Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!

!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!

!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!

!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Tants,
tants,
tants,
tants,
tants,
que si tinguéssim noms diferents,
no ho acabaríem mai,
no ens en recordaríem.
Ai, si és que xofli,
em dic formiga,
digue'm formiga,
digue'm formiga, xofli.
La Ifigènia es va mirar a la petita formiga
i li va dir que molt bé,
mai s'ha vist,
els gats tenen noms...
Gat!
Oh!
Fins i tot he sentit dir-li amb un gat...
Panellet!
Mercè!
Rossi!
Noms...
Estranys també,
però no tan estranys,
però és que...
Ifigènia!
Fins i tot costa d'en recordar-se'n.
Aleshores,
mentre la formiga
s'asseia una miqueta
amb un raconet,
mentre arrossegava una punteta d'arròs
petita, petita, petita, petita...
Va esperar que la Ifigènia
li expliqués el per què del seu nom.
Resulta,
em van dir,
vaig sentir,
que fa molt, molt, molt temps
hi havia un rei.
Oh!
Un rei?
Sí, sí, sí.
Un rei.
El que passa és que aquell rei
tenia problemes.
I va haver d'anar a la guerra.
A la guerra?
Va demanar a la petita formiga.
Sí, a la guerra, com les d'ara.
Com les d'ara?
Sí.
Tenia bigot i el rei?
Hmm...
Potser sí.
Potser no.
El cas és que aquell rei
havia de treure els seus vaicells
per anar-se'n amb un país
a fer una guerra grossa, grossa,
però el vent no bufava.
I els vaicells,
que abans anaven amb vela,
no podien sortir del port.
Els soldats,
que tenen l'ofici de fer de soldats,
és a dir, de matar i de matar ben mar,
estaven com una mica neguitosos
perquè no podien anar a guerra a fer la seva feina.
I, esclar,
quan un soldat està desocupat
comença a remogar
i comença a malpensar
i a maldir
i d'en qui deu ser culpa
i aquest rei que no és bon rei
i els generals que no fan res.
I sí,
és que els soldats
estaven una mica enfadats amb el rei
i van anar-li a demanar
a veure per què no feien la guerra.
Oh, és que el vent no bufa.
Oh, però hauria de bufar el vent.
Però no bufa.
Oh, però hi hauria d'haver algun motiu
perquè el vent no bufi.
I aquell rei,
que de nom es deia Agamemnon,
va decidir esbrinar el motiu
per què no bufava el vent.
I d'aquesta manera
els vaixells no es movien.
I saps, petita formiga,
resulta que aquell rei
es va assabentar
que el vent no bufava
perquè els déus,
que són uns senyors molt importants
que viuen,
ves tu a saber on,
estaven enfadats amb ell
perquè havia dit
que era molt i molt fort,
molt i molt important,
molt i molt no sé què,
i que com a càstig
havien obligat el senyor vent
que no bufés.
Aleshores,
així preguntant,
preguntant,
preguntant,
preguntant,
aquell rei
va arribar a la conclusió
que l'única manera
que els déus
el perdonessin,
que els déus
tornessin a fer
el vent
seria
amb la condició
de que el rei Agamemnon
sacrificés
sacrificés la seva filla?
Efigènia.
Efigènia?
Digue'm, formiga.
Què vol dir sacrificar?
Mmm...
És difícil.
Sacrificar és...
matar.
Efigènia?
Digue'm, formiga.
Què vol dir matar?
Com t'ho diria?
Matar és quan se't tanquen els ulls
i ja no els pots obrir més.
Matar vol dir quan algú
va cap a un bon lloc
i ja no hi pot anar més.
matar...
A tu no t'han matat mai?
No, Efigènia.
I a tu?
No.
A mi...
Tampoc.
A mi em trepitgen la cua
de vegades
i de vegades
ensopego
amb les potes de la gent
i...
Efigènia!
Mmm...
Escolta,
a nosaltres ens trepitgen!
És això!
Sí.
Això.
Ens trepitgen i després
ja està.
doncs,
fixa't,
havíem decidit
que agafarien
a la filla del rei,
la Efigènia
i que la matarien
per fer que els déus
estessin contents.
tens?
Escolta'm,
això no li deia fer gens
de gràcia, no,
la noia?
No.
Cap ni una.
El que passa és que la tenien
una mica enganyada.
Li van fer creure
que la portarien en un lloc
per casar-la
amb un general molt eixerit
i molt ben plantat,
un tal Aquiles.
Però era mentira.
Mmm...
la mare de la noia,
la mare de la noia,
que es deia Clita Mestre,
ho sabia,
però no va poder fer res.
El cas és que van agafar la pobra noia,
la Efigènia,
la van posar entre dues barques
i van posar-hi un munt de llenya,
un munt de llenya,
perquè la volien cremar,
imagina't!
i quan ja la tenien posada allà
i la pobra Efigènia,
tremolosa,
esperava que el foc la rostís ben rostida,
saps què va passar?
Què va passar,
Closqui?
Doncs va passar
que en aquell moment
la pobra Efigènia
es va convertir en una cèrvola
preciosa,
preciosa.
Va saltar del damunt
tota aquella llenya
i va fugir,
deixant-ne tots els soldats,
els generals
i els reis amb un pam de nassos.
I, esclar,
el rei se'n va adonar
que no havia de cremar la seva filla
i de cop i volta,
tot just després
que Efigènia marxés,
convertida en aquell animal tan deliciós,
el ventet va començar a bufar,
a bufar,
a bufar,
a bufar.
Els soldats van pujar a la barca
i van anar a treballar del seu,
que és matar.
Au!
Bueno, d'aquella manera,
ja saps, no?
I van passar molts anys.
I saps?
No t'ho explicaré avui,
la petita formiga,
però a mi em diuen Efigènia
perquè, en certa manera,
també em anaven a sacrificar.
No pas als déus, esclar,
però em anaven a sacrificar.
Efigènia,
digue'm formiga,
tens un nom deliciós.
Escolta,
tu també ets molt guapa
i he pensat una cosa.
Què et semblaria,
si et digués...
Kloski?
Kloski.
Bona nit, Kloski.
Bona nit,
Efigènia.
Bona nit.
Bona nit.
Efigènia?
La nostra gateta s'ha trobat amb la formiga
i li ha explicat el què del seu nom.
Potser un altre dia li expliqui
com va anar a parar en aquella casa.
i un altre dia li expliqui
com va ser la seva primera dutxa.
I un altre dia li expliqui
com va conèixer la senyora Montsa,
que està preocupadíssima
perquè el seu rebost
està quedant-se sense pernil dolç
i no sap què fer.
Efigènia
és una gata
que de tant en tant
apareixerà aquí a cara macana
i ens acompanyarà
pel món real
i pel que potser
no ho és tant.
Ei, ei, ei.
que ja s'acaba la història.
Escolteu,
eh,
per suposat que si
vosaltres també teniu algun animal
que tingui així
aventurilles,
expliqueu-les, eh?
Perquè, per cert, la Belén
ens havia dit que tenia un gos,
un gos net i polit.
bé, si tenim el pijama posat,
que l'hauríem de tenir posat
en aquestes hores,
que ja són tres quarts
gairebé ben tocats,
no,
gairebé tocats,
doncs apaguem l'espelma,
encenem els llums
i comencem a fer la nostra processó.
Els petons,
les abraçades,
les estirades de nas
i allò de rentar-se els dents,
les dents que és molt important.
És important, mira, no ho sé,
però és important.
i a més a més és divertit,
perquè,
vosaltres no sabeu
que les persones que es netegen
les dents
sovint
tenen el colze
molt més dinàmic?
Per exemple,
les persones que es netegen
les dents
amb la mà dreta
tenen el colze dret
com a més dinàmic
i, si s'hi posen el dit a la punta,
fa com unes pessigolles
més xules.
La gent que no es neteja les dents,
per exemple,
i això està comprovadíssim,
quan es posen el dit al colze
diu, no,
no em poses res,
no em poses res,
esclar, que ha de passar,
si no et rentes les dents.
Les persones que es renten les dents,
i això està comprovat,
es posen el dit a la punta al colze
i, ai,
els fa com una gràcia.
I les persones que es renten
les dents amb la mà esquerra,
quan es posen el dit dret
al colze esquerra
també noten aquestes pessigolles,
de la mateixa manera
que els que es renten
amb la mà dreta.
I les persones que no es renten
les dents,
ni al colze esquerre ni al colze dret
tenen cap mena de pessigolles.
De fet, no tenen pessigolles
a cap lloc.
El que tenen és un malaler
brutal.
Sí.
com està aquí.
Total, que ens rentem les dents
i anem passant tots a dormir
perquè es comença a fer tard.
Vinga,
molt bona nit.
Mua!
Veja laangan.
Yo no sé muchas cosas,
es verdad.
Digo tan solo lo que he visto
y he visto…
Que la cuna del hombre
la mecen con cuentos
Que los gritos de angustia del hombre
los ahogan con cuentos
Que el llanto del hombre
lo taponan con cuentos
que los huesos del hombre los enterran con cuentos
y que el miedo del hombre
ha inventado todos los cuentos.
Yo sé muy poques coses, es verdad.
Pero me han dormido con todos los cuentos.
Y sé todos los cuentos.
Tots els contes.
A Cana Macana, els dijous a la nit.
Ens hem firat aquí uns col·laboradors
que amablement farem un seguiment.
Jo no sé si el Carlos estarà escoltant avui el programa,
el Carlos la setmana passada,
que ens va aportar una temàtica sobre el món de la poesia,
l'aiku, el silenci.
Doncs avui abundarem una miqueta més
amb la lectura a l'atzar d'uns quants aikus
que han triat dues persones que ens acompanyen
i de les quals no direm el nom.
Per què? Perquè és com amb el cent no dir el nom, no?
Doncs no direm el nom.
Però sí que coneixereu les seves veus
als que sou addictes a Tarragona Radio
en aquestes hores de la nit.
A l'aiku ve a ser una mena d'entre poema i reflexió.
Ben curteta.
Recordeu, són tres petites frases
que poden expressar moments,
poden expressar sentiments
o poden expressar uns pensaments
que donen a la reflexió.
Quina serà la tria que ens han fet avui
les dues veus triades a l'atzar
dins d'aquest mar
de veus que ha a Tarragona.
Choza pobre
los llantos de un perro
bajo la lluvia nocturna.
Nada dice en el canto de la cigarra
que su fin está cerca.
en la noche oscura
buscando su nido
llora el chorlito.
Sopa de arroz
oigo tocar el laúd
granizo sobre el tejado.
Luna llena
niebla desde las colinas
hasta los arrozales
hasta los arrozales.
Las voces de las gentes
vuelven por el camino
crepúsculo de otoño.
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Heu escoltat unes quantes tries
dels haikus. Recordeu que
en Carlos proposava això, la creació
també d'haikus,
que fixa't, que donada l'extensió
abans de
de l'escrit
de Belén, podríem dir que en certa manera
era un haiku. Us animem, eh,
que això,
que ens escigueu, que els envieu aquí,
que els puguem llegir. Ja sé
que costa, ja sé que costa. Per cert,
què us sembla, aquesta musiqueta?
Us sembla una miqueta? Aquesta musiqueta
així de...
Això és tecno, no?
És tecno...
I el títol d'això es diu
Buda Experience
no sé quants, Tramfe.
I trobo que tot pim-pam-pim-pam
no, no m'agrada, agrada.
Uns diuen que sí, sí. Uns diuen que sí,
els altres diuen que no, els altres arruguen
una miqueta el nas i
altres s'adormen, senyors i senyores.
Senyors i senyores.
Increïble. Permeteu-me que us llegeixi
ara un conte, que l'havíem d'haver llegit
també la setmana passada, però que no va
donar temps. És bastant
xuli. Un conte zen.
La tradició zen, el camino del
conocimiento. Sense entrar
en comentaris filosòfics sobre el zen.
Escoltem aquesta història, que us sembla.
És sobre el poder de la ment.
No? També. Es titula
La subyugació del fantasma.
Fa així.
Una mujer joven
había caído muy enferma
y estaba a punto de morir.
Te quiero tanto,
le dijo a su marido.
No querría tener que dejarte,
pero, si así ocurriera,
no cambies nunca mi recuerdo
por la compañía de otra mujer.
Si lo haces, volveré
en la forma de un fantasma
y seré para ti causa
de problemas sin fin.
Poco después, la mujer fallecía.
El marido
respetó su último deseo
durante los tres primeros meses.
Pero entonces
conoció a una joven
y se enamoró perdidamente de ella.
Pronto estaban prometidos
en matrimonio
olvidándose él
de la sentencia
de su primera esposa.
La misma noche del compromiso,
un fantasma se le apareció
al hombre,
acusándole de no haber
cumplido su promesa.
Volvió la noche siguiente
y la otra.
Parecía saberlo todo.
Le contaba exactamente
lo que había sucedido
durante el día
entre él
y su nuevo amor.
Siempre que hacía
un regalo a su prometida,
el fantasma se lo describía
hasta el último detalle.
Podía repetir incluso
conversaciones enteras
y eso causaba
tal angustia
al novio
que no conseguía
conciliar el sueño.
Alguien
le aconsejó
que fuese a contar
su problema
a un maestro zen
que vivía cerca
del pueblo
y al fin
desesperado
para encontrar
una solución.
El pobre hombre
recurrió a él
en busca de ayuda.
Tu anterior esposa
se transformó
en fantasma
y se entera
de todo
cuanto haces,
comentó el maestro.
Cualquier cosa
que hagas
o digas,
cualquier regalo
que obsequies
a tu prometida,
ella lo sabe.
Ha de ser
un fantasma
muy inteligente.
Debería sentirte
orgulloso.
La próxima vez
que aparezca,
haz un pacto
con ella.
Dile que,
puesto que sabe
tanto,
no podrías
ocultarle nada
y que si contesta
a una pregunta,
una sola,
promete romper
tu compromiso
y permanecer
soltero
el resto
de tu vida.
¿Cuál es
la pregunta
que debo formular?
Preguntó
el hombre.
El maestro
respondió,
coge un buen
puñado
de semillas
de soja
y pregúntale
cuántos granos
tienes exactamente
en la mano.
Si no puede
contestar,
sabrás
que el fantasma
era sólo
un producto
de tu imaginación
y no volverá
a molestarte.
La noche
siguiente,
cuando llegó
el fantasma,
el hombre
lo aduló
y le dijo
que era un fantasma
muy inteligente
y muy sabio,
ya que todo
lo sabía.
Efectivamente,
replicó
el fantasma,
cómo sé
también
que fuiste
a ver
a ese maestro
Zen
esta tarde.
Ya que
tanto sabes,
sugirió
el hombre,
dime cuántos
granos
tengo
en esta mano,
pero
ya no había
allí
ningún
fantasma
que pudiese
responder
a la pregunta.
que me
murió
en
Veig l'espera, creguda, camí en el joc, creu l'aire coneguda.
Tot era, segurament, segurament tot és la imaginació, el poder de la ment tant pel bo com pel dolent.
Amb les fixacions aquestes que ens acompanyen a uns, tota la vida.
D'altres potser tenen la sort d'anar-se'n desempallegant i d'altres, no sé si per autistes o potser perquè realment tenen un control com Déu Nostre Senyor mana,
doncs no les han tingut mai, aquestes fixacions, aquests fantasmes.
que ves tu a saber si realment no són això, un mateix.
Escolta'm, no ens queda massa temps i avui portava jo un llibre que l'he plegat de la Bíblia o d'aquí de Tarragona.
Contes d'Occitània.
Està bé perquè és una selecció traduïda.
Tot i que allò de com a mostra un petit botó, el primer dels contes, que us enllegirà una miqueta,
que és el... a què el sabeu aquest conte?
Ja que anàvem una miqueta de guerres i de militars en quant a el que era la mitologia grega abans,
la Ifisènia, l'Eclitemestre i l'Agamemnon,
l'història d'un soldat que protagonitza el conte titulat La Sopa de Pedres.
que us ve present, sí?
Doncs en aquest recull, la història, el conte, és amb Occità i amb català,
amb un català entenidor per nosaltres, no?
No fa massa que era a Barcelona i vaig tenir l'ocasió d'anar al Museu d'Història,
ara em balla una miqueta si és el d'Història o no ho era,
però que feien una mostra de càters, de trobadors,
i es parlava una miqueta de la gènesi de la llengua d'Oc, de la terra d'Oc,
i vaig plegar uns prospectes que aquí els tinc, no?
Estitulats Càters i trobadors Occitània i Catalunya,
renaixença i futur.
Havia una exposició de material i també unes diàpoles que es anaven passant,
uns àudios i també una petita, no performance,
però sí una miqueta un muntatge força interessant.
Em va agradar perquè també era una cosa,
amb ocasió d'haver fet un tros del Camí de Santiago
per la part francesa, del Camí de l'Epuí,
vam tenir l'ocasió de passar per dintre d'una església
on la informació que se donava en aquella església molt bonica,
que ara mateix no recordo el nom,
aquesta és mi memòria, aquesta és la meva memòria,
doncs la informació era en francès, per suposat,
érem a França,
però també era en anglès, alemany, en català i en occità.
Vam quedar paradíssims perquè podíem llegir,
recordés, no?
Podíem llegir la informació aquesta en idiomes.
El prospecte aquest està també en català i occità
i abans de plegar, perquè la setmana vinent
farem una lectura més extensa d'aquests contes,
us llegeixo una miqueta en català,
un tros de la sopa de pedres
i una miqueta també en occità
i perdoneu els que n'enteneu la meva pronúncia.
Diu així, contat per Bernat Berger,
lo Bernat Contaire.
Va ser un soldat
qui ens va donar la recepta de la sopa de pedres.
El soldat se'n tornava de la guerra
i havia caminat durant molts dies i moltes nits.
I quan va arribar al nostre poble
estava extenuat, prim i afamat.
No podia més
i el pobre desgraciat,
quan va arribar aquí se'n va anar a trucar
a la porta de la dona més mesquina de tot el país.
Però m'ho excità,
si fa o no fa fora així,
és un soldat
que no es valet la recepta de la sopa de calaus.
Lo soldat
se'n tornava de la guerra
i havia caminat pendent de jorns i de jorns.
I quan arribet
dins lo nostre vilatge
era adalit, aflaquit i afamat.
N'en podià posplus.
Lo mal estruc
en arribant
se'n haguet trucar a la porta
de la femma, la mà i serriopastra
de tot el país.
I continua una miqueta així en català.
Qui hi ha?
Va dir la vella
quan el soldat va trucar.
Sóc jo,
un oner soldat
que se'n torna de la guerra.
Tinc fang
perquè no he menjat res.
Tinc gana.
Seguiu vostre camí
que aquí no hi ha res.
Ep, ep, escolteu-me vella un moment.
No sóc un captaire, jo.
Sóc un oner soldat
que se'n torna de la guerra.
Us demano només
una olla,
aigua i foc
per preparar una sopa de pedres.
Que a m'excitar
fora així.
Què és a cuó?
Digue't la biela
quan lo soldat truquet.
Sóc jo,
un oner soldat
que se'n torna de la guerra.
Quai a la fam,
quai pas menjat
té quai talent.
Passats vostre camí,
així hi ha per res.
Eh,
eh, la biela,
dosament, eh?
Sóc pas un mendicaire, jo.
Sóc un oner soldat
que se'n torna de la guerra.
Vos demandi
són que una ola
d'aigua
i de foc
per preparar una sopa
de callaos.
Deixem-ho aquí.
El conte aquest continua.
Els que el coneixeu,
estic segur que molts de vosaltres
el ve present
som fa cinc cèntims,
no?
El soldat
ja has vist
el que li ha demanat.
Una olla,
una aigua,
alguna cosa per escalfar-la
una miqueta
i unes pedres
que ell porta amagat
al serró.
En principi,
unes pedres que tenen virtut
i la dona queda
com una mica interessada,
no?
Intrigada,
que deu ser això
perquè el soldat
comença a remenar
a fer bullir l'olla
i aquelles pedres
que fan aquell xup-xup,
xup-xup-xup-xup
i tot plegat
quan ja comença
a fer xup-xup
el soldat que li diu
bona, bona, bona
que està quedant
la sopa de pedres
però, hòstia,
si tinguéssim
un bri de sal,
només una miqueta de sal,
tindria un gust
com a més
i la dona diu
ai, escolta'm,
mira, és pobra
que sóc,
sóc molt de pobra,
ja ho sé
que sou pobra, senyora
i ho sento molt
per la senyora
que té picada
la curiositat,
diu
però tinc una miqueta
de sal
i va al rebost
a buscar sal
i el soldat
posa la sal
dins d'aquella olla
que està bullint amb pedres
i continua bullint
i fent xup-xup
amb la sal
i el soldat
que s'atura
i diu
si fiquéssim aquí
un ràbia
només un ràbia
que haig un rondet
com m'ho banyaria
aquesta sopa
i la senyora diu
ai, pobra que sóc,
pobra que sóc
però un ràbia
potser sí que ho tinc
i m'imagino
que tu també t'imagines
com va continuant
la història
d'estirar
d'estirar
d'estirar
i el rebost
que sempre hi ha alguna coseta
que sigui un ràbia
que sigui una pastanaga
que sigui una ceba
que sigui un crostó
que sigui una miqueta de carn
que sigui un osset
i a la fi
diuen que el soldat
es va quedar a viure
amb aquella vella
en aquella casa
perquè ella pensava
carai
tingué al costat algú
que sap fer una sopa
de pedres
és
molt més tresor
que no pas
tenir el rebost
de sa majestat
morrer
i ho dic
no?
ui
la Sandy
la Sandy
la Sandy
ens diu
que s'està tensant
el moment de plegar
de dir-vos adeu
escolteu
que
diguem-li que
54 minuts
passen molt ràpits
eh que sí
avui ha estat
amb nosaltres
la Belén
gràcies Belén
si has acabat de sopar
i
continuaves
escoltant
que anem a cana
ens ha trucat
l'Antònia
que vindrà a recollir
la seva espelma
en tindrem més
estan per aquí
les veus misterioses
que en volcallen
de tant en tant
cana me cana
al darrere de la peixera
la Sílvia
que bé
avui anava una miqueta
de bòlit
perquè
coses de la tècnica
no hi havia l'esqueleta
i llavors és més difícil
no portar un programa
però ella l'ha portat endavant
i que us he estat parlant
amb vosaltres
i el record
de la Ifigènia
Lagos
ei
cana me canejeu bé
que la pròxima ja és
desembre
a carry
anna
a carry
a pray
anna
mèr
a