És un home que si poguessis veure el seu estudi allà al Vinyana,
està ple de llibres, de documents, té records per tots els cantons.
Manel, molt bon dia.
Bon dia, bon dia. Bon dia, Iolanda.
Hola, molt bon dia, Manuel. Quin panorama que ens dibuixa amb aquest llibre, no?
Diu que quin panorama que ens dibuixa vostè amb aquest llibre?
De moment, com que a mi m'agraden molt aquests temes de crims i misteris i coses així,
i això és un pou que no s'acaba mai,
perquè tot arreu, i encara avui dia, mirant el diari com ara és,
hi ha molts marits que maten les dones, ganivetades o com sigui,
però també hi ha algunes dones que maten el marit d'una forma més subtil,
que no es descobreix això, no? Per exemple, amb les sopes, no?
Vostè, Manel, hi ha una història d'aquestes que parla precisament d'un cas d'aquests.
Em sembla que fa l'efecte aquesta Josep Pasqual, no? Què va passar amb ella?
Sí, aquesta bona dona, avui dia, dirien, té una depressió enorme,
té una depressió, llavors es casa amb un home que ja el nom fa mitja por,
que es deia Matamoros, esclar, ja casas amb un Matamoros,
i la dona es casa, llavors, esclar, aquí hi ha una mena de cosa estranya,
perquè quan ella mata amb ell, li xafa el cap amb una gran pedra i tot això,
i llavors li talla l'escrot, llavors, esclar, jo amb això hi veig un símptoma sexual
de què poder el matrimoni, doncs, era una mica violent, etcètera,
i la dona decideix acabar aquesta anomalia i pam, mata el marit,
i, a més a més, fa el senyal d'on venia el mal.
De tota manera, la Josepa va ser justiciada en aquests temps, no?
Sí, sí, sí.
Això va passar a Sant Carles de la Ràpida.
Sí, sí, en aquella època el que la feia la pagava,
ara no, vull dir que no, el que la feia la pagava,
però en aquella època sí, i encara el llibre comença,
quan encara van a la forca, que com aquest, el Pere de Valls,
que canta el Lluís Llach, canta allò, el bandoler,
aquell és el Pere aquest, no?
I aquest Pere, veu, també és un cas, aquest Pere era un sàdic,
perquè ell mateix, quan està en capella, explica
que a ell li produïa un gran plaer veure com agonitzava el que havia apunyalat,
com li sortia la sang, ell trobava un plaer sexual a contemplar allò.
Per tant, avui dia dirien, aquest no està bo i el perdonarien,
no pon aquell, no, aquell el van executar, encara a la forca, a Valls,
i, com era costum, el van escoartar com si fos un pollastre,
i cada quart d'ell el van anar deixant, un amb una cantonada,
o sigui, on havia fet alguna malifeta,
allà hi havia un quarto de pollastre del pobre Pere.
Ja veus, Giovanna, Déu-n'hi-do, les coses que passaven abans...
Ha explicat dos casos, jo imagino que recull molts més el llibre, fins a 14, no?
Sí, sí, n'hi ha fins a 14, per exemple, el cas d'un home del fara de Carles
que es feia dir el panxample, anava a dir panxacontent.
Sí, el panxample jo me'n recordo, perquè jo ja hi he passat la primera joventut,
llavors me'n recordo, perquè quan jo vaig néixer, el panxample feia 40 anys que havia mort,
no que havia mort, que l'havien mort, no? 40 anys,
però encara jo recordo que es parlava d'un panxample com si fos el Papus,
que vindrà el panxample, o sigui que era una mena d'home terrible, el panxample,
i era un desventurat, com tot aquest qual era un desventurat, no?
Però mira, i llavors el panxample, el panxample, com era noi, el panxample vindrà el Papus.
Bé, llavors el panxample, com que havia mort algun militar,
aquest el van afusellar, perquè en el llibre hi ha un a la forca, que és el Pere de Valls,
dos afusellats, i els altres són tots el Garrot.
Llavors el Garrot, com vostè ho sapiguer, hi havia el Garrot vil, el Garrot noble,
bé, hi havia una espècie de graduació, si era noble, doncs anava amb un cavall,
i si no era noble, anava al peu, anava amb un burro, bé,
era com unes normes que es complia tot,
des d'anar amb capella fins a pujar a l'estrada, fins al capellà, al butxí, tot.
Eren execucions públiques?
Em pregunta la Lloana si eren execucions públiques.
Sí, sí, sí, era com avui dia el futbol, com avui dia el Gran Hermano i tot això,
no, clar, no hi havia futbol, llavors, com anunciaven això,
que ho anunciava, ho es feia públicament, en una plaça, etcètera,
venien mils de persones de tota la comarca.
Un dels últims execucions que hi va haver va ser Vilafranca,
que van matar amb un rector d'allà a Foix,
i van matar tres homes i una dona.
I d'aquesta execució hi ha retratos, hi havia la fotografia allà,
i jo he vist fotografies allà a Vilafranca,
tocant l'estació, baixant del tren,
allà hi havia el camp d'execució,
el camp dels rollts, que deien, no?
Allà, aquella gent els van executar allà.
Doncs tota la comarca es va buidar per anar a veure allò,
mils i mils de persones.
I al darrere, també aquell mateix any que va haver aquesta execució quàdruple,
també van matar en el vendrell,
amb un altre, que també surt en el llibre,
amb un pobre rollo, que també un desventurat,
a més era coix el pobre,
i aquest també se li va córrer a matar amb una dona,
que en aquella època es feia així,
i el van enxampar també,
i també el van executar al vendrell,
que feia també un grapat d'anys,
no hi ha hagut cap execució al vendrell,
i aquest va ser l'últim qui, que van matar.
Què va passar, Manel, al Forja?
Perquè vaig dir una fotografia, aquí un dibuix concretament,
d'una execució per un terrible parricida.
Sí, aquest mata la seva mare.
En aquella època, un criminal,
també avui dia, la majoria són uns desventurats,
no, en aquella època, esclar,
la majoria dels criminals del llibre
eren gent, eren analfabets,
eren miserables,
llavors s'ajuntaven,
mira que aquell, el pagès aquell,
ha cobrat el vi,
qui callà, que deu tenir els calés a casa,
llavors s'ajuntaven a la taverna,
tal nit anem allà,
llavors trobaven tres o quatre,
saltaven per la taulada, etcètera,
i en definitiva,
entraven i, si no sortia bé,
es carregaven a qui fos,
a una persona, o dues, o tres,
a vegades,
hasta nois i tot,
que eren els Mossos,
també els mataven a ganivetades,
però, clar, al final,
els enganxaven a tots,
perquè hi havia el servei de Mossos d'Esquadra,
que eren com un ser locor,
més d'aquells nois.
Hi ha una,
Joana, hi ha una qüestió que també surt al llibre,
i és que no era el mateix morir al garrot
que morir a fusellat.
Morir a fusellat es considera fins i tot una,
diguem-ne, entre cometes,
manera millor de morir, no?
Bueno,
tot és prou fumut, eh,
perquè diu que és millor,
millor el garrot que la forca.
Depèn,
hem vist a moltes pel·lícules i tal,
que quan penjaven en un,
clar, sembla que pel seu propi pes
s'escanyava.
Després, per més segur,
feien aquella trampa a terra que s'obria,
llavors, amb l'estravada,
s'escanyava,
però no morien,
molts quedaven allà traient la llengua
i movent-se per allà penjant,
llavors, el butxí i uns quants voluntaris més
s'agafaven amb ell
i es tiraven avall
per anar fent pet
fins que quedava escanyat.
Era també un espectacle,
tenia el seu públic, això, eh,
però un espectacle una mica llestimós.
I amb el garrot,
amb el garrot,
esclar, el butxí havia de tenir
segurament engreixat allò,
perquè llisqués bé,
que no se li enganxés
i a vegades es trobaven,
com si aquí no explico algun cas,
que el criminal era curt de talla,
llavors no arribava a l'anella,
no arribava
i li anaven posant coixins
fins que anés creixent
i llavors arribava
i llavors es canyaven,
no?,
que també.
Perquè afusellat estava reservat,
em sembla,
que els militars,
no?
Afusellat,
bé,
o també,
com passa aquí amb el penxample,
per exemple,
com ha mort
algun militar,
llavors,
el delicte passa
que mora afusellat,
llavors,
és el cònic militar,
mor afusellat,
que inclús aquí ja ho explico
en el llibre,
hi ha una mena de polèmica
perquè l'afusellament
es fa servir
amb criminals,
diguéssim,
civils,
quan sembla que l'afusellament
pel militar
ha de ser només
pels militars,
com el Diego de Leo
en aquell del segle XIX
i alguns casos més,
que moren afusellats,
però en aquella època
es va usar
un parell de vegades
amb criminals normals.
Josep,
no sé si li pots
traslladar al Manuel
una pregunta
perquè, clar,
el llibre recull
fins a 14 casos
tots corresponent
al segle XIX
i a les comarques
del camp de Tarragona.
Les comarques
de la demarcació,
el que entenem ara
com a demarcació
de Tarragona.
Jo no sé si ha fet una tria
perquè encara
en podríem trobar més
de crims horrorosos
d'aquests,
d'aquella època.
Em pregunta la Joanda
que si vostè ha hagut
de fer una tria
perquè segurament
n'hi ha molts més
de 14 de casos.
En de 14,
jo em passo 14
pel llibre,
pel gruix del llibre,
però sorten
les ecropèries
passen aquí, eh?
Déu-n'hi-do.
Que poden anar
per d'alfabètic
de criminals
o de pobles.
Aquí ho poso.
Ja poso
un ordre cronològic
i poso
un ordre
de pobles.
Tarragona Ciutat
en té algú
al llibre?
Tarragona Ciutat
en té algun?
De Tarragona Ciutat
no.
I de la perifèria
a part d'aquest del Forja?
També...
Quin va ser aquest de Constantí?
Quin va ser?
Aquest de Constantí
em sembla
que és el que...
Bé,
assalten
el mas de Sant Ramon
que era
perquè encara
em sembla
que encara hi és
aquest mas.
No sé ara
qui el deu tenir
o si és evitat o què,
però no fa gaire
vaig descobrir
que encara
hi és aquest mas,
no?
Que el van assaltar,
etcètera.
Llavors, clar,
de seguida
enxampen els d'allò
perquè els Mossos d'Esquadra
eren ser-loco al més.
Per què ho diu això?
Això ho he dit ja dues vegades.
Per què diu
que eren ser-loco als...
Perquè, per exemple,
amb un assalt
que fan,
no sé on era,
un dels llades
o els criminals
va perdre un botó
de l'armilla,
li va caure un botó
i un altre
veu que
amb el misto
va tirar el misto.
Llavors,
els Mossos d'Esquadra
amb el botó
van anar seguint
per fires
i mercats
de tot el voltant
fins que un dia
un Mossos d'Esquadra,
no sé si era
arreu o en terra,
veu amb un tio,
amb una armilla,
d'aquells botons,
igual,
però que n'hi faltava
un de botó.
I que és aquell,
llavors,
sí,
amb això
en va tenir prou
per descobrir aquell.
I un altre,
amb un misto
que van tirar,
que llavors,
els mistos
no els venien
a les tangues,
veu que hi havia
aquesta gent
que feia espelmes
i ciris,
també feien
com una mena
de mistos.
Llavors,
amb el misto
aquell
van anar
descobrint
qui,
quin seré
havia fet
aquell misto.
I llavors,
amb el misto
aquell
que ha fet
d'equis valents,
etcètera,
van descobrir
qui era
el que havia
comprat
aquell...
Tot era
una cosa així.
Aquest,
el jefe
de Mossos
d'Esquadra,
que aquí
hem dedicat
un capítol,
que era
Viral Pujadas
de Botarell,
deia el Joan Amades
una dita.
A Botarell
tot són
gertsos,
no sé si és veritat,
però aquest,
que era
de dos metres
d'alçada,
pòrpura,
era gertxo
completament.
Hi ha una
làmina d'ell,
això sí que
vol dir
que és veritat,
no?
Ara,
per on anava jo?
Què deien d'aquest,
d'aquest capítol
que dedica vostè?
Bé,
llavors,
aquí,
faig tot un capítol
en aquest,
que era el jefe
dels Mossos
d'Esquadra
i també
aprofito
per explicar
uns quants
fets
dels Mossos
d'Esquadra
per la banda d'aquí,
de Tarragona,
de Valls,
de Reus,
tal dia
capturen a fulano,
a tal poble,
a Montblanc,
etcètera,
perquè la gent
tingui idea
que feien feina
aquella gent.
Ja ho dic,
l'Anna.
Doncs,
un llibre,
diguem-ne,
no apte per esperits
molt sensibles,
però un llibre
que,
sens dubte,
a banda de dibuixar-nos
aquests perfils de criminals
del segle XIX
de les comarques
de Tarragona,
no deixa de ser
la crònica
d'una època.
Gràcies.
Gràcies.