És des del matí de Tarragona Ràdio i parlen de la primavera fotogràfica.
Aquesta primavera que afortunadament, ja saben vostès que és una convocatòria de caràcter bianual
i que afortunadament subratllo, aquesta paraula ens dona la possibilitat
de contemplar mostres fotogràfiques de diferents estils,
de diferents nivells signades per diferents autors.
No només mostres fotogràfiques, experiències particulars com ara la que apuntem avui.
És una exposició que probablement alguns de vostès ja hagin tingut oportunitat de contemplar
perquè aquesta exposició no s'ha d'inaugurar, s'ha inaugurat ja des del passat dia.
Aviam si ho diré bé. Albert Saludes, bon dia.
Bon dia, on diu una hora.
Des de quin dia podem veure aquesta exposició?
Des del dia 16.
Des del dia 16.
Francesc Virgili, bon dia.
Hola, bon dia.
I encara la podem veure uns quants dies més.
L'exposició en qüestió la trobem al tinglado número 4 del moll de costa del port de Tarragona.
Es titula Simbiosi i els artífecs són justament l'Albert Saludes i el Francesc Virgili.
I és una exposició que té moltes particularitats.
D'entrada, si ens fixem en la informació prèvia que aporteu d'aquesta exposició,
no estem parlant d'una exposició fotogràfica, senzillament.
Estem parlant d'alguna cosa més.
Estem parlant d'unes tècniques.
Estem parlant d'una manera de fer fotografia, no?
Bé, en realitat es tracta d'un muntatge audiovisual.
És a dir que, així com amb una exposició fotogràfica com a tal,
doncs el que s'ha de veure són imatges, en aquest cas podran veure imatges,
podran sentir música i una locució que explica, que fa de fil de conductor,
per aquesta mena de recorregut hipotètic pel port de Tarragona.
Jo aquí veig una paraulota en el díptic, que és la paraula estereoscòpia,
que sembla una prova mèdica.
No sé, Francesc, ens expliques què és això exactament?
Bé, és una visió com el so, que tenim una capacitat de sentir-ho en sistema estereo,
doncs la sensació visual, o la visió humana, té també aquesta capacitat.
Des que es va descobrir, no se sap exactament des de quan,
perquè se comenta, se pensa que des de l'època d'Ericotteres,
Euclisses, Descartes, inclús de Leonardo da Vinci,
ja se pensa que aquesta tècnica es coneixia,
però realment documentada d'una forma tècnic i experimental,
doncs pràcticament això és des del 1838,
quan el senyor Winston, Sir Charles Winston,
va inventar o va presentar en societat el primer estereoscòpic de dibuixos
que es podia veure amb miralls, sistema de reflexió.
Què té de particular aquesta tecnologia,
que després de més d'un segle,
sembla que atreu a professionals, a persones que estan dins del món de la fotografia,
com ara vosaltres i altres, no?
Home, de fet, tot i sent una tecnologia...
Quines són les seves virtuts, podríem dir?
Potser es posa en el tríptic que serveix de promoció,
que encara té la capacitat de sorprendre'ns.
És a dir, avui dia tenim molt assumit que enviem una pantalla de televisió,
enviem un diari, una revista, una fotografia, una pintura,
i sempre ho veiem de dues dimensions.
És a dir, ens falta aquesta tercera que ens pot donar, per exemple, l'escultura, no?
Ho tenim assumit així.
De fet, en el moment en què una imatge ens dona relleu,
però a un costat sabem que és una imatge plana,
que està penjada en la paret, d'una manera o altra està penjada,
però hi ha aquesta sensació de relleu que ens assopta molt.
I, bé, suposo que es pot dir que té alguna cosa de màgic.
Per tant, una tècnica, com deia Francesc, de tants anys,
de 1839 amb el 1840, que ja es fa servir,
avui dia encara és vigent.
Doncs probablement tingui alguna màgic.
Clar, l'ull expert pot identificar que s'ha aplicat aquesta tècnica en una fotografia.
L'ull de l'espectador normal, com ara el meu, que pot anar a veure a l'exposició,
no sabem ben bé detectar quina tecnologia o quines aplicacions s'han fet.
Ens quedem amb la imatge només, no?
Que deu guanyar.
Bé, a veure...
O d'una perspectiva molt diferent, aquella...
Nosaltres, vull dir, el que fem és pràcticament repetir una experiència
que això es fa a l'IMAX de Barcelona.
Vull dir, les pel·lícules tridimensionals,
des que va...
Pràcticament va haver la primera projecció televisiva,
televisiva, que va ser el 1984, a la televisió alemana,
i després uns anys més tard, aquí a la televisió espanyola,
pels Nadals, de... no sé si va ser el 86 o 85.
Però bé, aquesta, diguéssim, aquesta tècnica s'ha recollit en els últims anys
per elevar els sentiments de visualització de l'espectador.
Això se fan, doncs, si tenim la sort o la desgràcia
que Barcelona està a prop o lluny, o a prop o lluny, segons consumirem.
Però allí sí que es fan moltes experiències a l'IMAX d'aquest tipus.
Nosaltres el que vam intentar és, doncs, bueno,
d'una forma més, diguéssim, més humil,
portar-lo a Tarragona i amb una pantalla,
amb unes limitacions, evidentment, d'espai,
amb una tècnica potser que no tan moderna,
però molt efectiva, que és la polarització d'ulleres.
És a dir, que si la gent va veure aquest audiovisual,
la Cristina, que suposa que potser s'estarà sentint ara,
doncs li suministrarà unes ulleres
perquè mitjançant una polarització o despolarització
de la visió humana puguem veure aquesta sensació.
Com deies tu, la fotografia, és a dir, la fotografia en si
no la pots veure tal com la veiem en un catàleg d'aquestos de mà,
vull dir, són dues imatges projectades
i amb la particularitat del que l'ull dret veu,
l'esquerra no ho veu,
i el que l'ull dret veu, l'esquerra no ho veu.
Llavors el servei s'encarrega de transformar aquesta imatge,
aquesta sensació, en un aspecte tridimensional.
És una mirada diferent a un entorn molt apropi a nosaltres,
que és l'entorn del port, del mar, de tot aquest trànsit.
Per cert, que és que quan el Francesc explicava això,
jo me'n recordo, fa molts anys, molts anys, molts anys,
que van fer una cosa, no sé si era la tele o on,
que regalaven unes ulleres que era com una mena de salofana,
que ens els havíem de posar, i que deien que tot es veia en tres dimensions.
Jo, perdoneu, però jo no vaig veure res en tres dimensions,
ho regalaven en un diari, vosaltres us en recordeu d'això?
Sí, era un sistema energlífic,
eren unes ulleres que són de dos colors.
Però això era una cosa molt nova, de dos colors, exacte,
amb un cartronet i era com una salofana, com un plàstic.
Un blau i vermell.
Exacte, dient, tal dia, tal hora, a la tele, en l'UHF, no en uno,
que era quan les laureses deia UHF, tal pel·lícula.
Una pel·lícula dolorista, de més, eh?
I totes les cases del món mundial en aquest país
anaven amb aquelles ulleres que jo dic,
home, per fer fotografia a les famílies,
tots davant de la tele, amb la taula camilla aquella...
Aquesta era la imatge, aquesta, aquesta.
Aquesta era la imatge i jo no vaig aconseguir a veure-ho.
Ara em venjaré i podré veure aquestes imatges en 3D
amb aquesta exposició simbiosi.
Sí, podràs treure l'espinet aquesta, sí.
I espero que no siguin les ulleres com aquelles, eh?
Que anem amb un cartronet d'aquell que semblava cartró dels ous.
Que Déu-n'hi-do, eh? Horrorós.
Bé, aquestes són de cartró també perquè...
Però més arreglades, avui dia que estem a l'època del disseny.
Han passat 30 anys i sí.
Són ulleres, diguéssim, d'un cost.
Malgrat són cares, doncs d'elaboració són més barates.
Allò ens permet que si algú, com haguem que hi diuen,
se'n recorda, entre cometes,
i no les deix a la sortida,
doncs no tenim unes grans pèrdues.
perquè, realment, si han d'anar a ulleres
per tothom que va, doncs s'utilitza caríssim, no?
Llavors, una projecció que és pública
i que no s'ha de pagar res,
doncs has de procurar evitar després.
Moltíssimes exposicions interactives
que hi ha al Port de Tarragona
necessites d'uns auriculars per seguir-la,
doncs i no es contempla
que hi hagi uns auriculars per cada visitant.
Això m'agraïs.
De totes maneres,
utilitzant l'argot de l'època d'aquests 30 anys,
que dolent, que ens fa...
Allò era una enganyifa.
Mireu què us dic.
Aquelles ulleres no enganyifa.
Aquestes no.
Probablement.
Aquestes funcionen.
Com ha anat la cosa de treballar tots dos junts,
de col·laborar amb aquesta exposició?
Simbiosi.
A més a més, el títol és prou educat, no?
Bueno, això ha sigut una simbiosi
entre l'Albert i jo, vull dir.
S'han repartit una miqueta la feina.
Aficions comunes, en quant a la fotografia...
Sí, suposo que ha influït moltes coses,
però sabent què allò fer,
a mi sempre m'havia interessat.
Havia fet, quan jo estava fent,
diguéssim, el meu aprenentatge a Barcelona,
havíem fet alguns passos sobre això,
llavors el trobàvem amb algú que també li interessava,
va ser bastant fàcil de connectar.
Després, el fet del port,
que s'interessés pel tema,
també va ser el tercer discòrdia.
Vull dir, a veure,
tirar endavant un projecte d'aquestes característiques,
per humil que sigui,
el fet de fer-ho amb tecnologia 3D
complica bastant més.
No és allò de penjar 30 fotos i ja és acabat, no?
És a dir, fas 30 fotos,
les selecciones, o en fas 40,
selecciones 30 o 25,
on visc el laboratori i aquí s'acaba la feina.
Nosaltres hem tingut moltíssima feina.
Llavors,
el fet de trobar, doncs,
algú que estigués disposat a tirar endavant aquest projecte,
perquè, doncs,
costes, és realment important,
el port,
tenint referències de programes semblants,
em va dir,
m'interessa,
parlem-ne,
em van parlar,
el tema per mi era molt fàcil,
molt accessible,
ells ens van donar moltes facilitats,
tot plecat ha sigut,
en alguns aspectes,
molt rodat.
tot el que no sigui aspectes purament tècnics
que hem de solucionar nosaltres,
tota la resta,
doncs,
ha anat força bé,
gran part,
gràcies a la porta de Tarragona,
doncs,
hi va entrar a sàpia al començament.
Havíeu treballat plegats alguna altra vegada,
Francesc,
o era la primera?
Així, en un projecte concret,
m'imagino que una col·laboració,
converses,
coses concretes,
però un projecte com ara aquest?
Home,
sí,
hem parlat d'altres coses,
a veure,
a Llions hem il·lusionat,
quan,
bueno,
a la Verdi vaig fer...
Amb el Carnaval vam treballar junts,
sí.
Amb el Carnaval,
hem començat a fer algunes coses de Setmana Santa,
hem fet alguna cosa també de la Terra Coviva,
però en un aspecte,
diguéssim,
molt,
primer experimental,
i molt de gaire particular,
vull dir,
ho faig ara per a mi,
per a mi,
perquè jo vaig a casa
i em poso els visors que jo tinc als ulls,
i puc veure,
doncs,
unes fotografies de la Terra Coviva
o de Setmana Santa.
Això,
a què ens pot portar a la llarga o a la curta?
A veure,
nosaltres,
ho hem ensenyat,
ho hem fet arribar a qui li correspon,
i bueno,
ja és un problema...
És el començament,
de noves col·laboracions més formals,
també,
com l'haig de...
Podria ser,
però no avancem a esdeveniments.
No,
tenim gent interessada,
però és allò,
per què parlar d'una cosa
si no està encara prou...
Parlem del que tenim,
que és aquesta simbiosi.
Són totes les imatges preses per a l'ocasió?
Estan captades expressament per a aquesta exposició?
O també,
doncs,
heu tirat una mica d'arxiu,
perquè hi havia imatges que valien la pena?
No, no, no.
A veure,
nosaltres vam plantejar
de fer una jornada de 24 hores del Port de Tarragona,
amb tot el que hi ha al Port de Tarragona,
doncs,
des de les activitats de lleure,
oci,
cultura,
esport...
paisatge...
paisatge del traginat dels treballadors.
Hi ha que recordar que els primers que s'hi posen a la feina són els pescadors,
els últims que arriben al Port també són els pescadors,
després l'activitat del Port,
de la càrrega,
de descàrrega,
però això potser la gent ja ho sabia,
però hi havia més coses,
que era, per exemple,
el poder córrer,
el poder passejar,
el poder anar per indrets que no són molt habituals,
que no estan oberts a la gent,
el poder passejar amb bicicleta,
córrer,
fer submarinisme.
Els patins que s'hi van per les passeigues de l'escollera.
De fet,
el títol simbiosi
significa això,
que sense destorbar-se uns als altres,
hi ha la part industrial,
que és la més...
o sigui,
la principal,
en la qual dona aquesta feina diària al Port,
però al voltant del Port,
dins mateix,
i a les vores,
hi ha tota una sèrie de vida quotidiana,
que des del jubilar que va prendre el sol,
o el que va pescar en pesca de canya,
el que fa submarinisme,
o el que hi va tombar,
fa footing,
o el que va aprendre a llegir,
és que és molta vida,
a part de la industrial.
Per tant,
sobre tres potes,
que podria ser la industrial,
la cultural,
perquè també hi ha els museus,
els tinglados,
les exposicions,
i la part del lleure,
que això està emprenentada,
clar,
doncs tot això passa cada dia al Port.
Per tant,
aquest recorregut hipotètic
d'una jornada feinera,
per entendre'ns,
més que una 24 hores jornada feinera,
des que es comença a treballar de bon matí,
fins que la gent va plegant,
vol aplegar això,
doncs aquest audiovisual,
no?
És a dir,
hi ha una miqueta aquest,
diferents tasques,
cadascú,
segons on estigui situat,
doncs un no estan treballant,
més altres prenent el sol.
Sempre n'hi ha hagut això.
La primavera fotogràfica,
en la qual s'emmarca aquesta exposició,
com aquell que hi diu,
acaba de començar,
s'aniran inaugurant més mostres,
no només aquí a Tarragona,
sinó arreu de Catalunya,
és una experiència magnífica.
Jo tinc la sensació,
vosaltres,
que sou els experts,
com a espectadora,
que en guany assistirem
a una primavera fotogràfica
on predominarà sobretot
el testimoniatge
de vida quotidiana.
Perquè la majoria de mostres
estan una mica encaminades
a mostrar allò
que és més proper a la gent,
corrent,
del carrer,
una mica de testimoni
de quotidianitat.
És possible,
vull dir,
és possible que sigui així.
Ja ho veurem,
ja ho veurem,
a mesura que es vagi inaugurant,
però de moment
el que tenim és molt...
Les de Tarragona,
ves que són bastant variades,
les de fora de Tarragona,
doncs la veritat
és que ara m'agafes...
No, no, no,
o aquí a Tarragona,
totalment descuidat.
Les de fora de Tarragona
no t'ho puc dir,
no ho sé.
De fet,
a veure,
d'una convocatòria a l'altra,
d'una bienal a l'altra,
la cosa pot variar molt
en funció...
Però hi ha tendències,
vosaltres no sabeu millor que ningú.
Hi ha tendències.
Això anava,
és a dir,
hi ha la tendència,
que s'ha poden dir
en moltes èpoques,
que és molt creatiu,
molt trencador,
molt arrabassar-ho tot...
En guardista,
jugar amb l'imatge...
En guardista...
I després,
hi arriben temps que diuen,
bueno,
és conscienciació
que està molt bé,
però que fer document,
fer història,
tenir un arxiu,
recordar temps passats,
té un valor indiscutible.
Llavors,
una de les bandes
que sempre es procuren tocar
en la primera fotogràfica
és recuperació del patrimoni.
I llavors,
t'adones que,
pel molt vanguardista que sigui
l'exposició que hi hagi al costat,
doncs si no n'hi ha una altra
que tu recordi que fa un temps
es feia un treball
que en el seu moment
també era vanguardista,
doncs no té sentit.
Per tant,
doncs això,
hi ha tendències,
en dos anys pot variar moltíssim,
en guany sembla ser que sí,
que la cosa va per aquí
i potser d'aquí dos anys
doncs tornarem a treballar,
no ho sé,
en els clàssics,
no ho sé,
podria ser.
Home,
la veritat és que
ja tenim ganes
que estiguin totes en marxa,
totes les exposicions
d'aquesta primavera fotogràfica
i anar fent un tom
als diferents espais de la ciutat
i anar contemplant
l'obra dels diferents artistes,
dels diferents autors.
En aquest cas,
avui n'hem parlat
d'una altra,
la que correspon
al Francesc Virgili
i l'Albert Saludes.
Aquesta simbiosi
que es pot visitar
al tinglado número 4
del moll de costa
del port de Tarragona.
L'Albert deia
conservar el patrimoni històric.
Nosaltres,
d'aquí uns moments,
parlarem
del patrimoni històric
des de la perspectiva
de la recerca.
D'aquí uns moments,
conversarem amb
Esther Magrinyà
que parlarà
de supervivència
de postguerra.
El cas de Tarragona
és el títol del llibre
que presentarà
el proper dia 15
i que ha estat guanyador
del Premi
de Tarragonès
d'Investigació.
En parlarem després.
De moment,
ens quedem amb aquestes imatges
en 3D.
No cal que portin
ulleres especials de casa.
Tot ho tenen allà.
Només cal entrar,
deixar-se anar
i gaudir de les imatges
del port de Tarragona.
Francesc, Albert,
gràcies per venir avui
a la ràdio.
Molta sort.
Adéu-siau.
Gràcies a vosaltres.
a vosaltres.