Ara passen nou minuts i mig, de dos quarts de dotze del migdia.
Fa un moment parlàvem d'una representació tradicional a casa nostra, al Vall de Sant Grés.
Hi ha una altra que no té tanta antiguitat ni de bon tros, però que ben segur que han sentit a parlar.
Perquè són les veus del món, eh?
La veu, sí. En principi dèiem...
El títol formal és la veu del món.
Exacte.
Allò de les veus hi ha... Oriol Grau, bon dia.
Hola, bon dia.
Siguem una mica formals, però és igual, és conegut, li agrada o no.
Ja de demà coneix la veu immediatament, és el director de Trona Villegas,
que representarà el proper dilluns i el Teatre Metropol.
I atenció, per última vegada, tot i que, com deia allò James Bond,
no digues nunca jamás o alguna cosa així,
representaran aquesta obra que es va estrenar l'any 2002.
Sí.
La vam començar a assajar just amb l'11 de setembre famós de Nova York.
I va ser una coincidència.
Sí, sí, va ser una coincidència perquè estava concebuda abans.
però tots els esdeveniments aquests que ens han portat fins avui
sembla ser que ens indiquen que anàvem per bon camí,
que realment hem tractat un tema de màxima actualitat.
Clar, algú pot pensar, mira que bé, l'estrenen el 2002,
fan quatre bolos, la guarden,
i ara es treuen de la màniga, que fan l'última i la tornen a posar.
I no és cert perquè aquesta obra ha voltat.
Sí, sí, sí.
Per això temporalment no sentíem a parlar,
perquè estava fent bolos aquesta obra.
Exacte, estava per Catalunya.
Aquesta vegada no ens hem mogut del Principat,
però hem fet 75 bolos,
que està molt bé, no?,
per ser un grup de teatre de Tarragona.
Local.
Sí, exacte.
Local, que es diu.
Sí, sí.
I com ha estat rebuda l'obra, en general?
Doncs desigual.
Jo suposo que és que, com que nosaltres venim del teatre popular,
venim de Dames i Vells,
hi ha alguna cosa d'això posada, plasmada a l'escenari, no?
I en un públic com el de Barcelona,
que pressuposadament és com a més intel·lectual,
s'ha rebut amb una certa fredor,
i amb un cert, això, presenteu, això, feu, això, no sé què.
I en canvi, a comarques, per entendre'ns, no?,
fins i tot gent entusiasmada,
dediquant a genialitat, gent dret aplaudint,
vull dir que hem notat molt aquest contrast per poblacions,
i hem dit, hosti, però què passa?
Què passa que Barcelona ho tenen tan superat
i per això fan aquest fòrum i tal,
i en canvi, a comarques, la gent és com el més sensible,
o no ho sé, potser...
Som més primitius per aquí, nosaltres, potser sí.
De totes maneres, és curiós el tema aquest que dius
del públic barceloní,
que és un públic acostumat a anar al teatre,
però, de fet, aquesta obra, a banda del contingut,
que recordarem, i del que es pugui dir,
i del que es pugui fer, des del punt de vista formal,
és una obra de teatre molt ben constituïda,
que té uns fonaments, des del punt de vista tècnic,
de tècnica teatral,
per tant, des d'aquest plantejament,
al públic barceloní, doncs, també li hauria de fer el pes, eh?
Sí, sí.
No és allò de, mira, quatre anuillets i noies
a teatre de poble que van allà...
No, no, no, des del punt de vista teatral,
Déu-n'hi-do-t'ho o no,
doncs té un bagatge que li fa que tracteu formalment
el teatre d'una forma més que correcta, no?
Sobre la interpretació no tenien res a dir,
fins i tot sobre les cançons,
perquè és una coral i cantem i tal,
i deien, no, no, si està bé de qualitat.
És el concepte, és la idea,
és a dir, que se'm carregaven d'alguna manera
a mi que soc el creador de la història, no?
Però fixa't que...
Clar, és que això fa pensar, no?
Perquè moltes vegades,
sobretot a través de la televisió,
que és un mitjà que coneixes molt bé,
quantes vegades no hem assistit allò de
calla, calla, a veure què diuen,
veuràs com li foten a aquell, eh?
Referint-se al poder.
A la televisió, el format allò de la crítica,
més o menys, adulcurada o no,
doncs sembla que s'assumeix millor que en un escenari, no?
que a curta distància amb l'actor.
Sembla que sí, sembla que sí.
En tot cas, hi ha l'anècdota que nosaltres creiem
que era una obra ideal per anar al fòrum
fa un any i mig...
Això t'ho volia preguntar,
com és que no està al fòrum aquesta obra, no?
Sí, exacte, fa un any i mig
quan el fòrum no tenia la imatge que té ara, no?
I pensàvem, doncs, que adequada, no?
Quan el fòrum no era ningú.
Exacte, quan no sabíem què era.
I era com que és una coral interreligiosa
i hi ha aquesta cultura de la pau...
La cosa ecumènica.
Sí, i dèiem, doncs, estic adequat.
I vam venir a veure els del fòrum
i ens van dir que estava molt bé l'obra
però que com que no tenia un final esperançador que no...
Ai, no té final feliç.
No, i de fet, com que era molt crítica
amb els religiosos i les religions i així,
doncs, a ells no els hi semblava adequat.
I aleshores, clar, és quan ens vam adonar
que aquest fòrum, l'autocrítica, no hi serà.
I, de fet, de veure alguns ponents,
diu que l'Alvin Clinton i el Gorbachev,
que no deixen de ser assassins indirectes de molta gent, no?
Aleshores, dius, quin fòrum serà...
Això sobta molt que al costat de mandataris
de grans potències mundials
seguint gent com Saramago o Rigoberta Menchú, no?
És el que sorprèn a moltes persones, aquesta dualitat.
Sí, en canvi, hi ha intel·lectuals que no vindran.
Noam Chomsky, per exemple, ha dit que no vindria.
I altres...
I ha estat convidat.
Sí, sí.
Ha estat convidat però s'ha negat a venir.
Sí, sí.
És curiós, això.
I com us ho van dir així directament,
amb aquestes paraules més o menys?
És a dir, com a mínim van ser sincers
i van ser honestos, no?, en aquest sentit?
Sí, com a mínim, sí, però...
No s'ajusta la cosa, sinó que us van dir
exactament que, clar, que una cosa
que el que vol és un esperit conciliador
i tot això no pot donar aquesta imatge.
Vist el dia d'avui el que és el fòrum
i el que és generat d'antifòrum,
que em sembla que és el més interessant del fòrum,
l'antifòrum,
doncs estem contents de no haver-hi anat, eh?
Però en aquell moment ens va fotre, vam pensar,
hòstia, però si potser és l'obra més adequada
de totes les que tindreu en el panorama actual, no?,
d'aquest país.
Dirigeixes l'obra, però de fet la vas crear tu també,
des del punt de vista argumental,
les cançons, l'estructura,
és a dir, és una obra feta a mida per Trona Villegas.
Sí, sí, naturalment, feta a mida.
Una mica com és aquesta obra,
si és que hi ha algú que no l'ha vist,
que m'hi agino, que algú hi haurà,
però no està malament recordat,
tenint en compte que a Villuns
és l'última representació.
Sí, al Metropoli.
Sembla que està gairebé tot ple,
vull dir que s'espavili algú
que tingui encara interès.
però l'obra figura que l'UNESCO,
preocupada pels esdeveniments del món,
decideix reunir tots els líders espirituals.
I aleshores els diu
què podem fer per combatre
aquesta cultura bèl·lica
i, en canvi, fomentar la cultura de la pau.
I decideixen fer una coral
donant que la música és universal.
Això és molt bonic.
El fòrum té molta cosa, coral,
prèvia a aquesta fe,
d'ajuntar moltes veus.
No, no, si la idea nostra coincideix...
És que sembla fet a mida pel fòrum, eh?
Coincideix, em sembla que ens hagin copiat fins i tot.
Total, que sí.
No us van convidar, però us han copiat.
Però us han copiat.
Hi ha aquesta coral,
hi ha dotze religions diferents
i, bé, és un concert coral,
aleshores comencen a cantar
i a mida que va avançar en el concert
es comencen a notar les diferències
entre uns i l'altre
fins que acaba com el Rosari de l'Aurora.
Ja, ja.
I quantes, diguem-ne,
quantes cultures,
quantes persones hi ha representades allà?
O col·lectius?
Són 12, sí.
Sí, són dotze
i aleshores diríem que hi ha
quatre cristians.
Com allò del Domun, no?
Sí.
Del xinès, el negre,
l'indi, pell roja...
Doncs exactament igual,
hi ha una...
Fins i tot hi ha dos
que no són considerades religions oficials
ni reconegudes per les grans.
Tipus secta.
Sí, com són una centera cubana,
que naturalment no està reconeguda,
però la vam posar
perquè ens donava molt de joc teatral, no?
I després un xamà, Apatxe,
que saps que els xamans,
entre altres coses,
entren en èxtasi perquè...
Sí, bueno,
prenen les seves coses.
les seves drogues i ell ho fa
a dalt de l'escenari.
Això el que comporta,
esclar, és un cacau.
Per generació,
tu deus recordar els Viva la Gente.
Naturalment.
I els havia vist el cap demà.
Jo també.
Sí.
Jo també els vaig anar a veure.
Vols dir que no et va suggerir
alguna coseta?
Sí, és clar.
No vas pensar en ells?
Clar, clar, hi ha molt d'això.
Allò era un munt de gent, a més a més,
hi havia de totes les races,
amb aquest missatge també de pau i amor.
El que passa és que aquests
donava la sensació
que teníem molt bona relació tots.
Sí, sí.
A més, em sembla que eren americans.
Sí, eren nord-americans tots.
En aquest cas,
nosaltres jugàvem
en la interculturalitat, no?
I el fet que no s'entenguin
les cultures unes amb les altres.
També hi ha dos musulmans,
un xiïta i un sornita.
I, esclar...
Són intel·lectuals, eh?
Fins a dir, fileu-me el prín.
Sí, sí, no?
Si em vaig de comentar
sobre les religions majoritàries, així.
Però, bàsicament,
el que veu la gent,
ara rebeu alguna cosa,
però el que domina la situació
dalt de l'escenari
no és precisament
la representant de l'UNESCO,
que és la que hauria de ser,
sinó justament
el capellà nord-americà.
Aquell és el que controla.
Aquest és el que diu
com s'ha de fer,
si, si seguim, si no, si què,
què es canta.
I no es nota.
No, no, ho fa molt sutil.
I no es nota.
Però realment és ella
el que domina la situació.
No deixa de ser una fotografia,
una visió particular
de Trono Villegas del món.
Sí, sí.
La veu del món.
Exacte, podria ser un retrat del món.
Tot això és per dir
que no són les veus del món l'obra,
sinó la veu del món.
Precisament.
D'aquí ve aquest personatge
que ara ens comentava.
Perquè les veus
suposaria reconèixer
la diferència.
Final feliç.
I en canvi la veu és una,
saps?
Pensamento único,
d'alguna manera.
Per això es diu
la veu del món.
Al llarg de dos anys
i aquesta quantitat
de representacions,
no sempre tots els actors
han pogut fer el seu personatge.
No.
Per raons diverses,
clar, els actors de Trono
tenen els altres compromisos
en el món del teatre també,
però fora del món del teatre,
la qual cosa
a vegades dificulta
que es pugui mantenir
sempre el mateix actor
o actriu
en el mateix paper.
Clar, això fa que estigueu
permanentment
mobilitzats
els actors de Trono.
naturalment i amb canvis
i l'oportunitat
dels que ens costa
fer d'actor
perquè ningú ens dirigeix
aquí a Tarragona,
per exemple.
Tu en has fet
d'un dels personatges, no?
Jo he fet de jueu,
he fet de musulmà
i he fet d'indio apache
i a més a més
de director d'orquestra.
Imagina't tu
quatre papers diferents.
De musulmà
molta caracterització a tu,
perquè no tens uns trets
precisament així
com a molt africans.
De jueu, sí, de jueu.
De jueu, sí que podria...
Mascau, perfecte.
Clar, clar, sí,
la teva fesomia...
Però no, de musulmà
m'havia de posar
un gruix de maquillatge
impressionant.
Per què és l'última
representació, Oriol?
Bé, perquè després de 75
pensem que ja ha fet
el seu trajecte,
la seva vida
i doncs la matem,
que és com en parlem
en teatre.
La matarem,
l'assassinarem.
Però la mateu o l'anestacieu,
perquè realment
es pot matar
un espectacle com aquest.
Sí, sí.
Després d'un temps
no venen enyorances,
ganes de dir...
Sí, esclar,
i fins i tot plors
i llàgrimes.
Cada vegada
que hem matat una obra
hi ha hagut plors
a darrere i tal,
però és la gràcia
del teatre també,
que és efímer, no?
Que ja està,
que dura un temps
i després es mora
i anem a una altra cosa.
I no heu ressuscitat mai
cap obra
d'aquelles que havíeu fet
anteriorment?
No.
No.
Costa, eh?
Havíem fet obres
que les havíem repetit
en llocs però...
I a vegades
amb un any de diferència.
Però el fet
de ressuscitar una cosa
que ja hem decidit matar-la,
ja està.
És el final,
doncs,
l'última representació.
Pel que has parlat
amb els actors i actrius,
per tota la gent
de Trono,
heu après molt
fent aquesta obra?
Sí.
O ja ho teníeu tot après
quan la vau començar a fer?
No,
és curiós perquè
cada actor
amb el seu personatge
ha hagut d'assabentar-se
una mica
com va la religió seva
que li tocava, no?
Jo què sé,
doncs,
a l'anglicana,
per exemple,
que era una sacerdota anglicana,
no?
Tant atípica aquí
que no veiem dones sacerdots
i en canvi allà
tan normal.
Doncs,
va haver de,
no molt profundament,
però va haver d'estudiar
de què anava la història
i com va començar
i tal i qual.
I tots,
d'alguna manera,
han sabut coses
que no sabien.
Heu fet un màster
en religions modernes,
eh?
Tots pagats.
Sí, sí.
I després,
combinar-ho,
t'he de dir que ens hem quedat curts,
és a dir,
nosaltres la vam concebre
d'una manera
i el que ha passat al món
és tan gros
que no ens donava temps.
No hi haurà de teatre
que vas dir tot això.
No.
Per exemple,
hi havia un moment
en què quan saludaven
hi ha un imam marroquí
que sortia
i ensenyava
tot un brot de julivert
just quan
el del Benegil,
no?
I aleshores
li fotia un muerdo
i el llançava a terra
i el trepitjava,
no?
Com...
Clar,
anàvem a rebufo
de les notícies.
que s'ha acabat
la monja xinesa
de sobte
tossia
i com que hi ha
l'olor de la grip aquesta
al pollastre
tots els altres
s'apartaven
i s'ajugava amb això.
Però són coses
que també hem anat traient
perquè passaven de moda...
I anant incorporant
altres elements.
La representació
que podrem contemplar dilluns
té molt a veure
amb la primera
que vau fer
però també presenta canvis.
Ho dic per aquelles...
Jo la vaig veure una vegada
pot anar a veure
un altre cop
perquè trobaran diferències
i canvis.
I tant,
de ritme i de tot.
Des que la vam estrenar
aquí a Tarragona
fins ara
l'obra ha fet un gir
impressionant.
Sobretot
de quadrar les coses,
de treure coses
que no funcionaven
i afegir-n'hi de noves.
Una obra sempre està viva,
no?
Vull dir,
no la fas mai exactament igual
perquè també t'avorriries.
I en canvi
hem anat modificant
i jo crec que ara
està en un punt
molt xul o molt madur
i és quan s'ha de menjar.
No, no,
i està molt bé
poder doncs
utilitzar,
ho diem moltes vegades
i és una cosa sabuda
però no estava més recordar-lo
que amb humor,
amb ironia,
amb aquella cosa...
És terapèutic fins i tot,
assumir aquelles coses
tan grosses
que passen al nostre voltant.
Si tenim aquesta capacitat
doncs encara
ho podem assumir
amb una certa serenitat,
tot plegat
amb el sentit de l'humor.
Si s'acaba la veu del món,
home,
aquí ets no,
podeu estar.
No.
Alguna cosa estareu preparant,
no?
Alguna cosa,
el que passa que aquesta vegada...
Explica només el que puguis explicar.
Sí, sí.
De dimensió molt petita,
és a dir,
com que tenim la sala a tron
o allà dalt,
pensàvem,
doncs per què no fem alguna cosa
per la sala
i l'estrenem aquí
i l'explotem aquí
i després sorgeixen bols
de fàbula, no?
Però una cosa
de format petit
implica la veu del món,
per exemple,
són 15 persones
dalt de l'escenari.
Aquesta em sembla
que seran 3 només.
Ah, doncs aquí hi ha.
I mira,
per assajar i per tot
ja us podeu organitzar millor.
I una novetat
és que jo no dirigiré.
Jo sortiré a l'escenari.
Fas d'actor.
Sí.
I et deixaràs dirigir
Espero que sí.
per algú del col·lectiu.
Sí.
Sí, sí, sí.
Que no li passi res.
Aquesta és la novetat.
Que no li passi res a aquest algú.
No, no,
intentaré ser tan obedient com pugui.
Em trobes a faltar
interpretada
de forma continuada a l'escenari.
Que de fet
és el que sempre t'ha agradat.
De fet,
ja fa anys,
ja fa anys.
He fet d'actor a televisió així,
però a televisió,
per exemple,
et dirigeix en poc
o no et dirigeix ningú sovint, no?
Vas una mica per lliure.
Exacte.
I jo tinc una mica de set
d'algú que em miri
i que em digui
per aquí, per allà
i per collà.
I això sí que ho enyorava molt
de feia temps, no?
I de fet,
doncs,
he estat muntant això
però per ser actor.
I en pica el director
assumeixi la cosa,
jo ho deixaré
i em limitaré el meu paper.
No sé com ho portaràs, això.
Bueno,
esperem que ve.
Vas a fer una mica
de terapia prèvia.
Sí.
De dir,
no m'enfadaré,
seré autocrític a mi mateix,
deixaré que em diguin
el que està
i el que no està malament.
I acceptar les opinions.
Perquè així com trobaves
a faltar això
i ara,
per un momentet
no parlem de Tron,
només per un momentet
parlem de l'Oriol Grau.
La tele no la trobes a faltar?
Mira que no.
No?
Quina cosa, eh?
Fixa't que hi ha gent
que té una dèria
per sortir a la tele
i que donaria la vida,
vendria la seva animal diable
i tu no la trobes a faltar?
Suposo que després de vuit anys
va bé de fer
aquesta mena de recés
que estic fent.
La trobaré a faltar
l'any que ve,
el millor, segurament,
perquè la tele és interessant,
igual que la ràdio.
A mi m'interessa molt
i treballar,
i m'encanta,
sobretot la ràdio.
Però les coses
està bé
que es deixin descansar
i tornem
i vinga.
I ara deus estar molt posat
en aquesta recuperació
de la teva faceta
d'actor
que, com has dit moltes vegades,
és la que més t'interessa.
No direm res més
d'aquesta obra
ni de què va
ni de què no anirà
però com a mínim
tenia una miqueta de calendari
per quan el proper espectacle
de Tron, no?
Començarem a assajar
aquest mes de juny.
És a dir,
encara no estem assajant assajos,
jo l'estic traduint,
de fet.
i, no ho sé,
tant de bo
es pogués estar
en el setembre o octubre.
Estàs traduint,
per tant,
sabem que no és obra
de creació pròpia.
Sí,
justament és obra
de creació pròpia
adaptada d'un relat,
jo puc dir,
de Kafka.
Bé,
doncs ja està.
Que sortirà
de tot el que hem fet mai.
Alguna pista
ens ha donat
i, doncs,
d'aquí uns mesos
podrem contemplar
aquest nou muntatge
de Tron,
que continuarà,
doncs,
també preparant
les seves dames i vells
per Santa Tecla
i totes les coses
que vagin sorgint
i una miqueta
aquell repertori
que per coses puntuals
també sempre teniu
molt a punt.
Però,
dilluns,
al Teatre Metropol
hi facin via
perquè entrades
queden ben poquetes.
Sí,
més que entrades
són invitacions.
Invitacions,
exacte,
perquè és gratuït.
És des de França.
Que passa que s'ha d'anar
a entrar amb invitació
per el tema
de l'aforament del teatre,
no per altra cosa.
Tant de bo,
no?
Que tinguem un teatre
que hi cabessin
moltíssimes persones.
Tarta d'hora
espero que el tinguem.
Ja ho veurem.
Ja ho veurem.
Ja ho veurem.
Farem una gran festa.
Si hem de dependre...
Vaja, és igual.
Oriol Grau,
moltíssimes gràcies per venir.
Enhorabona
per aquests dos anys
de representacions
de la veu del món
i aviam si podem posar
en plural aquest títol
d'aquí uns quants anyets.
Esperem que sí,
és el nostre objectiu.
Gràcies, bon dia.
Adeu.