És un quart d'onze del matí i dos minuts.
Aquí seguim amb tots vostès en directe des de la Rambla Nova.
Recordo que estem ben instal·lats, còmodament,
aquí davant del Teatre Metropoli.
La veritat és que avui és un dia característic de Rambla,
d'inici de l'estiu, que és sinònim també de l'inici de vacances escolars.
I això es tradueix en que a aquesta hora del matí,
probablement nosaltres a aquesta hora som a la ràdio,
però jo tinc la sensació que a aquesta hora del matí,
en dies laborables, de normalitat, podríem dir, transita molta gent.
Es nota que comencen les vacances escolars.
Veus algun que altre nen i nena, també a aquestes hores del matí.
En fi, és un dia de la Rambla, de primer d'estiu,
com podria ser qualsevol altre.
Per nosaltres la diferència és que avui parlem d'aquest espai.
Primer que tot els vull presentar als nostres convidats.
Saludem Maite Martorell. Bon dia, Maite.
Hola, què tal?
La Maite és llicenciada en Història
i és la responsable d'informàtica del Museu d'Història.
Ens acompanya Albert Saludes. Bon dia, Albert.
Hola, bon dia.
Fins fa poc, president de l'Agrupació Fotogràfica de Tarragona.
Jo no sé quantes imatges sobre la Rambla hauran passat per la seva mirada.
Jo crec que ell tampoc no ho sap.
No, no en tinc idea.
I també els vull presentar a Rafael Vidal,
que juntament amb el Ramon Giner, que avui no pot ser entre nosaltres,
van presentar aquest Sant Jordi passat, si ho recorden,
al voltant de Sant Jordi, un llibre absolutament deliciós.
La Rambla, de Tarragona, un passeig al llarg del temps,
100.854-2004.
Rafael Vidal, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvingut.
Quan vam parlar per Sant Jordi, encara no havia tingut l'oportunitat
d'aprofundir i mirar-me bé el llibre.
Deia, avui, fet, i la veritat és que és una autèntica delícia
passejar a través del temps per la mirada que feu d'aquesta Rambla.
És una mirada cronològica, seriosa,
però també té aquella mirada com a més emocional
i també carregada d'anècdotes.
Primer que tot, si m'ho permeten,
jo faré un exercici de sinceritat.
Quan comences a preparar aquest programa,
dius, mira que bé, parlarem d'això i parlarem d'allò altre.
I arriba un moment que tens tantíssima informació
que dius, saps què? Que no sé de què parlarem.
Jo no sé si a vosaltres us ha passat el mateix.
Al museu esteu últimant els detalls d'un treball, d'un CD,
que recull la història d'aquests 150 anys de la Rambla.
Jo no sé si heu tingut la mateixa sensació.
Pues sí.
La veritat és que ha sigut complicadíssim.
No ens ho haguéssim pensat mai.
I és pel fet que, clar, de la Rambla tothom n'hi sap.
I aleshores nosaltres volíem aportar alguna cosa.
i aleshores aquest serà el CD que tindrem més informació
de tots els que hem donat.
Perquè hem anat juntant tot el que era la història de la Rambla
juntament amb el que és la Rambla avui.
És a dir, fem tot un repàs dins dels inicis,
dins que es tira l'aire el d'això de Sant Joan,
fins a avui en dia, fins a...
És a dir, arribem a parlar de la projecció nova de la Rambla
fins al riu, no?
És a dir, parlem dels pàrquings, parlem de tot,
però fem un estudi molt acurat del que és la població,
del que són els serveis que avui en dia hi ha a la Rambla.
És a dir, aportant alguna cosa que ningú hagi aportat.
Però és tan difícil a la Rambla
que cada dia diem, ai, i si aportem això?
Ens ha costat molt tancar aquest CD.
Ens ha costat molt tancar els textes.
És a dir, perquè cada dia dèiem,
ai, això també ho hauríem de posar, ai, això també.
I clar, ha d'arribar un moment amb el que ho acotis
i diguis fins aquí.
I aleshores, doncs, bueno, això és el que hem fet
i ja tenim el CD, ja el tenim dissenyat a nivell de textes,
ja tenim tots els textes a punt
i ja estem en fase de muntatge informàtic.
És a dir, també hi ha un...
Hem procurat aportar alguna cosa diferent,
és a dir, hem reconstruït en tres dimensions
un plano d'un dels xiringuitos que hi havia de la Rambla,
que el van trobar a l'arxiu municipal,
és a dir, que ens servirà de menú durant tot el CD.
Hem reconstruït en volums tota la Rambla,
que s'anirà bellugant dintre del CD
i a llavors les cases que hem considerat principals,
que no són totes.
Suposo que el considerar falta aquesta, sobre aquella.
És a dir, però això, ara ho parlàvem amb ells,
és a dir, és alguna cosa amb el que ens hi trobarem
i ens hi trobem.
I a llavors totes aquestes cases,
llavors tindrem informació de les cases
que considerem més importants en aquest moment.
I una altra cosa que estàvem parlant ara
era que era molt difícil dividir les cases o tal amb estils.
és a dir, que fa i dir, aquest a casa és de tal estil.
És dificilíssim aquí a la Rambla.
Després ens acompanyarà el Josep Maria Boqueres,
que també aportarà el seu coneixement
i la seva experiència en aquest tema.
En el bon sentit de la paraula,
abans de començar el programa,
els nostres convidats estan fent una mena d'intercanvi de cromos,
que diuen, tu tens aquesta informació,
jo sí, doncs mira, jo tinc aquesta altra.
Clar, a més, informacions sovint contradictòries,
no tothom està d'acord en segons quines coses.
jo no sé si el Rafael amb el Ramon
es van trobar amb el mateix problema una mica
que s'ha trobat la Maita i el seu equip
a l'hora de fer el llibre de la Rambla.
Sí, evidentment.
És a dir, a pesar que nosaltres tot el que vam recollir
va ser a base de llegir, sobretot, el diari de Tarragona,
el que està clar és que els que escrivim alguns temes
sempre per fer-lo s'adrecem a altres escritors
que han escrit en temps anterior alguna dada.
I abans ho estàvem comentant
que hi ha una casa de la Rambla
que després me diran quina és, que de moment no ho sé,
que a tots els llibres de texta
consta que estava feta per l'arquitecte Pujol
i el final de la pel·lícula és que no està feta
per l'arquitecte Pujol.
Jo també em vaig trobar amb el tema
de la Rambla Nova, el número 97-99,
coneguda com la Casa Roda,
que és la dona del doctor Leu de Tarragona,
que jo vaig fer constar el llibre que estava fet en 1927.
Jo aquesta dada la vaig treure d'un llibre
on t'hi havia aquesta informació.
I, a més, amb un segon llibre també vaig trobar aquesta dada.
Bé, doncs sembla ser que el 1927
al final no va ser la dada correcta.
Per tant, hi ha informacions contradictòries, fins i tot,
quan es parla de la Rambla.
Albert, tens alguna classificació en el teu arxiu personal
i en l'arxiu que pugui tenir l'agrupació fotogràfica de la Rambla?
Perquè, clar, des del punt de vista visual,
clar, pots fer una classificació cronològica,
però també es podrien donar moltes altres classificacions, no?
A veure, personalment, jo no.
El que tinc és, com tots els fotògrafs que són més conscients
de quan et perds una situació,
és pensar que has tingut l'ocasió de fer determinades fotografies
en determinats moments, de la Rambla, per exemple,
i que s'han escapat.
Jo, si estem parlant del 150 aniversari de la Rambla,
doncs, sortosament, tinc el recolzament
que en aquell moment els feia el meu pare.
I per aquestes festes, el centenari de la Rambla,
per exemple, recordo venant amb ell,
jo era molt peritè, tenia 4 o 5 anys,
i recordo que hi havia una gran fastorra,
però que no m'entarava de res, no?
En 4 o 5 anys pots comptar.
I bé, ara mirant-les amb la perspectiva que donen el temps,
doncs dius,
home, això ho hauria pogut anar fent donant el temps jo,
i ara tindríem una història, però malgrat això no ha pogut ser, no?
Des de l'agrupació fotogràfica,
penso que des dels últims 10, 15 o 20 anys
es poden haver fet coses, però d'una forma inconscient,
és a dir, aprofitant, doncs, un esdeveniment
com pot ser Setmana Santa o Carnaval
o qualsevol acte públic al carrer,
però tenir la visió de fotografiar
perquè, doncs, tingui un aspecte més o menys interessant
original,
dubto que s'hagi fet.
És a dir, sempre s'han fet coses
aprofitant, doncs, actes molt populars
com els castells al miss de la Rambla
o quan hi passes Setmana Santa al processó,
però així, d'una forma,
plantejar-se un repte o un projecte
de dir, doncs, mira, això
té cara de canviar d'aspecte
doncs és qüestió de fer fotos,
exceptuant, en un cas molt concret,
que és el nostre company Antonio Roca,
que anava fotografiant
noves abertures de carrers,
edificis anat a terra
que després s'havien de fer altres edificis
més grans o més moderns.
Ell, des de fa uns quants anys,
que sí que va anar fent
aquesta mena de captura,
però, val a dir,
que no es senyïa exclusivament a la Rambla,
sinó a tota la ciutat.
Per tant, diria que en aquest aspecte
estem bastant coissos.
A la Rambla es va dir,
primer a l'Esplanada,
Rambla Nova de Sant Joan,
Rambla de Castellar, també hi he trobat,
Rambla del 14 d'abril,
Rambla de Sant Joan un altre cop,
Rambla del Generalissimo
i Rambla Nova.
Jo no sé si en aquests 150 anys
hi ha hagut períodes
d'una transformació molt ràpida
i períodes d'un cert estancament.
Des de la perspectiva general
del treball que heu fet,
quins períodes diríeu vosaltres
que han suposat un canvi
més important en la Rambla?
Els últims 50 anys,
els primers 50,
els segons 50,
podríem donar una visió general
de com ha anat créixent
i transformar-se la Rambla
al llarg del temps?
Si em permeteu,
jo no soc...
Podeu intervenir quan ho decideu.
No ho dic perquè no soc historiador
però per la meva situació concreta
jo vaig estar vivint 20 anys a Barcelona.
Me'n vaig anar als 35
i vaig tornar 20 anys després.
Ma mare era de la Rambla,
havia nascut o vivia,
millor dit,
damunt de casa del Clos.
Aquí mateix,
ho tenim davant.
Sí, l'antiga farmàcia del Clos,
l'anterior propietari
era el meu avi,
per entendre'ns.
Llavors,
m'explicava històries de la Rambla,
dels seus edificis,
de la gent que hi sortia a passejar,
dels bancs,
dels xeringuits que hi havia.
Llavors,
evidentment,
per mi era una època
que jo no vaig enganxar
i que se'm feia molt idílica.
Tornant al que dèiem,
20 anys de persona,
tot i venint sovint,
jo vaig veure que va ser
una època
en què va fer un canvi brutal.
és a dir,
tot i venint sovint,
una cosa per ser que
tornes cap de dos anys,
dius,
això ha canviat moltíssim,
però una altra cosa
és venir més o menys
cada 15 dies
i veure que se feien coses noves.
Llavors,
jo vaig,
en aquell temps,
pensava que la Rambla
havia arrencat,
junt,
amb el conjunt de la ciutat també,
d'una època molt grisa.
I d'una època molt grisa
en el sentit total.
És a dir,
grisa,
perquè els camions passaven
per la Rambla Vella
i ens deixaven anar
tot el sol fum
i la cosa era molt fosca
i una època grisa
perquè Tarragona
havia estat estancada
socialment,
anímicament,
en molts sentits.
Llavors,
la Rambla,
penso que també
acusava part
d'aquesta història,
d'aquest letargo,
diguéssim,
és a dir,
va quedar com molt endormiscada
i penso que
en aquest temps
van fer moltes coses noves.
Abans,
evidentment,
no ho sé perquè no hi era.
No ho sé,
això potser
per part del museu
contestaria millor
l'Helena Virgili
que és la que ha fet
els textos d'aquest apartat
però a nivell particular
sí el que a mi em sembla,
és a dir,
amb tota la documentació
que he anat llegint
i que he anat aportant,
és a dir,
que a la Rambla
ens hauríem d'anar fixant
en elements concrets,
és a dir,
si mirem la Rambla
veiem en cada element
que hi ha hagut un canvi,
és a dir,
teníem les cadires
que a finals del XIX
estaven posades,
ara hi ha uns bancs,
és a dir,
els edificis
que evidentment
quan se va construir,
quan se va fer
la primera,
la Rambla,
és a dir,
no teníem locals comercials
perquè a ningú
se li va ocórrer
que avui en dia
això seria
tot locals comercials
perquè doncs queda espai.
Tots els baixos,
si ho estem,
ara al nostre entorn
tot és comercials,
sí,
realment tot són locals comercials.
però si mirem les primeres cases
que es van fer
no es va preveure mai
que hi hagués un local comercial,
és a dir,
crec que potser la Rambla
és difícil d'haver-la en un conjunt
perquè a nivell social
sempre ha tingut un caràcter
de centralitzar
l'activitat de la ciutat,
però a nivell particular,
a nivell de poques coses,
els arbres,
les cadires,
els locals,
és a dir,
tot això
ha fet una evolució
primer més a poc a poc,
que és a dir,
el temps corria més a poc a poc abans,
això ho diuen els vells,
però probablement
a nivell històric
sigui veritat,
però i en Cabata
ha anat molt de pressa,
és a dir,
abans per passar
de les cadires als bancs,
doncs si es van estar 100 anys,
avui probablement
de passar d'un banc de fusta
o d'un banc de pedra
o d'un banc de fusta
estarem 5 anys,
és a dir,
és l'evolució,
abans parlar
dels pàrquings de la Rambla
o de que arribaria
fins a on arribarà la Rambla
era alguna cosa inconcebible.
Aquesta és una visió
absolutament personal,
però jo no sé si...
El tema de la consciència col·lectiva
de la Rambla
és ben curiós.
Jo recordo que fa molts anys,
aviam,
que no m'equivoqui,
que aquí estic amb experts
i si m'equivoco
quedaré fatal.
El tema dels plataners
va despertar
una polèmica molt important
a la ciutat.
S'havien de treure,
si no recordo malament,
perquè estàvem malalts,
deien, no?
Sí, sí.
Deien que estàvem malalts
i que s'havien de treure
i déu-n'hi-do
el moviment ciutadà
que va haver-hi.
En els últims anys,
com bé dèiem,
vull dir,
s'ha transformat moltíssim
la Rambla,
s'han transformat
els edificis,
s'ha fet el que ha convingut,
coses que podien agradar
més o menys,
però ningú ha dit res.
Vull dir,
aquesta consciència
de conservació
de determinat país
de la Rambla
fa molt de temps
que la van perdre.
No dic que no l'haguéssim
de perdre per evolucionar,
jo no estic jutjant res,
sinó en tot cas,
sí,
desvetllar un estat d'opinió,
que realment qualsevol...
La Rambla era un espai
intocable
fa un quant temps,
probablement qualsevol.
que es fes de transformació
a la Rambla
aixecava unes polèmiques
i unes discussions
ciutadanes enormes.
D'un temps cap aquí,
d'algunes dècades cap aquí,
això sembla que ja no existeix.
Va en funció també
de com es transforma la societat,
però jo no sé si aquesta consciència
col·lectiva
era d'aquesta manera abans.
De fet,
a veure,
vaig a parlar
de dos o tres temes
que han tocat últimament.
És a dir,
la Rambla,
transformació de la Rambla.
Jo diria
que dins dels 150 anys
d'història de la Rambla
hi ha dos blocs molt clars,
que serien els primers 50 anys
que és quan se va iniciar tot
i es va començar a edificar.
Una època molt important.
Els segons 50 anys
diríem que és el moment
en què la Rambla
potser queda més adormiscada.
I els últims 50 anys
és quan se reemprèn amb força
tot el tema
d'o què seria la Rambla.
Una mica enlaçant
amb el que havies dit,
el 1980,
i que jo hagi trobat
és l'únic moment
que es fa el tema aquest,
es fa un projecte
d'estudi subvencionat
per l'Ajuntament
amb el qual
se reuneixen
una sèrie de persones
per decidir
com volen que sigui la Rambla.
I quan parlem
de com volen que sigui la Rambla
es fa un estudi
de com volen que sigui el terra,
quins arbres volen que hi hagi,
com han de ser
els siringuitos
de venda de llibres,
com han de ser els bancs,
com han de ser els fanals.
Al final de la història
és que se li dona,
se li concedeix un premi
a una persona
pel projecte
que ella va presentar,
però després la veritat
és que
es tanca el llibre
i mai més se n'ha sapigut res.
Recorden que el paviment
que trepitgem ara
es va sotmetre
a un referèndum,
podríem dir així,
popular.
Els tarragonins
podien dipositar
el seu vot
per dir quina mena
de paviment volien
i després no ens agradava
perquè dèiem
que relliscava.
A veure,
de fet,
quan abans no s'ha mogut,
sí, la gent s'ha mogut
i recordo que l'última vegada
va ser amb aquest paviment
que relliscava
i que la gent
es va queixar moltíssim.
Després va fer aquest referèndum
i penso que
al final es van saltar
amb el paviment.
Si em permeteu,
vull saludar
Josep Maria Boqueres,
arquitecte tènic.
senyor Boqueres,
molt bon dia.
Molt bon dia.
Gràcies per venir avui
en aquest programa especial.
El senyor Boqueres,
com he sabut,
ha fet diferents treballs
de recerca.
Acabo d'arribar d'Orense,
també jo.
També he arribat d'Orense.
Doncs es mereix
un aplaudiment
perquè n'hi ha molts
que no han arribat encara.
Però vam ser encara més
el gerent del CUC,
que ha estat amb la tortúlia
del Nàstic.
També és veritat.
Que també venia amb l'avió.
Però aquest ja tenia
els aplaudiments
a la ràdio directament.
Doncs ha estat un bon vol.
Sí, sí.
I a més amb l'alegria,
no?
Amb l'alegria de...
Sí, sí, sí.
Però hem de ser
amb una eufòria continguda, eh?
Vol dir, vol dir...
Jo vaig anar a Zamora
i allà vam guanyar
per 1 a 0.
I aquell partit d'aquí
vam empatar
i empatant ja es classificàvem.
Però aquell partit
del Nàstic-Zamora aquí
que tenia que ser una festa,
si haguéssim jugat 6 hores
no haguéssim fet cap gol
perquè el portero parava tot,
pals,
i a l'últim 4 minuts
es pita una falta
de fora de l'àrea
i que tothom
ja tremolava.
O sigui que
hem de ser optimistes
que tant de bo
tothom estaria molt content
trobar-nos avui
els nastiqueros
en aquesta situació
de jugar-nos a casa
i celebrar-ho a casa,
encara que ja hi havia alguns
que si el Madrid perdia
nosaltres ja érem segona A
si haguéssim guanyat, esclar.
I si haguéssim quedat a Santiago,
em deia, eh?
O sigui, no sé què
haguéssim dit a la senyora,
a les dones i a la família, no?
A seguir la festa allà, eh?
Déu n'hi ha.
Però no, no, no,
però hem d'estar molt contents.
Contents
amb una certa contenció
però la cosa està...
La cosa està ja pràctica.
Està controlada, està controlada.
Molt controlada.
Molt bé, doncs el veig en forma,
eh, senyor Boqueres.
La Rambla,
la plaça de la Fonts
anirà a celebrar la cosa del nàstic,
però la Rambla, de fet,
sempre ha estat un espai
de celebracions diverses.
Algunes d'un signe molt positiu,
d'altres no tant.
Probablement, si ens remetem
a temps enrere on
aquesta Rambla del Generalíssimo
en aquella època,
el tipus de celebracions
que es feien
eren ben diferents
a les que podríem celebrar ara.
Estem parlant del tema,
doncs, de que si ens ha agradat més
al llarg de la història,
la ciutadania,
doncs, de seguida ha opinat...
Jo no sé per quina raó
es plantegen ara fa 150 anys
fer una Rambla
en aquest espai,
que això era una esplanada,
en principi, no?
No sé per què es van plantejar
o qui va dir
aquí ha d'anar una mena de passeig.
Jo, si em permets,
aquí tinc un apunt
que diu
l'Ajuntament de Tarragoni
convocar al desembre de 1854
un concurso urbanístic
per tal de planificar
una part de la ciutat.
Dels tres projectes presentats,
el consistori és decidir
el 13 de febrer de 1855
pel projecte de l'enginyer militar
al forgec Josep Cribillé,
que consistia en la realització
d'una gran via
de 45 metres d'amplària
en sentit transversal
i confrontant
amb la muralla
en procés de desaparició,
més una plaça,
un jardí botànic
i una casa
i un jardí d'esbarjo,
aprofitant la gran esplena
d'assistent.
Això m'ha de ser el que diu...
Està amb el llibre vostre,
m'ha semblat, no?
Sí, sí, sí.
Jo amb el senyor Vidal,
el senyor Vidal, no?
Sí, sí.
El que ho heu de veure ara, no?
Però és clar,
és que abans també heu dit una cosa,
que jo quan venia amb el cotxe,
és veritat que inclús
tu, Martorell,
em sembla que ho deies,
Mercè,
amb el tema de la...
Si aquest edifici,
mai té Martorell,
si és de tal any
o de l'altre
i de tal estil.
I a vegada és complicat això, no?
Llavors,
escrivies,
sobrevingué la mort
i la Corporació Municipal
ha encarregat l'arquitecte
Ignasi Jordà
la seva finalització.
I a la vegada
ha encarregat
un altre arquitecte municipal,
Francesc Rossell,
sota la supervisió
del comandant d'enginyers
de la plaça,
Àngel de Romero,
i aquest fol,
finalment,
el que se va aprovar
l'any 1857.
És a dir,
que estem celebrant 150 anys
i, a veure,
les inauguracions de coses,
què és?
Quan s'inauguren,
quan se decideix
que es faran,
perquè això també
amb la història
tampoc no queda clavell.
Quan es comença
el primer de pedra.
Però, bueno,
fixa't,
el 1854,
si és la data,
és quan l'Ajuntament,
el curs històric,
determina fer aquest tipus
de decisió política
en aquell moment,
d'enxample de la ciutat.
A tall d'anècdota?
150 anys,
per això,
per això.
De la idea.
Jo tinc més dates.
Digues, digues, digues.
El 5 de maig del 1865,
és quan,
després de l'enginyer militar,
Àngel de Romero,
és a dir,
es va iniciar
l'anivellament dels terrenys
situats al passeig de les Palmeres
i l'espai que ara ocupa
els carrers de Salt i Fortuny.
I 9 anys més tard,
la Rambla es prolongà
fins a la carretera de Castelló,
actualment Ramon i Cajal.
I a la tercera del segle XX,
l'enginyer Josep Cabastany
a elaborar un projecte
per fer arribar la Rambla
fins al riu Francolí,
tot i que solament
s'aixecaren
alguns edificis aïllats.
I el 1929,
l'Ajuntament aprovó
uns pressupostos extraordinaris
per l'eixample
que permeteren
la pavimentació de la Rambla
i dels principals carrers de Tarragona.
Ara que abans dèiem
els diferents noms
que ha rebut la Rambla,
tall d'anècdota,
clar,
com he mirat
tants llibres i tantes coses
en algun lloc he vist,
no sé per què,
algú es qüestionava
de per què li deien Rambla
si per aquí no passava cap riu.
Aquesta era una d'altres
de les coses
que sempre s'ha dit,
no?
Sempre ha sigut molt qüestionada.
I ho sabem
per què li van dir Rambla?
Si realment
no passava cap riu per aquí?
I la numeració va al revés.
Ah, sí,
aquesta és una altra també,
ben curiosa.
I després les Rambles,
mira,
la Rambla de Barcelona,
la de Vilanova i el Truta
i van a ras de l'aigua.
Aquí tenim el tocaferro
i el desnivell.
També és una cosa,
dius,
per què?
Però bueno,
suposo que va haver-hi una necessitat
i després...
Jo crec que és per l'estil
que té l'aviguda.
Sí, sí,
però potser sembla
que hauríem d'anar
cap al port, no?
Correcte.
Però estem acostumats
que a la Rambla de Barcelona,
al port,
a la Rambla de Vilanova i el Trú,
es passa a la resanda.
Aquí ens comença a numerar
dents de mar.
Sí, sí, sí.
No penso que això
és un principi
que no es pot negar.
Allí no hi havia res més
com deia ell.
Però les barrables
van al revés.
Sí, però de balcó
cap allà
no pot anar-hi més números.
en canvi, no se sabia
fins on podia arribar, no?
De fet,
encara està per arribar
on es vol, no?
Després, dins dels noms
de la Rambla que ha citat,
n'hi ha dos,
que diguéssim,
dos noms
que mai han estat
referenciats
mitjançant
cap cartell,
però la coca
que estem aquí
se la coneixia
com la Rambla del Centre.
Del Centre.
Sí.
M'està bé jo.
I aquí
això va provocar
una sèrie
d'històries.
hi havia la peluqueria del Centre,
la farmàcia del Centre,
és a dir,
hi va haver una sèrie de botigues
que se li van posar
el nom del Centre.
I la tercera coca
també va haver una època
que se li deia
la Rambla dels Capellans,
perquè baixaven els capellans
pel carrer Salt
per avall
i llavors se la coneixia
a part de l'itinerari
que feien
com la Rambla dels Capellans.
Cap al 1859
es comença a plantejar
l'edificació
de la Rambla
i aquí jo veig
que es van posar
doncs unes normes
lògiques
de l'alçada
que havien de tenir
els edificis,
de com s'havia de fer.
Iniciem aquest tema
perquè aquí hi ha
moltes coses.
D'una banda,
la part arquitectònica
pròpiament dita
i després,
qui venia a viure
i a treballar
a la Rambla?
Quines classes socials?
Quin tipus d'artesans
o industrials
instal·laven
o ubicaven
el seu negoci
a la Rambla?
Quan vulguin.
Això és quasi com
un concurs,
podríem dir,
perquè tenen tanta informació.
Jo no sóc historiador
i quan aquestes coses
se m'escapen una mica.
A grans 13,
no cal afinar en dates.
A veure,
però si llegim
els llibres
que s'han publicat
i coses,
si comencem a dir
les cases
pels seus noms
vol dir que se suposa
que són la gent
burguesa
i benestant
els promotors
de la Rambla.
I també siga cert
que això
em sembla
que el primer edifici
que va pujar
de les quatre plantes,
imagineu-se ara,
això ja és arqueologia,
que encara poguéssim
com aquests edificis
que tenim aquí darrere,
únicament planta baixa
i tres alçades.
Això sí que ha sigut
com l'Eixams-Elisers
o altres coses,
però el dia
que l'Ajuntament
va donar el primer permís,
que devia ser
als anys 60,
del número 7
de la Rambla,
aquell de l'estructura
tota blanca,
quan puges cap al tu
que fer-ho amb esquerra,
doncs clar,
va ser el dia
que es va esgarrar
l'invent de la Rambla,
perquè esclar,
llavors
tots som os
moros o tots som os cristianos,
diguéssim,
en el sentit de dir,
si dones licència
a un promotor
que vol edificar
més de quatre alçades,
doncs llavors
tothom ja té dret,
diguéssim,
però esclar,
jo crec que va ser
una errada,
però esclar,
això no pot anar
contra la història.
Jo recordo,
de paritat,
que un dels comentaris
que feia el meu pare
Arran de la Rambla
i de la seva
especial concepció,
em deia,
diu,
a Rambla en una època
es podia passar
d'una casa a l'altra
sense,
a treix del terrat,
evidentment,
sense un desnivell
certament important,
és a dir,
que es podia anar saltant
de terrat en terrat
des d'un començament
fins al final
de tota una coca,
evidentment,
i això a mi
com a paritat
em va quedar molt gravat,
és a dir,
em vaig imaginar,
evidentment,
era paritat
que en el cas
que la policia
perseguís un lladre,
doncs podria anar saltant
de casa en casa
i al final
fugir per l'última coca.
És una de les dades
que recordo així
amb un cert carinyo.
A la Rambla
hi havia els cinemes,
a la Rambla
hi havia els teatres,
algun que altre hotel,
vull dir que era
el lloc realment
més aristocràtic
que s'ho parlant
aquesta paraula
de la ciutat?
Jo ja parlant
del que ens diuen
la gent gran,
és a dir,
recordo molt
el meu pare
que sempre explica
que quan ell era petit,
és a dir,
pel mig de la Rambla
hi passejava
la gent que portava barret,
és a dir,
això era...
Això era un signe
d'identitat, eh?
Era un signe
de benestat, no?
I aleshores
la resta de gent
s'assentava
a les voreres
del costat
per veure passar
aquesta gent,
és a dir,
que clar,
tot això
ha canviat molt, no?
però que sempre ha sigut
un punt
de referència
del que era Tarragona,
és a dir,
mirar el que passava
a la Rambla.
Jo et diria
que encara queda
una miqueta
d'això que dius, eh?
De dir,
sí, sí, sí, sí.
Ara més comodament
des de les terrasses
dels bars, no?
A veure,
sí, a part d'això,
però anar pel mig
representa
una situació
més o menys concreta
i anar per les vores
és una altra,
és a dir,
anar pel mig
és perquè et vegin.
Hi ha un cert exhibicionisme
en això de passar
per la Rambla, no?
Exactament.
I robo la meva mare
i ja deia abans
com que vivia aquí
que, per exemple,
la meva mare
sent filla d'avidua
evidentment
no podia anar pel mig
o sola pel mig.
Si anava pel mig
havia d'anar acompanyada
i si anava sola
evidentment
havia d'anar
per les vores.
Però penso que això
i estic parlant
de fa 60 anys potser,
doncs això
o 70 o 80,
això ara encara
queda alguna cosa.
És a dir,
quan algú surt
encara es pregunta
ho dic perquè ho he sentit, no?
Allà pel mig
és anar a passejar
i quan vaig pel costat
potser és per anar
a mirar paradors
per veure amb algú
l'altre
o entrar a la geladeria, no?
I suposo que, a més a més,
alguns altres conceptes
hi deu haver.
La Rambla ha creat
un cert tics
a la gent que vivim
en aquesta ciutat
que encara conservem
fins i tot transformats
pel temps, no?
Rafel, tu que has mirat
tot aquí també
perquè el vostre llibre
contempla molt
aquest aspecte també
de costums
de l'època, eh?
A través de fotografies
i testimonis
i opinions.
Bé,
evidentment,
la Rambla
ha anat evolucionant,
diria,
en una primera època
que potser el que dominava
la Rambla
eren els grans cafès
on la gent
anava,
sobretot els dies festius,
a fer el seu vermut,
normalment acompanyats
d'alguna castina
perquè atregués a la gent,
no?
després,
després diríem
que es van instal·lar
els cinemes
en una època
més endavant,
els cinemes
diríem
que els van arribar
a substituir
el que era la banca,
mirant
diferents fases,
i avui en dia
el que domina clarament
la Rambla
potser són les franquícides,
perquè és una mica
l'evolució
del comerç
de la Rambla,
potser.
Josep Maria,
jo he sentit
moltíssimes persones
lamentar-se sovint
dels edificis
que en determinats moments
d'aquests 150 anys
han anat a terra
i que diuen
que això actualment
no hagués passat.
Sí,
segur,
sí,
segur.
Per exemple,
sobretot el número 2
de la Rambla,
el número 2
era un edifici
emblemàtic
i el vaig batejar
com la mini pedrera
terramonina
perquè feia la forma de corba,
però esclar,
però vull dir...
El d'Ada de Dinamita,
evident,
el d'Ada de Dinamita.
També,
també,
també.
Eh,
després...
Era el número 1,
eh?
Era el número 1.
Ah, sí,
perdó,
sí,
el número 1,
el del costat de l'esquerra,
sí,
sí,
el 2 és a la Casa Rossell,
sí,
sí,
però i després també
els teatres,
tots recordem aquí
on està ara
anirà el nou ajuntament,
eh,
també hi havia el cine fèmina,
el cine modern,
el tiburon,
que li deien,
vull dir,
esclar,
tendència de caminar
mirant el terra,
per mirar-nos la ciutat
amb ulls de turista.
Hi ha els aparadors,
hi ha els aparadors,
no?
Eh,
sí,
home,
a veure,
si diem emblemàtics,
per mi de la Rambla
hi ha dos que destaquen,
sobretot,
a la Col·legi de les Teresines,
que inclús és realment
un can de l'albanyia catalana,
és del Bernadí,
Martura i Puig,
a veure,
si comparem
el de les Teresines
del Gaudí,
del Gaudí
al carrer Ganduxer de Barcelona,
doncs aquí també.
Penseu que molts
encarregats d'obra,
que potser ja estan morts
quan jo era jove,
vull dir,
jo soc carrer de tècnic,
doncs venien aquí
com si fos un llibre obert,
a veure com s'hauria de posar
la tutxana
i el pilastre
i la balustrada
o el que sigui
i els arcs que hi ha,
Carpanels o el que sigui.
I després també un altre
que jo crec que també
s'ha de destacar
és el número 25
de la Rambla,
la Casa Sala,
la cantonada
amb el carrer de Girona,
per la seva,
esclar,
amb un de risc
sabem el que és,
vull dir que
és flamitja,
el barroc,
és una exuberància total
i la tribuna,
després sí,
esclar,
tenim altres obres
com el número 2
de la Rambla,
el Casa Rossell,
cap al lloc que està,
doncs també
que és de l'arquitecte
Morera Gateny,
després esclar,
d'octon parla
del Jujol
del Teatre Metropol,
però bueno,
una cosa és a l'edifici
i altra és al teatre,
perquè són dues coses
diferents.
I després hi ha
un altre nivell,
però també tenim,
jo crec que s'ha de destacar,
perquè ho veus,
aquí a la Junta de Tarragona
jo soc com això,
realista i potser crític,
va treure un fullet,
un tríptic,
que deia,
els tres arquitectes,
Jujol,
Gaudí
i Domènec i Montaner.
Vale,
jo que sempre he fet
conreu del tema
del modernisme
de Tarragona,
que és molt important,
és molt important,
més que el que la gent
es pensa,
inclús jo he arribat a dir,
i aquí ho torno a dir,
que si el modernisme
de res que tots sabem
que és la seva joia
de la corona,
jo li ficaria
un 8 sobre 10,
el de Tarragona
és un 7 i mig,
és un 7 i mig,
l'únic que va ser
que Tarragona
com té la cosa romana
i també se descuidem
de la part medieval,
doncs i ara ens passa
que el modernisme
que va amb segon ordre.
Però amb aquesta cosa
que l'Ajuntament va ditar,
el Gaudí aquí darrere,
la iglésia,
la capella de Josus Maria,
el Domènec i Montaner,
que l'Ajuntament
no ho exhibeix,
no ho exhibeix,
ni s'entreté
a ficar un faristol
a fora de la plaça de la Font,
dient ja
com una indicació turística
d'entrar al mausoleu
del Jaume I de la tomba,
que també hi ha molts elements,
catalana del Mosaic,
etcètera, etcètera.
I ho té amagat.
I després,
escala tenim el Domènec,
hem dit el Domènec i Montaner
i el Jujol,
escaltat a Metropol.
Que bé,
és una obra important del Jujol,
però per mi
el més important del Jujol
és el que té
la iglésia de Vestevella
a la Secuita,
el Montferri
de Montserrat a Montferri
i la Casa Guferruïda
als Pallarès.
I després hem d'anar
a Sant Joan d'Espí.
Però després,
encara hi ha Tarragona
i per això jo m'enfado,
bueno, no m'enfado,
ho dic d'aquesta manera,
tenim el Bernalí Martorell,
la Casa de les Teresines,
la Casa de Sales
del Ramon Sarraciricumà.
I després,
l'Enric Sagnier
Viabèquia,
el número 77
de la Rambla,
on estava la Caixa de Pensions
i ara hi ha a la Terrassa
i havia estat la N,
la cantonada
a costat,
quasi costat per costat
del carrer Assal.
Doncs el Sagnier
era l'arquitecte oficial
de la Caixa de Pensions.
A l'edifici emblemàtic
que tots sabem,
davant de la comissaria de policia
de la Via Laetana de Barcelona,
és el Sagnier,
que era l'arquitecte oficial
de la Caixa.
Doncs aquí tenim una mostra.
És a dir,
no tres arquitectes,
aquí de Raona tenim
de modernistes
12 o 13,
quan arreu únicament
tenen el Domènech i Montaner
i tenen el Pere Casellas
i algú més.
Per aquí tenim,
tenim el Pau Munguió,
que llavors ja no és la Rambla,
si dieu,
però és la Iglesia dels Carmelites.
Després hi ha els edificis
de l'arquitecte Alfons Barba
d'allà baix,
la Casa Rabadà
i la Casa Mussoles,
ja hi ha el cap de baix
de la Rambla,
el que és sindicat,
és la Casa Cobos,
que es deia que han estat
l'UGT,
Comissions Obreres,
tot plegats,
que és el número 1,
ja aturàvem el carrer Ixar,
o sigui,
tenim edificis,
edificis,
jo crec,
de certa categoria.
El del Pujol Civil,
aquí la Nisagia dels Pujols
no la podem obviar a Raona,
com parlem d'arquitectura,
el Pujol de Barberà,
el seu fill Pujol de Civil
que té el de la Càmera de Comerç,
l'actual Càmera de Comerç,
que és a la Rambla,
després hi ha els fills
i ara hi ha els bisnets,
llavors tenim un mantell
d'arquitectes molt importants.
I després,
a part del modernisme,
també jo crec que el Banc d'Espanya,
que ja no és modernista,
també s'ha de dir,
és un edifici,
què farà la ciutat
ara amb el Banc d'Espanya?
Què farem?
És un espai privilegi.
I si la Rambla encara
la prollonguem
fins al que alguns diem,
i se diu,
fins al riu Francolí,
que llavors,
a part de l'acudit aquell
que diem
és la més llarga del món
perquè va del Mediterrani
al Banc Atlàntic,
però és que ara ja anem
fins al Francolí,
també jo crec
que un altre edifici
que es té a posar,
oi que a la ciutat
estem dient que la Rambla
arribarà fins al Francolí,
encara que històricament
la Rambla acaba
a la font del centenari,
històricament.
Sí, però també l'hem mogut
la font del centenari.
No és un altre edifici
que jo també el ficaria
com una estrella
de la ciutat,
jo sé que això
potser molts no entendran,
el que és
l'actual subdelegació
del govern.
Home,
és un senyor edifici,
eh?
Molt bé molest que ho és,
però fixeu-vos una cosa,
si la gent arriba a Tarragona,
aquest edifici,
la gent diu,
és un edifici d'avantguàrdia,
i és un edifici
de l'any 1964,
d'un arquitecte
que jo el vaig conèixer
quan li van fer un homenatge
que van fer la rehabilitació
i així,
l'any de l'Alejandro de la Sota
que es va morir
que era català
i de l'Escola d'Arquitectura
de Madrid, no?
Doncs l'edifici aquest,
encara que aquí li dèiem
que li dèiem aquí a Tarragona,
li dèiem allò de Rússia,
del Kremlin o no sé què,
perquè era una capsa,
és una capsa,
és un cub,
però bueno,
però amb els materials,
el que sí.
Aquí venien molts alumnes
de Barcelona a estudiar
aquest edifici.
I després també tenim
el que era Banca Catalana,
aquí a la Rússia,
aquí darrere mateix,
dels arquitectes
també bastant emblemàtics
que eren també els oficials
de la Banca Catalana,
arquitectes de la casa,
el Josep Maria Fargas
i l'Enric Tows,
aquest edifici
que també amb el seu dia va...
Esclar,
no hem de parlar
únicament de la història,
vull dir que la història
i l'edifici
que tenen 40-50 anys.
Però un moment,
parlant d'edificis,
què va passar
quan es va a aixecar
l'edifici atlàntic?
Atlántico.
El Banco Atlántico,
que és el Bernadí Herrera.
Ho dic perquè, clar,
abans parlàvem d'edificis...
Els van fer pilotatges...
Però això va sorprendre molt,
eh?
Va sobtar molt.
És que, bueno,
aquí, per exemple,
ara m'ensenya...
Albert Saludes, perdó.
Que has portat una foto
sense l'Atlàntic?
Aquestes fotografies,
sí, sí,
és clar,
acaba de passar,
acaba de passar.
I aquí hi havia la casa
d'aquella també molt important,
modernista,
un altre que es va enderrocar,
però és clar,
però el Banco Atlántico
es permetia al luxe
de fer els exercicis més alts
d'algunes ciutats que anava.
Però aquí també se'n va parlar molt
de quan es va a fer l'edifici atlàntic.
Sí, però en aquell moment
suposo que plantificar,
per dir-ho així,
un...
Era un gratacels,
en llenguatge de l'època,
era el primer gratacels de Tarragona.
Això es va acabar l'any 72-73,
m'assembla, eh?
Segueix sent-ho.
O jo acabava la carrera.
Bueno, en aquell moment
es permetre-se no ser les licències
i això donava un cert prestigi,
cosa que amb el temps hem vist,
doncs que potser...
Un aire cosmopolita.
Un decis singular.
Ah, això,
Barcelona està ple,
Barcelona està ple,
com diu l'alcalde Nadal,
perquè no hem de tindre
aquí també coses singulars, no?
Que després seran...
T'agradar o t'agradaran?
De tota manera,
jo trobo pitjor l'exemple
que hi ha just davant per davant,
al damunt de la benzinera
i de la farmàcia,
de la rama.
Allò,
segons recordo,
i clar,
m'ho explicàvem
quan jo era molt petitet,
deien,
en permís de construcció,
sis plantes,
en feien set,
aturar les obres,
multa,
a l'obra,
es paga una multa
fins al novell,
i si m'ha arribat
fins al 14,
en sé que té 14 plantes.
Això és pròpia d'una època
molt concreta.
Home,
la història de la rama,
com totes les històries
està feta de llums i d'ombres, no?
Dins del museu,
és a dir,
amb el que s'està dient ara,
per exemple,
quan parlem de casa sales,
nosaltres,
és a dir,
independentment
de l'arquitectura
i de tot això,
també tenim en compte
que és un dels pocs llocs
d'aquí a la rama
on se conserven a la façana
encara allò de
Franco, Franco, Franco
que s'escrivia,
que quasi no es veu,
es conserven
els senyals
de les bales,
dels canons
o del que fos,
és a dir,
a la façana,
és a dir,
que la rambla
dona molt més de sí
a part de l'arquitectura,
no?
És a dir,
dintre de la mateixa arquitectura
té tota una història
realment molt important.
Després,
ara,
ha sorgit això
que dèiem ara
que la rambla
és 150 anys,
bueno,
la rambla és aquest tros
d'aquí dalt.
Nosaltres,
quan ens vam plantejar
el CD,
vam dir,
bueno,
què hem de parlar?
Fins a la font del centenari
o potser t'hem de parlar també?
O si hem d'agafar
fins a la plaça Imperial Tàrraco?
És a dir,
què hem d'agafar?
Doncs bé,
hem arribat a la conclusió
que una part de la rambla
compleix una edat
però a l'altra part
també en compleix.
És a dir...
La que era el Conde Vallellano.
Sí,
l'aquest Conde Vallellano.
Sí,
en carrers de bicicletes feien.
I motos.
I motos.
Teníem la licurera,
la...
Sí,
el Miró...
No,
la Mostela.
La Mostela.
I el Cirx s'hi cauen allà.
És a dir,
la Fira.
És a dir,
aleshores,
no sols tenim aquest tros
més històric
que és realment
en el que ens centrem,
perquè el que fa 150 anys
és això,
però l'altre tros
també és important
i també forma part
de la rambla
i llavors no la podem oblidar.
És a dir,
fins i tot...
A més a més,
vull dir,
penso que la rambla
es va començar en un moment donat
i s'acabarà
quan s'acabi.
i potser un tros
encara no correspon
a la història de la rambla
però ja comença a ser rambla,
per tant no...
A més,
és a dir,
quan estudiem,
per exemple,
des de la perspectiva
de la part de l'estudi
de població
i de locals comercials
i tal,
que han fet
dins del museu,
clar,
ens trobem
que l'estudi de població
d'aquest tros
de la rambla,
bueno,
d'aquest tros
de la rambla
pròpiament dita...
La clàssica.
La clàssica.
És molt difícil
trobar un terme
per dir...
La coca central,
no?,
que és el que es diu
formalment
quan es convoca algú.
L'estudi poblacional
d'aquest tros
amb l'altre tros
es canvia molt.
És a dir,
els pisos,
per exemple,
és a dir,
quan se va començar
a construir la rambla,
un pis de menys
de 140 metres
no hi era,
la rambla.
Avui en dia
en 140 metres
se'n fan quatre.
S'han anat dividir
d'aquests pisos.
Sí, sí,
s'ha adaptat
a les necessitats.
Bé, home,
un exemple claríssim
està en l'hotel Lauria,
o Llúria,
segons sigui el cas,
en què es veu,
des del carrer mateix
es veu que les plantes
les han subdividit en dos,
que es veu des del carrer,
cosa, per cert,
molt agradable.
Perquè les plantes
eren altíssimes, no?
Sí, sí.
Una altra cosa
que abans de dir
xaludes que jo volia apuntar,
d'allò que has explicat
de l'edifici aquest
damunt de la banxinera,
tot allò,
però un altre
que també tots sabem
que també és horrible,
i és la rambla,
allò que dius tu ara,
el del final de la rambla
ja tocant,
ja tocant,
estaria el Figueres,
que si el mires
des de la subdeleció
del govern,
des del diari Tarragona
o el que sigui,
sembla un paper de fumar
i hi hagués que caure.
I allò tots sabem
que hi ha una sentència
del Tribunal Suprem
que li sobran tres plantes,
també.
Sí, sí, sí.
I és clar,
si també parlem
de la rambla
fins al passemperial,
allò he dit
del subdeleció del govern
i també jo crec
que el que era
el col·legi de la Salli
i ara aquest edifici
en el seu moment
també és un edifici
majestuós,
sense potser
unes connotacions
d'uns valors arquitectònics,
però bueno,
jo crec que també
s'ha de considerar
com també
el de l'edifici
de la Caixa,
el número 100
de la Rambla.
Aquest ja.
Aquest també,
i més des del Pujol Sevil,
o sigui que Pujol de Barberà,
Pujol Sevil,
Pujol Llubó i tot això,
doncs tenen
la seva impronta,
doncs aquí,
és clar,
són com el Ramon Sala
i Ricomà,
que són els dos arquitectes
que amb 50 anys
són els que van construir
a Tarragona,
els edificis
que ara ens queden
i parlem d'ells,
no?
Que això és el que val,
no?
Sí,
jo també et volia
donar la raó
amb això
de destacar
el Banc d'Espanya,
i el Banc d'Espanya
també,
és a dir,
el moment que es va fer
eren dos picapedrers,
i aleshores
la gent s'entretenia
mirant a veure
com que un picapedre
feia un cantó
i l'altre picapedre
feia l'altre,
mirar realment
qui ho feia millor
i d'això,
és a dir,
tot aporta,
ja,
l'arquitectura
aporta també
un moviment social
darrere,
molt important.
Sí,
jo anava a dir abans
a Ramon
el que deia en Boqueres
és que
l'edifici aquest
del final
de la Rambla
baixant a Madreta,
que fa cantonada
amb la mateixa
plaça Ipletargo,
forma part
d'aquests grans edificis
que es van fer
en determinada època,
i abans que tu arribessis,
a mi hem parlat
que Tarragona,
o almenys ho he dit jo,
va despertar
d'una època
molt gris
en tots els sentits
i tots els aspectes,
i semblaria
com si fent obres
d'aquesta magnitud,
d'aquests mamotretos
grandiosos,
doncs ens haguessin
de posar al dia
i a més a més
ser molt capdavanters,
i penso...
Un signe de modernitat.
Sí,
és a dir,
de progrés,
d'escolta,
ens hem tret
al sol de les orelles
i fem el mateix
que fan a qualsevol altre lloc,
i d'aquí han nascut
aquestes bèsties pardes
com són les que m'han notat abans
i algunes que no les hem nomenat.
I després m'atreveixo
a dir una altra cosa,
ja que has parat
d'aixir una mica
les referències,
però en canvi,
últimament,
si tu vas a ciutats,
al Bacete,
vaig anar pel Nàstic,
al Bacete
quan estàvem a Segon,
o vas a altres llocs,
Tarragona,
últimament,
amb l'arquitectura
dels arquitectes actuals
i companys
de l'edat que tenim aquí,
que s'ho facin mirar
i a mi que em perdonin
perquè no tenim edificis,
vas a València,
a València,
és una arquitectura atrevida
i aquí,
arquitectura atrevida,
potser aquest d'aquí a darrere,
del Milà Rovira,
una miqueta,
una miqueta,
o si no aquí fem capses de sabates.
Són més conservadors.
Capses de sabates
o rectangles
i el que sigui.
I potser també amb el seu dia,
una altra de la Rambla
que potser així
del Ferrer Bós
el 1964,
el que diu el 1964,
que inclús va intervindre,
que també és un altre element
que també s'hauria d'incorporar
amb l'arquitectura
dels Sobiracs,
de l'escultor
de la Maria Sobiracs,
que va fer
la fulla del Pi,
la fulla
i la petjada
i la contrapetjada,
diguéssim,
el número del 117
de la Rambla,
estic parlant,
que és el 1964
perquè és l'any
que es va fer l'edifici.
Però vull dir que
no tenim una arquitectura atrevida
i la ciutat,
des del punt de vista urbanístic,
tampoc potser no fa bonita a vegades.
Si després hem de contractar
el bo fill,
potser a veure què ens farà.
Però no, no, no,
ho dic des del punt de vista,
no com crític,
sinó una crítica constructiva
que la gent espavili,
ara,
o potser els promotors
que no s'atreveixen,
perquè esclar,
segons quines arquitectures
costen més pessetes o no?
Sí, sí.
Perquè esclar,
si comences a fer filigranes
i cantonades
i coses d'aquestes,
no és la paret
que el palet aixeca,
no?
I per tant,
esclar,
també està condicionat,
per això.
No ho podem pas obviar, no?
No tenim més temps,
però ja ho advertíem,
que faríem una aproximació mínima
a la Rambla,
perquè ja veuen,
hem estat gairebé una hora
i hem explicat un tastet petitet.
Tenim, afortunadament,
una bona bibliografia
a la nostra ciutat.
Nosaltres,
pel tema immediat,
recomanem els llibres
del Josep Maria Boqueres.
Dos,
o m'equivoco?
Dos llibres,
jo és el que he vist, eh?
Sí, sí, sí.
Jo vaig fer el d'Arquitectura de Tarragona
amb coedició
amb la llibreria Rambla l'any 80
i després,
jo que sóc d'Arreus,
eh?
I sempre...
Això no es diu.
No, no, no.
Sí que es diu, eh?
I amb orgull.
No, home, no.
Jo passo d'això,
que d'Arreus i Tarragona
estan condamades a entendre's.
En canvi,
amb molt d'orgull,
aquest me'l va dir
a l'Ajuntament de Tarragona
l'any 91.
En canvi,
d'Arreus vaig fer
un d'Arquitectura d'Arreus,
volum 1,
Tom de Rebals,
i l'any 86,
en canvi,
encara m'ha faltat el 2 i el 3,
perquè d'Arreus
m'ha van afusallar,
en certa manera,
metafòricament, no?
El Rafael
en vital juntament
amb el Ramon Giner,
jo recordo que quan vam parlar
del vostre llibre
d'aquests 150 anys
de la Rambla,
diuen, ui,
tenim molt de material encara,
n'hi haurà un segon llibre?
Podria haver-hi un segon llibre?
Jo, en principi,
tinc la il·lusió
de fer un segon llibre.
Però de moment aquest
està acabat de sortir
pràcticament del fort,
perquè és d'aquest Sant Jordi
pràcticament
i és un llibre de veritat
deliciós.
I el ser de la Rambla
per quant més o menys, Maite?
Bé, és a dir,
nosaltres el tindrem preparat
aquest estiu,
però el més probable
és que el presentem
passat Santa Tecla.
Molt bé.
Com ha de ser
i com es fa a Tarragona,
sempre.
Passat.
Passat Santa Tecla.
Passat l'eufòria.
Sí, perquè hi ha moltes activitats
i aleshores potser
una activitat mata l'altra
i potser és qüestió de...
Molt bé.
Maite Martorell,
Albert Salud,
Rafael Vidal,
Josep Maria Boqueras,
moltíssimes gràcies per venir
avui al matí de Tarragona Ràdio
i fins la propera ocasió.
Adéu-siau.
Gràcies, bon dia.
Adéu-siau.