Hola, bon dia.
Estem aquí al carrer Cristófol Colom, aquí a Tarragona,
a la sala d'exposició entre la Fundació La Caixa,
on es pot visitar aquesta exposició sobre un artista
que té la seva singularitat i que val la pena
perquè, a més a més, és una oportunitat única
de poder veure alguna d'aquestes obres,
algunes d'elles fins i tot que no es poden veure cap altre lloc.
En parlarem, a tot plegat, d'aquesta exposició,
també de l'autor d'Èxer, amb el comissari,
amb Javier Antí, que és Javier, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Ara ho dèiem, no?
Algunes que després podrem visitar, podrem veure,
que no es poden veure cap altre lloc del món.
Sí, això és el més sorprenent, perquè, a part que és una exposició
que és la primera d'Èxer que es fa en l'estat espanyol,
hi ha 78 peces, que és una autèntica bestiesa
perquè totes són en un paper material molt fràgil,
molt difícil que viatgi,
totes són de l'Israel Museu de Jerusalem
i són obres que és molt complicat que surtin.
Una de forma molt especial,
que fins i tot ni tan sols n'ant-hi a Jerusalem
és possible moltes vegades de veure-la,
perquè ja que el material és tan delicat
no sempre estan exposades.
Llavors, diguem-ne que és una gran fortuna
que se'n puguin veure tantes
i que s'hagin pogut veure, diguem-ne,
durant tant de temps.
I que ara s'estaran aquí a Tarragona
ja tancant una mica el circuit
dels altres dos llocs que ha estat.
Això era aquest dibuixant,
el sentia, i ho deia obertament,
més a prop dels científics
que no pas dels seus col·legues dibuixants, no?
Sí, això és extraordinari,
perquè pràcticament en el món de l'art
fins i tot quasi podria dir-se,
i això dona una mica de vergonya amb el vist.
Per contra, els científics
tenen autèntica fascinació
pels dibuixors d'Escher,
perquè descobreixen,
perquè això passa fins i tot
en premis Nobel,
per dir-ho molt ràpidament, no?
És a dir, que el consideren una mica
com el gran dibuixant
dels descobriments més enigmàtics
de la ciència del segle XX,
de la física, de la mecànica,
de la geometria neoclídia,
d'aquestes coses que pels científics
és complicadíssim d'explicar,
però que per contra,
en un dibuix d'Escher,
és com si de petac veus
una reproducció de la relativitat,
una reproducció d'un bucle infinit,
una reproducció d'una figura
que ni comença ni s'acaba,
una figura bidimensional
que es torna tridimensional
i torna de cop a ser plana,
una granota que es converteix en oceny
i de cop es converteix en un peix,
sense que veguem en quin moment
deixa de ser una cosa
i passa a ser-ne una altra, no?
Això és el que provoca
que pels científics sigui,
sense cap mena de dubtes,
l'artista de referència.
Passa una cosa bastant curiosa,
que és que a un científic
algun del món de l'art
li parla malament d'Escher,
dient només que artísticament
no és massa interessant,
i els científics,
i jo crec que amb raó,
s'enfaden moltíssim, no?
Perquè consideren un artista
emocionant, enigmàtic, magnífic,
què diu allò que ells pensen, etcètera, no?
Un artista que va tenir,
com és natural,
diferents etapes
en la seva trajectòria artística,
va estar a diferents països
i va deixar a Holanda,
però va estar a Itàlia,
va estar aquí a Espanya també,
va vindre a visitar l'àmbara de Granada,
després va tornar, crec que a Holanda,
però va anar per altres llocs també, no?
Sí, va ser un personatge
bastant nòmada
i va estar bastant viatger,
era, de fet, jueu
i, per tant, com ràpidament
les persones que ens escolten
podran entendre,
a partir dels anys 30
això provoca que vagi marxant
d'un lloc a l'altre
en la mesura que les lleis antisemites
s'anaven una mica a podrà
de tot el centre d'Europa, no?
Aquesta, diguem-ne,
és la raó més pràctica
per la qual hi va viatjar.
És cert, una mica,
el que deies que és
no només que vingués
a l'alambra de Granada,
que l'anés a veure,
sinó que se va quedar
absolutament lluernat
per aquestes coses
que hem vist tantes vegades
a l'alambra de Granada,
que són les combinacions geomètriques
de tota la ceràmica islàmica.
Allí, és com si descobreix
tot un món
i a partir de veure l'alambra de Granada
obsessivament s'hi dedica
uns 16 anys a estudiar
què és el que passa allí,
és a dir, com aquests tios
aconsegueixen de fer això que fan
i que, d'alguna manera,
serà el que està
en el moment clau
de quan éixer comença a ser
l'éixer que coneixem, no?
A nivell artístic va tenir
un moment en què es va inspirar
molt en la natura,
un altre moment més d'introspecció,
d'analitzar el que sentia
a l'interior del seu propi cos.
Sí, això és veritat
i això és una mica el que permet
de reseguir la trajectòria
que és començant
per les naturaleses,
veure com comença dibuixant
una flor, un insecte, una mosca,
coses molt petites, minúscules, minucioses,
com després descobreix el cos humà,
dibuixar un nadó, una dona,
un home en una cadira,
el seu propi cos,
com després descobreix el paisatge,
la ciutat, els nuclis urbans
i com després ja comença
la seva etapa realment delirant
que és el descobriment
de la geometria,
de les formes,
com les formes
se combinen entre elles,
se transformen les unes
en unes altres
i com se produeix
això que és el més característic
d'éixer i que dona títol
una mica a l'exposició
que és el deliri de la visió
com una visió
que s'emborratxa a si mateixa
i allà on les formes
comencen a convertir-se
en coses realment insòlites
i impossibles.
On, per exemple,
podem veure com una figura
en dues dimensions
passa de cop i volta
en tres dimensions
però de cop i volta no,
perquè no es veu massa bé
la transició.
Aquesta és una obra,
els que ens escolten
s'ho podran imaginar
perquè és la primera
que un se troba
pràcticament a l'exposició
perquè es veu de lluny
i és l'obra
que ha estat més reproduïda
durant el segle XX
fins al punt
que moltíssima gent l'ha vist
però molt pocs saben
que és d'éixer
i que són aquestes dos mans
que l'una es dibuixa a l'altra.
Clar, com una mà
es pot dibuixar a l'altra?
Les mans s'entrexoquen,
s'hi toquen,
s'hi aranyen,
s'hi esgarrapen,
però una mà no es dibuixa
amb una altra mà.
Bueno, doncs una mica
aquest dibuix és
una mà dibuixada
que sobressurt del full
que està dibuixat
dibuixa una altra mà
que també sobressurt
dibuixa aquella primera mà
i va donant una mica
un tou infinit
que fa
que mai no acabem
de descobrir
en quin moment
ha passat alguna cosa
que és impossible
que passi
perquè una mà
no dibuixa una altra mà.
Una mà xoca,
s'esgarrapa
o s'acarícia
però no es dibuixa
una mà a l'altra, no?
Són dibuixos
i havia en els que els passaríem
hores i hores
observant-los
i sempre descobriríem
coses noves
com per exemple
el que mateix
Eixer deia
i ara estic de la frase seva
diu
si sabéssiu
el que he vist
en l'obscuritat de la nit
a vegades gairebé
m'he tornat boig
per l'aflicció
que em produeix
no poder reproduir
el que veig.
Sí, això és magnífic
perquè dona una mica
el to
de lo que és
aquesta imaginació
absolutament delirant
i desbordant
d'Eixer
que és la seva capacitat
fantasiosa
per imaginar-se
mons impossibles
no només mons surrealistes
dels somnis
mons que no poden existir
que no és possible
que existeixin
en un món
en el que vivim
que és un món tridimensional
i que té unes lleis
diguem-ne que molt clares
no?
I ara preguntéssim als oients
si saben
en quin moment
s'acaba el dia
i comença la nit
què ens ho respondrien?
Ara faré jo d'oient
però m'imagino
que és el que dirien
aquest és el típic joc
per a la canalla
que és una pregunta
impossible de contestar
no hi ha un segon
en el qual un pugui dir
ara s'acaba el dia
i ara acaba de començar la nit
bé, de la mateixa manera
que aquesta franja
és indissernible
el dia va deixant
de ser poc a poc dia
mentre al mateix temps
la nit
comença a ser nit
quan encara és de dia
fins que al final
és nit del tot
això que d'alguna manera
qualsevol crió
a partir dels tres anys
quan comença a parlar
diguem-ne
amb articulació
seria capaç de dir-lo
és el que caracteritza
un d'aquests dibuixos
davant del qual estem
que porta precisament
com a títol
dia i nit
i en el qual passa
exactament això
és a dir
en quin moment
un camp llaurat
es converteix
en una gavina
impossible
un camp llaurat
amb les quatre tanques
no pot convertir-se
mai en una gavina
bé, doncs això
és una mica el que passa
sense que ens en adonem
en quin moment
el camp deixa de ser camp
i passa a ser gavina
com tampoc
no ens en adonem
i estem parlant
només de la mateixa obra
una de les més fascinants
d'Escher
una gavina blanca
passa a convertir-se
en una gavina negra
o una gavina negra
passa a convertir-se
en la nit fosca
o una gavina blanca
passa a convertir-se
en el cel blau
blanc en aquest cas
una mica
aquestes
mutacions de les formes
que van canviant
davant dels nostres ulls
però que en cap moment
són capaços de dir
quan una cosa
deixa de ser
la que és
per ser una altra
amb aquests moments
intermitjos
en els quals
com entre el dia i la nit
el camp llaurat
és a l'hora gavina
la gavina
és a l'hora cel
el cel
és a l'hora gavina
una mica
en tot aquest circuit
que es produeix
en aquest quadre
que porta com a títol
dia i nit
que és un dels més sorprenents
com aquest d'aquí
que té alguna cosa a veure
em sembla
que amb la fórmula
de la relativitat
això és el que explica
Wagensberg
quan diu
això que costa tant
d'explicar
que és que
un mateix instant
sigui alhora
un instant del passat
i un instant del futur
això és literalment impensable
ho veiem en aquesta obra
que porta com a títol
pujant i baixant
i que és segurament
l'obra més enigmàtica
i fascinant
de l'exposició
a mi totes les vegades
que l'he vingut a veure
a l'exposició
abans que arribés
aquí a Tarragona
m'ha agradat de veure
i sempre trobes
algú que està encantat
al davant d'aquesta obra
perquè estem veient
per dir-ho molt ràpidament
i perquè els que ens escolten
se'n puguin fer una idea
una escala
que forma
com un quadrat
en la qual veiem
uns monjos
que van pujant escales
pujant escales
pujant escales
i que aquesta escala
no s'acaba mai
i que al costat
d'aquests que pugen
hi ha uns altres que baixen
i que igual
baixen les escales
baixen les escales
i no s'acaba mai
clar, això sabem
que és impossible
una escala
en un determinat moment
s'acaba
i en un determinat comença
aquesta és una escala
en la qual qualsevol esglaó
és alhora
el primer i l'últim
per tant
uns podria passar hores
intentant de veure
a on carai
Eixer
ens està enredant
és a dir
què està fent
perquè això no és possible
que passi
intentant de descobrir
d'alguna manera
la trampa òptica
que li permet de representar això
que quantes més vegades
ho veiem
més fascinant
ho trobem
una trampa òptica
que ara no explicarem
que la vingui a descobrir aquí
aquest altre també
és un dibuix
que es diu
Galeria de Gravats
on
hi ha com a figura central
un individu
que observa un quadre
però és que el mateix quadre
tampoc no té fi
és un quadre infinit
exacte
passa el mateix
i també els oients
en faran
directament cabal
si diem
que en aquest quadre
hi ha una persona
que contempla
un quadre
que al final
resulta
que la persona
que contemplava el quadre
està dintre del quadre
que contempla
com pot estar un
mirant un quadre
dintre del qual està
d'alguna manera
aquesta és la representació
d'un impossible
el que mira el quadre
si anem mirant el quadre
resulta que el quadre
l'inclou també en vell
cosa que és literalment impossible
és una altra d'aquests
de l'Iris
diguem-ne
una obra que segurament
moltíssima gent ha vist
i que jo estic convençut
que se portarà una sorpresa
de trobar-la aquí
i saber el nom
de l'artista que l'ha fet
no?
Continuem-ne
recorregut
per aquí
per la sala d'exposició
de la Fundació de la Caixa
estem en un dels apartats
l'apartat de geometries
concretament?
Sí exacte
aquest dia és el que
deixen d'haver bans
deixen d'haver objectes
deixen d'haver muntanyes
pobles o ciutats
i comença a haver
simple joc de les formes
allà on
dintre d'un hexàgon
de cop
se converteix en peix
el peix se converteix
en gavina
la gavina en granota
allà on veiem
un personatge
baixant una escala
que de cop
se converteix
en un mosaic
del terra
una mica
tots aquests jocs
literalment
geomètrics
que és
d'alguna manera
allò que
Eixer va descobrir
i va aconseguir
d'aprendre
a Granada
posant-hi
tota la fantasia
d'allò que
en Granada
com tothom sap molt bé
no podien representar
coses humà
perquè l'art islàmic
ho prohibeix
només podia haver
formes geomètriques
llavors Eixer utilitza
diguem-ne
tota la màgia
de la combinació
de les formes geomètriques
de l'art islàmic
de l'alambra en concret
aplicant-ho
amb tota la ironia
a una sèrie
d'objectes
superfícies
habitacions impossibles
escales
que tenen personatges
que haurien de caure
però que pugen
per un costat
baixen per l'altre
per el que seria
el fons de l'escala
una mica
aquestes
situacions impossibles
diguem-ne
passem cap a un altre
apartat impossible
deixem-li abans
una frase
que veig per aquí
a la paret escrita
que diu
el problema
que en realitat
és molt simple
negre i blanc
dia i nit
l'artista gràfic
viu d'aquest contrast
clar
dit d'aquesta forma
sembla extremadament senzill
no?
hi ha moltes afirmacions
deixen en cartes
en textos
etcètera
que
que
ell repetís
contínuament
però si això
que faig jo
no és gens de complicat
és només fantasia
i dibuix
i seria una mica
això que acabes de llegir
i en aquest mirall màgic
que hi veiem
en aquest dibuix
que es diu
mirall màgic
aquesta és una obra
que tant a la canalla
com als grans
els fascina
perquè trobem
una superfície
en la que hi ha dibuixats
una mena de gatets
amb unes
comales d'àngel
que estan dibuixats
i que de cop
anem resseguint
aquests gatets
alats
dibuixats
i de cop
es converteixen
en figuretes
que estan caminant
per sobre
del dibuix
en el qual
estan dibuixats
i que a més
s'acostin
cap a un mirall
en el qual
els veiem reflectits
però després
veiem que
travessen el mirall
passen a l'altre costat
i que és una mica
una representació
d'aquest món
d'alícia
el país de les meravelles
de l'altre costat
del mirall
del mirall de Lewis Carroll
i per tant
d'aquestes situacions
òpticament
possibles
però físicament
impossibles del tot
és un dibuix
també molt utilitzat
i és un altre
dels molt populars
de Xerra
cap a la part del fons
Javier
ja
aquest treball
el que feiem
abans
referència
a aquest dibuix
que només
es pot visitar
en comptades ocasions
comptadíssimes
i aquí a Tarrona
tenim la fortuna
de poder veure'l
està habitualment
al museu
de Jerusalem
i no està exposat
allà
fins i tot
no exacte
aquesta és una obra
que és excepcional
i a més
com veuran
els que tinguin
la sort de visitar
l'exposició
està disposada
al final de la sala
en una vitrina
amb molt poca llum
perquè el suport
del paper
és extremadament fràgil
i que és una llarga
seqüència
relativament estreta
de lo que ell titula
Metamorfosis
és una obra
feta entre el 39
i el 40
pràcticament
n'hi va esmerçar
dos anys
i que precisament
per la fragilitat
del suport
del paper
fins i tot
a l'Irra del Museu
de Jerusalem
és una obra
que no està exposada
sempre
perquè
diguem-ne
que la llum
per tènu
que sí
li fa mal
i que segurament
gairebé com la Bíblia
de tot Eixer
és una obra
que jo sempre recomano
molt
que si hi hagués
només una única raó
per la qual
recomanés aquesta exposició
d'Eixer
sempre dic
que per veurem
viu les metamorfosis
perquè
és una obra
que no se pot veure
reproduïda mai
i normalment
quan es reprodueixen
tots els llibres
que hi ha
d'Eixer
és retallada
clar
aquí està l'ocasió
d'anar reseguint
com unes formes
es van canviant
en unes altres
en una seqüència
que sembla
quasi interminable
per la qual
passem
d'uns quadrats
a unes granotes
a unes cel·les de rusc
a unes abelles
a uns peixos
a unes aus
a uns cups
a una ciutat
a un port
a una taula
d'escacs
a un
diguem-ne
que quasi
paper de paret
i amb unes lletres
i això
anem veient
com va canviant
a poc a poc
quasi com les figures
si s'anessin
com diu el títol
metamorfosejant-les
unes en unes altres
sense que en cap moment
puguem dir
aquí es trenca
i aquí fa trampa
no?
Creus
a nivell personal
que aquestes obres
d'Eixer
tenen un rerefons
un rerefons
més profund
o sigui
aquesta transformació
de la realitat
que fa
es vol dir alguna cosa
en realitat
ens està volent dir
que tot el que sembla real
aparentment
potser no és tan real
una mica és això
jo crec que
el que pretenia
Eixer
és mostrar
que
allò que veiem
és molt més complicat
del que
aparentment
ens sembla
pensem que tot el que veiem
és simple
i una mica
el que es dedica
a Eixer
és a mostrar
en tots els seus dibuixos
que
només cal veure
és que això de veure
és una qüestió
molt problemàtica
veiem d'una determinada manera
entenem les coses
d'una determinada manera
segons com les veiem
i una mica
hi ha aquest joc
que és
veure com
efectivament
en l'àmbit de la visió
es produeixen
coses rares
que
quasi bé
donen el salt
del que veiem
al que imaginem
o si volem
dels sentits
a la fantasia
i a la imaginació
i clar
aquest salt
igual que el de dia i nit
és una diferència
molt tènue
on deixa
de treballar l'uny
i on comença
a treballar
la imaginació
on deixem de veure
literalment les coses
i on comencem
a posar més
del que pròpiament
veiem
una mica
part de la fantasia
de l'Iran d'Eixer
té a veure
una mica
amb aquest pas
de la visió
a la imaginació
i de la imaginació
a la visió
també un circuit
que no s'acaba
un home
que per cert
la seva obra
es va vendre bé
va ser coneguda
de fet
va ser precursor
de moltes coses
que avui donem
per normals
els sistemes
de disseny
dels ordinadors
per exemple
és un dels casos
on és evident
que va ser precursor
i també
ha servit de fonament
pel món del cinema
també
l'obra d'Eixer
és veritat
les dues referències
que assenyalen
són molt clares
un se queda perplex
perquè són obres
com aquesta
que acabem de comentar
de 1940
i que d'alguna manera
preludien
moltes de les màgies
que l'ús
de les tecnologies
digitals
i de l'ordenador
han permès
clar
uns se sorprèn
pensant
que aquest home
treballava
amb tinta xina
i amb un llapis
a casa seva
i que tot ho dibuixava
i que estava fent
una cosa
que segurament
avui
amb els programes
d'ordenador
segurament
estem molt més acostumats
a aquesta màgia
a coses
que es converteixen
sense transició
en nosaltres
etcètera
és cert
que també
dintre de la fascinació
dels científics
hi ha una fascinació
que voreix a la devoció
dels informàtics
per eixer
perquè d'alguna manera
descobreixen
que hi havia l'artesà
de moltes de les coses
que l'art digital
avui treballa
i en el cas
de cinema també
clar
perquè a partir
diguem-ne
d'una altra via
que és la de la via
dels espais impossibles
dels espais
que poden convertir-se
en obsessius
dels coses
que es converteixen
en unes altres coses
de la il·lusió
de la suggerència
a partir d'aquelles coses
que veiem
etcètera
i millor que qualsevol
que treballi
amb el territori
de la imatge
no pot
sinó
sentir fascinació
per éixer
perquè és quasi bé
com la màgia
en estat pur
i si vostès creuen
que la realitat
no es venia allò
que sembla
o tot el contrari
crec que han de vindre aquí
a veure-ho
en primera persona
visualitzar-ho
però jo el sabio
que estaran hores
perquè si venen aquí
i comencen pel començament
els costarà
servir arribar
fins aquí baix
no, això és veritat
és una cosa
que a mi m'agrada
molt de veure
en l'exposició
d'Eixer
que és
en quines obres
la gent s'entreté
i és veritat
que finalment
tothom s'acaba entretenint
en aquelles
que són més enigmàtiques
més trencaclosques
més indescriptibles
és molt divertit
a mi m'agrada
i fins i tot
ho recomano
no només venir a veure
l'exposició
sinó escoltar
el que la gent diu
perquè és veritablement
molt savi
la gent és molt intel·ligent
i fa comentaris
molt pertinents
a propòsit
de les coses que veu
doncs el podran veure aquí
fins al dia
crec 13 de febrer
de l'any que ve
per tant
tenen dies per vindre
no, no
hi ha prou temps
i és previsible
que passi una mica
el mateix
que ha passat a Girona
i a Vic
que és això tan meravellós
de l'efecte tant tant
i que una persona
que ho va veure
us recomana 10 més
perquè veritablement
és una exposició
per disfrutar
amb qualsevol edat
des de crios
de 6 anys
fins a gent de 90
diguem-ne
Xavier, gràcies
moltes gràcies