Portem, jo diria que un parell o tres d'anys que s'està reconeixent la tasca que s'està fent i que s'ha fet en el centre
i hem d'agrair que també hi hagi institucions, l'administració i empreses privades que reconeguin aquesta feina.
Jo la veritat és que penso que aquest és un premi que hi hauria de distribuir amb tota la gent que ha treballat
durant 25 anys, 27 ara ja, en la nostra institució, i de fet jo crec que nosaltres som aquí perquè hi ha molta gent darrere que està despitjant.
En aquest moment jo penso que els projectes que tenim entre mans, tota la feina dels professionals que hi ha al centre,
especialment la seva directora que lidera tots els projectes, ho estan fent molt bé i penso que és un reconeixement just.
Dius professionals i moltes vegades, escolta, és la seva feina, sí, però és que hi ha feines i feines.
I tant, i tant.
Hi ha feines que s'ha de posar una preparació, evidentment, professional però s'han de posar altres coses.
Sí, aquí és una feina molt vocacional, això entres en un centre com el nostre i t'enamores o no t'enamores,
i normalment els que ens enamorem doncs ens quedem allí.
De totes maneres, Jaume, els començaments van ser molt difícils, no teníeu gaire recolzament, gaire suport,
éreu uns grans desconeguts vosaltres, els vostres fills, a més a més, vull dir que ara està molt bé, després de 25 anys,
però ni que sigui breument no s'ha de més recordar que no va ser tan fàcil al començament.
No, no, no, de fet...
I campanyes, i campanyes, i necessitem més diners perquè ens fa falta això des de coses més elementals i més bàsiques.
Sí, sí, sí. A veure, és això que dèiem, ara estem passant un moment dolç, però tenim un subtracte que s'ha anat fent, no?
I aquest subtracte ha sigut, doncs això, ha sigut molta feina, molta...
Jo diria que els pares tenen que ser els motors del nostre centre, l'administració doncs ens ha d'ajudar en tot el que calgui,
jo crec que l'administració, de fet, seria la seva feina principal, que els nostres fills, quan neixen, ja tinguessin la vida solucionada,
però, bueno, sabem que això és una utopia i hem de participar-hi en el que calgui, no?
Per tant, si parlem d'educació, qualsevol nen, independentment de la seva condició física i mental, quan neix té dret a l'educació,
per tant, un nen o una nena d'aquestes característiques també el té, per tant, necessita un centre especialitzat, no?
És una regla molt bàsica i molt elemental.
Però com a l'administració pública té molts problemes per abocar recursos en aquesta qüestió i els aboquen amb el concert.
Nosaltres tenim un concert com si fóssim una escola ordinària qualsevol, però clar, nosaltres no som una escola ordinària, no?
I moltes vegades ho diem i, de fet, doncs jo crec que l'administració s'està sensibilitzant.
Ara, en aquest moment, tenim un projecte sobre el tema de la part sanitària en el nostre centre,
crec que és una part molt important, perquè als nostres nens hi ha nens molt afectats, hi ha nens amb bombones d'oxigen, hi ha nens amb...
És el que dius, no és un centre qualsevol, no podem tenir un concert ordinari.
Llavors, doncs bé, però crec que nosaltres fa temps que estem lluitant amb aquest tema,
vam estar lluitant, doncs, amb el senyor Joan Carulla, ara en aquest moment amb el senyor Josep Sabaté,
i són persones que han vist el nostre centre, que estan sensibilitzades, que el Josep Sabaté és una persona que ens coneix molt bé,
que sap què és el que nosaltres necessitem, i estan en un projecte que crec que està a punt de culminar
i que nosaltres tornarem a estar aquí per explicar-lo, perquè penso que és una cosa important pel nostre centre i pels centres d'educació especial.
Els vostres fills s'han fet grans allà?
Sí, sí, sí.
I aquest era, jo recordo també, una de les grans inquietuds que teníeu.
Què serà dels nostres fills quan siguin grans? I alguns ja són grans, ja comencen a tenir una edat, no?
Ja entren a l'edat semiadulta, alguns d'ells.
Sí, alguns inclús són més grans que nosaltres, no?
I, bueno, ara tenen, quan acaben el període d'escola, passen al taller,
i ara el tema aquest que comentes, no?, és el que hi ha una residència on els nens,
el dia que els seus familiars no poden atendre's, tenen un lloc on viure i disfrutar,
en la millor qualitat de vida, no?, que és l'objectiu que tenim nosaltres i que té qualsevol persona, no?
En l'actualitat, quants alumnes, quants joves, no tan joves, integren al centre de la Montanyeta?
I van quotidianament, si és tant?
Ah, bé, a l'escola 41.
A l'escola 41?
Sí.
Al centre ocupacional que hi ha una trentena i a la residència 22.
I podeu donar resposta a tota la demanda que hi ha aquí, o...?
Sí, penso que anem una miqueta adequant-nos al tema, no?
De fet, per fer-nos una idea, també, nosaltres som un motor d'intentar buscar les persones
que tenen aquest, que tenen paràlisi cerebral i que tenen mancança d'assistència, no?
Vull dir que no només hi ha vegades que ens arriben nens, sinó que nosaltres coneixem un nen que està no sé on,
que té un problema i tal, i nosaltres, en els primers que anem al jutjat, denunciem el tema i el fem arribar al nostre centre.
Vull dir que moltes vegades, i per exemple en residència, que estem superats, perquè hi ha una llista d'espera increïble,
i ara estem cercant recursos amb l'administració, ara amb els pressupostos de la Generalitat es presenta la nostra segona i tercera fase de residència,
i que esperem que l'administració ens doni aquests recursos.
Doncs sí, és cert que anem sempre justets, però pensem que tot i anant justets,
doncs nosaltres pensem que si ara la residència era de 20 nens, no?, i ara n'hi ha 22,
doncs són perquè hi ha dues urgències que es tenien que posar allà i som conscients que ho tenien que fer, no?
El repte per a vosaltres continua sent el tema del futur, no?
Sí.
Per a dir, aquestes persones van fent una evolució, es van fent grans i aquí és...
Sí, però quan els nens estan a la residència, a més hi ha el tema de les tuteles, no?, que això...
Sí, sí, sí, estem amb el tema de la fundació, no?
Vam crear una fundació l'any 2001 que principalment es dedica al tema de les tuteles dels nostres fills,
les tuteles dels nens en paràlisi cerebral, alguns no són, vull dir, alguns són nens tuteles per la Generalitat,
que en un futur seran tutelats per la nostra fundació, i que això li vol donar solució...
Què vol dir això, perdona, explica'm els oients, que probablement no desconeixen el cas perquè no s'han trobat mai,
què vol dir que estan tutelats per la Generalitat i que poden passar a ser tutelats per la fundació?
Són nens que per alguna raó, per alguna problemàtica familiar, doncs se'ls ha de treure la tutela als pares,
o bé els pares ja no hi són, i es queden desvalits, i en aquest moment la Generalitat,
un jutge declara que la Generalitat s'ha de fer càrrec d'aquest nen, no?
Si aquest nen té paràlisi cerebral, en principi té tots els números perquè acabi sent tutelat
per la Fundació La Montanyeta, la Fundació La Montanyeta que es va crear l'any 2001,
tot el que fa és això, és intentar pensar en el més enllà, o en el dia d'avui,
per alguns nens que no tenen la possibilitat de tenir uns pares que guardin per ells,
i llavors la Fundació ho guardarà per ells.
I després l'assistència, hem de dir que hi ha les dues branques,
una la jurídica, que sigui aquesta part de tutela en què la Fundació es responsabilitza d'aquest nen,
i després tenim l'altra branca que és l'assistencial, i així ja arrodonim tot el servei,
vull dir que per una banda tenim la tutela, i per una altra banda els donem assistència,
i la Fundació vigila que aquesta assistència sigui com cal, en qualitat.
També tenim un projecte de futur molt important que seria a l'altre extrem,
que ara nosaltres atenem els nens a partir dels 3 anys,
que és l'edat oficial d'escolaritzar els nens,
i el projecte que tenim és el de la llar d'infants,
que ja hem parlat, crec que aquí el vam parlar en aquesta mateixa taula,
i que estem empenyent i buscant els recursos perquè això sigui en un futur molt immediat una realitat,
que una parella, quan té un fill amb aquestes dificultats,
de seguida trobi una resposta.
Clar, i no es pot donar una resposta uniforme des d'aquest centre,
perquè cada nen i cada nena és diferent, tenen graus diferents,
la seva discapacitat també varia.
Per tant, els nivells i l'evolució de l'aprenentatge és molt diferent.
No pots fer un programa educatiu uniforme com en l'escola ordinària,
i això per a vosaltres és un repte diari, no?
Sí, sí.
No, i a més que nosaltres,
quan un nen pot ser que tinguis una escolaritat compartida en un centre ordinari,
i nosaltres la nostra màxima satisfacció és quan un nen que ve al nostre centre,
arriba un moment que pots dir aquest nen ja no és necessari que vingui aquí, no?
Pot continuar en un centre ordinari o podem ampliar la seva integració en un centre ordinari.
Aquest premi no només serà una placa, un diploma, un reconeixement,
sinó que afortunadament té una dotació econòmica,
la qual cosa és molt bona, sobretot tenint en compte tants projectes com teniu.
Jo és el que us anava a dir, que tenint en compte el ritme que porteu,
segur que ja està gastat això, no?
Sí, perquè hem fet una aula nova, una aula pels petitons,
perquè és anar a la millora contínua,
i una d'aquestes millores era fer una aula més
per poder tenir els nens no tan massificats en les aules,
i ja la tenim quasi a punt.
La construcció està acabada, ara falten quatre tonteries,
i possiblement abans de final d'any ja estarà ocupada per nens.
I de fet, aquesta sisena aula, que és la sisena aula que tindrem,
doncs el que vol és això, és donar una miqueta més de qualitat
i també atendre les peticions que hi ha anualment de llista d'espera
per poder entrar al nostre centre.
Hi ha més prematrícules del que nosaltres podem assolir,
i això també és un dèficit que hem d'anar a poc a poc subventant.
És un reconeixement moral, és una petita injecció econòmica,
i també dona més prestigi encara a un centre,
que a mesura que aneu fent més projectes,
no sou uns desconeguts allà on aneu.
La cita és el proper dilluns a dos quarts d'avui del vespre
al Palau de la Música Catalana.
Serà un moment emocionant, no?
Aquí anireu, tots els que pugueu, no?
Em sembla, m'han dit els ocellets,
que potser hasta hi anirà un autobús, no?
Vull dir que, de fet, hi ha molta gent...
Bueno, per estar clar que la gent que es mereix el premi,
que són els professionals i les persones que estan treballant,
jo penso que hi aniran quasi tots.