Mercè, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
Si et sembla, primer que tot, abans de parlar d'aquest cicle,
parlem de la Mare, de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.
Molt bé.
Que ja fa uns quants anys que va pel món.
Doncs sí, sí, ja fa uns quants anys anirem ja per la dotzena mostres
i que ja portem 12 anys.
Aquest mes de juny celebrarem aquesta dotzena edició
i si realment hi és una mostra consolidada.
I vaja, de fa 12 anys de les pel·lícules,
jo imagino que costava molt trobar pel·lícules per poder-les integrar al cicle
i que ara fins i tot us podeu permetre, sense llançar les campanes al vol,
però us podeu permetre el luxe de seleccionar.
Bé, de fet, sí, sempre hem seleccionat, és el treball que hem realitzat
perquè, clar, vist des de l'àmbit en què ens movem habitualment
a les sales d'exhibició comercials,
clar, efectivament sembla que no hi hagi produccions realitzades per dones.
però, en canvi, n'hi ha moltíssimes de produccions.
I el problema sempre ha sigut poder-les gir.
El que sí que tens tota la raó és, en aquest cas,
que la mostra cada vegada s'ha trobat més recolzada per un públic més ampli.
I aleshores sí que ha sigut un treball ja diferent,
molt més, quasi diria, còmod de poder realment oferir una sèrie de produccions
que sabíem ja que la gent la rebaria molt bé.
A les sales comercials, afortunadament, doncs, com si fóssim bolets,
alguna vegada surt algun fenomen.
L'ICI Arbollaín és un dels més recents, ho diem,
perquè és el que ha estat més mediàtic en els últims temps,
que realment fa pensar que el cinema fet per dones,
perfectament entra en els circuits comercials,
que tenen, a més a més, d'una altra problemàtica.
Però no és la norma, oi que no?
No, realment no és la norma, desgràixadament, com molt bé deies,
perquè, a més, no cal tampoc fer masses victimismes,
però és que és molt clar veure el nombre de pel·lícules
realitzades per homes o bé per dones.
De tota manera, sí, cada vegada sembla que es normalitzi més la situació,
però, malgrat això, hi ha una quantitat de produccions
que queden invisibles, que no entren en aquests circuits.
Perquè, en definitiva, Mercè, i crec que és important també explicar-ho,
realment la creació audiovisual feta per dones,
aporta qualcom diferent a la creació audiovisual
que pugui fer qualsevol altre individu, home o dona?
Podem parlar d'una manera de fer genèricament audiovisual per les dones?
Jo crec que, en aquests termes, com molt bé ho expressaves,
perquè està en el fons d'aquest debat.
Genèricament jo no crec que, en aquest sentit, que es pugui diferenciar.
El que sí és evident, que potser et contesto primer dient que no
i després ara et diré que sí,
però seria que, efectivament, cada un som el que som,
és a dir, que a l'hora d'agafar una càmera
i intentar plasmar una realitat o bé explicar-la,
evidentment ho fas sempre des del teu punt de vista,
no hi ha una altra possibilitat.
I aleshores aquí hi ha uns condicionants
que aquí sí, jo crec, que serien determinades experiències viscudes
com a dona, per les teves funcions socials, etc.
Ara, determinar d'una forma abstracta de dir,
a veure, com una endivinalla,
si aquesta pel·lícula està feta per homes o per dones,
això jo crec que no té massa sentit.
Però, en canvi, sí, pensar en les circumstàncies, diguéssim,
que poden fer que una determinada realitzadora o realitzador
construeixi un determinat món amb la seva càmera.
En quant a la manera de fer, però també els continguts,
tenint en compte la teva experiència professional,
han evolucionat també els continguts,
allò que les dones volen explicar a través de les seves pel·lícules?
Sí, sí, sí.
Evolucionat, evidentment, com ha evolucionat tot l'entorn
i, diguéssim, determinades idees o principis culturals, etc.
Sí, el començament d'aquest cinema realitzat per dones
era un tipus de cinema potser molt reivindicatiu,
necessàriament reivindicatiu,
d'intentar-se fer-se sentir, de fer-se veure.
I, posteriorment, ja, d'alguna manera,
s'ha anat, diguéssim, canviant aquest to, potser, reivindicatiu,
i és purament la necessitat d'expressar, de dir, de comunicar.
A més, sí, perquè moltes vegades un pensa
que el fet de dir cinema realitzat per una dona
és sinònim de feminista.
I sí, hi ha que reivindicar que moltes d'elles,
evidentment que ho són, políticament, ideològicament,
però, ja dic, no necessàriament.
És simplement expressar un subjecte, una persona humana,
que expressa el seu lloc en el món.
El que passa és que també és cert,
que les dones ja tenim una situació determinada
que podem, en tot cas, compartir.
Podríem dividir-nos a homes o dones,
depèn de les circumstàncies viscudes.
Però, bueno, vull dir que han anat canviant els temes.
Jo crec que s'ha anat universalitzant.
Precisament una visió sobre aquesta evolució
la podem tenir en aquesta primera projecció que fareu avui.
Sí.
Jo recomanaria moltíssim, evidentment,
les tres pel·lícules seleccionades,
i inclús felicitaria Caixa Tarragona
per la iniciativa que ha pres,
perquè, clar, la mostra es fa a Barcelona,
i durant una setmana o deu dies.
Per tant, no dona massas possibilitats
que hi hagi un públic molt ampli
que pugui conèixer aquestes produccions.
I el fet de portar-ho a Tarragona a entrada lliure
i com un primer pas a veure si es consolida també
una selecció de les pel·lícules
que es vagin passant a les diferents mostres,
doncs bé, la pel·lícula d'avui és l'obertura,
és a dir, és quasi com un manifest teòric,
en el bon sentit,
el manifest d'explicació de què vol dir això
d'un cinema en realitat per a dones,
parlat a través de les pròpies directores.
I aleshores el tema central,
i si es veu amb el cartell, que és molt atractiu,
potser hi ha gent que li impactarà una mica,
però el tema que exigeixen les directores
és precisament la sexualitat, la sensualitat,
i el que totes elles diuen,
que està molt ben expressat,
que és com a directora es tractar de donar forma,
de fer visible allò que mai és visible amb els ulls,
és a dir, sentiments, desitjos,
per això d'aquí ve el títol.
I s'acosten a personatges importants,
realitzadores importants del cinema,
com la veterana Liliana Cavani
o la Jane Campion,
com a més contemporània i més comercial.
Exacte, sí, perquè a més es podran veure directores
també com l'Agnès Bardà,
que aquí a Tarragona també es va estrenar
els espigoladors i l'espigoladora,
que ha tingut molt èxit,
o la Jane Campion,
que trobaran una pel·lícula en cartellera,
i cada una d'elles,
des de les seves postures diferents,
expressen el que pretenen fer com a directores.
Després arribarà el proper 10 de març
una pel·lícula de Chantal Ackerman,
La Captiva,
que és d'un tall completament diferent a la d'avui.
Exacte, sí, en aquest cas,
Chantal Ackerman ha fet també molts documentals,
però qui va optar per la ficció,
què passa que hi ha d'entendre que també,
si parlem que canvien els temes
o que es reivindica determinades parcel·les de la realitat
que usualment no es mostren,
en el cas de Film et les desir,
en La Captiva, de Chantal Ackerman,
el que fa és adaptar,
o inspirant-se en una obra de Proust,
parlar de les gelogies,
d'aquest amor possessiu,
i ho construeix en una pel·lícula de ficció,
però amb una narració també molt creativa,
molt poc usual.
És a dir, perquè del que es tracta
no és tant un argument de fets,
que seria el més habitual,
sinó una història de sentiments.
I, vaja, en aquest cas,
també aporta com a novetat,
dintre del cinema,
aquesta capacitat de narrar
alguna cosa que tampoc no és tan tangible
com podria ser una actuació,
un fet o un esdeveniment.
Ja tanqueu el cicle amb una pel·lícula,
lloc mirant l'argument,
dic, sembla allò de les diabòliques,
no?, una autèntica revinga cap als homes,
a les protagonistes.
Et refereixes a caos.
A caos.
Sí, bé, en aquest cas,
sí, seria, bueno,
la Colín Serró és potser
de les tres directores d'aquest primer cicle,
la més, entre cometes, comercial.
La Colín Serró aquí el que planteja,
sí, és tot un tema de, diguéssim,
sobre el racisme,
sobre determinats conflictes
que moltes vegades pretenem oblidar
per continuar vivent més tranquils,
el que passa que està protagonitzat
per una dona,
que és la que realment
porta a terme una investigació
després d'haver vist un accident
davant del qual no s'han volgut comprometre
ella i el seu marit.