Va ser una escola d'estiu a l'any 90...
Fa 10 anys.
Fa 10 anys, bueno, va ser una escola d'estiu que vam fer...
Havien acabat les Olimpiades feia dos anys.
Sí, sí, sí, i vam fer un curset de teatre.
Una de les últimes escoles d'estiu.
Sí, explica això, explica tu millor.
No, no.
No, tu, tu, va.
No, una de les últimes escoles d'estiu
que sempre fèiem alguna activitat relacionada amb el teatre,
psicomotricitat i el projecte corporal i totes aquestes coses.
Allò més lúdic que es diu.
Exacte.
I vam organitzar un seminari de teatre.
I va buscar algú que fes aquest seminari.
Coneixeu d'alguna cosa el Vicenç?
Teníem molt bones informacions.
Tenies referències.
Ell anava a alguna escola i les escoles havien dit
Vicenç, Vicenç, ho fa molt bé, ho fa molt bé.
I arriba molt a la canalla.
I no sabia on es posava el Vicenç.
I el Vicenç, el pobre.
I va caure.
Com sóc guapo, és el que passa.
I va caure.
I es va plantejar això com un tallaret d'una escola d'estiu i res més.
Però en tres dies inclús van fer un acte, o sigui al final i tot, en un acte de tres o quatre minuts.
Sí, sí, van fer dues accions i la gent va quedar tan contenta de contenta i mira.
I després quan va arribar l'hivern van dir, i per què no continuem?
Perquè no fem un seminari d'hivern, doncs, potser sense pensar, doncs, arribar a fer teatre,
però doncs, bueno, de dir, doncs, si surt alguna cosa, doncs també ho podrem fer i tal.
I així va començar.
Jo me'n recordo el primer dia que vam anar allà a l'Institut Martí Franqués, que van venir dos,
i dic, no, relaxem una miqueta i vam marxar.
Aquestes no van tornar mai més, això de relaxar-se i...
Clar, perquè en principi serien molts mestres, perquè éreu dones també des del principi.
Sí, sí, sempre ha sigut mestres.
És que normalment a l'escola d'estiu...
Només anaven dones.
No, i anaven també homes, però amb una proporció molt mínima.
Sí, jo vaig tenir un home, vaig tenir un que era equatorià o peruà, me'n recordo, aquest home.
Sí, però si érem 100 persones, doncs, un 20% eren homes, però a més eren tot dones.
Perdó, la continuïtat també era en forma de seminari, de taller, però sense pretensions de fer representacions pels teatres.
No, no, no, va ser l'última cosa que vaig dir jo.
Per què no fem una paròdia sobre la reforma, ja que estàvem parlant?
Era l'època de la reforma, i llavors per presentar a l'escola d'estiu, la propera escola d'estiu,
vam dir, doncs, en llavors de presentar-la normalment, com fèiem cada any, seriosos i quiets,
llavors vam parlar i vam dir, va, fem una mica de xou i muntem un xou.
I vam muntar un xou per presentar a la reforma.
Va ser la primera obra a ser mar.
Sí, és que era una reforma vista des de punt de vista diferent per cada...
Una mare, una mestra, una mare, un nen superdotat, l'altra que volia...
La reforma es pensava que era pintar a l'escola.
A mi si pinta, no la pinta, a mi és igual, però mi va a la Vanessa que volia cantar, que volia cantar i ballar, la nena.
Sovanesa.
Sí, sí, sí, molt clàrica, la nena.
I llavors, com que va anar molt bé, la gent va quedar entusiasmada i...
I de cop i volta, l'any següent tenia moltes, moltíssimes, van fer l'ismes, no?
L'ismes que anava sobre urbanisme, van buscar temes, el masclisme, van agafar temes i...
Home, de fet, el punt de partida de la reforma va ser el que ha marcat tota la vostra trajectòria en tots els espectacles,
que són espectacles de creació pròpia, del Vicenç, i espectacles que sempre tenen a veure amb la vida de les persones, amb la vida quotidiana.
Trobar la punta, la part irònica, la part divertida, a coses que si fem una altra mirada són molt dures.
Però dius, mira, tot té la seva basada.
Però és que és tan fàcil, basado en hechos reals, vull dir, és que...
La vida dona prou arguments, no?
No, però molt, només que s'ha de buscar la teratalitat a tot això, però vull dir, és buscar la punta, el que dius tu.
Sí, i els primers anys encara vam anar fent alguna cosa relacionada amb l'ensenyament, però després ja...
Ja no.
Ara últimament ja hem deixat l'ensenyament.
Ja saltó a la fama, quan va ser? Ho recordeu més o menys?
Ah, amb el Dones.
Amb el Dones.
Dones, dones, jo quan dies abans que ho vam muntar sense vaig dir, ostres, això m'ha sortit molt bé.
El primer any que vam fer el musical també van quedar molt llunyats la gent.
Sí, sí, sí, sí.
El primer any del musical, que dius, s'ho esperava.
Jo imagino que algú hi haurà que no les ha vist mai a les dones i al director de 45 RPM,
però no estem parlant allò de seure en un escenari més o menys minimalista en el sentit de poc material,
i allò de dir uns textos, quadracudits, quadracudits, no estem parlant de teatre, de debò,
estem parlant de peces musicals, estem parlant de música, estem parlant de cançons,
estem parlant de coreografies, estem parlant d'un espectacle de teatre.
Un per any heu arribat a fer?
Sí, sí, sí.
I a vegades hem fet alguna acció més al mig.
Lo de les bates, lo de la història de l'escola...
Des d'ensenyament ens demanen...
A la carta.
Ara tenim un aniversari d'una escola a Capçanes, vull dir, hi ha alguna jubilació també,
vull dir, coses puntuals relacionades amb l'ensenyament,
i que llavors, doncs, bé, sobre la marxa, ho preparem.
Les primeres mestres dones, en aquest cas, que integraveu al CUNA de 5RPM,
us havíeu sentit atretes anteriorment pel teatre? Parlem en general, eh?
Què vau descobrir amb això del teatre i de reunir-vos i de fer...
Home, a mi el teatre sempre m'havia agradat,
quan van fer allò dalt al Camp de Marte, aquella escola de teatre...
Josep Eixart.
Que jo vaig anar també, jo vaig alumne a aquesta escola.
Tots hem passat per aquesta escola, em pensa.
I vaig anar, i vaig fer com se deia aquella obra que vam fer,
El temps perdut.
De 6 espícies, no?
Sí, no sé què del temps perdut.
Jo encara no era alumne, vaig venir, vaig arribar després.
Que el vam fer allà a la catedral, a un tablado,
i després el vam fer allà mateix a l'auditorium,
i tot just feia de cardenal, o sigui que...
Imagina't.
Jo a la Rosa l'he vist fer fins i tot de l'avi de la Heidi,
imagina't-se si és versàtil aquesta actriu.
Déu-n'hi-do.
Però escolta, Rosa, era i és un tema només de fer teatre,
o també és un tema una mica terapèutic, podríem dir,
de satisfacció personal que us donen.
Aquí, aquí, estic.
Home, també, jo diria que també.
És molt important la teràpia,
amb el riure que fem a les assajos.
És molt important per mi.
Home, es nota que us ho passa molt bé.
I la satisfacció que tens quan veus que la gent també s'ho passa bé.
O sigui, quan acabes de fer l'obra,
i llavors veus la gent,
que es nota molt si t'ho diuen perquè d'haver o t'ho diuen
perquè verdaderament s'ho han passat bé.
I veus que verdaderament la majoria t'ho diuen d'acord.
De dir, ai, quins ratos ens ho feu passar,
amb els mals ratos que passem.
I d'això ja convé totes aquestes coses.
Ha sigut una estona que no hem pensat en res.
No? Doncs et sents com a compensada.
Dic, doncs, val la pena.
Clar, i quan feu l'obra aquí al Teatre Metropol,
dius, clar, com que vénen molts coneguts, molts amics,
però, clar, quan aneu per allà de bolus,
també, per això ho dic, que no és una qüestió d'amistat només.
I m'acrec més a la gent de fora,
quan em dius, escolta, molt bé, molt bé, i tal.
I inclús a Manlleu ens vam proposar
per optar uns premis de teatre i tal,
i em vaig quedar jo, i sí, sí, clar.
Al final no, van triar obres més dramàtiques,
perquè sempre tenen més...
Sembla que més...
No, i a més jo no sé si el públic acceptaria
que donessiu aquest canvi.
No ho sé.
Bé, a tot ens acostumem al públic, però...
Nosaltres no, nosaltres no.
Vosaltres, la vostra línia,
teniu aquest segell que és tan característic.
Home, tothom espera això de vosaltres.
Per això que en guany ens atrevim
amb la casa de Bernard d'Alba, eh?
De sèrio, també.
I en sèrio, eh?
Anda, però en sèrio.
Ho fem, sí, sí, sí, perquè veig la gent que fem...
Quina cara fa?
Sí, sí, sí, sí.
Els ullets o la veu en la cara?
No, perquè sempre us...
Jo sempre us...
Què fas de la Poncia?
De què fas Rosa?
No, ella fa de Bernarda.
Tu fas de Bernarda?
La veig, eh?
Jo la veig de Bernarda.
Vinga, va.
Ara no podem despertar.
Perquè és una mica manaire, la Rosa.
Jo la veig de Bernarda d'Alba.
Sí, el problema és que són 15 dones
i totes són manaires.
És aquest el problema.
Perquè són mestres, potser alguna cosa deu ser, no?
Jo hi he afluixat molt,
però això és com allò que abans deien,
com és allò el Sancho Fuerte, Sancho Bravo, no?
Allò que van baixant.
Has afluixat Rosa?
Sí, sí, ara ja estic com a jubiladeta
i també vull dir...
Ja ho he de saber tot.
Tu tires més tota l'esquena, no?
Sí, sí, es canvia molt, eh?
Ja està bé, ja està bé.
Els anys, quan ja tens una edat consolidada...
Ja, ja, dius a mi...
Veus les coses ja...
Exacte, que no val la pena.
Jo he de deixar anar un renec,
perquè fallin cas moltes vegades, perquè són així.
Jo aprofito per fer la falca,
no tinc comissió,
però ho dic que han fet unes samarretes
comemoratives molt boniques,
amb un disseny molt modern, de color negre,
del Teatre 45 RPM.
Aquestes samarretes,
els amics simpatitzants,
les poden aconseguir també, no?
Sí, sí, sí.
El mateix dia de la representació,
què es diu?
Sí, fem unes van les faltes.
Sí, fem marching dancing.
Per això...
I un mitjà de comunicació
ha posat una nota,
han posat una nota,
dient que els simpatitzants
que la vulguin el diumenge a la tarda
posar-se-la,
poden venir amb samarreta.
Poden venir amb la samarreta, perfectament.
Nosaltres la portem tot el dia,
el que passa que quan arriba l'estrena
estarà tan suada
que sempre que l'haure de treure ja, perquè...
Escolta, què fareu diumenge
al Teatre Metropol?
Què ens espera?
Un recull de 10 anys de teatre,
els millors moments.
Van seure un dia,
van dir, a veure què podem...
d'aquesta obra què podem fer?
I així vam triar,
vam fer una quiniera, diguéssim,
unes apostes vam fer
i al final van sortir 18 números.
18?
I pensa, hi ha 3 números
que són nous també.
Expressament fets per a l'ocasió.
I hem fet una cançó en guany,
final, amb una lletra molt bonica,
que ens ha costat molt.
També les feu vosaltres, les cançons?
Sí.
Tot.
Una lletra d'aquelles que t'emociona.
és a dir, que deixeu la brometa davant
i us poseu sentimentals.
Que diu que ho havia de dir, no?
Ja fa 10 anys encara juntes som aquí, no?
Veus, no, no, eh?
Mira, mira, la pell de gallina.
I està la resta d'aquest, d'això.
Agafeu algun fragment de la reforma
aquella que esmentàveu?
O aquesta...
No, d'aquesta no,
perquè potser ha perdut vigència.
Clar, aquesta no.
Però sí d'una mestra jove.
Duneu-vos algunes pistes, va.
De quins del Quintelele...
De Quintelele fem la Heidi.
Ah, ui, la Heidi, no s'ha de perdre.
La Rosa borda l'avi, eh?
Sí, és que va també fer una paròdia
sobre el comandament a la distància,
que és amb música.
Després fem l'agula del Pecat Capità, del set.
No els diguis tots.
Alguns, alguns, va.
Ja està, hi ha alguna cosa més,
i alguna cosa més, va, ja està.
S'espera que el teatre estigui ple.
De totes maneres, alguna entrada deu quedar.
Jo que vostè es faria via,
perquè la representació és aquest diumenge.
Quedà molt poquetes.
I aquest estiu teniu plans o descanseu?
No, juliol i agost, descans.
Jo marxo a actuar amb la curva a Praga.
Que per cert, Déu-n'hi-do.
Aquest home deu tenir un pacte amb el diable
i el seu dia no dura 24 hores, sinó 48, eh?
Perquè jo no sé com et dona temps de fer tantes coses.
Jo estic descanyolit.
L'altre dia el vam veure al cor de la ciutat, també.
Interferent el seu paperet.
Ara se'n va a Praga a fer la curva.
Teatre d'aquell més seriós.
És que aquest home és un no parar.
Li deia a la dona, n'està segura.
Doncs sí, sí.
Molt bé.
La cita, com dèiem, aquest diumenge,
jo imagino que estareu envoltats de molt de públic
que vol anar a veure teatre.
I nervis, eh?
I nervis, i nervis.
I de molta gent que us estima, no?
Perquè això vosaltres ho heu notat, també.
Sí, també.
És que sí.
A veure, quan es dona estimació,
reps estimació, no?
Si tu plantes, no?
No reps.
Jo penso que nosaltres fem això moltes vegades, no?
Que sí, que sí.
El públic, sempre diem que el públic del juny
és un públic diferent, no?
Tampoc anem amb ínfoles que som divos,
que ho fem tot genial, no?
Anem amb la humiltat que es pot anar,
però amb les coses que tu saps que fas bé.
Perquè, escolta...
A més, també pel Magisteri,
és com un punt de trobada el dia que estrenem a Metropol.
Sembla un congrés de mestres.
Sí, però que el públic no pensa que venen mestres, no?
Això va ser...
No, no, hi ha pública de tot arreu,
però lògicament hi ha una...
De tot arreu.
Clar.
Però és allò com, bueno...
Com un final de curs.
El pati de butaques també té el seu què,
per això que dèieu vosaltres,
quan estrenou,
perquè, clar, se sent de tan...
Mita-la i la no sé què,
perquè són conegudes, eh?
Sobretot...
Conegudes, eh?
O quan no coneixen a Fulanita.
Oi, aquesta què és?
Aquesta no sortia en l'última obra, no?
Aquesta és nova.
Fa moltes vegades, xxxt,
volen callar, calla,
que no sento què diuen,
perquè es diuen i...
Això sí, eh?
Això és un problema que teniu,
perquè, clar,
feu gràcia,
rius,
i el següent dia...
Heu d'esperar,
com els còmics d'abans,
heu d'esperar que acabi la rialla,
l'aplaudiment...
Però això s'ha de saber fet,
també això d'esperar que rigui
i després continuar...
I quedar allà mig aturat,
com paralitzat a l'escenari.
Ell està en l'escenari,
jo estic a la gavina,
vull dir,
estic sola allà,
i passo molt malament
perquè no li puc dir a ella,
es calleu,
parleu més alt,
no, no puc,
estic a la Quinta Forca,
ja.
D'això se n'en diu ofici,
eh?
I ja teniu 10 anys d'ofici,
el desitjable és que en tingueu
molts més,
per molts anys,
molts espectacles,
moltes ganes,
molt d'entusiasme,
i la cita,
aquest diumenge,
al Teatre Metropol,
a dos quarts de vuit del vespre.
Siguen puntuals,
ja sabem que això del teatre
sempre es retarda una miqueta,
siguen puntuals.
19.30.
19.30,
perquè això és dos quarts,
a vegades...
19.30,
al Teatre Metropol,
el tothom allà a Sant Adet
amb les saboretes,
i potser una miqueta abans.
Abans,
perquè hi ha actes commemoratius
i han d'estar a les 7 i...
Sí,
a les 7 i 10...
Una miqueta abans.
7 i 10,
7 i 4...
No s'avorrirà,
no s'avorrirà.
Perquè a l'entrada hi ha una sorpresa...
Sí, hi ha una sorpresa.
I dintre també...
A les 7 a la porta
i a les 7 i 10 comencen a desfilar.
Molt rebeix.
Així m'agrada.
Marxando.