I, escoltin, si hi ha alguna cosa, algun element que té una capacitat abocadora indiscutible
és la música.
Tancàvem aquesta primera hora amb la Betty Missiego,
amb aquell tema que va anar a Eurovisió l'any 79,
un tema que es titulava Mi Canción,
allà teníem una Betty Missiego, tota eleganta ella, com deien a l'època,
amb aquell cabell tot estirat i cantant aquesta cançó.
Va quedar segona en un festival d'Eurovisió que es va celebrar a Israel
i la cançó que va guanyar, per pocs punts de diferència,
que tot val la pena dir-ho, va ser aquesta.
L'Hallelujah que cantaven, que m'ho he de mirar perquè jo, clar,
Galietari amb Milkan Honey, eren que cantaven aquesta cançó,
Hallelujah, que va guanyar.
Tomàs Carot, Enric Pujol, bon dia.
Bon dia.
Recordàveu aquesta cançoneta?
Sí, tant.
Perquè a més va ser cançó de l'estiu, a banda de...
Cantava a tot arreu.
Recordo aquell festival d'Eurovisió.
El recordes?
Sí, perquè justament jo ara farà 25 anys que em vaig casar
i per tant estava veient aquest festival.
Una mica de celebració aquí a l'Ajuntament podíeu fer a casa també.
Sí, correcte.
Tot coincideix.
I me'n recordo d'aquesta cançó de la Guaiti Micego.
Ja que hem entrat en aquest rotllet una mica nostàlgic,
fem quatre coses d'aquelles que fa gràcia de dir i d'escoltar
respecte al que passava fa 25 anys.
Hem esmentat alguns fets de caràcter històric,
podem esmentar-ne d'altres.
Alguns tenen conseqüències i molt greus en l'actualitat.
Per exemple, l'any 79 va ser quan la Unió Soviètica
envahia Afganistan.
Ja hem vist on ha anat a parar aquella invasió d'ara fa 25 anys.
l'organització terrorista ETA segrestava Javier Ruiz Pérez,
va ser un dels segrets probablement que se'n va parlar més.
El PSOE renunciava al marxisme aquell any 79.
S'aprovaven per referèndum els estatuts de Catalunya i Euskadi,
eren alguns dels fets que passaven.
I per exemple, la televisió que ocupava un central fonamental
a totes les cases d'aquest país,
s'estrenaven sèries,
jo no sé si us en recordareu d'aquesta,
segur que sí, però és millor oblidar-la.
Era una que es titulava
l'Hotel de les Mil i una estrella
i presentava Lluís Aguilé.
Lluís Aguilé.
Aquesta és per oblidar-la.
O no esteu d'acord amb mi?
Era patètica.
Tomàs, no riguis.
Sí o no?
I tant.
Hi havia altra cosa, llavors era allògir o al cinema.
Escolta, hi havia Los Ángeles de Charlie.
No, hi havia altra cadena.
Altra cadena, això.
La primera i l'UHF.
Això de la 2 és molt modern, Enric.
Era UHF.
Era UHF, encara, no?
I no feien programació de les tot el dia.
No, no tenia tothom.
No riava tot arreu.
Alguna vegada, ho he comentat en el programa,
no hi havia teles en color com ara.
N'hi havia, però no generalitzades com ara.
25 anys estic parlant.
Sí, sí, hi havia televisió en color.
Per a totes les cases, vols dir, Enric?
No, però la primera televisió en color
la vaig veure al Canyís l'any 73.
73, però la generalitzada.
Home, va ser l'any que es va estrenar Dallas
i jo Dallas la recordo que també es veia en color.
Tens raó, sí, sí, sí.
Dallas, Pol Dark, Los Róper,
que he dit de Los Róper, una molt bona sèrie.
A Iron Sight també es feia.
Es feia Holocaust, aquella que parlava
de tota la tragédia nazi,
els camps d'extermini.
Conocho Basta, en fi.
Heidi, suposo que Heidi no seria.
Per a aquella època, també, sí, sí,
Dick Tarpin, Les aventures de Sherif el Lobo.
No recordeu?
No, perquè este no.
Bueno, doncs també.
I en cinema, Los Vingueros,
de Andrés Pajares i Fernando Esteso,
s'estrenava l'any 79, gran pel·lícula de culte.
De Los Hores, no diria ser.
De Los Hores.
De Los Hores i protagonitzada per Pajares i Esteso.
S'estrenava, però ja en un altre,
amb aquests els més intel·lectuals,
podíem dir, anaven al cinema a veure Manhattan,
de Woody Allen, o Herr, de Milos Forman,
que parlava d'aquella època del hipisme i de...
Que els anaven a veure, aquí, el César,
que no existeix un...
El César, que...
El Comèdia Catalunya, que està ben junts.
Que, curiosament, aquests cinemes projectaven pel·lis
d'art i assaig i pel·lis pornos, i equis,
posteriorment.
No, no, passem...
Posteriorment.
Posteriorment, posteriorment.
No ho barregem.
No, no, no, però que és curiós
que una sala que es dediqués a cinema d'art i assaig,
on venien els passolinis i els Woody Allen's i tot això,
doncs, posteriorment, es convertís en una sala X.
Perquè era una sala petita, era una qüestió de tamany...
D'espai.
I a part, et diré més, a l'època,
ja havia vist pel·lícules de passolini
amb tres persones a la sala,
i la suposa que no es devia rentabilitzar,
i l'altre, que era el boom que hi havia en aquell moment,
ho van aprofitar, que diguem que el César...
Però la gent anava amb la cabardina pujada, eh, encara,
i a la cua no s'estaven gaire perquè no es veiessin.
Baixaven com aquell que baixa a la part alta i es posaven...
Es colaven, es perdien, es perdien en l'espai de la baralta.
Dèiem que està situat on ha arribat a la capfesa del circ,
perquè potser hi ha gent que ens escolti i diu...
Ah, clar, és que no existeix, no existeix.
No existeix.
En fi, això són batalletes,
que són molt pròpies de quan es fan programes
per recordar el que passava ara fa 25 anys,
parlant de pel·lícules,
i amb aquest acabo el paral·lel de l'Hotel de les Millones Estrelles
de Luis Aguilé al cinema no eren Los Vingueros.
La pel·lícula que es va estrenar també l'any 79
era Rocky Carambola de Torrebruno.
Però era el que hi havia, no ens enganyem,
era el que hi havia i el que se li donava moltíssima propaganda,
perquè abans ho comentava el Jordi Piqué,
quan es va morir Franco,
es va acabar el franquisme d'alguna manera.
No es va acabar el franquisme,
però no hi havia aquella figura que aglutinava
no només una situació política,
sinó en conseqüència unes maneres de fer i d'entendre
la vida i l'entorn.
I encara l'any 79 arrossegàvem determinats tics,
sobretot si parlem de televisió, de cinemes,
de formes de vida...
Sí, el que passa que hi ha el 76,
amb l'inici de la transició i les mogudes i cinema,
i tot això va ser convuls,
i ja hi havia ben definits espais.
Això és el progrés de l'època.
Després hi havia les famílies mitjanes normals
que encara no havien tingut oportunitat
d'anar experimentant aquest canvi, no?
M'imagino que aneu una mica per aquí.
No us preguntaré què fèieu al 79,
que és la pregunta tòpica i que queda molt bé
i encaixa molt bé en un programa com aquest,
però ja us dedicàveu a la feina de periodistes,
perquè sou dels periodistes d'aquesta ciutat
que vau començar molt joves,
vau néixer periodistes, pràcticament, vosaltres.
Això us estic fent joves, eh?
Bé, en aquella època nosaltres ja vam convir
les primeres eleccions municipals que hi van haver.
Per això.
I recordo que, tu també, Tomàs,
si jo havia cobert ja les primeres generals del 77,
el diari de Barcelona.
O sigui que ja...
Ja tenies una experiència.
Sí.
Però, aviam, tot i així,
aquelles primeres eleccions generals,
des del punt de vista de terminologia,
d'interpretació de les notícies a l'hora de donar les notícies,
i ara es cobreixen unes eleccions
i tots tenim per la mà,
doncs què és un escortini, les votacions,
una mica tot el protocol que se segueix,
i la terminologia que s'utilitza
fent la informació periodística electoral.
Aleshores, jo m'imagino que vau haver de fer un curset intensiu, no?
Autoaprenentatge intensiu, més aviat.
Hi ha coses que, de fet, les vam arribar a crear
perquè, esclar, no existia,
vull dir, no existia tradició de seguir eleccions,
això, per una banda.
Però, en una altra, aquestes, en ser les primeres municipals,
també hi havia el factor que els resultats es coneixien molt més immediatament,
no com els generals,
i que a l'hora eren, clar, de caire local.
Per tant, podies fer el seguiment i saber el resultat de la teva ciutat,
doncs, com et diu, passar de mitjanit, molt aviat,
tenint en compte que els generals no es coneixien fins l'endemà,
i no les gastes, no?
Avui en dia, amb la rapidesa que es coneixen ja els resultats
i que es poden, doncs, fer valoracions.
A banda d'aquesta qüestió, com es va viure la campanya?
Us plantejo una mica la mateixa seqüència
que plantejava els convidats de l'hora anterior.
La campanya com es va viure?
Perquè, clar, cadascú explica les coses des de la seva perspectiva,
òbviament, i no és el mateix assistir com a informador,
com a espectador, com a votant,
que com a persona que pot ser escollida, no?
La vostra perspectiva.
Mira, jo també vaig conèixer
obrint les primeres eleccions democràtiques
que va ser el 77, el juny.
La terminologia no és que ens la inventéssim,
però es va crear una miqueta.
Jo recordo que una paraula que va sortir
era el ball de l'Escó, no?
I sempre hi havia un escó que ballava.
Aquesta paraula es va introduir llavors
i s'anava utilitzant, no?
Perquè, com bé, deia el Tomàs,
les primeres eleccions democràtiques,
fins a l'endemà no es va saber les resultats finals.
I les locals primeres,
les que parlem ara el 19 d'obril del 79,
jo deia que era la matinada,
eren les dues, el demà i les tres,
perquè també hi havia, si no m'equivoco,
l'escó d'Esquerra Republicana,
que estava ballant, i va durar molt.
Aleshores, clar, hem de pensar
que eren eleccions totalment diferents d'aquí.
Mitjans de comunicació eren molts menys,
que devien ser cinc o cinc persones
els que cobríem.
Això ja era molt diferent.
el Josep Sabater,
Xavier Pedrol,
Tomàs Carot,
Xavier Icar,
i del Dià de Tarragona,
doncs els que...
La Truc.
Els de Dià de Tarragona,
en aquella època,
es quedaven menys.
L'únic que treballava en aquella època
era el Pedro Ortega.
Els demés venien al pica-pica
del govern civil.
Ah, sí?
Oi, oi.
També és veritat que en aquelles eleccions
es parla que la intendència
anava molt bé a les nits de les eleccions,
que s'alimentava bé als periodistes
i a totes les persones...
A la gent hi ha moltes hores a compartir.
Per això?
Amb tot,
ja havíem après
de les anteriors eleccions
que la seu dels partits
eren fons d'informació
molt més ràpides,
àgils i fiables
que l'administració el que buscava
era certificar resultats.
Per tant,
era tot molt més lent,
l'aparell.
I aleshores, clar,
l'habitual ja era
fer el recorregut
per la seu dels partits
a veure com anava l'ambient.
Això era també una novetat.
A les primeres eleccions
tothom va focalitzar
el govern civil
com a font de dades.
Llavors, clar,
a partir de la matinada
en què no hi havia dades
va començar a passar
pels partits
a veure l'ambient
que estaven treballant,
tenien resultats
i això
el que dèiem
va ser descobrir
com s'havien de seguir
les eleccions.
Tot i la poca gent
que érem,
llavors ja es muntava
l'estratègia
de veure
quan es donaran resultats.
A les 11 de la nit,
per exemple,
fins a la 1
si no tornava bé,
fes el recorregut
per la seu dels partits
i ja celebraven
victòries, clar.
El que succeeix
en aquelles primeres municipals
que són les que parlem,
els partits
estaven en pisos
en pisos petits.
Tenien unes seus
molt modestes.
El que és curiós
és que la majoria
doncs potser
una miqueta
que han recaptat
i tot
però els entrepans
i les truïts
les feien
les afiliades
i les portaven
i la cosa
molt casolana.
I ho feien
les esposes,
les companyes,
les nòvies
perquè no estaven
en política
i ho hem vist
a l'hora anterior.
I a part
una altra cosa,
hi havia molt poca gent
per exemple,
jo recordo
que a Convergència
potser
hi havia
una trentena
de persones
i de milla de comunicació
si eren quatre o cinc
els que passaven
per allà
que no eren més
doncs és una cosa
molt casolana.
En quant al tema
de l'eficàcia
com deia el Tomàs
del tema
de fer el seguiment
de les eleccions
el govern
civil no servia de res
perquè anaven
endarrits
i el partit
que portava
millor
aquest tema
era el PSUC
que estava
al carrer Barcelona.
A més el PSUC
tenia una mostra
de taules
que segons
el que ells
recontes
i a més
hi portaven
els militants
i clar
en aquella època
tampoc hi havia
telèfons mòbils
i
ni enquestes
ni enquestes
llavors es baixava
a trucar a la cabina
perquè n'hi havia
que estava en el poble
i hi havia
un centre
que encara existeix
a totes les eleccions
que és un despatx
per privat
on allà es concentrava
per fer el seguiment
d'aquest recompte
de taules
i que donava
un error
de més
menys
5%
és a dir
que el que
es coneixia
al cap
de més o menys
una hora
doncs
anava
a missa.
I aquelles primeres eleccions
deies
qui va guanyar
jo crec que va guanyar
tothom
totes els partits
que van sortir
això ja es diu
ara també encara
encara es diu això
de que guanya tothom
ara potser es diu
perquè dà bé
però llavors es deia
convençut que tots
l'important
era poder estar
en aquell primer
ajuntament democràtic
i crec que les celebracions
va ser conjuntament
els partits
on vam anar
que eren tots els partits
que es van presentar
en aquestes eleccions
i que van sortir.
Escolta una cosa
es conspirava
en el bon sentit
de la paraula
és a dir
s'anava allò
de mira que han dit
que m'he assabentat
que no sé què
allò prèviament
hi havia un ambient
així com de conspiració
durant la campanya
vols dir
la campanya va ser
particularment dura
va ser particularment crítica
d'unes formacions
cap a les altres
va ser molt neta
jo diria que va ser
molt fair play
però clar les imatges
aquestes que ens queden
sobretot audiovisuals
doncs són aquells
mítins encesos
i aquells discursos
no sé com vosaltres
recordeu els mítins
de les municipals
de les generals
no parlem
jo parlo
per això dic
que les dels generals
eren així
tenien aquest to
les municipals no
jo crec que a Tarragona no
primera
tornem-hi
no hi havia cap precedent
i llavors
tothom anava una mica
per feina
en el sentit
de la paraula
i explicar
el programa
explicar propostes
alternatives
llavors
sí que podia haver
contra
rèpliques
i també
val a dir
una altra cosa
que tothom
estava
tenia
l'atenció
focalitzada
contra
UCD
que en aquells moments
estava governant
el govern central
per tant
era una mica
tots contra UCD
i fins i tot
el pacte
de govern
ja hem parlat
del pacte
de progrés
efectivament
el pacte de progrés
el govern
va respondre
en això
que després
més tard
es va incorporar
també a la UCD
perquè en el cas
d'aquí
estàvem per fer
ciutat
i era molt diferent
vull dir que
el tarannà
era una mica
l'esperit
de sumar
i afegir
tots podem cooperar
una ciutat millor
uns govern
els altres
des de l'oposició
però sense posar
massa pals
a les rodes
vull dir
era
com és i dir
els nostres convidats
s'han debatut moltíssim
si tenien
o no tenien
experiència política
si tenien o no
tenien tradició
alguns dels convidats
argumentaven
que
diguem-ne
per tradició familiar
per tarannà
tenien una experiència política
fins i tot
anterior
al franquisme
d'altres han dit
que no
tota aquesta
manera de fer política
aquesta inexperiència
es notava
en els plenaris
després
vosaltres
que després
vau cobrir
informació
quan ja hi havia
un cert rodatge
dels ajuntaments
democràtics
es notava
aquesta falta
d'experiència
quan intervenien
per presentar
unes mocions
per anar fent
la feina diària
dels regidors
jo diria
que el que es notava
eren
les ganes
de fer política
perquè esclar
si ho comparem
amb els darrers plenaris
dels antics ajuntaments
en què tot era
a veure
un ple podia durar
com els de la diputació
10 minuts
s'aprova
s'aprova
s'aprova
no hi havia debat
eren molts llargs
els plenaris
aleshores
sí
i és que ara
menys
a veure
per exemple
jo recordo
el que es va
debatre
i aprovar
la municipalització
del servei municipal
d'aigües
recordem que
la campanya
del 79
es va fer
fent una manifestació
pel tema
de l'aigua
aquí teníem
aigua salada
és un dels elements
que s'ha posat
amunt la taula
és aigua salada
el primer
butlletí
que es va fer
va ser un extra
que va sortir
el mes d'agost
sobre
l'estat de la qüestió
del tema
de l'aigua
i les finances
municipals
pel que dèiem
de durada
dels plenaris
aquell
a les 12
de la nit
s'estava
fent la votació
i
si passava
un sol minut
s'invalidava
la votació
i tocant
les campanes
va votar
Barrufet
d'Esquerra Republicana
que era l'últim
i que per cert
l'alcalde
dia
xec tu
com et dius
no?
i
en què tothom
es va posicionar
i és un ple
que va acabar
a les 12
de la nit
i en van haver
d'altres
que potser a les 12
no
però a les 11
per a la història
que tot just
en el moment
que toca
la campana
és una anècdota
per a la història
sens dubte
Enric
jo diria que els primers
plenaris
potser el primer any
o fins a final
d'aquell any 79
van ser plenaris
on hi va haver
molt
molt fair play
no hi va haver
atacs directes
del grup
que formava part
del pacte
de por orès
sí que n'hi havia
cap a UCD
perquè era la que manava
l'Estat
i jo crec que
eren polítics
que ho van donar tot
és a dir
polítics molt entregats
ara potser polítics
s'ha professionalitzat més
això també m'han comentat
ells mateixos
que ara els polítics
eren professionals
exactament
abans eren amateurs
però amateurs
que entrenaven
cada dia
això pots fer un simil
amb el futur
exactament
tu és coneixedor
de l'esport local
amateurs que entrenaven
cada dia
i que tenien un nivell
de professionals
i ho van fer bé
perquè la majoria
la gran majoria
l'equip de govern
molts venien
d'àrees de serveis
on ells sabien
el que portaven
hi havia gent tècnica
hi havia gent que portava
anys ja dins la política
d'una manera clandestina
i després hi va haver
gent jove
en el cas de
Joan Miquel Nadal
o de Josep Montenburg
que van ser dos
que es van inclinar
cap a la vida política
i que en dos partits
diferents
van fer la seva bona feina
vull dir que en aquest aspecte
tant uns com els altres
jo crec que van donar
una bona empenta
a el que és el tema
del primer ajuntament democràtic
a tots dos
els saludarem
d'aquí uns minuts
ara parlava de vosaltres
Enric
seguim un ordre
ara saludarem formalment
els següents convidats
parlàvem dels polítics
parlem dels periodistes
la gent venia als plenaris
la gent del carrer
que havia votat prèviament
s'interessava
per la política municipal
aleshores
o aquesta inexpertesa
també es traslladava
a tota la ciutadania
al principi sí
i clar
en raó dels temes
i a més recordem
que hi havia
dos representants
d'una candidatura
dels veïns
que portaven
claca
i els grups
portaven claca
i en funció dels temes
però tornant una mica
al que dèiem abans
per exemple
el senyor
el senyor
Ângel Ballver
era el portaveu
d'UCD
qui es podia
enfrontar
i discutir
amb el senyor
l'Angel Ballver
ens ho ha dit abans
diu clar
és que jo estava
una miqueta
d'aquella manera
és clar
era un cavaller
vull dir
llavors
podia fer
política
podia militar
a UCD
o al PSU
vull dir
com a persona
els primers
enfrontaments potser
van ser
del pacte
del pacte
de progrés
amb els veïns
és a dir
amb Xamar
i amb Ruiz
aquestes van ser
els primers enfrontaments
que hi va haver
aquell ajuntament
així fort
amb l'alcalde
Requesens
i amb el consistori
jo us demano
si no teniu pressa
que us quedeu
una estoneta més
amb nosaltres
perquè ara
d'aquí uns moments
presentarem
els següents convidats
els que porten
més anys
en aquest ajuntament
de forma interrompuda
des d'aquell all 79
fins ara
els saludarem
d'aquí un moment
però fem allò
que dèiem
de la capacitat
abocadora
de la música
ara que tant
es parla d'estopa
i aquestes coses
els autèntics precursors
d'això
que aleshores
el 79
es deia
Gypsy Rock
era
Los Amaya