Companys de Consistori, anem a donar començament a l'acte del pregó de la Setmana Santa de Tarragona, any 2004.
Té la paraula el senyor Josep Ignasi Boada Igasulla, president de l'agrupació d'associacions de Setmana Santa, que presentarà el pregoner.
Il·lustríssim senyor Joan Miquel Nadal i Malé, alcalde de Tarragona, excel·lentíssim i reverendíssim doctor Lluís Martínez Sistach,
arcabisbe metropolità de Tarragona i primat, excel·lentíssims i il·lustríssims senyors, digníssimes autoritats, copresidents de l'Europació Germana de Reus,
presidents de confreries, companys de Junta de l'Europació, senyores i senyors.
Iniciem avui les celebracions de Setmana Santa a Tarragona.
Farem memòria del fet violent que succeï fa prop de 2.000 anys a Jerusalem, la passió i mort de Cris.
Aquesta violència no ens ha abandonat mai.
Ara no fa encara. Un mes, la violència ha assegat moltes vides a Madrid.
Davant aquesta violència, de tota mena de violència, marginació i menyspreu contra l'home i la dona,
només podem dir, com el nostre mestre Joan Maragall,
Pau, Pau i sempre Pau.
En un món trasbalsat, hem de treballar per la Pau.
I aquest és i ha de ser el missatge de nosaltres que ens diem cristians.
Jesucrist ens donà un manament nou.
Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat.
Les confraries sempre han estat un model d'estima al proisme, als necessitats, als malalts.
Encara avui, en un món globalitzat, en què l'home es contempla més individual i egocèntric,
hem de ser entitats amb una clara finalitat, promoure l'estimació.
Les confraries de Tarragona s'obren aquests dies a tota la societat
quan traiem al carrer un missatge de pau i d'amor que no hem d'amagar ni silenciar.
Respectem la llibertat i evitem les discòrdies.
Ens obrim a un diàleg de respecte i amor al proisme.
No s'entén la nostra Setmana Santa sense aquest doble diàleg d'amor
entre els tarragonins i el Cris i amb la ciutat.
Aquestes són les nostres essències més profundes.
Una base cristiana, ferma i assentada a la nostra ciutat des del martiri de Sant Fructuós,
que no hem d'oblidar ni d'amagar i una espurna d'emoció profunda sentida
quan pronunciem la paraula Tarragona.
Seguint la tradició, avui, diumenge de Rams, hem beneït les palmes a la Santa Església Catedral
i ara reunits en aquest saló de prens de l'excellentíssim Ajuntament,
escoltarem el pregó.
Diferents personalitats han pronunciat al llarg dels anys paraules doctes, líriques,
amatents al misteri de la creu.
Enguany creiem que seran unes paraules plenes de profund sentiment
d'un fill a la seva ciutat i a la seva Setmana Santa.
Permeteu-me que en nom de l'Europació d'Associacions
agraeixi al senyor Antoni Úber l'haver acceptat la sempre feixuga feina
d'enfrontar-se amb un repte tan especial.
El senyor Antoni Úber i company és nascut a Tarragona i casat amb la Teresa.
Tenen quatre fills.
Els dos provenen de famílies profundament arrelades a la nostra ciutat
i amb una profunda estimació a la Setmana Santa
que s'ha transmès de pares a filles i fills.
Estudiar al Col·legi dels Germans de Sant Joan Baptista de la Salle
i l'any 1975 a licenciar en dret per la Universitat de Barcelona.
És l'advocat en exercici des de 1976.
És president del jurat d'expropiació de la Generalitat de Catalunya a Tarragona.
És president del Tribunal Arbitral de Tarragona als anys 1988-2003.
Professor de l'Escola de Pràctica Professional de l'Advocacia del Col·legi d'Advocats de Tarragona.
D'entre els càrrecs institucionals que ha tingut, podem destacar els següents.
Degar del Col·legi d'Advocats de Tarragona als anys 1996-2003.
President del Consell de Col·legi d'Advocats de Catalunya als anys 2002-2003.
Vicepresident del Consell General de l'Advocacia Espanyola als anys 1999-2003.
President de la ponència i mesa del setè congrès de l'advocacia espanyola a Sevilla l'any 1999.
President del segon congrès de l'advocacia catalana a Tarragona l'any 1999.
Ha estat conseller de l'autoritat portuària de Tarragona als anys 1998-2004.
És membre del Consell Social i Vocal de la Fundació de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
Entre les distincions professionals destaquen la creu distingida de primera classe de l'Ordre de Sant Ramon de Penyafort,
la medalla d'or del Col·legi d'Advocats de Tarragona i la creu al mèrit de l'advocacia espanyola.
Aquests són els mèrits acadèmics i professionals del senyor Antoni Huber.
Però permeteu-me, tant ell com tots vostès, que el defineixi com una persona cristiana
i un enamorat de la seva estimada Tarragona.
Per finalitzar aquestes paraules de presentació,
aprofitaré les paraules del poeta tarragoní Carles Zepero Isalat
en el seu poema Divendres Sant a Tarragona.
Hi ha una remor de passes apagades sobre el fons de la música i els cants.
Prova a la mar i el miracle, sant fructuosa i aixeca cap al Crist,
l'esperança de la vida, triomfant de la mort.
Que per damunt de la violència i la rancúnia, el proisme i aquesta esperança de vida,
ens acompanyi en una santa setmana i una jollosa Pasqua de Resurrecció.
Moltes gràcies.
Moltíssimes gràcies, senyor Boada.
Té la paraula el senyor Antoni Obercompany, pregoner de la Setmana Santa, Tarragona 2004.
Il·lustríssim, senyor alcalde, excel·lentíssim i reverendíssim senyor arquebisbe de Tarragona i primat,
senyor president de l'agrupació d'associacions de Setmana Santa de Tarragona,
senyor president de l'Audiència de Tarragona, primer tinent alcalde de Tarragona,
digníssimes autoritats, senyors regidors, presidents de les confraries, gremis i associacions
de Setmana Santa, confrares, tarragonins, senyors, senyores, amics.
Com comença tot pregó a tots aquells que entenguen?
No puc deixar de dir, ara, només començar, tot i que m'ha resistit fins a l'últim moment
a seguir les pautes protocol·làries i quasi tòpiques a l'ús en aquestes ocasions,
en què sempre s'inicia fent un agraïment formal.
Perquè, en el meu cas, la voluntat d'expressar-ho supera aquesta obligació de caràcter protocol·lari.
No és una obligació formal, és un agraïment express a l'Ajuntament de la ciutat de Tarragona
com a l'agrupació d'associacions de Setmana Santa, que personalitzo amb les persones
del seu alcalde, Joan Miquel Nadal Malé, i el president de l'agrupació,
el senyor Josep Ignasi Boada, que m'han otorgat l'honor inesperat
de fer el pregó de la Setmana Santa que ens atem.
Per altra banda, pregonant aquest saló de plens de l'Ajuntament,
m'aboca el record del meu avi, que a tantes hores hi va passar,
també pregonant, si ve d'altra manera, que m'indueixen i, a més,
m'ambienten el pregó que els faré.
En Toni i company Fernández de Còrdoba, permetran, el meu avi matern,
fos regidor d'aquesta corporació en temps difícils,
a l'inaugurar-se la Segona República Espanyola a l'abril de l'any 31.
Políticament, un bon republicà i jurista que exercí professionalment
de procurador dels tribunals, assumir la regidoria de cultura
animat per les seves inquietuds vers la formació de les persones
que ell mateix cultivar en molts àmbits.
Cristià de convicció, públicament compromès i coherent amb les seves creences,
el portar a dimitir quan s'oposar a l'acord d'expulsió dels jesuïtis
de la ciutat.
Aquest compromís públic de creences, religioses, pràctiques i formes de fer,
testimoniat en molts altres ocasions,
li va valer, com en el bon Jesús, passar per la passió de ser
injustament executat.
Al setembre del 1936, per aquells incontrolats butxins
que res sabien i entenien de política, de religió, de cultura,
de justícia, de solidaritat, de diàleg, de tolerància,
que tan bé es poden conjugar i que tan bé sabia fer el meu avi.
Els mateixos que mataren un xic a tots els tarragonins,
cremant i destruïn embugidament una bona part de la Setmana Santa
que havíem heredat.
No ha d'estranyar gens, doncs, que per la seva convicció personal
i responsabilitats municipals,
fau una persona molt vinculada i participativa en la Setmana Santa de Tarragona
que m'honoro recordar fent la introducció del pregó.
Del que ha esmentat el presentador,
res té més mèrit i valor per mi, com a pregoner,
que la condició de tarragoní que m'ho torga
el ius sanguini genealògic que acabo de desmentar
i el ius oli pel fet d'haver nascut a Tarragona
i el que és més important, la voluntat de ser-ho.
Potser també la condició d'advocat,
perquè, com la de tarragoní,
pertanyen inseparablement a la meva persona
i amb elles em moriré.
Tot el de més és circunstancial i passatger,
sense cap mèrit o valor remarcable.
La doble condició de tarragoní advocat,
que intueixo en pogut ser la raó del meu anomenament,
a més a més de cristià de convicció,
procuraré siguin les que marquin el sentiment del pregó
i no defraudar expectatives.
Tanmateix com tot tarragoní,
al Sant Ter la meva els parlaré de la nostra Setmana Santa.
M'agradaria fer un pregó de debò,
el que es diu innatura,
i de fugir de floridures històriques o poètiques
en tot la Setmana Santa tarragonina.
Amb lliure bas i estil ja ho hem fet,
però ho ve altres que m'han precedit,
des que sembla ser l'any 1948,
segons Rovira Ramon i Dasca,
en el llibre d'introducció de la Setmana Santa de Tarragona,
o deu anys més tard, el 1958,
com mudat a Francesc Barriac en l'opuscle de la Sang d'en Guany,
sent alcalde de Rafael Sant Romà,
s'instituïa aquest acte de pregó per fer l'exaltació de la festa.
A més, estic segur que de tal manera no oferia l'alçada que es mereix
i hauria de copiar en desmesura el que em sembla poc seriós.
La història ja està escrita i a disposició de qualsevol
per poder consultar el que interessi en tot o altre moment.
De poeta no en sé fer.
Com ha esmentat el presentador,
sóc advocat d'infanteria
i els puc dir que per convèncer els jutges i altres advocats
he tingut, de que tinc la raó,
pocs exercicis de prosa, versos o poemes m'han calgut superar.
No n'hi he après i, per tant, ara no els puc oferir aquesta forma de pregonar.
seria, a més, per mi fer-ho contra natura,
al contrari del que em proposo.
Altrament, sí que procuraré convèncer-los
què és del que es tracta per fer calar el missatge de qualsevol pregó.
Amb aquesta línia i seguint l'excepció més rigorosa i acadèmica
del que és un pregó i de l'acció de pregonar,
la comanda que m'han fet em comportaria només
fer-lo saber a tots vostès i a la ciutadania tarragonina
públicament i en veu alta, però no s'apurin,
sense arribar a la grulleria de cridar com feien en temps passats
los voceros, una cosa que a tots convé saber,
que en aquest cas, el tractar-se de la Setmana Santa tarragonina,
ho fora per divulgar-la, donar-la a conèixer a tothom
i al mateix temps convidar-los a participar.
La mateixa excepció acadèmica del terme
li atribueix al pregó la condició de discurs
amb la finalitat d'anunciar al públic una festa
o per divulgar el que estava ocult.
La feina podria semblar fàcil, si tenim amb compte
que rarament pot haver algun tarragoni o forà
arrelat o vinculat a la nostra ciutat
que no sàpiga del que es tracta la Setmana Santa de Tarragona,
el ser la millor de Catalunya
i una de les més destacades de l'estat espanyol
com va testimoniar encertadament l'actual ball de la ciutat
al prorlogar el llibre
Tarragona Setmana Santa d'en Josep Maria Rota
i amb la fama que li atribuï l'Enric Baixeres
en el llibre Setmana Santa a Tarragona
75 anys d'Opuscles 1928-2003
que li ha donat particularment el marc històric
incomparable de la ciutat medieval
per on desfila la processó del divendres sant
envoltada d'importants vestigis romans
que ajuden a reviure en present
la escenificació del drama històric de la passió de Jesús.
En mateix l'antiquitat de la tradició tarragonina
en la celebració de la Setmana Santa
i la també antiga difusió que se n'ha fet
la fan ben coneguda més enllà del territori de l'Estat.
Ambaixades com la d'enguany dels enxerents
davant de la Santa Seu
en commemoració del centenari de la Germandat
amb l'audiència del Sant Pare
són bones maneres de continuar la difusió
de la nostra Setmana Santa pertot arreu.
Ja des de la fundació del sindicat d'iniciativa
que ho fó a l'any 1910 per atraure forasters
i en prenguer cura de la propaganda i divulgació
com una missió preferent
passant per altres institucions
i sectors de les forces ciutadanes
que s'han afegit a la campanya d'atracció
com els poetes, llibreters i historiadors locals
que aniré esmentant
amb la publicació d'una variada sèrie de guies turístiques
ha estat molt el que s'ha fet
per donar a conèixer la Setmana Santa tarragonina.
Actualment, amb la intensa labor divulgativa
de l'agrupació d'associacions i de cadascuna d'elles
amb la publicació de llorts opuscles cada any
li deixen molt poc joc al Paragó en l'aspecte difusor
més que recomanar-los la lectura atenta
de les referides publicacions
les de l'agrupació
encertadament comentades per èpoques
per l'Enric Baixeres
en el llibre que he esmentat abans
editat per l'excellentíssim Ajuntament l'any passat
i els opuscles de les confreries, gremis i germandats
farcits de cròniques i ressenyes històriques dels habituals col·laboradors tarragonins
el doctor Josep Maria Sabater
mossèn Salvador Ramon, Jordi Moran, Didac Bertran
per citar-ne alguns d'ells.
El coneixement i reconeixement de la nostra Setmana Santa
ens ve confirmat favorablement d'extremurs
el com es veu i valora des de fora
és el millor i més objectiu referent
que es pot tenir de les coses.
La declaració de festa tradicional d'interès nacional
que va fer el govern de la Generalitat
de la professor del divendres Sant
l'otorgament de distincions
a confreries tal com la creu de Sant Jordi a la Sang
i l'estadística de visitants a Tarragona
durant aquestes dates
són clars indicatius que avalen el que dic.
Fent un símil, un tant porfà
per l'ocasió però molt entenador
per estar de moda
diria un empresari mercantilista
que la Setmana Santa tarragonina
té una bona ISO de qualitat.
que la fan prou coneguda i afamada
com perquè no li calguin pregoners
que ho vagin dient.
I per altra banda
tampoc cal un pregó
per convidar a ningú a participar-hi.
A Tarragona tothom
s'hi sent convidat
pel fet de sentir-la
com una festa que és pròpia.
O pel caràcter obert,
afable i acollidor dels tarragonins
tot i ser un forà
també s'ha de sentir convocat
sense que calgui fer-ho expressament cada any.
Per tant
la funció pregonera
que se m'encomana
no pot pas tenir
aquestes finalitats esmentades.
El ser, com deia,
la Setmana Santa tarragonina
una festa prou coneguda i divulgada d'en Tubi
i ser-hi tothom convidat
des de sempre.
Penso, doncs,
que l'oportunitat del prego
ha d'estar precisament
en divulgar el que és nou en guany,
estar ocult
o no saber-se prou bé.
Al mateix temps
ha de ser una invitació
a quelcom més
que a la participació presencial
i material
en un seguit d'actes públics
del que és compòs la festa.
Ha de convidar
a fer un exercici de reflexió
sobre el fet capdalt
que la justifica,
la passió de Jesús,
per projectar-la
sobre la realitat
dels nostres dies
sentint-nos coetanis,
si no cronològicament,
si espiritualment
amb la figura central de Jesucrist,
com ens proposar
el nostre estimat amic,
l'arcabisbe de Tarragona
i primat, Lluís,
l'any 1999
en la presentació
del llibre de Tarragona
a la Setmana Santa.
Però si dèiem
que la Setmana Santa
tarragonina
és prou coneguda arreu,
pot semblar
una paradoxa
o quimera
pensar que restin coses
per saber i poder pregonar.
Fuera cert,
si l'anàlisi es fa
des d'una perspectiva
que té en compte
només el que es veu
a primera vista
i a més,
tan sol sobre el que és
la reiteració per inèrcia
d'uns fets i actes
que any rere any
es repeteixen
d'igual manera.
Descobrir l'aspecte íntim,
immaterial
i sobrenatural
de la Setmana Santa
tarragonina,
la seva ànima
podria ser
un primer objectiu
del pregó,
però també pregonant
a cara descoberta
i sense embuts
que la raó
de ser més primària
i fonamental
de la festa
ha de seguir sent
la catequècita
de la passió de Jesús
en la que ens van educar
els cristians
reixida
amb la creença personal
i voluntat
de cada tarragoni
que això
segueixi sent així.
La seva llarga tradició
pluricentenària,
Jordi Rovira
en dona notícies
l'any 1256
i Salvato Ibové
de la protecció
del Sant Enterrament
l'any 1550,
encara que Sánchez Real
opina que de protecció
on se'n feien abans,
amb cofraries
com la del gremi
de pagesos
amb solera
com el bombi
de més de 650 anys
s'expliquen
el fet de ser diferent
amb qualsevol altre
d'anteriors anys.
Irrepetible,
digué l'alcalde
Joan Maria Requesens
l'any 1989
al prorlogar
l'opuscle
de l'agrupació.
La clau del perquer,
a la meva manera
de veure-ho,
està en que
la Setmana Santa
tarragonina
té vida pròpia,
canviant,
com la pròpia vida,
fruit d'una barreja
insoluble,
però alhora
inseparable
de fets i sentiments
amb contingut
profundament religiós
i alhora també
social,
ciutadà
i fins i tot
profà.
envoltats de llum
i colors
de pedra
i aigua blava
digué el poeta
tarragoní
Miquel Dolç,
olors i perfums
de farigola,
romaní i espígol
que fan olor de Tarragona
segons Rovira i Virgili,
de cel blau
i aire transparent
pap Lluís
Maria Mezquida
en un escenari
primaveral
amb sol esplèndid
mar i cel net
amb arbres
amb flor,
amb silenci,
quietud i ambient
de meditació
que no es dona
en altre lloc
com aquí
que la fan
del tot singular
i diferent
amb si mateixa
any per any.
Por qué
hay corazón
deia
i descobrí
de la Font de Torron
l'any 1961.
Per l'Enric Pujol
degut a una màgica
simbiosi
entre el religiós
i social
que fins i tot
quan arriben
aquestes dates
els agnòstics
fan una treva
per poder gaudir
amb l'encís
de les celebracions.
O per una barreja
de pompa
pagana
i fervor cristià
que segons
Joan Antoni
i Guàrdies
en la guia turística
de l'any 1929
són els que fan
la glòria de Tarragona.
Diria per sintetitzar
que és la suma
heterogènia
de creences
voluntats
actituds
i emocions
de cadascun
dels tarragonins
que la vivim
fent-la perdurar
com un llegat
hereditari
que es transmet
de generació
en generació.
Om s'explica
però
Om s'equivoca
però
quan associi
la Setmana Santa
al Divendres Sant
i a la Protessora
del Sant Enterrament
o calendari
en mà
des del diumenge
de Rams
fins Pasqua
de Resurrecció
o si
on s'hi concentren
els viacrucis
i processons
exposicions
conferències
cuaresmals
concerts sacres
i altres actes
públics més conoguts.
Om també s'equivoca
pensant
que comença
amb la presentació
dels opuscles
de les confreries
o fins i tot
més enllà
amb l'inici
de la cuaresma.
A Tarragona
no és així.
Aquí és on
també pot fer
la feina
missatgera
el Paragó
donant a conèixer
que la Setmana Santa
Tarragonina
dura per qui el vol
tot l'any.
Per arribar
a celebrar
aquests actes
de més ressò
i popularitat
li ha calgut
a l'agrupació
d'associacions
i a elles mateixes
un seguit
i constant
i continuat
de preparatius
i activitats
al llarg de tot l'any
i no sempre
en un mar
de calma
xitxa
sinó més aviat
de trepitxol
amb alguna calta
mestrelada
com apunta
el president
de la confradia
Pescadors
en el seu
apuscle d'enguany.
Ara
amb tan poc temps
es fa difícil
fer-ne una memòria
descriptiva.
Ja m'agradaria.
Valgui tan sols
per donar una idea
assenyalar
el que suposa
amb temps i esforç
i dedicació
el manteniment
i millora dels passos
vestimentes
i altres estris
processionals
l'edició dels apuscles
de cada confereria
i el de l'agrupació
la celebració
de les visions
exposicions
i conferències
fins a arribar
a l'organització
i celebració
de congressos
com el primer
de la Setmana Santa
de Catalunya
l'any passat.
Els assajos
dels portants
els passos
de bandes
de música
corretes
timbals
i sacs de janecs
que des de tants
mesos abans
pregonen
l'arribada
de la Setmana Santa
fent-se veure
asseixant
pels carrers
de la ciutat
o despertant-nos
dolçament
amb els retocs
dels timbals
que els acompanyen
com el toc
de gralla
que de matinada
al setembre
pregona
la festa
de Santa Tegla.
Tot això
no és pas feina
d'un dia
ni d'una setmana
ni d'una cuaresma
sencera.
No els exagero.
Vegin, si no,
on arriben els projectes
i activitats
fixant-nos
en el que diu
el president
del gremi de Marejans
en l'opuscle d'enguany
parlant de petits
i grans projectes
que arriben
fins a la remodelació
de la casa
del carrer del Mar
per fer-hi
una residència
d'estudiants
o el de l'associació
La Salle
amb una expressió
tan eloquent
com dir
és un no parar
per anunciar
que la peana
del pas
vetlleu i pregueu
ja estan llestides
després
de tres anys
de treballs
i esforços.
La posta
en solfa
mai tan ben dit
de la nova banda
de sacs de jamecs
que estrenen en guany
la germandat
del Sant Ecceomo.
La construcció
dels nous passos
el de la germandat
del nostre pare
Jesús de la Passió
que avui fa un any
aparegué en escena
i el projectat
de la Conferreria
del Cristo del Buen Amor
per l'any 2006
com acabar
el de la Congregació
del Descendiment de la Creu
posant-hi les figures
que hi resten
no és pas fruit
de la improvisació
i de l'entreteniment
passatger
sinó d'una activitat
projectada
de nas i constant
que requereix
prollongar la Setmana Santa
els 365 dies
de l'any.
Aquella vida pròpia
que he referit abans
per explicar
el fenomen
de la Setmana Santa
provoca
per un costat
l'enamorament
dels tarragonins
que el mantenen
sense treva
com passa
a qualsevol enamorat.
El festegem
durant tot l'any
els que tenim
la sort
de viure a Tarragona
i els que no
com fa
l'Auraneta
que porta
a la mà
l'escultura
del Maginet
Pelacanyes
que tan entranyablement
simbolitza
el Tarragoni absent
s'enduen
el record amorós
per tornar a Tarragona
a fruir-la
amb la Setmana Santa
de l'any que ve.
Fou l'enamorament
que uns tarragonins
d'origen
i barcelonins
d'adopció
els portà
a reorganitzar
l'antiga
confraria
de Sant Magí
de Barcelona
per tal
que els tarragonins
residents
a Barcelona
poguessin participar
en la Setmana Santa
de la seva ciutat natal
com ve a sen
des de 1941.
Per altra banda
genera una
visa atractiva
que ultrapassa
la simple atracció
de forasters
arribant a provocar
el seu interès
participatiu
amb confraries
pròpies
tan ben acollides
d'igual
a totes
com la benvolguda
dels andalusos
tarragonins
o si volen
dels tarragonins
andalusos.
La fidelitat
és fruit
de l'enamorament
com s'explica
que el més preuat
guordo
de la Setmana Santa
tarragonina
porti per nom
Premi a la Fidelitat.
Sense solució
de continuïtat
em plantejo
com pot aprofitar
l'ocasió
un advocat
que justifiqui
la raó
d'haver estat
anomenat
paragoner
de la Setmana Santa.
Probablement
aportant alguna dada
o vivència
que els advocats
no són més pròpies
o conegudes
que els ajudin
a fer la reflexió
que proposava
al començament
apropant-los
a les actuals
passions quotidianes
d'altres
per sensibilitzar
i afavorir
la comprensió,
l'ajut
i la solidaritat
per anar amb ells.
Com van fer
el Cirineu
carregant la creu
de Jesús,
la Verònica
assistint-lo,
Maria Magdalena
acompanyant-lo
durant el camí
del Calvari,
Joan,
el deixeble estimat,
fent-li
costat al peu
de la creu de la creu,
i Maria,
la mare compartint
la passió
fins a la mort,
amb el dolor,
silenci,
solitud,
majestuositat
i elegància
que tan solemnement
representa
la processó
de la congregació
de Senyores de la Verge
de la Soledat
el dissabte sant
us han ramat
el dol
de la Setmana Santa
tarragonina.
En aquella època,
quan transcorrega
la passió de Jesús,
l'imperes romà
havia assolit
unes altes cotes
de desenvolupament
del dret
sobre la persona
i les coses,
que per la seva qualitat
ens ha servit
d'arrel
del que avui tenim.
Tot i tenir
un dret
tan elaborat
i evolucionat,
pilar de la justícia,
com ja deia
l'advocat Cicero,
es van cometre
amb total impunitat
moltes il·legalitats
i greus injustícies,
sense anar
a més lluny
en les que reflecteix
la passió
que rememorem.
Només néixer
Jesús,
els mateixos
com a herodes
que reconegueren
i legislaren
protegint
el dret
del nostre turus
de l'engendrat
no nascut,
el buscaren
per matar-lo,
fent-ho
a centenars d'innocents.
El van obligar
a emigrar
i a viure
en pobresa,
perquè en aquella època,
contràriament
al principi natural
d'igualtat
entre les persones
sense distinció
de raça,
llengua,
o religió,
afavoriren
les diferències
a l'empart del dret,
ciutadans romans
lliures i esclaus,
o per la via de fet,
rics i pobres.
El detingueren
sense cap càrrec,
fruit de la traïció
conxorxada.
Era igual,
llavors no existia
l'Abeas Corpus
i menys
per un jueu revolucionari
que no tenia
el privilegi
de ser ciutadà romà.
El torturaren
molt probablement
per arrencar-li
la confessió incriminatòria
al saber
que era innocent
i no respectar
que l'home
ha de tenir dret
a no declarar
en contra seva.
No estant condemnat,
s'enfrontava
al judici paral·lel
del poble
que en Forismat
sentenciava
crucifíc'l,
crucifíc'l,
legal l'indult
que oferí Pilats
per rentar-se
les mans
i en mascarar-li
i dissimular
la prevaricació
comès
al dictar
una sentència
de mort
sabent que era injusta
després d'un simulacre
de judici.
La posició
avantejada
del dret romà
a front
de civilitzacions
dels moments
no ha impedit
que Jesús
patís
una injusta
passió
fins a arribar
a la mort.
La història
és cíclica
i per bo
o dolent
es va repetint.
L'escenari
és diferent
però els episodis
semblants.
La passió
de Jesús
porta a recordar
altres passions.
Em refereixo
a les d'avui
que són un exemple
els que els advocats
coneixem més a fons
i veiem més properament
per raó
de la nostra experiència
professional
al voltant
del món del dret
tan comunes
i quotidianes
com els que dia a dia
es viuen
en els jutjats.
En aquest context
no caiguin
en l'error tòpic
de pensar
només
amb els que han delinquit
que el cap i la fi
els condemnen
i empresonen
merescudament.
Mai tot és el que sembla
ni en aquests casos
més aparents.
L'anàlisi de detall
ens porta a veure
que alguns
no ho mereixen tant.
No són innocents
però potser
tampoc tan culpables.
És que resulta
que van néixer
a la presó.
No han conegut
els seus pares
no han après
altra cosa que delinquir
són malalts
per droga dependència
i res els val
com atenuant.
Lladres
eren els dos
que van crucificar
amb Jesús
i podia
no dir-se res més.
Però sabem
que no van ser iguals.
són matisos
que convé fer
per captar la idea
de la reflexió
que els plantejo.
fent abstracció del cas
ara pensin
en les passions
de les persones
realment innocents
del voltant
d'uns i els altres.
Són la mare,
la Maria Magdalena,
la Verònica,
el Joan
que els estimen
o hi depenen.
Familiars
i infants
que es queden sols,
tristos,
allunyats
i moltes vegades
sense alè
per subsistir
en la millor escola
per seguir delinquint.
pensin
amb els que
acomiaden
de la feina
o desnonen
dels domicilis,
amb els que
treballen
en condicions
precàries,
d'alta siniestralitat,
il·legalitat patronal
i tot tipus
d'assetjament
i impunts,
amb els que
perden els béns
per ser estafats
sense trobar
en la justícia
una resposta
ràpida i efectiva.
Els parlo també
de les passions
que pateixen
aquells
que pel poc respecte
d'altres
a la presumpció
d'innocència
que tant s'invoca
però sovint
es pràctica
invertidament,
han d'afrontar
a la república
sense estar condemnats.
És el Crucifica'l,
Crucifica'l,
veient-se injustament
imputats i esmentats
en els mitjans
de comunicació
amb dubtosa oportunitat
i sempre
amb descarnada
morbositat.
Les víctimes
de la violència domèstica
que al tornar a casa
se'n troben encara més
o de la violència
de gènere
que els fa viure
permanentment
amb l'angoixa
del que em passarà avui
al conviure
amb mentalitats
masclistes,
racistes
o de superioritat
difícilment reconduïbles
per la selecció
del dret
com en els altres
supòsits.
Donant un pas més,
aquí i no gaire
més lluny,
ens trobem
amb altres passions
encara més injustes
i sagnants
per manca
de reconeixement
o respecte
efectiu
als drets
més primaris
de les persones.
És cert
que l'any 1948
es proclama
en el CIT
de les Nacions Unides
la Declaració Universal
dels Drets Humans.
L'article 1
establia el marc
on s'assentava
la declaració
proclamant
que tots els éssers humans
neixen lliures
i iguals
en dignitat
i en drets.
Són dotats
de raó
i de consciència
i cal que es comportin
entre ells
amb esperit
de fraternitat.
No era més
que una declaració
d'intencions
de voluntat jurídica
que comprometia
a legislar,
segons l'article 28,
per desenvolupar
i fer efectius
els drets
que es declaraven.
I amb tan bona base
s'ha anat fent,
especialment a Europa,
que no esperar
i s'hi posar
cinc mesos després,
concretament
el 5 de maig
del 1949
a Londres
on s'assignarà
l'Estatut Constitutiu
del Consell d'Europa,
continuant fins avui
amb un seguit
de tractats,
convencions,
acords institucionals
i lleis propis
de cada país
que han deixat
establert
un bon ampli
marc jurídic normatiu
perquè puguin ser
efectius
aquells drets.
després de tants anys
pel mig,
tanta profusió legislativa
sobre la matèria
i de tant parlar-ne
pot semblar tot fet,
però la realitat material
segueix anant
per un altre camí
del que marca el dret,
com li va passar a Jesús.
Si no,
com s'expliquen avui
les execucions de persones
en països
que es diuen
desenvolupats
i que vanteixen
cínicament
la bandera
de l'alliberament
de les persones
i dels seus drets,
o en aquells altres països
que per fer-ho
més cruent
i indigna
ejecuten per l'apidació
com si se'ls hagués aturat
el rellotge del temps
fa més de 2.000 anys,
o les expulsions massives
de persones
dels seus territoris
per lluites ètniques
i tribals
amb l'ajut
i complensa omissiva
dels governants,
com l'assassinat
i desaparició
de persones
per l'acció directa
de governs totalitaris
i fonamentalistes,
per la imposició
de creences
i religions excloents
que aboquen
el terrorisme integrista
amb un reguer de morts
que fa faradar.
La pobresa
i la fam
amb progressió ascendent
sobre persones
i territoris
segons les últimes estadístiques,
conseqüència
de la mala distribució
dels recursos
i de polítiques
pressupostàries
que prioritzen
la despesa
en favor
de l'armament
i en detriment
d'objectius
més humanitaris.
La tortura.
Sí,
la tortura.
Les condemnes
i empresonaments
sense judici
o mofes
que els estimulen.
La marginació social
per indiferència.
L'exili.
La passió
d'aquells
que després
d'haver-hi invertit
tot el que tenen
en llogar
una patera
a tapeïda
no arriben enlloc
o si ho aconsegueixen
es converteixen
tot seguit
en apàtrides
o sense papers.
I un llarguíssim,
llarguíssim,
etcètera
que arriba
a qualsevol forma
d'agressió
a la dignitat humana
com màxima expressió
de la injustícia social
o col·lectiva
de les persones.
Un altre cop,
doncs,
veiem
que tot i disposat
d'un més ampli
i modern
marc jurídic normatiu,
el dret
segueix incapaç
d'estalviar
tant patiment injustificat.
En aquest punt
volia arribar
per pregonar
molt que empesi
com a jurista
la ineficàcia
del dret
per si sol
per acabar
amb les passions
que a temps real
contemplem dia a dia,
fruit de la injustícia social
i el desequilibri
provocat entre les persones.
Avui tenim
un corpus juris
molt més elaborat
del que tenien
els romans
per complir
i fer complir
aquella voluntat
de respecte
i reconeixement
als drets
de les persones,
fins i tot
d'àmbit internacional.
Però tampoc funciona
satisfactoriamente
perquè no és prou
declarar,
legislar i pregonar
que els drets
existeixen
i es reconeixen.
Això ja ho fan
abastament
les edicions
i publicacions
en paper
o en discursos
orandi i eloquents
per quedar bé
o aquietar la consciència.
És l'equivalent,
poc més,
a no negar-los
que res s'ho venda.
Si em quedés aquí,
el pregó aconseguiria,
solament
i pels que m'han escoltat,
haver recordat
fets que probablement
són prou conoguts
per tots
i els que ha falta
d'explicar.
No caldria haver-lo fet.
No obstant,
contextualitzats
dintre la Setmana Santa
a través de buscar
paral·lelisme
amb la passió de Jesús,
si més no,
inquieten la sensibilitat
personal
per afavorir
la comprensió,
l'ajut
i la solidaritat
front als que avui
en pateixen,
amb el que aconseguim
quelcom més
que ser-ne
espectadors
compungits.
Però no és pas prou.
s'ha de trobar
la fórmula
que les acabi
i convèncer d'elles
el món sencer
començant
per nosaltres mateixos.
Per aconseguir
l'eficàcia del dret
cal interpretar-lo
sempre
i aplicar-lo
amb tot el seu abast,
amb tota la seva essència
i amplitud.
Calda
es fa saber
que ells
i el consistori
en ple
com tots els tarragonins
volen
un museu
de la Setmana Santa
a Tarragona
i que en la mesura
de les seves possibilitats
ho procuraran
pel més aviat possible.
Ningú podrà
qüestionar llavors
que a Tarragona
com ha dit abans
la Setmana Santa
és cosa
de tot l'any.
Espero que no facin
quedar malament
el paragoner
que com a tarragoní
advocat
sabrà prou bé
com reclamar-los
el compromís.
Moltes gràcies
per la seva atenció
desitjo
haver-los convençut
i en qualsevol cas
bona Setmana Santa
Pascua Resurrecció
de tothom.
Moltíssimes gràcies.
Diata
d'acord amb el museu
sempre i quan
vostè treballi
davant de totes
les cofredies
perquè cada una
de les peces essencials
que tenen
estiguin dintre del museu
i no n'hi hagi cap
que se'n reservi cap.
Com vostès saben
la Setmana Santa
té dos parts.
La primera és
l'acte del pregoner
la segona és
la meva
desitjar-nos-hi
una bona festa
una bona Pasqua
i finalment
és norma
dintre d'aquesta casa
des de fa temps
que sigui el senyor
que visba
el que acabi
amb l'acte.
Així doncs
bona Setmana Santa
bona Pasqua
moltíssimes gràcies
a tots vostès
per la seva presència.
Té la paraula
el senyor
Cabisbe.
Senyor alcalde
senyor president
de l'administració
d'associacions
de Setmana Santa
de Tarragona
senyor president
de l'audiència
senyor
president
d'alcalde
de l'Ajuntament
de Tarragona
senyor pregoner
presidents
i membres
de les cofreries
i germandats
de Setmana Santa
autoritats
senyores i senyors
benvolguts tots.
Agraeixo una vegada
més al senyor
alcalde
la deferència
d'otorgar-me
el concloure
aquest acte
solemne
del pregó
de Setmana Santa
com a arcabisbe
de l'Arxidiòcesi
per la seva consciència
que té
ben lúcida
que és un acte
la Setmana Santa
eminentment religiós
també ciutadà
però molt religiós.
Amb aquest pregó
hem començat
certament
a nivell de ciutat
de Tarragona
les celebracions
de la Setmana Santa
de la Setmana Gran
dels Cristians
i també
de la nostra cultura
i de la nostra identitat.
Hem d'agrair
la dita
al senyor alcalde
els nostres aplaudiments
molt llargs
a l'il·lustre pregoner
senyor Antoni Huber
i company
el contingut
del seu Parlament.
Em sembla
que interpreto
l'opinió
de tots
els que l'hem escoltat
que ha estat ple de riquesa
religiosa
històrica
entranyable
perquè
com a fill
de la nostra ciutat
de Tarragona
i com a cristià
ha sapigut
coneixent molt bé
la Setmana Santa
en el que és en si
religiosament
cristianament
però també en la ciutat
en les seves celebracions
posar-nos en el cor
i en el pensament
i en la memòria
totes aquestes riqueses
que a l'allar
de molts
de molts i molts anys
han anat vivint
han viscut els tarragonins
i ha viscut també
la nostra ciutat.
Les seves lúcides paraules
ens ajudaran
sens dubte
a viure més intensament
els misteris
celebracions litúrgiques
i també
de pietat popular.
Com a bon jurista
ens ha apropat
el judici
el procés judicial
del nostre
de nostre senyor
Jesucrist
però també
ens ha apropat
i ens ha actualitzat
la passió
mort
i la ressurrecció
de Jesucrist
especialment
la passió
i la mort
en tantes i tantes
persones
del nostre temps
d'alguna manera
tots nosaltres
però especialment
en alguns
que sofreixen
i pateixen més.
Això em sembla
que ha estat
una bona introducció
i l'hi agraeixo
de nou
per aquesta Setmana Santa
com per tota
Setmana Santa
que hem de viure.
Les meves paraules
conclusives
han de ser una invitació
ratificant
el que ha dit
el senyor alcalde
també
com a ciutadà de Tarragona
i com a arcabisbe
d'aquesta seu
arxidiocesana
i metropolitana
dirigida a tots
a viure
coherentment
aquests dies
plens d'espiritualitat
plens d'història
i de records
entranyables
per a tots
nosaltres.
La meva invitació
va dirigida
a redescobrir
i a revaloritzar
els continguts
de la nostra identitat.
Les celebracions
litúrgiques
i de pietat popular
penso
el Via Crucis
la processó
especialment
del Divendre Sant
i contribueixen
poderosament.
no neix avui
la nostra estimada
ciutat
de Tarragona
i la nostra identitat
cultural i religiosa.
Avivant la nostra identitat
és com podrem
obrir-nos
autènticament
als altres pobles
a les altres èmnes
a les altres cultures
a les altres religions
que ens visiten
i amb els quals
hem de conviure
també nosaltres
cada dia més.
Només així
és possible
un diàleg enriquidor
que pot oferir
als altres
les nostres
pròpies riqueses
i enriquir-nos
dels altres
sense perdre
la nostra
pròpia identitat.
A tots
us desitjo
una enriquidora
Setmana Santa
i joiosa Pasco
de Resurrecció
del Senyor
que contribueixi
tot això
a fer-nos
una miqueta millors
i també
que contribueixi
a que els homes
i les dones
de la humanitat
se sentin
i els pobles
més germans
s'acabin les guerres
en més de 30 països
que encara existeixen
i que mogui també
el cap i el cor
dels terroristes
perquè s'acabi
el terrorisme arreu.
Moltes gràcies.
S'è cieco
l'associó.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.