Senyor alcalde, senyores regidores i senyors regidors, estimats tarragonins, companys periodistes,
molt bona nit a tothom.
Com sempre, heig de començar dient de tot cor que és un autèntic plaer i un autèntic honor
ser convidat a Tarragona i poder tornar a casa.
Me'n vaig rebre la invitació per parlar en aquesta nit de la comunicació,
vaig pensar el de sempre, que sou massa amables amb mi i us estic molt agraït.
Tant de bo si algun dia, i torno a dir de tot cor, puc treballar molt més per Tarragona.
Normalment els periodistes som molt pesats quan comencem a mirar el malic.
I dic això per justificar el títol d'aquesta xerrada que es diu l'ofici de periodista.
Tenim certa tendència a pontificar sobre el bé i el mal
i la nostra presència al món serveix per confirmar que l'home,
abans fins i tot de caminar, ja comença a opinar.
De fet, opinem des que abandonem el ventre de la mare
i ens dediquem a informar des que deixem el pit matern.
Informem que aquella papilla de verdures no ens agrada
i també informem a base de plors que preferim potser estar a braços de la mare.
Informar i ser informat, doncs, és com substancial al gènere humà.
Per tant, aprofito el solemne marc d'aquest Ajuntament de la meva ciutat
per explicar històries dedicades al meu estimat ofici,
per llançar a l'aire algunes reflexions sobre aquest meravellós treball
que abans acostumava a ser vocacional i ara,
arrancament ja hi perdó la pista.
M'encanta per començar que els periodistes siguem tan fal·libles
com la resta de mortals i que també, com la resta de persones,
acostumem a confondre els nostres desitjos amb la realitat.
Per exemple, ara mateix desitjaria que el Nàstic estigués guanyant 3 a 0 el Tenerife
i segurament la realitat, que és per definició tossuda,
s'encarregarà de demostrar-me que no és així.
En un altre exemple acabat de viure,
tota la professió, no hi ha catalana sinó europea,
desitjaven d'elit la victòria del demòcrata que ri
a les presidencials dels Estats Units.
Poc ens importava que les eleccions es fessin a Amèrica,
que mai no serà el vell continent.
Allà estava cantat que avui seria reelegit.
Aquí, a base d'editorials, cròniques, corrents d'opinió,
sorgides dels mitjans de comunicació,
ens negaven a acceptar la realitat
i expressaven només amb visions, projectaven.
decissos.
Els periodistes hem tornat a ensopegar amb la mateixa pedra,
la constant mania de quadrar el cercle,
d'analitzar Amèrica com si fos Europa.
Ens paguen per analitzar la realitat i massa vegades
només analitzem com voldríem que fossin les coses,
no com són per elles mateixes.
Deixeu-me que reclami l'ajut d'alguns il·lustres
a l'hora de fer que vòries sobre el periodisme.
Dems enrere pensava que la millor definició del meu ofici
era aquella, de font, anònima, que deia
el periodista és aquell que sap una mica de tot i res de res.
Ara, que ens deixem guanyar una mica,
a poc a poc, pel cinisme de l'edat
que posa distància sobre les coses i les passions,
prefereix-se aquell altre, també anònima, que diu
«sí, soc periodista, perquè pitjor seria haver de treballar».
Aquesta queda molt lírica i fa petxoca,
tot i que els periodistes acostumem a treballar com a mules
i fem més hores a les redaccions que a un rellotge.
Podria ser seriós si parlar-vos d'exercir la professió
d'acord a les regles d'un estat de dret,
d'acord a l'ètica i al paper formal i rigorós
que ens toca representar en una societat democràtica.
Podria parlar-vos de la preocupació que compartim
per la precarització de l'ofici,
per la pèrdua de credibilitat que patim,
però ho deixaré per al final.
Prefereixo jugar amb les paraules i les definicions
perquè d'aquests temes esmentats en parlem cada dia a les redaccions
i patim cada dia per la professió situada en una crisi parenta,
gairebé per definició.
Diuen aquells que saben definir, que és el periodista,
que és un professional legitimat per interpretar la realitat que l'envolta
i treballa com a correga de transmissió entre la necessitat de conèixer la societat
i el que està passant.
D'acord, estaríem d'acord, però prefereixo ara recordar un clàssic
com l'americà Walter Lindman,
que ens reclamava constant humilitat al declarar que
les teves grans exclusives d'avui emboliquen el peix de demà.
Ara n'hi ha això des que algú va inventar les bosses de plàstic
i el paper d'alumini.
Les frases fetes, les cites, tenen l'habilitat, l'enginy i la força
de resumir en poques paraules allò que les persones fem,
sense saber-ho explicar tan bé, durant tota una vida.
Estic en Carl Bersden, el cèlebre descobridor del Watergate,
quan diu que hem de deixar de creure que pertanyem a una casta especial.
Al cap i a la fi, els periodistes són com els metges.
Alguns et salven la vida, molts te la perdonen i altres, directament, et maten.
Per sort i per la fensa pròpia, no crec en Otto von Bismarck,
quan retratava el periodista com un home que s'ha equivocat de carrera,
però sí que he conegut bastants companys,
el que els hi cau perfectament, com un tirat jo a mida,
la frase del gran Orson Welles.
El pitjor d'aquesta professió arriba quan acabes l'article
i la màquina d'escriure no es posa a aplaudir.
Una mica benitosos, si ho som,
com per creure'ns que mai la realitat t'ha d'amortar un bon reportatge.
Ara, cada cop més, fugim de la consideració d'informadors
per caure en un parany mortal i egòlatra.
Com deia el meravellós cronista Josep Pla,
és molt més difícil d'escriure, d'opinar, infinitament més.
Per tant, tots els penalistes ens dediquem a opinar.
La nostra natura, que és també el nostre perill,
és ser representants de la superficialitat.
Ens quedem a l'epidermis, a la solapa,
en la pressa i la feina a mig fer.
El temps és el nostre pitjor enemic i el nostre millor aliat,
el que tapa totes les nostres carencies
i tots aquells errors que mai volem reconèixer.
Recordant aquell gran cínic que es deia Chesterton,
el periodisme consisteix essencialment en dir
Lord Jones ha mort a gent que no sabia que Lord Jones estava viu.
L'actualitat no passa, es crea,
i si no existissin els periodistes no hi hauria actualitat.
Només passarien coses i hi haurien fets.
Arnold Bennett afirmava que els periodistes
diuen coses que saben que no són veritat
amb l'esperança que, a base de dir-les i repetir-les,
ho acaben sent.
Al cap i a la fi, tots hem posat bons titulars als diaris
amb l'única llàstima que no eren d'altors reals.
O com deia el fantàstic Oscar Wilde,
amb dedicatòria a tots aquells que ens veuen
com a escriptors frustrats,
la diferència entre periodisme i literatura
és que el periodisme és il·legible
i la literatura no es llegeix.
Per cert, ja que recordo Oscar Wilde,
els periodistes li han fet un gran favor,
entre cometes, al recordar-lo i perpetuar-lo
per a futures generacions,
com una persona escandalosa a causa
de les seves tendències sexuals,
en lloc de fer-li honor i justícia,
presentar-lo com el que és,
un sensacional escriptor i retratista del seu temps
i un campió irrepetible en l'art de la definició
en poques paraules.
Wilde no és l'únic que m'ha xucat
per l'exercici banal de l'ofici,
com ja us podeu imaginar.
Sense perdre el to,
m'agradaria citar Ignacio Ramonet,
un dels grans popes de la nostra època
i un dels pocs que encara fa reflexionar
els tossuts periodistes,
quan han recordat que durant molt de temps
la comunicació va ser una força
alliberadora de la humanitat.
La invenció de la impremta
va significar la difusió del saber,
del coneixement,
de les lleis i de les llums de la raó
contra els oscurantismes
i les supersticions de tota mena.
A partir d'ara,
quan vivim un autèntic marasme,
una llauda informació,
com absoluta obligació
i cap dalt protagonista
que inunda tots els aspectes
de la vida social,
política econòmica i cultural,
correm els periodistes
al risc que la comunicació
actui com una tirania,
com un sistema totalitari
d'on ja és impossible
destriar la veritat de la bandida,
els interessos de l'autèntic servei,
les opinions personals,
dels fets objectius.
En la societat de la informació
en què vivim,
el paper del periodista
arriba a tenir un nivell transcendental
i cal més que mai
aferrar-se a les normes del joc,
aplicar com cal el codi deontològic
i saber quin és el nostre lloc
i el que s'espera de nosaltres.
Hem de jugar sempre d'acord al reglament
i no al reglament que marca el poder
de qualsevol signe i nivell,
perquè sempre resultarem
una insofrible tabla,
sinó les pròpies lleis
internes del periodisme
que ens ensenyen
com ens hem de comportar.
De qualsevol manera,
com més protagonistes
som els periodistes,
quanta més rellevància
o audim
en el conjunt social,
més recelts generem
i més degradada queda
la nostra consideració.
Resulta curiós comprovar
com a la societat de la comunicació,
en un món ja plenament global,
anem perent la credibilitat
imprescindible en un periodista
i cada cop resulta més difícil
fer-se respectar
en l'exercici de la professió.
Per sort,
pocs col·lectius professionals
hi ha al món
tan autocrítics com el nostre.
Imagino que tothom
deu saber a hores d'ara
que l'exercici del periodisme
és tan necessari com respirar
i, per tant,
ja no cal ni defensar l'existència
ni les innegables virtuts
del nostre gremi.
Molts hem arribat al periodisme
per una vessant purament vocacional
i el nostre amor per la professió
es resisteix a cedir,
malgrat els disgustos
que ens dona el seu exercici,
sobretot quan comprovem
les marrabassades
que suposats companys i col·legues
perpetuen en el nom del periodisme.
Els periodistes
mai no ens hem de confondre
amb oracles infal·libles,
amb possessió de la veritat absoluta.
La responsabilitat
ha de ser la nostra bandera
perquè,
impulsats molts cops
per aquesta necessitat
de transmissió immediata
de les notícies,
ajudem a fabricar corrents d'opinió
de manera frívola
i gens conformen a la realitat.
Moltes altres vegades
deixem que els nostres prejudicis
personals ens guanyin
i, en lloc de prendre distància
i avaluar de manera objectiva
els fets,
els presentem com un fruit
de la nostra irreflexió.
Arribem,
ens fem una composició
de lloc epidèrmica
i dictem sentència
amb una lleugeresa
sorprenent i corprenedora.
massa vegades
arribem a l'escenari
de la notícia
amb el titular
ja fet,
ja dictat
per la nostra experiència prèvia
i els nostres condicionants
de tota mena.
La nostra vanitat,
derivada
de la importància social
del periodisme,
considerat
com un quart poder,
sembla impedir-nos
que ens eduquem
de manera constant
i diària
per realitzar
eleccions responsables
i dedicar-nos
a fer informació
i a rendir servei
a la nostra societat,
que és estrictament
allò que se'ns demana.
Ens ronda
un greu perill.
La informació
cada cop més
està derivant
en opinió personal
i el sagrat concepte
d'apropar-se
a la màxima objectivitat
està deixant d'existir.
És ja
una entelequia.
Cada periodista
es converteix així
en una editorial
amb volant,
personal
i amb voluntat
de transferir
informació subjectiva.
I així
es van creant
subespècies
autènticament
monstruoses.
El periodista
tafaner
violador
d'intimitats.
El periodista
justicier.
El periodista
batador
de motos
que no van.
El periodista
destroyer.
El periodista
estrella de púlpit
que només
pontifica.
I també
el meu favorit
personal,
segurament
per antitètic.
El periodista
amb síndrome
Watergate.
El periodista
amb síndrome
Watergate
acostuma a ser
aquell que imagina
un gran serau,
un enorme serau
darrere de cada notícia
que va cobrir
cada informació
com si
hagués de fer caure
un president
convençut
que trobarà
els seus 15 minuts
de glòria
i la seva
consegració.
Ni tan sols
li cal contrastar
ni suspesar
altres forms
ni aprofundir
en el coneixement
de la situació
i la correcta
composició de lloc
com dicten
els manaments
del nostre ofici.
És imperdonable
que els periodistes
ens arribem
a creure
impunes
i no vulguem
conèixer
l'abast
de les nostres
decisions,
el mal
que podem arribar
a causar
a persones,
organitzacions,
institucions
i en definitiva
el conjunt
de la societat
quan actuem
de manera negligent,
quan enganyem
una audiència
que rebrà
informacions
subjectives,
sesgades,
moralment
invàlides.
Potser som
tan egocèntrics
que no som gairebé mai
conscients
del grau
d'interpretació
personal
que contenen
les informacions
que fem.
A més,
tampoc ens és fàcil
reconèixer
que el poder
ha segut
de prendre
la lliçó
i ja no deixa
espletges
ni marges
d'error.
Ni Walter Cronkite
aconsegueix ja
aturar
la guerra
del Vietnam
ni ja un
Bernstein
o un Woodward
d'obligui
Nixon
a presentar
la dimissió.
Per tant,
i aquest és
un altre problema
actual i greu,
el poder
de qualsevol mena
i vell
ja no permet
grans exclusives
i massa vegades
l'anomenat
periodisme
d'investigació
es degrada
en un periodisme
de filtracions
interessades
entre bàndols
que aprofiten
els periodistes
com a tontos útils
des deia abans.
D'altra banda,
en els temps que corren
tot va tan de pressa
que dels titulars
es creen
percepcions
i clichés
que acaben
sent inamovibles.
Ningú té temps
per aprofundir
en els arrels
dels problemes
i de les informacions,
en esmerçar
minuts
per conèixer millor
la gènese
d'un conflicte,
els interessos
que es mouen
i la genuïna
identitat
dels seus protagonistes.
quan llancem
informacions
fabriquem
percepcions
que al cap
de poc temps
es converteixen
encara i lliure bé
en dogmes
de fer
irrebatibles.
Els periodistes
formen
clichés
amb una força
descomunal
i d'efectes
que poden ser
autènticament
devastadors.
Avui,
el món del periodisme
es troba
força
d'avaluar
i només faltava
el creixent fenomen
de la precarització
laboral,
l'última
que ja ens quedava
per viure.
El mercat
no pot absorbir
la quantitat
de periodistes
i comunicadors
que surten
de les facultats
i les empreses
periodístiques
viuen pendents
dels seus comptes
d'explotació,
de quadrar els números
i generar beneficis,
cas que sigui possible,
per sobre
de qualsevol
altra consideració.
Digueu-me un genu
per sobre dels
que encara pensen
que hi ha sectors
on els comptes
d'explotació
no hi haurien
d'entrar mai.
Camps vitals
per a la societat
del progrés
i del benestar
com l'educació,
la sanitat
i també
el sector
del periodisme
que ha de ser
preservat
com un bé
bàsic,
comú,
fràgil,
però fort,
imprescindible
per forjar
un futur millor,
més just,
més coherent
amb les aspiracions
d'un altre món
possible
que tant
desitgem
la immensa
majoria
de la humanitat.
No tindrem futur
ni com a periodistes
ni com a persones
si no tenim
principis i valors
i ens deixem
que hi ha per ells.
Valors ferms
de tota la vida
en el nostre ofici
com l'experiència,
la trajectòria,
el criteri,
el background,
el coneixement
semblen ja
anacronismes
i van camí
de deixar de cotitzar
en el mercat periodístic.
El cruix de la professió
es va convertint
en rempecadors
de continguts
que altres creen,
en gent
lligada a la taula
de la redacció
en lloc
de sortir al carrer
que és on
sempre ha estat
la notícia.
Per sou
anem camí
de deixar de ser
classe mitjana
i entrar
en un sector
terciari
poc especialitzat,
gens segur
i gens recolzat
de les empreses.
els contractes
temporals
s'eternitzen
i avui
resulta
molt difícil
trobar
feina
com a periodista.
Així
ens veiem obligats
a buscar-nos la vida
refugiats
en aquest
eufemisme
de l'assessor
de comunicació
o
neurologismes
similars.
Malgrat tot,
res de pintar
un panorama
apocalíptic.
Aquests folis
només volen ser
una crida
a la responsabilitat
i a la pràctica
conscient i ètica
d'un ofici
tan meravellós
com el nostre.
No cal recordar
que aquesta és una nit
que celebra
l'excel·lència
i el bon treball
fet
durant l'any
o durant tota
una vida.
30 anys
després de començar
encara em sento
orgullós
de la meva professió
i agraït
als meus pares
per respectar-me
la vocació.
Vaig trobar
o vaig triar
millor dit
un ofici
únic
el que podem
criticar
amb amor
per tot
el que ens ha donat
i encara
em dona.
Sentim pel periodisme
una autèntica
i racional
passió
i desitjaria
que la nostra estima
sigui sempre
canalitzada
per fer el periodisme
més digne
més sincer
i més socialment
vàlid.
Deixeu-me
acabar
amb un desig més
i agraïm
la vostra atenció.
Que Tarragona
tingui avui
algun dia
i sempre
el periodisme
que mereix.
Moltíssimes gràcies a tots.