És un quart d'una del migdia.
El col·lectiu d'artistes tarragonins al Pinzell Brut
ha anomenat el fundador de les bars Santa Tecla,
Carles Llorac, com a home dels nassos.
Una distinció honorífica que té la voluntat de premiar la tasca
i les actituds d'una persona determinada.
El lliurament del guardó es farà en un sopar demà divendres.
Avui ens acompanya la Rosa Comi,
una mica representant aquest col·lectiu d'artistes rosa.
Molt bon dia.
Hola, bon dia.
I bon any, que és això el que...
Aquesta setmana, escolta, no em vull descuidar de dir bon any,
sempre perquè és cortesia, però és com a bonic, no?
Perquè és un bon desig, això.
Sí.
I pels artistes està bé desitjar-vos un bon any.
Sí, molt bé.
Només faltaria.
I tenim la sort que ens acompanyi l'homenatjat, el Carles Llorac.
Carles, bon dia.
Hola, bon dia.
No em faci aquesta cara,
perquè no sempre es pot tenir l'homenatjat prèviament.
Però cada dia es pot estar aquí a Tarragona Ràdio.
Això sí, vostè ja sap que quan vulgui té la porta oberta.
Moltes gràcies.
Abans de parlar amb el Carles de la seva trajectòria,
que ja és coneguda, però no estarà de més en recordar-la,
per què no recordem justament aquest guardó,
aquest home dels nasos,
que han rebut determinats personatges ja de la ciutat de Tarragona
i d'àmbits molt diferents, a més a més, Rosa?
Sí.
Bé, el col·lectiu Pinzell Brut,
que el formem pintors, humoristes, gràfics i ceramista,
un dia se'ns va ocórrer pensar que si hi havia alguna persona
que tingués nassos per fer alguna cosa cultural per Tarragona
sense que fos la seva feina,
o sigui, sense que cobress a través d'això.
I vam dir, s'ha de tenir nassos per tirar endavant l'art,
l'art i tota la cultura a Tarragona.
I aquell any ho vam treballar,
el primer any se li va donar el mosco de la bequeria
per tenir els nassos de tirar endavant
tot el que era el jovent, la música, en general.
Després l'Eudald Carbonell per tenir nassos de fer pintades,
això va ser molt bonic,
unes pintades també artístiques,
que ell, bé, després...
Tot un premi príncep d'histúries, no?
Sí, tot un premi bé, sí, sí.
Doncs també és home dels nassos per tenir nassos de fer coses
que, de fet, doncs les fa per l'interès de Tarragona.
Després, Patrimoni per la Pau, el col·lectiu.
Després el senyor Gabriel,
per tenir nassos sempre d'estar dins de la...
de quan surt una pedra, però allà està ell, no?
A la consciència arqueològica.
A la consciència arqueològica,
perquè és convenient que hi hagi algú que tinguin nassos
de dir, eh, pareu aquesta obra
perquè pot ser que ens estem jugant
cosa del nostre patrimoni.
Després el senyor Lluís Badia, del Port,
perquè... pels cinglados.
Ell ha tingut nassos
perquè tirar endavant,
sobretot, els cinglados.
Allí es fan molt bones exposicions
i estan obertes les exposicions
per gent que les faci
gent d'aquí i gent de fora.
Això és molt important,
no com altres llocs que sempre estan buscant
portar coses de fora,
però els d'aquí potser que ens anem fora.
I a més la quantitat de persones
que visiten els cinglados.
S'ha creat aquesta inèrcia a Tarragona.
Anem a veure que hi ha els cinglados, eh?
Sí, sí, perquè és que és una opció
molt interessant cultural.
I en guanya, doncs, el senyor Llorac,
perquè gràcies a que aquest senyor
se li va córrer un dia, suposo,
de dir, ara vaig estirar aquest carro
que està molt parat,
que hi ha moltes pals a les rodes,
anem a treure'n, anem a estirar.
Bé, el que us haig d'aclarir és una cosa,
és que jo, veritablement,
soc soci membre fundador,
perquè la idea se la va ocórrer
a un jove mestre de la salle,
en Jordi Salvat, ara ja no és tan jove,
i ell, després d'un curset de sardanes
que es va fer al Metropol Antic,
va reunir uns quants pares
i va dir, escolta'm,
és que podríem fer això, fer un esbar, tal i qual,
i allí s'hi vam enredar.
O sigui que som uns quants els fundadors,
però la idea principal la va tindre ell.
Això vindria a ser una mica com el pinzer brut.
Una mica compartit, no?
Una mica...
Ara, seguint una mica,
doncs el que és la filosofia d'aquest guardó,
s'ha de tenir nassos,
o s'havia de tenir nassos,
aleshores de plantejar-se
fer una entitat cultural
que tingués com a base
el folclore i la dansa popular catalana.
Ara ho tenim tots molt assumit,
que amb aquest retaule de Santa Tecla magnífic,
tots els valls que s'han anat recuperant,
ara ho tenim molt assumit.
El tema de la cultura popular,
afortunadament,
comença ja fa temps a ocupar el lloc que li pertoca,
però en aquella època,
més enllà de la sardana i quatre persones,
el tema de la dansa i la cultura popular
estava molt allunyada de la ciutadania.
I la dansa sardana també era molt pobra,
perquè tingueu present que
de l'ametlla de mar per avall,
cap a la part de Tortosa, l'Ebre i tot això,
la sardana ni es coneixia.
Es coneixia, sí, però no es ballava.
Ara es comença a ballar bastant,
però era difícil.
Però l'aposta de l'esbar era sobretot
investigar i buscar,
i sobretot també entrar en un corrent de creació,
no només de reproduir el que era la dansa tradicional,
sinó també entrar en aquesta tendència dels esbars,
de la recreació i creació dels espectacles.
Sí, perquè primer es va haver de buscar la història
i buscar balls que s'havien perdut,
que no es trobaven,
i res cerca.
Amb això han passat molts anys
i encara en passem,
perquè encara que siguem ja a un esbar de dits i fets...
Quants anys fa que...?
32.
Ja 32 anys, clar,
si és que ja té una veterania.
No, enguany ne'n farà 33.
33 anys.
Enguany.
Doncs està clar,
hi ha moltes coses que s'han buscat,
s'han trobat,
s'han apuntat i s'han deixat arxivades.
Tenim una trilogia,
que són el retaule de Santa Tecla,
les rondalles de Sant Magí
i una altra que és els titans,
però aquests dos titans
està tan imponent
que no sé,
potser no us veiem ni a un cordó
de tirar l'endavant, eh?
Ho vol dir?
De la quantitat de gent que es necessita.
I això no ho pensaven també
quan es plantegem en fer el retaule de Santa Tecla,
amb tot el que va implicar de recerca,
d'assajos, de vestuaris,
de creació escènica,
de passos, de tot,
vaja, de música.
Sí, però potser és una mica reduït.
Ara estem massa ja al damunt de tot això
i ho veiem tan gran tot el que s'ha de fer
que francament potser n'estem una mica espantats.
Queden en el repertori tot això que fan,
perquè les contalles de Sant Magí
són també recents,
però això ja forma part del repertori
i ho han de reproduir cada any.
Sí, però tenen nassos per fer-ho.
O i tant,
la prova està en que l'Esbar té una salut envejable, eh?
Sí, gràcies a Déu.
Ara està molt ben conegut per arreu de Catalunya,
inclús de l'estranger,
que hi ha molts festos que ens escrivim
i tenim contactes amb altres grups folcloris de l'estranger.
Doncs, mira, diga Rosa.
Sí, doncs tots aquests que s'apunten voluntaris
a coses que es fa a Barcelona,
per exemple, doncs que s'apuntin aquí, no?
També podria ser, no?
No estaria malament.
De totes maneres,
el que sí que està demostrat
i probablement sigui un dels grans valors de l'Esbar,
és que el relleu generacional està garantit.
Això sí.
I això és el que fa possible...
Però és que heu de tindre present
que per ser un home dels nassos,
al darrere teu has de tindre un gran recolzament,
sigui de l'entitat,
sigui de la família.
La meva, gràcies a Déu,
es respost com un sol home.
Són part de l'Esbar també.
No, són part...
Són els que integren l'Esbar
i els que el viuen.
Perquè jo a l'Esbar hi tinc,
des de la meva dona,
els meus fills, els meus gèndres,
els meus joves,
els meus nets, els meus netes,
els marits de les netes,
estem tots involucrats amb això.
Això és el que garanteix la continuïtat,
és lògic.
I llavors, dintre de la mateixa entitat,
hi ha altres famílies,
que si no hi ha tres generacions d'ells dintre,
n'hi ha dues,
són fills de pares que han ballat quan eren joves,
i hi porten els nets,
i en fi, amb això tenim garantia de la renovació.
Quan es parla de l'Esbar Santa Tegla
com altres entitats de la ciutat de Tarragona,
afortunadament la nostra feina ens permet
fer els seguiments de les tradicions
i la cultura de la ciutat.
Quan arriben les festes de Santa Tegla,
dius, quina feina de tothom ha estat avalat a l'Esbar,
un altre any, la feina, que no sé què...
Però es viu amb una autèntica passió, tot això.
Lògic.
Amb molta passió.
És que hem de tindre en compte
que el seguici popular de Tarragona
està declarada d'interès nacional
per la Generalitat.
Aleshores, ens ho sentim nostre
i ho defensem amb mans i ungles.
O sigui, tots hi estem involucrats.
Pensa que, per exemple,
qualsevol entitat hi aporta 25-30 persones.
La Cucafera, el Lleó, l'Àliga,
tots aquests...
Hi ha molta gent.
Però és que nosaltres portem sis valls
en els quals portem 150 persones involucrades
de dintre el seguici.
Des dels menuts que ballen el patatuf
de tres anyets, quatre,
als grans que fan el tors i cavallets,
o el ball de valencians,
o el ball de bastons,
o els cerculets, en fi.
I el festival també,
que es fa paral·lelament a les festes de Santa Tecla,
a banda de tot el tema del seguici,
del retaule...
Déu-n'hi-do, eh?
El Fenya no ens en fa falta.
Això ho hauria de dir el Carles,
però jo sospito que,
tot i que el pinzell brut li vol donar
aquest guarda d'home dels nasos al Carles Llorac,
ell em penso que s'ho vol prendre
com si fos un homenatge a tota l'entitat.
Bé, és que lògicament...
Jo, en un principi,
la veritat és que vaig rebutjar
que me'l fessin a mi com a persona.
Volia que el fessin com a l'entitat.
A tot el grup,
perquè sempre hem sigut gent molt benvinguda,
sempre hem format una gran família,
que és el que ha de ser una entitat com la nostra,
i allí no hi ha hagut ningú que mai hagi dit
escolta, jo sóc primer que tu
o tu ets primer que jo.
No, tots hem sigut iguals.
A mi m'ha capigut l'honor
de ser durant 27 o 28 anys president.
Però ara està clar,
ara doncs això ja ha passat
al canvi generacional que diem,
i ara ho és la meva filla.
El director és el meu gendre,
en Jaume Guàs.
Aleshores, doncs està clar,
tot això fa que les coses continuïn
i que tots estiguem entusiasmats
amb la recerca.
Que continuen a enforçar.
Us ho va manifestar, no?
El Carles Rosa dió,
i jo no l'entitat.
Sí, sí, de totes maneres,
vam dir, bueno,
però és que si no hi ha la llavor,
no hi ha fruits,
vam dir que primer és la llavor
i després els fruits,
quan ja tinguin més fruits i fruits,
doncs ja els hi tocarà.
Però em sembla que era ell
el cap visible de tot això,
perquè si no hi ha un començament,
els altres sí que haguessin d'allò,
però és que és així, eh?
Ja les va,
segur que vam dir que havia d'acceptar.
No, ell no,
ell ens va costar una mica
convèncer-lo en aquest sentit.
No, és que hi ha gent que treballa molt,
sí, sí, bueno,
però si no hi arriba el primer,
no.
és que en un principi
érem quatre,
però ara són, no sé,
125 o 130 o 150,
tots treballen,
hi ha tota una junta
que cadascú té el seu càrrec,
un el ball de Turs i Covellars,
l'altre que s'encarrega
del ball de Bastos,
el secretari,
el tresorer,
la presidenta,
en fi,
totes aquestes coses,
les relacions públiques.
Em sembla que d'aquí,
no ho sé,
30 anys i així
els hi podrem fer amb ells.
Però ara li toca
al Carles Llorac,
i segur que a les bar
volen que sigui vostè,
que l'han animat
a que accepti
i que digui que sí.
Sí, la veritat és aquella,
la veritat és aquella.
Com s'ha previst l'acte?
Com és?
Perquè és un sopar,
i és tradicional
que es faci en el mar
que han d'un sopar
aquest guardó,
un sopar que està obert
a tothom?
A tothom,
a tothom.
És un sopar,
bueno,
que es fa a l'Usa,
l'Otel Imperial Tàrraco,
amb una sala molt maca
i aleshores,
doncs, bueno,
consisteix el sopar.
I després,
hi ha una actuació
que manisa una mica
amb el piano
al sopar,
vaja.
I també cantarà una noia
que es diu Alicia González,
que canta molt bé.
Ara mira el senyor Llorac
amb bona cara,
volguem dir,
això m'ha de ser una mica gran,
no ho sé.
Però bueno,
i se li farà entrega
d'un trofeig,
que és un trofeig
molt divertit,
que hi ha tres nassos.
Sí,
però sempre ho fan
en un ambient desenfadat,
aquests actes
del Tensellgot.
Sí, sí, sí,
sempre.
No es pensin que és un acte
allò,
t'hi van donar,
és un acte molt relaxant,
molt desenfadat.
Sí, sí,
molt bé,
el dia,
a veure,
l'any que va venir
el senyor Gabriel,
en guany no dic el què,
però l'any que va vindre
el senyor Gabriel,
per exemple,
es va fer una,
vaig fer de terrissa
una ànfora molt bonica,
molt,
una imitació
interessant,
com antiga,
la vam posar a l'entrada
i tothom mirava,
no sé què,
i ens sec,
s'aixequem i diem
som de la brigada,
i la vam xafar a mil trossos,
bueno,
una mica de performant,
un espant,
però bé,
i llavors,
doncs també un diploma
amb un petitet dibuix
de cada component
del pinzell brut
i molt,
molta alegria.
Sí, però em penso
que haurà de fer
unes paraules,
i això sempre,
ja sap vosaltres,
que costa una mica,
però en fi...
Sí, no,
no,
no cal,
no,
perquè tothom parla alhora,
vull dir,
molt bé,
molt bé.
Sí,
si parlem tots alhora
no ens ho entendrem.
Molt,
molt desenfadat,
però amb moltes ganes
d'agrair,
doncs,
que Tarragona funcioni
a l'ESBAT.
És una qüestió
de nassos,
eh?
És una qüestió de nassos,
és que s'han de tenir nassos.
Guardó,
dèiem que aquest sopar
està obert a tothom,
evidentment,
doncs,
les places,
doncs,
deuen tenir un límit,
i evidentment,
s'ha de comprar el tíquet,
el preu és de 35 euros,
i les reserves,
el 977,
23,
30,
40,
per l'Hotel Imperial.
Com que és demà divendres,
si tenen intenció d'anar-hi,
a les 9.30 de l'obespre.
Doncs serà el seu moment,
i el moment de l'ESBAT,
també,
perquè,
tot i que vostè insisteix
que no,
que és l'entitat,
evidentment,
el Carles Llorac
serà l'home dels nassos
d'enguany
d'aquest pinzell brut,
i jo imagino
que moltes entitats
i moltes persones
d'aquesta ciutat
s'afegeixen
completament a la iniciativa
de decidir que vostè,
juntament amb d'altres persones,
van tenir nassos,
doncs,
de tirar endavant
la iniciativa
de tornar a fer
que revifés
tot el que és
la cultura popular
i, en particular,
la dansa
a la nostra ciutat.
Carles Llorac,
enhorabona.
Moltes gràcies.
Gràcies per venir avui
a la ràdio.
No faltava més a vosaltres.
Rosa Comi,
que bé com a portaveu,
podríem dir,
avui del col·lectiu
Pinzell Brut,
que continua treballant molt
per la ciutat,
per l'art,
per la cultura.
Hem fet el que podem.
A cadascú,
en una mesura
de les seves possibilitats,
només faltaria.
Exacte.
I moltes gràcies
per venir avui a la ràdio.
Doncs a vosaltres.
Adéu-siau,
bon dia.
Adéu, bon dia.
Gràcies.