El director de l'Apartament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili,
Miquel Àngel Perdilla, analitza el conflicte lingüístic valencià a través d'un llibre.
Un llibre que es diu
L'Averina Valencià apunça per una sociolingüística del conflicte.
Vostè segurament recordarà que aquests darrers dies s'ha anat a parlar molt
del català o del valencià, o si és el mateix o no és el mateix,
si és la mateixa llengua o no ho és.
Per a moltes persones, per a moltes corrents, està claríssim que sí,
que el català i el valencià són absolutament el mateix.
Li podem preguntar a Miquel Àngel Perdilla, molt bon dia.
Sí, molt bon dia a tothom.
És el mateix el català i el valencià?
Hem de continuar fent aquesta pregunta?
Sí, podem continuar per aquí.
Òbviament és el mateix, com totes les llengües tenen,
amb unes diversificacions geogràfiques,
però pel que fa a la conceptualització del que és una llengua,
òbviament forma part del mateix diastema lingüístic.
Això sense cap benedut.
En l'àmbit científic, en l'àmbit acadèmic,
no hi ha cap esquerda sobre aquesta qüestió
que vol dinamitar-se des de sectors polítics
amb preteses, argumentacions científiques.
D'altra banda, no avalades per cap científic.
Científicament està claríssim, no?
Sí.
A veure, aquí ha passat una cosa certament perillosa,
i és que en l'àmbit de la ciència aquesta qüestió mai no ha ofert cap dubte.
Estem parlant de la catalanitat filogenètica, de la varietat valenciana,
i vol dir senzillament que és la varietat que van baixar al segle XIII Jaume I,
els colons i els guerrers que l'acompanyaven,
que es van instal·lar i van entrar en una situació de contacte de llengües
amb l'àrab i el berber que parlaven els dominadors,
els nuclis mos àrabs que parlaven uns romans,
també, òbviament, procedent del llatí.
Això, a partir del segle XII, pràcticament ja no té cap tipus de vigència.
Per tant, això, des del punt de vista de la lingüística i de la història,
queda meridianament, queda diàfanament demostrat.
Per tant, la perllongació d'un pretès mos àrab valencià
és impossible, atès, que no hi havia parlants.
que poguessin prolongar aquesta llengua
de la qual diuen que procedeix el valencià.
Per tant, no hi ha aval científic.
El que hi ha és una instrumentalització política del tema
que, justament, i tu ho has comentat al principi,
torna a estar d'actualitat en els moments en què s'intueix
que la llengua pot avançar.
I la llengua pot avançar amb l'oficialització europea.
I això, automàticament, genera un conflicte
que es posa damunt de la taula i problematitza,
a través d'aquest fantasma secessionista permanent,
aquesta hipotètica i desigem futura oficialització a Europa.
Vostè, en tant que ha nascut al Baix Maestrat,
es pot donar una visió des del territori, des d'allà, no?
Des de, concretament, al Rossell, al Baix Maestrat.
Com es veu tot plegat des del territori?
És a dir, des del País Valencià,
com es veu aquest conflicte, entre cometes?
Perquè, clar, està clar que no tothom opta per defensar
o anar en contra de la llengua del País Valencià.
Mira, la situació a nivell global de País Valencià
és dramàtica.
I és dramàtica perquè hi ha hagut una desinformació
i, més encara, una contrainformació tendenciosa
que ha fet un gran forat
entre els segments socials més desinformats.
I això és una cosa de la qual hem de partir.
Per tant, no és poca broma, aquesta situació.
Per tant, la gent està molt desinformada,
molt contrainformada.
Des del nord valencià, òbviament,
amb el contacte que tenim secular
amb els territoris del sud català,
amb l'antiga diòcesi de Tortosa,
fins i tot amb aquesta entitat de caràcter eclesiàstic
que funciona a nivell de contactes,
la cosa ens sembla una broma.
Però aquesta broma ens ho sembla
a una part conscienciada de la població,
però el tema de si el valencià és diferent del català
continuem trobant-lo en segments de la població,
que, fins i tot, en un poble com el meu,
Rossell, a sis quilòmetres de l'Escènia,
on no hi ha distinció entre un parlar i l'altre,
doncs continuen encastellant-se acríticament
amb aquesta diferenciació,
sense fonamentació de cap tipus.
Per tant, és un tema d'instrumentalització ideològica claríssima,
el que hi ha.
Per tant, al nord valencià la cosa està molt més clara,
però no vol dir que la visió secessionista
estigui erradicada de la població.
La frontera administrativa continua sent
una frontera en les mans de les persones
que s'associa a la llengua.
Això és com si algú volgués pretendre, per exemple,
que el català que es parla a les illes
fos un idioma diferent, que no ho és.
Sí, és la mateixa argumentació.
Penseu que,
en allò que podríem anomenar com a gran tema,
les dinàmiques desestructuradores de la comunitat catalanòfona,
en el País Valencià no en té l'exclusiva,
sí que és el moll de l'os,
però penseu que a les illes també hi ha hagut un moviment
de caràcter secessionista molt minoritari,
això sí, però també l'hi ha hagut,
i amb els mateixos, diguem-ne,
pressupòsits pseudocientífics.
És aquesta pretesa per llongació d'un antic mossààrab,
que, òbviament, ja estava enorreat
quan van arribar al segle XIII els conqueridors,
en definitiva.
La dinàmica és la mateixa,
i, per tant, també es dona aquí,
i es dona a la franja de Ponent,
són els tres grans nuclis,
però el País Valencià s'emporta la palma,
podríem dir.
En aquest llibre,
el laberint valencià apunça
per a una sociolingüística del conflicte.
On s'incideix, especialment,
en aquesta realitat tan complexa?
A mi el que m'agradaria destacar d'aquest llibre d'entrada
és que és un llibre oportú,
però no és un llibre oportunista.
Vull dir que és oportú perquè, en aquests moments,
la polèmica, malauradament,
torna a ser damunt de la taula.
Però hem de pensar que aquest llibre
és el resultat d'una replega de quatre treballs
que es van començar a forjar
des de l'any 2000,
el tombant del mil·lenni.
Per tant, les reflexions
que jo faig en aquest llibre
ja venen des del 2000
i intenten posar damunt de la taula
algunes previsions
que, malauradament, s'estan complint.
Jo el que faig és una repassada
de com ha funcionat ideològicament
aquest fals debat lingüístic
que hi ha al darrere
d'aquestes formulacions
de diferenciació lingüística.
Històricament, ho he fet,
sobretot sentant-nos en l'època dura,
va ser el moment de la transició política,
quan també s'albirava un redreçament del valencià
i, per tant, calia posar-li pals a les rodes
i es va tornar a posar el fantasma
de la cessació damunt de la taula.
Mirem també quin ha estat
la política lingüística contemporània
d'aquests gestors institucionals
que diuen defensar una llengua a Europa,
una llengua que només defensen simbòlicament
però que instrumentalment no ho utilitzen
i que, a més a més, a casa la gestionen
com si fos una nosa.
Per tant, la política lingüística contemporània
del Partit Popular
és damunt de la taula en aquest llibre
amb tot l'inventari de despropòsits
que hi ha hagut des de l'any 95 en Sa.
I després, finalment,
una mica el que avalua és el capteniment
ja més en relació al model lingüístic
que patrocina el nou ens de referència normativa
que s'ha creat al País Valencià
que és l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
que és una entitat
ara mateix al servei una mica dels polítics
i quan ha intentat desfer-se dels polítics
com és ara en aquests moments
li han picat el crostó
i l'han emmordessat.
Per tant, jo crec que la replega de treballs
intenta retroalimentar des de vèrtexs diferents
aquesta gestió ideològica
d'un fals conflicte entre valencià i català
que amaga en tercera instància
el veritable conflicte que és entre valencià o català
i castellà
que és la llengua que està superposant-se
al català, al País Valencià
en un clar procés de substitució lingüística.
Miquel Àngel Perdilla ho ha explicat en moltes ocasions
no sé si sortia o era algun dels arguments
del llibre de l'any 96
al Baix Maestrat, una cruïlla fonètica
el fet que no hi ha un punt a partir del qual
diguem-ho així, es deixa de parlar català
i es comença a parlar valencià
de la mateixa manera que no es pot diferenciar
per exemple entre la transició de la nit al dia
o viceversa del dia a la nit.
No hi és aquest punt que diguis
mira, a partir d'aquí
quan el travesses ja parlem valencià
i fins aquí hem parlat català, no?
Sí, sí.
En aquest món en què les obvietats
de vegades és allò que és més difícil d'explicar
segurament l'experiència directa
és l'argument més clar
i jo diria que l'argument
el garant més irrefutable de la unitat de la llengua
és la continuïtat d'aquest dia sistema lingüístic
que en l'àmbit occidental de la llengua catalana
comença, posem per cas, a Andorra
i acaba a Alacant.
Tot aquest àmbit occidental presenta
un continuum
una isoglossa darrere d'una altra
que diem els lingüistes
una continuïtat de trets
amable, tranquil·la
que vaja, que evidencia claríssimament
la pertinença a un mateix sistema lingüístic.
Curiosament, dins l'àmbit català
allí on hi ha un trànsit
més abrupte lingüísticament parlant
és aquí, en aquests territoris
dins del Principat de Catalunya
en el trànsit entre el català occidental
diguem-ne àrea d'influència
de Lleida i el català oriental
a l'àrea d'influència Barcelona
Girona. És aquí on hi ha un trànsit
més abrupte. En canvi, tota la zona occidental
nord-sud és absolutament
és un trànsit amabilíssim
quan una persona del nord valencià
intervé a Canal 9
diuen que és català. I quan una persona del sud català
intervé a TV3, cada cop menys, perquè cada cop ens n'anem coneixent millor,
també l'interpreten com a valencià. Aquesta continuïtat sense estridències és una prova claríssima del fet unitari de la llengua.
Per cert, a Canal 9 es parla català o no?
No, òbviament, el Canal 9 incompleix diàfanament el pressupost central pel qual va ser creat, que va ser la promoció i difusió de la llengua històrica i territorial.
No, estem parlant d'índex d'oriància
que van al voltant del 40%, en el millor dels casos, en valencià,
i que arriben fins al 30%.
I, a més a més, amb les franges de prime time
en castellà, pràcticament totes.
Per tant, és una autèntica estafa.
És un gran fiasco, com ha definit algú Canal 9
i, en definitiva, és una mostra claríssima
de l'aposta castellanòfona
de les elites al govern.
És la gran paradoxa i el cinisme
de defensar allò que comentava abans,
que és gestionat a casa com si fos una cosa
purament simbòlica, folclòrica,
una nosa, una nosa.
Si encara, després d'aquesta conversa, tenen algun dubte
a proposar del català, o valencià,
o català i valencià,
o, en fi, el català, simplement,
doncs, poden llegir aquell llibre,
El laberint valencià
a punts per una associació lingüística del conflicte
de Miguel Àngel Perdilla,
un llibre de la col·lecció Biblioteca La Nau,
editat per una edicions de Benícarló,
o també una altra d'aquest any,
perquè Miquel Àngel Perdilla
aquest any també tret una altra llibre,
que es diu Calidoscopi Lingüístic,
un debat sobre les llengües de l'Estat,
on suposo que també es parla,
es fa especial referència al català,
el d'aquí i el català de Barcelona.
Precisament un dels centres argumentatius
quan es parla del català
és el de la desestructuració aquesta,
que ens porta avui a parlar aquí
del valencià català,
la desestructuració de la nostra comunitat,
que és un dels grans reptes,
consolidar-la,
consolidar-la, si més no,
com un mercat cultural.
És l'única manera viable
anant de bracets tots els territoris
en un món globalitzat,
per poder afrontar amb garanties
el repte de futur que se'ns presenta.
N'hem parlat aquest divendres,
i estic convençut que em tornem a parlar
del català i del valencià,
o del català.
Miquel Àngel París, gràcies.
A vosaltres.