No estes más deprimida, yo tengo la solución.
Unas copas y unos amigos y un poquito de roca en roda.
Mueve tus caderas.
Val a dir que tota la música que està sonant al llarg del matí de Tarragona Ràdio
són èxits exactament d'aquell all 79.
La música que s'escoltava a les ràdios i que es ballava a les discoteques
perquè si parlem de vida quotidiana, Jordi, quantes discoteques tenia la ciutat de Tarragona aleshores?
I quines eren?
Doncs en concret cinc.
Hi havia el Tòtem, el Zodiac, l'Egipsis, l'Explosion i també el Nalàuria
hi havia el que abans es deia una buat.
Una buat.
També hi havia la sala de festes màxims que encara continuava.
mantenint-se.
Sala de festes.
Sala de festes.
I després el Cafè Cantant Tocant que després ja es va reconvertir en un bar normal de nit
però aleshores era el Cafè Cantant que no sé si recordes que tenia molta entrada a cantautors sud-americans.
Sí, sí, sí, que hi va haver una temporada que hi havia actuacions en directe.
També els joves de l'època tenien certa tirada a anar cap a les discoteques de la costa, de Salou, de Torre d'en Barra.
Els que podien i tenien mitjans de locomoció, sí.
Això pel que fa a vida quotidiana, continuarem incidint en vida quotidiana, no només en les grans fites de la història.
Però ara jo ja vull presentar els convidats d'avui, que fa una estoneta que pacientment s'esperen que els saludem.
Primer que tot, agraïm absolutament a tots que hagin vingut avui aquí al pati del rei Jaume I de l'Ajuntament de Tarragona.
Senyor Josep Maria Requesens, primer alcalde de la Democràcia de Tarragona.
Molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut.
Tot això que ha explicat el Jordi de vostè, m'imagino que li és molt familiar, no?
Sí, però em sembla que s'ha deixat alguna cosa.
Ja anirà sortint ja, tenim un ratet per parlar, i tant, que sí.
Anem fent una petita introducció i ja anirà sortint tot plegat.
Ens acompanya també el senyor Josep Cendra, regidor de Convergència i Unió.
Senyor Cendra, molt bon dia.
Bon dia.
Moltes gràcies per venir.
Totalment.
Jo m'imagino que mentre anàvem parlant poc o molt li han anat donant el cap fent una miqueta de memòria, no?
Sí, perquè són molts anys, 25.
Per tant, si no fas una mica de memòria, moltes coses no les recordes.
Però això del temps és tan relatiu, no?
Segons que m'esmini.
Estiu, però efectiu.
També és veritat.
Ens havia d'acompanyar el senyor Sebastià Barrufet, de fet ens havia confirmat la seva presència.
El senyor Barrufet viu en l'actualitat a Barcelona, i resulta que està engripat.
Ens ha trucat aquest matí, i la veritat és que feia una veu d'engripat a Lamentat,
i sobretot m'ha dit, saludi a la resta de contartulis, sobretot que no s'oblidi saludar-los.
Nosaltres complim aquesta promesa.
Ens acompanya el senyor Àngel Ballver, regidor centristes de Catalunya l'any 79.
Senyor Ballver, molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut i moltes gràcies per venir.
Moltíssimes gràcies, i saludem, a més a més, el senyor Josep Anton Baixeres,
en regidor del SUC.
Senyor Baixeres.
Efectivament, sí.
Bon dia i bon dia i molt content de veure aquestes cares, algunes de les quals feia molt temps que no havia vist.
I és el que li anava a dir, vostès de tant en tant no es troben ni es veuen si no és per l'atzar o per alguna cosa com la d'avui, no?
Desgraciadament no.
Falta aquí també un altre dels que eren cap de llista, podríem dir, que és el Francesc Chamar, en va sortir, regidor electe representant una candidatura veïnal.
Francesc Chamar fa unes tres setmanes aproximadament va marxar cap a Nicaragua, on hores d'ara s'ocupa d'una secretaria internacional que està vinculada als comitès Oscar Romero.
Abans de marxar, però, li vam demanar que parlés amb nosaltres i que ens comentés breument com recordava aquella època.
L'escoltarem d'aquí uns moments.
I hem deixat pel final, i si seguim la cortesia més clàssica, probablement és la persona que teníem que haver saludat primer, Teresa Batet. Molt bon dia, Teresa.
Molt bon dia.
Saben què passa? Que en aquell ajuntament de l'any 79 la Teresa Batet era l'única dona regidora que teníem a Tarragona.
Com una floreta.
Com una floreta en mig de tant d'home, Déu n'hi do, Teresa.
Ara que es parla tant de paritat, del paper de la dona a la política, aleshores jo crec que no es tenia gaire en compte això, no?
No, jo penso que hi vaig entrar per moltes coses, però una també per reafirmar la vigència del feminisme,
que la dona tingués veu i vot dintre dels ajuntaments democràtics, compartida amb tots els companys i amb tots els altres partits, naturalment.
El feminisme en aquella època de la transició era com una assignatura pendent,
i de vegades sí que es parlava, però no era un tema prioritari, si són realistes, ni de bon tros en les formacions polítiques de l'època.
No ho era.
I diguem-ne que jo he sigut feminista per reivindicar aquest dret de la dona a ocupar tots els llocs de treball.
No perquè no cregui que siguem tots iguals, perquè jo penso que a veure la il·lusió, l'energia i l'esforç de treball de fer les coses ben fetes,
les tenim tots, homes i dones.
Però com que llavors la dona es quedava molt a l'allà, jo que tenia ganes d'aixecar una mica la veu, doncs per això vaig presentar-me.
Vostè notava que era diferent la seva presència, la que podia ser dels seus companys de consistori, homes, tenien una deferència especial.
No.
Vostè es permetia alguna llicència perquè deia, escolta, soc l'única dona, doncs tira i faig el despatx.
Jo penso que si els hi preguntes a veure...
Ara els hi preguntaré a tots.
Hi va haver molt de companyerisme i molt bon rotllo, que diríem ara.
Em sembla que comencem per aquesta qüestió. Per què no hi havien dones als ajuntaments de l'època? En general, no només a Tarragona, sinó en general.
No n'hi havia enlloc, senyor Vallvés, el que vostè opina.
No, perquè no eren activistes en política, generalment.
Era un procés històric i corporació a la societat, una manifestació del qual és els ajuntaments.
I per què no hi havia encara una creència en la realitat de la igualtat de sexes?
O sigui, la gent no tenia confiança en aquesta realitat que existeix, però no hi era. Ara hi comença a ser.
Poquet, però hi comença a ser.
De mica en mica. Abans de parlar pròpiament dit de la Constitució dels ajuntaments,
ens sembla que comencem per la campanya, senyor Requesens.
Per dins de la campanya, l'actora Lablans parlava al Jordi dels cartells,
comentàvem els eslògans. Clar, vostè també observa la realitat actualment.
Vostè com recorda aquelles campanyes polítiques?
No, no la recordo massa. Només recordo, i això també els altres companys,
en què recordaran, per exemple, un acte d'aquests per tractar de la qüestió de l'aigua,
que va ser preelectoral, i que tothom va dir, i participava en tots els cops de llista,
perquè el que no ha dit l'amic Piqué és això, que el problema de l'aigua era essencial en aquest tema.
Aquesta aigua salada que bevíem a Tarragona.
Exacte.
La ciutat de les garrafes, comentava en aquest matí a la ràdio que es deia.
Hi havia dos problemes, l'aigua salada, i per segons quins partits, la privatització de l'aigua.
Hi havia dos problemes a l'aigua, però més que rara era l'aigua salada.
Era un dels punts on es fonamentava bona part de la campanya política local, no?
Aquesta era, esclar, era fonamental, evidentment, no?
No, evidentment. Això és el que recordo més.
Per l'altre, doncs, no ho sé, no me'n recordo gaire, mal de dir-ho.
Val a dir que poden intervenir quan ho decidin, eh?
Això vol ser una tertulia oberta.
Això de l'aigua com a cosa domèstica,
recordo que tenia una rentadora de plats que es va fer malbé.
Tota.
De l'aigua mateixa.
Sí, sí, sí.
I s'atroballaven fins i tot els plats, eh?
Sí.
Com a anècdota, ara sí que recordo que, per exemple, doncs,
havíem d'anar a fer un mítin a Bona Vista,
al teatre de Bona Vista,
a una sala que hi havia allí, no sé si era ben ben teatre,
però que no ho vam poder fer perquè els del PSOB ens van impedir d'entrar, no?
I que féssim el mítin.
Això sí que me'n recordo perfectament, no?
Senyor Baixeres per al·lusions, eh?
No, per al·lusions no hi era.
No hi era el senyor Baixeres, vaja, doncs...
Però vostè recorda això que...
No recorda aquest fet?
No, però això una mica es va tornar a repetir,
encara que no tant, a Sant Pere i Sant Pau.
És a dir, que això que es diu actualment bon rotllet
no n'hi havia en determinades circumstàncies, no?
No, home, tampoc era...
Dic, això va passar allà, a Bona Vista,
perquè a Bona Vista, doncs, era, el feuda del PSOB en aquell moment, no?
I, esclar, érem els competidors del PSOB en aquell moment.
Però, vaja, tampoc va arribar a la sala del Reuni Malmanya.
Senyor Baixeres...
No, no, jo també recordo una altra anècdota,
que amb unes actuacions que hi havia d'haver de partits a la Caixa,
a les sales de la Caixa, a mi no em van deixar parlar.
I me'n vaig anar a buscar un cartell d'aquells que hi havia que tapaven la boca
i deien llibertat d'expressió, eh?
Perquè no...
Nosaltres, Convergència, no sé per què, doncs no...
I no, no, no, no volíem deixar parlar.
És que les circumstàncies eren molt diferents.
Les persones que siguin més joves probablement pensin
quines coses que feien...
És que, clar, veníem d'on veníem, no?
I era tot molt diferent.
I tots érem molt inexperts, també, en el tema de la política participativa.
Senyor Vallbé, que volia intervenir vostè ara fa un momentet.
Jo crec que eres totalment diferent.
Si es pot acostar una miqueta el micròfon, li agrairíem.
No podem comparar res de l'hora amb aquelles primeres eleccions.
En primer lloc, perquè vostè abans ha parlat de polítics.
De polítics, res, de res, de res.
Érem aficionats i prou.
Perquè de política no en sabíem res.
I de les propagandes i de tot això, tot era diferent.
O sigui, no hi ha res que s'assemblin ara.
Ara hi ha unes organitzacions,
hi ha unes empreses que ja es dediquen a fer la propaganda
i els polítics, doncs, van a remoldre tot això.
I són polítics, també.
I són polítics de carrera.
Llavors, de polític de carrera no n'hi ha cap.
Professionalitzat, s'ha professionalitzat, vols dir.
Eh?
El fer de polític s'ha professionalitzat.
Esclar, llavors, que aquí hi havia de polítics.
Si no hi havia polítics, si no hi havia res,
tot el de les dones era el mateix.
Si els homes ja no sabien fer política,
ni eren polítics, les dones encara molt menys.
perquè no n'hi hauríem fet mai, com nosaltres no n'havíem fet mai de polítics.
Cap de nosaltres.
Podríem ser d'un partit, d'un partit creat d'avui dies abans.
Però de polítics, res de res.
adicionats tots, del primer a l'últim.
Eren persones reivindicatives, no?
Anaven per reivindicar, estic completament d'acord amb tu,
anaven per reivindicar una sèrie de drets a tots els nivells, però sí.
Bé, les primeres eleccions experimentals en democràcia van ser les del 77,
al Congrés i al Senat.
I per tant, no n'hi va haver cap més fins als municipals.
Aleshores, nosaltres encara arrastràvem els eslògans, les idees,
les intencions de...
de què es volia fer a nivell d'estat,
fer-ho també a nivell local.
Érem, en aquest cas, érem novatos,
sabíem els problemes que hi havia,
però entravem a l'Ajuntament amb molta il·lusió.
Il·lusió i companyerisme, és a dir,
tenen en compte que es va fer després un pacte,
en dia de progrés, on hi havia 4 o 5 faccions diferents de partits polítics.
El pacte era per a electoral.
No es va fer després, es va fer abans.
És a dir, que va funcionar.
L'únic que va quedar exclòs,
potser no per culpa d'ells,
sinó per culpa dels que vam fer el pacte,
va ser el CD, els centristes.
Però, entre tots, vam notar molt de companyerisme.
El que dèiem abans amb la Teresa Batet,
que era una dona,
hi havia diferències amb ella,
i llavors, no, no hi havia cap...
L'únic que va haver,
que és que quan vam posar les llistes
com a presència juniors,
va anar pel número 2.
Va ser que va ser un lloc molt important
dintre de com a presència juniors.
I no va anar,
el quart, el cinquè o sisè,
va ser el número 2.
I com a dona,
doncs,
verdaderament,
va fer un gran paper.
De tal manera,
que després heu vist
que han entrat dones al Ajuntament
i avui en dia penso que hi ha un percentatge bastant elevat.
Hi ha una presència.
Com a dir, hi ha una presència.
La dona val i es fa valdre.
Senyor Baixeres.
Ja que ens movem en el terreny de l'anècdota
i des d'un punt de vista subjectiu,
molt personal,
vaig tenir ocasió de tenir unes converses
amb Santiago Carrillo,
que en aquell moment era un mite,
era l'home de la perruca,
era l'home que a l'actualitat,
diem,
tenia una personalitat molt marcada
a tots els mèdia de l'època.
I això, doncs,
m'ha quedat en el record,
m'ha quedat més que d'altres anècdotes
que potser són molt més importants,
no sense potser.
Jordi,
tens aquí una sèrie de dades
i una sèrie de qüestions molt puntuals
per als convidats, no?
No, a veure,
abans una cosa potser que ens hem deixat de dir
i és diria l'esperit reivindicatiu
que hi havia al carrer,
sobretot d'una classe social,
aquesta que abans de Jordi,
dels barris,
i de les barriades.
Els aturats, els treballadors...
No, a veure,
era reivindicatiu
perquè, doncs, això,
els barris estaven a mitjà
i hi havia un cèl·lel problemes econòmics
i que, a veure,
cada dia,
és a dir que en els primers temps,
cada dia hi havia alguna manifestació
o altre aquí a l'Ajuntament.
Me'n recordo una que va estar vuit dies,
que eren uns mestres,
encara no sé ben bé què demanaven,
perquè no eren,
em penso que eren agonesos,
però que es van estar vuit dies a l'Ajuntament dintre.
Aquest esperit reivindicatiu volia dir això,
cada dia aquí que demanaven alguna cosa o altra, no demanaven, exigien.
És a dir, que el verb exigir estava d'actualitat en aquell moment,
i que val a dir que els que venien a reivindicar alguna cosa o altra
tenien gran part de raó,
perquè tenien unes mancances tremendes en tot el barri on vivien.
I això va ser molt important en aquell temps.
Després va venir la desil·lusió de tota aquesta gent.
És a dir, que tothom esperava que un Ajuntament,
en tres mesos i tal, un Ajuntament democràtic,
aquella il·lusió o aquella cosa de l'Ajuntament democràtic,
però que resulta que la desil·lusió va venir al cap d'un any o menys d'un any.
Llavors les reivindicacions ja anaven d'una altra manera,
ja tenien un altre caire, no tan espontani,
i no tant de bona fe perquè demanaven coses que no tenien ni tal.
Això és una mica que és molt important en aquests temps.
Aquesta perspectiva dels barris la recollirem d'aquí uns moments
reproduint aquella conversa que els dèiem breu
que vam obtenir amb Francesc Chamar abans de la seva partida cap a Nicaragua.
Però el Jordi, amb la seva visió i perspectiva històrica,
també vol afegir algunes coses.
Sí, ha fet uns trets característics així molt per sobre,
però hi ha un fet important que lliga amb això que deia el senyor Juret Maria Requesen,
que és que, esclar, Franco es va morir el novembre del 75.
Les eleccions no són fins l'abril del 79.
Per tant, han passat gairebé quatre anys.
El franquisme sense Franco és un règim que ja no té cap tipus de signe d'identitat
ni que hi ha un aglutinador comú o un guia al capdavant.
Per tant, la ciutat i totes les ciutats de Catalunya i d'Espanya
és que es transformen en unes menes d'olla de pressió.
Hi ha un consistori que gairebé està deslegitimat al carrer
i eren els partits polítics de l'oposició democràtica
que ni tan sols legalment podien dimitir.
Havien de continuar en el càrrec
perquè la legislació que hi havia en aquell moment no els deixava dimitir.
Presidia el consistori, l'advocat i empresari Esteve Benó.
Per tant, constantment, com deia el senyor Requesen,
qualsevol reivindicació dels barris,
qualsevol reivindicació laboral,
qualsevol tema de l'aigua,
tots aquests problemes que sorgien d'una ciutadania
que no veia solucionades les seves expectatives
per aquest ajuntament franquista últim ja,
les últimes escorrialles que hi havia,
doncs clar, es transformava de seguida també
o paral·lelament amb queixa o reivindicació política, no?
De voler implantar la democràcia ja a l'ajuntament.
Pel que deia el senyor Àngel Ballver,
és cert que ells no eren, cap d'ells eren polítics
en pràctica de gestió en l'administració pública,
però sí que eren polítics i eren personatges polítics
i sobretot el suc que funcionarà
durant aquests anys a la clandestinitat,
fins a la mort del dictador i fins a la seva legalització,
i ara que sí que es pot dir que eren polítics
i durant molts anys ho van ser polítics.
En la clandestinitat, que és molt diferent en la democràcia.
Però eren polítics.
Senyor Baixeres, respecte a això volia comentar alguna cosa.
Sí, jo no, volia d'una manera una mica tangencial,
volia aprofitar la presència de l'historiador
i això que acaba de dir sobre la deslegitimació pràctica
de les corporacions d'aquell moment,
de les corporacions locals,
que hi ha un punt que si ha estat estudiat
jo no ho he trobat enlloc i potser és un defecte meu
i potser és ignorància meva,
que és que jo recordo que es van crear una mena de comitès paritaris
o una cosa per dir-ho d'alguna manera
entre els ajuntaments subsistents i deslegitimats i caducats,
que constantment havien de ser prolongats per disposicions del govern
perquè anaven passant els terminis i no es produïa aquesta renovació.
I els possibles candidats als ajuntaments democràtics
eren admesos en unes reunions
en les quals es parlava dels problemes pendents.
Jo recordo concretament,
sé que, per exemple,
tan convergència com el SUC,
jo no era militant del SUC,
és a dir, jo era independent
i per tant aquestes activitats de partit no hi era cridat.
Es reunien els regidors antics
i els pretendents possibles
i d'això no he llegit mai res enlloc.
Jo no sé si existeix algun vestigi d'aquestes reunions.
Jo pel que sé,
el que sí que hi va haver com que
el penúltim alcalde, Ricordo Vilarguís,
va estar fins a l'any 76,
és a dir, un any després de la mort del dictador.
Després va ser substituït per l'advocat Esteve Benús.
Sembla ser que hi va haver dintre de la corporació franquista
alguns regidors
que van intentar trobar o establir
algun tipus de lligam o de relació
amb tota l'oposició democràtica
o una part de l'oposició democràtica,
però que això finalment no va quallar.
A pesar de tot,
em consta que reunions n'hi va haver.
Hi hauria de ser,
però diguem-ne que aquell intent
que van haver per part d'aquells regidors,
com a mínim d'una manera externa i clara i pública,
no va funcionar.
Senyor Cendra.
Bé, no, jo el que volia dir
és que polítics sí que ho érem.
Ho érem perquè sempre havien pensat en política
i ja ens venia de família.
És a dir, que això ens venia de família,
els pares i els avis polítics.
El que entenc que el senyor Vallver volia dir
és que no teníem experiència de govern,
que és una cosa bastant diferent.
és a dir,
la política,
l'il·lusió ens venia de la política
perquè quasi bé tots
érem antirrègim totalitari.
Havíem sigut més o menys
no represaliats,
alguns represaliats jo personalment,
però érem antirrègim totalitari.
Això ho teníem quasi bé tots.
I volíem crear uns ajuntaments,
doncs això,
democràtics,
lliures,
i bé.
El que no teníem era experiència de govern,
però la vam adquirir de seguida.
i això és palpable
perquè degut a l'espai...