i que nosaltres, a la nostra manera, volem commemorar.
No tant des de l'anàlisi polític, que segurament hi ha altres moments,
hi ha altres escenaris, sinó més aviat des de la memòria històrica
que ens poden aportar els mateixos testimonis d'aquella època.
Tenim la sort i la fortuna de comptar amb aquelles persones
que van encetar aquesta etapa importantíssima.
Els ajuntaments endemocràtics, el que s'ha dit sempre,
i de fet ho és l'administració més propera al ciutadà.
Jo d'aquí uns moments els presentaré els convidats que ens acompanyaran avui,
per cert, que som en directe des del pati del rei Jaume I de l'Ajuntament de Tarragona,
un espai esplèndid.
Endavant, a banda del monument, tenim la mà dreta a la Lliga de Tarragona,
que també ens acompanya en aquest programa especial,
en el qual, la veritat, i ni que ens estigui malament dir-ho,
hem posat molta il·lusió la gent del matí de Tarragona Ràdio.
Per aquests micròfons passaran polítics, fonamentalment,
que van ser testimonis d'aquella època,
que van ser els protagonistes.
Els testimonis també hi seran a través de la veu de dos periodistes,
Tomàs Carot, Enric Pujol,
i també ens acompanya en aquest temps d'una manera,
com sempre, absolutament desinteressada,
el Jordi Piqué, que és historiador.
Jordi, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvingut.
Ara anava a ser indiscreta i a preguntar-te què feies el 79,
però imagino que el que feies tu el 79,
el que feia jo, no té excessiu interès,
però sí que pot donar testimoni d'una època.
Ho comentàvem aquest matí,
fent una mica de cronologia a la ràdio,
i dient, tu recordes quan vas votar les eleccions municipals?
I jo deia, és que jo no vaig votar,
i és que en aquella època es votava als 21 anys,
no es votava als 18, com ara.
I això moltes vegades també obliden,
que han canviat moltíssim les coses, afortunadament.
Certament, en absolut és interessant el que feia l'any 79,
però sí que el que jo feia era representatiu
del que feien molts joves en aquella època,
que era que ens guanyàvem uns diners enganxant cartells.
Veus?
I d'això dels cartells també tenim aquí una bona mostra.
Com que va ser un any de diferents convocatòries electorals,
unes generals, després les municipals,
doncs aleshores hi havia feina en aquest àmbit.
Ara que parles d'enganxar cartells,
segur que sortirà al llarg de la conversa,
també com ha canviat, com la societat en general,
els eslògans publicitaris.
Evidentment.
La manera de publicitar les diferents formacions polítiques,
la terminologia, el llenguatge,
quin canvi en el llenguatge,
ara probablement més formal,
més treballat des del punt de vista publicitari,
probablement aquells missatges eren més espontanis
i també més sincers, per què no dir-ho, no?
De fet és que no hi havia experiència en campanyes electorals
i per tant tampoc hi havia agències publicitàries
ni els propis partits polítics estaven preparats
per després ja el que ha sigut el decurs normal de la democràcia.
L'any 79 passaven coses realment destacables,
algunes d'elles, com passa amb la història,
tenen conseqüències avui en dia.
Parlem a nivell general.
Per exemple, era l'any que el Shadiran era obligat a exiliar-se.
Un accident nuclear als Estats Units
em va provocar la primera fuita històrica del segle XX,
podríem dir, de radioactivitat,
va ser a la central nuclear de Harrisburg concretament.
Els sandinistes organitzaven un govern provisional a Nicaragua.
Moria el poeta Blas de Otero
i també moria Marquius,
un dels pares de la filosofia del segle XX,
del segle que hem deixat enrere.
Mostres com aquestes,
de tot el que passava ara fa 25 anys,
anirem comentant al llarg del programa
que també s'anirà nodrint en músiques com aquesta.
Penso que haurem de cantar tu i jo, eh, Jordi?
Perquè no estava en el cas i no m'ha sortit
aquesta cançó que esperàvem,
que ens havia d'il·lustrar tot això que estàvem explicant.
De qualsevol manera,
sense banda sonora,
també podem continuar endavant
i explicar algunes de les coses
que passaven ara fa 25 anys.
Et sembla?
Bé, aleshores, l'any 1979,
el que podríem centrar-nos
era en veure com era una mica Tarragona,
com era Tarragona fa 25 anys.
Era una ciutat que ja comptava
amb 110.000 habitants,
no era gaire més petita
en quant a població a la ciutat actual
i el creixement demogràfic important i meteòric
bàsicament s'havia registrat uns anys abans,
quan de l'any 1960
es passarà dels 43.519 habitants
a 101.000 habitants,
101.619 habitants l'any 1975.
És a dir, que en 15 anys
gairebé la població es doblarà.
Per què?
Doncs perquè hi havia un creixement econòmic
bàsicament articulat
al voltant de la indústria petrolioquímica,
també el sector turístic i la construcció,
i aquest creixement econòmic
farà l'efecte d'un imant
i atraurà tot un allau d'immigrants,
principalment d'Andalusia.
Les conseqüències d'aquest fet,
que en 15 anys la població gairebé es dobli,
o una mica més del doble,
seran definitiva, penso,
un dels principals problemes
que tindrà el nou Ajuntament Democràtic.
Tota aquesta població immigrada,
prop de 62.000 persones
vingudes durant els anys 60-70,
s'hauran d'instal·lar forçosament
en barris perifèrics,
construïts sense gairebé
cap tipus de planificació,
pocs mitjans de transport
per accedir al nucli urbà
i amb una manca de serveis
gairebé absoluta.
Uns barris en els quals vivien
prop de 50.000 persones.
De fet, podríem parlar
que eren com dues tarragones,
la del nucli, la de la ciutat,
i una altra de disseminada
en nuclis perifèrics,
amb moltes dificultats
per connectar-se
amb el nucli urbà.
Cal pensar que en aquelles èpoques
em sembla que només hi havia
entre 12 i 14 autobusos
i 26.000 cotxes particulars.
Avui en dia em sembla
que la mitjana dels cotxes
és un cotxe per cada 1,5 persones,
aleshores gairebé era un cotxe
per cada 4 o 5 persones.
Quina diferència.
Després, la població activa
que tenia la ciutat,
és a dir, la gent que treballava,
perquè eren prop d'uns 35.000,
es repartia bàsicament
en la indústria,
un 29%,
un 13% a la construcció,
un 51% en els serveis,
i un 4,5%,
és a dir, molt poc important ja,
en l'agricultura i la pesca.
Però l'any 1979,
també és un any,
per tota la importància política
que es representa,
és un any en què,
en l'àmbit econòmic,
també, lògicament,
a Tarragona es patirà
la greu crisi econòmica
que es començava a abatre,
una crisi econòmica internacional
que lògicament tenia els seus efectes
a l'estat espanyol,
a Catalunya i també a Tarragona.
Tot i que el sector químic
ja estava plenament instal·lat,
arrelat i desenvolupat,
la resta dels subsectors industrials,
com la industrial alimentària
o els que depenien fins i tot
del sector metal·lúrgic,
la construcció,
els serveis, etcètera,
registraran un cert retrocés.
Això comportarà
que una de les principals preocupacions
que començaran a haver
en aquells moments,
paral·lelament a tot el que era
l'efervescència política
que s'estava registrant,
serà el problema de l'atur.
Recordem que l'any 1982,
és a dir, 3 anys després,
la campanya del PSOE,
en Felipe González,
quan guanyarà,
serà la dels 800.000 llocs de treball.
Perquè l'atur en aquell moment
s'havia convertit
en un problema molt seriós.
Hi havia milers d'aturats a Tarragona
i en aquells moments
també hi havia expedients de crisi
en empreses que fins aleshores
havien funcionat força bé,
com a Servi, Elena o Loste,
que avui en dia encara
d'algunes d'elles
es continua conservant
la carcassa
del que era l'edifici industrial.
Déu-n'hi-do,
quina fotografia.
Totes aquestes imatges històriques,
però molt recents,
les comentarem
com aquella experiència
que es va viure l'any 79,
quan es va fer el primer plenari,
quan es va constituir damunt la taula,
tenim les actes,
però sortosament,
entre nosaltres,
tenim els protagonistes.
Fem una petita,
molt petita pausa
per la publicitat
i els presentem
i els saludem tot seguit.