El matí de Tarragona Ràdio avui vol commemorar una data.
Concretament és la data del 19 d'abril.
El proper dilluns, el 19 d'abril, es compliran els 25 anys
de la Constitució dels Ajuntaments Democràtics.
Després de 40 anys, els ciutadans tornaven a les urnes
per triar els seus representants.
Com va passar a les principals ciutats catalanes,
el Partit dels Socialistes de Catalunya
va aconseguir l'alcaldia de la ciutat.
Josep Maria Requesens, amb el suport de 19 dels 26 regidors,
va convertir-se en el primer alcalde democràtic de Tarragona.
És una data important, sens dubte,
i que nosaltres, a la nostra manera, volem commemorar.
No tant des de l'anàlisi política,
que segurament hi ha en altres moments, hi ha en altres escenaris,
sinó més aviat des de la memòria històrica
que ens poden aportar els mateixos testimonis d'aquella època.
Tenim la sort i la fortuna de comptar amb aquelles persones
que van encetar aquesta etapa importantíssima.
Els ajuntaments democràtics, el que s'ha dit sempre,
i de fet ho és l'administració més propera al ciutadà.
Jo d'aquí a uns moments els presentaré els convidats
que ens acompanyaran avui.
Per cert, que som en directe des del pati del rei Jaume I
de l'Ajuntament de Tarragona,
un espai esplèndid.
Endavant, a banda del monument, tenim la mà dreta a la Lliga de Tarragona,
que també ens acompanya en aquest programa especial,
en el qual, la veritat, i ni que ens estigui malament dir-ho,
hem posat molta il·lusió la gent del matí de Tarragona Ràdio.
Per aquests micròfons passaran polítics, fonamentalment,
que van ser testimonis d'aquella època,
que van ser els protagonistes.
Els testimonis també hi seran a través de la veu
de dos periodistes, Tomàs Carot, Enric Pujol,
i també ens acompanya en aquest temps
d'una manera, com sempre, absolutament desinteressada.
del Jordi Piqué, que és historiador.
Jordi, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvingut.
Ara anava a ser indiscreta i a preguntar-te què feies el 79,
però imagino que el que feies tu el 79,
el que feia jo, no té excessiu interès,
però sí que pot donar testimoni d'una època.
Ho comentàvem aquest matí,
fent una mica de cronologia a la ràdio,
i deien, tu recordes quan vas votar les eleccions municipals?
I jo deia, és que jo no vaig votar.
I és que en aquella època es votava als 21 anys,
no es votava als 18, com ara,
i això moltes vegades també obliden
que han canviat moltíssim les coses, afortunadament.
Certament, en absolut és interessant el que feia jo a l'any 79,
però sí que el que jo feia era representatiu
del que feien molts joves en aquella època,
que era que ens guanyàvem uns diners enganxant cartells.
Veus?
I d'això dels cartells també tenim aquí una bona mostra.
Com que va ser un any de diferents convocatòries electorals,
unes generals, després les municipals,
doncs, aleshores, hi havia feina en aquest àmbit.
Ara que parles d'enganxar cartells,
segur que sortirà al llarg de la conversa
també com ha canviat, com la societat en general,
els eslògans publicitaris.
Evidentment.
La manera de publicitar les diferents formacions polítiques,
la terminologia, el llenguatge,
quin canvi en el llenguatge,
ara probablement més formal,
més treballat des del punt de vista publicitari,
probablement aquells missatges eren més espontanis
i també més sincers, per què no dir-ho, no?
De fet, és que no hi havia experiència en campanyes electorals
i, per tant, tampoc hi havia agències publicitàries
ni els propis partits polítics estaven preparats
per després, ja, el que ha sigut el decurs normal de la democràcia.
L'any 79 passaven coses realment destacables,
algunes d'elles, com passa amb la història,
tenen conseqüències avui en dia.
Parlem a nivell general.
Per exemple, era l'any que el Shadiran era obligat a exiliar-se.
Un accident nuclear als Estats Units
en va provocar la primera fuita històrica
del segle XX, podríem dir, de radioactivitat.
Va ser a la central nuclear de Harrisburg, concretament.
Els sandinistes organitzaven un govern provisional a Nicaragua.
Moria el poeta Blas de Otero
i també moria Marquius,
un dels pares de la filosofia del segle XX,
del segle que hem deixat enrere.
Mostres com aquestes, de tot el que passava ara fa 25 anys,
anirem comentant al llarg del programa,
que també s'anirà nodrint en músiques com aquesta.
La radio hable de aquellos tiempos
en que el robo
me dio a la juventud
un simbio nuevo.
Fue como un repaso por la historia
de las viejas estrellas
de los sesentas.
Hoy, al escuchar a los viejos temas,
me encontré con veinte años más de carretera.
un largo camino que me enseña
que los viejos roteiros
nunca muere.
Bé, aleshores, l'any 1979,
el que podríem centrar-nos
era veure com era una mica Tarragona,
com era Tarragona fa 25 anys.
Era una ciutat que ja comptava
amb 110.000 habitants,
no era gaire més petita
en quant a població a la ciutat actual,
i el creixement demogràfic important
i meteòric,
bàsicament, s'havia registrat uns anys abans,
quan de l'any 1960 es passarà
dels 43.519 habitants
a 101.619 habitants l'any 1975.
És a dir, que en 15 anys
gairebé la població es doblarà.
Per què?
Doncs perquè hi havia un creixement econòmic,
bàsicament articulat al voltant
de la indústria petrolióquímica,
també el sector turístic i la construcció,
i aquest creixement econòmic
farà l'efecte d'un imant
i atraurà tot un allau d'immigrants,
principalment d'Andalusia.
Les conseqüències d'aquest fet,
que en 15 anys la població
gairebé es dobli
o una mica més del doble,
serà en definitiva, penso,
un dels principals problemes
que tindrà el nou Ajuntament Democràtic.
Tota aquesta població immigrada,
prop de 62.000 persones
vingudes durant els anys 60-70,
s'hauran d'instal·lar forçosament
en barris perifèrics,
construïts sense gairebé
cap tipus de planificació,
pocs mitjans de transport
per accedir al nucli urbà
i amb una manca de serveis
gairebé absoluta,
uns barris en els quals
vivien prop de 50.000 persones.
De fet, podríem parlar
que eren com dues tarragones,
la del nucli, la de la ciutat,
i una altra de disseminada
en nuclis perifèrics,
amb moltes dificultats
per connectar-se amb el nucli urbà.
Cal pensar que en aquelles èpoques
em sembla que només hi havia
entre 12 i 14 autobusos
i 26.000 cotxes particulars.
Avui en dia em sembla
que la mitjana dels cotxes
és un cotxe per cada un i mig persones,
aleshores gairebé era un cotxe
per cada 4 o 5 persones.
Quina diferència.
Després, la població activa
que tenia la ciutat,
és a dir, la gent que treballava,
que eren prop d'uns 35.000,
es repartia bàsicament
en la indústria,
un 29%,
un 13% a la construcció,
un 51% en els serveis,
i un 4,5%,
és a dir, molt poc important ja,
en l'agricultura i la pesca.
Però l'any 1979,
també és un any,
per tota la importància política
que es representa,
és un any en què,
en l'àmbit econòmic,
també, lògicament,
a Tarragona es patirà
la greu crisi econòmica
que es començava a abatre,
una crisi econòmica internacional
que, lògicament,
tenia els seus efectes
a l'estat espanyol,
a Catalunya i també a Tarragona.
Tot i que el sector químic
ja estava plenament instal·lat,
arrelat i desenvolupat,
la resta dels subsectors industrials,
com la indústria alimentària
o els que depenien fins i tot
del sector metal·lúrgic,
la construcció,
els serveis, etcètera,
registraran un cert retrocés.
Això comportarà
que una de les principals
preocupacions que començaran a haver
en aquells moments,
paral·lelament a tot el que era
l'efervescència política
que s'estava registrant,
serà el problema de l'atur.
Recordem que l'any 1982,
és a dir,
tres anys després,
la campanya del PSOE,
en Felipe González,
quan guanyarà,
serà la dels 800.000 llocs
de treball,
perquè l'atur en aquell moment
s'havia convertit
en un problema molt seriós.
Hi havia milers d'aturats
a Tarragona
i en aquells moments
també hi havia expedients
de crisi en empreses
que fins aleshores
havien funcionat força bé
com a Servi,
Helena o Loste,
que avui en dia,
encara d'algunes d'elles,
es continua conservant
la carcassa
del que era
l'edifici industrial.
Val a dir que tota la música
que està sonant al llarg del matí
de Tarragona Ràdio
són èxits exactament
d'aquell all 79,
la música que s'escoltava
a les ràdios
i que es ballava
a les discoteques
perquè si parlem
de vida quotidiana,
Jordi,
quantes discoteques
tenia la ciutat de Tarragona
aleshores?
I quines eren?
Doncs en concret cinc.
Hi havia el Tòtem,
el Zodiac,
l'Egipsis,
l'Explosion
i també a l'Aurie hi havia
el que abans es deia
una boat.
Una boat.
Es deia discoteca,
es deia boat.
Un boat.
Feia com a més...
També hi havia la sala de festes
màxims,
que encara...
encara continuava mantenint-se.
Sala de festes.
Sala de festes.
Doncs festes sí feien, no?
I després el cafè cantant,
tocant,
que després ja es va reconvertir
en un bar normal de nit,
però aleshores era el cafè cantant
que no sé si recordes
que hi tenia molta entrada
cantautors sud-americans.
Sí, sí, sí,
que hi va haver una temporada
que hi havia actuacions en directe.
També els joves de l'època
tenien certa tirada
a anar cap a les discoteques
de la costa,
de Salou,
de Torre d'en Barra.
Els que podien
i tenien mitjans de locomoció, sí.
Això pel que fa a vida quotidiana,
continuarem incidint
en vida quotidiana,
no només en les grans fites
de la història,
però ara ja vull
presentar els convidats d'avui,
que fa una estoneta
que pacientment
s'esperen a que els saludem.
Primer que tot,
agraïm absolutament a tots
que hagin vingut avui
aquí al pati del rei Jaume I
de l'Ajuntament de Tarragona.
Senyor Josep Maria Requesens,
primer alcalde de la Democràcia de Tarragona.
Molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut.
Tot això que ha explicat el Jordi
de vostè,
m'imagino que li és molt familiar, no?
Sí, però em sembla
que s'ha deixat alguna cosa.
Ja n'hi ha sortint ja,
tenim un ratet per parlar.
I tant,
que si anem fent
una petita introducció
i ja n'haurà sortint tot plegat.
Ens acompanya també
el senyor Josep Sendra,
regidor de Convergència i Unió.
Senyor Sendra,
molt bon dia.
Bon dia a tot.
Moltes gràcies per venir.
Totalment.
Jo m'imagino que
mentre anàvem parlant
poc o molt
li han anat donant el cap
fent una miqueta de memòria, no?
Sí,
perquè són molts anys, 25.
Per tant,
si no fas una mica de memòria,
moltes coses no les recordes.
Però això del temps
és tan relatiu, no?
Segons que m'has mirat.
No, no.
Continuant saludant.
No es diu, però efectiu.
També és veritat.
Ens havia d'acompanyar
el senyor Sebastià Barrufet.
De fet,
ens havia confirmat
la seva presència.
El senyor Barrufet
viu en l'actualitat a Barcelona
i resulta que està engripat.
Ens ha trucat aquest matí
i la veritat és que
feia una veu d'engripat
a l'amentat
i sobretot m'ha dit
saludi a la resta
de contartulis.
Sobretot que no s'ha oblidat
de saludar-los.
Nosaltres complim
aquesta promesa.
Ens acompanya
el senyor Àngel Ballver,
regidor centristes
de Catalunya
l'any 79.
Senyor Ballver,
molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut i moltes gràcies
per venir.
Moltes gràcies.
Moltíssimes gràcies
i saludem
a més a més
el senyor Josep Anton Baixeres,
en regidor del Suc.
Senyor Baixeres.
Efectivament.
Què tal?
Bon dia i bona hora
i molt content
de veure aquestes cares,
algunes de les quals
feia molt temps
que no havia vist.
I és el que li anava a dir.
Vostès de tant en tant
no es troben
ni es veuen
si no és per l'atzar
o per alguna cosa
com la d'avui, no?
Desgraciadament no.
Falta aquí també
una altra
dels que eren cap de llista,
podríem dir,
que és el Francesc Xamart,
va sortir,
regidor electe
representant
una candidatura veïnal.
Francesc Xamart
fa unes tres setmanes
aproximadament
va marxar cap a Nicaragua
on hores d'ara
s'ocupa
d'una secretaria internacional
que està vinculada
als comitès
Òscar Romero.
Abans de marxar, però,
li vam demanar
que parlés amb nosaltres
i que ens comentés
breument
com recordava
aquella època.
L'escoltarem
d'aquí uns moments.
I hem deixat
pel final
i si seguim
la cortesia
més clàssica
probablement
és la persona
que teníem
que haver saludat
primer,
Teresa Batet.
Molt bon dia, Teresa.
Molt bon dia.
Saben què passa?
que en aquell ajuntament
de l'any 79
la Teresa Batet
era l'única dona regidora
que teníem a Tarragona.
Com una floreta.
Com una floreta
enmig de tant d'home,
Déu-n'hi-do, Teresa.
Ara que es parla tant
de paritat,
del paper de la dona
a la política,
aleshores jo crec
que no es tenia gaire
en compte això, no?
No, jo penso
que hi vaig entrar
per moltes coses,
però una també
per reafirmar
la vigència del feminisme,
que la dona
tingués veu i vot
dintre dels ajuntaments
democràtics,
compartida
amb tots els companys
i amb tots els altres partits,
naturalment.
El feminisme
en aquella època
de la transició
era com una assignatura
pendent
i de vegades
sí que es parlava,
però no era
un tema prioritari,
si són realistes,
ni de bon tros
en les formacions polítiques
de l'època,
no ho era.
I diem-ne que jo
he sigut feminista
per reivindicar
aquest dret de la dona
a ocupar tots els llocs
de treball,
no perquè no cregui
que siguem tots iguals,
perquè jo penso
que a veure
la il·lusió,
l'energia
i l'esforç de treball
de fer les coses ben fetes
les tenim tots,
homes i dones,
però com que llavors
la dona es quedava
molt a l'allà,
jo que tenia ganes
d'aixecar una mica la veu,
doncs per això
vaig presentar-me.
Vostè notava
que era diferent
la seva presència
a la que podia ser
dels seus companys
de consistori
i homes,
tenien una deferència especial.
No, no, no.
Vostè es permetia
alguna llicència
perquè deia
escolta,
soc l'única dona,
doncs tira
i faig el despatx.
Jo penso que si els hi preguntes
a bé...
Ara els hi preguntaré a tots.
Hi va haver molt
de companyerisme
i molt bon rotllo
que diríem ara, eh?
El sembla que comencem
per aquesta qüestió.
Per què no hi havien dones
als ajuntaments
de l'època?
En general, eh?
No només a Tarragona,
sinó en general.
Jo ho sé.
No n'hi havia enlloc,
senyor Vallvés,
el que vostè opina.
No, perquè no eren
activistes en polítiques,
generalment.
Era un procés històric
i incorporació
a la societat
i una manifestació
del qual
és els ajuntaments.
Per tant...
I per què no hi havia
encara una creència
en la realitat
de la igualtat
de sexes, eh?
O sigui,
la gent no tenia
confiança
en aquesta realitat
que existeix, eh?
Però no hi era,
ara hi comença a ser.
Poquet,
però hi comença a ser.
De mica en mica.
Abans de parlar
pròpiament dit
de la Constitució
dels ajuntaments,
el sembla que comencem
per la campanya.
Senyor Requesens,
per dins de la campanya electoral,
abans parlava
el Jordi dels cartells,
comentava amb els eslògans...
Clar,
vostè també observa
la realitat actualment.
Vostè com recorda
aquelles campanyes polítiques?
No,
no la recordo massa.
Només recordo,
i això també
els altres companys
ja en què recordaran,
per exemple,
doncs un acte d'aquests
per tractar
de la qüestió
de l'aigua,
eh?
que va ser preelectoral
i que tothom va dir...
i participava
en tots els cops de llista,
perquè el que no ha dit
l'amic Piqué
és això,
que el problema de l'aigua
era essencial en aquest tema.
Aquesta aigua salada
que bevíem a Tarragona.
Exacte.
La ciutat de les garrafes,
comentava en aquest matí
a la ràdio que es deia.
Hi havia dos problemes,
l'aigua salada
i per segons quins partits,
no?,
la privatització
de l'aigua.
Hi havia dos problemes
a l'aigua,
però més que res
era l'aigua salada.
Era un dels punts
on es fonamentava
la bona part
de la campanya política local,
no?
Aquesta era,
esclar,
era fonamental,
evidentment,
no?
Evidentment.
Això és el que recordo més.
Per l'altre,
doncs,
no ho sé,
no me'n recordo massa,
val-ho dir,
no?
Val a dir que poden intervenir
quan ho decidin,
eh?
Això vol ser una tertulia oberta.
Això de l'aigua
com a cosa domèstica,
recordo que tenia
una rentadora de plats
que es va fer malbé.
Tota.
De l'aigua mateixa,
de l'aigua.
Sí, sí, sí.
I se't rovellaven
fins i tots els plats, eh?
Sí.
Com a anècdota,
ara sí que recordo
que, per exemple,
doncs,
havíem d'anar a fer
un mítin
a Bona Vista,
al teatre de Bona Vista,
a una sala
que hi havia allí,
no sé si era ben bé un teatre,
però que no ho vam poder fer
perquè els del PSO
ens van impedir
d'entrar, no?
I que féssim el mítin.
això sí que me'n recordo
perfectament, no?
Senyor Baixeres,
per al·lusions, eh?
Per al·lusions.
No, senyor Baixeres no hi era.
No hi era el senyor Baixeres,
vaja, doncs...
Però vostè recorda això que...
No recorda aquest fet?
No, però això una mica
es va tornar a repetir,
encara que no tant,
a Sant Pere i Sant Pau.
És a dir,
que això que es diu
actualment Bon Rullet
no n'hi havia
en determinades circumstàncies, no?
No, home,
tampoc era...
Dic,
això va passar allà
a Bona Vista
perquè a Bona Vista
doncs era,
el feule del PSO
en aquell moment, no?
I, esclar,
era una mica...
que érem els competidors
del PSO
en aquell moment.
Però, vaja,
tampoc va arribar a la sala
en el riure i molt menys.
Senyor Baixeres...
Ai, perdoni.
No, no, jo també recordo
una altra anècdota
que amb unes actuacions
que hi havia d'haver
de partits
a la Caixa,
a la sala de la Caixa,
a mi no em van deixar parlar.
I me'n vaig anar a buscar
a un cartell
d'aquells que hi havia
que tapaven la boca
i deien llibertat d'expressió,
eh?
Perquè no...
Nosaltres,
Convergència,
no sé per què,
doncs no...
I no, no,
no volíem deixar parlar.
És que les circumstàncies
eren molt diferents.
Les persones que siguin més joves
probablement pensin
quines coses que feien...
És que, clar,
veníem d'on veníem, no?
I era tot molt diferent.
I tots érem molt inexperts,
també,
en el tema
de la política participativa.
Senyor Vallbé,
que volia intervenir vostè
ara fa un momentet.
Jo crec que eres
totalment diferent.
Si es pot acostar
una miqueta al micròfon,
li agrairíem.
No podem comparar
res de Rodara
amb aquelles primeres eleccions.
En primer lloc,
perquè vostè abans
ha parlat de polítics.
De polítics,
res de res de res.
Érem aficionats
i prou.
Perquè de política
no en sabíem res.
I de les propagandes
i de tot això,
tot era diferent.
No hi ha res
que s'assemblin ara.
Ara hi ha
unes organitzacions,
hi ha unes empreses
que ja es dediquen
a fer la propaganda
i els polítics
van a remoldre tot això.
I són polítics,
també.
I són polítics de carrera.
Llavors,
de polític de carrera
no n'hi havia cap.
Professionalitzat.
S'ha professionalitzat,
vols dir.
Eh?
El fer de polític
s'ha professionalitzat.
Esclar.
Llavors,
aquí hi havia polític.
Si no hi havia política,
si no hi havia res,
tot el de les dones
era el mateix.
si no els homes
ja no sabien fer política
ni eren polítics,
les dones encara molt menys.
Perquè no n'havien fet mai
com nosaltres
no n'havien fet mai de polítics.
Cap de nosaltres.
Podríem ser d'un partit.
D'un partit creat
d'huit dies abans.
Però de polítics
res de res.
Aficionats tots
del primer a l'últim.
De les persones
eren persones reivindicatives,
no?
Anaven per reivindicar,
estic completament d'acord,
que anaven per reivindicar
una sèrie de drets
a tots els nivells,
però sí.
Bé,
les primeres eleccions
experimentals
en democràcia
van ser les del 77,
el Congrés i el Senat.
I per tant
no hi va haver cap més
fins als municipals.
Aleshores,
nosaltres encara arrastràvem
els eslògans,
les idees,
les intencions
del que es volia fer
a nivell d'estat
fer-ho també
a nivell local.
Érem,
en aquest cas,
érem novatos
sabíem els problemes
que hi havia,
però entravem a l'Ajuntament
amb molta il·lusió.
Iluísió i companyerisme,
és a dir,
tenen en compte
que es va fer després
un pacte
de progrés
on hi havia
quatre o cinc
faccions diferents
de partits polítics.
El pacte
era per a electoral.
No es va fer després,
va fer abans.
És a dir,
que va funcionar.
L'únic que va quedar
exclòs,
potser no per culpa d'ells,
sinó per culpa
dels que van fer el pacte,
va ser
el FED,
els centristes,
però entre tots
vam notar
molt de companyerisme.
El que dèiem abans
amb la Teresa Batet,
que era
una dona,
si hi havia diferències
amb ella,
llavors no,
no hi havia cap...
L'únic que va haver,
que és que
quan vam posar
les llistes
el Convergència i Unió
van anar per el número dos.
Va ser que va ser
un lloc molt important
dintre el Convergència i Unió
i no van anar,
el quart,
el cinquè o sisè,
va ser el número dos.
I com a dona,
doncs,
verdaderament,
va fer un gran paper.
I de tal manera
que després heu vist
que han entrat dones
a l'Ajuntament
i avui en dia
penso que hi ha
un percentatge
bastant elevat.
Hi ha una presència,
com a mi hi ha una presència.
I es fa valdre.
Senyor Baixeres.
Ja que ens movem
en el terreny de l'anècdota
i des d'un punt de vista subjectiu,
molt personal,
vaig tenir ocasió
de tenir unes converses
amb Santiago Carrillo
que en aquell moment
era un mite,
era l'home de la perruca,
era l'home
que a l'actualitat,
diem,
tenia una personalitat
molt marcada
a tots els mèdios de l'època.
I això, doncs,
m'ha quedat en el record,
m'ha quedat
més que d'altres anècdotes
que potser són
molt més importants,
no sense potser.
Jordi,
tens aquí una sèrie de dades
i una sèrie de qüestions
molt puntuals
per als convidats, no?
No, a veure,
abans una cosa potser
que ens hem deixat de dir
i és, diria,
l'esperit reivindicatiu
que hi havia al carrer,
sobretot d'una classe social,
aquesta que abans deia Jordi,
dels barris,
de les barriades.
Els aturats,
els treballadors...
No, a veure,
era reivindicatiu
perquè, doncs,
això,
els barris
estaven a mitjà
i hi havia un sèrie de problemes econòmics
i que, a veure,
cada dia,
és a dir,
que en els primers temps
cada dia
hi havia alguna manifestació
o altra aquí a l'Ajuntament.
Me'n recordo una
que va estar vuit dies,
que eren uns mestres,
que encara no sé ben bé
què demanaven,
perquè no eren,
em penso que eren
aragonesos,
però que es van estar
vuit dies
a l'Ajuntament dintre.
Aquest esperit reivindicatiu
volia dir això,
cada dia
aquí que demanaven
alguna cosa o altra,
no demanaven,
exigien.
És a dir,
que el verb exigir
estava d'actualitat
en aquell moment,
no?
I que,
val a dir,
que els que venien
a reivindicar
alguna cosa o altra
tenien,
doncs,
gran part de raó,
perquè, oi?,
hi havia unes mancances
tremendes
en el barri
on vivien,
i això va ser
molt important
en aquell temps.
Després va venir
la desil·lusió
de tota aquesta gent.
És a dir,
que tothom esperava
que un Ajuntament,
doncs,
en tres mesos i tal,
un Ajuntament democràtic,
no?
Aquella il·lusió,
aquella cosa
de l'Ajuntament democràtic,
però que resulta
que la desil·lusió
va venir al cap
d'un any
o menys d'un any.
Llavors,
les reivindicacions
ja anaven d'una altra manera.
Ja tenien un altre caire,
no tan espontani,
oi?,
i no tant,
doncs,
diem,
de bona fe,
perquè demanaven coses
que no tenien ni tal.
Això és una mica
que és molt important
en aquest temps.
Aquesta perspectiva
dels barris
la recollirem d'aquí
uns moments
reproduint aquella conversa
que els deia en Breu
que vam emtenir
amb Francesc Chamar
abans de la seva partida
cap a Nicaragua.
Però el Jordi,
amb la seva visió
i perspectiva històrica,
també vol afegir
algunes coses, no?
Jo també havia fet
uns trets característics
així molt per sobre,
però hi ha un fet important
que lliga amb això
que deia
el senyor Joan Maria Recasen,
que és que, esclar,
Franco es va morir
el novembre del 75.
Les eleccions
no són fins l'abril
del 79.
Per tant,
han passat
gairebé
quatre anys.
Gairebé quatre anys.
el franquisme
sense Franco
és un moviment
o un règim
que ja no té
cap tipus
de signe d'identitat
ni que hi ha
un aglutinador
comú
o un guia
al capdavant.
Per tant,
la ciutat
i totes les ciutats
de Catalunya
i d'Espanya
és que es transformen
en unes menes
d'olla de pressió.
Hi ha un consistori
que gairebé
està deslegitimat
al carrer
i als partits polítics
de l'oposició democràtica
que ni tan sols
legalment
podien dimitir.
Havien de continuar
en el càrrec
perquè la legislació
que hi havia
en aquell moment
no els deixava dimitir.
Presidia el consistori
l'advocat
i empresari
Esteve Benut.
Per tant,
constantment,
com deia el senyor Requesent,
qualsevol reivindicació
dels barris,
qualsevol reivindicació laboral,
qualsevol
el tema de l'aigua,
tots aquests problemes
que sorgien
d'una ciutadania
que no veia
solucionades
les seves expectatives
per a aquest ajuntament
franquista
últim ja,
les últimes escorrialles
que hi havia,
doncs clar,
es transformava
de seguida també
o paral·lelament
amb queixa
o reivindicació política,
no?
De voler implantar
la democràcia
ja a l'ajuntament.
Pel que deia
el senyor Àngel Ballver,
és cert que ells
no eren,
cap d'ells
eren
polítics
en pràctica
de gestió
en l'administració pública,
però sí que eren polítics
i eren personatges polítics
i sobretot
el suc
que funcionarà
durant aquests anys
de
la clandestinitat
fins a la mort
del dictador
i fins a la seva
legalització
i ara que sí que es pot dir
que eren polítics
i durant molts anys
ho van ser polítics.
En la clandestinitat
que és molt diferent
en la democràcia.
Però eren polítics.
Senyor Baixeres,
respecte a això
volia comentar alguna cosa.
Volia
d'una manera
una mica tangencial
volia aprofitar
la presència
de l'historiador
i això
que acaba de dir
sobre la deslegitimació
pràctica
de les corporacions
d'aquell moment
a les corporacions locals
que hi ha un punt
que si ha estat estudiat
jo no ho he trobat enlloc
i potser és
un defecte meu
i potser és ignorància meva
que és
que jo recordo
que es van
crear
una mena
de comitès
peritaris
o una cosa
per dir-ho d'alguna manera
entre els ajuntaments
subsistents
i deslegitimats
i caducats
que constantment
havien de ser
prolongats
per disposicions
del govern
perquè
anaven passant
els terminis
i no es produïa
aquesta renovació
i els possibles
candidats
als ajuntaments
democràtics
eren admesos
en unes reunions
en les quals
es parlava
dels problemes pendents.
Jo recordo
concretament
sé que
per exemple
tan convergència
com
el SUC
jo no era militant
del SUC
és a dir
jo era independent
i per tant
aquestes activitats
de partit
no hi era cridat.
Es reunien
els regidors antics
i els
pretendents
possibles
i d'això
no he llegit mai
res enlloc
jo no sé
si existeix
algun
algun vestigi
d'aquestes reunions
jo pel que sé
el que sí
que hi va haver
com que
el penúltim
alcalde
Ricardo Villarguís
va estar
fins a l'any 76
és a dir
un any després
de la mort
del dictador
després va ser
substituït
per l'advocat
Esteve Benús
sembla ser
que hi va haver
dintre
de la
corporació franquista
alguns regidors
que van intentar
trobar
o establir
algun tipus
de lligam
o de relació
amb tota l'oposició
democràtica
o una part
de l'oposició
democràtica
però que això
finalment
no va quallar
a pesar de tot
em consta
que reunions
hi va haver
hi hauria de ser
però diguem-ne
que aquell intent
que van haver
per part d'aquells regidors
com a mínim
d'una manera externa
i clara
i pública
no va funcionar
senyor Cendra
bé no
jo el que volia dir
és que polítics
sí que ho érem
ho érem
perquè sempre havien pensat
en política
i ja ens venia
de família
és a dir
que això ens venia
de família
els pares
i els avis polítics
el que entenc
que el senyor
Villargué volia dir
és que no teníem
experiència de govern
que és una cosa
bastant diferent
és a dir
la política
l'il·lusió
ens venia
de la política
perquè quasi bé
tots
érem
antirrègim
totalitari
havíem sigut
més o menys
no represaliats
però
alguns represaliats
jo personalment
però érem
antirrègim
totalitari
això ho teníem
quasi bé tots
i volíem
carregar uns ajuntaments
democràtics
lliures
el que no teníem
era experiència
de govern
però la vam adquirir
de seguida
i això és palpable
perquè
degut a les penúries
que tenien
els ajuntaments
poques coses
van poder fer de seguida
però
durant els anys
s'han fet moltes coses
els ajuntaments
degut
a aquest govern
democràtic
que tenim
d'aquí uns moments
continuarem parlant
sobretot
després de la constitució
d'aquell ajuntament
com era el dia a dia
com es transformava
la mateixa institució
perquè clar
no hem d'oblidar
que en paral·lel
des del govern central
s'hauria de legislar
tot allò que tenia a veure
amb les entitats locals
per tant
també vostès
m'imagino
que a l'hora de prendre
decisions tenien moltes limitacions
en aquella època
Sí, fins i tot
en la premsa de l'època
després de les eleccions
hi ha una llibreria
de Tarragona
que feia publicitat
d'un llibre
que es deia
El manual del concejal
Déu-n'hi-do
jo no sé si vostès
el van arribar a llegir
després m'ho expliquen
anem a escoltar
el que ens comentava
Francesc Chamar
regidor
que va sorgir
de la candidatura
dels veïns
sobre aquesta primera
presa de contacte
amb l'Ajuntament Democràtic
l'escoltem
Francesc Chamar
molt bon dia
bon dia
un 19 d'abril
Francesc Chamar
arribava a l'Ajuntament
de Tarragona
com a regidor electe
per un col·lectiu
de veïns
i quan es va assabentar
només arribar
i que havia de dir
unes paraules
diu
ui
que malament ho tinc
perquè jo no sabia
que havia de parlar
en aquest acte
no Francesc
teníem una certa ignorància
del protocol
d'aquestes coses
perquè mai
havíem viscut
un canvi
cap a la democràcia
jo havia nascut
pràcticament
dintre de la dictadura
del Franco
per tant aquestes coses
no en sabia res
i a més
potser
es van equivocar
o es van olvidar
de avisar-nos
que hem de preparar
una mica
unes paraules
de salutació
amb aquell acte
que recordo
molt solemne
i molt significatiu
perquè suposava
el canvi
d'un sistema
a un altre sistema
més democràtic
Es presentaven partits polítics
de l'època
però Francesc Chamart
va arribar a l'Ajuntament
a través d'una plataforma
d'un col·lectiu
de veïns
que es van constituir
ho tenia per aquí apuntat
perquè m'estic perdent
amb les sigles
de l'època
hi havia tantes formacions
polítiques
C.P.V.
C.P.V.
C.P.V.
C.P.V.
Efectivament
que era
candidatura
per la participació
dels veïns
dels veïns
i aglutinava
representants veïnals
representàvem
gent significativa
en el camp veïnal
vull dir
nosaltres
no teníem
ni volíem tenir
una estructura
de partit polític
veritat
no era la nostra vocació
diguem-ne
era el nostre desig
sinó
representar
molt directament
el més directament possible
els interessos
les necessitats
els anells
dels veïns
certament la nostra candidatura
no va ser
massa ben acceptada
per determinats sectors polítics
perquè creien
que els hi fèiem
la competència
objectivament
és veritat
els nostres vots
si no haguessin
ens haguessin votat
a nosaltres
haguessin votat
potser nosaltres partits
però nosaltres
representàvem
una línia ideològica
que ens semblava
molt interessant
per portar-la a terme
i que per determinats
partits
o determinades persones
potser els semblava
un pèl radical
bueno
potser sí
una mica radical
posem la mentalitat
de l'època
nosaltres de radicals
no teníem
especial consciència
de ser gent radical
el que nosaltres
teníem molt clar
és que volíem
defensar
el més netament possible
el més directament possible
i diria
inclús
si em permeteu
la paraula
el més noblement possible
els interessos
dels veïns
que durant tant temps
havíem viscut
no solament a Tarragona
si arreu de tot
l'estat espanyol
aquests veïns
que eren fruit
de la immigració
d'Andalusia
ara que estem parlant
d'immigració
bé
els barris de Tarragona
es va formar
diguem-li
molt ràpidament
grups humans
que van donar
l'aparició
de tants barris
i aquesta gent
havien passat
en temps de la dictadura
situacions
ben precàries
no manca
de lo més elemental
com a escola
sanità
transports
il·luminat públic
etc
i això ens va
preocupar
un grup
de persones
que portaven
molt temps
ja dintre dels barris
i això ens va
animar
a formar
un grup municipal
Vostè recorda
a grans trets
quines eren
les reivindicacions
o els temes
que es plantejaven
com a col·lectiu veïnal
més urgents
per portar a l'Ajuntament
perquè es debatessin
perquè s'aprovessin
mesures
que milloressin
la condició de vida
dels barris de Tarragona
Bé, això és molt fàcil
perquè encara que la memòria
històrica
moltes vegades falla
les coses que són tan evidents
encara ens queden a la memòria
no?
Faltaven coses
que avui dia
les tenim com a normals
veritat que la gent
sobretot la gent jove
ja no s'en dona compte
que això que ells
estan disfrutant
els seus pares
els seus avis
no ho tenien
en veritat
em refereixo
per exemple
a qüestió de sanitat
des de la floresta
tenien que venir
o bé a Tarragona
la ciutat
o bé
la Cononja
per exemple
vull dir
no hi havia cap centre
sanitari
a prop
per les qüestions
urgents
en la qüestió
d'escoles
naturalment
hi havia una manca
d'escoles
bastant notable
el nostre barri
lògicament
no tenia escola
ho vam aconseguir
a través d'una ser
reivindicació
de manifestacions
i també
de repressions
per part
de la famosa
policia nacional
de los gris
és veritat
el nostre barri
va néixer
pues
extraràdio
de la ciutat
va néixer
en un lloc
que encara no estava
dintre del pla
urbanístic
això comportava
una sèrie de conseqüències
entre elles
per exemple
que no podíem
tenir telèfon
ni telèfon
particular
que
teòricament
es podia tenir
per uns preus
que veus telèfon
avui que anem amb el mòbil
exacte
exacte
perquè si ho recordo
que a casa vam estar
vaig estar
diversos anys
totalment aïllat
perquè no hi havia
manera de telefonar
veritat
els carrers
lògicament
no tenien
no tenien
asfalt
vull dir
carrers de terra
no hi havia cap
cap centre cívic
per tant
hi havia una mancança
molt
molt notable
i molt sentida
al mateix temps
per això
va ser possible
que la gent
s'aglutinés
es conscienciés
i realitzessin
tota una sèrie
de reivindicacions
solidàries
molt
macas
en aquest sentit
el sentit de solidaritat
estava molt present
i això és ben bonic
actualment
jo diria que
malauradament
s'ha perdut
hem guanyat
diguem-li
amb benestar material
perquè aquests serveis
que acabo de citar
i altres molts
ja estan
tothom pràcticament
els té
amb les deficiències
i que encara
es pot seguir millorant
però globalment
realment s'ha millorat
moltíssim
la situació dels barris
actualment
en relació
amb el que era
abans
dels ajuntaments democràtics
no hi ha dubte
objectivament
parlant
si mirem enrere
els darrers 30-40 anys
de la història
de la ciutat de Tarragona
el moviment veïnal
apareix com un moviment
importantíssim
i transcendent
en els canvis
que es van produir
en l'època
de la transició
això no ho pot
en dubtar
i afortunadament
els llibres d'història
local
també
reculleixen
aquest aspecte
vostè recorda
com va ser aquell dia
aquell 19 d'abril?
va ser un moment
d'eufòria
lògicament
perquè era el final
de tot un treball
de tot un desig
d'arribar-hi
quan s'arriba
i s'assaleix
un objectiu
es té la satisfacció
que s'ha fet
un bon camí
i llavors
va ser un moment
i recordo
el ple de l'Ajuntament
estava
a gom a gom
estava totalment
ple de veïns
per assistir
a aquell acte
que no deixava
de ser realment
un acte històric
per la ciutat
en què tots els representants
dels partits polítics
amb les diferències
ideològiques
que hi havia
lògicament
perquè si no
no serien partits
diferents uns dels altres
però tots
amb el desig
de fer una gestió
transparent
eficaç
en benefici
de tota la ciutat
i potser jo diria
per part nostra
i també per part dels grups
no vull excloure ningú
en benefici també
d'aquelles persones
que durant tant temps
havien viscut més marginades
dintre de la nostra ciutat
doncs aquestes eren
les paraules
que ens deixava
Francesc Chamar
abans de marxar
cap a Nicaragua
i la veritat
és que aquest adjectiu
és gestió transparent
ganes de treballar
malgrat les diferències
polítiques
unanimitat
per part de tothom
ganes
tot plegat
també ho recollen
les actes
d'aquella sessió plenària
són paraules
que sorgeixen habitualment
i que jo imagino
que vostès
estan en presents
com recorden
aquell dia
el dia exacte
va ser un dia
personalment emocionant
per cadascú de nosaltres
després de tants anys
que n'hi havia
ajuntaments democràtics
per la meva part
jo recordo
el problema
d'haver
de fer un discurs
donant-lo
fent sentir
el que pensaven
els meus companys
de coalició
de Convergència i Unió
i ahir
rellegia l'acte
d'aquella llei
de Constitució
jo mateix
m'estranyo
que haguessin
pot dir
paraules tan boniques
tots
senyor Baixeras
potser
com l'amic Sandra
recordava fa un moment
per nosaltres
eren les segones
eleccions
però
la sensació
d'immediatació
la sensació
de proximitat
amb els votants
només es tenen
jo crec
en unes
eleccions municipals
i aquest sentiment
de constatar
amb xifres
amb dades
objectives
que hi havia
uns quants
ciutadans
que confiaven
la persona
del regidor
del conseller
municipal
per una tasca
o per aconseguir
uns objectius
aquesta sensació
d'immediació
que deia
és molt
reconfortant
és molt gratificant
com després va ser
moltes
de dir
senyor Ballbé
per exemple
per a tots
va ser una novetat
perquè
inclús
amb el que deia
abans
l'enveixer
i terres
ai perdó
de que nosaltres
jo he dit
que no érem
polítics
però potser
ho tinc de rectificar
una mica
érem
descendents
de polítics
o sigui
la política
ens venia
per herència
faltava la pràctica
democràtica
exacte
però com a polític
sí
tu no tenies
experiència
familiar
però nosaltres sí
tu sí
i tu també
i jo també
el meu pare
va ser un grapat d'anys
de tot hi havia
entre els regidors
persones amb un passat
amb una experiència
sense
és la riquesa
justament
d'aquest fet
que hi hagués
aquesta
varietat
de perfils
de persones
Teresa Batet
és que una mica
política ho és tot
i que no siguem polítics
polítiques fins i tot
en el mercat
o sigui
que jo penso
que la vida
està impregnada
de política
llavors jo
el que vaig sentir
aquell dia
era la gran il·lusió
de participar
juntament
amb els altres partits
en la transformació
del que jo veia
la realitat
més immediata
de cara al ciutadà
això era
el que em feia
realment
una il·lusió
extraordinària
era com
era com
l'inici
d'una aventura
que encara
continua
però
que penso
que encara té
un llarg camí
per recórrer
clar
vostès
potser
pensen
que exagero
una mica
però són conscients
que justament
per aquesta experiència
formen part
dels llibres
d'història local
tots vostès
jo en soc conscient
i n'estic
extraordinàriament
orgullosa
i satisfeta
de veritat
senyor Requesens
el primer alcalde
de la democràcia
a Tarragona
si alcalde de la ciutat
em dirà
que no l'omplia
d'orgull
entre altres coses
clar
i historiador
clar
el curiós del cas
és que
a vostè li pesa més
la cosa d'historiador
que d'alcalde
en penso avui
té la perspectiva
aquesta de l'historiador
que sí
tot just aquells dies
li havien de concedir
la beca Antoni Agustí
em sembla que no
però
com ha sigut tota la vida
historiador
i d'alcalde
el temps reclamatari
prou
no
però haig de començar
per dir que la meva família
sí que era política
el meu pare
va ser regidor
a les eleccions
i va sortir regidor
a les eleccions
del 12 d'abril
de l'any 31
el que va portar
la república
per tant
ja teníem
una
a casa meva
i el meu germà
també va ser
un germà meu
també va ser regidor
l'any 36
per tant
sí que hi havia
una tradició política
familiar
en aquest cas
com pot passar
amb uns altres
ara
curiosament
curiosament
d'aquell primer
d'aquell acte
de constitució
de l'Ajuntament
en tinc molt poca memòria
en canvi
sí que tinc
molta més memòria
d'altres
sessions municipals
que van passar després
en la qual
ja estava involucrat
d'una manera directa
com ara?
com ara?
home
com ara per exemple
el que avui no es faria
és que l'altre
per exemple
que hi va haver
públicament
es va votar
i es va acordar
els sous
de l'Ajuntament
i això va sortir
públicament allí
allí es va dir
tal alcalde
90.000 pessetes
el regidor
60.000 pessetes
era què?
això és el que cobrava?
amb dedicació exclusiva
al tanto
vull dir que
això és
això sí que me'n recordo
i me'n recordo
d'altres
d'altres problemes
que
bé
el problema de l'aigua
per exemple
jo me'n recordo
que el mes d'agost
vam fer una taula
a la Rambla
en la qual
hi havia
el senyor
Víctor Ferrer
del PSUC
el senyor Franquès
de Convergència
i jo mateix
per representant
els socialistes
per explicar
al públic
al mig de la Rambla
doncs el problema
de l'aigua
i tal
i respondre
a les preguntes
que el públic
que es passejava
per la Rambla
doncs ens fes
això avui
és impensable
penso
almenys no es veu
que surt ningú
pel carrer
fer una taula
per demanar
opinió del públic
o per explicar
un cas difícil
aquesta és una altra
i una altra
de les coses
que recordo
perfectament
és la manca
de diners
és a dir
en aquell moment
si no recordo malament
l'Ajuntament
tenia un pressupost
de 300 milions
300 milions
de pesades
caram no
es podia fer
molt poca cosa
però el cas
és que
si es volia
anar a buscar diners
o crèdits
en aquell moment
el banc de cadena local
estava esgotat
deia que ja no en tenia
més de calés
perquè havia
pagat
unes despeses
extras
de l'Ajuntament
sortint-se i tal
no sé
el cas
és que
no hi va haver
cap d'allò
no hi havia
diners
és a dir
que per exemple
per poder fer
el parcament
de Sabedrin
a buscar un crèdit
de 100 milions
de pesades
no volgueu saber
el que van patir
i ens el va fer
la caixa
no pas
l'entrecredit local
la caixa
de Catalunya
la caixa
que depenia
de la Diputació
de Barcelona
i per què
era política
que no
si no
tampoc
senyor
recesent
vostè
ha fet referència
a la presència
del seu pare
i del seu germà
Daniel
en aquests
ajuntaments
republicans
després
passen 40 anys
de dictadura
i en el primer
ajuntament democràtic
vostè arriba
i és el primer
alcalde democràtic
de la ciutat
va fer algun pensament
de veure
quins valors
i quins ideals
havia de
continuar mantenint
que es fessin
com de pont
després d'aquests
40 anys
doncs sí
que hi vaig pensar
molt
i encara hi penso
ara
és a dir
que
la meva família
doncs
és una família
en aquell moment
i encara ara ho és
republicans
de tota la vida
oi
val a dir-ho
un això
m'ho va preguntar
un dels senyors
de l'OCD
un dia a l'ajuntament
a veure si era
i vaig dir que sí
que era republicà
i què passa
tu
encara ho soc
ara
oi
vull dir que sí
aquesta
dues coses
oi
aquest republicanisme
i l'evolució
a casa meva
doncs
de
cap a
diria
cap al
catalanisme
d'aquella època
que en principi
no ho era
però
això va anar així
i que
també penso
moltes vegades
que el meu pare
doncs
s'hauria posat les mans
al cap
si hagués
sabut
almenys
una mica
potser li hauria
sabut greu
que un fill
jo fos socialista
també
també val a dir-ho
no?
és a dir que era
una altra mentalitat
no?
però
en el fons
doncs
teníem
coses molt comunes
no?
i és que
sobretot
entenem
o entenc
jo també
que un polític
que hauria de
fer gala
hauria de
demostrar
és ser
totalment honest
i quan dic honest
vol dir d'acord
amb el seu propi pensament
actuar d'acord
amb el seu propi pensament
no per la conveniència
d'un grup
de pressió
o del que sigui
Falten
sis minuts
només per arribar
a les dotze
del migdia
fora interessant
en la mesura
del possible
que hi hagués
una darrera intervenció
per cadascun
dels convidats
sobretot
perquè el senyor
Valbell de Portà
jo tenia una fotocòpia
aquesta fotografia
de Constitució del Planet
jo
perdonin
però estan tots
tan joves
que dius
ui
vostès s'han vist
en aquesta fotografia
aquest esperit
que dèiem
de les actes
es nota
aquesta cosa
així tots
estan com traient pit
amb moltes ganes
es veu o no?
estan d'acord
amb aquesta
deixa'm dir
deixa'm dir
un moment
retén
tu bé
retén
sí
sí
Requesent
s'ha referit
a la mancança
de diners
jo diria
que no és
solament la mancança
de diners
és que era general
jo no sé
en aquest moment
quants assistents
socials
directament
o indirectament
depenen
de l'Ajuntament
de Tarragona
sabeu quants
n'hi havia
quan vam entrar
nosaltres
n'hi havia
un assistent social
amb totes aquelles
problemàtiques
dels barris
i de tot plegat
que comentàvem
no?
trobo que això
ja és una dada
prou significativa
sí
però no és només
això
és que cada barri
et reclamava
un centre cívic
cada barri
reclamava
un camp d'esports
cada barri
reclamava
fons públiques
passejos
i esclar
et venien
les peticions
per tot arreu
i aquí
no podíem fer
no podíem donar
a tothom
és a dir
hi havia unes
prioritats
i així
vam anar fent
és a dir
que la primera decepció
que deia
els requagents
que potser havien tingut
els ciutadans
era que no els hi podies
donar tot el que demanaven
i tot el que necessitaven
perquè no es demanessin
perquè sí
era un dret
era un dret
que exercien
però clar
quasi bé
tots ho tenen
tots tenen
centres cívic
la associació
de vins
que funciona
el passeig
les fonts
etcètera
etcètera
senyora Batet
bueno
jo si em permets
ja
per despedir-me
i ja que no estic
a l'avantguàrdia
de la política
sinó que estic
ja
a l'arrerguàrdia
de la política
però
continuaré fent coses
desitjar
que en aquest segle
en aquest segle
que ha començat
XXI
s'assoleixi
la igualtat real
de drets
entre sexes
aquesta és una prioritat meva
després la consolidació
dels idearis democràtics
a veure
dels idearis democràtics
socials i de dret
que faci
dels nostres ajuntaments
un lloc
on la qualitat
de vida
social
de treball
i d'oci
siguin dignes
i que garanteixin
de cara als ciutadans
el ple gaudiment
dels seus drets
diguem-ne que és un desig
és un desig
i objectiu
de moltíssimes persones
i que davant
segur moltíssimes persones
comparteixen
el senyor
va bé portar la llista
de totes les persones
que van ser
que van ocupar
un càrrec
que van ser regidors
d'aquell primer ajuntament
democràtic
el temps no ens permet
ara en aquest moment
dir-los-ho
però jo em comprometo
a vostè
que abans que acabi
el programa
a la una
jo els llegiré tots
li prometo
que ho faré
és que figurés
dintre d'això
la nostra salutació
a tots aquests senyors
que els 26
regidors
d'aquella època
26
jo tinc 26
també
no va poder prendre posició
però Martínez Lances
no va poder prendre posició
a les actes ho recull
és cert
a l'inici de l'acta
de Constitució de l'Ajuntament
i aquí són 26
són 26
doncs senyor Ballbé
jo em comprometo
a llegir-los un per un
abans que acabi el programa
li dic perquè ara
ens envaiten les notícies
té la llista vostè
vostè me la deixa
per assegurar-me
que la llegiré
absolutament a tots
i que no em deixaré cap
Jordi Piqué
moltíssimes gràcies
per venir
per la feinada
que t'has fet
i que no hem pogut treure
tot aquest material
que havies portat
i que era realment preciós
però ben segur
que hi haurà un altre dia
perquè la memòria històrica
justament és això
és un valor que tenim
i que no hem de perdre
i que aniversaris com aquests
ens permeten treure-la
i afortunadament
tenim testimonis
que com dèiem abans
i deia la Teresa
que estava molt orgullosa
formen part de la història local
de la nostra ciutat
moltíssimes gràcies
a tots
per venir avui
en aquest programa especial
del matí de Tarragona Ràdio
i enhorabona
per la tasca
que vam fer a la ciutat de Tarragona
ara fa 25 anys
molt bon dia
gràcies a vostès
per haver-ho fet
gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies