El de Francesc Escribà no és un cas especial.
Fa 20 anys, amb el naixement de TV3, va començar a treballar-hi,
en el programa 30 Minuts, i ara n'és el director general,
el director general de la Televisió de Catalunya.
Entre mig hi ha hagut múltiples projectes, moltes històries,
moltes històries humanes i personals, també càrrecs,
i també llibres, com per exemple la biografia de Pere Casaldàliga
o la història de Salvador Puig Antic.
Ell ha estat l'encarregat en guany d'inaugurar la segona setmana
de la comunicació de Tarragona, Comunica 04,
i heu fet precisament parlant de la seva trajectòria professional
i també una mica de com veu tot el panorama televisiu.
I també volíem parlar amb ell. Bon dia, Francesc Escribà, no?
Hola, bon dia.
Comenta'ns una miqueta com ha estat la teva arribada
al càrrec de director de Televisió de Catalunya,
perquè és un cas una mica típic, no?
D'algú que comença de base treballant de reporter en 30 minuts
i anant escalant posicions fent moltes coses
fins arribar a ser director general.
Bueno, director general encara no, eh?
Ni vull arribar, perquè ja em sembla que director és el màxim.
La veritat és que no aspirava a ser director,
no m'ho hauria imaginat mai que hauries arribat a ser director.
Home, la veritat és que la meva vocació és fer periodisme televisiu,
és fer periodisme, i estava molt a gust fent periodisme,
i la veritat és que quan em van proposar ser director,
jo crec que també era en el mar d'un moment històric en aquest país,
que és el moment de canvi polític,
un moment al mateix temps de canvi polític,
d'aprofundiment del model de televisió pública de Televisió de Catalunya.
I després també em passa que jo soc molt de la casa,
i llavors sí que, clar, és molt difícil
quan ets una persona que has crescut a la casa
i et diuen si vols fer-te en càrrec
i si vols responsabilitzar-te de les decisions que en el futur
et definiran com serà aquesta empresa que no ho facis.
I per tant, doncs, home, sí que et dediques un orgull per mi
i, home, que no faig tant de periodista com feia abans,
però també està bé.
Ho trobes a faltar, aquesta part més vivencial,
més de contacte amb la gent, de crear històries o narrar-les?
Totalment, és el que més trobo a faltar.
Jo, la veritat, és que a mi, quan estava al 30 Minuts
o quan he estat després fent programes,
una de les coses que més agraeixes i que més t'enriqueix personalment
és el contacte amb la realitat i el contacte amb la gent.
Jo crec, no sé, suposo que dels llibres
he après moltes coses,
però em sembla que d'on més he après és de la gent,
xerrant amb la gent, mirant la vida.
I clar, ara, des d'un despatx,
amb la gent xerres d'una altra manera
i la vida la mires d'una altra manera.
Per tant, aprenc menys coses,
però suposo que és una etapa que,
com que té un temps de caducitat,
espero tornar a fer aquesta feina que també m'apassiona.
Francesc Escribano, ho dèiem més ara,
el director de Televisió de Catalunya,
abans, però, havia realitzat molts programes molt populars,
com, per exemple, el Bellvitge Hospital,
Vides Privades, el Cangur,
en què els protagonistes realment
era la gent, era partir de la quotidianitat
i escoltar les seves veus
i a partir d'aquí construir històries.
És una manera diferent
i potser un tant atípica en aquest país de fer televisió.
Sí, la veritat és que jo crec que moltes vegades,
com a periodistes, tenim dos...
De vegades podem observar dues coses,
l'excepcionalitat o la normalitat.
I moltes vegades al periodisme tenim moltes més eines
per acostar-nos a la realitat quan és excepcional,
quan es produeix en un fet que realment se surt de la norma.
I, en canvi, ens resulta a vegades una mica menys habitual
que ens acostem a la realitat per observar-la en la seva normalitat.
I això, la veritat, és que a mi és el que més m'interessa.
A mi m'interessa veure la gent en el seu entorn normal,
parlar amb la gent que a vegades
allò no està subjecte a cap situació excepcional.
I això és el que realment a mi em sembla
que ens descobreix més com som nosaltres mateixos.
I a més, vols fer tots aquests programes
que després també s'incluïen
quan vas tenir el càrrec de cap de nous formats
de Televisió de Catalunya,
tots aquests programes fugien molt del sensacionalisme,
que potser s'ha donat cint d'altres cadenes,
en què també s'han creat models de programa
que parteixen de històries quotidianes a la gent del carrer,
però sempre d'una altra,
des d'una altra òptica totalment diferent.
Suposo que això també s'emmarca dintre la voluntat de TV3
de ser una televisió pública
i de mantenir una qualitat dintre els programes.
Sí, i a part de la qualitat,
jo crec que el que és més important
és preservar la dignitat de la gent amb la que tractes.
Nosaltres tractem amb un material que és hipersensible,
que és gent de carn i ossos,
gent amb problemes reals,
gent amb situacions viscudes.
I aquesta gent, aquest material sensible,
nosaltres hem de ser absolutament curosos en el seu tractament.
No podem fer perillar mai la dignitat d'aquesta gent.
Per tant, ha de ser un joc de complicitat que s'estableix,
en què jo m'acosto, miro i explico la vida dels demés
i per tant aquestes persones a les quals jo m'acosto i explico la seva vida
han de ser plenament responsables, plenament còmplices
i plenament conseqüents i pròximes a la visió que jo estic donant.
En totes aquestes històries particulars que heu explicat,
suposo que poc o molt s'hi devia acabar creant un vincle.
I ara penso potser en un cas dintre d'aquests excepcional,
com va ser la biografia que vas realitzar sobre el bispe Pere Casaldàliga,
un personatge que vas haver de conèixer de prop.
Sí, la veritat és que, evidentment, la gent que coneixes
és impossible no implicar-te,
és impossible no relacionar-te més enllà
de l'acte periodístic o de l'acte professional que fas
d'acostar-te a una realitat i explicar-la.
Home, a mi la veritat és que una de les coses que més em va canviar
i que més em va marcar va ser conèixer en Pere Casaldàliga.
El vaig conèixer amb un reportatge de 30 minuts
i vaig tenir la necessitat d'anar-lo a veure més vegades
i he anat a veure'l com cinc vegades
i en una de les per escriure un llibre.
Jo crec que, sobretot, la nostra feina,
si no hi ha compromís i implicació, no té sentit.
I, per tant, el que he après de persones com Pere Casaldàliga
és la necessitat del compromís i de la implicació.
Ara, aquests dies, està a vent-hi un debat obert molt intens
sobre el tema de la qualitat en la televisió,
tant en la pública com en la privada,
però especialment en la privada.
S'està fins i tot parlant de la possibilitat
de crear un codi regulador,
sobretot pel que fa als horaris d'emissió
que poden afectar un públic infantil, menor d'edat.
Com ho veu tot això, Francesc Escribano?
Home, jo crec que quan parlem de televisió
hem de parlar immediatament de responsabilitat.
I nosaltres som responsables dels nostres programes,
hem de ser responsables dels continguts
i, per tant, hem de poder mirar cara a cara
la nostra audiència i dir-li
vostè està en bones mans.
Nosaltres, com a televisió, aquesta és la nostra responsabilitat.
I crec que això és el que hem de fer totes les televisions,
públiques o privades.
Desgraciadament, a Espanya això no passa.
I crec que moltes televisions
no poden mirar cara a cara al seu públic
i dir que nosaltres us estem tractant com a persones,
us estem tractant com a ciutadans.
Això no es pot fer.
En la conferència que es pronuncia d'aquí a Tarragona
parlaves que l'oferta acaba condicionant també la demanda.
És a dir, que si tu ofereixes un programa de qualitat,
el públic també pot acabar demandant un programa de qualitat.
Això és un concepte que les privades no el tenen assumit.
Ni les privades ni les públiques.
La veritat és que moltes vegades
quan vaig arribar a cap de programes a TV3,
jo sempre havia sentit que nosaltres donàvem
el que la gent volia veure.
Jo em vaig trobar que com a cap de programes
a mi ningú em deia el que volia veure.
Era jo qui deia el que sabia,
el que es podia o no es podia veure.
Per tant, la responsabilitat amb els continguts
són dels directius i de les televisions.
I l'oferta que donen les televisions
condiciona la demanda que farà el públic.
Si només donem un determinat tipus de continguts,
la gent demanarà aquell tipus de continguts.
I si no donem d'altres,
la gent no demanarà el que no donem.
I creus que realment hi hauria d'haver un control públic,
un control des del govern
sobre els continguts que ofereixen les televisions,
tant públiques com privades?
Si hi hagués responsabilitat per part dels emisors, no.
És que no és una qüestió de regulació,
és una qüestió de responsabilitat
de definir quina és la feina que hem de fer
i de respecte a l'audiència.
Llavors, home, arribar a que sigui el govern
que ens hagi de regular,
és que ja estem a les a cavalles.
Comentaves també que aquesta lluita tan punyent
per la competència us està afectant també a vosaltres,
fent baixar, en certa manera,
els índex d'audiència darrerament.
Sí, la veritat és que...
El que és veritat és que aquesta telescombreria,
la veritat és que funciona, la gent se la mira.
I això, doncs, aviam, és una realitat.
I això, home, tot i que TV3 manté,
uns nivells d'audiència altíssims
i tot i que TV3 en conjunt
som l'oferta líder en aquest país,
doncs, nosaltres ens ressentim
perquè sí que les privades han crescut moltíssim.
I a Francesc Escribano, quan mira la tele,
què li agrada veure?
Jo, com a espectador,
soc un espectador eclèctic,
jo miro de tot,
però és que, clar, no soc un espectador normal.
Perquè que pas moltes hores
davant d'una pantalla de televisió,
el directe de TV3 de Catalunya?
No, no passo moltes hores.
Jo crec que...
Però, clar, jo miro la tele absolutament deformat
per la meva professió
i per la meva condició en aquests moments.
I però la mireu?
Allò és part de la feina?
Allò, determinades hores al dia
i de veure què es fa en els altres llocs,
fins i tot potser el que es fa en altres països
per descobrir nous models?
Home, això sí, jo sempre he tingut...
Estic vinculat a Input,
estic vinculat a les universitats internacionales
i m'he interessat molt saber què fan altres països.
Això és evident, això és part de la feina.
Ara, com a espectador, no, com a espectador,
soc un espectador molt normal.
I què ens falta incorporar encara aquí,
a la televisió del nostre país,
a la televisió catalana?
No, la veritat és que la televisió catalana
jo crec que està en un nivell molt bo
i el nivell de qualitat que tenim a TV3.
Jo crec que és un nivell que està a la banda alta
de les televisions europees.
Jo crec que estem a una televisió més pròxima
a la tradició anglosaxona,
pel tipus de coses que ens funcionen a nosaltres,
el tipus de telenovel·la que a nosaltres funciona,
el tipus de documentals que ens funcionen a nosaltres.
És una televisió que podia estar molt més a prop dels anglesos
que, per exemple, dels francesos, curiosament.
Moltes gràcies, Francesc Cribano,
per haver-nos relatat una miqueta
tota la seva visió del món de la televisió,
que coneix ben bé des de dintre.
Primer perquè fa 20 anys que hi treballa
i després perquè ara actualment és el director de televisió de Catalunya.
Moltes gràcies.
Gràcies a tu.
Gràcies.