Dos quarts i mitja, doncs seguim endavant el matí de Tarragona Ràdio.
Per parlar-los ara d'un llibre que tenim entre les mans,
un llibre que es presenta avui aquest vespre a les 8 al passeig arqueològic de Tarragona.
Un llibre que es diu Tarragona, balcó del Mediterrani.
Està fet amb fotografies, fonamentalment amb fotografies de Joan Alverí,
que es tracta de fet d'un homenatge pòstum al fotògraf Canungí,
que va morir fa pocs mesos.
El llibre el promou al Museu d'Història de la Ciutat
i el publica l'editorial Arola.
Volem parlar d'aquest llibre i per fer-ho ens acompanya l'escriptor Canungí,
també de la Canungí, Francesc Roig. Molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Com podríem definir aquest llibre? Perquè, clar, els ullants que no el veuen,
jo l'estic veient, el tenim a davant,
i és un llibre que està, d'entrada, molt ben fet,
perquè té tapes gruixudes, molt ben il·lustrat,
és a dir, d'entrada, un llibre ben fet, no?
Home, sí. És de les coses que sempre s'agraeix,
sobretot quan un intenta anar engruixint la bibliografia tarragonina,
que ja, Déu n'hi do, l'àmplia que és,
sobretot en els últims anys se n'han publicat força llibres sobre Tarragona
o l'entorn de personatges també de Tarragona,
s'agraeix moltíssim que aquest llibre que és,
jo el definiria com un mapa visual,
un mapa de mirada visual,
perquè intenta reflectir aspectes,
evidentment, conegudíssims de la ciutat,
però des de perspectives a vegades diferents.
Són les fotografies que el fotògraf i bon amic Joan Alberic
va anar recollint i va anar fent per encàrrec
de diverses institucions de la ciutat mateixa
al llarg de la seva vida
i que ara el Museu d'Història ha volgut recopilar
com un homenatge pòstum, com molt bé has dit tu,
amb aquesta seqüència d'una mirada sobre Tarragona.
I aleshores li han posat aquest títol,
que no deixa de ser tòpic,
Tarragona, Balcó del Mediterrani.
Però és que, per molt tòpic que sigui,
continua sent realitat.
És un balcó obert a la mirada de llevant.
Aquests dies que són tumultuosos de setembre,
quan veus venir les galopades de núvols
que amenacen tempesta,
la gent que va tocar ferro,
aquesta situació de respirar l'horitzó des del balcó,
en fi, tots aquests aspectes que són interessants,
però no només és el balcó,
és les muralles, és el riu, és el port, és tot.
És la catedral, és la part antiga.
És una visió, com he dit, molt calidoscòpica de Tarragona,
la que fa Joan Alberic.
Algunes d'aquestes fotografies del llibre
les haurien veure en el seu moment els membres del jurat
que van decidir que Tarragona fos patrimoni de la humanitat,
perquè justament un d'aquests encarres que se li van fer a l'autor
va ser fer les fotografies per afegir-les al dossier
que es va enviar per la designació.
És probable.
Jo, com que no participava d'aquest jurat memorable i insigne...
Vostè no hi ha?
No, no, no.
Encara no tinc aquesta, diguem-ne, sort de
poder avaluar la possibilitat d'una ciutat
com a patrimoni de la humanitat.
Probablement, si hagués estat el jurat,
hauria estat abans.
Molt bé, perfecte.
Ja s'entès, ja.
Però bé que sí, no ho sé.
Hi ha algunes d'aquestes fotografies que són d'aquelles...
És probable, és probable.
Sobretot, n'hi ha unes quantes sobre la muralla
que valen la pena.
N'hi ha una que és molt significativa,
que reprodueix una imatge sobre la muralla de Sant...
el llenç de muralla de Sant Antoni,
que és amb la pedra menjada,
diguem-ne, deteriorada pel temps,
que té una perspectiva entre les finestres,
les obertures que donen la muralla
amb el reixat típic,
i després aquesta pedra
de la part de muralla
que encara no s'ha tornat a restaurar
en els últims anys.
Per tant, és una imatge interessant
de veure.
I la resta, evidentment,
són altres aspectes de la muralla,
com les portes cíclopes
o la portal de Sant Antoni
del segle XVIII,
els racons
de la baixada de Misericòrdia,
vistes aèries de Tarragona...
En fi, el Call Jueu, per exemple,
ara que torna a estar tan de moda
arrel del conflicte urbanístic
amb la Cala Garça,
després l'escorxador,
seu del rectorat de la Rubí Virgili,
una peça modernista important, etc.
El mercat,
el mercat central,
tant en perspectiva des del carrer
com en perspectiva de l'edifici,
el fòrum,
el fòrum de la colònia,
o una visió de Tarragona
des del campanar de la catedral.
Bona vista.
Sí, una molt bona vista.
El claustre de la catedral,
en fi,
la rosassa magnífica,
també vista des de l'exterior
de la catedral.
Després, una part de la catedral
des del carrer de les Coques,
en què es veu el mercadet dels diumenges
i l'ambient tan, diguem-ne,
de comerç,
de peces antigues, etc.
Tot plegat
és una situació,
una visió
molt sintètica.
I el disseny que en fa l'editorial Arola,
doncs a vegades és atrevit
perquè en una mateixa pàgina parteix.
Per exemple,
el carrer Sant Pau
agafa,
o el carrer Sant Pau,
o la part antiga,
agafa un fragment
de l'antic hospital,
actualment seu
del Consell Comarcal
del Tarragonès,
amb un fragment
de la façana del seminari,
o un altre fragment
de l'antiga muralla
que hi ha
al pàrquing
entre l'arxiu històric,
perdó,
entre l'arxiu diocesà
i el seminari.
És un llenç de muralla
que els turistes encuriosits
o els tarragonins
que no la coneixen
val la pena entrar-hi
en aquell espai
perquè és una muralla
encara
molt autèntica
de com probablement
era
en època romana.
És el llibre de Tarragona,
Bocodoma i Terrami,
que es presentarà aquest lloc,
per com dèiem a les 8,
en un lloc,
no sé si surt alguna fotografia
del lloc on es presentarà,
però vaja.
A la Torre de la Minerva.
A la Torre de la Minerva,
que és un lloc
diria que apropiat
per presentar-lo.
Esperem que el temps acompanyi.
Es toquem fusta.
Serà les 8 del vespre.
Aquest llibre,
ara en parlarem
perquè justament aquests dies
se n'ha parlat
quan es va fer la presentació,
es va dir que
aquest llibre
pretén també ser alhora
una mena d'eina
per atraure la gent
cap a la ciutat,
és a dir,
que s'utilitzarà...
Una carta de presentació.
Exacte, correctament,
que em sembla que és com
ho va definir Lluís Pinyol
a la seva presentació.
Què anava a dir?
Justament això serà
també important,
el fet que el llibre serveixi
com aquesta eina
de difusió de la ciutat, no?
De fet,
el que puc avançar,
i això sí que ho puc dir,
aquest és, evidentment,
una boníssima carta
de presentació,
però és un llibre
pensat més
des de la perspectiva
del regal.
El regal,
amb un bon amic,
si li has de dir
vint a Tarragona,
la millor ofrena
que li pots fer
és presentar-li
un catàleg d'imatges
i seduir-lo
a través de la imatge.
Està en marxa
un altre llibre,
també,
sobre la ciutat de Tarragona,
en una perspectiva
semblant a aquesta,
però amb un element
diferent
que seria
un recorregut
cronològic
amb un protagonisme
diferent
de la ciutat,
que també tindrà,
més o menys,
unes característiques
semblants
i que sortirà
més endavant,
però que forma part
d'aquesta,
diguem-ne,
necessitat
que Tarragona
tingui
unes bones cartes
de presentació.
Això no vol dir
que en èpoques anteriors
hi ha la guia
de Joan Antoni Guàrdies
o altres guies
que s'han fet
de Tarragona
que en el seu moment
van marcar
una fita històrica,
però aquest luxe
d'imatge,
de color,
d'espatec
visual,
clar,
no el tenien,
no el tenien
perquè els mitjans
econòmics,
però sobretot tècnics,
no ho permetien.
Avui dia
els mitjans
de digitalització
fan meravelles
i aquí
l'editorial
Arola
ha fet
un bon treball,
un boníssim treball.
No només parla
de Tarragona
però el llibre
perquè hi ha
seqüències
de les restes
romanes
dels munts
i també
de les restes
romanes
evidentment
del mausoleu
de Sencelles
de Constantí
perquè, clar,
són paradigmàtiques
sobretot pel mosaic,
etcètera.
L'estaven
fulleixant
i, francament,
sí que és cert
que hi ha imatges
de tota la ciutat
i també d'aquest àri
que ara vostè feia referència,
no?
Em crida l'atenció
que el fet
que el bolsari
de les fotografies
ens explica, doncs,
a quin lloc
pertany
que les conegues
estan en sis idiomes.
En?
En sis idiomes.
Bé, precisament per això.
És per això.
Per donar capacitat
i per demostrar
que nosaltres,
de problema de llengua,
no en tenim mai cap
els catalans.
Nosaltres en fem servir
una com a pròpia
però, si convé,
fem servir les sis
o les dotze
que calguin.
No com altres
freqüències
que són més limitatives
en aquest aspecte
de l'exclusivitat lingüística.
Per tant, Tarragona
és una ciutat
oberta al Mediterrani
i oberta,
com deia el Serrat
en aquella famosa cançó,
a tots els béns possibles
de la cultura.
Ja en són molts, eh?
Ja en són molts
de béns possibles
a la cultura.
Com definiríeu
el vostre amic
i fotògraf
en Joan Alberic?
Alberic, perdó.
Sí,
Joan Alberic
amb Joan Alberic
em unia
una estratíssima amistat
i és una llàstima
que ja no seguim
amb nosaltres,
sobretot perquè
per l'edat
encara
li quedaven
molts anys
de recorregut.
En certa manera,
en Joan Alberic
va entrar
a fotografia
a Tarragona
per,
bé,
diguem-ne,
per una
provocació meva.
És a dir,
quan jo l'any
85
estava preparant
el primer catàleg
sobre l'escultor
Salvador Martorell,
evidentment,
Salvador Martorell
té Tarragona
o moltes parts
de Tarragona
plena
de les seves
escultures,
sobretot externes,
però també n'hi havia
de col·leccions
privades.
Aleshores,
amb ell
vam entrar
en contacte,
es va començar
a aficionar
que, a més a més,
de Martorell,
doncs,
ja la imatge
sobre Tarragona
li va començar
a entrar.
després van venir
els encàrrecs
del Museu
d'Art Modern,
Museu d'Història
de la Ciutat,
la mateixa
Rubí i Virgili
també li han carregat
coses,
és a dir,
que després
va treballar també
per l'empresa
Lumberg,
que va fer un magnífic
llibre sobre Tarragona,
Retrobar el temps,
etcètera.
Per tant,
Joan Albreg,
a partir d'un
escultor canongí,
afincadíssim
a Tarragona,
com va ser
en Salvador Martorell,
que va morir
l'any 68,
aleshores,
també,
entra a formar part
d'aquesta nòmina
d'enamorats
visuals
i d'acord
de la ciutat.
D'una ciutat,
per altra banda,
cap i casal
de la cultura mediterrània,
des dels romans
fins,
o hem de procurar
que continuïm
mantenint
un cert far
de cultura
als nostres dies.
malgrat que
la dicotomia
indústria,
turisme,
és sempre
una dicotomia
explosiva,
però
hem d'anar
tirant endavant
en aquest aspecte
perquè el patrimoni
que té la ciutat
ens agradi
o no ens agradi,
és a dir,
ens agradi o ens agradi
que estigui ben
o no tan ben conservat,
poques ciutats
al món
tenen el que tenim
nosaltres,
que es veu
i que no es veu.
Però és clar,
el subsol tarragoní
és dels subsols
més impressionants
del món romà
conservats.
Diríeu que era
una persona
molt exigent,
és a dir,
professionalment,
per exemple,
quan havia de captar
una instantània
fins que no trobava
allò que buscava,
la repetia insistentment
fins que
aconseguia
el pretès,
el que volia.
A veure,
en Joan Albaric
tenia un avantatge
increïble,
que
totes les fotografies
que tenim en aquest llibre
però totes les que feia ell
eren i són el resultat
precís entre l'observació
i el domini de la tècnica.
M'explico.
El Joan
anava diverses vegades
a veure
l'objecte,
el paisatge,
el monument,
la pedra,
el que calia fotografiar.
I si calia
observava l'escenari,
l'entorn,
el mirava,
el meditava,
el pensava,
estudiava la llum,
el punt de vista,
l'enquadrament
i quan ja tenia ben clar
tot això,
aleshores
feia el pas definitiu
d'agafar la càmera
amb l'òptica adequada,
s'instal·laven
el punt de mira desitjat
i
obria l'obturador.
Aquest procés,
clar,
els fotògrafs
de reportatge periodístic
són molt més ràpids
perquè,
clac, clac,
s'ha de fer en el moment
que toca,
però en el moment
que trobes amb el fotògraf
que pot
tenir més tranquil·litat
creativa,
clar,
no tots ho acaben fent,
però ell ho feia
i aquest aspecte,
esclar,
a veure,
acabareu veient,
per exemple,
una o dues imatges
de l'aquaducte romà,
per exemple,
però és que de l'aquaducte romà
jo n'hi he vist
un fotimer
d'imatges.
Quines?
Després ell acabava triant.
Per exemple,
nosaltres,
amb el centre d'estudis
Canungins,
cada any,
ell,
feia les fotografies
del calendari,
feia un calendari normal
i fem un calendari normal.
per treure
les dotze fotografies
o les vint-i-quatre
en el cas
que n'hi haguessin més,
però en feia el triple.
I què ha fet la tria
de les fotografies
del Museu d'Història?
El Museu d'Història.
El Museu d'Història,
sí.
I suposo que ha estat complexa,
difícil haver-ne de triar.
Home,
sempre és difícil triar
entre la qualitat.
Aquí està.
Quina és la part que deixes,
sobretot,
no la que tries,
sinó la que deixes.
Hi ha aspectes,
per exemple,
sobre el Teatre Metropol,
des d'un punt de vista,
un Teatre Metropol
molt lluminós,
fotografiat de dia,
perquè a vegades
el Metropol
l'agafes
amb seqüència
d'il·luminació artificial.
No, no, no,
aquí està agafat
amb de dia,
d'interior i d'exterior,
etcètera.
I, en certa manera,
la fotografia
pel Joan
va ser la pròpia,
va ser la seva pròpia història.
Ell era
la fotografia permanent,
la imatge,
s'engrescava
facilíssimament
amb qualsevol tema
que li donessis.
I, a més a més,
el Joan Albrecht
tenia una característica
que va ser un dels companys
de l'Òscar Cadiac
en una de les...
perquè practicava
el muntanyisme,
a part de la vela,
a part d'altres esports
d'aventura.
Però, sobretot,
van fer el cim
de la Concagua
amb l'Òscar Cadiac
i suposo
que hauria estat content
ara,
moltíssim,
de veure
com s'ha assolit
el cim,
malgrat la pèrdua irreparable,
del K2.
Però,
vull dir,
era un home
polifacètic
en aquest aspecte,
engrescador
perquè
qualsevol tema,
només que l'apuntessis,
ell
l'anava
polint,
polint
de tal manera
que et trucava
i et deia
allò que em vas dir,
podríem fer això,
allò, allò altre,
que tu, a lo millor,
n'hi havies pensat
o ja ho havies deixat
i, en canvi,
et reflutava de nou
la idea
i t'engrescava de nou
a tu,
que li havies donat
la possibilitat
però que després
potser l'havies oblidat
i, en canvi,
ell la reflutava
i te la feia
tirant davant.
Una humanitat
que es pot veure
reflectida
en cadascuna
d'aquestes fotografies
que configuren
el llibre
que es presenta avui
a Tarragona
Balcó del Mediterrani,
un llibre
que és un homenatge
amb el fotògraf que vam morir
fa molts mesos,
Joan Albaric.
N'estem parlant
amb el seu amic,
Francesc Roig,
escriptor també Canongí.
Vaja,
no queda res més
que dir
que és recomanar
l'acte d'avui
que es farà
a les 8 del vespre
en un lloc
com és davant
de...
Els peus
de la Torre Minerva.
Els peus
de la Torre Minerva.
El president
de les Muralles.
I és una torre
molt bonica
tot i que,
lamentablement,
està una mica
deteriorada
però el relleu
de Minerva
que és el que dona
el nom
a la Torre
té un cert encant
d'invocació
que suposo
que per això
els romans
en el seu moment
la van col·locar allí
per una certa invocació
pels protectors
de la muralla
o de l'edifici
o de la ciutat,
etcètera.
Aleshores,
jo el que demano
és una certa invocació
a l'esperit
de respecte
pels monuments
de la ciutat
i faig una crida
de nou
a la necessitat
de ser cívics
amb tots els monuments,
amb totes les pedres,
amb totes les parets
i amb tots els edificis
de la ciutat.
Em tol moltíssim,
moltíssim,
moltes vegades
veure amb quina desídia,
amb quin desinterès
o amb quina,
diguem-ne,
barra.
Moltíssima gent,
doncs,
tant li és
fer un grafiti
amb un esprai
en un lloc
que resultarà,
després de netejar-lo,
d'un desgast irreparable
i, en canvi,
no costa res.
és a dir,
hi ha d'haver espais
per l'expressió
i cada expressió
ha de tenir
el seu espai.
Això és el que demanaria
i això
és una altra
reivindicació
de ser patrimoni
de la humanitat
perquè, esclar,
si hem de ser humans
el que no podem
és assimilar-nos
a altres espècies
amb més llibertat expressiva
però no tan humana.
Vostè se'n recorda
quan els 600
passaven
per sota
de l'art de Barà?
No,
jo no me'n recordo,
d'això.
Jo no tinc encara
aquesta perspectiva històrica
tan pronunciada,
però sí,
clar,
evidentment,
he vist moltes fotografies
tot i que
t'he de dir
que el traçat
de la 340
per sota
l'art de Barà
no em va agafar
gaire lluny,
eh?
Jo soc del 55.
Per tant,
aleshores,
clar,
aquesta situació
no era tan llunyana,
eh?
Ara queda llunyana,
però ara...
Sí, home,
ara plou tant
que fins i tot
una notícia
de fa tres mesos
ja és històrica.
Certament.
O desaparegut.
Esperem que
d'aquest llibre
se'n parli
molt i força
i durant molts anys.
Tarragona,
Valcola Mediterrani,
avui a les 8,
la presentació,
com veiem,
al passeig arqueològic
sota la Torre Minerva.
Francesc Roig,
gràcies per explicar-nos
el llibre,
però sobretot
també la manera
de ser de Joan Alvaric
que està en la memòria
de tots plegats.
Gràcies a vosaltres
per convidar-me.