Fer una tertúlia una mica ordenada, però ens han arribat els,
diguem-ne, representants més veterans de l'Ajuntament de Tarragona
de fa 25 anys i de manera ininterrompuda.
Han arribat aquí entre nosaltres, sobretot, m'han apuntat un d'ells,
serà discreta, que no parlem d'edat, sinó de recordar,
però sense esmentar la cronologia.
No sabem ben bé aquesta coqueteria, però, en fi,
nosaltres serem, en aquest sentit, delicats,
i no comentarem els temes d'edat.
Senyor Joan Miquel Nadal, molt bon dia, benvingut.
Bon dia, 53.
Molt bé, doncs, perfecte.
Senyor Josep Anton Burgessé, molt bon dia.
Cal dir els anys? Bon dia.
Ah, jo 51.
51. És més jove que el senyor Nadal, per tant, va entrar més jove aquí a l'Ajuntament.
Tots dos van entrar com a regidors.
Actualment, el senyor Nadal, com vostè sabeu, és l'alcalde de la ciutat.
El senyor Josep Anton Burgessé, encara és regidor de l'Ajuntament de Tarragona,
tot i que des de fa poques setmanes, podríem dir-ho així,
és el president de l'autoritat portuària de Tarragona.
I jo tinc entès, si no m'equivoco, i si no m'equivoco, vostè em rectifica i ja està,
que una mica la voluntat era complir aquests 25 anys, no?
Allò perquè és bonic, no? De dir, mira, el quart de segle.
Una voluntat personal...
Senyor Nadal, per favor, deixi'm moderar en condicions.
Senyor Nadal.
Era que no em quedés jo sol amb els 25 anys.
Una batalla que tenia personal era que...
La foto dels dos.
Que hi hagués només el Joan Miquel Nadal que fes 25 anys, doncs em molestava una mica.
Clar que sí, ja diria, o tots dos o...
Perquè per un mes o dos no podia permetre-ho, no?
I per tant, vaig demanar permís al meu grup perquè em deixés almenys ser tan antic en els 25 anys com ell, no?
I aleshores em va autoritzar i és veritat, o sigui, un cert pique amb els 25 anys sí que en tinc.
El que passa és que ell, si les coses de la salut i de la política, que espero que siguin bones,
doncs ell continuarà l'Ajuntament i jo no.
Segons ha dit, sempre una mica més només, no?
Per tant, em guanyarà.
O sigui, em guanyarà.
Com a mínim em guanyarà dos anys o tres.
Ell no em volia deixar complir sols els 25 anys.
És veritat.
Però, senyor Nadal, en el fons ja li agrada a vostè que el senyor Burgessi s'hagi quedat per aquest aniversari
perquè, vaja, entre vostès, malgrat les diferències polítiques, externament sempre hi ha hagut una bona relació, no?
No hem deixat mai d'estar barallats.
Per això li dic.
Això es tracta, això és una bona relació en política.
Hem tingut èpoques millors i pitjors, però jo crec que haver-hi 25 anys junts.
Escolti, com els matrimonis de tota la vida, eh?
Tampoc ens enredem.
Tampoc cal, però és veritat.
El Tomàs, mentre escoltàvem la música de l'Ossamaya, ha començat a explicar una anècdota.
T'he dit, escolta, explica-la quan estiguem en antena, de quan va veure Josep Anton Burgessi,
perdoni, amb 25 anys menys, com era la cosa, Tomàs?
Ara, mentre estava precisament mirant fotocòpies de paper tèrmic, recuperades en paper normal,
perquè si no estaria esborrat, vull dir que tenien aquell to...
Doncs jo recordo un matí que estàvem a porta a l'Ajuntament,
i jo estava al gabinet de premsa llavors, i entrava a les 10 o 14 al matí amb camisa blanca i texans.
I el guàrdia a la porta, diu, vostè d'on va?
Diu, és el concejal, diu, una mierda.
Així tal qual, no?
Clar, els regidors fins a les hores anaven...
És que no anàvem...
A veure, deixa'm que t'expliqui una cosa, ja que ha situat-se fa 25 anys i fa 28 anys,
però no fa molt de temps, fa uns 10 o 12 anys, vaig anar a Camp Clar, un dissabte a la tarda.
I aleshores no anava en camisa blanca i texans, però sí que recordo que anava en texans
i no sé si portava un jersei o una cosa d'aquestes.
I entro allà i una senyora que estava amb el centre cívic, la part de baix,
diu, oiga, vostè és l'alcalde?
Digo, sí senyora, sí, soy el alcalde.
Dice, pues usted no va vestido de alcalde.
I des de llavors mai he deixat de portar, sempre que ha convingut, la camisa i la corbata.
Per això li va passar amb això, si s'hagués trobat la senyora...
Senyor Burgassé avui porta corbata i vostè no, curiosament.
Perquè jo vinc de fora avui i ell està a casa.
Home, també és casa seva, eh?
Senyor Burgassé, també és casa seva.
Ah, també és veritat.
Jo és que m'he tingut que aixecar aviat avui.
Les perdenyes i el batllino.
A veure, el que és veritat, l'anècdota, jo no la recordava, que deia el Tomàs,
que és veritat que els temps, com deia el Miquel, són diferents.
Però a mi no va tardar massa temps en què algú, no recordo qui, em va dir
tu no pots anar amb texans a l'Ajuntament.
Algú t'ho havia dit.
Algú m'ho va dir, no ho recordo aquí, però algú m'ho va dir imperativament.
Em va dir, escolta, amb els texans som per portar un dia de cada dia,
però no per anar sempre.
A més, perquè jo vaig entendre al cap dels anys el que diu l'alcalde.
El ciutadà vol que les seves autoritats,
i l'autoritat, els seus representants polítics,
també els representin amb dignitat.
I la dignitat és anar vestit com els cànons habituals, no?
Diuen, escolta, és un tema de respecte cap a la institució, probablement.
És això del murat.
Per tant, l'alcalde pot anar i els regidors poden anar sense corbata,
que naturalment que poden anar.
Però si vas a anar acte oficial, els cànons,
diuen que has d'anar el representant públic dels ciutadans,
s'han d'anar ben vestit.
Clar, però no ens enganyem, fa 25 anys era un signe, també.
És a dir, no era una qüestió de comoditat personal,
sinó que també volia ser un signe,
i estava carregat de simbolisme aquesta imatge,
anar amb uns texans i una camisa blanca,
que era aquest simbolisme de progressisme,
de l'època, de trencar una mica amb els mollos.
En el seu cas, potser no.
Era una manera de viure.
Però no em negaran que també formava part d'això, fa 25 anys.
Sí, però tampoc tant, com diu el Josep, tampoc tant.
Mira, jo he anat tota la vida a treballar d'abducat,
i aleshores he hagut d'anar tota la vida amb camisa blanca i corbata negra,
perquè abans els judicis eren camisa blanca i corbata negra.
I aleshores, a la que t'atreies l'uniforme de treball,
pensaves anar més còmode, com es anava en aquella època.
Però vam tardar poc temps en donar-se en compte del que ha dit ell,
que també era el nostre treball aquest,
i que necessitàvem representar la institució,
i que aleshores aquella manera de vestir donava la sensació que no...
La gent, quan va al Ciutadano Malé Corrent,
quan va a un acte especial, una boda, un banquet,
no es muda, doncs vol que els seus representants vagin mudats.
Hi ha un altre, l'alcalde Requesens...
Deixarem el tema faixori tendències i entrarem en altres temes.
L'alcalde Requesens, per exemple, quan va veure una fotografia seva
inaugurant una plaça a un barri, no sé, a la granja,
que hi havia un cònsul de Guatemala,
o de, no sé, un país centroamericà, que anava amb tratge,
i ell amb el mambo que portava sempre,
clar, va dir, hòstia, m'he de fotre corbata.
El Tomàs se'n recorda més el, dèiem, que fer cronista d'aquella època...
No, no, i sap les anècdotes, fins i tot amb les mateixes paraules
que s'expressava, qui s'havia d'expressar.
Hi ha, que me les guardo.
Una de les coses més típiques d'aquella època
era la fotografia on sortia aquell antic periodista
que sortia a totes les fotos.
És a dir, va canviar el règim...
Senyor Roca García.
És a dir, va canviar el règim,
perquè, en el fons, nosaltres el que vam viure
és un canvi de règim total i absolut.
Cada un el va viure amb uns nivells
i aquí es va viure un canvi de règim.
Però el que es conservava,
vosaltres se'n recordeu, era la foto
de la presència del senyor Roca García
ubicat en el lloc ideal.
És a dir, no hi ha cap fotografia
dels anys 80 cap enrere
que no sorti un senyor que es deia
el senyor Roca García, que era del Diari de Tarragona
i sempre treia...
Diari espanyol.
No, tampoc.
A La Vanguardia i a no sé on més,
mai viest el Diari de Tarragona?
Ah, no? Curiosament, mai?
Bueno, és que sortia a les fotos del Diari de Tarragona.
El que recordo ja, no sé si d'aquí moment
o posteriorment, era el de la Fuente de Tarragona.
Sí, exacte.
La fotografia d'ells...
Potser la veiem al Diari de Tarragona.
A Ràdio de Tarragona feia unes notes.
Un icono d'aquella època
des del punt de vista periodístic
era el senyor Roca, amb les seves característiques físiques
molt determinades.
Era com buscar Wall-hi.
En el banc de premsa de la sala de premsa
tenia el seu lloc.
Correcte.
Això també va canviar, el nivell de premsa.
Va canviar, va fer un canvi radical, evidentment.
Tot havia de canviar.
Tot havia de canviar.
És generacional, també, és evident.
Però fa 25 anys era tot molt més...
Prou complicat va ser en aquella època.
És que potser ara es veu en frivolitat,
però va ser uns moments complicadíssims
en tots els sentits.
que no va ser tan fàcil.
Ara s'escriu...
Claríssim, a llarg del matí que va tenir moltes dificultats aquest canvi.
A dos anys del Tejerazo.
No, no, aviam, va ser un període...
Escolta, abans deia el Tomàs el tema dels guàrdies.
Vam tenir una manifestació de vaga,
una manifestació per part de la Guàrdia Urbana,
que determinats elements de la Guàrdia Urbana
estàvem molt llegats a l'extrema dreta en aquest moment, no?
I jo vaig anar corrent un altre regidor, jo,
l'Enric Coliver, curiosament, i jo vam anar corrent
davant de la Guàrdia Urbana,
que ens perseguia seguint regidors per donar-nos petades.
i en un dia de les forces armades,
doncs, al quartel vam anar...
Jo diria que va ser el primer dia de les forces armades
del 79, del 80.
I vam anar allí,
es van anar a corralar sectors de l'estrima dreta local.
Era perillós, aleshores,
dedicar-se a la política municipal.
Sí, que els veiem pel carrer,
ens van anar corralant la cafeteria
i ens van insultar,
sobretot perquè ens deien que què feia allà nosaltres.
Jo vaig anar una vegada la Guàrdia Civil,
devia ser a la mateixa època,
i el primer que va dir,
dice, la independència no la tendréis nunca.
Jo en aquell moment me vaig quedar una mica així,
com que soc bastant sec,
me'l vaig quedar mirant,
i a més tinc un pèl de mala llet,
diu, usted lo que hace es saludarme militarmente.
I es va esgarrifar,
aquell tio em va saludar,
i jo estava més esgarrifat.
Ho deia per això que deia,
un aspecte als temps difícils,
són els anys que vam viure tots els...
Sí, però abans parlant amb els caps de llista,
persones ja d'una certa edat,
d'una certa experiència,
que evidentment no estan en la política activa,
eren temps difícils socialment.
A mi el que m'agradaria centrar una mica també el tema,
en la feina que vostès feien a l'Ajuntament,
la inexpertesa,
la qual ha sortit moltes vegades al llarg d'aquesta taula rodona,
no hi ha escoles per fer regidors.
Nosaltres vam fer un curset abans.
Per això, un curset a distància.
Nosaltres, abans de ser regidors,
vam un funcionari, un alt funcionari de l'administració,
ens va reunir dos caps de setmana
i ens va fer tot un curset d'un llibre
que era la pràctica de la política municipal.
Això ha sortit.
Abans l'han anomenat com el manual del regidor,
del concejal.
El manual del concejal.
El magnífic era que després de les dues setmanes de classe
el manual véns aquí,
agafes el manual sota el braç
i res s'assembla al que t'havien explicat.
Però digui-me una cosa,
les eleccions van ser el 3 d'abril.
Les eleccions van ser el 3 d'abril
i l'Ajuntament es va constituir el 19.
Aquest curset el van fer en aquest període?
Ells sí, jo no.
Vostè no va fer curset.
Nosaltres vam fer un curset de manual.
Recorda alguna de les coses que deia aquell manual?
Del que deia la Geis,
del que era el Pla General d'Urbanisme, etcètera.
Perquè a més hi havia gent en els grups municipals
que tenia més o menys experiència
en la lluita o en el treball polític anterior.
Però els que eren nous,
que venien de...
Doncs aquests li feien un curset,
i va ser molt divertit.
De fet, a veure,
hi havia persones que havien tingut alguna relació
amb el món jurídic
i aleshores alguna idea teníem
de lo que era una estructura municipal.
Però el manual del regidor
es va completar
quan el dia que vam arribar aquí,
el dia 19,
el Souto,
que és mort,
que va ser secretari d'aquesta corporació,
el senyor Souto,
ens va donar un paper
amb el que deia tot el que teníem que fer.
És a dir,
s'adractava de que
se levantarà del sitio
i s'anirà a jurar.
I quan jure,
després volverà al sitio.
i posava tot el que tenies que fer
amb el dia de la votació.
Jo recordo que el Joan Maria Recassens
diu de vegades
que el primer dia que vam entrar aquí
ens vam reunir
i ell va dir
i ara què fem?
O sigui,
jo no ho recordo,
i ara què fem?
I ara què fem?
Doncs que vingui el secretari.
Salutar la gent.
Quines responsabilitats tenien vostès?
Recordem els oients més joves?
Jo com era més jove que el Joan Miquel
me van donar joventut i esport.
Senyor Nadal,
serveis públics era?
Jo tenia la brigada municipal
i serveis públics.
I t'explico una cosa divertida.
Ara què fem?
Que diu el Josep.
Me'n vaig anar a l'empresa municipal
del servei municipal de Pompes Fonebres.
Que estava allà,
aquell carrer Estret,
que ara no me'n recordo.
Passatge Cobos.
I vam entrar uns quants allà
i jo era el president de l'empresa
en aquell moment
i el gerent me va voler...
A més es deia Pompes Fonebres.
No me'n recordo ara.
Seguint la terminologia de l'època.
Ser fó més ara.
També es deia així.
No, no crec que es diguis així.
En fi, no té més importància.
I entro allà i diu,
escolti'm una cosa,
diu vostès no sé què,
tal, bueno,
total que el senyor que estava allà,
molt amable,
molt simpàtic i molt divertit,
diu, tal,
vostès no saben res,
vostès no saben el que és això,
vostès no saben el que és això,
i llavors per impressionar
i donar-te por,
perquè moltes vegades jugava
en aquesta carta
que era una carta molt infantil
en determinats moments,
diu, i ara li ensenyaré
tots els taûts que tenim aquí.
Dic, ah, molt bé,
doncs ensenya'm els taûts.
La veritat és que
a la mort i a aquestes coses
no m'afan relativament...
I m'aporta un taût,
un taût, un taût
i m'ensenya tots els taûts.
Diu, i aquest és el taût Carrero Blanco.
Era el model Carrero Blanco.
No, model Carrero Blanco.
El model Carrero Blanco
era una mica més ampla que els altres
i a més tenia coixí.
Coixí de la part darrere.
Diu, i vostè que és tan valent,
diu, ah, que no s'hi posa dintre.
Dic, home,
l'ho fotut serà
quan me posin dintre mort.
Doncs me'l vaig posar
dintre del Carrero Blanco
per demostrar que...
Per demostrar que no tenia por.
La sensació que es té
quan te tanquen la caixa...
Ah, que el van tancar la...
Sí, la sensació que es té
no la desitjo amb ningú.
Per què vaig pensar?
Si aquells tiosos ara no obren la caixa...
Home, a la línia de la responsabilitat de govern
la seva seva fora més agradable
perquè el màxim que arribaria
en aquest sentit
fora ballant alguna rebella
o participant en alguna de les activitats.
per participar, sí.
Però nosaltres vam enfrascar
en aquell moment
en una cosa que era
el Consell Municipal de la Joventut.
De la Joventut,
amb una representació amplíssima
de tota la societat.
Amplíssima, allò era una assemblea
en què hi havia gent des de l'OGE,
l'obligació juvenil espanyola,
que encara que hi ha
algun representant
per la ciutat de Tavaona...
Fins a algun d'aquests partits d'esquerres...
No, i va ser graciós
perquè recordo una anècdota
que de regidor també va entrar
el Pepe Estrada,
el que era líder de comissions
i ara és de la CGT, no?
Crec que és de la CGT encara,
línia de la CGT, no?
I aquell un dia
en una assemblea
va començar a parlar
que la democràcia,
la democràcia,
i a l'antic règim
es va començar carregada
del baix a l'antic règim,
al franquisme,
a no sé què dos quantos,
i el representant de l'OGE,
que no diré qui és ara
perquè no cal dir-ho,
o sigui, no cal dir-ho,
es va aixecar
i ens va armar un lío
dient que què ens havíem cregut
nosaltres aquí
despoticant del règim anterior.
O sigui, en una assemblea
de gent jove,
aquest personatge
no és un, precisament,
és una persona que ara té,
doncs deu tenir 60 i escaig d'anys,
ja no era jove,
encara que representava l'OGE
ja no era jove, no?
I ens va fotre un lío,
o sigui, una bronca,
que en un primer moment
em quedaven tots impressionats,
van dir,
perdoni, quasi, no?
Però no, no,
va rebre també el seu correctiu, no?
Però donar-se a compte
a un Consell Municipal de la Joventut
en què hi havia entitats,
que hi havia gent
que potser en aquell moment
tenia ja, doncs, 40 anys.
I a més era molt,
hi havia moltíssims integrants
en aquest Consell,
hi havia moltes persones, eh?
Un d'ells crec que, a més,
vaig començar a conèixer en aquell Consell
el Javier Almagro,
que era molt jovenet, també.
Sí, sí,
i va ser un dels impulsors, també,
d'aquest Consell.
No recordo massa gent més,
la gent de la Creu Roja,
també recordo.
Parlem de joventut
i parlem d'anys,
i avui en dia,
això es diu molt sociològicament,
que la joventut és un valor en alça,
que s'assoga valor a la joventut.
En aquella època
era tot el contrari.
Una persona jove,
segons on arribava
i de quina manera,
vull dir,
no es podia admetre
que tingués una responsabilitat política,
en aquest cas.
La joventut, diguem-ne,
dificultava molt la tasca de vostès.
Hi havia un tema que,
és a dir,
en aquell moment,
inclús el propi règim,
va intentar una operació
de maquillatge
els últims quatre anys.
El Ricardo Vilar
va ser l'alcalde,
després va vindre l'Esteven Menús.
Va haver una operació intermitja
que intentaven fer
com una pseudo-democratització
amb unes eleccions per terços,
una cosa raríssima.
Abans han parlat
de reunions secretes
d'aquesta taula.
Sí, no,
van intentar,
però, bueno,
era una cosa d'aquelles
de criatures,
de criatures
que no sabien
el que se'ls venia damunt.
Però el Ricardo Vilar,
és a dir,
des de la mort de Franco
fins a les eleccions democràtiques
van passar quatre anys
a les municipals.
I en aquest període,
l'Ajuntament de Tarragona
va canviar
del Ricardo Vilar
a l'Esteve Menús.
Aleshores,
el que és evident
és que aquestes persones,
sobretot el Ricardo,
el Ricardo Menús,
però l'Esteve Menús,
el Pallarès,
el Fabregat,
tots aquells consellers
que estaven per aquí a la casa,
el Badia, etcètera,
eren gent
que probablement
tindrien l'edat
que tenim nosaltres ara,
més o menys.
I nosaltres
vam constituir
una mena de coordinadora
en aquell moment
qui formava part
en Baixera,
si no recordo malament,
qui formava part
en l'Enric Uliver,
si no recordo mal,
el Víctor Ferrer,
jo mateix,
socialistes
era l'Enric Uliver,
m'ha semblat que...
O el Sergi Trinac.
O el Sergi Trinac.
Potser els dos alhora.
Aquí va haver una mena
de,
diguéssim,
de seminegociació
perquè no es fes cas disbarat
o que no es fes,
o que no es prengués
cap actitud
que pogués ser vinculant,
perquè enteníem
que hi havia
un procés de transició,
no?
El que passa
és que els processos
de transició
ara duran dos mesos
i aquell va durar quatre anys.
Va haver tot aquell procés
de privatització de l'aigua.
Intent.
dels pous...
Bueno, sí,
però tot aquell intent
de privatització...
Però, ¿sabes,
quan t'entrevistaves
amb aquella gent
te miraven
des de la perspectiva
que vostès són molt joves
i no saben de què va?
I suposo que devien pensar
i a lo millor per ells
era veritat.
El que passa
que era curiós
perquè en els primers ajuntaments
hi havia gent jove
amb més experiència política
que en altres
que eren més grans.
Venien d'una militància
a la clandestinitat
en molts casos, no?
Per això hi havia gent
que tenia poca experiència
en la política, no?
I, per tant,
la joventut no era
a veure,
en aquest moment
la joventut en la política
li costa entrar
perquè, a més,
no sé si els grans
som el tap, no?
Per entendre's,
però en aquell moment
la gent jove
tenia bastanta experiència
política,
bastanta experiència política
en el camp de la clandestinitat,
en l'interregno...
La gent d'aquella època
que tenia 30 anys,
per exemple,
com jo tenia 28 o 29,
la gent que tenia 30 anys
en aquell moment
ara en té 55
o 53 o 54,
clar,
és del tot lògic
que diguem,
escoltim,
és que jo encara
em considero
una persona
que puc donar
molt de sí
i això és evident
que és un tap
perquè entri
gent més jove,
però escolteu-me...
És el problema
de la generació política,
de la nostra generació política,
no?
Justament.
hi ha grans polítics que tenen 50 anys,
a França un polític amb 50 anys
és un polític jove
i aquí,
per el temps que va passar
des de la dictadura fins avui,
doncs un polític amb 50 anys
sempre que sigui gran,
no?
I té que retirar-se.
Això és un...
haurem d'esperar
que ens jubilem
nosaltres o no moltíssim?
No hi ha dubte
que la memòria
moltes vegades
fa el paper aquest
de gran angular
i aquelles experiències
que abans també
tenint tendència
a fer-les encara més
i de sublimar
determinats moments.
A l'hora anterior,
jo insisteixo molt
perquè hi ha una diferència
generacional
de persones
que van formar part
del mateix moment
i trobo que és interessant
que ni que sigui breument
parlem d'això.
Tots ells han coincidit
que avui dia
la política és diferent,
ells no estan
en la política activa,
per tant la seva perspectiva
també és distinta,
de que era diferent,
de que avui dia
els polítics
són com a professionals.
Vostès estaven
en la política ara,
abans,
i són a la política ara.
Ens cal mirar enrere
amb nostàlgia
o ja està bé com estem?
No ho sé.
Respecte a la valoració
de la política.
De com es vivia,
com era la política
i com es viu
i és ara,
clar,
i que és diferent.
Jo crec que la política
ni era tan bona abans
ni és tan dolenta ara.
Jo crec que els temps
han anat a detall.
A veure,
la política avui
és més professional.
Bueno,
és que...
És que utilitzaven
aquesta paraula,
professional.
Però això,
a veure,
els alcaldes,
els primers alcaldes
dels ajuntaments democràtics,
quasi tots,
es van convertir
en una espècie de professionals.
Què vol dir professionals?
Doncs dedicar
totes les hores
del seu dia
a l'Ajuntament.
I què vol dir això?
Doncs tenir un salari,
d'alguna cosa han de viure,
dedicar-se professionalment.
Si són a pejoratiu,
doncs no estic d'acord.
O sigui,
dedicar-se plenament,
posem,
dedicar-se plenament
a l'activitat
de la teva ciutat.
En una ciutat,
com una ciutat gran,
requereix que l'alcalde
estigui tot el dia
al davant de l'Ajuntament.
Sí, sí,
si el que han dit
és professionalització,
d'acord.
No crec que ho digués
en un sentit pejoratiu
en quant a que fos
la seva forma
de guanyar-se la vida,
per dir-ho plenament.
només havia de dient
que s'havia perdut
aquell esperit,
aquella il·lusió,
aquella cosa,
això també formava part
d'aquells temps.
Coneixent els personatges
que suposo que ho han dit,
els caps de llista
de tots els partits,
per la seva edat
i coneixent-los,
jo crec que ells estan dient
que la política abans,
segons ells,
era molt més idealista
i en aquell moment
és molt més pràctica.
Al moment també
era més idealista que ara,
no?
Sí, home,
és que...
Però això és normal,
no?
És que és un canvi de règim
i això no es vol...
Té més valor
aquesta paraula
del que sembla,
és un canvi de règim.
Els països
on no hi ha hagut
un canvi de règim
i durant 100 o 150 anys
hi han hagut
ajuntaments democràtics,
tots els alcaldes
i tots els regidors
que tenen unes certes
estan professionalitzats.
Aleshores,
què ha succeït aquí?
Doncs que aquí va haver
un canvi de règim
i aleshores
sorgeix una classe política nova,
fruit del nou règim
i que se situa
en el mateix nivell
que les altres classes polítiques.
Perquè el que no era normal,
el que no era normal
era la situació
dels alcaldes
Benús,
Vilar,
Oliver,
etcètera,
que estaven nomenats a dit
i que a més
el governador civil
els trucava
i els deia
que tenien que fer,
formar part de...
Per tant,
hi ha un canvi
i clar,
aquell canvi
es viu amb molta il·lusió,
però que aquella era
una il·lusió
i avui
en podem tindre una altra.
Jo crec que aquests
que fan aquesta manifestació,
aquests companys
de Consistori,
el que estan dient és...
El que han viscut ells
és el procés de consolidació
de la democràcia.
Nosaltres hem viscut
la consolidació
i la democràcia plena,
per entendre,
i ells van viure
més aviat
la consolidació,
en la que hi havia...
L'ideal
era la força més gran,
l'ideal de consolidar
un règim,
un règim democràtic.
Quan has viscut
les dues coses,
dius
la consolidació
que un alcalde
es dediqui plenament
a la seva ciutat
i tal,
és el normal,
al revés.
seria al revés
de dir,
escolti,
però vostè,
si no vol dedicar-se
la seva vida
a lo públic,
deixo córrer,
doncs,
deixo córrer,
deixi passar un altre.
Però jo crec que és això,
ells van viure,
sobretot,
tots van viure
el procés de canvi,
la consolidació
de la democràcia,
que no va ser en un dia,
com deia el Joan Miquel abans,
no va ser en un dia
ni va ser fàcil.
I a més va tenir,
no cal que us ho digui,
intents de com s'ha estat,
com s'ha estat.
Tot això acaba,
es consolida la democràcia,
i jo crec que ningú dubta
que en aquest moment
tinguem una democràcia consolidada
i això,
els valors,
els s'ha transformat,
no?
A veure,
no han desaparegut els valors,
però els s'ha transformat.
És pràcticament la una,
hem de posar el punt i final
quan es mira enrere,
recollir 25 anys
d'experiència municipalista,
recollir 25 anys
d'experiència i d'història
d'una ciutat,
en definitiva,
no es pot fer en poc temps,
però en fi,
com a mínim,
volíem tenir un gest dilluns,
vostès ho faran
de forma institucional.
Jo m'imagino
que serà un moment important,
no?,
per a tots vostès.
Alguna,
Josep i jo farem
alguna llàgrima.
Home,
i una fotografia,
tot i que es facin una de grup,
però una fotografia
a banda també es faran,
no?
Sí,
hem estat a Miami
els dos junts
i no hem anat
a viatge de novis.
Abans anava a Mallor
que fa 25 anys.
Hem anat una mica més junts
per celebrar-lo.
Què dius, Tomàs?
I a més,
quan passin 25 anys més,
quan passin 25 anys més,
explicaré una anècdota
del Josep.
Estarem aquí tots.
Ell estarà de president
de l'autoritat portugana
i l'alcalde.
Escolta,
explicaré...
Jo espero estar jubilada a Miami
o en algun moment d'aquests.
No,
vam llogar un cotxe els dos
i se'n vam anar
a Callo Largo,
a Callo Key,
a baix de tot.
I això m'ho diu
quan falta un minut
per la una?
Fàcilia,
expliqui l'anècdota,
no ens quedarà amb les ganes.
No,
l'anècdota no l'explicaré,
però és una anècdota molt dura
d'aquelles gemis totals.
No sé si podem explicar-la
per la nostra vergonya.
Jo crec que vostès
han d'escriure
una mena de memòries conjuntes.
Jo des d'aquí els convido
a que facin un gest,
més enllà del gest institucional
de dilluns,
a fer una mena de memòries conjuntes.
Nosaltres vam coincidir
amb el que vam veure
però ens vam jurar
que no ho diríem
fins que no passéssim els anys.
És veritat que per no passar vergonya
ha de passar temps.
Pensin que les paraules
no se les emporta el vent
i això queda enregistrat,
eh?
Imaginem amb compte.
Senyor Nadal,
senyor Burgessé,
gràcies per venir a compartir
aquesta estona amb nosaltres.
Tomàs Carota,
Enric Pujol,
moltíssimes gràcies,
com sempre,
també per venir
al matí de Tarragona Ràdio.
Molt bon dia,
és pràcticament la una.
Tanquem amb una mica
de música d'aquella
també del 79.
A aquesta hora,
ara toca Miguel Ríos.
Els viejos rockeros
nunca mueren.