L'obra és la mateixa, aquesta no és la versió de Benetti Jornet,
sinó que és el text original de Guimarà i és vista per un altre director.
Hi ha diferències, hi ha diferències de muntatge,
hi ha la visió que el director hi aporta, diguéssim,
i a part que els actors són diferents.
Jo sóc la mateixa, jo sóc com dividida, diguéssim,
però sí, és diferent, tot i que l'obra és la mateixa.
Rosa, tu com a dona de teatre ja saps que quan s'afronten els clàssics,
en aquest cas un clàssic català, hi ha moltes tendències teatrals,
o bé revisar el text i el muntatge,
o bé mantenir-se fidel a l'esperit de l'autor.
En aquest cas, amb què ens trobarem, amb aquesta Maria Rosa?
A mi em sembla que l'Àngel Alonso aquí ha volgut ser com molt fidel,
o sigui, respectar molt el text de Guimarà,
que està ple d'arcaïsmes, de paraules que a mi no es fan servir,
d'una manera de parlar d'un poble mig inventada també,
però que és com així falsament popular,
i ell això ho ha volgut respectar, com sonava,
perquè li ha semblat que tenia com molta màgia,
i que tenia com molta força i molta poesia,
aquesta manera de parlar, per exemple.
O sigui, jo penso que ella ha intentat molt ser honest
i fer l'obra que ella ha llegit.
Donant-li potser una mica més de prioritat a la història dramàtica,
a la història amorosa, que no pas aquell context social,
que envolta la mateixa.
A mi em sembla que...
Ho equilibra tot.
Sí, perquè una mica, segons li sento dir sovint,
el poble, diguéssim, la colla aquesta que fa la carretera,
per ell és com un personatge col·lectiu, però que és allà molt,
o sigui, sempre estan tots junts, no es pot com obviar,
vull dir, és una mica una part del conflicte també.
La Maria Rosa té problemes també perquè la societat,
o la societat, el seu món aquest del voltant,
veu les coses d'una manera i no accepta
que hi hagi aquestes grans passions i aquestes coses.
Per ells això els sona que no és una cosa que l'amor...
L'amor, diuen, l'amor, ves que m'expliques,
diu en un moment la Tomasa.
Vull dir que sí, que interfereix,
que és una part important també.
Els espectadors fidels als escenaris catalans
segur que ja han vist alguna vegada aquesta obra.
per a aquells que s'acostin per primera vegada
al Teatre Clàssic Català, al Teatre de Guimarà,
què ens podries explicar d'aquesta obra teatral?
Que és una obra molt ben feta,
que penso que és com molt actual
en això que està tan de moda viara, no?
Jo de dir que és clàssic però que no pateixin,
que és actual, perquè, bueno,
parla això d'una gent
i parla també d'una història com d'amor
que surt, una història que, en aquest cas,
la dona, Maria Rosa, no s'accepta,
i ella mateixa no accepta que li passin aquestes coses.
Es fa com un liu, diguéssim,
entre l'amor que ella creu que li han ensenyat,
la cosa social,
i el que veu que li està passant,
que ella mateixa no s'accepta,
no es vol escoltar.
I això penso que a les dones a vegades ens passa molt,
que ens passen coses
que no ens admetem d'alguna manera, no?
Que diem, no, això no vull que em passi,
això no em passa, doncs no em passa.
I caos, eh?
I caos, doncs sí.
Hi ha valors universals, eh?
Exacte.
Que no tenen data de caducitat,
això ja ens adonem.
L'obra s'ha representat al Teatre Nacional de Catalunya,
es va estrenant el seu dia
amb una altra companya teva,
amb la Marta Calbós, si no m'equivoco.
Sí, sí, la Marta Calbó.
Però la gira l'estàs fent tu?
Sí, sí, sí.
Són coses que passen al teatre,
que a vegades un per d'altres no pot allargar,
no pot continuar les coses,
i, bueno, doncs això,
se substitueix, vull dir, tots no som insubstituïbles, diguéssim, no?
I com està anant aquesta gira, Rosa?
Bé, és maco, home, ve molta gent,
que això també sempre ens fa contents,
i, bueno, se'ns farà curta, suposo,
perquè ja se'ns està acabant.
M'imagino que és important que la cartellera
ja sigui de Barcelona,
però també després, quan es fa la gira,
hi hagi una obra clàssica.
Al públic, hi ha un sector de públic
que li agrada i que l'espera, no?
Sí, i jo penso que també agradaria més
si fóssim un país així més normal,
com, no ho sé, a Anglaterra,
que els Shakespeare el fan allò cada dia,
també arribaríem a tenir una altra familiaritat
amb els clàssics.
Aquí encara els coneixem poc,
i llavors cada cop que se'n fa un
encara és com novetat,
encara s'anarà a parlar.
Si es fessin com molt més sovint
i els estiguéssim com més assumits
a la vida quotidiana,
llavors també encara podríem fer altres coses,
trobo jo.
Que es fan poc, vaja.
Gràcies.