Estem contents perquè l'exposició va quedar molt bé
i la gent l'ha valorat, diguem-ne, molt bé
i, diguem-ne, n'estem molt contents del producte
tant pel contingut com també per la part estètica,
el muntatge tal com va quedar.
Jo imagino que quan es planteja fer una exposició
que reuneixi aquestes dues figures,
el primer que ve al cap és dir
bé, ho hem de fer de manera que un no es tapi l'altre,
vull dir que quedi de rellevància la genialitat
de tots dos artistes d'una forma, diguem-ne, equilibrada.
Sí, i és que, a més a més, o diria que, diria més,
vam tindre la sort que entre ells dos
hi va haver molt bon feeling
i de tal manera que es van respectar l'un a l'altre
i quan veiem les fotografies del català sobre el Dalí
es posa en evidència la sabidoria
de cada un dels mestres,
però a banda del Dalí en el moment en què està posant davant de la càmera
en la manera que, amb les fotografies que sorgeixen,
les idees que ells parlen ells dos fins que troben les idees que volen,
i el Francesc Català que sap treure el màxim rendiment
d'aquest gran personatge va ser Salvador Dalí.
Per tant, ells dos ja es van respectar molt
i per tant ens ha estat molt fàcil
que mostrant-ho molt netament,
sense afegir-hi gaire cosa,
ja es posa de rellevància tant un com l'altre.
Sabem si aquesta relació entre Francesc Català-La Roca i Salvador Dalí
es va iniciar partint d'una relació professional?
Sí, de fet es van conèixer arrel de la publicació d'un setmanari a Barcelona
que es deia Revista.
Va sortir l'any 1952
i el Francesc Català li van encomanar de ser el fotògraf de la publicació
i el Salvador Dalí li van encomanar la capçalera de la publicació.
I arrel de les trobades per tirar endavant el projecte
doncs es van conèixer i van congeniar de pressa i es van fer amics.
I a partir d'aquí doncs ja aquesta relació va traspassar també una miqueta
el que era la relació estrictament professional.
De Francesc Català-La Roca,
afortunadament tots coneixem i molt la seva obra.
Jo imagino que fotografia Dalí no devia ser senzilla,
sobretot perquè a banda de la seva vessant artística,
doncs el Dalí era una estrella, el que ara diem mediàtica,
i estava molt acostumat a posar-se davant d'una càmera.
És que clar, curiosament aquest és un fet que a mi em sembla
que s'ha de posar de rellevància,
i és que el Dalí va ser el primer que va intuir
l'importància d'això que dèiem, de ser una estrella mediàtica.
I en aquest cas ell va saber que havia d'utilitzar tots els recursos,
i entre aquests la fotografia,
i per això el Dalí sabrà posar-se davant de la càmera,
sabrà treure el màxim de partit,
sabrà jugar moltíssim amb tots els mas mèdia,
i a més a més, si ho comparem, per exemple,
el Salvador Dalí amb el Joan Miró,
nosaltres quan pensem en el Dalí,
pensem tant en la seva obra com en ell,
la figura humana d'ell, els seus bigotis, les seves excentricitats.
En canvi, quan pensem en el Joan Miró,
pensem sobretot en l'obra del Joan Miró,
no tant en la figura, en el pintor que pintava.
És a dir, a mi m'agrada dir que la figura,
la personalitat de Dalí,
és complementària de la seva obra,
o que la precedeix, o que hi va darrere,
però és indestriable, sens dubte, de la seva obra.
En conjunt, l'exposició que podem veure aquests dies,
que ho comentava perquè ho tenia per aquí en la documentació,
són 60 fotografies.
Imaginem que n'hi ha més, no?,
que en va fer en Francis Català Roca a Dalí.
No.
O és la totalitat?
És la totalitat.
I us explico per què.
De fet, el català i el Dalí es van entendre molt,
però va passar una circunstància.
I és que, si l'any 52 es coneixen,
també l'any 52 el Francesc Català Roca coneix el Joan Miró.
I, clar, el Francesc Català Roca,
que és una persona molt pràctica,
se li va presentar un dilema.
De dir, a veure,
és molt difícil que pugui treballar pel Miró i pel Dalí alhora.
I, aleshores, ell va dir,
més aviat o més tard em trobarem problemes,
i abans que me'ls trobi, prefereixo triar.
I ell, de fet, va triar de continuar treballant amb el Joan Miró
i, en canvi, va deixar de treballar amb el Salvador Dalí.
I això com li va caure al Salvador Dalí, ho sabem?
Bé, segons les memòries del català...
Aquí hi entrem en el safreig, eh?
Aquí hi entrem en el safreig, sí, sí.
Que també té la seva gràcia.
També forma part de la seva gràcia.
Ell el que ve a dir és que no hi va haver cap trencament.
No hi va ser, ni molt menys,
sinó que, senzillament, la relació es va refredar.
Jo crec que, també, que a nivell de caràcter,
el català, coneixent-ho com el coneixia,
lligava més amb el caràcter del Joan Miró
que no pas amb el del Salvador Dalí.
Tot i que ja he dit que aquests,
pràcticament dos anys, dos anys i mig,
que van estar treballant junts,
van congeniar moltíssim
i la prova és el resultat de les fotografies que sorgeixen.
perquè, doncs, no hi ha masses imatges,
però són molt potents.
No són fotografies fetes des del més ampli respecte i admiració
perquè destaca el bo i millor de l'artista empordanès.
Oh, i tant, oh, i veus en moltes fotografies
com el català presenta el Dalí com un geni,
perquè ell considerava que el Dalí és un geni
i, aleshores, busca la manera de destacar
que el Dalí és un geni.
Hi ha algunes de les fotografies que són claríssimes, no?
És aquella fotografia del sol Dalí
amb la creu hipercúbica,
que és una fotografia excepcional.
Una de les millors fotografies,
no de les que les ha fet el català,
sinó de les que mai cap fotògraf li ha fet el Dalí.
I mira que el Dalí l'ha fotografiat
a fotògrafs d'aquests insignes de tot el món, no?
I de tot el món, és a dir,
des del Man Ray, el Brassai, el Philip Halsman...
És a dir, hi ha hagut una gent tard que l'ha fotografiat,
però realment aquella és una fotografia extraordinària
perquè, quan la veiem,
el Dalí desprèn un magnetisme
i desprèn una maduresa personal i artística extraordinària.
Tenim, d'una banda, aquestes fotografies
que estan fetes al Pargüell, a Port Lligat i a Cadaqués,
i després aquestes fetes a la visita que va fer Dalí l'any 73 a Tarragona,
una visita que diuen que va ser tan polèmica
i que va generar tants comentaris.
Sí, home, a veure,
ens hauríem de traslladar una mica a l'època.
Estem parlant de l'any 1973.
Hem de pensar que
estem al final d'un règim,
un règim franquista,
i per què ho dic això?
Perquè el Salvador Dalí
es va identificar moltíssim
amb el règim franquista.
Aleshores, clar,
la seva...
Quan la gent s'enfrontava amb el Dalí,
hi havia diversos aspectes.
Un, el que els retreien que era un pallasso.
Quan, a veure, està clar que no ho era,
però que el consideraven que, clar,
totes les seves històries,
tota aquesta mena de performance que feia,
i tota la seva actuació,
doncs, podia donar lloc
a aquest gent que es pensés que feia el pallasso, no?
I que, per tant,
era un personatge totalment...
Massa frívol, potser, no?
I fins i tot histriònic, en alguns aspectes, no?
Però, clar,
hi havia, per tant,
un sector que no l'acceptava per aquesta banda.
Però també hi havia un sector
que segur que no l'acceptava
per la seva identificació amb el règim.
I perquè va sent, certament,
un balador va ser
la imatge, diguem-ne,
més internacional que va tindre el règim franquista.
Perquè, realment,
Dalí era un personatge
conegudíssim arreu del món
i era un personatge
que va donar suport al règim.
Per tant,
jo crec que
s'hi van ajuntar molts temes, no?
I tot això va generar
aquesta polèmica
que, per l'altra banda,
al Dalí li encantava.
A ell li encantava
que, sobretot,
se'n parlés d'ell,
encara que
fos malament.
És a dir,
que l'important per ell
era que
al seu voltant
ell no passés
desaparegut,
sinó que
qualsevol
pas d'ell
per qualsevol lloc
havia de generar
tota una imatge
i tota una
polèmica
que això
lògicament
beneficia
per la seva figura,
sens dubte.
És que aquelles persones
que no hagin vist mai
cap imatge
és una bona oportunitat
d'acostar-se
a aquesta exposició
perquè veiem
aquell Dalí
i dalt
d'aquells elefants
de cartró pedra
perquè no havien arribat
els de debò.
Els de debò.
Sí,
allà
l'estàtua d'August
i fent com una mena
de gran cercavila,
de gran seguici popular.
Les imatges
són impressionants,
no?
Home,
i clar,
i més a més
hem de pensar
que ell
i jo això ho sé
perquè
quan ell va
bé
aquí a Tarragona
ve a través
d'un personatge
d'aquí Valls
que és d'ell
Lluís Fàbregas
que era amic
molt amic
del Dalí
i que també
l'any 70
va portar
el Salvador Dalí
a l'equivalls
i aleshores
l'any 73
és el que fa
les gestions
perquè
fa d'intermediari
perquè
Salvador Dalí
vingui a Tarragona
i curiosament
una de les condicions
que posa
Salvador Dalí
per vindre a Tarragona
és que
perquè ell
aquells dies
abans
havia de ser
Lacan
que volia
vindre amb vaixell
i per què
amb vaixell
perquè es veu
que era una ruta
que també
havia fet
l'emperador
August
i que havia
arribat a Tarragona
amb vaixell
i ell el que volia
era sentir-se
com a August
no?
Reina per un dia
eh?
Això mateix
podríem dir
i per tant
ells va posar
com a una
de les condicions
que
havia de vindre
amb un vaixell
que això
va portar
bastants
problemes
perquè clar
l'Ajuntament
de Tarragona
doncs clar
llogar un vaixell
per portar
el Dalí
doncs
valia molts
però molts diners
però molts diners
i aleshores
aquest personatge
el Lluís Fàbregas
que coneixia molta gent
era una persona
molt bohèmia
i que doncs
bé
havia tingut
moltes relacions
amb molta gent
coneixia un marquès
que tenia un vaixell
al port de Palamós
i ell
va fer mans
i mànigues
per poder aconseguir
que aquell vaixell
doncs
a canvi
d'unes promeses
que li va fer
que doncs
miraria
que el Dalí
li fes un dibuix
que anés a buscar
el Salvador Lí
a l'Acant
i el pujés
fins a Tarragona
i des de la seva arribada
fins que acaba
al Camp de Mar
on realitza
una performance
d'aquelles
que feia ell
i un quadre
que també
el podem veure
en aquesta exposició
sí
un quadre
que
ell
va agafar
un retolador
d'aquests dobles
i va fer
una figura
que
una figura
a cavall
que podríem
intuir
que podria ser
el mateix August
a cavall
doncs
anant a Tarragona
ell fa
aquest dibuix
d'aquest personatge
ho fa allí
davant de tothom
i després
hi ha dos pintors
de Tarragona
que
acaben el quadre
pintant
diguem-ne
unes muralles
de Tarragona
i una bandera
de Tarragona
i aleshores
quan
aquest quadre
és un quadre
que s'ha fet
a sis mans
per entendre'ns
hi ha les mans
del Dalí
que és el que fa
la figura principal
i després hi ha
aquests dos pintors
que fan
la decoració
per entendre'ns
la part més
personalitzada
les muralles
de Tarragona
la bandera
i que quan
ho tenen acabat
li porten a Dalí
perquè ell doni
el vistiplau
del quadre
perquè teòricament
aquest quadre
es feia
perquè havia de ser
el cartell
de la celebració
del vi mil·lenari
de la ciutat
de Tarragona
i així va quedar
i també es pot veure
en aquesta exposició
aquesta pel·lícula
que dèiem
les 60 fotografies
és una exposició
que parla
per ella mateixa
i que tot això
que ens explicava
el Jordi París
es tradueix
en la visita
de cadascuna
de les imatges
una exposició
que com habitualment
passa en aquest tipus
de mostres
ofereix activitats
complementàries
també no?
sobretot als estudiants
sí, sí
pels estudiants
hi ha unes visites
guiades
i uns tallers
perquè puguin
doncs
treure molt més profit
de l'exposició
a nivell
doncs
de coneixement
del Salvador Dalí
i diversos aspectes més
però de dues maneres
la gent
pot anar-hi tranquil
perquè és una exposició
que s'explica per ella mateixa
i que a més a més
estic convençut
que els agradarà molt
primer per les imatges
del català
que són excepcionals
i després per tota aquesta part
molt més personalitzada
amb Tarragona
i amb l'avinguda
del Dalí a Tarragona
que doncs home
fa molta gràcia
fa molta gràcia
que d'amor