
con mucha frecuencia
porque la verdad
es que claro
nosotros tampoco
además creo recordar
que no coincidíamos
ni en los
i ahora
os anaba a preguntar
si coincidíeu
a l'hora
dels entrenaments
o no
me parece que un día
nada más
quiero recordar
los divendres
los divendres
y entrenaba
primer
ellas
y coincidíeu
los vestidos
no
hombre
eso ya
no
y qué díeu
a los entrenadores
entre vosotros
no
no
me refiero
que eran
comentarios finalizados
no entrábamos
dijéramos
en el detalle
de un equipo
o del otro
o en el sentido
de cómo te ha ido
el partido de la jornada anterior
porque es lo que digo
no nos veíamos
en exceso
porque
lo que digo
coincidíamos solamente
un día
y bueno
y nosotros también
entre viajes
una cosa y otra
la verdad es que
tampoco había
excesivo tiempo
para poder coincidir
i el que m'imagino
és que entre vosaltres
jugadors i jugadores
no hi havia
envejas
en aquell moment
ni
entre vosaltres
no
potser les noies
enveja
que els nois
cobressin més diners
no
no
perquè naltros
anàvem a veure
les primeres
que estàvem allà
i ells
us venien a veure
vosaltres
bueno
bueno
ahí podríamos hablar
un poquito más
mira
jo et dic una cosa
el bàsquet femení
mai m'ha agradat massa
potser per la intensitat
i tot això
i reconec
que a partir
que les va veure
jugant velles
m'ha començat
a agradar
i la ràbia
que tenien
elles jugant
i era això
doncs bueno
el físic
d'una dona
és diferent
que el d'un home
però la intensitat
era
potser molt més alta
la seva fins i tot
la que podíem tenir nosaltres
i des d'allí
la veritat
que vaig canviar bastant
el concepte
de bàsquet
de les dones
i me'n recordo
l'última fase
en què vaig anar a veure
tots els partits
la veritat
que donava gust
veure-les jugar
i vosaltres
ja anàveu a veure'ls
amb ells?
sí
teníeu algun fan
predilecte
ara es pot dir
deu anys després
hi havia algun ídol
a l'equip dels
no
veig que no
jo penso que
quan teníem tan bon rotllo
i ens feien tots
doncs no
i al revés
l'equip
o sigui
ens quedem bé
eren bona gent
i teníem bon rotllo
i volem que els diners
tot bé
i ja està
el fet que els dos equips
anéssim bé
al llarg de la temporada
va crear un cert pic
si em permeteu l'expressió
però molt bo
perquè justament de dir
ostres
si ells van bé
nosaltres també
és a dir
fins i tot va poder ajudar
a fer com una mena de roda
de bons resultats
bon joc
o tampoc us miràveu tant
entre vosaltres
és completament independent
Jesús
jo crec que no
això te lo poden dir
millor ells
però
piensa que nosaltres
el que te he dit
o hi ha una liga regular
que vale
per poder ascender
tenies que ganar
la liguilla de ascenso
elles tuvieron una liga regular
i després tuvieron
unes fases
i que no és aquella
de dir
bueno és que
voy primero i subo
i van primeras
quiero mantenerme primera
perquè també subo
en ninguno de los casos
la liga regular
dava l'ascenso
jo crec que no
no sé
Mònica
sí
coincidiries amb
el que diu ell
no hi havia piques espacials
no
no
els piques sempre són
dintre del mateix equip
el pique ajuda molt
a millorar personalment
tenir piques
però piques amb la gent
de l'equip
però piques sants
jo penso que és el que vam aconseguir
aquell any
que hi haguessin piques sants
fins i tot
recordo que vam aconseguir
bastants dies
al migdia entrenant
i llavors fins i tot
me'n recordo
que fèiem sèries de tiro
i potser les podíem fer conjuntes
amb alguna d'elles
i tot això
no la feien jugàvem a futbol
no te recordes
això va ser al final
ja es part playoff
jugàveu a futbol
no però és veritat
i abans de començar els entrenos
també era una de les coses habituals
com una real que surt
l'amagàvem
però fèiem rondos
fèiem rondos
de fet era l'època espantorosa
del Dream Team
éreu una mica el Dream Team
heu estat el Dream Team
ja que ha sortit aquesta expressió
de la història del club
amb la perspectiva
que dona els 25 anys d'història
clar que ho digueu vosaltres
pot ser que queda malament
jo crec que no
jo crec que no
vam ser un equip
jo crec que més
l'únic que és un equip
que en un moment donat
important de la història del club
va pujar de categoria
que sempre va ser una mica més
però jo crec que no
que el club
el club ha tingut molta gent
important i probablement
el que més important sigui
són la gent que el va crear
perquè sense ell
sense aquesta gent
no hi hauria ningú
i allò de més
jo crec que el club
encara és jove
i ha de fer moltes coses
i tot s'ha de recordar
perquè tot s'ha de ser el valor
però tampoc es pot parlar
d'una cosa així
Artur
jo el que em considero
és privilegiat
o sigui
a la meva vida
te pones coses a la motxilla
i aquestes
no te les treu ningú
i estar amb aquesta gent
que estava a l'equip
i comptant el Jesús
amb la directiva
i la gent
i els jugadors
que jo sí que crec
que en aquell equip
hi havia dos o tres jugadors
que no m'incloc jo
que crec que no hi ha hagut
cap més el CBT
del seu estil
i tot això
que són
que són el Berni
pot ser el Tombas
el mig
com a americà
o sigui
penso que difícil
no han vingut
cap jugador
respectant molt
el que ha vingut després
i penso que jo no estic
amb aquest paquet
d'ajudes normals
però crec que sí
que al meu gust
tenien unes coses
que eren especials
i que crec
que és molt difícil
de trobar
i el femení
us considereu
ara amb la perspectiva
del temps
potser que heu estat
una mica el dream team
de tots els femenins
que ha tingut el CBT
Vinga
Sí, claro que sí
hombre
Per què?
No diga no
que sí
Pues sí
Sí, sí
I a més en aquell moment
que vius
ho ets
Però jo també
creo que soy una privilegiada
Per què?
Porque para mí
supuso
un momento muy importante
en mi vida
Mucho
Y yo he estado en el Nástic
además
Lo siento
Pero yo viví una época
en el Nástic
y luego viví una época
en el CBT
y creo
a ver
con toda la edad
que tengo
y todo lo que he vivido
para mí fue muy importante
a nivel personal
A nivel personal
Ja no només esportiu
sinó a nivel personal
Exactamente
A nivel personal
I tu?
Jo coincideixo
amb la Montse igual
també
Però per què?
Per què hi ha aquesta
traslació personal
a una activitat esportiva
com aquesta?
Perquè era com
la teva segona casa
Sí
És que
quan sorties de casa
pràcticament anaves
a parar
al pavelló
i al pavelló
feies
la teva relació personal
la teva vida
tenies els teus amics
tenies tot
i clar
és lògic
forma part de la teva vida
te sientes superquerida
te sientes que
quieres a la gente
la gente te devuelve
es que no solo es baloncesto
ahí nos montamos
un grupo realmente
increíble
excepcional
y lo trasladabas
a la vida real
realmente
y nos veíamos fuera
y no estábamos hablando
de baloncesto

un poco a fortalecer
un poco a fortalecer
más esas relaciones
luego
a que
como comentaban
a ver
yo estoy un poco más
al día
de lo que pudieran hacer
ellos y tal
pero me refiero
que ellos
si salían a tomarse
una copa
a ver
si la plantilla
eran 10 hombres
ocho
ocho salían
juntos
y no eran los 10
entonces
sortíeu els 10 junts
o els 8
o el 7
es que anàvem a sopar
i sortíem
però per ojo
que tampoc
i a més
si sortíem dijous
el dia que entravem
més fora
era divendres
ho teníem molt clar
i el xip
el teníem
molt diferenciat
o sigui
sabíem
que una cosa
era una cosa
i per altra banda
sabíem
molt bé
el que volíem
i crec
que saber
separar bé
les coses
no hi ha cap problema
estem en una edat
que hem de fer
aquestes coses
Jesús, d'elles, perdona
no, no
un poco
lo que dice él
i a més
lo que te comentaba
antes
també pensa que era
un equipo
en el que
no sé
quién podía ser
el jugador
el mayor
Jordi
posiblemente
i debia tener
25-26 anys
és a dir
un equipo
aparte dels sub-21-22
era un equipo
muy joven
i luego
comparativament
con la categoría
por lo que decíamos
quitando Málaga
éramos un poco
la quinta al biberón
en esa liga
entonces
pues
tienen ganas
de divertirse
que es normal
lo hacen
conjuntamente
saben hacerlo
como decía Arturo
es decir
sin sobrepasarse
y sabiendo
cuando pueden
y cuando no pueden
pues de alguna manera
bueno
eso yo creo
que es
forma parte
un poco
de lo que preguntas
del hecho
de que
luego de ese resultado
y con todos
aquests elements
que comentem
tanto de l'equip masculí
como de l'equip femení
y sense
volem usar
potser de l'expressió
pero ya que ha sortit
això del Dream Team
ahora sí que podemos
dir
ahora que han passat
10 años
que han estat
els dos equips
doncs això
més Dream Team
de la historia
del club
yo coincido
un poco
con Bernie
o sea
nadie les puede
negar
absolutamente
nada
del mérito
que han tenido
un poco
también lo que decía Arturo
en cuanto a privilegio
pero yo creo
que tanto jugadores
como jugadoras
han pasado
por el club
en otras épocas
que han tenido
su importancia
que a lo mejor
el conjunto
pueda ser
el que
si no mejores resultados
o sea
el que más
se haya anexionado
a nivel deportivo
y a nivel humano
pues quizás sí
porque quizás
pues en chicos
yo que lo he ido siguiendo
también lo he visto
desde fuera
pero quizás esa unión
que ellos tenían
fuera de la pista
no ha debido existir
lo digo con todo
el margen de posibilidades
de equivocarme
en chicas
a ver
yo en chicas
he llevado el equipo
pues no sé
4 o 5 años
después de esto
y en fin
la pinya
que había
era increíble
lo comentamos
en un programa anterior
también
ahora
yo no puedo comparar
porque
el de su época
lo veía desde la grada
estem a punt d'acabar
m'heu d'explicar
un parell d'anècdotes
coses divertides
que us passessin
en aquells equips
algú se'n recorda
d'algú divertit
per acabar
de molt bon rotllo
el programa d'avui
Artur
tu que tens fama
de bromista
ara no se'n recordaran
les noies
se'n recordaran
d'algú
yo te apunto
ah sí
apunta apunta Jesús
vinga
Burgos
Burgos
que va a passar
Burgos
no volen dir
no volen dir
mira yo te puedo explicar
que el concepto
el concepto del desayuno
cambió totalmente
desde que me puse
con el equipo
o sea era
de café con leche
a cerveza con bocadillo
a café con leche
con sobrasada
o sea unas mezclas
absolutamente increíbles
¿vale?
i això ho fèieu cada día
no
sobre todo
cuando jugábamos fuera
molt bé
ja has recuperat la memòria
o no Artur
o l'oberri
no
ningú vol parlar
en Zamora
me acuerdo que dejamos
al Javi en el hotel
y nos cogió corriendo
donde íbamos a entrenar
y porque cogimos
un semáforo
por ejemplo
era normal
deixar-se la gente
por ahí
sí
i tu et vas quedar
alguna vegada
no no
pero Jordi Canals
fue el segundo año
no hi ha temps per més
avui hem recordat segurament
com dèiem al principi
del programa
un dels moments
més dolços
de la història
del club basquet
a Tarragona
amb aquest ascens
que es va produir
de l'equip masculí
i de l'equip femení
sènior
el mateix mes
era el 14 de maig
i el 30 de maig
de l'any 1993
han passat 10 anys
i ho hem recordat
aquí a la cintònia
de Tarragona Ràdio
amb el Bernie Álvarez
l'Artur Martí
el Jesús San José
la Mónica Bérgada
i la Montse Fuentes
a tots 5
moltes gràcies
felicitats
i molta sort
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
a Tarragona Ràdio
Club Basquet Tarragona
25 anys d'història
Fèvete, fèvete, fèvete