En aquell moment era una perspectiva de futur
i com que no som l'Ara Mís Fuster, no el sabíem.
Però ara sí, ja podem parlar una mica de ple dret.
Després d'un any pensem que...
Fabulós, un èxit. Impressionant.
La sala té una capacitat...
Una mica menys, però...
Ara anirem desgranant les dades.
La sala té una capacitat com per a 50 persones.
No val seure a terra ni res d'això.
Com a personetes en un teatre, com s'ha de fer.
Sí, sí.
Per seguretat, per bona visió, per totes aquestes coses.
I per mantenir el ritual tal com s'ha de mantenir.
El que va cridar molt l'atenció era allò del teatre de petit format,
però no només era per una qüestió d'espai,
que la sala tingués aquestes localitats,
sinó pel tipus d'espectacle que volíeu ofertar.
Aquest era un aspecte importantíssim
que ara ha creat aquesta programació.
Sí, a Tarragona creiem que faltava...
Falten molts buits a Tarragona.
Però un d'aquests era les obres de petit format,
que no tenien un espai.
i el Metropol és massa gran per aquest tipus d'obres.
Hi ha el Magatzem, que també va bé,
i fan algunes coses de petit format.
El que passa és que ells amplien, fan música, també fan dansa.
També ha canviat, també s'ha renovat aquest espai.
Sí, sí.
I tenen una dedicació a l'infantil,
que aquí ja vam dir, això és d'ells,
nosaltres no ho triquem.
Sí, i nosaltres fem teatre d'adult, de petit format,
i com que són unes mides tan justes,
ha de ser de companyies molt concretes,
i per això tenim una certa dificultat a l'hora de programar.
Això potser parlarà més l'Àngela.
Però bé, de moment el que ha vingut està bé,
la gent està encantada,
quan venen a la sala diuen,
que cuca, que adequada, que xula,
que agradable es treballa, que còmode.
No anàveu sols en aquesta iniciativa.
És a dir, em vau treballar la idea amb animat.
Sí, amb TCC.
Incorporant-vos en el TCC,
que ja estava donant aquesta música alternativa,
entre cometes, al cinema també diferent,
que es desmarcava de les sales comercials,
i faltava el teatre.
Sí, sí.
Ells feien concerts també,
i els hi faltava la quota aquesta teatral.
Sí, sí.
I sota el seu aixopluc,
de fet, anima't, ens va animar.
Sí, sí, sí, la frase és mai tan ben dit.
Ens van venir a buscar, d'alguna manera.
Sí.
Si nosaltres teníem ja la idea,
quan el municipi ens va cedir l'espai,
les autoritats municipals ens van cedir l'espai,
vam pensar, aquest espai té possibilitats,
per obrir-lo al públic, per obrir-lo a la gent,
i fer-hi i oferir-hi coses.
I la vam adequar, d'alguna manera,
pensant en això,
però nosaltres mateixos,
la dinàmica del grup de teatre
no ens permetia dedicar-nos a això.
i aleshores va ser anima't,
que ens va dir,
nosaltres us donem un cert aixopluc legal
i una manera de fer,
i a partir d'aquí,
mira, ens vam animar.
I sí, sí.
Ens vam arromengar
i vam estar com a quatre mesos
amb les nostres manetes
i amb el rostre reciclatge
construint el que vam construir.
És així?
Sí, sí.
Després s'ha de construir una programació.
I després,
i paral·lelament,
perquè s'ha de fer un temps,
vam començar amb la programació,
l'Agnès Busquets i jo.
Ella té,
i arrel del moviment que ha fet Trono
tenim bastants contactes,
vull dir que no era allò de partir de zero,
ho veiem possible,
hi havia gent.
Quines han sigut les dificultats?
dificultats a vegades econòmiques,
hi ha gent que no es presta la idea,
i a vegades dificultats
que no hi caben,
per exemple.
Ara bé,
tothom que ha vingut,
que aquesta és la nostra satisfacció més gran,
diu,
hi treballem bé,
i tothom que ha assistit,
diu,
si està bé.
Poden agradar més o menys les obres,
i aquí el gust ja està repartit amb tothom,
però el fet que l'ambient és bo
i el que hi treballi,
treballa bé,
bueno,
això ja és èxit.
A l'hora de programar,
hi ha espectacles
i hi ha circuits específics
que ofereixen aquest tipus de teatre?
O no?
Sí i no.
Sí,
circuits establerts i organitzats,
no sé si n'hi ha,
em sembla que no.
Diguem-ne informals,
circuits informals,
que tots,
més o menys,
el que tu deies,
teníeu contactes,
sabem que
aquesta persona que coneixem
està intentant
fer un muntatge d'això
l'any que ve,
diu que ho tindrà llest,
per aquí la cosa,
no va?
Sí,
sí,
hi ha
a Barcelona,
per exemple,
hi ha l'Arnau Vilar de Boca,
va estar divendres aquí,
és un nom l'Albert Dueso,
ell porta tot el que és la Marató,
per tant,
ell,
que jo sàpiga,
també porta tot el que en diu els nius
i de sales així,
com a molt alternatives,
va enviant-te a programació,
tu tens una possibilitat
de veure allí,
connectar amb ells,
l'antic teatre a Barcelona
també ha ressorgit,
perquè clar,
ja hi ha el circuit alternatiu a Barcelona,
però un pic es converteix...
que és aquest art en bruts,
a la beca,
tot el que coneixem
i ens sona,
no?
Però ja és...
Però ja és molt constituït
i ja té les seves coses...
Ja no està en alternatiu.
Ja no està en alternatiu.
Clar,
jo és que aquí veig un problema
i diguem-ne,
és dilluns,
sí,
potser m'estic entrant
en uns jardins
que ja veurem com sortim,
però clar,
quan parlem d'alternatiu,
com que això d'alternatiu
s'utilitzarà per tot,
sí,
esclar.
Abans,
música alternativa,
de seguida ens venia la imatge
del que podia ser
la música alternativa
o el teatre
o el cinema.
Ara tot és alternatiu,
restaurants alternatius,
roba alternativa
i tot això tan alternatiu
també està dins
dels circuits comercials.
Per tant,
els pobres consumidors
o espectadors
ens quedem una miqueta
que ens perdem.
Necessitem una lliure.
No,
és igual,
perquè sempre ha d'existir
aquesta part
d'una altra possibilitat,
que és el que podríem
transformar en alternatiu.
Si el que era alternatiu
es converteix ja
en una cosa de molt durs,
apareixerà una altra cosa
i apareixerà una altra
i una altra manera de fer.
I nosaltres fem servir
la terminologia
nord-americana,
que ells diuen
hi ha Broadway,
que és el barri
com si diguéssim,
hi ha Off-Broadway,
que serien les sales alternatives,
i hi ha Off-Off-Broadway.
Nosaltres seríem
Off-Off-Tarragona.
Els més underground de tots.
Som els Off-Off.
Sí,
Sí,
Sí,
perquè a més,
com que treballeu a províncies,
sí,
a més a més,
és la cosa aquella,
ja,
Déu-n'hi-do.
A mi em crida molt l'atenció
també,
Aviam,
una altra qüestió,
el tema alternatiu
Off-Off-Off,
algú pot pensar
que de vegades
està privat
d'una certa qualitat
i professionalitat.
Poden haver-hi casos que sí,
però molts casos que no.
No, molts casos que no.
Per tant, no té res a veure
en una cosa amb l'altra.
En aquests casos no.
Vaja,
hauria de ser el públic
i hauria de parlar
i hauria de ser...
Sí, però perquè ningú s'ho pensi
val la pena
que parlem també d'aquest punt.
Jo crec que és igual qualitat,
però amb menys pressupostos,
perquè el format ja ho comporta,
és una qüestió de diners
el que fa la diferència.
Podríem dir, sí.
Però la qualitat
és exactament igual.
I de vegades
on no arriben els diners
s'ha de créixer
la imaginació.
S'inventa.
S'inventa.
Exactament,
s'inventa.
Llavors requereix de gent
perquè vinguin a actuar,
per exemple,
que tingui aquesta part
que no porti
una sonografia feixuga,
que no siguin
més de quatre,
que ja és el límit,
perquè si no és un pastís,
i que tinguin
aquesta mena d'esperit
de causes
que no són
molt econòmiques,
en aquest aspecte,
sinó que el teatre
és el que priva
i el que marca.
És que si mirem,
per exemple,
tota la programació anterior,
s'estrenava la programació,
ho tinc escrit,
no té merita,
un 7 de febrer
amb el Carles Canyelles,
Els petits suïcidis,
que jo recordo
que l'hem entrevistat
i ens va sorprendre molt
com plantejava ell
el fet teatral.
Però aquí veiem,
per exemple,
un El Tragalus
d'Antonio Boroballejo,
lo de les Madames,
la Edith Piaf,
la Marlène Dietrich,
és a dir,
hi ha espectacles
que són tan diferents
als paraigües elèctrics,
també recordo
que vam parlar
amb la gent
de la companyia Menudos,
són espectacles
completament diferents
uns dels altres.
Sí, sí, sí.
Per tant,
el que és assíduo
a la Sala Trona
pot repetir
cada setmana,
perquè trobarà
propostes diferents
sempre, no?
Gairebé, sí, sí.
De fet,
tenim un sector
de públic
que són fidels
que venen cada 15 dies,
que és quan programem.
Els teniu fitxats ja?
Sí, sí,
de fet ja tenen
gairebé cadires reservades
perquè són
als mateixos llocs.
Quasi, quasi.
Sí, sí,
ja està bé,
una certa fidelitat
del públic, no?
Quin percentatge?
Un 20%,
com a molt ja diria
que un 20%.
I potser és una mica
exigerat,
però vaja,
siguem entusiastes
i diguem que sí.
Que dimecres ja sabem...
Aquests són els que heu de regalar
el Pernil per Nadal,
com si diguéssim.
Sí, d'alguna manera sí.
Mira,
i podem avançar una primícia
aquí al programa
dient que en guany
segurament farem carnets
de soci de la sala.
Ah.
Que obliguen a poques coses,
però vaja,
en tot cas,
és per afirmar
aquesta fidelitat, no?
De gent que ve
assiduament
i aleshores de dir,
mira,
tens un carnet
i ets soci simpatitzant, no?
És a dir,
que si hi ha un problema
que vindrem a cridar
i ens ajudaràs.
No,
i a tothom li agrada sentir
que pertany alguna cosa
a algun lloc, no?
I si és a aquest espai...
Molt bé.
Això és una qüestió.
L'altre,
el del Pernil,
nosaltres ho transformem
en cada 15 dies un te.
Home,
no està malament.
Sí, un te de franc.
Fa més fi que no.
Un te de franc.
I clar,
i amb lo petitona
que és la sala i així,
doncs això,
està pròxim,
conviure
aquell moment.
No,
no hi ha Pernils, no.
Abans de començar l'entrevista
i us deia,
mai més que diràs,
probablement
la sala Trono
i el tipus de teatre
i tot ha de ser com és.
No es podria plantejar
ara omplir una sala més gran
ni res d'això.
Perdria probablement
el que és l'essència?
Primer hi ha la dificultat
d'omplir-la,
perquè no és fàcil.
Nosaltres,
en una sala de 50 persones,
no omplim cada vegada
que fem teatre.
En una ciutat com Tarragona
que té 110.000 habitants.
I els divendres
hi ha últimament,
tot i les mancances
que dieu vosaltres,
hi ha una oferta molt àmplia.
Sí, sí.
Ara, de fet,
cada dia,
si agafes la revista Públics
o qualsevol altra revista,
que n'hi ha diverses també,
revistes culturals,
veus que cada dia
hi ha una mitjana
de dos o tres actes culturals.
Això vol dir que Tarragona
no està tan morta culturalment
com semblava fa un temps.
I és d'agrair.
Ara falta que la gent
participi d'aquestes activitats,
perquè a vegades hi ha activitats
on hi ha poquíssima gent
i dius que és una llàstima.
Jo el que convido
és la gent de Tarragona
que surti al carrer,
sobretot d'aquests dies de primavera,
que fa tan bo, no?
De primavera,
estem en ple hivern.
Ja ho sé.
De primavera.
De xapta,
de xapta feia una calor
i una cosa que sí, sí,
es van fer.
I que val la pena, no?
De participar en aquests
petits actes culturals
que es fan,
es fan concerts,
es fan exposicions,
pel·lícules,
presentacions de llibres,
recitals de poesia,
compte a comptes,
jo què sé,
un munt de coses.
No, no és...
Clar, per tant,
justament per això,
dius 50 persones,
50 persones no és tan fàcil.
No, no,
no ho és, no ho és.
No, no ho és.
Però està bé.
Esteu contents, eh?
Sí, sí.
En definitiva.
I la prova és que continueu
i que ja teniu la programació
per les sessions més immediates
de la Sala Trona, no?
Fins a...
Sí, home,
el desembre ja tenim,
ens queda per programar
alguna cosa de maig,
però això va així,
has d'anar amb quasi
mitjany d'entelació,
acabes una temporada
i estàs muntant l'altra,
va així.
Jo veig que has vingut documentada.
Sí.
Per tant,
fora una llàstima
que no aprofitéssim
aquest material,
Àngela,
parlem de dades,
de xifres,
que sempre queden bé
quan es fan valoracions.
Fem ara de polítics
que els agraden els números,
ara fem números.
No, fem una mitja de vuit anys.
No ens queda res,
al març més eleccions.
Uf, uf,
quina empatxa.
És veritat,
comencem naltros.
Doncs no,
no hi ha gaire dada,
només dir que és un 80%
el que podem dir
que hem mogut de gent.
O sigui que...
Quants espectacles
en total heu fet,
més o menys?
Vuit,
i en portem vuit més,
setze,
més els extraordinaris,
portem una vintena d'espectacles.
Quan dic els extraordinaris
és el que havia assenyalat
del Güero Vallejo,
per exemple,
o com vindran el dia 30
els pole pole,
que llavors és que programem
tres divendres
i aquest tercer divendres,
que és un altre trimestre,
vam dir que començaríem així,
el fem junt amb Anímet.
Perquè, per exemple,
el Tragalud era una obra en francès.
Ells havien fet els contactes
amb Marsella,
són coses una mica rares,
no?
Rares en el sentit teatral.
Com que és tan alternatiu tot.
Sí,
llavors,
i ara vindrà,
doncs això,
fem dos...
Pole pole,
que és música...
Música curiosa.
Diferent,
no?
Alternativa.
Sí,
els instruments...
Tot ho bategem amb aquest adjectiu.
Tot està d'alternatiu.
Quan no sabem què dir,
o diem allò del off-off,
o diem alternatiu.
Però jo crec que ens entenem tots.
Sí, sí.
Tots sabem que,
si anem a la Sala Trona,
el tipus d'espectacle que veurem,
que realment no quedarem indiferents,
que són espectacles
que difícilment podríem veure
en un circuit més tradicional,
d'aquestes obres
que s'estrenen en les grans ciutats,
que també són necessàries,
que també tenen el seu públic,
evidentment,
però que ja tenen la seva manera
de publicitar-se
i que generalment
tenen un públic ja segur fidel,
un públic que ja d'en Tuvi
saben que el tindran.
Aquí és diferent.
Podeu avançar-nos
a alguns títols més
d'alguns espectacles?
Què us sembla?
Doncs mira,
a febrer,
la primera setmana de febrer,
ve el Químia,
que és,
perdó,
per dos clowns boníssims,
que el coneixem personalment,
a més hem treballat amb ells a Barcelona,
que són el Negro i el Flaco,
i fan l'alquímia
entre el teatre i el circo.
Per la gent que li agradi
el teatre de clowns,
són molt divertits,
molt bons.
I després,
cap a l'última setmana de febrer,
o la penúltima,
Apoteosis Necia,
del Cansancio,
justament són dues obres
en castellà,
el febrer.
El febrer el fem en castellà.
No,
són bilingües.
Són bilingües,
de fet,
tant una com l'altra.
I només llegiré
una petita cosa
d'Apoteosis Necia,
que diu
El sentido del humor
es como el pene de uno.
Cada qual cree que es el suyo,
es el mejor.
Només en aquesta frase
ja et convido a sortir de casa.
Ja dius,
home,
aquesta potser que l'anem a veure,
no?
Sí.
Ens hem deixat que al final de mes
vindran una gent molt jove
que es diuen
Estrip Tris Teatre,
d'aquí aquest divendres,
no el divendres que ve,
ara no ho sé amb número 1,
que nosaltres els vam veure a Tàrrega
amb una obra que es deia G8,
Porta Tancada,
que era una mena de crítica
bastant àcida
a la gent de les manifestacions
en contra de la guerra,
i ara només posar en peu això,
sinó el tipus de gent
i les causes.
El que passa és que aquesta obra
no ens cap,
són 10 actors,
i venen a fer una obra
que vindria a dir
que és una companyia
molt, molt dolenta
de tercera o quarta divisió,
com es digui,
i volen,
tenen la pretensió
d'anar al nacional
i amb això fan una obra,
no?
Ah, està molt bé.
Sí, sí.
I això és el que més o menys...
I després els pole-pole.
Entre gener i febrer
tenim, doncs això,
un extraordinari
i les quatre obres,
bueno,
les dues que ha dit l'Oriol
i aquesta.
A més a més,
hem afegit
que hi ha un té
a l'entrada de franc
i a l'oferta de...
Sense pastes.
que no està el pressupost...
No, si el restaurant
de davant s'enrotlla
a vegades sí,
treuen pastes.
Hi ha una passeta i tot.
Però si no, no.
I a més a més
hi ha la possibilitat
d'anar al teatre
i després al sortir del teatre
sopar en un restaurant
que ja tens concertat.
Només per 5 euros més, no?
5 euros més.
Això és com els circuits,
com els circuits turístics.
Ja t'ho organitzen.
Tots tenim criteri
de ciutat turística.
A mi encara
el que em dona la sensació
és que
és com si vinguessin
a casa teva
a fer-te teatre.
A mi és la imatge
que em dona.
Veus que dius
és com si estiguessis a casa
i així és un espai
més reduït
i jo mira
com si vinguessin
els actors a casa, no?
Gairebé perquè la diferència
a vegades entre els actors
i el públic de primera fila
és un metre
o un metre i mig.
És a dir que
nosaltres l'eslògan
que tenim de la sala
és que les millors coses
passen a prop.
Aquí mai tan ben dit, no?
Perquè tot està tan a tocar
que podries estar fotre a mà
els actors.
No és per més, no és per més, eh?
Els actors els ha de deixar treballar.
Hi ha actors que val la pena, també.
Jo he dit que no és per més.
Que algú ho faci ja
és el tema d'algú
i dels actors.
Pel que fa a Trono Villegas
esteu preparant alguna cosa
que es pugui explicar o no?
Mira, és el gran repte de Trono.
Teniu la sala, el repertori
i que si la vostra implicació
en temes de la ciutat
queda temps per fer un espectacle nou.
Saber si som capaços
de portar a la sala
que ja és prou feina
i a més a més muntar.
Tenim ganes ara de muntar
i ara estem començant
a gestar alguna cosa, no?
Que no podem dir què serà
perquè tampoc en tenim ni idea.
La veritat és que ens va entrar
la vergonya de
vinc a portar gent
i no hi havia cap producció pròpia
per a la sala, diguéssim.
Clar, Trono encara no ha actuat
a la sala, Trono.
És el que us anava a dir.
Abans parlàveu d'aquest grup
de Marsella
que va venir a través d'Animat.
Bona part d'aquest tipus de teatre
es cou fundamentalment a Barcelona, no?
Sí.
Barcelona, Manresa, Terrassa, Sabadell...
Sí, és que allà ho tenen molt bé,
hi ha molta tradició,
hi ha molts espais també.
Tradició d'escola també
en algunes d'aquestes ciutats
que s'esmenten, no?
Hi ha escoles consolidades de fa temps
i potser hi ha més inquietud teatral
que aquí a Tarragona
que últimament en quant a grups i així
i ens posem a la fila de poca producció,
no sembla que de moment
hi hagi molta rauxa.
que sortiria aquesta nova escola de teatre a Tarragona
hi ha aquest projecte, aquesta...
Endavant, endavant, endavant.
A veure si la cosa rotlla.
Endavant.
Si això genera inquietud teatral
i jo què sé, i s'obren més coses,
quanta més oferta hi ha, millor ens anirà a tots.
La primera experiència aquí a Tarragona
d'Escola de Teatre
que va ser a l'Escola Municipal d'Art Dramàtic,
Josep Ixar, jo crec que va servir
en el seu moment
per dotar la gent de contingut,
d'informació i tal,
però també deglutinar persones
que volien fer teatre.
En Trono ens va passar,
nosaltres de fet som fruit d'aquella escola,
una part d'això i una part de Dames i Vells
i de sobte ens vam ajuntar aquesta gent
i vam crear Trono.
El fet que generi grups, inquietuds,
i converses, intercanvis,
hòstia, és molt interessant.