Moltes vegades també portades pel mateix temps.
El temps feia que iniciatives s'haguessin de xuplugar
en un lloc on hi hagués possibilitat de futur
i la mateixa parròquia va ser aquestes coses.
El transport, hi havia dificultats de transport,
ara està, gràcies a Déu, mira, tot ha faltat.
Quan plovia això era un mar, diuen,
jo fa dos anys que estic aquí, no ho he viscut,
però era un mar de fang.
La quantitat de problemes i de necessitats
d'una població que va naixent.
En certa manera, o d'una manera clara i inequívoca,
les necessitats va ser en aquell temps la parròquia
el nexe d'unió entre el teixit social,
un teixit social, unes persones, uns homes i unes dones
que deurien tindre unes necessitats molt imminents,
començant per la feina, el menjar...
Sí, de tot tipus.
Diumenge, quan vam començar la salvació,
ens va venir a fer el pregó de la festa
la germana de mossèn Pau, que era la que, de fet, cuidava la casa,
i la casa i quantitat de coses.
I deia, ens trobàvem amb necessitats,
i venia gent a trucar a casa amb tot tipus de coses.
I potser les més curioses és la dona que anava a buscar feina
i que ens deixava la seva criatura,
dir, escolti, guardis-la que, mira,
quan tornem a migdia o al vespre,
ja la tornem a recollir,
però mentre hem d'anar a buscar tot tipus de necessitats,
es fèiem presents aquí, segurament.
Moltes vegades també de derivades de la llunyania.
Aquí el barri es va formar bastant a base de gent vinguda de fora,
buscant feina, i aleshores la mateixa construcció de la vivenda,
la construcció de la casa.
Quantitat de problemes que,
això de creació d'un barri nou i d'una població nova,
doncs que es creen problemes.
Com es va crear l'església a la que estem ara mateix?
No va ser immediatament, en aquell 1954, no?
No, la primera celebració i la primera activitat
que ens queda constància és la missa del gall de l'any 54,
amb un primer magatzem, amb una aula, amb una sala,
que se'n diria la sala parroquial,
que va servir d'escola, va servir de teatre,
va servir de quantitat de coses,
doncs també es feia ja la celebració.
Recorda que s'havia de portar la cadira,
que no hi havia campana,
doncs tiraven un cuet per avisar que començaven celebracions
o que començava qualsevol tipus d'activitat,
i això, i a poc a poc es va fent.
Va haver la portació desinteressada de feina
de molts veïns que portaven part de la seva feina
i que, a vegades, en broma,
diem que potser hi ha més...
Si tothom aporta la feina que diu que porta,
aquí tindríem una catedral, no?
Perquè molta gent s'hi sent com dir
això ho hem construït, ho hem aixecat nosaltres.
I també algunes empreses de construcció,
en concret en penso una, Rubio, em sona,
que va aportar també material i hores dels seus treballadors.
I entre tots va sortir això.
També mossèn Pau es va allugar per recaptar fons,
per poder tirar això,
poder pujar aquesta...
la construcció física de la parròquia.
Com era mossèn Pau, personalment parlant?
A veure, mossèn Pau va ser el primer rector,
va estar fins a l'any 60.
L'any 60 va venir el segon, mossèn Tomàs,
i a l'any 64 van arribar els jesuïtes.
Des d'aleshores la parròquia està portada i encarregada dels jesuïtes.
Els primers jesuïtes que van arribar aquí l'any 64
recorden que a l'arribar es van anar a presentar per les cases
i van anar a dir, mira, som nosaltres, donar-se a conèixer.
I que a diferents llocs els van dir
encantats, hi ha molt de gust, hi col·laborarem,
i estem molt contents, però, miri, no s'escarressin, no s'hi cansin.
Com mossèn Pau, ningú no tornarà a passar
una persona que tingués la casa oberta,
una persona que, de fet, entengués,
i jo crec que això va ser molt innovador,
almenys molt clarivident,
entengués que la parròquia no són les parets,
no és l'església, no són els totxos,
sinó que la parròquia és la gent.
I, per tant, casa de mossèn Pau, la casa parròquial,
era la casa on es podia anar a patar la xerrada,
a demanar ajut, a deixar la criatura,
a dir al meu marit, el que sigui,
arribat marejat, era la casa on no tinc on anar,
vaig a la parròquia.
Aquest esperit suposo que continua vigent,
de fet, hi ha moltes activitats que es faran aquí,
en aquesta església,
en el curs d'aquesta comemoració,
el 50 aniversari,
ja han començat les activitats,
quines se'n poden desaguar?
Perquè veig que n'hi ha moltíssimes,
des d'un sopar solidari, a Cinema Forum,
xerrades, en fi,
tot també un seguit d'actes que es fan habitualment,
com és la Missa del Gall,
i que s'incorporen en aquesta festivitat.
Hem fet,
ja en broma,
estem una mica bojos,
no?
Voler apuntar un programa d'actes que duri sis mesos
és de bogeria,
o és de voler acabar absolutament esgotats.
Hem tingut,
a l'hora d'elaborar el programa aquest,
hi ha com tres eixos,
si es pot parlar així o tan seriosament,
un eix és la memòria,
la recuperació,
el reconeixement,
el coneixement
de tot el que ha estat la història,
i per tant,
i la valoració.
La memòria,
també tenint en compte
que molts d'aquests
que van ser protagonistes,
que ho van viure,
estan vivint entre nosaltres,
i que ja comencen a ser grans,
i comencen a faltar força,
també.
I per tant,
la consciència
que estem en un moment
en què, home,
això ho hem de
recuperar,
i fixar,
i deixar,
per tant,
un primer eix és la memòria,
i al voltant d'aquest eix
de la memòria
hi ha, doncs,
tot un seguit de tertúlies,
un cop al mes
ens trobarem per
parlar
d'aquests records,
d'aquesta...
Jo me'n recordo,
jo vaig fer,
aleshores,
més que xerrades
o conferències,
o...
Un,
també a propòsit de la memòria,
farem una exposició
fotogràfica,
de dos...
la durada de dos mesos,
en la que, això,
exposarem fotografies
d'aquests 50 anys,
on molta gent
s'hi pugui trobar
i s'hi pugui rebeure
i també s'hi pugui trobar
aquells que ja no són entre nosaltres.