Matthew Tri, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut.
Abans d'entrar en les lletres d'aquest llibre,
en el títol i fins i tot el contingut,
a mi una de les coses que m'ha sorprès
és el signe d'exclamació.
Ja t'ho hauran preguntat moltes vegades,
però memòries no és el mateix dir memòries que memòries, no?
No sé quina és l'entonació que li hauríem de donar al títol
amb aquest signe d'exclamació.
Memòries!
Com de nerviosisme i indignació.
La idea és que volia un títol que deixés ben clar
que tot fos verídic en aquest llibre.
o sigui, és autobiografia, és un tros d'autobiografia.
Però no volia que la gent el veiés
com un llibre de memòries convencional,
tipus persona gran, que escriu sobre el passat,
que ha fet moltes coses...
És que no tens edat per fer això, no?
No tinc edat per fer això, no, no, no, ni molt menys, espero.
I llavors posava aquest punt d'exclamació
com una mena d'avís al lector
que no són memòries convencionals.
Però volia que quedés clar que fossin verídics.
Si hagués posat un títol més literari, per dir-ho així,
potser hi hauria quedat, hi hauria hagut algun dubte,
si això fos verídic o no.
Clar.
Són unes memòries que basten un període molt concret
de la teva vida, dels 15 als 30 anys.
Uns 15 anys, aproximadament,
tothom diu que és una època complicada,
molt radical en tots els sentits,
a qualsevol lliçer humà,
que sigui mínimament inquiet,
que passes del riure al plom...
és una època realment d'extrems, no?
Sí, sí, sí, sí, per tothom,
o per la gran majoria de la gent.
Per això, quan estava pensant
en què havia d'escriure en aquell moment,
a l'hora de començar la redacció d'aquest llibre,
em va sortir...
Són aquests anys sobre els quals he d'escriure.
De fet, ja abans pels altres llibres
havia tret molt material d'aquests anys,
però encara quedava tota una sèrie de coses
sobre les quals no havia parlat mai
i en comptes de fer una ficció vaig decidir no.
Aquesta vegada, la veritat, tal qual.
No sé, no sé, perquè aquí en la contraportada lliure
diu per què escriure novel·les si es pot dir la veritat?
Per què ens hem d'inventar una història
si la realitat, de vegades, és allò que diuen, no?
Que supera la ficció, aquesta frase tòpica,
però sovint certa.
Jo no dic en el seu cas, però en general,
això d'escriure les memòries i parlar d'un mateix,
de vegades es pot prestar una mica a la trampa,
perquè podem dir el que volem.
No hi ha cap testimoni que digui que això que explica Matthew Tree
és veritat o no veritat.
No el que explica, sinó el que sentia en aquell moment.
Sí, és veritat.
És un dels perills.
És un dels grans perills.
Però jo tinc 15 anys de distància
amb tots els fets descrits
en el llibre.
I, per tant, ho veia tot
gairebé com si jo fos un personatge més
dins la història.
Ho descrivia d'aquella manera.
De fet, diria que està escrit més com una història
que no pas com unes memòries estrictes.
Vull dir, no és
vaig fer això, després vaig fer això, després vaig fer això,
allò altre, sinó que jugo una mica
amb el temps, amb les persones i tot això.
Home, jo com a lectora particularment
no sé si explica tota la veritat o no l'explica.
Imagino que no té més importància pel lector.
El que sí que em dóna la sensació,
i parlo des del punt de vista absolutament subjectiu,
és que és un llibre absolutament sincer.
Sí.
I on és, no?
Es veu molta sinceritat cada cop que parla
de vostè mateix, entre altres coses,
no pretén posar-se com un superheroi de l'època,
ni tampoc posar-se com una persona
que no sabia ben bé on anava.
Senzillament intenta fer un retrat
de com es podia sentir en aquest període,
com dèiem, de tan difícil construcció
com és arribar a la maduresa.
Exacte.
Jo tenia molt clar a l'hora d'escriure el llibre
que si tenia un dubte,
perquè després de 15 anys pots tenir dubte
si això va passar o no va passar.
Si tenia algun dubte,
doncs vaig ometre aquell episodi
per no ser prou verídic.
Per tant, volia que tot fos el més honest
i el més sincer possible.
Busquem detalls concrets
per atreure l'interès del lector.
Insisteix-mos molt en el que apunta
com un trastorn mental
que li va amargar força a la vida.
Jo no sé fins a quin punt
es podria plantejar com un trastorn mental,
tot i que va tenir els seus psiquiatres
que li van diagnosticar,
li van posar nom a aquest estat d'ànim,
a aquest estat emocional
pel que transitava ja des d'adolescent.
O realment aquest és un procés
pel que van passar totes aquelles persones
quan passen per aquesta edat?
Ah, no, el que vaig estudiar...
És un procés natural d'aquesta inquietud,
aquest ensopiment,
aquest no trobar el camí,
aquest realment no trobar respostes
a les grans preguntes de la vida.
Home, hi ha dues coses en el llibre.
Una cosa és aquest sentit
que jo diria que comparteix moltíssima gent,
que és aquest sentit
de sentir-se totalment fora de lloc,
vagis on vagis.
Ho tenen molts adolescents,
molta gent jove,
és a dir, que tenen 20 anys,
fins i tot entre els propis amics,
de vegades,
se senten allats,
se senten estranys i tot això.
Això d'una banda,
que és més normal.
De l'altra,
la cosa que em tocava més a prop,
a mi personalment,
que potser no és tan comú,
és que sí que vaig patir
una malaltia mental
amb tots els exiuts.
O sigui, una cosa molt estranya.
El que passa,
no explico quines eren
les pors irracionals
que em van aterrir
durant tots aquells anys,
perquè encara ara em fa vergonya
i, a més a més,
no és recomanable
anar explicant aquestes pors
perquè hi ha altra gent
escoltant aquesta missó
la mateixa
que les poden agafar.
O sigui, és una cosa...
No, no, millor no donar pistes.
Té molt delicat.
Té molt delicat.
O sigui, això sí que era
una cosa
que afectava a mi personalment,
que donava a tots aquells anys
una certa tensió
una tensió molt forta.
De totes maneres,
no seria el que és avui
sense tot el que li va passar
en aquella època
inclouent-hi la malaltia, no?
No seria el mateix que és avui.
No, no, no, no.
Jo en conjunt
tinc la sensació,
a mesura que he anat llegint,
que era una persona...
Què és una persona?
Clar, és que costa molt
parlar...
No, no, és una persona.
Sí, sí.
Una persona que té autèntics problemes
per relacionar-se amb el món,
però que de tant en tant
penetra en la seva vida.
Determinades persones,
homes o dones,
en els quals
crea un lligam
que ha perdurat
fins avui en dia.
Sí.
Això és molt important.
Parla també del valor
de l'amistat,
no només explicar drames.
No, no, no, i tant.
No, no, només faltaria.
No, no.
Parlo, per exemple,
d'un molt bon amic meu,
que em sembla que tots tenim
aquest amic
que ens treu de nosaltres mateixes
i ens ajuda, digues?
Max?
Max, el Max, exacte.
Que encara viu a Londres
i encara és bon amic meu,
per exemple.
Hi ha l'episodi
de la meva germana adoptada,
una catalana
que vaig conèixer a Barcelona,
que també em va ajudar molt,
que encara és amiga meva.
No, hi ha elements positius,
evidentment,
i parlo de tot això.
Són unes memòries
que alguna persona
podria agafar prestades
i fes-se les seves,
o dir, per les coses
que té en comú
d'homes i dones
de la seva mateixa generació,
ni que no fossin angleses
o d'aquí.
No, no, ja ho han...
Hi ha referents comuns, no?
Ja ho han fet.
O sigui, jo crec que si parteix
de la base individual,
és a dir,
de les teves circumstàncies particulars,
que és el que he fet inevitablement,
perquè no en conec d'altres,
doncs inevitablement
el lector
acabarà trobant punts en comú.
Per molt estrany que sembli,
perquè dius,
hòstia, una persona
que va néixer i créixer a Londres,
que es va traslladar a Barcelona
quan ja tenia 26 anys
i tot això,
què tenim en comú
amb aquesta persona?
Doncs, curiosament,
estic rebent reaccions
de bastants lectors,
hi ha bastantes coses en comú,
sentiments compartits,
fins i tot coses concretes compartides,
no?
Episodis de la vida política radical,
per exemple,
en aquella època
de començaments dels 80,
dels 80,
o sigui,
moltes coses.
El que s'havia de fer,
fins i tot,
per tenir relacions sexuals
dit d'una manera elegant,
repartir propaganda
del Partit Laborista
per les cases,
com aquí diu,
perquè això també
forma part
de les memòries
de Matthew Tree,
no?
Sí, sí, sí.
Home, això va ser...
És una anècdota més del llibre,
no?
Sí, sí,
és l'episodi que descriu
la meva primera nòvia,
que era un trotsquista,
però un trotsquista
amb una T majúscula,
diguem-ho així,
no?
I, bueno,
ens vam conèixer
més aviat per l'atracció
que hi havia,
no?
Que podia haver entre nosaltres,
però llavors vaig entrar de ple
dins el seu món trotsquista,
laborista,
etcètera,
etcètera,
no?
Ella era un extrem
del Partit Laborista
i doncs vaig acabar
per amor d'aquesta noia,
diguem,
repartint fullets,
fulletons
i tota mena de coses.
Va tenir amistats
de gran volada,
fins i tot a fills
dels càrrecs
del govern britànic,
fins i tot,
no?
Sí,
és una curiosa casualitat
que justament a l'època
que estava més fotut,
quan estava a l'ATU,
quan anava amb psicofàrmacs
a tot arreu i tot això,
vaig acabar coneixent
el fill del ministre d'Economia
de la Magra,
Thatcher,
és a dir,
l'home més poderós
de la Gran Bretanya,
a part de la Magra Thatcher,
que sí que era
l'home més poderós
de la Gran Bretanya.
I doncs vaig anar
al número 11
de Downing Street,
que és just al costat
de la residència
de la primera ministra,
acompanyat d'aquest amic
i escoltava música
i tot això
i era absolutament surreal,
perquè jo vivia...
I és que faig jo aquí,
no?
Realment.
Sí, sí,
que faig jo aquí
amb el policia
fent referències
quan entres i tot això
i vivia a l'ATU al sud
de Londres
en aquell moment.
A mi m'ha...
He llegit una frase
que no sé si
intencionadament
se li volia donar
molta rellevància,
però a mi m'ha cridat
molt l'atenció,
sobretot avui en dia,
que es parla tant
de la joventut,
de l'educació,
de tot plegat,
diu l'escola,
com una sala d'espera
de l'adolescència.
Treballo que és
una frase extraordinària.
És que jo crec
que això és bàsicament
el que són les escoles.
Són sales d'espera
pels adolescents.
i vaja,
el gran problema,
diria jo,
vull dir,
és una cosa...
Jo vaig trobar,
em sembla que es nota
llegint aquest llibre,
que totes les coses
que vaig descobrir
que van acabar formant
una part vital
de la meva vida,
les vaig descobrir
sempre fora
de l'escola
i jo em tocava
anar a l'universitat
fora de la universitat
també.
És a dir,
les coses realment
que m'importaven,
totes eren
fora de l'escola
i la universitat.
i jo crec que aquesta
és l'experiència
de l'adolescència també.
O sigui,
les coses interessants
passen fora de l'aula,
bàsicament,
que és una gran llàstima,
no hauria de ser així.
En aquest sentit,
aviam,
per l'escola
passa una mica
de puntetes,
però fa un atac
frontal a la universitat,
a tot el que s'aprèn
a la universitat.
A més,
sembla irreconciliable,
vull dir,
no ho tracta
com un episodi
a la seva vida,
sinó dona la sensació
que fins i tot
es manté,
no?,
amb aquest pensament
de dir que la universitat
realment
no només
no dona allò
que hauria de donar
a les persones
per tirar endavant
i per viure,
sinó que els hi pren coses.
Sí,
hi ha un atac frontal
contra les universitats
en aquest llibre,
la meva en particular
i,
per extensió,
totes les altres.
A veure,
les universitats
tenen sentit
si estem parlant
de coses tècniques,
de ser metge,
de ser enginyer,
de ser el que sigui,
llavors sí,
perquè donen les facilitats
perquè la gent
aprengui,
les màquines,
etcètera,
perquè facin pràctiques,
però per tots
els altres temes,
crec que les universitats
són senzillament
una mena de vivers
de gent elitista,
diguem-ne,
i creen
una mena d'actitud
elitista
entre la gent
que no fa res més
que crear unes divisions
socials innecessàries.
Creu que actualment
és igual?
Sí.
Continua aquesta dinàmica?
Igual.
Tal com a Anglaterra,
sí, sí, sí.
Fins al punt
que,
fins i tot vivint aquí,
arribes a un punt
que,
si saps
que una persona
té tal feina
i tal,
segur que ja té estudis
o ja...
I llavors comences a dir
on són el 80%
de la població
que no té estudis,
que no poden fer
aquesta feina tampoc,
no m'ho crec.
Allò de l'autodidacta,
no?,
que està també molt valorat
perquè n'hi ha pocs
que diuen, eh?
Sí,
jo defenso
l'autodidacticisme
a ultrança,
jo crec que potser
la solució,
una mica per tothom.
Però dient aquestes coses
no veu que queda fatal,
vostè,
parlant tan malament
de coses com la universitat?
Sí,
però m'és igual,
és el que penso,
qui sóc jo,
o sigui,
no sóc ningú,
o sigui,
però és la meva opinió,
però és una opinió
que tinc des de fa molts anys
i que està basada
amb unes experiències
personals inesborrables.
Va arribar a Catalunya,
anys després no anem fent,
i el que es tracta
és que els lectors
s'acostin a les seves memòries
i que les llegeixin,
no ho explicarem al llibre,
sinó no tindria sentit
aquesta conversa,
sinó més aviat
donar-los pistes.
És important i fonamental
per la seva vida
arribar a Catalunya
quan es troba
amb el paisatge
de Catalunya,
realment té la sensació
que ha fet
com un descobriment,
com una aparició
divina, no?
Sí, sí, sí,
divina no ho sé,
però sí que vaig tenir
la sensació
que havia descobert
una cosa
per mi mateix,
per començar,
o sigui,
no era una cosa
que havia descobert
a través dels pares
o a través
de l'escola
o una cosa així,
l'havia descobert
jo mateix
i a través
d'uns amics,
evidentment,
i que
se'm brindava
una gran oportunitat,
no ho sé,
era aquesta sensació
que tenia,
només anar a arribar
a Catalunya
per primera vegada,
vaig dir,
ostres,
això sí que és una cosa
fascinant,
que no tenia ni idea
que existia,
és una cosa
extraordinària,
o sigui,
encara penso
que la sobrevivència,
la mateixa existència
de Catalunya
és un fet
extraordinari,
perquè Catalunya
hauria de ser
com el país
de Gales,
és a dir,
un país
absolutament
aixafat
i no ho és
i vaja,
tot em va fascinar
i em va interessar
en el moment
de conèixer Catalunya
i això també
descric
a la seva manera
el llibre.
Jo no vull explicar
res més del llibre,
ho han de llegir,
el que sí que podríem dir
és que és un llibre
que no té res a veure
amb les seves novel·les
anteriors,
perquè d'entrada
està parlant
de vostè mateix,
està parlant
de la vida
i explica justament
que totes les vides
són fascinants
i se saben explicar.
Totes les vides
són fascinants?
Totes les vides
són fascinants.
Estic parafrasejant
un poeta anglès
que es diu
Samuel Taylor Coleridge
que va dir
una cosa
molt semblant
en el llenguatge
del segle XIX
i va dir
per escriure
un bon llibre
només cal
que una persona
sàpiga
descriure
el que realment
importa
de la seva vida
i llavors
això és una cosa
crec molt
en l'autobiografia
m'agraden molt
els escriptors
autobiogràfics
el meu escriptor
preferit
per sobre de tots
és Henry Miller
que no va escriure
sinó sobre la seva pròpia vida
va convertir
la seva pròpia vida
en la seva obra
per dir-ho així
i és una cosa
que sempre he volgut fer
de fet
escriure
no ficció
autobiogràfica
genuïna
de fet
en la resta dels llibres
hi ha elements
autobiogràfics
molt forts
o sigui
mai
sempre he utilitzat
la pròpia vida
com a font de material
però aquesta vegada
ho he fet
descaradament
és el que
insistim
en aquesta idea
és un llibre
que
a nosaltres
ens sembla
absolutament
sincer
en aquest sentit
i jo no sé si hi haurà
una continuïtat
d'aquí un quant temps
no no
són les úniques memòries
jo no sé si es pot afirmar
tan categòricament això
no sap que passarà d'aquí uns anys
com a mínim d'aquest tipus
de totes maneres
un període
com aquell que va viure
entre els 15 i els 30 anys
no es repeteix
ni de bon tros
perquè la vida va fent
el seu camí
farà difícil
de trobar una intensitat
d'emocions
d'aquest tipus
sí
jo crec que sí
ara veiem les altres
emocions probablement
amb el pas del temps
i la de l'edat
exacte
és una altra cosa
o sigui
a partir dels 30 anys
que és quan les memòries
acaben
passen diverses coses
començo a publicar
i llavors entres
dins la dinàmica
de ser escriptor
entre moltes cometes
però ser escriptor publicat
és diferent
de ser escriptor no publicat
per a uns òbvies
començo una relació estable
relativament estable
que dura
durant molt de temps
hi ha tota una sèrie
de factors
que després dels 30 anys
que fa que la vida
la meva vida
i la de moltes altres
gent
hagi canviat
hi ha unes per deprimir-lo
però d'això en diuen
fer-se gran
no és per res
no li vull alegrar el dia
però
la cosa va per aquí
diuen
una mica gran
ja em sento
com a mínim
ja que per acabar
aquest llibre vol dir
que no té
una miqueta d'intensió terapèutica
cap a vostè mateix
de posar per escrit
tot allò
que tenia ganes de treure
tots els llibres
tots els llibres
tots els llibres
o sigui
un llibre
si és un llibre
sincer
i no pas un llibre
escrit
només pensant
en les vendes
per exemple
un llibre fórmula
per dir-ho així
doncs
has d'escriure
aquest llibre
et sents un neguit
si no escrius aquest llibre
et sents malament
si no escrius aquest llibre
per tant
després d'escriure aquest llibre
et sents millor
si això és teràpia
doncs és teràpia
però és una teràpia
jo crec
que es pot aplicar
al 99%
de tots els autors
però sí
evidentment
hi ha un aspecte
terapèutic
en aquest llibre
però em sembla bé
també
jo no sé si vostè
li fa poc o molt
cas a la crítica
formal
però ha tingut
una rebuda
excel·lent
el llibre
baixa pel que he anat
escoltant i veient
no no no
tinc una acollida
extraordinària
i a més a més
una cosa que m'ha agradat
molt d'altres
d'altres autors
o sigui autors
que coneixia personalment
molt poc
alguns sí que coneixia
personalment
però
d'una banda
i d'una altra
o sigui
estic grabant
aquestes reaccions
a través de tercers
o directament
a través d'emails
i tal
i francament
molt reaccions
molt positives
sí sí sí
estic molt
és un llibre
que també és un llibre
primer
que es llegeix
ràpidament
és molt amè
amb debò
i doncs
el Matthew Trier
ha vingut a Tarragona
a presentar-lo
i ha tingut l'amabilitat
també de passar-se
pels estudis
de Tarragona Ràdio
Matthew
moltíssimes gràcies
per venir
i molt d'èxit
gràcies a vosaltres
adeu-siau
adeu-siau