.
Divendres Sant a Tarragona Ràdio.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sorgeixen les paraules de Jesús de la creu.
Pare, perdona'ls, que no saben el que fan.
Podem intuir, malgrat tot, una esperança.
És una petita llum vers la nova Pasqua.
Per l'expressió, pare, perdona'ls, que no saben el que fan, Jesús és conscient que la seva tasca enmig dels homes i dones del nostre món ha arribat a la seva fi.
Però continua confiant en la voluntat d'un pare que estima.
Aquesta confiança ha d'haver una súplica intercessió per a tota la humanitat.
Sembla que la societat d'aquell temps, com la nostra, no ha captat el missatge de construir un món on hi regni la justícia, la solidaritat, la pau.
Lluny de tota mala voluntat, els homes i les dones del nostre temps, hem creat un estil de vida que sovint és discordant amb els valors que ens ofereix l'Evangeli.
Necessitem paraules comprensives per refer constantment la nostra pròpia existència humana.
Perquè sovint actuem impulsivament, moguts per les enveges i els egoismes, sense saber o sense pensar quines repercussions té el que fem.
També és cert que davant de situacions extremes, els homes i dones hem estat capaços de manifestar-nos solidàriament,
cridant contra tot allò que remou el més profund dels nostres sentiments humans.
No hem callat davant la barbàrie i hem manifestat el nostre desig de construir un món amb un altre tipus de relacions humanes.
Som conscients, per tant, que la nostra societat necessita referents per avançar, tots junts, vers una nova vida.
Caldria preguntar-nos i reflexionar si el referent de Jesús i el seu missatge el tenim present i el portem a terme.
L'Evangeli és ple de situacions que demostren la humanitat de Déu en la persona de Jesús.
El diàleg amb la Samaritana considerada com una estrangera.
El valor d'una petita ofrena d'una vídua.
La disponibilitat a ajudar davant d'una necessitat en aquell casament de Canà de Galilea.
Però tant mateix, en les diverses guaricions, veiem la fermesa de les seves actuacions
per defensar els drets de les persones, més enllà fins i tot del que la legislació vigent permetia.
Per altra banda, les actuacions de Jesús sempre tenen el tarannà reconciliador
perquè n'és ben conscient que la persona humana és plena d'incoherències.
Digueu sí quan és sí i no quan és no.
I davant d'aquestes incongruències sempre hi ha el perdó.
La paraula del fill pròdic, la pregunta quantes vegades haig de perdonar,
el mateix pare nostre, i fins i tot en aquest moment de la creu,
pare, perdona'ls, que no saben el que fan,
són referències ben clares del valor del perdó.
Només la persona que té capacitat d'estimar és capaç de perdonar.
Les paraules de Jesús de la creu representen part del seu testament vital.
Estimeu-vos i perdoneu-vos.
Saber estimar i perdonar no és gens fàcil.
Cal un entrenament diari.
Sovint són molts els moments del nostre dia a dia
per posar en pràctica els ensenyaments de la bona notícia de Jesús.
Reconciliació en el sí de les famílies.
Reconciliació en els àmbits polítics, laborals.
Reconciliació en el sí de la mateixa Església cristiana.
La Setmana Santa i la Pasqua és un bon moment per adonar-nos que el seguiment del Crist
no és la pràctica d'uns ritus que venim fent per tradició,
sinó tot un estil de vida marcat profundament per les relacions humanes que establim en el nostre entorn.
El lliurament de Jesús a la creu, com un fet extraordinari,
és senyal visible d'aquest amor a la humanitat.
Cal que avui fem un esforç per redescobrir el valor de la creu
com un senyal de reconciliació entre un abans i un després.
L'abans, marcat per la rancúnia, l'odi, l'egoisme, ja no té sentit.
La creu ha esdevingut font d'esperança.
Cal aprendre d'aquest senyal que la nostra vida sempre és possible recomençar.
Que la vida és tot un procés de caminar sempre endavant.
Des de la creu, el clam,
Pare, perdona'ls que no saben el que fan,
es transforma en un crit d'esperança per a tota la humanitat.
En acabar aquesta reflexió voldria fer una breu referència a la meditació 27
que va escriure Sant Joan de la Salle per al divendres sant.
En ell es posa de manifest que Jesús va haver de patir
per part de tota mena de persones.
Que les nostres mancances i defallences
són la causa de tants i tants sofriments humans.
Que cada vegada que ens desentenem dels que hi pateixen
tornem a crucificar el Fill de Déu.
Aquestes paraules del fundador dels germans de la Salle
recapitulen tot el que he intentat transmetre en aquesta reflexió.
La creu de Jesús pot convertir-se en un senyal de vida
sempre que siguem capaços de transmetre
i viure els valors de la bona notícia.
En aquests dies de la Setmana Santa
bé val la pena fer un espai de reflexió personal
sobre els esdeveniments del dijous i divendres sant.
Ens adonarem que el missatge és prou clar i sense ambigüitats.
Us he donat exemple perquè tal com jo us ho he fet
ho feu també vosaltres.
Difícilment se'ns demanarà un lliurament heroic
com el de la creu.
Però potser la nostra creu,
la nostra heroïcitat
serà el fer de cada dia
un lliurament generós
d'amor, d'estimació,
de comprensió
a les persones que ens envolten.
Si posem en pràctica els ensenyaments d'aquests dies
podrem començar una nova època,
una nova etapa en la nostra vida,
com aquell diumenge
a la llum d'una nova albada
en què ressorgeix una nova vida,
la resurrecció.
A la llum d'una nova albada
de l'amor i ап Manass.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!


Fins demà!









Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tercera paraula
Dona, aquí teniu el vostre fill.
Aquí tens, la teva mare.
Comenta aquest fragment de l'Evangeli segons Sant Joan
la senyora Satur Sosa Gigante,
M'estressa de casa.
El papa Joan Pau II, a l'encíclica La Mare del Redemptor,
presenta aquest esdeveniment tan emotiu
i l'anomena el testament de la creu.
La mare del Cris és llorada a l'home,
a cadascú i a tots, com a mare.
Aquest home, al peu de la creu, és Joan,
el disseble que ell estimava.
Però no hi és sol.
Seguint la tradició, el concili no dubta anomenar Maria,
mare del Cris, mare dels homes,
perquè està unida al gimnatge d'Adam amb tothom.
Més encara, és veritablement mare dels membres de Cris,
pel fet d'haver cooperat amb el seu amor
al naixement dels fidels en l'Església.
Per conseqüent, aquesta nova maternitat de Maria,
engendrada per la fe,
és fruit del nou amor que va madurar en ella definitivament
al peu de la creu,
per mitjà de la seva participació en l'amor redemptor del fill.
Aquesta tercera palabra de Jesús
no és para gritar su sufrimiento.
No se refiere esta palabra a él.
Va dirigida a los que quiere salvar.
Jesús quiere que su madre implore por nosotros
ese perdón que él ha pedido por los hombres y mujeres.
En Nazaret, la Virgen María con su sí
encarnó al verbo, la palabra,
y se convirtió en madre de Dios.
En el Calvario, María con su sí
reproduce una nueva encarnación.
Es un sí cargado de sacrificio y dolor.
Nos acoge como hijos al precio infinito
de la preciosísima sangre de nuestro Señor,
de su Hijo.
Es una maternidad corredentora.
Nos hace sangre de su sangre.
La gratuidad de hijos de Dios,
truncada por el pecado,
adquiere un valor elevadísimo,
el de la redención.
Hemos sido salvados.
Somos hijos.
Gracias, Madre.
Jesús en la cruz,
después de pedir perdón al Padre
por todos nosotros,
se dirige a su madre
y a su discípulo amado
y en ellos a todo su pueblo.
Al confiar su madre a San Juan,
en él nos confía como hijos
a todos nosotros.
Juan nos representa
y lleva a la madre a su casa,
que es la Iglesia.
María es madre y reina de la Iglesia,
madre de todos nosotros.
ella, responsable ante él
de todos sus hijos,
ora e intercede por nosotros,
como por aquellos esposos
de Caná de Galilea.
Jesús nos ha dado a María por madre,
al pie de la cruz.
y como una madre,
María está presente
en nuestras vidas cotidianas.
Su presencia,
como toda vida espiritual,
está impregnada
de silencio
y de oración.
Ella conserva
todo en su corazón,
porque está acostumbrada
a vivir
desde el interior.
Con ella,
se aprende a meditar
el misterio de Dios
y a dar cabida
en el corazón
a todos los hombres.
María,
ve desde el corazón
y va al corazón.
Ella nos ama a todos
y a cada uno de nosotros.
Somos sus hijos
y podemos invocarla
como madre.
La devoción a la Virgen
no es una piedad
o devoción superficial.
Consiste en imitar a María
en su sí
de la Anunciación
y del Calvario,
en la fe,
la humildad,
la sencilleza
y en la fidelidad
a la voluntad de Dios.
María
nos enseña a ser
como ella,
pero para imitarla
tenemos que sumergirnos
en su humilde pequeñez.
A todos nosotros
necesitados de ayuda,
ella nos viene a socorrer,
con la misma solicitud
con la que acudía pronta
por las colinas de Judea.
a socorrer a su prima Isabel
en el cenáculo,
confortando a los discípulos
que esperaban la venida
del Espíritu Santo.
Ella,
que es madre
llena de bondad
y ternura
con sus hijos,
no deja nunca
de cuidar de nosotros,
de todos los que la invocamos
con confianza
y amor de hijos.
Hagamos un hueco
en nuestro corazón
para acoger
el Espíritu Santo,
para que actúe nosotros
ayudándonos
a ser auténticos
hijos de Dios
en nuestra vida familiar,
social
y con nuestro amor
a María,
nuestra madre,
rezando la Ave María,
el Rosario,
con la oración continua,
dando ejemplo
y testimonio
de nuestra fe,
podamos colaborar
con ella
en la salvación
de todos nosotros.
No actuemos
como si estuviéramos
huérfanos.
Muchos cristianos
nos olvidamos
que tenemos a María,
a la más tierna
de las madres.
Yo te pido,
cuando tenga que partir,
concédeme, oh Jesús,
por tu madre,
que es la mía,
contemplar tu rostro
en el reino de la luz.
de las madres.
de las madres.
Quarta paraula.
Déu meu,
Déu meu,
per què m'heu abandonat?
Comenta aquest fragment
de l'Evangeli,
segons Sant Mateu,
el doctor Antoni Romeu,
professor de Biologia
de la Universitat
Rovira i Virgili.
Segons la narració evangèlica
de la passió,
tant de Marc
com de Mateu,
des de l'hora sisena
a la novena,
la fosca va anar creixent
sobre la terra.
De vers l'hora novena,
Jesús va aclamar
en barameu,
la seva llengua materna
i en forta veu.
Elí, Elí,
le más abacta ení,
això és.
Déu meu,
Déu meu,
per què m'heu abandonat?
La quarta paraula
de Jesús a la creu,
també a l'encapçalament
del sal.
De debò podia cridar
un condemnat
a punt ja de morir,
havent sofert suor
com a gotes de sang
a la muntanya
de les Oliveres,
a sots
i sobretot crucifixió?
Era probablement
una pregària
en un moment
de l'agonia?
Per la condició humana
de Jesús
m'atreveixo a pensar
que l'exclamació
Déu meu,
Déu meu,
per què m'heu abandonat
pogués ser també
un sentiment,
una sensació real
de solitud
en aquella eternitat
de l'hora sisena
a la novena.
Aquesta exclamació
de Jesús
combina
dues idees
contradictòries,
Déu
i abandon.
A més,
planteja un interrogant,
per què?
El qual sembla
demanar una resposta,
interpel·la de forma
directa
el creient,
el lector
de l'Evangeli.
A nosaltres mateixos
que en aquests moments
estem contemplatius,
davant la passió
de Jesús.
Com a creients
ens fem preguntes
i sovint
aquesta n'és una,
per què m'has abandonat?
Els relats
de la passió,
mort
i resurrecció
de Jesús
dels evangèlits
no són
una crònica
periodística.
El que sabem
de Jesús
ho sabem
a través del seu
mestratge
en els evangèlits.
I en aquests
hi ha una part nuclear
que cala fort
en els creients.
I aquesta és
que Jesús
no abandona.
Déu no abandona.
I quan
a Jesús
se li planteja
en dubte
el respecte,
ell
respon
amb aquell
passatge
tan bonic
que diu
Mireu els ocells
del cel,
no sembren
ni ceguen
i el pare celestial
els alimenta.
Fixeu-vos
quan creixen
les flors
del camp.
No us preocupeu,
Déu sap
el que necessitem.
Una imatge
de Déu
que es fa
no amb la de pare.
Amb aquesta introducció
de la idea
de paternitat,
Jesús
dona una nota
original
a la seva
doctrina.
i del que sí
estem segurs
els cristians
és que quan
Jesús
estava dient
Déu meu
està dient
Pare meu.
Déu
és un pare
que no abandona.
Això no és
cap metàfora,
tampoc hi ha
dobles sentits.
Fa poc,
en el quart diumenge
de Quaresma
repassàvem la lliçó
del fill pròdic.
Llegia els fets
a partir dels desastres
que causa el llibertinatge.
Veure com el fill
no dubta
i va cap a la presència
i acolliment
del pare,
en un seguit
de parades
que ara despeixarien
dues ratlles
és potser
sorprenent
que el com
fins i tot
emocionant.
Hi arribarà?
No hi arribarà?
I jo crec que hi arriba.
Aquell fill
que ens parla
gairebé segur
de la nostra
mateixa història.
Per l'estimació
que s'hi desprèn
i per la part
tan humana
que hi queda reflectida
la lliçó
és una mostra magnífica
de la presència
del pare
que sempre aculls.
És humà
sentir-se abandonat
tant des d'un país
llunyà
com des de dalt
de la creu.
És cert,
només una sensació
però real
com la vida mateixa.
Els evangelis
els hem de saber
adaptar en cada moment.
Com el fill pròdic,
Jesús sap que el pare,
Déu,
està pendent d'ell.
Això
també ha de ser
per nosaltres
una lliçó de fe.
Quina pau
si sempre
tinguéssim present
la idea
del pare
que està sempre
a l'aguai.
Jesús
també ens revela
una altra lliçó
des de la càtedra
de la creu,
la de la naturalesa
del propi Déu.
Un Déu
molt sovint adaptat
als déus
que voldríem.
El nostre Déu
és creador
i amor.
No és com un teorema
a través del qual
es pugui demostrar
la seva existència.
Un Déu
negat
per l'ataïsme.
Gandhi
descriu
en una biografia
que en una ocasió
va ser testimoni
de com
un campió
de l'ataïsme
demanava a un clergue
proves de l'existència
de Déu.
A l'estil dels soldats
que també demanaven
proves similars
a Jesús a la creu.
El clergue
es recolía
en un silenci humil.
Aquest fet
va contribuir molt
a augmentar
els prejudicis
de Gandhi
contra l'ataïsme.
En situacions
tan límit
com la de l'agonia
de Jesús
la nostra paraula
des de la creu
particular
probablement
no seria
la del salm.
Per què m'has abandonat
sinó la d'una
reclamació
una exigència
Déu on ets?
Déu també calla.
Per què no va ser
el firel
que li crida
de dia i de nit
sense repòs?
L'agonia de Jesús
es repeteix
en cada moment
en un ésser humà
quan aquí
s'estroba
a les portes
de la mort
enmig de qualsevol guerra
en un accident
de trànsit
en una situació
de fam
de malaltia
etc.
L'home
està fet
a imatge
de Déu.
És creat
co-creador.
Hi ha un autor
que diu que la creació
és perfectament imperfecta.
O sigui,
no ha acabat.
Crear
és una de les tasques
de l'home.
L'home,
el que veiem en Jesús
clavat a la creu,
vulnerable,
defallit,
impotent,
no entra en contradicció
amb un Déu creador,
sinó que realitza
el projecte inicial
de Déu.
Hi ha una frase poètica
que diu
Déu crea
com el mar crea
a la platja,
retirant-se,
deixant tota la responsabilitat
sobre nosaltres
per culminar la seva obra.
Els problemes
estan per resoldre'ls.
És el paper
que ens toca.
Déu meu,
Déu meu,
per què m'heu abandonat?
És una paraula
que necessitem
escoltar-la
una vegada
i una altra
i necessitem
deixar lliure
els nostres cors
per qui brolli
l'acció de gràcies.
Amb Jesús,
Déu s'ha fet carn,
s'ha fet un de nosaltres.
Necessitem
escoltar-lo
més d'una vegada
per acabar-ho de creure
i actuar d'acord
amb aquest misteri.
Perquè amb Jesús,
quan busquem a Déu,
ja no hem de mirar
només a dalt,
el trobem entre nosaltres.
Amb Jesús,
podem arribar a comprendre
la grandesa
de la persona,
una revelació
sacrament de Déu
que som a la Terra.
Estem cridats
a que el germà
no hagi de cridar
Déu meu,
Déu meu,
per què m'heu abandonat?
I si ho fa,
la pregunta va per mi,
per tu,
per tothom.
El pròleg
o introducció
de l'Aventari de Joan
és un cant emocionat
a la paraula
que ha plantat
la tendra entre nosaltres.
Ara,
la paraula ressona
des de la creu.
Un fet de contrast
que,
accentuat
pels condicionants
de l'evació,
encara ens deixa
més perplexos.
El psalm segueix.
No t'arriba
el meu crit d'auxili?
Un psalm que dibuixa
d'una manera genial
la figura
de l'innocent
que és perseguit
pels homes,
que sembla realment
abandonat
del mateix Déu.
En qui confia
però no li respon.
Un psalm de súplica
d'un just
i ple d'angoixa
en una situació injusta.
Evidentment,
ningú
com Jesús
ha fet realitat plena
aquest ideal d'innocent,
perseguit
pels germans,
abandonat,
entre cometes,
de Déu
i finalment
alliberat
per aquest mateix Déu
a qui no ha deixat mai
de deixar-s'hi
confiadament.
Com en el psalm,
la resposta
al per què
de la paraula
està en acció
de gràcies
per l'alliberament esperat.
Això és,
en la joia
de donar
gràcies a Déu.
L'està
de
salvat
Hopó
del món
Just
teu
Quer
el
tot
estar
espir
o
Fins demà!
Fins demà!
Cinquena paraula, tinc set, comenta aquest fragment de l'Evangeli segons Sant Joan el senyor Carles Llurac,
pare d'alumne i col·laborador de la parròquia Sant Joan Baptista de Tarragona.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
a aplacar la seva set, una set en un sentit ampli, en un sentit ple.
Feliços els que hi tenen fam i set de ser justos.
Déu els saciarà.
En un segon moment ens desvetlla gratitud.
Ens revela el seu amor, la seva gràcia per cadascun de nosaltres i el nostre pecat.
Per això el Senyor té set del nostre amor, de la nostra entrega generosa,
del nostre agraïment per la salvació que ens procura amb tantes fatigues i sofriments.
Deixarem que per falta de testimoni algun germà o germana nostre deixi de gaudir de la redempció?
Diu l'Escriptura.
El qui begui de l'aigua que jo li donaré mai més no tindrà set.
L'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brullarà vida eterna.
Finalment, una actitud d'adoració.
El contemplar la veritat de Déu poderós fet dèbil, Déu vida que entra a la mort.
La passió de Jesús ens posa cara a cara en Déu, ens el mostra sense vels.
En ella, Déu es compromet definitivament amb nosaltres.
D'aquest asset, l'home d'avui, de poder, de prestigi, de plaer,
però també de pau, d'amor i, per què no, de transcendència.
Que besi, doncs, la nostra set espiritual i que li oferim al Senyor l'aigua neta,
l'aigua nova de la nostra conversió.
La prensa
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sisena paraula.
Tot s'ha complert.
Comenta aquest fragment de l'Evangeli segons Sant Joan, el senyor Joaquim Galiar, president de la Confereria de Santa Maria de Ciurana.
Tot s'ha complert.
Com tot relata evangèlic, i amb més motiu el de la passió de Jesús, hem d'intentar buscar-hi el seu ensenyament.
Què vol dir tot això? Què em diu a mi i a cadascú de nosaltres?
voldria destacar dues coses.
per un costat, la passió i la passió i la passió i la passió i la passió de Jesús, quin paral·lelisme presenta entre el sopar pasqual i l'eucaristia que celebrem cada diumenge.
per l'altre, la missió de la passió i la passió i la passió i la passió que celebrem el sopar pasqual i potser molts de nosaltres coneixem el seu ritual perquè l'hem celebrat.
Jesús, amb la seva passió, el que fa és un autèntic sopar pasqual, en el que ell mateix es posa com a veritable anyell immolat.
En la preparació del sopar jueu, el pare de família anava al temple, sacrificava l'anyell i el menjaven a casa cuit a la brasa.
El menjaven amb un ritual en el que no s'havia de trencar els ossos i bevien la copa de vi acompanyada de pregària i oració.
Acabat el sopar, amb una porta oberta a l'esperança del retrobament un dia a la Jerusalem celestial.
Quan Jesús celebra el seu últim sopar amb els deixebles, allí és on els comença a ensenyar que ell aviat no hi serà i que a partir d'aleshores aquell sopar pren un altre aire.
Jo sóc el veritable anell pasqual.
És ell mateix que proposa un canvi de víctima.
Amb la seva passió s'ofereix com a veritable cordell immolat.
Si seguim el relat evangèlic, moments abans, ha dit que tenia set.
Ell vol veure també l'última copa del seu sopar pasqual, que havia començat al cenacle,
quan els diu que ell mateix és el pa i el vi que s'uneixen amb el cos de Jesús.
Si continuem la lectura de la passió de Sant Joan, ens diu que quan els soldats romans van anar al Calvari,
van trencar les cames dels dos crucificats amb Jesús.
I a ell, com que el van veure mort, no els hi van trencar i, en canvi, li van traspassar el costat amb una llança.
En el llibre de l'Èxode, capítol 12, verset 46, llegim referint-se a tal com s'ha de menjar el cordell.
Es menjarà en una mateixa casa.
No podem fer sortir gens de carn fora de casa.
No li trencarem cap os.
Sacaries, en el capítol 12, verset 10, ja ho deia.
I vessaré sobre la casa de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit de gràcia i oració.
I ells miraran vers mi el que hi hem traspassat.
I encara en el capítol 13, verset primer, llegim
Aquell dia brullarà una font oberta per la casa de David i pels habitants de Jerusalem per la purificació del pecat.
El començament de l'Evangeli de Sant Joan, capítol primer, verset 29, diu
Joan, veia acostar-se Jesús, digué
Mireu l'anyell de Déu que treu el pecat del món.
I més endavant, diu
Ell és el qui bateix amb l'esperit sang.
Jesús, el nostre anell pasqual, no li trenca en cap os.
I del seu costat, brolla una font de sang i d'aigua que és perdó, comprensió i estimació cap a tot el poble d'Israel.
És dir, per a tots nosaltres.
Després de dir, tot s'ha complert, Jesús lliurà l'esperit, diu l'Evangelista.
Ell ja ha fet el que l'havia estat encomanat i lliurà al Pare tot el seu esperit, la seva manera de pensar, la seva voluntat, la seva vida, tot el que s'havia ja ha complert.
Tot ho posa a les mans del Pare.
Però hem de tindre present que el Pare farà que venci ressuscitant-lo en el tercer dia.
L'anyell pasqual, que avui és mort a la creu, és el mateix que cada dia es fa present amb la nostra Eucaristia.
I el mateix que es farà present fins a la consumació dels segles.
Tot s'ha complert.
Jesús ja ho ha fet tot.
I ens passa el testimoni a nosaltres.
És la segona part que he fet menció al començament.
Jesús ens dona la seva Església.
Som nosaltres que hem de continuar el que ell ha començat.
Tenim el seu testimoni i la manera de com afrontava les diferents situacions de la vida.
Què vol dir això?
Vol dir que hem de continuar estimant a tothom, inclús els nostres enemics.
Que hem d'estar al costat dels pobres.
Que hem de donar consol als malalts.
I que hem de donar un missatge de joia i alegria que hem de compartir amb tots els germans.
No en traiem res si lamentem que Jesús va ser assotat i escarnit,
si no participem en una vida activa en la nostra comunitat parroquial.
Jesús, camí del Calvari, amb les tres caigudes, segur que fareixen els nostres sentiments.
Però això no fora complert si no participem dels serveis parroquials de catequesis,
de càritas, de grups de reflexió, trobades d'enriquiment personal i comunitari.
Jesús, clavat a la creu i mort, és l'agonia del Mestre, és l'amor del nostre germà gran en la fe.
Tot s'ha complert, però tu i jo i l'altre i el de més enllà hem de continuar.
Hem de donar testimoni de la nostra fe arreu del món.
Estem cridats a ser llum d'aquest món i no podem amagar-nos ni fer cas omís de la missió que Jesús ens ha encomanat.
Les nostres comunitats parroquials ens esperen i la nostra Eucaristia ens ha d'alimentar per fer una bona feina.
No en dubteu que Jesús s'hi fa present.
Tot s'ha complert, és divendres sant, és dia trist que prepara l'alegria de la Pasqua amb la resurrecció de l'anyell,
resurrecció que també nosaltres un dia compartirem.
Voldria acabar aquest comentari d'avui migdia del divendres sant,
quan Jesús va pronunciar el tot s'ha complert,
fent ressò de com la veu popular ha plasmat aquest moment
amb aquella estrofa que cantem en els nostres viacrucis.
Després de llarga agonia el bon Jesús ha expirat.
Davant seu no ploraria el gran crim d'haver pecat,
a la que jo hi afegiria.
Avui divendres tot el dia el nostre cor s'ha trasbalsat
fins l'alba del tercer dia perquè Jesús ha ressuscitat.
A la que jo hi afegiria.
en la que jo hi afegiria.
Avui divendres tot i demes fort gass,
avui divendres tor s'ha trasbalsat
d'acronim beeson.
Avui divendres ans Calimbeia.
Avui divendres altcansestat
de lleng Tipos,
mana som i del семri,
avui divendres ant eyeculites.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Comenta aquest fragment de l'Evangeli segons Sant Joan,
mossèn Joan Maria Padrell, vicari de la parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona.
Fins demà!
És la paraula de Déu que es fa home per parlar-nos de tu a tu.
És el Senyor que ha vingut a parlar-nos d'ell.
Per això, tota la vida de Jesucrist, tots els seus gestos, les seves obres i tot el que diu, ens parla de Déu i del seu amor per nosaltres.
En parlar-nos, Jesús de Déu, ho fa no solament anomenant-lo Pare, sinó ensenyant-nos que Déu és certament el nostre Pare.
Déu no solament ens ha creat, sinó que ens ha engendrat donant-nos una vida que és herència de la seva vida, de la seva vida divina.
I així ens fa participants de la seva vida, és a dir, ens fa fills seus.
Per això no és cap coincidència que en les últimes paraules de Jesús abans de morir,
i en les primeres paraules que sentim de Jesús en l'Evangeli, quan tenia 12 anys, ens parlin de Déu com a Pare.
Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?
Pare, confio al meu alè a les vostres mans.
Tota la vida del Senyor ens parla del Pare, i tota la vida del Senyor és fer la voluntat del Pare.
Amb la seva vida i les seves paraules, Jesús ens ensenya que tota la nostra vida ha de ser la pròpia dels fills de Déu,
i que tota la nostra vida ha de ser fer la voluntat de Déu al nostre Pare.
Jesús arriba al moment de la seva mort.
La mort és la fi de la vida, el mal més gran que pateix la humanitat sencera,
un mal que pateix tothom, sense excepció.
Sant Tomàs d'Aquí no diu que la mort és un mal, el mal més espantós que existeix en l'ordre de la creació,
per la senzilla raó que en ella es treu la vida.
Jesús sap que li arriba aquest moment,
i la seva última paraula és una pregària confiada.
Pare, confio al meu alè a les vostres mans.
Prega al Pare que guardi la seva vida,
el seu alè,
que és l'única cosa que li queda d'aquest món.
l'han despullat de tot,
i ja només li queda un alè de vida,
i aquest alè el gasta per encomanar-se al seu Pare.
El seu alè, la seva vida, la posa en les mans de Déu.
Déu és un Déu que té mans,
és a dir, que treballa,
que fa coses,
les mans de Déu són les que van crear totes les coses.
Les mans de Déu són les que van modelar el fang de la terra
per fer l'obra més gran que Déu hagi fet mai,
la vida dels homes.
La teva vida i la meva són obra de les mans de Déu.
El nostre esperit és obra de l'alè diví
que va bufar sobre l'argila
per donar-nos una vida semblant a la seva.
és a aquestes mans a les que Jesús encomana la seva vida
com el fang està en les mans del terrisser.
en quines millors mans podria estar més ben guardada la vida humana
que en les d'aquell que la va crear i va modelar.
Jesús, però, en venir al món
venia per salvar la nostra vida del pecat i de la mort.
Per això, quan Jesús encomana la seva vida al Pare,
està demanant que guardi la vida de tots nosaltres
que estem units al Crist.
quina és l'alè de Jesús?
Quina és la vida del Senyor?
Nosaltres som la seva vida,
el seu amor.
Nosaltres som el seu alè.
Per això, les nostres vides,
la de cadascú,
estan ja en les mans de Déu
perquè Jesús així li ho va demanar.
Quan Déu guarda la vida de Jesús
salvant-lo de la mort i del sepulcre amb la resurrecció,
ha guardat la vida de Jesús que és la nostra.
I així, amb Jesús,
tots hem estat salvats de la mort,
tot i que com Jesús,
tots tinguem que passar per ella.
Des dels inicis del cristianisme
s'ha ensenyat que l'Església
és el cos místic de Crist.
Ell és el cap
i nosaltres, com diu Sant Pau,
som els seus membres.
Uns són les mans
amb el seu treball,
altres són els peus
amb el seu sacrifici,
altres la sang
amb la seva caritat,
altres al cor
amb la seva vocació.
Però tots,
membres diferents,
tenim un sol cap,
Jesucrist.
D'aquesta manera tan catequètica,
l'Església ens ensenya
que tots,
des del baptisme,
estem units a Crist
i tots som membres vius de Crist
i tots som la seva vida.
La vida que ell demana
a Déu que guardi.
Per això l'Església
creu,
creiem,
fermament en la resurrecció
i la vida eterna.
Perquè nosaltres vivim ara
la vida del Crist
i estem feliçment
a les mans del Pare.
Jesús a la creu
pregava no solament per ell
sinó per tots.
Tots hi eren presents
i eren presents
en el cor de Jesús
en aquell moment terrible,
fatídic per Jesús,
però joiós per nosaltres.
Com no hem de celebrar
solemnement aquests dies
la passió,
mort
i resurrecció de Jesús
que és la nostra vida.
Celebrar que Crist
ha ressuscitat
vol dir que Déu
sí ha guardat
la seva vida
i també la nostra.
Per això
la nit de Pasqua
quan el segell
de la mort
i del sepulcre
són violats
per la vida de Déu,
nosaltres
cantem amb joia
com ho fa
la litúrgia
bizantina.
Crist
ha ressuscitat
entre els morts,
per la mort
ha vençut la mort
i ens deslliura
del sepulcre
per donar-nos
la vida.
Fins aquí
la setena
paraula.
Bé,
i això és tot
des de la capella
de Sant Magí
de la portal
del carro
de Tarragona
des d'on
per gentilesa
de l'associació
La Salle
els hem ofert
aquesta funció
de les set paraules
la qual
ha estat radiada
íntegrament
per Tarragona Ràdio.
Les il·lustracions
musicals
han anat a càrrec
del cor
Mous Cantars
dirigits
per Glòria Fernández.
Joan Maria Bertran
ha tingut cura
de la part tècnica
i Didac Bertran
ha estat davant
del micròfon.
Abans d'acomiadar-nos,
però,
permetin recordar
que Tarragona Ràdio
els oferirà
aquesta tarda
a partir
de les set
dos quarts
de vuit
la retransmissió
de la processó
del Sant Enterrament.
Bona tarda
del divendres Sant
i endavant
companys
dels estudis centrals
de Tarragona Ràdio.
Divendres Sant
a Tarragona Ràdio.